Catalunya Catalana

Independència vs nacionalisme?

Durant anys hem pogut veure com partits suposadament defensors de Catalunya s’han repartit alguns mots complementaris uns als altres per interès partidari i personal fins al punt de veure com en taules de debat polític s’han creat discussions per l’ús d’una o altra paraula confonent la realitat amb la ficció promoguda per la classe política actual.

Des d’Esquerra, CUP i partits atrapats a l’esquerra se’ns ha fet creure, que per ser independentista no és necessari ser nacionalista, fins hi tot se’ns ha volgut vendre la moto de que això és positiu i beneficiós per a Catalunya. Jo em pregunto que pot tenir de beneficiós aconseguir la llibertat per no usar-la? Em recorda més aquell que després de tants anys convivint amb el seu segrestador ja s’hi sent a gust, còmode i fins hi tot no imagina una vida sense ell, la síndrome d’Estocolm, aquesta malaltia és la que pateixen tots aquests dirigents que s’omplen la boca d’independentisme barat per aconseguir vots que després ven a l´enemic, Espanya.

Per altra banda tenim els que diuen ser nacionalistes, CiU o PxC. També amb trets característics d’aquesta malaltia diuen defensar Catalunya sense la independència. És possible defensar la identitat d’un país sense reclamar un estat propi? Evidentment no, perquè sempre se’ns identificarà amb el país colonitzador i aquell que amenaça la nostra identitat.

Després de superar aquesta ficció hom pot observar el significat i quina relació tenen aquestes paraules, que la independència no és l’objectiu ni el final, si no l’eina i el principi del projecte de país, que el nacionalisme sense estat no és més que el regionalisme de les autonomies inventades per la progressia espanyola per una banda acontentar-nos amb l’estatut d’autonomia i per l’altra dividir-nos entre germans dels principat, valencians i balears, són coses que s’aprenen amb el temps i quan veus com et fan ballar com un titella és quan s’entén que és necessari recatalanitzar Catalunya, aconseguir una Catalunya catalana i que això només té un nom, nacionalisme i que només serà possible aconseguint la independència perquè no ens volem separar, volem existir dintre d’Europa i el món.

Som independentistes? Sí! Però per què som nacionalistes!

Joventuts Nosaltres Sols!

I ara què?

En pocs dies han passat varies coses al nostre país que al dia després podem pensar “i ara què?” Per una banda tenim el 10 d’abril que es va celebrar l’última tanda de consultes i que va incloure Barcelona, finalment en totes les consultes van participar 900.000 persones on el sí obté un 91,46% . Seguidament el 13 d’abril Solidaritat Catalana presenta una llei anomenada llei per la independència que consta de 10 articles on un cop aprovada segons s’entén Catalunya obriria un procés de conscienciació nacional i donades unes característiques com ara una majoria al Parlament s’entraria a una negociació amb la comunitat internacional per acabar proclamant la independència de Catalunya. Finalment PP, PSC i C’s amb l’ajut de CiU i ICV han tombat la llei traient l’oportunitat de parlar d’independència dins el Parlament a tots aquells votants de SI, Esquerra, DC i fins hi tot de Reagrupament, la CUP, aquells que no es presenten a les eleccions com UNC, els que es van abstenir i els independentistes de CiU i ICV.

I ara què? Ens preguntem alguns, doncs res a seguir treballant. Després del 13 de setembre del 2009 a Arenys de Munt on va participar el 41,1% també m’ho vaig preguntar i avui per fi per primer cop s’ha parlat d’independència al nostre Parlament, avui hem fet història, hem obert una porta que no es tancarà mai més.

Tot i que els resultats no siguin immediats i ara ens sembli una derrota, avui hem guanyat una batalla i hem fet un pas endavant que ens ajudarà a guanyar la guerra que va començar el 1701 amb la Guerra de la Successió. Ni els esforços dels catalans ja morts de l’època de la Renaixença, ni la dels voluntaris de les consultes ni els de milers de catalans que resistim dia a dia serà en va.

Ben aviat, si cal, la Guàrdia Urbana seurà amb nosaltres al ras tota la nit perquè qualsevol català treballi del que treballi, parli la llengua que parli serà beneficiat de deixar de pertànyer a una colònia d’Espanya per viure en un país amb ànima pròpia.

Avui fa 1300 anys

Aquest any fa 1300 anys que Tàrik ibn Ziyad, general berber, va envair la Península Ibèrica, han estat 1300 anys d’enfrontaments entre dues comunitats, els musulmans varen entrar com invasors i com a tals es varen comportar.

El revisionisme històric ens parla d’una cultura rica, d’una filosofia oberta, d’un gran llarg període de “culturització” peninsular gràcies als invasors musulmans, fent un paral·lelisme és com si volguéssim lloar el colonialisme, car uns invasors, aquest cop del nord, portaren la seva cultura als pobles que estaven àvids per rebre-la.

No ens enganyem, malgrat aquest revisionisme històric que vol lloar el període d’ocupació musulmana de la Península no ens hem d’encegar, va ser una ocupació, una tirania, una superposició d’una cultura invasora enfront d’un substrat romà-cristià-got, varen entrar a sang i a foc i amb aquestes armes s’establiren fins que foren expulsats després d’una llarga Reconquesta, i més tard amb l’expulsió dels moriscos (cinquena columna de musulmans falsament conversos que col·laboraren amb els pirates turcs i tunisians que atacaven les nostres costes als segle XVI) es va iniciar un període de recuperació dels pobles peninsulars.

El parèntesis d’ocupació musulmana no s’ha de veure com un període on les arts i la cultura fruïen pels més petits racons de les nostres contrades, en realitat va ser una època de foscor, on una exigua minoria vivia a cos de rei en palaus regats per mil fonts però on malvivia una gran majoria del poble sotmès a les ràtzies, a la por del perill “moro”. En aquest espai de lluita i reconquesta Catalunya va avançar en la seva recuperació tot dignificant els espais reconquerits amb la subtilesa i espiritualitat de  l’art romànic, la Creu va ser arma per guanyar la llibertat i va esdevenir senyera abans que les nostres Quatre Barres omplissin els escuts dels nostres avantpassats.

Catalunya es va forjar en la lluita i aquesta lluita no va tenir aturada, vàrem lluitar contra l’Islam per alliberar la nostra terra, vàrem seguir lluitant contra els pirates barbarescs fins a la gran batalla de Lepant, catalans varen defensar Viena i Budapest enfront el turc i catalans voluntaris a la Gran Guerra foren crucificats als Dardanels al caure en mans dels turcs.

Catalunya i l’Islam fa 1300 anys que estem en guerra, enguany, que commemorem aquella data fatídica de l’any 711, hem de recordar que l’Islam a casa nostra sempre ha estat i serà un element d’enfrontament, d’invasió, d’odi i de lluita. Islam i Catalunya son dues identitats enfrontades, som aigua i foc, si una viu a casa nostra serà per sobre de l’altra. Recordem, fa 1300 anys ens varem envair, ho feren amb el foc i el ferro, ara ho fan amb el ventre de les seves dones i l’estupidesa dels nostres governants. O toquem novament a Sometent per foragitar aquesta nova invasió o sinó ens espera un llarg període de submissió, de lluita, de patiments.

Xavier Andreu

EL BORN, MUSEU NACIONAL DE LA RESISTÈNCIA

A finals dels 70, molts ciutadans de Barcelona, i especialment del barri, es varen mobilitzar amb la campanya “Salvem el Born”: l‘ Ajuntament , en efecte, tenia el projecte d’ enderrocar-lo. Però aquestes barbaritats, o, dit d’una altra forma, aquesta manca de sensibilitat històrica i arqueològica, es va repetir l’any 1991. Sota l’ excusa dels Jocs Olímpics, amb la construcicó d’ un col.lector al passeig Picasso, l’ ajuntament es va carregar la muralla de la Ciutadella. Igualment, es va construir un aparcament enfront del Born i es varen malmetre o soterrar part de les importants restes que ara mateix, com a regal magnífic a la Barcelona i a Catalunya, han aparegut.

Com és sabut, es tracta d’ una corprenedora pel.lícula de l’ocupació espanyola de 1714. Sota les ordres de Felip Vè- el Borbó actual n’és el continuador, i mai s’ha excusat d’aquest Holocaust-, els propis veïns d’un barri pròsper i poblat varen haver d’aterrar, de al nit al dia, les seves cases. S’hi han trobat restes de menjar, de cendra, i altres commovedores- i històricament irremplaçables- visions de al vida d’ un barri de la ciutat.

L’arquitecte Juli Capella en diu que “és el tram que ens queda per explicar entre la ciutat romana i la modernista”. I afegeix que “aquest lloc no ha de ser un museu, sinó un espai per a la convivència, que expliqui els problemes històrics i els superi com un centre actiu en el que hi participin els veïns de diverses procedències”. Antoni González Moreno-Navarro, responsables de Patrimoni de la Diputació de Barcelona, afirma que “El Born no servia per a Biblioteca (el destí que se li havia atribuït per part de l’administració espanyola, catalana i municipal) i celebro que hagi trobat el seu destí definitiu. De forma similar s’ han pronunciat no solament arquitectes i urbanistes, sinó també els historiadors. El Senyor Mayer, responsable de Patrimoni de la Generalitat, en canvi- i de forma ben sorprenent –ha estat el menys interessat, en declaracions a la premsa, a respectar aquestes restes sense la intrusió de la Biblioteca Provincial (el nom sol, per cert, ja és un insult).

En general, no obstant, hi ha ja el consens generalitzat- començant pels veïns del barri- de salvar aquestes restes. D’això s’en dedueix, també, de al necessitat de no emplaçar-hi cap element intrusió, com és l’esmentada Biblioteca Provincial.

A ningú se li escapa, altrament, que aquestes restes tenen una importància simbòlica que va molt més enllà de l’arqueologia i de la història. A parer meu, les restes del Born ja no solament és un patrimoni de Barcelona, sinó també de Catalunya i els Països Catalans. I com a tals s’haurien de tractar. Un destí possible seria la seva conversió en Museu (el nom no importa) de la Resistència Catalana. Contra l’oblit, un museu de la memòria que recordés la voluntat d’aquest poble per existir, en contra dels intents de genocidi. Res més didàctic que poder veure in situ- i completant-ho amb altres informacions, document o objectes- la voluntat castellana de destrucció, d’ imposició, d’allò que el rei d’Espanya, curiosament, n’ha dit “encuentro”.

No es tracta doncs, solament, d’un museu arqueologista, sinó ben viu: encara avui, la nostra llengua, les institucions, l’economia és objecte de laminació o constriccions serioses i, per tant, més que mai, caldria conservar la memòria viva d’una nació que, durant segles, s’ha resistit a morir i que, en bona part, encara té la voluntat de ser. I que ha de sensibiltizar en la història nacional, a més, generacions de nous catalans per als quals aquest Museu seria també una eina magnífica de coneixement de la terra que els acull.

Xavier Andreu