Monthly Archives: Setembre 2010

29 de setembre del 2010, el Dia de la Bèstia.

29 de setembre, el Dia de la Bèstia.
Aquest 29 de setembre no passarà a la història com el dia de la Vaga General, a tots ulls ha estat un fracàs, no tant sols pel nombre dels seus seguidors sinó, i especialment, pels nombrosos incidents violents succeïts a Barcelona.

Potser no caldria parlar dels piquets “informatius”, eufemisme que amaga la coacció que els sindicats “d’estat” exerceixen sobre els que volen fer valer el seu dret a treballar enfront la por i la coacció. Centrem-nos doncs en la violència exercida pels grups anti-sistema.

De tots és sabut que Barcelona és un dels brous de cultiu d’aquets grupuscles anomenats anti-sistema, formats per ocupes, activistes d’extrema-esquerra, tant comunistes com anarquistes, i un llarg etcètera d’individus que volen viure al marge del sistema però aprofitant-se d’ell.

La desídia d’un Ajuntament on els socialistes en un mandat de més de trenta anys han anat creant una ciutat inhabitable i al mateix temps insostenible, far de tota la púrria europea i trans-continental, cau de delinqüents emparats sota l’aixopluc de l’eufemisme nomenat anti-sistema. Una ciutat cara, crivellada d’impostos, on tant sols poden viure amb pau i tranquil·litat els que menyspreen les normes, els que es vanaglorien de robar, ocupar, i després poder-se ventar del seu status quo d’intocabilitat.  Aquesta ciutat és avui en dia una ciutat de la por i el xantatge que aplicada per un petit col·lectiu de no més de 500 persones (en un sentit laxa i genèric del terme) fa valer la seva “charme” falsament progressista.

Des del moment que una regidora, milionària per més INRI, es vanaglòria de ser una anti-sistema, com podem obviar que aquest mateix ajuntament aplaudeix aquesta gentola i la glorifica com una forma de vida alternativa malgrat no ser més un munt de porqueria, escòria i  púrria?. Però quan aquests cafres subhumans surten dels seus caus i volen fer-nos creure que el carrer és seu i de ningú més, què fa l’ajuntament? Plora de ràbia tot oferint la imatge d’un batlle perdut, erràtic, que amb veu aflautada ens vol fer creure que el pes de la llei caurà sobre els bàrbars de torn.

Ahir va succeir justament això, les rates sortiren del seu cau, ja no importaven els símbols ni les banderes, les seves cares ja son prou conegudes, les mateixes 500 persones que avui ocupen una casa o un banc, que cremen contenidors o saquegen botigues, aquests individus que en un país normal estarien a la presó però que a casa nostra els hi deixem que juguin a cremar i destrossar com els “jóvenes bárbaros” que invocava Lerroux als anys 20.

I on era l’autoritat? Els Mossos d’Esquadra tingueren una actuació digna però massa continguda, a tots ulls fou per ordres vingudes de dalt, segurament no del seu cap orgànic, el secretari general del departament d’Interior, Joan Boada, que jugava a fer de sindicalista a Girona, possiblement exercint el seu dret a la vaga (si l’exercís durant tot l’any potser aniria millor pel país), sinó per en Joan Saura, conseller d’Interior, de comunista anti-sistema reciclat a responsable màxim de la seguretat del país, com si una cigala planifiqués un formiguer aquest personatge ha demostrat en el període que ha exercit el seu poder com pot ser d’inútil un individu. Ha denigrat la nostra policia, lligant-la de mans i braços, creant una inseguretat i una incertesa dintre del propi Cos que ha impossibilitat el seu correcte funcionament tot creant un clima de lassitud i desesperança. Aquest individu ha col·laborat en crear aquest clima de permissivitat envers els grups anti-sistema, si hagués donat les ordres oportunes en poques hores haguessin pogut detenir als elements més violents, hagués pogut impedir l’ocupació de l’edifici del Banco Español de Crédito a la Plaça Catalunya, car ja es tenia la informació des de feia dies que tal fet succeiria com ara es te que una nova ocupació està en marxa.

Cal acabar amb la impunitat d’aquests grupuscles violents, aplicar la llei fins on calgui, hi ha prous fórmules jurídiques que poden aplicar-se per desarticular  a aquets grupuscles emparats darrera cases ocupades, suposats ateneus i associacions de “joves” que amaguen sota noms aparentment lúdics i innocents a purs terroristes. No cal noves legislacions, si a Euskadi kaleborrokas son condemnats fins a 8 anys de presó per fer-se seu el carrer, destrossant i cremant, aquí podem aplicar la mateixa legislació per enviar a aquests cretins a la presó per un llarg període de temps.

Sense seguretat no hi ha llibertat, si no podem gaudir de la pau, la tranquil·litat i la seguretat que dóna poder gaudir dels nostres carrers, del nostre dret a treballar, de poder recolzar a la nostra policia, si no podem exercir aquests drets democràtics no tenim llibertat.

I per gaudir, o millor dit, per recuperar la nostra llibertat ens calen uns nous dirigents, que la gentola que avui dia okupa la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona siguin escombrats, que personatges mediocres emparats sota la bandera del PSC, Iniciativa o ERC, tornin a exercir del que realment son: personatges grisos, obscurs, nul·litats professionals. I, sobretot, que els nostres carrers siguin netejats d’aquets nous feixistes nomenats anti-sistema, per ells no tant sols el menyspreu, sinó el pes de la llei, la presó, i després l’expulsió pels que siguin estrangers.

Xavier Andreu

membre del Secretariat Nacioal d’ Unitat Nacional Catalana UNCat

Barcelona, 30 de setembre del 2010.

 

Anuncis

Deixa un comentari

Filed under Comunicats

LA MATA DE JONC I ELS CECS QUE NO CAMINEN!

LA MATA DE JONC I ELS CECS QUE NO CAMINEN!

Les actuals circumstàncies, molt més socials que polítiques, adoben la vigència d’un alliçonador fragment de la crònica de Ramon Muntaner: “E si nengun me demana: En Muntaner, quin és l’exempli de la mata de Jonc? Jo li respon que la mata de jonc ha aquella força que, si tota la mata lligats ab una corda ben forts, e tota la volets arrencar ensems, dic-vos que deu hòmens, per bé que tiren, no l’arrencaran, ne encara con gaire més s’hi prenguessen: e si en llevats la corda, de jonc en joc, la trencarà tota un fadrí de vuit anys, que sol un jonc no hi romandrà. E així seria d’aquests tres reis, que si entre ells hi havia devision neguna ne discòrdia, ço que Déus no vulla, fèts compte que han de tals veïns que pensarien de consumar la un ab l’altre. Per que és mester que d’aquest pas se guarden ; que mentre tots tres sien d’una volença, no temen tot l’altre poder del món, ans així com davant vos he dit, seran tots temps sobirans a llurs enemics.” La metàfora constitueix un clam a la tenacitat i a la constància, jonc a jonc, però sobretot, i en línia amb aquell “entre tots ho farem tot” de Pompeu Fabra, un cant a la unitat i a la solidaritat.

Els esdeveniments, que ara han burlat l’esperança d’una candidatura unitària a favor de la sobirania, delaten l’estultícia dels actuals “reis”. La darreria d’agost, vaig assistir a Prada del Conflent a la xerrameca d’uns predicadors “catalunyesos-caps-d’arengada”. Tots ells, després de glossar les excel·lències de la seva religió única i vertadera, coincidiren de forma gairebé idèntica quan foren requerits pels assistents sobre la situació de les Illes, del País Valencià o de la Catalunya Nord amb un “ja s’ho faran!”. Sebastià Bennàssar ho va explicar a la perfecció en una crònica periodística. Quina nació és aquella que vol construir-se a bocins? És que, abans de lluitar per defensar-la, ja tenim un enfilall de Michael Collins que prescindeixen d’entrada de més de la meitat del territori? Tinc la convicció que aquests hipotètics nous líders regionalistes, esquarterats avant la lettre, no s’haurien salvat de ser blasmats com a traïdors per Xirinacs. Un mal endèmic que delata la inconsistència de la defensa de la unitat nacional per tots els qui l’esmicolen. D’altra banda, no és gens coherent parlar de reagrupament, de república catalana federal i de solidaritat si no es predica amb l’exemple de la unitat!

L’endemà d’aquella mala experiència auditiva (i vomitiva), vaig arribar a Arles, a la Provença, pàtria de Bizet (amb l’Arlessiana com a himne emblemàtic de referència) i terra d’acollida de Van Gogh. Passejant per la vella i bella ciutat, a un dels palaus vaig topar amb “L’aveugle et le paralytique” de Jean Turcan (1846-1895). Es tracta de la versió en pedra de l’escultura que, en bronze, va presidir la biblioteca pública de Marsella durant 50 anys, fins que, els nazis la varen fondre per fer bales, com va passar amb les escultures en bronze de Francesc Aragó a Enagel i a Perpinyà, de les quals en vaig parlar en un article anterior. Per sort, en aquest cas, resta el testimoni de la imatge en pedra d’Arles, la qual constitueix una bona reflexió sobre el sentit de la solidaritat humana i l’acció unitària. Un cec, jove i fort, transporta a les espatlles un vell paralític que el guia. Una bona combinació d’interessos: l’experiència i la saviesa per dirigir pacta una entesa amb la força per fer la caminada. En realitat, la idea no és altra cosa que una interpretació poètica del conegut mite d’Orió, a qui Enopió, el rei enemic de ponent, va deixar cec. Lluny de retre el combat, Orió va aconseguir que Cedalió, un infant destre i deixondit, s’enfilàs a les seves espatlles per a fer-li de guia, caminant sempre cap a llevant, fins a trobar el sol que li va permetre recobrar la vista i la llibertat. La diferència entre el mite clàssic i l’escultura de Turcan rau en la figura del guia. La mitologia posa a les espatlles del cec un infant, innocent i sense prejudicis, mentre que l’escultor va preferir un vell baldat. En qualsevol cas, l’important és fer el camí correcte, amb un esforç conjunt, cap a les fites a assolir. Tant és si el guia és jove o vell. Com en el viatge a Itaca de Konstantino Kavafis l’important és compartir la ruta i gaudir de la caminada.

L’exemple de la mata de jonc que Muntaner posa en boca de Jaume I, així com el sentit que desprèn l’escultura que hi ha a Arles, encara poden arrodonir-se amb la conclusió que aporta la novel·la “Camí de coix” de Jaume Santandreu: fa més veta un coix que camina que un badoc sa i condret assegut a una vorera. No són moments d’emparar-nos, amb excuses de mal pagador, en una inexistent coixesa o ceguesa per justificar desercions. Ara allò que ens cal és no defallir. Malgrat n’hi hagi tants que adesiara ens tanquin la porta!

Bartomeu Mestre i Sureda, Balutxo

Deixa un comentari

Filed under Nació Catalana

Per una candidatura unitària de l´independentisme. Setembre 2010

Per una candidatura unitària de l´independentisme

Des d’Unitat Nacional Catalana UNCat volem condemnar el penós espectacle que els líders independentistes estan oferint al no haver pogut assolir la unitat en una candidatura independentista transversal.

Si Joan Carretero i Joan Laporta no són prou patriotes com per poder deixar els seus interessos de banda i poder pactar una forma d’enteniment qui realment sortirà perjudicat serà el projecte independentista.

Som conscients que no tenim, ara per ara, un veritable líder independentista que tingui prou carisma i credibilitat com per poder guiar el projecte per ell mateix, per això cal que les diferents sensibilitats, grups i dirigents assoleixin un acord que ens porti a una candidatura de l’independentisme transversal a les properes eleccions al Parlament de Catalunya.

En aquest atzucac hi ha dos responsables principals, en Joan Carretero i Joan Laporta, ells son qui han d’arribar a una fórmula de compromís que ens permeti assolir aquesta anhelada candidatura.

La presentació de múltiples candidatures dividirà el vot i això produirà per una banda un desencís entre els electors i per altra la reducció de possibles diputats independentistes en el nou Parlament. Estem vivint una situació històrica, mai l’independentisme havia assolit una base social tant àmplia com en aquests moments i la seva plasmació en forma de projecte parlamentari es pot veure afeblida o fins i tot anihilada si l’acord no és efectiu.

Si Reagrupament i Solidaritat Catalana no arriben a cap acord el projecte minoritari serà bandejat del panorama política català i el que obtingui representació parlamentària tindrà com a llastra uns pobres resultats degut a la divisió. Per tant no cal tan sols invocar al patriotisme sinó al raciocini, amb la divisió sols s’aconseguirà eliminar la possibilitat d’uns brillants resultats de l’independentisme.

Per tan, des d’Unitat Nacional Catalana UNCat insistim un cop més en la responsabilitat històrica dels dos líders. Com a organització patriòtica no donarem recolzament a cap de les dues candidatures, tan sols rebrà el nostre suport una candidatura de l’independentisme transversal, i ara és el moment de que sigui una realitat, projectes caducs i fracassats que no són més que pures derives regionalistes disfressades de nacionalisme o, pitjor encara, pseudo independentistes que han servit de puntal d’un Tripartit socialista espanyolitzant no rebran el nostre vot, ells tant sols serveixen per consolidar un regionalisme que ens allunya de l’anhel de llibertat que significa la Independència Nacional.

Secretariat Nacional d’Unitat Nacional Catalana UNCat

Deixa un comentari

Filed under Comunicats

Atac de banyes

Atac de banyes

El Parlament de Catalunya va prohibir les “corridas” de toros amb un 68% favorable i com era de preveure la resposta espanyola ha sigut furibunda. Per a no perdre el costum s’armen amb el tricorn cada vegada que Catalunya es mou. Tant se val que a Les Canàries es prohibís fa més d’una dècada sense que ningú en fes escarafalls doncs tota excusa és bona per a recordar el “derecho de conquista” no fos cas que entre referèndums, estatuts i manifestacions oblidéssim la sacrosanta Unidad de España.

No podien faltar les entranyables sortides de to de les declaracions públiques, com ha il·lustrat un dels clàssics, Don Mayor Oreja afirmant que el cas dels braus és una venjança per l’Estatut i pel triomf de “la Roja” Valga’ns Déu val!Resulta que un Tribunal tercermundista mutila una llei aprovada pel 89% del Parlament, ratificada a les Corts espanyoles i confirmada per referèndum popular. Paral·lelament Espanya, amb una economia a punt de ser intervinguda per la unió europea, unes taxes d’atur vergonyoses i el que probablement és el president més inepte del món occidental, aconsegueix el gran mèrit de guanyar un mundial d’un joc de pilota gràcies als catalans que hi participaven (fins al punt que es podria considerar la setena copa del Barça). De tot això la interpretació és que els catalans estem recelosos i volem venjar-nos prohibint els braus? Malaguanyats! Si prohibicim que els simis sorticin als mitjans de comunicació sortiríem guanyant abastament més!

L’altre sortida de to has estat del senyor Juan Soler, diputat del PP, quan ha criticat la sardana dient que també mata però d’avorriment, en una mostra sens dubte de l’infantilisme del “tu más” No esperàvem que els agrades la sardana (dansa mil·lenària eminentment mediterrània d’origen grec al igual que la tauromàquia que defensen) de fet tampoc esperem que els agradi qualsevulla de les manifestacions culturals d’arreu del món. Ells es senten més còmodes amb la figura (d’arrel africana) del flamenc, doncs expressa a la perfecció la seva idiosincràsia; personatge histriònic vestit de manera estrafolària no fos cas que no destaqués (i que corra la alegria i olé) xisclant amb cara de restrenyiment mentre mostra la rebequeria de nen malcriat picant de peus a terra en una histèria que posa en perill la integritat de llurs artèries.

el nacionalisme espanyol s’alça amb tot el seu esplendor amb la boina al cap i la bandera rojigualda (amb toro inclòs) posada per capa. Quan s’ensumaven l’abolició de les curses pretenien alliçonar sobre respecte i tolerància. Ara, un cop prohibides, es treuen la careta universalista i tornen a mostrar l’Espanya de sempre, la provinciana, la bàrbara, la inculta. Una Espanya de toreros i peineta, l’Espanya d’en Paco Marinez Soria interpretant la picaresca pueblerina, de la garrafa amb Don Simón i l’ancestral relació d’amor odi que els acomplexa entre la pretesa modernitat que volen demostrar i el cortijo rural que són en realitat. Una barreja de parc temàtic de Cervantes i de corral i galliner. I és que el pretés cosmopolitisme espanyol té una volada gallinàcia i el més lluny que ha arribat a exportar la seva cultura és quan la Lupita ha travessat la frontera dels EEUU amb Mèxic per fregar escales en qualsevol barri suburbial.

Precisament la festa del braus ha esdevingut la seva Fiesta Nacional doncs els defineix a la perfecció, no tan sols per la barbàrie, la grolleria i les passions primàries a les qual evoca sinó especialment per tota la parafernàlia que les acompanya. Si ve és cert que la tauromàquia té un origen grec i que a Catalunya també hi té tradicióés igual de cert que tota la “performance” que l’acompanya és eminentment espanyola, des de la folklòrica amb el vano, la peineta i la mantilla, fins al personatge amb malles lluentons i el paquet farcit amb un mitjó que es mou amb la ridícula i efeminada xuleria castiza, sense oblidar el señorito de barret cordovés que apareix a cavall o les banderilles rojigualdes al crit de olé!

Com a català i europeu del segle XXI no puc sinó alegrar-me de la prohibició d’aquesta mostra d’africanisme. Ara ens tocarà aguantar tota l’artilleria demagògica que des de Madrid ens arribarà. Haurem també de suportar personatges com l’Enrique Guillen, que junt amb els seus dos muletillas van entrar en una seu d’un partit independentista per a destrossar-la i agredir als militants que hi havia. I el que és pitjor, aguantar els relativistes locals que s’emparen amb un fals concepte de la llibertat que pretén fer creure a la gent que tot el que hom vulgui és legitim, confonent la llibertat amb el llibertinatge cultural. No podíem esperar respostes d’una altra naturalesa doncs No és estrany ni atzarós que defensin a capa i espasa (o a peineta i botijo) els toros, ja que senten un amor maternal pel tot el que impliqui banyes i corridas. Ara però, el més important és seguir aguantant, seguir-nos distanciant i creant desavinences, trencant aquest empatx de seny que ha format una convivència basada en que sempre cedeixin els mateixos, és a dir, nosaltres. Ara ha arribat l’hora, l’hora de dir prou! La nostra hora. Em començat un Procés imparable en el qual per primer com en molt de temps la població civil, la ciutadania ha pres la iniciativa, cansada i desenganyada dels nostres porucs polítics, sempre pendents d’acontentar a tothom, sempre tant temerosos de no enfadar Madrid, sempre tant disposats a abaixar-se els pantalons.

Han sortit noves iniciatives fruit d’aquest malestar, i això és bo però alerta, no dipositeu les esperances a segues i doneu categoria de messies a qui encara no ha demostrat les coses on realment es demostren, ço és des del poder.

L’activació de la gent, la lluita exterior per la nostra llibertat i reconeixement però sobretot la més important, la lluita interior per acabar de cohesionar la societat, per deixar diferències de tota mena i remar en la mateixa direcció tenint com a únic objectiu assolir la meta de la sobirania nacional.la presa de consciència de la Nació catalana i del seu futur lliure com a únic camí de pervivència de la nostra identitat col·lectiva, la que varem

rebre dels nostres avis i la que volem llegar als nostres nets. Ara és l’hora de continuar obstinadament i sense mirar enrere, és el moment de donar-ho tot i de no preocupar-se per cap conseqüència que no haguem d’afrontar ja com a nou estat de la Unió Europea.

Estem en un moment històric decisiu, mai cap generació de catalans ha estat tant aprop de desaparèixer ni tant a tocar de l’ansiada independència. La frase del nostre president Macià mai havia sigut més necessària; catalans, sapigueu fer-vos dignes de Catalunya!

Marcel A.G.
12 de agost de 2010

Deixa un comentari

Filed under Nació Catalana

Comunicat enviat a les Joventuts de R.cat i SCI. 1 de setembre del 2010.

Comunicat enviat a les Joventuts de R.cat i SCI

Des de les Joventuts d’Unitat Nacional Catalana – Nosaltres Sols! sempre ens hem manifestat a favor de la unitat i així ho hem demostrat col·laborant amb diferents associacions juvenils entre les que es troba Joves Reagrupats.

Creiem que ara estem en un moment històric on Catalunya pot obtenir un bon resultat per al procés d’alliberament nacional, és per això que creiem que és un greu error per part de Reagrupament Nacional i Solidaritat Catalana que no arribin a un acord, així com sí ho han fet Reagrupament i Suma Independència, ja que l’únic que faran és dividir el vot independentista, augmentar l’abstenció o el vot útil contra el tripartit.

Així doncs, demanem als companys de Joves Reagrupats i les joventuts de Solidaritat que signin un document unitari on es demani als seus corresponents partits responsabilitat amb Catalunya i una coalició que sigui capaç de portar l’independentisme unitari a la Generalitat per alliberar-la del jou espanyol.

Des de les joventuts de tots els partits, hem de donar exemple d’humilitat i compromís.
Ara és el moment de l’emancipació nacional, el dia de demà nosaltres serem el futur encarregat de portar Catalunya a ser la primera potència a Europa.
Els joves, els braços forts de la pàtria, hem d’estar units contra els atacs a la nostra sobirania i posar-nos d’acord en el que és més important, Catalunya.

Visca Catalunya lliure i catalana!

Joventuts d’Unitat Nacional Catalana 
1 de setembre del 2010 a Barcelona

Deixa un comentari

Filed under Comunicats