Monthly Archives: Mai 2012

El futur és nostre

El futur és nostre

Cada dia la situació s’està definint més cap al camí del nostre redreç nacional. Si observem amb perspectiva la situació política, en un breu espai de temps Catalunya ha fet un darrer intent d’encaix dins de l’Estat espanyol amb el nou Estatut, mutilat igual que els altres per Madrid. Catalunya, en el seu gruix s’ha adonat que no és una qüestió política sinó nacional doncs les esquerres i les dretes espanyoles han actuat per igual. A l’ensems s’ha potenciat l’anti-catalanisme arribant fins al famós i fallit boicot, on Catalunya ha aprés la lliçó que en un lliure mercat global ja no presenta cap avantatge pertànyer a Espanya ans al contrari és l’únic mercat susceptible de boicotejar-nos pel simple fet de ser catalans. Aquests dos punts; castració de l’intent d’una Catalunya dins d’Espanya que trenca el mite d’un suposat federalisme hispànic i l’escàs efecte d’un boicot en un mercat global que deixa clara la fal·làcia dels interessos econòmics amb l’Estat es sumen ara amb l’actual agressió a la immersió lingüística desmentint també l’altre gran mite que porta als nostres covards polítics a creure que si són bons minyons i no fan soroll podran seguir tirant amb les quatre molles de poder que cauen de la taula de la Moncloa. Així no hi tenim res a perdre, doncs no tan sols no han permès el nostre intent d’augmentar l’autogovern sinó que dretes i esquerres volen prendre competències que ja teníem en el següent remodelat de la Constitució espanyola.

Misèries polítiques a part, els bàndols en la societat també s’estan definint. Per una part l’espanyolisme es treu la carota i forma Ciutadans que desacomplexadament no lluita per una Catalunya dins de l’Estat espanyol sinó per una Catalunya castellana. I per part nostra, la societat civil, cada dia més farta, ha escollit tirar pel dret amb propostes com les dels referèndums, nous partits polítics i desenes de noves entitats i organitzacions, sense oblidar-nos de la gran manifestació d’un milió i mig de catalans en defensa de la nostra nació i del rotund èxit un any després quan el 9 de juliol milers de catalans vam sortir a cridar independència. Durant tot aquest temps la intenció de vot en tots els sondejos no ha fet més que créixer fins a obtenir la majoria separatista actual.

Patriotes catalans! Ara és l’hora de la lluita, del coratge, de la generositat! De copsar el moment històric en que vivim i del nostre deure sagrat d’unir-nos i fer brillar el nostre geni, cadascú al seu lloc, des del seu treball de cada dia, des de les seves possibilitats i una mica més, de pensar què podem donar a la nostre mare pàtria, deixar enrera eixorques diferències i adonar-nos que som germans i anem al mateix vaixell. La nostra lluita és només aquella que ens acosti a una Catalunya lliure i nostre, perquè no tenim altre terra, perquè tenim el deure de perviure. Un cop independents el poble ja escollirà lliurement quina és llur via política i social, fins al moment tots som catalans que compartim il·lusions i desencisos, aliats i enemics.
Ara és el moment del sacrifici, viurem com a catalans lliures o desapareixerem com a nació però no acceptarem mitges tintes; tan sols hi ha una via, la nostra, la catalana i qui no hi estigui a favor hi està en contra. No és una qüestió d’orígens sinó d’identitat i no parlo només de la llengua sinó de la mentalitat en el seu conjunt, la qual va dur als catalans a la defensa titànica de les llibertats ara fa prop de tres-cents anys.
Hem de recuperar la unitat, doncs la nostra lluita actual és igualment èpica i per primera volta en molt temps Catalunya no es centra en la defensa sinó en l’atac. El camí mai és planer però ja albirem l’horitzó i algun dia ens jutjarà la història. A les nostres mans està que ens jutgi com a un poble coratjós que ha conquerit el dret a ser o com a judes servils que hem venut la terra abandonant-la a mans dels nostres botxins.

Marcel A. G.

Anuncis

Deixa un comentari

Filed under Nació Catalana

Eternitat o mediocritat

Eternitat o mediocritat

Aquesta i no altri és la tessitura en que es troba Convergència.
L’eixorca dicotomia d’esquerres i dretes ha cedit el pas a un embat molt més íntim, molt més potent, la única idea verament revolucionària, ço és, separatisme o unionisme.
Les antigues excuses que decantaven la balança cap a un model d’encaix s’han extingit amb l’arribada d’un lliuremercat global i amb la conscienciació de la societat que l’únic encaix possible dins d’Espanya és l’assimilació i residualització de la nostra identitat. La pressió de l’exèrcit ha perdut força dins de la Unió Europea, de tal manera que les aliances internacionals i l’economia pesen més que el vuitè article de la Constitució.
Ara doncs, en una situació de crisi econòmica puixant, amb l’ofegament fiscal a que ens sotmet Espanya, l’amenaça d’una nova LOAPA intervenint l’autogovern català i unes arques de la Generalitat escurades fan que la opció secessionista pengi com l’Espasa de Democles sobre del cap del nostre President.
Tinguem majors o menors simpaties cap al Govern, en les seves mans està ser fidels al poble que representen o utilitzar la cadira com escut per no sentir com Catalunya crida avant! D’ells depen l’audàcia, el coratge per passar a la història aclamats o escarnits. Europa simpatitza amb nosaltres, no pas per bonhomia sinó per interés, doncs Europa no pot assolir el rescat econòmic d’Espanya, mentre que aquest mateix rescat sense Catalunya sortiria molt bé de preu. I sobretot perquè Catalunya seria un contribuent net a la Unió Europea, seriem un país més a donar, per poder pagar a la suma dels països que estan rebent.
Sembla ser que van pel bon camí, cercant contactes internacionals i exterioritzant la causa catalana, proclamant-se independentistes en l’últim Congrés i prenent duríssimes mesures perquè Europa vegi que en la crisi som gent responsable i no vividors de pandereta com la ponentada que ens resseca, però senyors, un cop adverteixin a Espanya de la situació han d’actuar i no encallar-se en la postura de l’amenaça permanent.
Els nostres veïns són gat vell, i com sempre prenen l’estratègia d’escanyar més com més ens en separem i el nostre govern no pot caure en el xantatge, la temença o el dubte puix aquest pot ser l’assalt definitiu en que ens juguem desapareixer o reneixer.
La població està conscienciada, el món coneix la nostra causa i Espanya ha mogut fitxa col·locant-nos entre l’espasa i la paret, així que Senyor President, vostè no ha de prendre cap altre decisió que el passar a la història com un de tants presidents regionals com en Montilla o guanyar la glòria immortal de passar a la història com el President que va alliberar la Pàtria, el president d’un país, el president més important de Catalunya pel damunt de Clarís i Macià.

Deixa un comentari

Filed under Nació Catalana