Monthly Archives: Juliol 1996

Pi de les Tres Branques. Any 1996

El primer cop que vaig pujar al N de les Tres Branques va ser el 1987. Recordo l’arribada quan ja era fosc, i la impressió que em va causar veure tot el Pla pié de tendes de campanya de gent que havia pujat a passar una nit patriòtica en companyia de gent vinguda de tots els punts dels Països Catalans. Feia goig de veritat. Costava trobar un lloc per aparcar. Llavors era dificil dormir la nit del dissabte, perquè la gent passava les hores cantant, tocant la guitarra, bevent… era un ambient festiu. Més tard vaig ingressar a les Joventuts d’Estat Català i òbviament, vaig continuar pujant al Pi.

Era una trobada patriòtica atractiva i era lloc de trobada amb amics d’arreu que, de vegades, no tomava a veure fins la següent edició. La manera de fer independentisme de les J.E.C. molestava als sectors més esquerranosos de l’independentisme català. Els molestava molt el nostre missatge i la nostra estètica, que acusaven de filofeixista.

Cada any, en acostar-se el mes de juliol, començavem a rebre amenaces de que al Pi aniriem a per nosaltres. Ja estavem acostumats a aquesta cantarella i no feiem cas. Aquell any, però, anava de debó. La gent de la Plataforma per la Unitat d’Acció (P.U.A.) s’havia proposat fer-nos fora del Pi de totes totes. Sabien que això no seria fácil i ja s’havien preocupat de recaptar la gent pitjor i més marginal del Principat. Anys enrera ja haviem aconseguit que CiU i E.R.C. deixessin de pujar al Pi. Els havien agredit vilment.

En aquells moments l’aplec del Pi era una trista ombra del que havia estat en anteriors edicions gràcies a ells. Els integristes de l’EiR volien monopolitzar la Trobada i expulsar tot aquell que no combregués amb el seu ideari. L’edició del 1996, les J.E.C. vam pujar com sempre.

Certament, la P.U.A. havia desplaçat un autocar i altres vehicles plens de gent molt estranya. Semblavem acabats de sortir de qualsevol centre penitenciari d’alta seguretat. Després vam saber que gran part d’ells havien estat recrutats a cases ocupades i altres llocs marginals. Cansat de les amenaces de tom, vaig decidir anar amb dos companys a parlar amb alguns dels responsables d’aquella gentola que en aquells moments ja es trobaven al Pi Jove. Vaig preguntar a un parell de coneguts que n’estaven al càrrec que si tenien alguna cosa a veure amb les amenaces que m’havien arribat. Vaig dir-los que n’estava cansat d’aquell procedir, que si volien, podiem solucionar les diferències concertant en aquell mateix moment una trobada més tard en un camp pròxim per a trencar-nos la cara un grup contra l’altre en igualtat de nombre. Res d’espectacles, tot molt discret i viril. Es van fer els bojos. Vam tomar cap a la nostra posició sense aconseguir treure l’aigua clara. Aquell any haviem decidit dinar al mateix Pí després dels actes, i per això haviem disposat unes taules, unes cadires i haviem pujat tots els ingredients per a preparer unes bones amanides acompanyades de bon vi de la terra. Uns companys havien baixat a Berga a recollir uns pollastres a l’ast que haviem encarregat. En tomar del Pí Jove, vam començar a preparar el dinar, mentre la nostra gent gran descansava a l’ombra. Feia molta calor. Estavem al voltant de les taules ocupats en preparar el dinar, quan vam observar un nombrós grup de gent que vania del Pí Jove, on ja havia acabat l’acte politic de la P.U.A. Era un grup compacte que, conforme s’acostava, actuava de manera estranya. Un company va venir a donar-nos la veu d’alerta: venien a per nosaltres. Certament, ja estaven a uns trenta metres i vam observar corn es cobrien les cares amb passamuntanyes i cascs de moto al mateix temps que exhibien pals, cadenes i altres armes. La meva reacció va ser inmediata: agafeu els ganivets!!!… ja els teniem al damunt i no valia badar. El capdavanter del grup va colpejar amb un pal el que quedava de la nostra parada de material fent-la anar pel terra. La meva primera reacció va ser llençar-li al cap una cadira plegable. Va encertar-li de ple i va caure sagnant al terra. Devien esperar que fugíssim corrent i els va sorprendre la nostra valenta reacció. Es van fer enrera mentre s’iniciava una guerra amb llançament de tot tipus d’objectes. Ells, que anaven ben armats i protegits amb cascs no gosaven acostar-se als nostres ganivets de cuina. En aquells moments algún dels nostres avis ja havia estat covardament agredit i sagnava pel cap. Altres nacionalistes de parades pròximes també van rebre per part d’aquells feixistes. Vam fer-los retrocedir amb molta dificultat, mentre una pluja de pedres i tot tipus de projectils queien al nostre damunt. Les cadires plegables feien funció d’escut protector. Tot i la seva superioritat numérica (eren prop de 60) no van poder amb els nostres joves (uns 12) que amb diverses ferides, no només aguantaven si no que feien retrocedir aquella xusma. El combat sota aquell sol de justIcia se’ns va fer etern fins que vam comprovar que fugien en sentir la sirena dels vehicles dels Mossos d’Esquadra que van tardar moltissim en arribar, tot i que alguns agents de paisà van presenciar-ho tot sense intervenir. Després de rebre les primeres cures (jo vaig rebre l’impacte d’un balI a la part alta del braç i una pedrada al colze), vam presentar la corresponent denúncia que, curiosament, no va prosperar. Lluny d’aconseguir el seu objectiu, els autèntics patriotas hem tornat cada any després d’aquells penosos incidents amb més força. Ells en canvi cada cop són menys. Ara bé, el que era una jornada patriòtica festiva, s’ha convertit gràcies a aquells feixistes, en una jornada amb menys assistència de families i gent normal i amb un munt de controls dels Mossos d’Esquadra i patrulles circulant al costat mateix del Pi sagrat.

Lluís Sureda Juliol del 2006