Monthly Archives: Juliol 2002

Via fora, catalans!
Ara és l’hora, catalans!

Dos segles d’esclavatge, d’humiliació i d’oprobi, no han pogut matar la veu de la nostra ànima. Ens han pogut sotmetre els nostres cossos per la força de les armes i arrabassar-nos així les nostres llibertats. Ens han pogut fer baixar el cap sota el seu jou i fins treballar per a l’opressor, però no hem oblidat mai la veu interior de la nostra rebel.lió ni de fer sentir-la als altres com a protesta i invocació del nostre dret.

Es aquesta mateixa veu la que esdevé avui el nostre crit de llibertat. És aquesta mateixa veu que esdevé el nostre imperatiu nacional,l’imperatiu de la nostra raça que ens crida: “A les armes, a les armes! Heu perdut el vostre sentiment de catalans? Heu oblidat ja que sou homes? En comptes d’ardit jovent haurem engendrat un poble de covards? En comptes de cavallers orgullosos d’ells mateixos, heu esdevingut, heu esdevingut un ramat de pàries? No teníem una senyera immaculada? No posseïm una llengua característica i ben nostra? No teníem les nostres festes, els nostres costums i tradicions seculars? No teníem una gloriosa història? No posseïm una cultura i un avenç social que era, amb els seus gremis obrers i d’ensenyament, un exemple per al món? No teníem una consciència i una voluntat rebels? On és, doncs, tot això? Només ens resta la llengua i encara arrencada grollerament dels llavis del nostres fills a l’escola i gairebé arrencada per vergonya, fins dels nostres llavis. Tota la resta, per noble i sagrat que fos, ha estat proscrit i ben sovint trepitjat per governants, dictadors i reis que corrompen tot el que toquen perquè estan habituats a arrossegar-se pel fang del vici, del crim i de les coses més infectes i repugnants.

I reconquerir un patrimoni, no val una vida?

A les armes, catalans! Darrera nostre hi tenim una generació que ens mira i vetlla per nosaltres; i davant, una generació que ens espera!

Catalans! No podeu imaginar-vos amb quina alegria més pura us adreço avui aquesta crida. Us havia parlat fins ara amb tanta angoixa i tristesa! Era el fruit de les amargors de l’exili. Era el fruit de la comprovació de les febleses, defeccions i fallides de tants catalans que han refusat servir Catalunya. Era el sofriment que sentia a la meva ànima de tants germans que sofreixen a les presons d’Espanya. Era el dubte que de vegades m’obsessionava que ja no podria, a la meva edat, veure de nou Catalunya i la seva llibertat.
Avui, però, en passar la frontera i veient-la de nou en l’exaltació natural que produeix el retorn a la pàtria i dins la calma i la grandesa d’esperit que produeix aquest retorn quan és per oferir-li el sacrifici de la vida, l’he vist tan bella, tan rica, tan puixant i tan eterna, que m’he sentit tranquil.litzat en la meva fe que Catalunya no morirà mai i que vencerà els seus enemics.

És amb aquesta fe i amb aquesta gran joia que us crido al meu costat per prendre les armes per la llibertat de Catalunya. Ha d’ésser un dia de festa per a nosaltres, aquest recomençament de la nostra història nacional antigament tanclara, tan austera, tan gloriosa, però des de fa dos-cents anys enfonsada dins d’una altra història carregada d’una grandesa inútil i ennegrida per la fumera roja de sang, de tantes fogueres enceses per la Inquisició i encara no apagada del tot. Per a nosaltres avui, catalans, en vida i en mort, Catalunya serà de nou Catalunya!

Contra la monarquia i contra aquest rei opressor que, encara no fa gaire temps, ens recordava que era el descendent de Felip V, de terrible memòria, que està en deute de sang amb nosaltres.

Contra la dictadura militar, la més repugnant de totes les dictadures per la seva mateixa concepció, que ens ha ofès íntimament amb la profanació de les nostres coses més sagrades.

Contra la guerra del Marroc, aquesta guerra tan injusta i tan tràgica que persisteix, encara que sigui negada pels comunicats oficials.

Contra la injustícia social i els privilegis de classe.

Per la llibertat de Catalunya i el dret a governar-nos nosaltres mateixos, conscients de la nostra personalitat i de la nostra voluntat ferma i definida, convençuts que Catalunya és capaç de governar-se a si mateixa i posseeix prou recursos econòmics per viure lliurement.

Per la cultura dels catalans, la restauració de les seves corporacions dissoltes i la creació de noves institucions que afavoreixin els infants, així com les de caràcter tècnic per als obrers, comerciants i industrials.

Per la dignitat i millorament de vida del proletariat, mitjançant reformes socials i la llei de protecció del treball i dels obrers, el que significa la garantia per al progrés i millora, partint del mínim assignat a la convenció de Berna.

Per la llibertat de tots els empresonats per delictes polítics i socials, i la llibertat dels nostres companys separatistes que, d’una manera tan heroica, han patit i pateixen, encara, per Catalunya.

Per la implantació de la República Catalana Independent.

Via fora, catalans!

Us crido amb el mateix crit històric que ens recorda les nostres antigues victòries nacionals, car és en aquest moment que voldria fer desaparèixer la meva persona per tal que reconeguessiu en la meva veu, la veu de la vostra raça, i en la meva gesta, la gesta d’aquells que ens han precedit en la Història. És ben encoratjador de sentir-se, en aquests moments suprems, per damunt de la nostra voluntat, l’hereu i l’instrument d’aquells herois que saberen posar tan alt, en terra i en el mar, elnom gloriós de Catalunya.
Que la nostra senyera de les quatre barres onegi en el vent de la nostra immortalitat! En aixecar-la de nou al cel de Catalunya, deixeu-me hissar una altra senyera invisible perquè onegi per damunt d’aquells que lluiten per un noble ideal.

La nostra afirmació d’ésser catalans, no significa que ens volem separar de l’afirmació que també som humans. L’estel solitari de la nostra bandera no vol pas significar que ens volem aïllar dels altres que, com nosaltres mateixos, sofreixen una opressió semblant. La nostra bandera no ens separa de ningú que tingui un esperit lliure, i en els seus plecs no s’amaga cap idea d’imperialisme ni de conquesta. La nostra aspiració és entrar, una vegada lliure, en el concert dels pobles civilitzats per treballar, amb el nostre jove esforç, per un ideal de pau internacional, per la llibertat de tots els homes i de tots els pobles i per la justícia. I és aquesta aspiració que ens ha fet aliar amb els separatistes d’Euskadi i de Galícia i ens pot fer aliar, demà, lliurement i cordialment amb les altres petites nacionalitats d’Espanya.

Quan nosaltres afirmem que deslliurarem Catalunya, no ho diem pas amb un esperit d’odi contra vosaltres, espanyols, com ho han fet córrer els governs d’Espanya. Tot el nostre odi s’aixeca contra aquesta Espanya oficial monàrquica,avui dictatorial, sota el règim de la qual vosaltres mateixos heu esdevingut uns esclaus, sobretot vosaltres, obrers, tant com nosaltres mateixos. Us hem vist sotmesos al mateix jou, encadenats al treball i patint pel dur treball, en la vostra terra àrida. I us hauríem estés més d’una vegada els nostres braços, si els haguéssim tingut lliures. És el que esperem fer un dia si aquest és el vostre desig. La nostra unió oficial d’avui, feta per la força [unió que és la causa de la misèria i de la inquietud de tots], feta demà pels lligams de la llibertat i de la fraternitat, serà plena d’eficàcia i plena de possibilitats materials i morals insospitades.

Heus ací, doncs, l’esperit de la nostra revolució.

Via fora, catalans!

Lluitem per aquesta terra immortal que es Catalunya i no podem ésser vençuts!

Què seria d’una joventut sense rebel.lia? Què seria d’una vida sense dignitat?

Vius o morts, per Catalunya i la seva ànima immortal!

A les armes, catalans!

En nom del Consell provisional de la República Catalana.

Francesc Macià
“Macià, la seva actuació a l’estranger” Josep Carner-Ribalta i notes de Ramon Fabregat. Edicions Catalanes de Mèxic, Autors Associats. Mèxic DF. 1952

Discurs de Francesc de Tamarit. 1640

Si dubteu, valerosos catalans, per la condició de la fortuna, crec que teniu raó; però, si us esporuguiu per les forces que us amenacen, és ben debades el vostre recel. Teniu de veí el vostre més gran enemic; guaiteu allí: darrera aquella muntanya s’amaga la ruïna de la vostra Pàtria, guaiteu, allà hi ha el gran vas de verí que aviat es posarà a les vostres mans. Trieu, senyors, si el voleu beure per morir infamement o sí el llanceu per fer-ne trossos, en la qual cosa consisteix la vostra vida. (…) La raó és amb vosaltres; avui hem d’acabar el gran edifici de la llibertat que heu aixecat; avui cal donar la sentència en la qual es publicarà al món la vostra glòria o la vostra infàmia; a aquest dia s’han dedicat tots els encerts que heu obrat fins ara; aquest és el moment en què es definirà a la posteritat el vostre nom, o per alli-berador o per fementit; espereu i sofriu constants els cops del contrari, que no se us donarà pas de franc la glòria d’aquest dia venturós. (…) Una sola cosa us demano de tot cor: que guardeu, en aquesta avinentesa, l’observança dels ordes militars, i que cadascú s’estimi més ésser covard en el seu lloc que valent en el dels altres, perquè de la consonància dels constants i els agosarats depèn l’harmonia de la victòria. Amb vosaltres teniu la fortuna de Cèsar; de Cèsar, no, que és poc, sinó del més gran rei dels cristians del més venturós dels vivents. No és pas aquest , tot sol, el qui us ha de defensar . Què, si no, ha volgut mostrar-vos el Cel en la tan inesperada nova que avui us ha arribat del nou rei de Portugal, sinó que Déu va aplegant i fabricant prínceps, pertot arreu, per defensar-vos amb ells? La majestat d’un rei just us assis-teix; la germanor d’un altre justificat se us ofereix; la innocència d’una justa República us empara. El poder d’un Déu sobre tot just us ha de valer.»

Secció de Preparació Militar
PRECEPTES QUE ELS INDIVIDUS DELS ESCAMOTS DEUEN OBSERVAR EN LLURS SORTIDES

I.- Acostumeu-vos a ésser puntuals en les hores de reunió.

II.- Sigueu previsors en adquirir abans de sortir tot el necessari per a menjar, tabac i demés. Si no ho feu així, o tindreu de mantenir-vos del que portin els vostres companys (cosa que a la llarga serà mal mirada) o retardareu els itineraris perdent temps per a fer compres en cada poblet que travesseu.

III.- Durant el trajecte de tren, absteniu-vos de fer meetings en el vagó; no cal desvetllar les sospites de l’enemic que pot ésser aprop vostre.

IV.- En les marxes, sigueu disciplinats i obedients al Cap del vostre grup; que mai es dongui el lamentable espectacle de discussions o discrepàncies, tan corrent entre excursionistes no militars.

V.- Si algú de vosaltres és extremadament fort o està molt entrenat, no ha de voler humiliar mai als seus companys. Les vostres sortides no són curses de cross-country, sinó marxes de conjunt. Procureu, per ara, atènyer un terme mig discret; l’hora dels heroismes ja vindrà.

VI.- Si en qualque punt el Cap del grup dubta del camí a seguir, us farà aturar. El Cap explorarà el terreny o ho encomanarà a un de vosaltres. Quan el que s’hagi destacat estigui orientat, tornarà per a donar compte al seu Cap del que hagi vist, a fi que aquest prengui la determinació que cregui oportuna. Si el que explora és el Cap en persona, podrà donar de lluny ordres al grup, per mitjà de la veu o del xintetí.

VII.- Respecteu els sembrats i tota mena de conreu. Cal estimar la propietat del pagès català com si los d’un germà vostre. Obrant així, sempre sereu ben acullits.

VIII.- En les marxes de nit, guardeu silenci. Si porteu fanals o làmpares elèctriques, absteniu-vos d’encendre’ls i apagar-los imitant senyals, cosa que podria fer sospitar als naturals, del país.

IX.- En les hores de menjar, no us retardeu. Tingueu compte d’estar llestos i de tenir els paquets fets cinc minuts abans de l’hora que el Cap hagi triat per a tornar a emprendre la marxa.

X.- Si algú pren mal, no el deixeu mai sol. Si no pot seguir caminant i és necessari anar a cercar socors a qualque masia o poble veí, el Cap del grup designarà un de vosaltres (o bé dos si el grup és nombrós i es troba a l’alta muntanya) que amb cap pretexte es mourà del costat del ferit.

XI.- Cap al final de la sortida no aneu amb presses al Cap del grup per a que us permeti avançar la vostra tornada. Heu d’arribar a la ciutat o al poble els mateixos que haveu sortit junts.

XII.- Sigueu correctes en tot moment. L’expansió més cordial no està renyida amb la bona educació. Procureu ésser alegres, però no xavacans ni malparlats. No desdigueu mai del que ha d’ésser un bon soldat de Catalunya.

Estat Català -edició per a Catalunya (clandestí), no 9, març 1924, p. 4.

QÜESTIONS TÈCNIQUES
Reglament Tàctic dels Escamots

I
(Lluita de la Infanteria contra les metralladores)

1. Les metralladores no presenten més que un blanc molt petit, i tot sovint molt poc visible, a voltes invisible per complet.

2. Les metralladores, malgrat el nombre reduït de servents que necessiten, sofreixen mes pèrdues relativas que l’artilleria. A més no poden corregir el tir tan fàcilment com aquesta, si bé un cop ho han aconseguit produeixen un gran efecte.

3. Els principis que s’exposen per al combat contra l’artillieria són, en general, aplicables contra les metralladores.

4. A distàncies petites i mitjanes, una Secció d’Escamots d’infanteria, si lluita en condicions favorables, és suficient per a posar fora de combat a una metralladora.

Quan els tiradors no puguin distingir bé les metralladores i no sia fàcil indicar-los-hi una referència o punt de mira auxiliar, es farà foc sobre tot el front que ocupin aitals màquines.

Si les circumstàncies ho permeten, deurà tirar-se preferentment sobre els servidors de la metralladora.

5. Els Escamots d’infanteria evitaran molt especialment que les unitats o fraccions en ordre tancat es presentin com a blanc a les metralladores contràries, sobretot en les zones estretes del terreny o bé sobre els camins que estiguin compresos en el feix d’aquestes màquines.

6. Les metralladores sempre que sia possible, deuran ésser atacades d’aprop, puix presenten un blanc molt poc vulnerable; a més, haurà de tenir-se present que llur foc, a grans distàncies, és capaç de produir serioses pèrdues a la infantería.

II
(Id. d’íd. contra la cavalleria)

1. Si els Escamots d’infanteria estan ben disciplinats i comandats, si conserven un elevat esperit, obren amb serenitat i sense precipitacions, esmercen amb intel.ligència i oportunitat llurs armes, i prenen precaucions per a evitar les sorpresas, no han de tenir cap mena de por de la cavalleria adversa que carregui, encara que aquesta sigui d’un elevat efectiu, que segur que serà batuda i rebutjada.
Però si, al contrari, els Escamots són sorpresos o estan desorganitzats o bé perden llur sang freda, la cavalleria contraria podrà obtenir la victòria.

2. Per a combatre a la cavalleria que carreguii, els Escamots no han d’esmerçar altre mitjà que el foc; l’acció de l’arma blanca encara que és un complement de defensa, resultara de molt petita eficàcia si el xoc arribes a esdevenir.
3. Importa moltíssim obrir el foc immediatament amb el major nombre de fusells possibles; ha de procurar-se prescindir de tota mena de moviments i evolucions i solament s’armarà la baioneta quan la càrrega sigui prevista i senyalada a gran distància.
Es podran aprofitar els obstacles propers, com clots, trinxeres, murs, llocs cercats, etc., si això no impliqués pèrdua de temps per a començar el foc.

4. Quan s’estigui en “ordre obert”, únicament faran front a la càrrega, obrint el foc els Escamots que es trobin més directament menaçats, els quals no s’han de moure del seu lloc, ni variar la formació i disposició en que es trobin.
Els Escamots de rerassaga atenen especialment els flancs, i alguns d’ells, el més propers a l’enemic, poden fer foc si ho permet la posició i la situació dels Escamots avançats, i observant ço que aquests es digui.
Si els Escamots es trobessin en “ordre tancat” donaran front a la cavalleria i, sense variar de lloc, trencaran el foc immediatament amb el major nombre possible de fusells que puguin disposar sense perjudici que després i en casos necessaris s’augmentin aquells per mitjans ràpids i senzills en la mesura que convingui; els E. de rerassaga procediran com abans s’ha dit.
En tots els casos l’Escamot que primer descobreixi la cavalleria en actitud de carregar, manarà tocar alarma, i començarà seguidament el foc sense esperar ordres especials.
En el foc contra la cavalleria que carregui s’emprarà únicament dues alces successives, de les quals hom farà ús a mida que aquella progressi en el seu moviment d’avenç. així com en retirar-se, si és rebutjada la cárrega.
Si aquesta és imprevista i es produeix a distància relativament curta, es pren solament una sola alça, que s’utilitzarà de faisó anàloga a l’esmentada.

5. L’infanteria contra la cavalleria peu a terra fent foc, té l’avantatge de la major eficàcia del seu armament.
Deuen escurçar-se les distàncies, dirigint part del foc contra els cavalls de mà, vigilar i defensar els flancs per mitjà de patrulles i efectuar focs violents quan els genets es disposin a muntar a cavall.

6. L’infanteria dels destacaments i la de l’avantguarda tenen el deure de facilitar la seva missió a la pròpia cavalleria, apoderant-se dels passos o accidents més convenients en els quals se sostindrà, perquè la cavalleria pugui maniobrar amb desembaràs; també procurarà lliurar-la de la cavalleria quan aquesta hagi estat atreta a la zona d’acció de la infanteria.

III
(Lluita contra l’artilleria)
1. Els Escamots d’infanteria davant l’artilleria contrària, i fora de zona eficaç del fusell estan exposats a greus pèrdues, car la potència i rapidesa del foc del canó i l’avantatge de la punteria indirecta pels efectes de sorpresa que dóna a la seva acció i que es fa fixar els seu emplaçament, són causes que l’artilleria pugui anorrear en breu espai de temps als Escamots que es presenten al seu alcanç, sobretot si estan disposats en formacions compactes.
No obstant com que això necessita que el tir sigui corregit amb precisió, i per un costat l’artilleria en el camp de batalla no deixa d’estar influida per les peripècies de la lluita, i ha de distreure la seva atenció en batre l’artilleria contrària, i per altra part la infanteria gaudeix en alt grau aptituds per al moviment i per utilitzar el terrery, que d’ordinari no serà molt descobert, sobretot a grans distàncies, pot molt bé aquesta última arma, si és mòbil i maniobrera i està ben ajudada per la seva artilleria, avançar i amb molt petites pèrdues sota el foc dels canons contraris.

2. Per això quan els Escamots de primera línia entrin a la zona de foc de l’artilleria contrària, i mentre sia possible avançar a cobert de les vistes, formaran els Escamots en columnes dobles, separant ambdues línies a una tal profunditat, que no afeblint l’acció del comandament, impedeixi a l’artilleria corregir el seu tir, i eviti que el projectil dirigit a la primera línia pugui ferir a la segona. En cada línia els Escamot reunits, separats o esgraonats formaran en columna de dos o bé d’un. Es marxarà ràpidament aprofitant tots els accidents del terreny, canviant amb freqüència la direcció, aprofitant els llocs desenfilats, caminant pels barrancs, boscos, terres de conreu etc., atravessant vivament els llocs descoberts.
Així que troni el canó, es pararà la marxa i els Escamots s’abrigaran en els accidents del terreny que trobin més aprop i, si no n’hi hagués, deuran llençar-se a terra i emprar com a resguard la propia motxilla que ja basta contra els balins del shrapnel, i desseguida es tomarà a reemprendre la marxa.
Quan els Escamots, fora encara de la zona del fusell, hagin progressat tant que tinguin necessitat d’atravessar terrenys més descoberts, se seguirà amb la mateixa formació indicada, però disposant els Escamots en línia de columna (de dos o d’un) i separant les seccions de cada companyia a intervals de despleçament i encara esgraonant-les si és possible.
Per a no donar temps a l’artilleria a corregir son tir, o fer més difíccil aquesta correcció, es progressarà ràpidament, fent que els Escamots atravessin successivament el terreny amb interval de temps variable, amb distàncies i separacions diferentes, que marxin d’abrigall a abrigall, llençant-se a terra a cada detenció i apareixent inopinadament en llocs diversos.
Els Caps de Secció dintre llur esfera d´acció, regularan les distàncies, intervals i formació de llurs forces.
Darrera de cada abrigall es reuniran i reorganitzaran les unitats.
Les forces de segona i tercera línia marxaran situades darrera de les ales o dels flancs de les precedents i a una tal distancia que no tinguin que témer res del foc dirigit a aquestes; quan entrin a la zona de foc del tir de canó, procediran com acaba de dir-se per a la primera línia.

3. Les anteriors prescirpcions podran ésser modificades segons aconselli el terreny, la intensitat i l’eficàcia del foc de l’artilleria i la necessitat de conservar els Escamots a la mà.

4. Des del límit de les distàncíes grans i mitjanes, la infantería pot combatre a l’artilleria.Per això, com que aquesta és poc vulnerable, es fa precís que la infanteria des del primer moment, doni al seu tir el màxim d’intensitat i rapidesa, executant-ho per descàrregues curtes i violentes, i per això es convenient posar a la línia de foc un bon nombre de fusells i corregir promptament i amb exactitud el tir.
Els tiradors han de tenir cura d’abrigar-se de faisó que dificultin a l’artilleria corregir el seu tir.
Si l’artilleria contraria estigués estintolada, en sa pròpia infanteria, aleshores part dels Escamots obraran contra aquesta, tractant de separar-la de les bateries, i escurçant les distàncies a fi que l’artilleria per por de ferir els seus, es vegi obligada a suspendre el foc.
A grans distàncies, en ocasions podrà ésser avantatjós tirar sobre l’artilleria en marxa o bé en el moment d’entrar en bateria encara que estigui en posició, i a ésser possible, en focs obliqus o d’enfilada.
No deu oblidar-se però, que això exigirà un gran consum de municions amb relació a l’efecte que s’obtingui.

5. La infanteria combat constantment en unió de la seva artilleria, doncs l’acció d’aquestes armes és recíproca i inseparable i s’enllacen íntimament.
Al començament del combat, fora de la zona del fusell, l’artilleria tirant contra la contrària fa possible i protegeix l’avenç de la seva infanteria, que marxarà sota el foc d’aquells. Dintre la zona del fusell, segueix tirant sobre l’artilleria adversa, i ho fa també contra la infanteria contrària i procura preparar l’assalt, facilitant l’avenç de la seva infanteria.
Els Escamots d’infanteria, dintre llur zona d’acció al mateix temps que amb llur tir preparen i fan possible llur propi avenç castigant al contrari, protegiran l’artilleria pròpia, apoiant els seus canvis de posició, donant-li seguretat, i lliurant-la del foc de fuselleria que procurarà atreure sobre si, i al mateix temps hostilitzarà amb llurs focs als artillers contraris i al bestiar de llurs peces els molestarà en llurs canvis de posició.
A la zona d’assalt, els Escamots d’infanteria es protegeixen per sí mateix i avançaran lliurats a llurs propis recursos puix l’artilleria suspendrà els focs perquè els Escamots puguin recórrer el terreny que encara manqui o tot el més, el trasladarà a rerassaga per a immoblitizar les tropes contràries situades darrera de la primera línia.
Que aquest enllaç i harmonia es realitzin de millor mode i de faisó més absoluta i que els esforços de les dues armes germanes es combinin íntimament depén l’éxit del combat.
Es precís que s’estableixi en tots els moments del combat una comunicació constant per mitjà d’agents d’enflaç, senyals convingudes, telèfon, entre infantería i artilleria, participant-se mútuament observacions, decisions i disposicions que es prenguin, i obrant de faisó que es facilitin la seva missió, si no la protecció mútua no seria eficaç.
La infanteria combat davant l’artilleria a una distància que aquesta no pugui ésser molestada per la infanteria contrària i que aquella no sofreixi els focs dirigits a l’artilleria.
Per això, d’ordinari, en avançar a son lloc tindrà que atravessar la línia ocupada per l’artilleria, el que deu fer-se successivament per unitats, aprofitant els intervals entre les bateries o grups (de faisó que no sigui necessari suspendre el foc a tota la línia) o bé rodejant els emplaçaments de les bateries.

6. Encara que, sobretot en terrenys descoberts o poc accidentats, el foc de l’artilleria assegura la protecció de llur front, els Escamots més próxims tenen el deure de protegir-la i atendre de vigilar els flancs i la rerassaga.
Sols quan estigui molt separada de la infanteria o bé cap als costats o es tracti de línies molt llargues d’artilleria, necessitarà aquesta arma un sosteniment especial d’Escamots d’infanteria.
El sosteniment es fracciona en grups; uns se situen davant mateix de les bateries, de manera que no destorbin, i tenen per objecte el combatre amb la infanteria contrària, per impedir-li que s’apropi a l’artilleria a distància eficaç del fusell, pel què es mantindran bastant allunyats de les peces que protegeixen; altres cobriran i vigilaran els flancs, i altres en fl permaneixeran al costat d’aquests i constituiran son immediat sosteniment.

Estat Catalá -edició per a Catalunya (clandestí), no 6, 7 i 9. 1924-1925.

A les nacions lliures del món, salut!

És Catalunya la que avui us saludam, nacions lliure del món, en el moment d’aixecar-se en armes en defensa del seu dret imprescriptible de governar-se ella mateixa.

Assistits per aquest dret i ajudats per un exèrcit de braus voluntaris catalans, així com per l’heroica Legió de Voluntaris Italians per la Llibertat dels Pobles, acabem de proclamar la nostra independència nacional i us demanem el vostre ajut, encara que sigui moral, pregant-vos que volgueu reconèixer Catalunya com a nació lliure.

La raça catalana, la seva llengua, els seus costums, les seves tradicions, el seu temperament i el seu caràcter, són profundament diferents i, en molts aspectes, oposats als d’Espanya. No volem adduir altra prova que l’absència de compenetració queha existit sempre entre els catalans i els governs espanyols, font principal de les inquituds i la discòrdia que no han deixat sempre de manifestar-se, fins al punt d’haver d’ésser reprimides a la força.

Històricament, Catalunya ha estat de tot temps diferent de la resta de la Península ibèrica. La Història de l’Edat Mitjana brilla encara per l’esplendor de la gloriosa i independent Confederació catalano-aragonesa, una de les més democràtiques pel seu codi marítim anomenat Consolat de Mar i la que instaurà el primer Parlament a Europa. Esperit democràtic que no ha perdut mai, ni amb la seva aproximació amb Espanya després del malaurat casament del rei Ferran d’Aragó i Catalunya, amb la reina Isabel de Castella, ni per la presistent política d’absorció realitzada per Castella, que provocà, el 1640,la Guerra de Separació, ni a conseqüència de les sagnants repressions de Felip V, que culminen amb l’assalt històric del 1714, el qual tingué com a conseqüència la pèrdua de les nostres llibertats. En contrast amb la d’Espanya, plena d’un esperit imperialista i reaccionari, la Història de Catalunya es caracteritza pel seu esperit liberal. Cal tenir en compte que si, abans, Catalunya transformava els seus reis en veritables presidents de república, encoratjà,més tard, els pagesos de remença a enderrocar els drets feudals i abusius dels senyors, esdevenint aquests camperols, els veritables precursors de les revoltes socials.

Geogràficament, Catalunya presenta una unitat ben definida a la Península ibèrica. Està constituïda per les províncies de Barcelona, Tarragona, Lleida i Girona. Per una llenca de les províncies aragoneses. Per una altra més extensa de l’antic reialme de València i per l’arxipèlag de Mallorca, que forma la Catalunya insular.

Ultra aquestes raons històriques, ètniques i geogràfiques sobre les quals es recolza el nostre dret d’ésser, existeix la nostra voluntat de voler esdevenir independents i lliures, forts de la convicció que tenim de ser capaços de governar-nos nosaltres mateixos i coneixedors dels mitjans que posseeix Catalunya per viure plenament en tots els aspectes, gaudint de la seva llibertat nacional. La nostra dignitat d’homes, tanmateix, no consent que haguem de viure ni un sol dia més sota el règim d’ocupació moral i material de Catalunya per l’Estat espanyol, una ocupació que prohibeix l’ús oficial i gairebé privat de la nostra antiga llengua catalana, que destrueix totes les nostres institucions de cultura, que ataca salvatgement les nostres festes populars, que viola els nostres domicilis i la nostra correspondència privada, que ens nega el dret d’associació i el de la lliure expressió de pensament, que empresona els catalans en massa i els tortura bàrbarament i els deporta fora del país pel sol delicte de declarar-se catalans, que pretén imposar-nos per la força el règim d’una monarquia detestable, que ens oprimeix sota una dictadura militar abominable i que ben sovint, com per la campanya del Marroc, ens arrabassa la nostra joventut darrera d’aventures quimèriques de colonització i de conquesta.

Volem Catalunya per als catalans!

Volem una cultura moderna per als nostres infants, per als nostres obrers i per a les nostres escoles superiors.

Volem el màxim de millorament per al nostre proletariat.

Volem administrar nosaltres mateixos les nostres riqueses nacionals, en una República Catalana independent.

Que sàpiga tot el món que no estem animats d’un esperit d’odi contra la resta de la Península ibèrica, ni tampoc per un esperit d’imperialisme i de conquesta. Ens consideraríem sortosos, una vegada lliures, d’ajudar els altres pobles d’Espanya que pateixen sota el mateix règim de reacció, per tal que ells també n’esdevinguessin. Volem trencar les cadenes que ens endogalen amb ells per la força i reemplaçar-les pels lligams lliures i fraternals que ens permetin de treballar junts per la pau internacional. Car és per aquesta pau internacional per la que, en darrera anàlisi, ens aixequem en armes. I és a vosaltres, pobles lliures de tot el món, a qui adrecem, els primers, la salutació i el nostre crit d’angoixa, demanant-vos de reconèixer elnostre dret d’esdevenir lliures. Ho fem amb l’esperança i la fe en la llibertat i la justícia, aquest principi fonamental de Dret internacional per la cooperaci, no forçada, snó lliure i cordial de tots els pobles i per la igualtat civil, contra tot privilegi i tota tirania. Tenim el convenciment que no serà assegurada la pau d’Europa mentre la força dels exèrcits sostingui exclusivament l’imperialisme i no siguin assegurats els drets de les nacions petites a disposar lliurement d’elles mateixes.

Pel dret dels pobles i dels homes!

Per la pau internacional!

Salut!

Francesc Macià.
“Macià, la seva actuació a l’estranger” Josep Carner-Ribalta i notes de Ramon Fabregat. Edicions Catalanes de Mèxic, Autors Associats. Mèxic DF. 1952.

Màximes del bon escamot

La boca closa i l’orella atenta. Heu’s ací el teu lema. La teva seguretat personal te l´imposa: la llibertat d’acció de l’organització t’ho exigeix.

Enraona poc i obeeix sempre. Altra cosa no pot demanar-se al perfecte escamot. Fent-t’ho, l’èxit col.lectiu respondrà lógicament al comportament dels individus que componen la col.lectivitat. Altrament, si així no obres, veuràs com s’allunyen les possibilitats de deslliurar la mare pàtria.

No et dolguin temps i treball esmerçats en els teus ideals. Tan sols per ésser els teus et són els millors. Pensa que, ultra llur pròpia valor intrínseca, són carn de la teva carn i sang de la teva sang.

La covardia se supera amb la fe. No et creguis covard si dintre teu sents cremar la flama d’un ideal generós. Ell et fitarà el camí dreturer. Li ofrenaràs la teva vida.

El teu amic pot ésser el teu enemic. Pensa que tu donaries la vida, els interessos, pensa que ho sacrificaries tot, i pensa que el teu amic pot fer el mateix per servir els seus ideals.

Medita les teves accions i obeeix els manaments. Els primers, després de meditar-los excuta’ls, els manaments obeeix-los cegament i irreflexiva.

Voluntàriament has vingut perquè t’has cregut amb pit i braó, més no siguis boca-molla ni covard ni indiscret perquè tu en series el primer perjudicat.

Com a bon soldat deus estar dispost a tothora a donar la vida. Exigeix-te tu mateix una bona preparació. Allà on puguis arribar tu no esperis que t’hi portin els altres.

La vida és el preu d’un ideal. Procura, doncs, treure’n tot el profít de la vida que ofrenes. Fes-la pagar cara a l’enemic.

Estat Catalá -edició per a Catalunya (clandestí), no 5, octubre 1924, p. 4.

EXÈRCIT CATALÀ

MARXES I CAMPAMENTS

(Edicions Militars Catalanes – Barcelona 1924) La marxa és el primer, el millor i els més sà de tots els esports. Està a l’abast de tothom i és un exercici a ple aire.

Des del punt de vista físic la marxa posa en moviment simultàniament i d’una manera natural tots els muscles del cos, especialment els de les anques, cuixes i cames, que són justament els que menys traballen en els exercicis gimnàstics. Un muscle que treballa absorveix més oxigen i matèries nutritives i desprèn més àcid carbònic que un muscle que roman en repós, de la qual cosa en resulten un cert benestar per tot l’organisme que es tradueix en una sensació de fam. Es això el que fa que es digui que el caminar dóna gana. Altrament estimula els fenòmens de la digestió i beneficia la respiració i el funcionainent del cor.

La marxa, com que és una funció diària, esdevé el que en diem un “acte reflexe”: es camina sense pensar-hi constituint un aventatge, i no dels petits, d´aquest exercici, el qual, tot desentrotllant els muscles, reposa el cervell.

D’altra banda, és el més fàcil i més econòmic de tots els esports. No calen aparells de cap mena; n’hi ha prou amb sortir de casa portant un bon trajo i unes bones sabatesd ‘excursió.

Des del punt de vista intel.lectual la marxa, si sabem triar els itineraris, esdevé instructiva i interessant.
Des del punt de vista psicològic contribueix al desenrotllament de la voluntat exigint-nos malgrat la fadiga, les dificultats, les contrarietats atmosfèriques, etc., a assolir l’objectiu fixat abans de sortir.

Des del punt del desenrotllarnent de l’individu, la marxa, a causa de l’imprevist, permet d’exercir les qualitats d’iniciativa de cadascú, sobretot si el director de l’exercici sap escollir els itineraris en els quals caldrà triomfar de certes dificultats, adaptant-se a les circumstàncies de cada un.

Des del punt de vista moral i social, la marxa, ajuntant durant algunes hores o dies un nombre d’individus, els acostuma a una mútua ajuda: a portar el sac d’un company cansat, partir una menja amb un camarada menys sortós, facilitar abric, etc. No hi ha res que uneixi més els homes com viure en comunitat un ideal i gustar les seves joies i els seus sofriments. La marxa és una ocasió magnífica per a tot això, car ens posa en contacte amb la Natura, amb l’Univers esplèndid i inmens i en consequència ha de desenrotllar el nostre amor a la Bellesa, a la Veritat i al Bé; ha de contribuir a fer de nosaltres homes amb un cervell ben organitzat dins d’un organisme robust; homes que tinguin un cor per estimar, lluitar i sofrir; homes com els que avui necessita la nostra Pàtria.

Finalment, des del punt de vista mililitar, la marxa és per excel.lència l’esport del soldat d’infanteria. “És a les cames -afirmava el mariscal Saxe- on hi ha tot el secret de les maniobres; és de les cames del que ens hem de cuidar”. I els botzinaires de l’exèrcit de Napoleó pogueren dir: “l’Emperador ha batut l’enemic amb les nostres cames, no amb les nostres baionetes”.
És per totes aquestes raons que la marxa ha d’ésser objecte de tota l’atenció per part dels ínstructors de Societats de gimnàstica i de preparació militar.

Entrenament a la marxa 
L’aptitud a la marxa es desenrotlla més que res per la mateixa pràctica de caminar.

L’entrenament cal que sigui lent, progressiu, continu i basat en la força dels individus.

L´ideal que cal assolir és l’objectiu fixat per endavant i qualsevol que sigui la seva distància, amb el mínimum de fadiga.

Aquests entrenaments s’obtenen millor per marxes moderades i repetides cada dia, que per sortides setmanals. De ser possible s’haurien de poder fer cada dia de 8 a 20 quilòmetres durant un mes. Però, a les Societats de preparació militar, els individus inscrits disposen solament dels diumenges i dies de festa, i per tant la progressió s’haurà d’establir en raó al nombre d’aquests dies i tenint en compte les altres matèries que és precís ensenyar.

En la progressió s’hauran de tenir en compte tres factors: velocitat de marxa, durada i pes de càrrega. Cal arribar, per la llur combinació raonable, a posar cada home en possessió de son màxim de resistència, tot i evitant el seu exhauriment.

La velocitat de marxa és igual al producte de la longitud de les passes per llur compàs. L’experiència comprovà que aquests dos factors es troben en íntima relació: si s’augmenta progressivament el compàs la longitud del pas creix, arriba a un màxim i després disminueix, deduint-se’n que la velocitat no pot passar d’un cert límit. A la pràctica no es busca mai arribar a tal límit, que correspondria a un compàs excessivament precipitat, que, fatigant molt, no podria ésser sostingut massa temps.

E1 compàs més aventatjós, variable segons els individus oscil.la entre 110 i 130 passes i correspon a una longitud de cada pas de 0,75 a 0,85 m. Però, si hom vol augmentar la velocitat -sempre excepcionalment- cal guardar-se d’accelerar la cadència, i s’ordenarà tan sols als homes d’allargar el pas mantenint, el més igual possible, el mateix compàs.

Si les circumstàncies són molt favorables un grup d’uns cent homes ben entrenats pot fer 5 quilòmetres en 50 minuts. Si són desfavorables, la velocitat esdevé molt inferior.

La durada de la marxa i el pes de càrrega han de ser augmentats progressivament.

Indicades aquestes consideracions i tenint en compte un objectiu de recòrrer un trajecte de 24 quilòmetres, sense arma i sense càrrega en menys de sis hores, és fàcil establir la progressió.

Quant a la velocitat es començarà primer amb 4 quilòmetres a l’hora i, amb les pauses corresponents, s’augmentarà a 4,200 i 4,500 qm. a l’hora, velocitat que es mantindrà durant alguns trajectes seguits. Seguidament, de la mateixa manera, s’arribarà a 5 quilòmetres a l’hora.

Si es vol efectuar les marxes amb càrrega, aquesta haurà d’ésser també progressiva per arribar finalment al pes que ha de portar un soldat en campanya o sigui uns 20 a 25 quilos.

Del primer d’Abril en endavant les marxes hauran de ser d’una llargada mitja de 25 a 30 quilòmetres. Convindrà aprofitar les ocasions en les quals hi ha dues festes consecutives per fer executar dues marxes de la mateixa llargada aproximada.

Abillament per a la marxa
Per marxar convenen vestits ben folgats que no destorbin els moviments i per altra banda interposin entre el cos i l’exterior un bon matalàs d’aire que és el millor isolant. Són preferibles sempre els de llana a tots altres car resguarden tant del fred com de la calor. Una brusa o un gec ample, un jersei de llana, unes calces també ben amples, unes bandes i un capell de feltre que protegeixi igualment del sol com de la pluja són les prendes que es poden aconsellar per realitzar una marxa en condicions acceptables.

Tranctan-se de fer nit a fora, sota un abric natural o tenda, caldrà portar també una bona manta o “pelerina” de llana.

S’han de refusar en absolut els vestits impermeabilitzats que dificulten la respiració del cos.

Els millors mitjons són els de llana i tant aquests com els de fil preferibles als de cotó.

El calçat ha d’ésser molt reforçat, i fet a mida. A la sola -que ha de ser molt gruixuda- quan es tracti de marxes per muntanya es clavaran bons claus, o bé es posaran tires de cuiro que allarguin la seva durada i evitin les relliscades. Es d’extraordinària conveniència portar al sac unes espardenyes per posar-se-les durant les hores d’interrupció de la marxa i reposar així els peus.

Precaucions abans de la marxa
Sempre que es tingui ocasió es prendrà un bany o, si més no, es friccionarà tot el cos amb una tela mullada, per tal d’afavorir la transpiració.

La roba interior estarà ben ajustada, sense fer cap plec, principalment als mitjons i sota les corretges o tivants, per tal que no s’enceti la pell.

Es dels peus, però, del que cal tenir més cura. El que els tingui bons, que se’ls renti simplement, però el que els tingui delicats haurà de prevenir-se utilitzant qualsevol dels procediments següents:

Submergir-los durant alguns minuts en una solució de formol, començant el tractament tres o quatre dies abans de la marxa; o bé posant dins dels mitjons pols ben fina de taní, o bé engrassant-los amb sèu, grassa, mantega o un pomada de sulfat de zinc.

El que suï de peus podrà banyar-los en una solució de carbonat de magnèsia en pols o bé untar-los amb perclorur de ferro fet pasta amb aigua; o bé submergir-los en una solució dèbil de formol i empolsar-los seguidament amb talc i salicilat de bismut.

Les ungles s’han de tallar rectes.

Finalment no començar mai a caminar en dejú, però tampoc després de menjar massa.

Objectes i medicaments que cal emportar-se.
Cada grup d’individus ha de disposar d’alguns objectes, indispensables sovint durant la marxa.

Així: Un ganivet, llumins, pedra foguera i esca, cordill en abundància, una destral o podadora i una pala-aixada. Uns binocles són també força útils.

Altrament alguns bidons d’aigua, un flascó d’alcohol de menta, sucre, gasa, cotó hidròfil, cotó ordinari, benes, agulles, tela impermeable, tintura de iode, agulles netes, vaselina, èter, cosmètic, permanganat de potassa, aigua oxigenada.

En temps de calor hom portarà cantimplores d’aigua amb cafè, tè, essència de menta o xarop.

Higiene de la marxa
A l’hivern, les marxes es faran de preferència per les tardes, per tal d’evitar el fred. En canvi al temps de les calors s’emprendrà el camí ben d’hora podent-se suspendre la marxa entre les 10 i les 15 hores.

Tot caminant és millor no beure o beure molt poc. Passa molt la sed garganitzant simplement aigua fresca i també portant a la boca un palet de riu o un pinyol de fruita.

Es menjarà ben poc i solament aliments fàcils de digerir com pa, xocolata, sucre,fruites ben madures, etc.

Durant les parades reposar de preferència dret i en cas d’asseure’s fer-ho únicament en lloc ben sec. De cap manera estirar-se de ventre damunt l’herba. Si s’està suat, guardar-se del vent.

Si fa molta calor pot posar-se sota el barret un mocador mullat o un fulla de col per mantenir la frescor.

En cas de fred, neu o pluja, menjar bé abans d’emprendre la marxa, abrigar bé el coll, i no quedar-se parats durant els aturs.

L’abillament, en tot moment i en qualsevol circumstància ha de mantenir-se molt correcte.

Disciplina de marxa
Si el grup és nombrós, se seguirà la formació de 4. Cada 50 minuts es pararà durant 10 minuts i si l’etapa excedeix de 16 o 20 quilòmetres, en haver acomplert dues terceres parts del camí es farà un atur d’una hora aproximadament, durant el qual els individusjoves, si n’hi ha, menjaran lleugerament.

La marxa cal que sigui ben reglamentada, per a la qual cosa davant de tot hi anirà un individu encarregat de marcar la velocitat.

La marxa és natural i instintiva però cadascú camina d’una manera diferent. És difícil, per no dir impossible, transformar la manera de caminar de cadascú; però poden corregir-se certs defectes com són moviments inútils dels braços o de les anques, etc.

No s’ha de passar del ritme natural de cadascú; i el ritme uniforme, sense cadència, no s’ha de sostenir massa temps.

El treball i el repós, fins i tot en maniobres, s’han d’alternar degudament. Quan és necessari augmentar la velocitat, la qual cosa sempre ha de constituir una mesura excepcional, aquest resultat s’obté per l’allargament del pas i mai per acceleració del mateix.
Una manera precipitada provoca l’ofec, el qual obliga a aturar-se abans que un hom cstigui cansat.

L’ofec es caracteritza per batecs precipitats del cor i una respiració fadigosa. Es perillós si és molt exagerat i massa freqüent. Se’l pot retardar mitjançant una bona educació respiratòria.

Els individus predisposats a l’ofec ràpid o a batecs precipitats del cor han d’ésser objecte d’una atenció particular de la part del Cap o Instructor.

El grau d’entrenament de cada home cal que sigui conegut, i en tot moment s’ha de constatar si s’ha arribat al límit de fadiga.

La pal.lidesa o vermellor excessiva de la cara, la suor anormal, la manca d’ànim, caminar fadigosament, vertígens, l’acceleració de la respiració, són símptomes suficients per cridar l’atenció. Cal, però, tenir en compte les condicions actuals de cada moment: estat atmosfèric, càrrega, alimentació, retardament de l’horari, estat sanitari general, etc.

Tots els homes que donguin senyal de fadiga han d’ésser interrogats.

Periodes de fadiga durant les marxes
A la partida els homes estan frescos i reposats; noresmenys, al començ, la marxa sembla penosa. Som al periode de preparació. Els muscles estan freds, no s’ha establert encara l’automatisme de la marxa i d’aquí pervé una sensació de rigidesa i fadiga. Es per això que es recomana caminar moderadament de bon anduvi i aturar-se aviat perquè tothom pugui arreglar-se l’abillament i els efectes, que es porten damunt. Aquella sensació descrita es repeteix després de cada atur i sobretot, després d’un repós mes llarg.

Tot seguit d’aquest primer periode, la gent es troba en les millors condicions per marxar. S’avança sense cap sofriment i aparentment no hi ha fadiga de cap mena. Emperò en realitat, existeix i si el cervell no la coneix és perquè no hi ha dolor. Aquest és el periode de la fadiga latent. Aquest periode durarà tant més com les condicions de la marxa seran millors i els homes més vigorosos i ben entrenats.

Si la marxa s’allarga apareix el dolor en alguns individus, el quals, tot i això, segueixen caminant. Des d’aquest moment la fadiga augmenta molt depressa i ben aviat arriba al cervell. La voluntat ha d’intervenir per obligar els muscles a obeir: L’automatisme ha desaparegut. En comptes de caminar sense adonar-se’n, l’home s’adona instintivament del més petit dolor, evita els rocs, etc. Som al periode de la fadiga sensible i visible.

Quan el dolor serà molt fort, hom es pararà. Però, en determinades ocasions, sota la influència d’un excitant moral violent: amor propi, esperit de cos, proximitat de l’enemic, por, etc. es podrà triomfar del dolor físic. Aquest serà el periode de l’exhauriment. Si l’individu és capaç d’anar fins al límit de les seves forces, caurà en el camí i tal volta hi quedarà mort.

Les causes de la fadiga són de dues menes:
I. Les produides per la mateixa marxa: llargada i durada de l’etapa, pes de l’home i de la càrrega, velocitat de la marxa, hores de partida i arribada, sacsejades i marrades.

II. Les motivades per altres factors: la calor, el fred, la pluja, anar curt de son, la fam, la sed, l’estar dret a causa d’aturs accidentats.

Els remeis són:
a) Una bona disciplina de marxa.

b) Un coneixement perfecte dels homes. Els instructors els deuen vigilar constantment a fi de saber en quin periode de fadiga es troba cada un, i poder així intervenir abans que s’esdevingui un accident. Es molt important, doncs, el paper dels caps en aquesta lluita contra la fadiga.

e)Solidaritat entre camarades.

d)La música i el cant en determinades ocasions.

Accidents que poden produir-se durant la marxa Segons l’estat físic i l’estat d’entrenament de cadascú la marxa pot produir diferents graus de fadiga.

La lassitud que ha de desaparèixer després d’un àpat menjat de gust i una nit de dormir. Aquesta fadiga és beneficiosa i com a tal no s’ha de proscriure pero tampoc ultrapassar-la.

El cansament local que es manifesta per un dolor viu als muscles dels membres inferiors i als ronyons. En general, un parell de dies de repós són suficients per fer-lo desaparèixer.

La fadiga general intensa amb pèrdua de la gana, sed exagerda, insomni i febre. Aquesta fadiga exigeix un llarg repós i atenció especial.

L’exhauriment veritable emmetzinament de l’individu, el qual aflaquit i acabat, esdevé camp propici per a tota mena de malalties.

Un accident que pot ésser bastant greu és l’acalorament. Es dóna principalment quan fa calor humida i l’aire està parat, marxant els homes en files apretades o arribant a la tenda després d’una etapa penosa.

L’acalorament arriba més fàcilment als alcohòlics, als quals pot determinar la mort.

Comença per una falta d’ànim, passes insegures, somnolència, pal.lidesa o vermellor excessiva de la cara, suor anormal, vertígens, respiració fadigosa, batecs precipitats del cor.

Des que s’observen els primers símptomes, l’individu ha de sortir de les files i ésser posat a l’ombra, desembarassant-lo de tot quan li dificulti la respiració. Se li fan asperges d’aigua fresca a la cara, se li dóna café amb sucre i se li friccionen els membres.

Un altre accident força menys greu és la insolació o cop de sol que és una afecció local de la pell exposada al sol. Tan prompte se sent la sensació de coisor, refrescar amb aigua el lloc perjudicat i tot seguit posar-hi vaselina.
En temps de grans freds pot produir-se una congelació.

Comença per inflor, pal.lidesa general, dificultas de paraula, una mena de semiparàlisis intel.lectual i física que es manifesta per un desig invencible de dormir.

Des del primer símptoma l’home ha de sortir de files i ésser friccionat enèrgicament amb neu, després amb draps tebis i finalment calents, anant d’aquesta guisa escalfant progressivament el malalt. Si és precís, es practica la respiració artificial.

Un individu inflat pel fred i transportat sense transició a un lloc molt calent, pot morir en ben curta estona, asfixiat.

Fer respirar sal i vinagre.

Si, durant la marxa, algú es ressent de dolor als peus, que es descalci i es friccioni la part irritada amb greix.

En cas d’haver-se encetat, tallar els bocins de pells al voltant de la ferida, untar aquesta amb un cos gras barrejat si és possible amb taní i tapar amb una bena de tela fina.

Si es fan butllofes, foradeu-les amb una agulla, que s’haurà passat prèviament per la flama, amb un fil de cotó grassat. El fil es deixa passat, s’unta tota la regió de la butllofa amb vaselina i es cobreix amb una bena de tela fina.

Precaucions que cal prendre en arribar Si és possible preneu un bany, i si no, renteu-vos i friccioneu totes les parts del cos. Sobretot renteu els peus amb una tela humitjada ainb aigua fresca.

Canviar de roba, de vestit i de calçat, posant-se’n un altre de lleuger, com és ara espardenyes, que reposi els peus.

Cuideu el calçat de marxa amb tot el compte; el cuiro ha d’estar sempre ben flexible, per a la qual cosa ha d’estar ben net de dintre i de fora. Una bona manera de procedir és la següent:
Respatllar de primer les sabates i rentar-les després lleugerament amb, un drap i aigua freda per fer marxar el fang o crema. Es deixen assecar un quart a l’ombra i es freguen amb un drap sec; estendre tot seguit oli de pota de bou o un altre greix per tot l’exterior del cuiro, masegant aquest amb un bastonet o els dits per tal que l’oli penetri bé, i es deixa assecar a l’ombra evitant curosament l’acció del foc i del sol.

En temps de neu o pluja, es deixen assecar a l’aire lliure i s’engrassen immediatament.

Per impermeabilitzar les sabates, immergir-les en aigua espessa de sabó.

Per assecar-les, poden omplir-se de civada seca, la qual absorveix la humitat de la sabata ràpidament.

Per donar-les flexibilitat, es freguen amb petroli, que deixa el cuiro suau, com a nou.

Acampament
El bon campament i la bona sopa fan el bon soldat. Després de la marxa cal cercar el repòs per a tal cosa es fa necessari procedir a certs treballs d’instal.lació.

El repós, amb l’alimentació i la higiene, contribueix a sostenir les pròpies forces; s’ha de buscar, doncs, en cada cas, el màxim de confort possible, per a la qual cosa és precís aprendre a acampar, construir barraques improvisadas, etc., sigui en bosc o en ple camp. Si el grup es troba en un poblet es pot buscar un tancat on passar-hi la nit.

Si s’acampa al ras, el lloc que es trii ha de reunir condicions indispensables d’higiene i comoditas. Es preferible que sigui prop d’un poble o masos, en els quals s’hi puguin adquirir queviures, palla, etc. Altrament ha d’haver-hi aigua potable i llenya a l’abast. El sól ha de ser ben sec, i de preferència sorrenc i amb lleugera pendent, per a que marxi fàcilment l’aigua de pluja, així com abrigat dels vents dominants al país.

S’evitarà la proximitat de les carreteres, a causa de la pols, i de basses i aiguamolls, pels mosquits.

Un cop el lloc, en general, està triat, cercar punts en els quals no hi hagi nius de formigues, vesprers, etc.

El cap repartirà immediatament la feina entre els homes: cercar aigua i llenya, cuidar de les provisions, fer foc, etc.

Per instal.lar una cuina a ple aire, la manera més senzilla és posar el foc entre 3 o 4 pedres o fer una petita rasa o trinxera d’una amplada inferior a la de les olles que es porten.

Noresmenys, si s’ha d’acampar més d’un dia en el mateix lloc és convenient procedir com segueix:
Fer dues rases, creuades perpendicularment, de poca amplada per a que sostinguin bé les olles.

Al lloc d’encreuament s’hi construeix una xemenèia utilitzant pedres, terrossos de terra, llaunes buides de conserva, etc., i es disposen les olles i altres atuells en les 4 llars així formades.

Aquesta construcció és fàcil de fer i assegura un bon tiratge qualsevol que sigui la direcció del vent, i amb lloc reduit permet fer la cuina d’un grup nombrós (50 per ex.) Amb tan sols dos o tres homes que en tinguin cura. En terreny molt dur les rases es poden fer amb rengleres de pedres de forma rectangular.

En previsió de pluja, així com per preservar-se del sol, es pot construir un abric senzill de rames i terra. Si al mateix temps es fa una excavació davant de la fogaina que sigui al costat pel qual va el vent, els cuiners es podran asseure amb relativa comoditat.

En cas de pluja o vent fort, es poden encendre papers i brins secs dintre d’un olla o altre recipient en un lloc abrigat, i les brases així obtingudes serviran per fer foc on convingui.

Les fogaines s’establiran a una certa distància de les parets, a fi de no perjudicar-les. Als boscos, i molt especialment a l’estiu es faran en punts en els quals no hi hagi arbustes, herba seca, pinassa, etc. que poguessin prendre i reproduir un incendi. Si fós tan difícil trobar un lloc en tals condicions es procedirà, en el més passador, a tallar tots els arbustes propers i escombrar la pinassa i fins a regar amb aigua abundant un espai suficientment ample, tot al voltant de les llars, a fi i efecte d’allunyar el perilll esmentat.

Durant tots aquests preparatius l’altra gent procedirà a la neteja del calçat i tots els altres efectes. Si es porta roba de canvi, treure-se-la del damunt i fer-la secar o rentar i secar, segons sigui solament suada o molt bruta, i el temps de que es disposi. Rentar-se, eixugar els peus amb un drap humid i enrassar-los. Posar-se les espardenyes. Netejar i engrassar bé les sabates, tal com abans hem explicat. Repassar les costures de la roba.

De cap manera es fumarà en llocs on hi hagi palla o altres vegetals secs. Si s’ha d’entrar en algun local en el qual n’hi hagi de magatzemats, es farà, si és de nit amb llanterna o llumins amorfes, i tenint preparats a l´entrada cubells o galledes d’aigua, per al cas de produir-se un incendi. Si calgués passar-hi la nit, el cap recollirá totes les capses de llumins, no tornant-les fins a l’endemà.

Caldrà immediatament preocupar-se de Can Felip*. Lluny del campament i en direcció contrària a la del vent, per tal d’evitar que vinguin emanacions, i separada també de les fonts o corrents d’aigua, que podria infectar, es cavarà una rasa, el més fonda possible i de l’amplada d’una pala. La terra es tira a un costat i altre a uns 30 centímetres de distància de l’excavació, les parets de la qual hauran de quedar tallades a plom, podent-se posar els peus, per utilitzar-la, un a cada costat.

Ningú, sota cap concepte, anirà enlloc més a fer cap necessitat. De nit s’hi posarà una llanterna, prevenint accidents.
Quan es disposa de tendes, aquestes es dressaran tot seguit d’arribar. En cas contrari, es poden improvisar abrics amb branques, palla, etc., semblants a les barraques de Carboners.

L’entrada es disposarà en la part baixa segons el sentit de la pendent del terreny.

L’interior de les tendes s’ha de mantenir amb la més gran netedat. El sòl no s’ha de cavar, però sí que s’han d’arrencar les herbes o arbustes i arrels, treure les pedres etc. Tot al voltant, fora del costat de l’entrada, s’hi fa un reguerot per a que marxi l’aigua en cas de pluja, procurant que acabi en punxa en la part alta del terreny.

Les precaucions s’han d’extremar contra la humitat i el fred. A la nit es pot tenir foc encés vora dels peus.
Si es disposa de palla, millor, i en altre cas recollir herbes seques, fenc, molsa, fulles seques, etc., i escampar-ho per terra, posant-ne més allà on els homes hi han de tenir el cap.

No jeure de cap de les maneres damunt de plantes aromàtiques, ni d’altres de verdes com són joncs i en general les que creixen als aiguamollis i llocs molt humids.

Per dormir és preferible tenir sacs impermeables que preserven d’una manera excel.lent de la humitat i a l’hivern del fred. Aquests sacs han de tenir 70 centímetres d’ample als peus, de 80 a 90 al cap i 1,80 a 1,90 m. de llarg. A baix convé que quedi com una bossa d’uns 40 centímetres d’alt, que dóna molta comoditat als peus. El comerç proporciona sacs confeccionats, però hom pot fer-los fàcilment amb tela de cautxu, o tela simplement impermeable i, en darrer terme, fins amb paper-tela alquitranat, del que s’utilitza per a embalatge i que, si bé de poca durada, resulta extraordinàriament econòmic.

Les mantes dels homes poden repartir-se posant-ne alguna a terra, damunt de la palla, i utilitzant les altres com abric. El cap convé abrigar-lo, sobretot a les hores més fredes, amb una gorra o boina.
Quan no es disposa de sacs de dormir ni, en general, de gaires abrics, una bona manera de lluitar contra el fred i la humidat és posar-se a l’esquena i ronyons un bon gruix de diaris. El paper és molt isolant i, a terra, pot constituir també un impermeable excellent.

Quant es fa de dia s’obren les tendes del costat del sol, la palla es remou i es treu a l’aire, i les mantes i totes altres prendes es posen també al sol. La tenda i els voltants s’escombren cremant-se els papers i desperdicis que es recullin.
S’ha de prohibir rigorosament orinar a les proximitats de les tendes. A la nit, si a ningú cal sortir de les mateixes, ha d’ésser completament vestit i calçat.

Al matí llevar-se aviat, vestir-se depressa i i rentar-se tot seguit.

Immediatament prendre cafè o sopa calenta. Hi ha un procediment per tenir a tothora una beguda qualsevol a bona temperatura, que consisten en fer una excavació al costat de les cuines, al fons de la qual s’hi posen tantes brases com es pot, ben calentes, pero no enceses. L’atuell que conté la beguda, que ha d’estar bullenta, es ben embolica amb palla o un drap de llana en dues dobles, es posa dintre l’excavació, i es colga tota ella completament de terra.

Procedint d’aquesta guisa el cafè, després de deu o onze hores de nit molt freda, fins a 8 i a 10 graus, conserva una temperatura de 50 a 60 graus, ben suficent per preparar una beguda calenta.

Durant el dia o dies que duri un campament tenir molta cura de no causar cap perjudici als arbres, collites o altres béns dels habitants de l’encontrada, ni prendre sense pagar-ho i estar de primer autoritzat. El respecte a totes les propietats ha de mesurar el civisme i cultura de la gent acampada.

Quan s’aixequi el camp s’han de colgar perfectament les rases utilitzades per a cuines i per a Can Felip.

Butlletí de l’Estat Català, París, nº 3, 5, 6, 8 i 9. abril-setembre 1925.

EXÈRCIT CATALÀ

ENDREÇA Nº 2

De la victòria en la nostra guerra

En la guerra de Catalunya contra Espanya, el resultat favorable a la primera, pot donar-se, sense cap mena de dubte, per descomptat.

Revisant les forces morals més avaloradas en la guerra, hom constata que, diferentment d’Espanya, Catalunya aportarà amb ella la força d’un ideal noble i sant. I, paral.lelament, la força inmensa de I’opinió pública, sancionant entusiàsticament la guerra.
Si aquell rublirà d’enardiment el cor dels voluntaris de l’Exèrcit de Catalunya, la sanció de l’opinió pública satisfarà aquella exigència estratègica que cal satisfer en tota la guerra, aquella exigència que, sense tenir en compte altra cosa que fets militars, queda avui reconeguda com la primera a satisfer.

Fou, precisament, en la guerra contra les nacionalitats ibèriques, on Napoleó veié, per primera vegada, la impotència del seu sistema. Ni els nombrosos i enardits exèrcits, ni les batalles guanyades, ni la ineptitud dels generals contraris, ni les grans poblacions preses, no asseguraren les conquestes. Precisats a ocupar-ho tot sense poder conservar res, els exèrcits de Napoleó trobaren la mort en la concentració, i eren desfets i batuts en detall, si es dividien.

Les grans concepcions estratègiques de Napoleó s’esmicolaren davant d’aquella força moral que s’anomena esperit públic, la qual està encarregada de donar o treure puixança als exèrcits.

Aquesta força moral existeix avui a Catalunya. I és aquest mateix esperit públic qui, tantost disposem dels elements necessaris, donar la victòria al nostre exèrcit, mentres al crit de ” ¡Visca Catalunya lliure!”, arbori per muntanyes i plans, la nostra bandera barrada enjoiellada amb l’estrella solitària fulgurant.

Francesc MACIÀ General en Cap.
Butlletí de l’Estat Català, no 2, 30 de març de 1925, p. 2.
Estat Català-edició per a Catalunya (clandestí) nº 10, 15 d’abril de 1925, p. 1.