Monthly Archives: Juny 2009

Feixisme? Ni de dretes ni d’esquerres!

Hi ha l’expressió catalana de “tants caps tants barrets”, estem acostumats a buscar, i fins i tot trobar, les petites diferències que ens separen més què no pas el que ens uneix, i molts cops ens hi deixondim en la idea de fer més grans aquestes petites diferències. Si a tot això hi afegim el caràcter cainista del nacionalisme català ens adonarem que la divisió i el sectarisme són els grans mals del nostre moviment. Molt sovint no en tenim prou de marcar diferències sinó que cal dramatitzar-les, estigmatitzar-les, i aleshores és quan veiem dimonis a on no en hi ha.

La tendència esquerranista de cert nacionalisme radical català ha tingut moments força àlgids, ja no cal tant sols marcar diferències sinó que hi ha que condemnar a tots aquells que no combreguen de la mateixa secta. Hem vist que els darrers anys les agressions contra organitzacions nacionalistes democràtiques per part de suposats esquerranistes s’han anat multiplicant, primer foren els insults i agressions contra l’ERC de l’època Colom, després contra Estat Català i ara recentment les agressions verbals contra l’ERC de Carod Rovira, en definitiva l’acusació és sempre la mateixa: de feixistes, ja no és sols feixista el que defensa un independentisme interclassista, sinó, i fins i tot, el mateix independentista d’esquerres que vol una societat lliure i plural.

Hem d’estar a l’aguait d’aquest nou integrisme ideològic, dels que ens diuen de quin color és la llum del sol, dels que ens volen fer caminar per un camí massa fressat pel que ens agrada la llibertat. No hem d’acceptar que ens vulguin crear un país marginat i marginal, hem de lluitar per la llibertat de la nostra pàtria però, i sobretot, per la nostra llibertat individual.
Rebutgem el feixisme però no sols el de dreta sinó també el d’esquerres, o pretesament d’esquerres, volem un país lliure i una gent lliure, si volem la llibertat de la nostra nació és per què democràticament decideixi cap a on vol anar i al mateix temps volem que la democràcia i la llibertat siguin el camins per on hem de caminar.

No ens enganyem si lluitem per la llibertat de Catalunya tot avantposant-la a cap ideologia social sabem que rebrem l’atac dels integristes de torn, dels que aspiren a una Catalunya marginada, caribenya, a on el nom de “democràcia popular” amagui l’altra definició: “dictadura del proletariat”. Som conscients que actualment l’independentisme català adoleix d’una febre de sectarisme ideològic força accentuada, i justament per això fa que no surti de la seva marginalitat, mentre el moviment independentista camini per la via de la radicalitat ideològica i encara formuli opcions ideològiques que han estat arraconades per tots els països que les havien sofert mai sortirem del cau on ens trobem. Aquest independentisme marginal és el millor aliat de l’ocupant, el seu dogmatisme és la millor garantia per no podrà mai ser popular ni recolzat per la gran part de la societat.

Volem un independentisme democràtic, obert, plural, que rebutgi qualsevol totalitarisme, sigui de dretes o d’esquerres, no volem cap feixisme, ni de dretes ni d’esquerres.

Volem la llibertat!

Xavier Andreu

Església versus llibertat?

La política pot ser perversa, falsa, manipuladora, és pot dir d’ella que és una forma de d’enganyar i tergiversar la realitat, de perpetuar o justificar el poder dels forts sobre els dèbils, potser cada una d’aquestes coses o totes a l’hora. Però quan a la política s’hi afegeix l’experiència, en l’àmbit de la manipulació, d’una institució secular com és l’Església Catòlica el resultat pot ser explosiu.

La religió catòlica ha estat en part forjadora de l’esperit i la nació catalana per això no podem atacar-la com ideologia, com element anímic que ha impregnat la cultura i la forma de ser catalana, però quan el poder polític i el religiós s’han unit ha estat desastrós per la nostra nació, des de la Batalla de Muret quan el poder polític francès i el de l’Església Catòlica varen desmembrar la nació catalano-occitana, fins a la segregació de les parròquies de parla catalana dels bisbats catalans de les terres de Ponent, l’Església, com institució, ha pres part clarament pels forts enfront els dèbils, pels victoriosos enfront els derrotats, pels imperis enfront les nacions.

L’Església Catòlica tant l’espanyola com la romana s’han negat repetidament a la creació d’una Conferència Episcopal Catalana, no han donat l’oportunitat als reperesentats de la religió catòlica catalana a crear unes institucions representatives de l’estament catòlic català. Per l’Església Catòlica els catalans existim tant sols com a súbdits d’Espanya o França i no com a ciutadans d’una nació.

Però aquesta estreta relació entre l’Església i el poder no afecten tant sols a Catalunya sinó, i en aquest moment amb més insistència, també a Euskadi. La Conferencia Episcopal Española ha redactat un document que publiquem íntegrament (tot senyalant els punts més “interessants”), on, un cop més, l’Església fa costat al poder, i en aquest cas al poder regentat per un partit polític, el Partido Popular, que s’han distingit pel seu caire feixistitzant i nacionalista espanyol.

En aquest document, redactat pel bisbe auxiliar de Madrid Eugenio Romero Pose i per prelats enquadrats en l’ala més espanyolista de la CEE (Conferencia Episcopal Española), com l’arquebisbe castrense José Manuel Estepa o els bisbes d’Ourense, Luis Quinteiro, de Sogorb-Castelló, Juan Antonio Reig, o de Còrdova, Javier Martínez, òbviament sense la presència de cap bisbe basc o català, es manifesta un rebuig frontal a una forma de violència, el terrorisme, fins aquí res a dir, però es vol relacionar aquesta violència, aquest terrorisme, a una ideologia, al nacionalisme, i no pas l’espanyol, sinó al nacionalisme d’alliberament, en aquest cas basc però que fàcilment podria ser traduït al català.

El cinquè punt, “El nacionalismo totalitario, matriz del terrorismo de ETA” és un pamflet condemnatori dels nacionalismes, de l’espanyol no, clar està. Tot ell exhala els més agres i rancis ferums del nacionalisme espanyol, fa costat indubtablement al poderós, al opressor, al poder en definitiva, és una mostra més de la conxorxa entre Església i poder que des de segles ha jugat el paper de la dominació.

Les veus de l’Església basca i catalana s’han deixat sentir tímidament, a Catalunya es suposa que varen votar en contra el bisbe de Girona, Carles Soler Perdigó, el de Vic, Josep Maria Guix, i l’auxiliar de Barcelona, Joan Carrera. Més “polítics” varen ser l’arquebisbe de Barcelona, Ricard Maria Carles, i el del bisbe de Solsona, Jaume Tresserra que es varen abstenir. Moments com aquest trobem a faltar la personalitat del bisbe Deig, segurament ell, si encara havés estat en actiu havés deixat sentir la seva veu per condemnar el manifest.

A Catalunya tot quedarà en uns quans comentaris a la premsa, estem acostumats a que ens trepitgin i a no alçar la veu, a que ens vagin retallant les llibertats, a que ens escarnin, a que ens insultin, a que ens facin passar per botxins essent les víctimes, caldria que dintre la mateixa Església s’aixequessin veus contra la pastoral dels bisbes espanyols, i no sols des dels sectors progressistes sinó, i amb més insistència, dels que es diuen catalans i cristians i pertanyen a corrents ideològiques més conservadores.

El proper capítol, que com és normal quedarà en un petit retall de premsa, serà l’espoli de les obres d’art pertanyents a la Franja de Ponent a favor dels bisbats aragonesos, primer varen segregar les comarques catalanes més enllà del Cinca tot afegint-les a “províncies” espanyoles de l’Aragó, després les parròquies d’aquestes ciutats i pobles varen ser traspassades als bisbats aragonesos, ara arrambaran amb l’art… i aquí silenci, som un poble de mesells…

Veure LXXIX ASAMBLEA PLENARIA DE LA CONFERENCIA EPISCOPAL

Xavier Andreu

Cap a un pacte CiU-PSC?

Ha quedat demostrat que perdre el poder a la Generalitat li costa molt de pair a CiU. La coalició regionalista intenta per tots els camins trencar el tripartit i no precisament per crear un Govern nacionalista. Ben al contrari, aspira a repartir-se el pastís amb el seu etern rival, el PSC.

Aquesta estratègia està beneïda per sectors de la patronal i fa el joc als interessos del PSC que preferiria un aliat més dòcil i més bregat políticament que no pas ERC. La política convergent de desgast contra el tripartit normalment va més enfocada a debilitar l’engranatge més febre, ERC. Aquesta formació és considerada com un element aliè al sistema polític establert a Catalunya des de la suposada transició, amb un repartiment de poders entre els dos partits majoritaris deixant només les engrunes per als “petits” (llegiu ERC, PP i ICV ). Tothom sap, a més, que els dos partits hegemònics, l’eix socio-convergent, estan controlats per membres de les famoses 100 famílies barcelonines, amb llaços familiars i matrimonials que conformen un conglomerat que actua obertament com un lobby d’interès econòmic i patrimonial.

Si ens hi fixem, el binomi CiU-PSC no ha entrat mai en un enfrontament directe. Fins i tot s’estan repartint els sectors d’influència econòmica que representen les caixes d’estalvis, amb l’operació Roca per controlar la Caixa de Pensions i l’operació Serra per fer el mateix amb Caixa Catalunya. Són representants de la mateix a burgesia i si lluiten és per ocupar espais de poder, però deixant sempre les portes obertes a l’entesa. En aquesta línia, sempre s’ha mantingut un equilibri de facto a nivell institucional: la Generalitat i els municipis petits per CiU, i la Diputació de Barcelona i els municipis grans per al PSC.

El darrer acte d’aquesta comèdia dramàtica ha estat escrit per David Madí , secretari de Comunicació i Estratègia de CDC i exsecretari de Comunicació del Govern. Madí, teòricament adscrit al sector sobiranista de Convergència, juga permanentment la carta del descrèdit d’Esquerra per trencar el tripartit i construir una possible majoria alternativa entre CiU i el PSC.

Ara, els atacs de Mad í van dirigits contra Enric Marín , secretari de Comunicació de la Generalitat i, en conseqüència, successor del propi Madí. L’excusa ha estat la publicació d’un esborrany d’un preacord entre la Generalitat , l’Ajuntament de Barcelona i el Col·legi de Periodistes de Catalunya per regular l’accés dels periodistes al barri del Carmel. Curiosament aquest esborrany ha estat filtrat i esbombat per CiU al Parlament de Catalunya, interpretant-ho com un intent per part del tripartit de controlar els mitjans de comunicació; curiosament l’atac no va contra el responsable directe dels esfondraments al barri del Carmel, el conseller socialista Joaquim Nadal, sinó contra el secretari de Comunicació.

Aquesta operació convergent dóna oxigen als socialistes que es veuen amb l’aigua fins el coll pels greus defectes en la construcció dels túnels sota el barri del Carmel i de retruc posa una altra falca per anar separant ERC del Govern, una falca que espera fer més gran l’escletxa per on colar-se CiU tot creant un nou govern on CiU substituís ERC i ICV com aliats del PSC. En favor d’aquesta majoria alternativa hi ha dirigents convergents tan escassament nacionalistes com en Josep Duran Lleida i els membres de l’ala més regionalista-folklorista de la coalició (aquells que, en definitiva, entenen l’autonomia com una delegació de la gestió).

En aquest ambient de conspiració, punyalada i conxorxa, alguns sectors del PSC també volen desfer-se d’ERC: casualment, aquests sectors són els més catalanistes del partit, atesa la seva pertinença a les ja esmentades 100 famílies barcelonines (els Maragall, els Raventós, els Serra, els Obiols, etc…). Paradoxalment, només alguns “outsiders” de la política catalana, com José Montilla o Manuela de Madre, aposten per una entesa estratègica amb Esquerra, amb l’esperança de crear un autèntic govern de progrés que “faci net” amb les sospitoses connivències entre la Generalitat i els poders econòmics i fàctics catalanes ( la Caixa , les concessionàries d’autopistes, les empreses elèctriques, Aigües de Barcelona, les constructores, Telefònica). Efectivament, Josep-Lluís Carod-Rovira o Joan Puigcercós són també “outsiders” de la política tradicional catalana. En podem trobar, doncs, en una pugna entre el poder tradiconal que ens governa des de fa un segle (un exemple: Ignasi Guardans Cambó és el net de l’inefable Cambó) i els representants polítics de la gent normal, la que mai ha tocat poder i sempre ha estat exclosa dels cercles econòmics.

El PSC oficial (sector Maragall) sap que el seu projecte socialista s’està refermant davant l’escassa credibilitat nacionalista de CiU, i per això interpreta una possible aliança PSC-CiU com la mort definitiva de Convergència i la condemna a l’ostracisme d’ERC, molt tocada per la pròpia inexperiència. Per als nacionalistes, aquest escenari seria un cop més que restaria força a un pacte nacionalista que ens acosti a la independència. La responsabilitat és clara: l’habilitat del PSC i el seu aparell mediàtic hegemònic (El Periódico , la Ser , El País, TV3, BTV …) i la crònica debilitat de la classe política nacionalista (manca de visió i esperit patriòtic de CDC i errors infantils d’ERC). En aquest escenari, els patriotes ens hem de preparar per una gens hipotètica etapa de resistència: cal, doncs, preparar els quarters d’hivern i treballar per l’arribada d’una nova primavera.

Xavier Andreu

Cap a on va CiU?

Tota nació sense estat a on hi ha latent un sentiment d’auto-afirmació aquest es projecta políticament tot creant o bé una organització que dirigeix la lluita d’alliberament nacional o bé un partit que fa bandera dels símbols identitaris per rebre el suport majoritari de la població, però sense qüestionar la integritat de l’estat. Al Principat aquest sentiment nacionalista va ser canalitzat per diferents sectors polítics durant els darrers anys del franquisme i la transició política, però des de les primeres eleccions un partit va saber atreure el vot nacionalista, va ser Convergència Democràtica de Catalunya i en gran part fou pel carisma del seu dirigent Jordi Pujol. Al voltant seu s’hi afegiren nombrosos nacionalistes que varen creure en la via possibilista o autonomista, fins i tot alguns independentistes que volien veure en el projecte de CDC una via cap a una procés de sobirania gradual.

Al principi va ser difícil de fer una crítica constructiva al projecte de CDC i més tard de CiU, els primers anys semblava com si el procés de recuperació nacional anés per bon camí, però amb els anys el govern de CiU ha esdevingut més un “règim” que un projecte, s’ha anat quedant anquilosat, a més els escàndols econòmics s’han multiplicat i l’entrada massiva d’antics caps del franquisme han fet que CiU representi més la dreta que no pas el nacionalisme català.

És difícil dir quan es va produir el punt d’inflexió, possiblement quan es va intentar col·laborar en la governabilitat de l’estat espanyol, la política d’aliances amb el PSOE i després amb el PP han desconcertat l’electorat d’arrel nacionalista. La col·laboració amb el govern socialista es va comprendre amb l’excusa d’anar retallant engrunes de poder del govern central, però aquesta política que al principi va ser acceptada per alguns sectors nacionalistes es va anar quedant encallada, i projectes com la LOAPA i altres intents de retallar l’autonomia varen donar el cop de gràcia al projecte autonomista encapçalat per CiU.

Amb l’arribada al poder del PP la col·laboració de CiU ha estat més difícil de comprendre, malgrat que tant el PSOE com el PP són partits nacionalistes espanyols, aquest darrer en fa bandera dels seu projecte nacionalista, tant en la reforma de l’ensenyament de les humanitats com en la imatge de la caracteriologia espanyola més rància demostra que vol recobrar les quotes de poder cedides a les autonomies i de pas acabar amb els nacionalismes moderats tant el basc (dirigit pel PNB) com el català, a més la seva política de “divideix i venceràs” està aconseguint la marginalització i endimoniadament del PNB i quan ho hagi assolit farà el mateix amb el nacionalisme moderat català.

Els electors de CiU que voten aquesta coalició per la seva imatge nacionalista no han pogut comprendre com unes organitzacions que es diuen nacionalistes catalanes col·laborin amb el partit més representatiu del nacionalisme espanyol, tot donant el seu recolzament a la consolidació d’Espanya com estat amb totes les conseqüències que això comporta.

A més l’ofensiva per part del PP contra els símbols “regionals” tot consolidant la idea de l’Espanya nació deixa en una difícil situació a CiU que veu com el seu missatge deixa de ser creïble i no es pot comprendre el recolzament donat al partit paradigma del nacionalisme espanyol.

La forta pèrdua de vots de CiU a les darreres eleccions, i que per cert no ha pogut ser captada per cap altra oferta política, demostra que dintre del nacionalisme català s’ha obert una notable fractura social, cada cop més sectors, votants tradicionals de CiU, com poden ser el sector del petit comerç, els pagesos, els jubilats i treballadors en general, s’han adonat que el projecte CiU esdevé un carreró sense sortida i que poc a poc va esdevenint un referent regionalista del PP, molt semblant al partit demòcrata-cristià bavarès com a representant “regionalista” de la CDU alemanya.

Malgrat tot CiU encara manté un llenguatge nacionalista i fins i tot permet que alguns sectors del partit, i especialment les joventuts, aixequin una cridòria pretesament independentista, es fa difícil de comprendre que mentre els partits mare (CDC i UDC) pacten amb el Partido Popular tant al parlament de Madrid com al català, les respectives joventuts vagin cridant “independència” i onegin banderes estelades (més contradictori és encara el cas dels Joves d’Unió que fan servir la senyera amb l’estel vermell, tradicional símbol del independentisme marxista, mentre el partit, UDC, pertany al mateix grup europarlamentari que el PP).

Els que varen fer costat a Jordi Pujol els primers dies han anat desapareixent, alguns varen entrar en la roda de la corrupció i varen ser marginats, altres es decandiren i abandonaren el projecte, per altra part al si de CDC i UDC hi entraren nombrosos personatges atrets pel poder i les possibilitats econòmiques que d’ell es podia treure. Tot això ha anat conformant una coalició més forta pels interessos que per les conviccions ideològiques. El projecte “nacionalista” de CiU ha anat perdent la seva credibilitat com moviment que porti Catalunya a la seva llibertat, més bé ha jugat la carta d’encaixar Catalunya dintre d’Espanya, ha passat de defensar un nacionalisme a un regionalisme claudicant i mancat d’il·lusions.

Hem de tenir ben clar que encara hi ha un sector nacionalista que recolza i fins i tot milita a CDC i UDC que creu em el missatge nacionalista d’aquests partits, que encara hi veu en el carisma de Jordi Pujol una força quasi magnètica que treballa per alliberar Catalunya, són els que diuen: “si per ell fos Catalunya seria independent”, i no volen veure que cada cop més CiU sols representa uns interessos econòmics que fan servir la bandera del nacionalisme per aferrar-se al poder, ja han passat les hores de l’abrandat nacionalisme d’en Ramon Trias Fargas, dels discursos sobiranistes del mateix Pujol, ara sols queda un rostre impàvid, sense il·lusió, sense objectius, i poc a poc els catalans anem veient que el projecte autonomista ha fracassat, si volem la llibertat del nostre poble no podem aliar-nos amb els nostres opressors, si volem la creació d’una República Catalana no podem mantenir i consolidar una monarquia espanyola i un estat espanyol lleument regionalitzat però que constitucionalment constata el paper de l’exèrcit com a garant de la unitat de l’estat espanyol.

No podem negar que han hagut aspectes positius de la llarga etapa de CiU i Pujol al poder però hem de constatar que ens cal una nova via i una nova eina, i per tant ens hem de dirigir envers la construcció del partit nacionalista català, i ens cal la unitat per assolir-ho, ens hem de deixar de discrepàncies ideològiques i afegir esforços per crear el relleu al que representa l’autonomisme regionalista de CiU, cal avançar envers la independència i trencar els lligams que ens encadenen amb Espanya. Hem d’anar a Europa, però com a catalans, no com a espanyols. Cal que el nostre país vagi abandonant la via autonomista per cercar un nou model de relació amb Espanya, i aquest model sols pot ser un: la Independència!

Xavier Andreu

¡ Basta ya! un exemple…

Un exemple… de com un nacionalisme, aquest cas l’espanyol, empra l’argument del terrorisme per criminalitzar un altre nacionalisme, el basc. I en aquest cas es juga amb un argument hipòcrita i criminal: es demonitza el nacionalisme d’alliberament tot fent passar les víctimes com botxins. Aquest argument és fals, ETA no és tot Euskadi, ni molt menys, i fins i tot no és més que una molt petita part del nacionalisme basc. Criminalitzar tot el nacionalisme basc per les accions d’un grup que es vol autoadjudicar la representació de tot un país és un argument fals i tergiversador de la realitat.

¡Basta ya! no és un moviment pacifista sinó una eina per perpetuar i justificar l’ocupació espanyola d’Euskadi, hi ha altres moviments pacifistes arrelats al poble basc com pot ser Elkarri, que justament argumenta que la pacificació d’Euskadi és un procés lligat a l’alliberament nacional, ben a la inversa del que preconitza ¡Basta ya!.

Es pot ser independentista sense defensar la violència, fins i tot diria que en molts casos la violència sols serveix per justificar la repressió contra el moviment d’alliberament, com ja s’ha donat a Catalunya, i a l’ensems relacionar terrorisme amb nacionalisme.

¡Basta ya! és un moviment interclassista del nacionalisme espanyol, ells tenen molt clar que tot essent de dretes o d’esquerres el més important és Espanya i la seva unitat, però nosaltres, els nacionalistes de les nacions sense estat encara estem barallant-nos i discutint per diferències polítiques ridícules i estèrils. Ens falta sentir l’orgull de ser catalans, no tenim la idea de la nació sinó que tenim al cervell la idea de la divisió, del fraccionament, d’imposar ideologies socials, molt cops desfasades i decimonòniques, al procés d’alliberament nacional.

Com deia ¡Basta ya! és un exemple d’espanyolisme, de com l’opressor es pot posar la pell de bé i fer passar com botxins a un poble ocupat. Rebutgem la violència, el terrorisme, però deixem ben clar que a Euskadi, a Catalunya, els únics botxins són els ocupants: l’estat espanyol.

Xavier Andreu