La constant inconstància catalana

Domènec Guansé Salesas

Tarragona 1894 – Barcelona 1978

Conferència pronunciada en el Centre Català amb motiu de la commemoració de l’Onze de Setembre.

Impremta Mediterranea

Av. Matta, 320

Santiago de Xile

1951.

És ben singular que l’efemèrides que avui commemorem sigui la consagració històrica de l’heroisme dels catalans en defensa dels nostres drets i que al mateix temps representi la caiguda vertical de la nostra nacionalitat. Després de l’Onze de Setembre del 1714, Catalunya deixava d’existir. Un rei estranger, advers a la nostra terra, proclamava un decret que suprimia totes les nostres llibertats i que tenia la virtut de desfigurar ràpidament la fesomia moral del nostre poble. De deixar-lo per molts anys sense esperança i, pitjor encara, sense esma ni delit per redreçar-se. Catalunya s’emmotllà de primer per força, després per inèrcia i finalment per impuls voluntari, a la maquinària de l’Estat que l’havia destruït.

Aquesta és la nua i crua veritat. Catalunya a qui tantes possibilitats oferia el destí en l’època de la seva grandesa; que va veure’s unida amb la dolça i enyorada Provença; que formà la gloriosa Confederació en la qual tan poc van aportar els aragonesos i tant els catalans; que amb els jardins de València i Múrcia, amb l’arxipèlag de les Illes d’Or aconseguia l’hegemonia mediterrània. I que, deixant les marques del seu pas a Sicília i Sardenya, als Ducats de Neopàtria i d’Atenes, trucava a les portes de bronze de Bizanci. Catalunya, la llengua de la qual segons Ramon Muntaner era la més parlada, es veia reduïda a una trista província, etimològicament país conquerit, mentre la pols de la indiferència, més trista que l’oblit, recobria les seves catedrals, els seus castells i totes les seves glòries pretèrites. I tot, segons comunament acceptem, a causa dels enemics seculars de la nostra terra. Els mateixos que en l’Onze de Setembre van envair Barcelona. Però ¿en va ser aquesta, verament la causa?… En part tenim raó d’afirmar-ho, encara que la nostra raó és inspirada per la rancúnia, sentiment que emboira la raó. I és ben legítima la nostra rancúnia, mentre continuem sent dominants: L’odi a l’invasor és un odi sagrat. Però no, no tenim, almenys, tota la raó. Les causes de la nostra dissort radiquen essencialment en nosaltres mateixos. Nosaltres som els artífexs de la nostra adversitat. I ens convé recordar-ho, perquè només el coneixement de les nostres culpes, ens pot portar el penediment i a l’esmena. Si vam malbaratar les possibilitats de la nostra expansió, no va ser pas per culpa de Castella, sinó, dit sigui d’una manera barroera, per no saber administrar-nos. I no podem acusar els nostres reis, perquè, acusar-los equivaldria a judicar la història amb criteri actual i això resulta còmic. Aleshores el què avui en diem pàtria, era el patrimoni reial i els reis repartien els reialmes i els unien amb d’altres, sense pensar en la voluntat dels vassalls. La sort dels pobles depenia de l’encert o del desencert amb què els prínceps concertaven llur boda i del bon o mal criteri dels testaments reials. I va passar que els nostres prínceps no van fer bons casaments, ni els reis, testaments que afavorissin Catalunya. Heus aquí la causa fonamental que truncà una gran història i que esbandí la poderosa nacionalitat, deliri encara dels nostres somnis.

No, els factors històrics no ens han estat propicis. Però sovint sembla que hàgim col·laborat amb la dissort. No em proposo traçar un panorama per tal de demostrar-ho. Fixem-nos només, per exemple, en la Sentència de Casp, que és el moment de més compromís de la nostra vida nacional. Havíem d’elegir un rei i podíem triar, entre una prosàpia castellana i un rei de la nostra nissaga. És cert que l’ambient ens era molt advers. Però, en definitiva, fou un dels compromissaris catalans qui decidí l’elecció: Vicent Ferrer, savi i sant. I imagineu-vos quins miracles hauria pogut fer a favor nostre, a despit de les circumstàncies adverses, un home que disposava de tantes influències a la terra i al cel, d’haver-se sentit més català que… vaticanista! No el condemnem. Això seria caure de nou en l’error de judicar el passat amb criteri i, fins com he fet, amb nomenclatura actuals. Però quantes vegades durant el decurs de la història i més encara en els nostres dies, tot i semblar-nos que tenim tan avivada la consciència patriòtica, no hem posposat i posposem la causa de Catalunya a qualsevol altre ideal! I no sols a un ideal, sinó als interessos bastards i a coses més menyspreables que els interessos: la vanitat, la presumpció, el gust de distingir-se i, més que de manar, de fer el manefla. Tant es repeteix el fet, que té un qualificatiu català intraduïble: botiflerisme. Amb quina saludable joia el poble arrossegà el Comte de Santa Coloma, botifler entre els botiflers! Però el botiflerisme no morí amb ella. Tota la vida social, política, religiosa, artística i literària de Catalunya, s’infesta sovint de botiflerisme. Potser tan sols se’n salva el pagès amb els peus enfonsats com arrels en la terra, talment com un déu ancestral, familiar i mofeta, en vetlla per la nostra preservació. Si ho examinéssim, comprovaríem que al darrera de cada una de les figures catalanes més representatives, hi ha un hort i una vinya que li han servit de bressol.

Molts ni se n’adonen que actuen com a simples botiflers. En els nostres temps, un dels casos més escandalosos de botiflerisme col·lectiu, va ser el famós recurs de la gent de la Lliga, al Tribunal de Garanties, de Madrid, contra la Llei (bona o dolenta, tant me fa) elaborada pel parlament català, sobre els Contractes de Conreu. I quantes vegades els aranzels, ha estat causa de la humiliació catalana, d’estires i arronses en la nostra política nacional! El sant egoisme de les dretes! Direu. Exacte. I què no dir de la santa defecció de les esquerres?… Quan el catalanisme es feia massa conservador sota l’hegemonia de la Lliga, les esquerres i en especial les masses obreres es deixaven entabanar pel més fantàstic dels santons enviats per Madrid [Alejandro Lerroux] i el seu capell i ànima de palla, amb cinta tricolor, era el símbol de la vergonya catalana! I la seva influència durà molt. Mai no del tot extingida, l’hem vista rebrostar moltes vegades. La FAI en fou una versió més metzinosa. I avui veiem els més avançats de la nostra política. Els més internacionals, que accepten per guies i adoren com a ídols, gent que potser val molt, però que no és gent catalana!

Una de la fauna més danyina de botiflerisme, és la dels intel·lectuals. He citat el cas de sant Vicent Ferrer, que n’era un precursor, tot i obrar, més que com a intel·lectual, com a polític. Però la història prossegueix i si bé ens cal admetre que la decadència literària, produïda a les darreries del segle 13, és tan sols un reflex de la decadència nacional, n’exculparem els escriptors? Cap coerció dels enemics seculars, no els obligava a renunciar al propi idioma. Si algun motiu exterior a ells mateixos els hi induïa, era que ahir, igual que avui, molts catalans s’estimaven més de llegir en espanyol que en català . I que tots plegats començaven a deixar-se enlluernar pel geni d’Espanya. Però la nostra literatura tenia encara un gran prestigi. Ausiàs March era traduït i imitat. Més endavant Cervantes feia l’elogi d’una de les obres capitals de la literatura catalana: Tirant lo Blanch i recomanava que els escriptors escrivissin en la seva llengua materna. ¿Per què deixaven de seguir un tan assenyat consell? ¿Per què ja, amb anterioritat, un Joan Boscà Almogàver, es convertia en Juan Boscán, després d’haver escrit uns bons poemes en català i es dedicava a ensenyar als castellans… la mètrica italiana, en voga aleshores? Un dels casos més inexplicables de renúncia a l’ideal, va ser el de Joan Bonaventura Aribau. La seva Oda a la pàtria es considera, com sabeu, el preludi de la nostra Renaixença. I, per aquest motiu, mai no ens cansarem de cantar la seva glòria. Però, sense pal·liatius, la seva història és aquesta. Després d’haver-la escrit, restà a Madrid, on ja residia i sense recordar-se més de Catalunya, es lliurà totalment a l’estudi dels clàssics castellans. I el seu nom s’hauria emmortallat entre paperassa erudita, de no haver estat pels versos augurals de l’Oda. ¿És per ventura que la va escriure en un rampell entusiasta de la jovenesa? És massa ben pensada perquè els erudits hagin pogut admetre aquesta suposició. El seu idioma, una recreació neoclàssica, basta per fer-nos adonar del seu esforç i de la seva familiaritat amb els nostres escriptors medievals, aleshores tan desconeguts. Si Aribau hagués persistit escrivint en la seva llengua, més dolça que la mel, segons cantava, el procés de la Renaixença s’hauria accelerat. Car haurà de transcórrer més de mig segle, és a dir, que haurem d’esperar l’adveniment de Jacint Verdaguer, per trobar en la nostra lírica un esclat que el superi. ¿Per què, doncs, emmudí per a nosaltres? ¿Per què traí Catalunya i es traí ell mateix? Ni coercions, ni sabres, ni dictadures no l’obligaven. Només l’abona el motiu adés indicat, el desdeny dels catalans instruïts envers la llengua i la literatura vernacles i l’admiració que, en canvi, els desvetllava la literatura castellana. I sempre hi ha algun compatriota que, en els moments més difícils o de més possibilitats, es passa a l’altra banda. Avui mateix, ¿no veiem un Eugeni d’Ors, pontificant solemnement entre els jerarques del règim [franquista]? ¿No veiem, acatant-lo, un saltimbanqui genial com Dalí, pintor, escriptor, conferenciant i sobretot superviatjant del ram mercantil? Per desgràcia nostra, algunes de les més destacades figures de l’ imperio i de les que n’aguanten més el to, són catalanes.

I que ningú no es cregui que és per populatxeria que retrec aquesta tara de la vida intel·lectual de Catalunya. A desgrat de tot, crec que els escriptors i els artistes són la flor i nata del nostre país i les víctimes d’aquestes minves i sotracs. Ja estaria content que els polítics haguessin fet la meitat del que ells han fet per desvetllar la nostra consciència. Però escriptors, pensadors, poetes i artistes són, en definitiva, carn i sang del poble. Si entre ells i la gent més humil hi ha alguna diferència, és que s’hi acusen –en les virtuts i en els vicis- les característiques generals. I cal, a més, tenir present que sols es compra allò que té un valor. Quants dels qui criden contra els traïdors, es vendrien l’ànima al diable, és a dir a Madrid, per quatre rals si poguessin! A molts els passa el mateix que a certes fadrines lletges i antipàtiques que blasonen de virtut. Hom somriu tot escoltant-les perquè sap que no tenen cap mèrit. La virtut meritòria és la que, adornada per la bellesa, sap resistir les temptacions. I per això és tan admirable el cas d’un Pau Claris, a qui no hi ha prou or en tot el món per comprar-lo!

Sempre hi ha hagut homes il·lustres que han traït i homes il·lustres que han restat fidels. Sortosament entre aquests darrers hi ha, al capdavall, els més i els millors. Però passa que la intel·ligència mai no ha servit per decidir cap dels problemes capitals que ens inquieten, començant pel que, filosòficament, és primordial: l’existència de Déu. Així veiem homes genials entre els creients i homes genials entre els incrèduls. I és que com responia sant Bonaventura a una velleta que el consultava, un cor senzill està més preparat per comprendre Déu –i en aquest cas la pàtria- que el més eximi doctor en teologia. En els cors senzills, el dimoni no hi suscita problemes.

Però si només fossin els homes il·lustres els qui caiguessin en la temptació! Què dir dels grans capitalistes, dels comerciants porucs que, davant de la més lleu insubordinació de l’ànima catalana, sospiren perquè un sorge castellà implanti una dictadura que ens faci anar tots drets. I dels manefles que ens les ciutats i viles esperen amb candeletes, quan unes eleccions populars els ha arrabassat el poder, el cop d’estat que tornarà a encimbellar-los. I com els veieu després remenar la cua i aguantar ben ferms les vares del pal·li que eixopluga el dictador i fer de castellà postís entre els castellans. Amb tan bons colors a les galtes que no discernim si són els colors de la salut o de la vergonya.

Em retreureu que estic fent, com diuen els teòlegs, d’advocat del diable. Confesso que és un ofici que em plau però que, en aquest cas, em dol i admeto que he triat una llum una mica negativa per examinar el nostre caràcter. Però crec que la gravetat de les hores que passem, no són les més oportunes per interferir els reflectors amb cristalls de color de rosa. I vista almenys sota aquesta llum, Catalunya se’m presenta com un poble vacil·lant. Dubten els savis i dubten els ingenus. Dubten els idealistes i els interessats. Dubten entre aquests dos extrems. Ajuntar-los amb els qui pretenen fer la unificació espanyola, somni en el qual Castella sembla disposada a deixar-hi la pell o fer un suprem esforç per crear una nacionalitat en la plena sobirania dels seus drets. El dubte adés es paralitza, adés ens extravia en la recerca de solucions intermitges, sovint vanes i contradictòries.

No sabem triar. Com el pàl·lid príncep de Dinamarca, no cesem de repetir-nos: Ser o no ser, vet aquí el problema! Val més sofrir els cops i els dards de la inconstant fortuna, les injúries de l’opressor, les fuetades dels superbs i dels indignes o prendre les armes contra tantes calamitats i exterminar-les? O ¿morir, dormir només? Potser somniar. Perquè ¿qui sap quins somnis ens esperen en aquest somni de la mort [de la mort catalana] o d’una supervivència provincial, sense pena ni glòria, sense responsabilitat, encara que també sense esperança?

Si tot i que la claror mediterrània desdiu de les boires que entelaven la clara ment de Hàmlet, el cas és que ens passem la vida parodiant el seu immortal soliloqui. Potser ens manca una bona dosi d’aqueixa filosofia denominada existencialisme, avui en voga, que exigeix a l’individu, per tal que visqui d’acord amb la seva més rigorosa essència, que triï per si mateix en tots els tombants, en totes les bifurcacions dels camins que ens ofereix la vida. I que col·lectivament no sabem triar, ho demostra, a més del què he dit, l’extensa gamma de matisos que ofereix el nostre pensament en relació amb el gran problema del ser o del no ser de Catalunya. No em refereixo a la diversitat de partits, que fins i tot pot interpretar-se com una prova d’abundància, de riquesa mental. L’inquietant del cas són les coloracions que, en cada partit, pren el problema. Fins al punt que, quan es tracta de partits extensos, arriben a conviure-hi separatistes sentimentals, amb gent de mentalitat més castellana que un arquebisbe de Toledo. I més inquietant encara, les regressions que sofreixen els partits en la posició nacionalista. Veiem com la Lliga s’aigualia i enterbolia la doctrina de Prat de la Riba. Com dintre de l’Esquerra Republicana de Catalunya, els homes d’Estat Català eren absorbits per capitostos procedents de partits republicans espanyols. I veiem avui mateix el Partit Socialista Unificat, el PSUC, que fins i tot havia aconseguit de tenir un cònsol de l’URSS, amb caràcter d’ambaixador a la capital de Catalunya, cedir a les exigències del Partido Comunista de España.

Confusions, vacil·lacions a mantenir pur i net el nostre ideal, supeditació de l’ideal als interessos de partit o, pitjor encara, de classe, quan només triar, decidir-se, seria l’únic que podria salvar Catalunya i fins i tot d’Espanya. També Espanya, perquè de fet tots els espanyols, amics o enemics nostres, paguen les conseqüències d’aquesta constant inconstància catalana. Mai no sabem si es trobaran amb una Catalunya que s’avindrà a ajupir-se, amb uns catalans dòcils o amb una Catalunya disposada a plantar cara i amb uns catalans que criden: O tot o res . Mai no saben si un President de la Mancomunitat estendrà la mà al dictador de torn, per tal d’ajudar-lo a refermar la unitat espanyola o si es toparan amb un President de la Generalitat que, ferm en el seu lloc, no es blega en l’exercici de les seves primordials prerrogatives. I així la policia centralista oscil·la constantment entre la concessió que ens humilia i el cop de sabre que ens esclafa. Avui mateix, tot i la rigidesa del règim, comencen ja a percebre’s, les dèbils percussions del pèndol que marca aquesta clàssica oscil·lació.

La inexistència d’un veritable separatisme, posa de relleu el dubte que consumeix l’ànima catalana.

No ignoro que, en aquest continent [Amèrica], molts compatriotes són separatistes, fins i tot en són algunes agrupacions. Però el separatisme dels catalans d’Amèrica no respon a la realitat catalana. És fruit del desarrelament i de l’enyorança.

De vegades també, una noble i alliçonadora reacció contra el botiflerisme d’altres expatriats que, per fatxenda, treuen el pit al costat dels cònsols i ambaixadors i que, per vanitat, figuren en institucions anticatalanes, tot hi haver-se d’escurar la butxada perquè els sigui permès de figurar-hi.

Però el que ens importa és comprendre l’autèntica realitat de Catalunya. Observant-la, veiem que cap dels nostres doctrinaris polítics no ha estat separatista: ni Pi Margall, ni l’Almirall, ni Prat de la Riba, ni Rovira Virgili. Cap. Ni tampoc en trobem entre els intèrprets del sentiment català. Per a Jacint Verdaguer, Espanya és el niu de les nacions peninsulars. I si per a ell la Mare de Déu de Montserrat és la princesa dels catalans, és per als castellans (als quals mai no oblida, ni en les oracions ni en els poemes) l’estel d’orient. I quan Joan Maragall Gorina crida “Adéu Espanya”, cansat que Espanya no escolti mai les veus catalanes, quina amargor de fill abandonat batega en el seu clam! No van combregar amb el separatisme ni Francesc Macià Lluçà, ni Lluís Companys Jover.

Recordeu els mots inicials de Macià, en proclamar la República catalana: Interpretant els sentiments i els anhels del poble català que acaba d’atorgar-nos el sufragi, proclamo la República catalana, com a part integrant de la Federació Ibèrica. Si els ciutadans que ell interpretava s’haguessin sentit separatistes i decidits a fer prevaler aquest sentiment, hauria proclamat, no pas una república federal [espanyola], sinó la independència. I tot el que s’ha dit dels conciliàbuls i de l’arronsament de Macià que desembocaren en la restauració de la Generalitat de Catalunya, són pures babarotes d’indocumentats. Macià no defraudà el seu poble: ens donà molt més del que somniàvem i esperàvem entre vacil·lacions. I encara avui [1951] la majoria s’acontentaria amb molt menys.

I entre els separatistes organitzats, ¿on és el seu separatisme? Què proposen? Separar-se per pactar, després, lliurement, amb Espanya, en igualtat de drets i de condicions.

Encara insinuaré, no sense una certa temença, que descobreixo en els separatistes més esforçats, una arrel castellana. No sols perquè com tan sovint s’ha fet observar, molts dels més conspicus separatistes són d’origen castellà i porten cognoms castellans, sinó perquè en el separatisme s’hi empelta l’urc i la decisió de Castella. Car esteu-ne segurs, si els avatars històrics haguessin invertit els termes del problema; és a dir, si haguessin posat Catalunya en situació d’exercir la seva hegemonia damunt de Castella, els castellans no s’hi haurien avingut. Ells, en l’orgull i en la decisió de mantenir les prerrogatives nacionals, ens poden oferir moltes lliçons i servir-nos d’exemple. Sinó que és un exemple que no ens agrada i que no vacil·laré a qualificar de mal exemple. La nostra natura repel·leix el separatisme.

Els castellans impregnen d’un més arborat misticisme els seus ideals i els mantenen amb un fanatisme i una supèrbia que no compartim. El crit de “O tot o res” és una expressió que s’adiu més amb l’ànima de Castella que a la de Catalunya. El nostre poble és més demòcrata, més federal, d’una sensualitat més efusiva. A través de la història m’imagino l’esperit de Castella com un tronc que s’arbora en flames que no acaben mai de consumir-lo. El de Catalunya, és com un arbre robust que s’asseca a l’hivern i que rebrosta esponerosament a cada primavera. La Vida en majúscula és la gran amiga dels catalans. La Mort, en canvi, senyoreja en la planúria castellana, des del túmul imponent de l’Escorial. I molts pocs filòsofs i poetes han meditat tan intensament en la mort i l’han cantada amb tanta bellesa com els de Castella.

Tràgica antinòmia de dos caràcters que constitueix la causa més radical de la nostra tragèdia, de la tragèdia d’Espanya!… A nosaltres el cor ens impulsa a estendre els braços per a l’abraçada fraternal. Ells, sense ni comprendre el nostre gest, ens demanen la submissió. I, si cedim una mica, tot seguit llur abraçada ens ofega i és la nostra mort. El pitjor és que el contacte continuat d’ambdós pobles, enlloc d’atenuar les arestes d’uns caràcters tan antagònics, les fa més vives, més tallants. Perdura així la fratricida i estranya situació de germans siamesos, a la qual la geografia i la història ens tenen comdemnats.

La força de Castella es nodreix de la feblesa catalana. D’altra banda, la seva supèrbia i afany imperial de domini, és l’esperó, que, en enfonsar-se en la nostra carn viva, ens obliga a revoltar-nos i ens fa sentir més catalans que mai. De vegades em penso que si no fos la intemperància castellana, el catalanisme, sense reduir-se, prendria un matís diferent.

Recordeu com comença la lletra del nostre himne?… Ara el rei, nostre senyor, declarada ens té la guerra. Començament que no pot ser més estrambòtic en un himne, i que sembla, alhora un plany i una mofa. I a continuació, de bursada, el cop de fals! És que cal que ens declarin la guerra, que ens burxin, que ens hostilitzin, que ens vulguin blegar, que tractin d’arrebassar-nos-ho tot: tot! Més encara del què, massa voluntàriament, els donem. Aleshores ens redrecem en pes: els botiflers desapareixen, els renegats es retracten, els febles i vacil·lants es tornen decidits, els cors més purs s’arboren. Tots hi som a la barbacana per defensar les nostres viles i la invencible ciutadella del nostre esperit! El cel flameja de banderes! No pas per cap miracle, sinó perquè tot català, malgrat ho ignori, serva en el pit les barres de sang i de foc d ela bandera. I arriben les jornades glorioses que sobten i espanten els qui ja ens creien ajupits. És la guerra dels Segadors, és el Còrpus de Sang del 1640, és l’Onze de Setembre del 1714, és el 19 de juliol del 1936. L’espiga d’or que es dreça i la rosella de la sang catalana vessada a dolls, en suprem holocaust a les essències immortals del nostre poble.

Sort en tenim d’aquests grans moments històrics. Sense els quals ja amb prou feines es parlaria ni parlaríem de Catalunya. La sang vessada ens redimeix de les nostres negligències, de les nostres culpes, de la nostra constant inconstància. Fertilitza la nostra terra i el nostre esperit i és la sement i la sava de les noves primaveres catalanes.

Però jo em pregunto: ¿Basten i bastaran sempre aquests esclats d’heroisme per salvar Catalunya? ¿N’hi ha prou per mantenir-la viva? Perquè un dia esdevingui mestressa i senyora, amb els seus drets i atributs recobrats.

Damunt de l’heroisme s’hi poden bastir les torres més altes. Però hi ha pobles que, malgrat l’heroisme, han desaparegut i que han desaparegut, precisament en llur moment més gloriós d’heroisme. I el que ha passat en altres pobles pot passar a Catalunya. I no, no hem de renunciar per aquesta ni per cap temença, a l’heroisme salvador i necessari. Però no ens en podem refiar. I menys encara ens hem de refiar de l’heroisme d’altri, mentre nosaltres fem vida reposada i confortable. Diré més. Les crides a l’heroisme, el martiri, al sacrifici total, fetes des d’Amèrica, em semblen sovint tartarinesques. Ni un sol del separatistes [catalans] d’Amèrica no va prendre les armes contra Franco. Els camins que hem de seguir per salvar Catalunya –i la salvarem si ho volem- són més planers, més segurs i fins i tot més fàcils. I el primer que cal és pensar i obrar sempre d’una manera catalana, cosa que no implica la renúncia a participar en les inquietuds universals. Al contrari, aquesta és la manera d’universalitzar el sentiment català i de donar-li una direcció. El que no hem de fer és posposar Catalunya a qualsevol altra inquietud, a qualsevol altre ideal per enlairat que sigui. No imitem un sant Vicent Ferrer. Si algú ha de servir-nos d’exemple, que sigui el rei Jaume 1r el Conqueridor qui, en una època tan cristiana com la seva, no vacil·là en batre’s contra el Papa, quan l’interès de Catalunya ho exigia. Car no li valen els dogmes. No hem de permetre la interferència en el què és nacional de cap poder estrany. Tant si emana d’un Papa blanc, com d’un Papa vermell o d’un Pontífex de la banca. Hem d’afinar la nostra sensibilitat de catalans, enfortir el nostre orgull nacional.

No rendir-nos al suborn, a l’afalac o a les promeses. Hem de tòrcer el coll a les nostres vanitats personals i no avenir-nos a fer de figurants ni de manefles entre els qui no en són (ni quan ho semblen), amics de Catalunya, i que després d’aprofitar els nostres serveis, els nostres diners o la nostra influència, es riuen de la nostra baixesa. Hem d’extirpar de socarel el botiflerisme en els individus, en els partits, en les institucions. I hem de ser generosos en les empreses catalanes, sense confondre, com tan sovint fem, les empreses amb les mandangues. Hem de donar un contingut positiu a les institucions i no quedar satisfets quan tenim una bandera en un balcó, perquè el que importa és l’esperit que viu darrera del balcó i anima la bandera. Hem de desmentir l’estigma dantesc de l’avara poverta dei catalani i no fingir que anem curts de butxaca, quan només és curt el nostre braç i closa la nostra mà.

Si no ho fem així, davallarem fatalment sense adonar-nos-en el pendent de desnacionalització que derivà del daltabaix del 1714 i tornarem al paper de lacais dels nostres vencedors. I no, no podem repetir una nova Sentència de Casp, ni fer de nou els gegants en unes noves Corts de Cadis.

El programa que proposo és com veieu modest. Es podria resumir en dos mots: Dignitat catalana! I cert que, en la seva modèstia, exigeix sacrificis. Més sacrificis com més intel·ligents siguem, com més valguem i més encimbellada sigui la nostra posició social. Però no eximeix ningú per humil que sigui. Qui se’n desentengui, és indigne dels màrtirs i dels herois que avui homenatgem i que van oferir la seva sang “per donar testimoniatge als venidors” de la voluntat de ser del nostre poble. Aquest programa no ofereix avantatges personals ni gaires motius de vanaglòria. Per això és més difícil de complir. Però té un premi: Catalunya!

Vosaltres sabreu si us abelleix el premi!

GIBRALTAR I ELS CATALANS

Introducció

Amb aquest títol l’historiador i etnòleg Josep M. Batista i Roca, com a president del Consell Nacional Catala, havia explicat quan l’ocasió era propícia, els fets i la situació del problema dit de Gibraltar que, gairebé ningú més com l’insigne mestre, coneixia aleshores. Ara, de tant en tant, aquest mateix tema surt de nou a relluir (potser per fer oblidar problemes més greus i distreure la gent) per part del Govern espanyol, independentment de la tendència que sigui aquest.

Espanya i Anglaterra poden negociar lliurement la sobirania d’aquella terra, si és que ho consideren oportú, però els catalans estem abocats a dir-hi la nostra, si s’invoca el Tractat d’Utrecht, en el qualla roca coneguda com Gibraltar fou cedida a perpetuïtat als anglesos a canvi de renunciar el pacte d’ajuda mútua que hi havia entre catalans i anglesos, signat anteriorment, el 20 de juny de 1705. Per una banda hi havia Antoni de Peguera i el doctor Domènec Perera, plenipotenciaris catalans, i per l’altra Mitford Grow, representant de la reina Anna d’Anglaterra, on es comprometeren ambdues parts ajudar-se mútuament durant la Guerra de Successió tant en el terreny militar com en l’econòmic.

Cada cop, doncs, que s’han intensificat les converses d’una possible o probable descolonització de la «Punta d’Europa», m’adono que els drets de reivindicació nacional són per damunt dels estatuts i la Constitución española, els quals tampoc no recullen el dret a ésser nació. És per això que els espanyols no s’estan de recor- rer a organismes internacionals perquè els reconeguin uns quilometres quadrats. Aqueix dret de sobirania per- toca igualment a Catalunya, és a dir, als 70.000 km2 de la nació catalana. Com a deixeble del professor Josep M. Batista i Roca, em sento obligat d’agafar la torxa per in- formar-ne de la qüestió, en la part que ens afecta.

Resum històric

L ‘any 1700 Carles II mor sense successió. Era el darrer representant de la casa d’Àustria. Per una banda hi havia Carles d’Àustria, el qual representava l’esperit federalista i descentralitzador, mentre que ben oposadament hi havia Felip de Borbó, representant del centralisme francès. Felip, duc d’Anjou, nét del rei de França Lluís XIV, el qual ja postergava la llengua catalana, a Catalunya del Nord, doncs, annexionada uns anys abans. Felip és el designat per a regnar.

L’arxiduc Carles, però, va acudir a les armes per rescatar la corona.

L’any 1702 Anglaterra, Holanda i Àustria es van posar al seu costat i formaren la Gran Aliança contra Espanya i França. L ‘any següent, Savoia i Portugal van posar-se al costat dels aliats. Catalunya també es dreçava contra els Borbons. El Principat de Catalunya va actuar compenetrat amb els altres regnes de la Corona d’Aragó -Aragó, Valencia i Mallorca- i la resta de l’expansió mediterrània -Sardenya, Nàpols, Sicília-, amb els quals s’estrenyien els llaços solidàriament.

El primer día d’agost de l’any 1704, deu vaixells anglesos a les ordres del vice-almirall Byng i deu d’holandesos a les del vice-almirall Van der Dussen s’acostaren a la punta d’Europa i, segons l’historiador Antoni Porta i Bergadà, a les tres de la tarda desembarcaren els soldats d’infanteria de marina anglesos, holandesos i catalans, al front dels quals hi havia el príncep Jordi de Hessen Darmstadt com a cap suprem, amb un total de dos mil tres-cents a dos mil quatre-cents homes.

Dídac de Salines, comandant militar de la plaça, tenia bona quantitat de canons a les muralles: vuitanta de ferro i trenta-dos de bronze. Al sorral, hi havia les muralles que protegien la fortificació contra un atac des de terra ferma. A la banda de llevant el penyal no tenia ni muralles ni població. La roca queia espadada fins a la mar i es considerava que un atac per aquell cantó no podria tenir mai èxit a causa de la inclinació de la roca. No obstant aixo, el landgrave,que era un càrrec entre militar i administratiu, va trametre una intimació de rendició al governador espanyol, que aquest rebutja i els gibraltarencs respongueren que havien jurat fidelitat a Felip V i que estaven disposats a mantenir- la encara que els hi anés la vida. Aquesta negativa desfermà, el dia 3 d’agost, un bombardeig que efectuaren vint naus de l’esquadra en aproximar-se a la plaça. Les bateries de Gibraltar quedaren reduïdes al silenci. Tot el que hi havia a les muralles queda esmicolat.

El vespre d’aquell mateix dia, el príncep Jordi de Hessen Darmstadt, el qual fou el darrer virrei de la casa d’Àustria a Catalunya, va enviar un missatger donant un temps per lliurar la vila. Salines va demanar condicions de caràcter humanitari. A la matinada del dia 4, Salines volia provar encara alguns subterfugis per anar allargant la situació, però el príncep Jordi de Darmstadt li va fer saber que si no es lliurava no li quedaria altre recurs que exigir la rendició incondicional. Al vespre, doncs, del dia 4 d’agost de 1704, el príncep Jordi de Hessen-Darmstadt entra pel portal de la muralla que dóna a ponent dintre de la vila de Gibraltar i en prengué possessió en nom del rei CarIes III.

El millor historiador angles de Gibraltar, G. Hills, en la seva obra Rock of Contention: A History of Gibraltar, ens diu que, certament la presencia catalana al començament del setge comptava amb uns dos-cents cinquanta o tres-cents homes, sense citar els que havien vingut amb ell des d’Àustria.

Amb els catalans el príncep havia format dos cossos, un d’artilleria, conegut amb el nom de Bateria Catalana, que tenia les peces emplaçades a l’istme arran de mar i la Companyia Catalana. La platja arran del penyal de Gibraltar conservava el nom d’aquells catalans, encara ara, com a Batería Catalana, o Playa de los catalanes, lloc per on desembarcaren aquests.

Feliu de la Penya ens ha conservat una llista de catalans, més o menys destacats, que es trobaven a Gibraltar i ens en dóna alguna notícia aclaridora. Entre altres, hi havia aquests: el pare Felix Rovira, un agustí de Barcelona, el sergent Ignasi Trebò, el càpita Pere Freixes -que fou ferit-, Agustí Besart, Francesc Serrallonga, Josep Pi, Ignasi Esplugues i Francesc Trullàs, els quals havien vingut amb el príncep des d’Àustria i foren enviats pel mes de maig de 1704 a Barcelona a portar una carta al Consell de Cent. I també Francesc Matalonga -ferit-, Dídac Boix, artiller -ferit-, Cristofol Coflans, Francesc Cortes, Jeroni Fabregas -que caigué presoner de l’enemic mentre repartia munició als llocs avançats-, Josep Frutó -ferit-, Jeroni Casanovas, Magí Vidal, Gabriel Estapé, Josep Fonollós -mort-, Andreu Sant Roma -presoner-, Manuel Llopis, Ponç Bosch, Pau Ortas, Josep Clavell -mort-,

Jacint Salvat, Jeroni Ribas -que era cirurgià-, Gabriel Navarro, Lluís Ciurana, Albert Viudes -que morí-, Melcior Oliver -mallorquí-, i Pere Llufriu -menorquí.

Si aquests eren militars d’ofici, hi havia també voluntaris, la majoria embarcats a les naus aliades a Barcelona: Jaume Carreras, Martí Andreu -que fou l’encarregat dels presoners-, Andreu Bertran, Antoni Auger -ferit-, el comandant Josep Frutó, Tomas Espanyol, Josep Ferrer, Josep Roca, Pere Goy, Pere Martir Castells, Jaume Bosch, Josep Caramany, Jeroni Ribas, Francesc Esteve, Josep Corrons, Josep Fontanet, Jaume Trias, Josep Rabassa, Josep Gil i Paussa i Joan Ribas.

Hi havia també tot un grup de gent de mar amb les seves barques. Cal esmentar el càpita Macià Cateura de Sant Feliu de Guíxols; Lluc Massana de Vilanova de Cubelles; els patrons d’Arenys Bonavida i Gabriel Rossell; Aleix Soler de Mataró i el patró Roset de Barce- lona.

 

El Pacte de Gènova

Mitford Crowe va efectuar un memorial per explicar com estava dividida la península en regnes i quines eren les atribucions del rei i dels organismes nacionals catalans, llurs lleis, costums i drets. El memorial acaba dient que s’enviï algú a Gènova per pactar un compromís diplomàtic amb els catalans. Crowe va pensar que, per refer-se de pèrdues econòmiques produïdes per la influència francesa, dels darrers anys, almenys Catalunya podria facilitar una quantitat de mercenaris que lluitarien a favor dels anglesos i holandesos, en el cas que es perdés Gibraltar.

El dia 7 de març la reina Anna signa a Kengsington els poders per a Crowe, autoritzant-lo a fer una aliança amb Catalunya. Iel dia 20 de juny de 1705 se signa a Gènova un important document, de 15 articles, que ~~ fou conegut com a tractat secret d’amistat, aliança i protecció entre Anglaterra i el Principat de Catalunya (ajustat a Gènova el 20 de juny de 1705).

En llegirem uns trossos, d’aquests articles. Deia, el primer: 1

«El ilustre señor Mitford Crow ofrece y promete con seguridad que para socorrer a los habitantes y moradores del muy ilustre, muy esclarecido é ínclito principado de Cataluña, y para que la expulsión del violento dominio de los franceses se les haga más fácil, lo que también prometen y ofrecen los altos aliados, las tropas que se han de destinar para el desembarco en Cataluña llegaran efectivamente al número de cerca de ocho mil infantes y dos mil caballos.»

A l’article tercer s’hi diu:

«Por cuanto a la serenísima reina de Inglaterra no tiene la menor intención de causar alguna molestia o gravamen a los habitantes de la nobilísima nación cata- lana, antes bien desea favorecerlos con su protección y facilitarles la libertad y mayores ventajas, el dicho

1. Només hem tingut accés a la versió en espanyol d’aquest document.

muy ilustre señor Crow promete y ofrece con seguridad que la dicha serenísima reina pagará real y efectivamente sus sueldos a los dichos seis mil hombres que los dichos ilustres señores ofrecen aprontar, proveídos de armas para incorporarlos con las tropas de desembarco, á los cuales se hará la paga por los comisarios ó tesoreros de la serenísima reina hasta que el serenísimo rey Carlos III dé providencia tocante a la paga de los dichos seis mil hombres.»

L ‘article sisè, defineix molt bé, l’esperit del tractat. Vegem-lo:

«y para manifestar más ampliamente el celo de la serenísima reina de Inglaterra por el bien público y su afecto a la ínclita y noble nación catalana, promete el dicho ilustre Mitford Crow, siempre que ocurran (lo que Dios no permita) algunos sucesos adversos é inopinados de la guerra, toda seguridad á los dichos señores, á sus adherentes y á los demás habitantes y vecinos del dicho principado que siguiendo públicamente el partido del serenísimo rey Carlos III y de los muy altos aliados, tomen las armas en su favor para que con el auxilio y socorro de las fuerzas de Inglaterra y de los altos aliados sacudan el muy pesado yugo de los franceses, de tal suerte que nunca les falte la garantía y protección del reino de Inglaterra, ni padezcan por esta causa la más mínima turbación o daño en sí mismos, en sus bienes, leyes o privilegios, leyes y costumbres, así en común como en particular en la misma forma que el dicho principado gozaba de estos privilegios, leyes y gracias en tiempo del difunto rey Carlos ll.»

Després dels quinze articles, signen Mitford Crow, Antoni Peguera i Aymerich i el doctor Domènec Perera.

Mentres es pactava a Gènova el tractat conforme es garantien les llibertats nacionals de Catalunya, tenia lloc la Guerra de Successió.

Hom preveia molt més factible l’expansió comercial catalana, amb l’entronització de l’arxiu Carles. Així l’any 1709 es crea la Companyia Nova de Gibraltar, destinada a comerciar directament amb Amèrica. Recordem que els catalans desitjaven aquesta plaça de Gibraltar com a base per anar a comerciar a Amèrica, enfront la plaça de Cadis que era la base dels castellans per anar a comerciar a Amèrica.

Durant la Guerra de Successió, l’emperador d’Àustria va morir i Carles puja al tron imperial, per evitar la unió de les corones d’Espanya i Àustria. A Utrecht se signa la pau, però els catalans foren deixats a la venjança de Felip V. En aquesta batalla internacional, enfront els centralistes de la casa dels Borbons, Catalunya compta amb 5.000 homes mentre que Espanya i França

en tenen 30.000. Anglaterra no va complir el pacte de Gènova.

 

El Tractat d’Utrecht

El Tractat d’Utrecht, doncs, posa fi a la Guerra de Successió. Fou signat 1’11 d’abril de 1713. Després de llargues converses iniciades a Londres el 1711, fou complementat pel Tractat de Rastatt i d’altres de menors. El conjunt de tractats afecta d’una banda França i Espanya, i de l’altra, els aliats antiborbònics: la Gran Bretanya, Àustria, Holanda, Prússia, Savoia i Portugal. Felip V fou reconegut rei d’Espanya i de les Índies, però perdé les possessions europees, que passaren sobretot a poder d’Àustria. La Gran Bretanya en sortí beneficiada en gran manera: conserva Menorca, que ja ocupava un temps abans, i Gibraltar; aferma la seva hegemonia marítima i comercial i obtingué de Felip V el monopoli de la introducció d’esclaus negres a les colònies espanyoles d’Amèrica i el dret d’enviar-hi un vaixell de permís anual.

El problema de les constitucions pròpies de Catalunya fou debatut també activament en les negociacions preparatòries del Tractat (novembre de 1711 a abril de 1713), però les tímides defenses de les constitucions catalanes, fetes pels representants anglesos (que s’hi havien obligat a Gènova), toparen amb la negativa resolta dels representants de Felip V a respectar-les («Cas dels Catalans»).

A Catalunya les autoritats austriacistes de Barcelona ocultaren els acords d’evacuació del Principat, firmats en el Conveni de I’Hospitalet. Malgrat que van ser coneguts aviat per la població catalana, feren que Catalunya decidís la resistència a ultrança a Felip V, mentre hom intentava -per la via diplomàtica- la intervenció de l’emperador i de la reina d’Anglaterra en la defensa de les constitucions catalanes. Amb aquest Conveni de I’Hospitalet, no es deixa només Catalunya abandonada, sinó cedida i ben fermada de peus i mans a l’enemic. i Quan la Junta de Braços era imminent, Starhemberg

se li avança en la conclusió dels pactes d’armistici. El dia 22 de juny de 1713, a I’Hospitalet de Llobregat, els representants imperials i borbònics signaren secretament el conveni definitiu per enllestir l’evacuació.

A partir del primer de juliol -nou dies després!- era convinguda la total suspensió de foc entre els dos bàndols. Les forces borbòniques podien iniciar tot seguit l’avanç d’ocupació. S’establia el lliurament formal dels imperials als borbònics, garantint-hi l’ordre públic i ja a punt de l’embarcament, d’una de les dues places, de Barcelona o Tarragona. Tot era previst, doncs, per a precipitar el desenllaç. L ‘ocupació havia de ser immediata, ràpida i inexorable.

Al capdavall, la qüestió catalana fou deixada -per a més endavant- com un afer molest que engavanyava els moviments a favor de l’avinença. Les potencies no sabien encara com desentendre-se’n amb discreció.

En el moment de signar la pau entre Lluís XIV de França i els països aliats (excepte l’emperador CarIes, que s’hi nega), els anglesos, que obtingueren la possessió de Menorca -els quals hi eren des de 1708-, renunciaren a obtenir la confirmació del respecte a les constitucions catalanes i s’acontentaren amb la promesa que els catalans gaudirien dels mateixos privilegis que els habitants de Castella, eufemisme que no amagava la repressió que Felip V preparava si assolia trencar la resistència catalana.

Menorca, per altra banda, va tenir tres dominacions britàniques. Del 1712 al 1756, del 1763 al 1781 i del 1798 al 1802, un total de 66 anys, durant els quals Menorca duplica la població, hom hi funda noves viles, s’eleva el nivell de vida de les classes populars, i un comerç; i una agricultura florents permeteren la formació d’una burgesia i una pagesia fortes i dinàmiques. En aquest període Menorca fou l’únic focus de cultura en llengua catalana. Aquesta llengua hi senyoreja en els camps de l’administració, la ciència i la literatura. No és fàcil d’endevinar que durant la Guerra de la Independència Menorca va patir un profund disgust per la seva devolució a l’Estat espanyol.

Anant ja de ple al Tractat d’Utrecht, seria bo que llegíssim alguns dels articles més importants, sobretot aquells que ens afecten més de prop, com el 10è i el 13è.

L ‘article número 10, diu així:

«El rey católico por sí y por sus herederos y sucesores cede por este tratado a la corona de la Gran Bretaña la plena y entera propiedad de la ciudad y castillo de Gibraltar, juntamente con su puerto, defensa y fortalezas que le pertenecen, dando la dicha propiedad absolutamente para que la tenga y goce con entero derecho y para siempre, sin excepción ni impedimento alguno. Pero para evitar qualesquiera abusos y fraudes en la introducción de las mercaderías, quiere el rey católico y supone que así se ha de entender, que la dicha propiedad se ceda a la Gran Bretaña sin jurisdicción alguna territorial y sin comunicación alguna abierta con el país circunvecino por parte de tierra. Y como la comunicación por mar con la costa de España no pueda estar abierta y segura en todos tiempos, y de aquí puede resultar que los soldados de la guarnición de Gibraltar y los vecinos de aquella ciudad se veanreducidos a grande angustia, siendo la mente del rey católico sólo impedir, como queda dicho más arriba, la introducción fraudulenta de mercaderías por la via de tierra; se ha acordado que en estos casos se pueda comprar á dinero de contado en tierra de España circunvecina la provisión y demás cosas necesarias para el uso de las tropas del presidio, de los vecinos y de las naves surtas en el puerto. Pero si se aprehendieran algunas mercaderías introducidas por Gibraltar ya para permuta de víveres o ya para otro fin se adjudicaran al fisco y presentada queja de esta contravención del presente tratado serán castigados severamente los culpados. y su Majestad británica á instancia del rey católico consiente y conviene en que no se permita por motivo alguno que judíos ni moros habiten ni tengan domicilio en la dicha ciudad de Gibraltar, ni se dé entrada ni acogida á las naves de guerra moras en el puerto de aquella ciudad, con lo que se pueda cortar la comunicación de España á Ceuta, o ser infestadas las costas españolas por el corso de los moros. y como hay tratados de amistad, libertad y frecuencia de comercio entre los ingleses y algunas regiones de la costa de África, ha de entenderse siempre que no se pueda negar la entrada en el puerto de Gibraltar á los moros y sus naves que sólo vienen a comerciar. Promete también a su Majestad la reina de la Gran Bretaña que a los habitadores de dicha ciudad de Gibraltar se les concederá el uso libre de la religión católica romana. Si en algún tiempo á la corona de la Gran Bretaña le pareciere conveniente dar, vender o enajenar de cualquier modo la propiedad de la dicha ciudad de Gibraltar, se ha convenido y con- cordado por este tratado que se dará á la corona de España la primera acción antes que á otros, para redi- mirla.»

L’article 11, parla sobre Menorca.

L ‘article 12, parla sobre «El asiento de negros».

L ‘article 13, diu el següent:

«Visto que la reina de la Gran Bretaña no cesa de instar con suma eficacia para que todos los habitadores del principado de Cataluña, de cualquier estado y condición que sean, consigan, no sólo entero y perpetuo olvido de todo lo ejecutado durante esta guerra y gocen de la íntegra posesión de todas sus haciendas y honras, sino también que conserven ilesos é intactos sus antiguos privilegios, el rey católico por atención a su Majestad británica concede y confirma por el presente á cualesquiera habitadores de Cataluña, no sólo la amnistía deseada juntamente con la plena posesión de todos sus bienes y honras, sino que les da y concede también todos aquellos privilegios que poseen y gozan, y en adelante pueden poseer y gozar los habitadores de las dos castillas, que de todos los pueblos de España son los más amados del rey católico.»

Així continua fins a 26 articles i s’acaba el Tractat d’Utrecht, amb d’altres, de separats; tot dient : «En fe de lo cual, los embajadores extraordinarios y plenipotenciarios mencionados, presentados y permutados recíprocamente en la forma debida los ejemplares de sus plenipotencias, firmaron el presente tratado, y le sella- ron con sus sellos, en Utrecht á 13 de julio de 1713 . El duque de Osuna. -El marqués de Monteleón. John. Bristol: É.P.S. – Strafford».

Més endavant, però, també hi hagué un altre tractat particular de pau i amistat entre les corones d’Espanya i d’Anglaterra, firmat a Madrid el 13 de juny de 1721. Després dels 6 articles signats per el marqués de Grimaldo i Guillermo Stanhope, hi segueix la nota que reproduim:

«Por un acuerdo firmado por dichos plenipotenciarios en la misma fecha que el tratado, se convino que éste no tendría valor sino en tanto que el rey de Inglaterra escribiese una carta a Felipe V, obligándose a proponer al parlamento la restitución de Gibraltar. La pérdida de esta plaza y la de Menorca y su ocupación por los ingleses era uno de los sucesos que más había con tristado el ánimo del rey de España, hiriendo su orgullo la idea de que una potencia extranjera se hallase posesionada de dos puntos territoriales de la misma Península. Espinas en los pies llamaba dicho monarca á semejante situación. En las negociaciones de 1718 , el rey de Inglaterra llegó a autorizar al duque de Orleans, regente de Francia, para ofrecer a Felipe la restitución de Gibraltar siempre que accediese á las condiciones del tratado de la cuádruple alianza.»

 

Diverses negociacions

Des de 1713, amb el Tractat d’Utrecht, no s’havia parlat seriosament de sobirania espanyola del penyal fins el 27 de novembre de 1984, en que Gran Bretanya accepta de negociar la sobirania gibraltarenca, tot i que els espanyols aprofitaven qualsevol avinentesa per a fer- ho, i en els darrers anys, accentuaren aquest desig.

Vegem, de primer, les ofensives diplomàtiques damunt els organismes internacionals competents, als quals se’ls lliura un expedient reivindicatiu de la possessió anglesa de Gibraltar, considerant-la com part integrant de la sobirania espanyola per jutjar anacrònic el Tractat d’Utrecht.

L’any 1956 el franquisme planteja davant I’Assemblea General de l’ONU l’afer de Gibraltar, i el porta al comitè de descolonització. Dos anys abans, la reina Isabel II concedí al penyal un regim d’autonomia preveient possibles perills.

L’any 1966 comencen les primeres negociacions de la rna de Fernando Castiella, el qual s’entrevista a Londres amb el secretari del Foreing Office britànic, Michael Stewart. Aquest proposa al ministre espanyol que el contenciós sigui portat al Tribunal Internacional de La Haia. El govern espanyol, és clar, no s’hi avé.

L’any 1967, el Govern britànic organitza un referendum a Gibraltar, en el qual sortí -democraticament- majoria de votants que es mostraven a favor de continuar sota la sobirania britànica; els espanyols declaren zona prohibida l’espai aeri de Gibraltar!

L ‘any 1969 Gran Bretanya substitueix el terme «colònia» pel de «domini». Precisament és l’any en que Espanya tanca la frontera terrestre entre La Línea i Gibraltar. I el mateix any, val la pena de recordar-la, el dia 20 de març de 1969 es casaren a Gibraltar el músic dels Beatles, John Lennon, amb Yoko Ono.

L’any 1972, hi ha una vaga de treballadors de les drassanes de Gibraltar, amb la qual s’equipara llurs sous amb els dels britànics.

L ‘any 1973, les negociacions hispano-britàniques són congelades. Espanya toma a reclamar davant l’ONU.

L ‘any 1976 surt un Memoràndum britànic de compromís amb els conciutadans de Gibraltar.

L’any següent, el 1977, es tomen a obrir converses a Estrasburg.

L ‘any 1978 es normalitzen les comunicacions telefòniques. Al mateix any, però, Marcelino Oreja, toma a reivindicar Gibraltar davant l’ONU.

L’11 d’abril de 1980, Lord Carrington i Marcelino Oreja subscriuen a Lisboa l’acord amb el qual els dos governs es proposen de resoldre el problema de Gibraltar amb esperit d’amistat i d’acord amb les resolucions de les Nacions Unides.

El dia 8 de gener de 1982, Calvo Sotelo declara a Londres que la reixa del penyal es reobrirà el 20 d’abril d’aquell mateix any, a condició que al mateix dia els ministres d’Afers Estrangers d’Espanya i de la Gran Bretanya es reuneixin a Lisboa per aplicar els acords que havien quedat sense compliment. La invasió argentina a les Illes Falkland amb intenció d’ocupar Port Stanley deixaren en punt mort els acords i l’obertura de la reixa.

Segons el diari Sunday Times el maig de 1982 un escamot argentí tenia intenció de volar les instl·lacions militars britàniques durant la guerra de les illes Falkland. El ministre Fernando Morán confirma la notícia com a certa. És a fi de l’any 1982, exactament el 14 de desembre, que el Govern del PSOE obre per als vianants el reixat.

El juliol de 1983 Margaret Thatcher va afirmar clarament: «Estic d’acord que existeix una base política; en un món incert és necessària una zona d’estabilitat a l’Europa Occidental; la Comunitat Europea és un dels millors camins per a assolir-la. És clar que Espanya no pot ingressar a la Comunitat Econòmica Europea fins que no siguin aixecades les restriccions frontereres entre Espanya i Gibraltar».

Les reaccions espanyoles no es feren esperar. Tant la dreta com l’ esquerra espanyola no se sabien avenir que per entrar a la Comunitat Econòmica Europea no poguessin mantenir tancada aquesta frontera.

El juny de 1984, Espanya i Argentina volen presentar una declaració de descolonització conjunta, pels afers respectius de Gibraltar i les illes Falkland, el document de la qual és conegut com «Declaració de Madrid». A canvi, sembla que els espanyols ajudaran en el terreny econòmic els argentins amb la renegociació del deute extern argentí i reobriran els crèdits a l’Argentina. Mentrestant continuen les converses en secret entre Morán i Howe, a Brussel·les i signen una declaració.. Davant l’adhesió a la CEE, per part espanyola, la qual pot ser una de les darreres oportunitats per a poder-se desenvolupar dins l’Europa de la societat post- industrial del segle XXI, surt el ministre Morán amb aquestes paraules: «Gibraltar és més important que entrar a la CEE». La solemne manifestació del dirigent espanyol fou feta el 12 de novembre de 1984 a Brussel·les.

A Brussel·les mateix, Fernando Morán i Geoffrey Howe es comprometen a posar en practica, abans del 15 de febrer de 1985, la Declaració de Lisboa, signada l’abril de 1980, en tots els seus aspectes. A les O hores del dia 5 de febrer de 1985, s’obre el reixat, i s’aixequen les restriccions imposades el 1969 al domini colonial. Malgrat tot, la primera ministressa britànica Margaret Thatcher, a principis de febrer de 1985 també, fa les següents afirmacions: «El Govern britànic mai no cedirà la sobirania de Gibraltar a Espanya si el poble gibraltarenc es manifesta lliurement i democràtica a favor de continuar vinculat a la corona britànica».

Sobre el respecte ens cal dir que fa 25 anys que sir Josua Hassan ha guanyat sempre les eleccions i com a primer ministre de Gibraltar, amb un accent d’allò més espanyol, ha dit que no vol passar a sobirania espanyola i s’oposa a la integració d’Espanya?

Si fins ara hem vist les constants i exagerades reclamacions espanyoles sobre la sobirania de Gibraltar, una de les més serioses reclamacions per part catalana, que es revisés el Tractat d’Utrecht, ha estat teta pel Front Nacional de Catalunya. El FNC recorda que l’afer Gibraltar deriva del Tractat d’Utrecht, el 1713, i per la qual cosa diu que aquesta constant reivindicació de Gibraltar cal considerar-la com «el preu d’una traïció». el Front Nacional de Catalunya va trametre sengles car- tes al Govern de Gran Bretanya i al secretari general de l’ONU, les quals deien així:

«Davant de la resistència del Govern de l’Estat espanyol per tal que li sigui retornat Gibraltar, el Front Nacional de Catalunya es permet recordar-vos que el contenciós sobre Gibraltar és el resultat del Tractat d’Utrecht.

»L ‘Estat espanyol argumenta que aital tractat hom l’hauria d’anul·lar per la seva antiguitat, però sembla ignorar que concretament en l’article XIII signat a Utrecht el 13 de juliol de 1713 diu: “Vist que la reina de la Gran Bretanya no cessa d’instar amb suma eficàcia perquè tots els habitants del Principat, de qualsevol estat i condició que siguin, aconsegueixin no sols enter i perpetual oblit de tot el que s’ha executat durant aquesta guerra i gaudeixin de l’íntegra possessió

2. Aquest mateix mes de desembre de 1987 Josua Hassan ha dimitit de tots llurs patrimonis i honors sinó, també, que conservin il·lesos i intactes llurs antics privilegis, el rei catòlic, en atenció a S. M. britànica, concedeix i confirma amb el present document a qualssevol habitants de Catalunya no sols l’amnistia justament desitjada, amb la plena possessió de tots llurs béns i honors, sinó que els dóna i concedeix també tots aquells privilegis que posseeixen els habitants de les dues Castelles, que de tots els pobles d’Hispània, són els més amats del rei catòlic”.»

«La veritat és que mai no se’ns ha retornat els nostres privilegis, els quals no eren altres que les nostres constitucions, i sí que tanmateix hom ens imposa el Decret de Nova Planta, simple legalització del” dret de conquesta “. És per això que cal considerar Gibraltar, tal com va dir l’ambaixador britànic a l’ONU; “El preu d’una traïció”, car amb aquest tractat es trenca per part dels aliats de l’arxiduc d’Àustria l’aliança amb el Principat de Catalunya, deixant-lo a mans de les tropes castellano-franceses de Felip V i del seu avi Lluís XIV. Per tant demanem al Govern de sa majestat britànica, que quan negociï aital retorn, insti el Govern de l’Estat espanyol que reintegri tots els privilegis arrabassats pel dret de conquesta 1’11 de setembre de 1714, tot fent ús del tractat d’Utrecht al Principat de Catalunya i amb ell tots els Països Catalans.

»Tan sols ens resta puntualitzar que aquest Estatut d’autonomia fa poc aprovat per les Corts espanyoles, no és ni de bon tros la devolució dels privilegis mencionats, sinó una més amplia formulació del “Decret de Nova Planta “, per la qual cosa la nostra fita rau en la devolució de la nostra Constitució, malgrat que com és obvi no tindrem més remei que acceptar-lo com un pas més.

»Us preguem que ens envieu un rebut del nostre escrit i que ens manifesteu si desitgeu rebre documentació ampliant les argumentacions formulades.

»Atentament i respectuosament, Front Nacional de Catalunya.»

La situació actual

El penyal de Gibraltar, dit també Roca de Jebel, és situat a l’extrem sud de la península ibèrica, a l’estret del mateix nom, d’una extensió de 6 km2. És constituït per un promontori rocallós (425 m) unit aterra ferma per un istme d’I,6 km de llargada i 800 metres d’amplada format per una planta baixa arenosa. La població aproximada és de 30.000 persones, la majoria de llengua espanyola, tot i que l’idioma oficial és l’anglès. A grans trets direm que fou ocupat pels castellans (1309), recuperat pels granadins (1333) amb l’ajut del solda de Marroc i definitivament incorporat a Castella l’any 1462. La seva defensa, ben atès a per Carles I i Felip 11, fou descurada pels seus successors, cosa que facilita, durant la Guerra de Successió, tal com ja em dit, que l’ocupés l’esquadra anglo-holandesa de l’almirall Rooke, l’any 1704. Després Felip V, féu diferents temptatives per tal de recuperar la plaça, i del 1779 al 1783, els exercits de l’esquadra de Carles III l’assetjaren sense èxit. El 1830 rebé l’estatut de colònia, i el 1909, unilateralment, les autoritats britàniques en fixaren els límits.

Qualsevol persona desapassionada, pot verificar que a la península iberica hi ha quatre nacions: 1) la galaico-portuguesa, 2) la catalana, 3) la basca i 4) l’espanyola.

De la nació galaico-portuguesa el 75 % és un estat sobirà (Portugal); d’Euskadi el 14 % és sota sobirania francesa; de Catalunya el 6 % és també sota sobirania francesa, i el 0,67 % és un Estat sobirà (Andorra). De tot això mai ningú no diu res, ens explicava Manuel de Pedrolo en un clar article al diari Avui. Dels Països Castellans o Espanya, en canvi, el 0,0015 % és sota sobirania anglesa (Gibraltar).

Joaquim Turró deia que ens col·loquen nous tòtems i tabús en les idolatries de l’estat. Al seu dia ja varen propagar aquella de «es una unidad de destino en lo universal». 1 ells, ho repeteixen, com si de resar es tractés: «Indisoluble, Indivisible, Indisoluble, Indivisible…» Pels creadors del tòtem l’obra esta molt ben acabada malgrat que tots pateixen perquè hi noten un lleuger defecte. L ‘angles poc escrupulós -diuen ells- va robar-los de la figura una petita porció -com aquell que sostrau una arracada d’una icona- sense fer cas dels tabús que els podrien aplicar. Del trosset en diuen Gibraltar. I cada dos per tres es reuneix solemnement el Govern de l’Estat i fa declaracions amb cara de gent ofesa a més no poder, perque s’acabi l’intolerable sacrilegi que fa segles i segles que dura.

I tomen a recordar a qui va cometre el pecat que restitueixi el trosset que els manca, com si el tòtem sense aquella punteta de no res pogués perdre bona part d’aquella força màgica o el tinguessin ensopit i no acabés de fer-los els miracles que esperen.

Hauria de ser ben clar per a tothom, doncs, que mentre Espanya pot reclamar Gibraltar a Anglaterra, hem assistit a l’oblit i a la indiferència pels governs de Madrid, que no han recordat mai que el Rosselló, o més ben dit, la Catalunya del Nord, formava part de les terres catalanes que foren separades sense el consentiment de llurs habitants. Potser, preo, no sol·licitaven la restitució d’un territori català, perque legalment no li pertany. ¿O contràriament, aleshores, no es trenca «la sagrada unidad de España»?

Vet-ho aquí: per a nosaltres, els catalans, el nostre Gibraltar es diu també Catalunya Nord, un tros de territori català cedit mitjançant el Tractat dels Pirineus, signat a l’Illa deIs Faisans, sense consultar les Corts Catalanes, el dia 7 de novembre de 1659.

Paral·lelament, fixem-nos que si es porta endavant ¡ la descolonització de Gibraltar, els catalans haurem I d’aprendre a reclamar els nostres drets, tal com veiem que es disposen a fer al Marroc. Aquest país segueix de prop les relacions hispano-britàniques, sobre Gibraltar, per tal d’obrir un procés similar respecte a Cebta i Melilla. A més a més, cal tenir en compte que Moammar al Gaddafi ha reivindicat sempre lícitament les dues places esmentades.

Finalment, afegirem que amb l’entrada d’Espanya a l’OTAN i a la CEE, hom podria dir que la reclamació i de Gibraltar hi esta molt relacionada. Segons la Revista Internacional de Defensa, fa més de deu anys que hi operaven submarins soviètics, en aquesta zona de Gibraltar. En aquest indret hi ha nombroses instal·lacions militars, que són d’importància vital per als plantejaments estratègics de l’Aliança Atlàntica en defensa d’Occident.

 

Resolució

Mentre existeixin nacions privades de llurs drets, difícilment es podrà realitzar el somni d’una societat més justa i més humana, garantia de la pau mundial i esperança de tota la humanitat. Alguns països europeus consideraven el dictador Franco com el principal obstacle perquè Espanya evolucionés cap a una democràcia de tipus occidental. La realitat, una vegada mort el tira, és que Castella se serveix de l’Estat espanyol per a dominar el mosaic de les nacions a les quals sotmet. Pretendre ignorar aquest fet els responsables de la política internacional, però sobretot de la política occidental, és cometre un greu error d’apreciació en perjudici de l’equilibri democràtic d’Europa. Error que a la llarga pro. vocara situacions inestables i malestars nacional s considerables. .

Josep M. Batista i Roca, al qual sempre li preocupà el tema de Gibraltar -n’havia parlat i escrit a bastament-, ens havia explicat que el genocidi físic, moral, ¡ cultural, econòmic, etc. és prova d’una trista realitat.

Algú, però, s’ha apressat a dir. que amb el Tractat d Utrecht tan sols no podem reivindicar jurídicament ¡ la nostra sobirania nacional. Però és que, ben mirat, la nostra lícita aspiració a l’autodeterminació és un fet moral al qual qualsevol català no hi pot renunciar. Però és que, a més amés, els espanyols tampoc no poden sol·licitar jurídicament Gibraltar perquè en signaren, tal com hem vist, la seva renúncia i la total desvinculació.

Després de més de dos-cents se tanta anys d’haver-se signat el Tractat d’Utrecht, no s’ha reparat el nostre greuge històric, sinó que l’imperialisme espanyol ens n’ha fet víctimes durant tot aquest temps i malgrat comptar avui amb un Estatut d’Autonomia, el qual poden treure’ns-el quan vulguin, encara ens continuen privant del nostre dret nacional.

És doncs moralment, i no jurídicament, que els espanyols reclamen Gibraltar. D’igual manera, doncs, els catalans estem moralment amb facultats per reclamar la nostra sobirania, basada en la Carta de les Nacions Unides.

i Aquest plet, que s’ha de resoldre per la via del dret internacional, hem de recordar per acabar, que es firmà entre dues potencies en guerra, en detriment de la nació catalana. No és cap solució que ens pugui donar la Constitución española, sinó que és amb un reconeixement de les nacions que desitgen la vertadera pau envers les nacions submergides.

” Es resoldrà quan les nacions vulguin aplicar el diàleg. I el diàleg és el primer pas per als acords.

Si Gibraltar és considerat vàlid per aplicar aquest dret, de descolonització, el qual consta a Brussel·les, a la resolució núm. 1.514 de les Nacions Unides, com a darrer territori europeu a descolonitzar, no ho poden ser menys aquelles nacions que posseeixen un bagatge històric molt més antic que aquells qui no paren de reclamar la paternitat de Gibraltar. Fins que el dret a la descolonització no s’apliqui a totes les nacions que existeixen i no són reconegudes, i mentre que en contrapartida es reconegui l’Estat que militarment les ha ocupa- des, tal com s’escau a Catalunya, no vindrà la veritable estabilitat d’Europa.

Per això, deduïm que els interessos dels espanyols no són els mateixos que els dels catalans. 1 totes les I raons que invoquin ells per rescabalar Gibraltar, els catalans les tenim per a recuperar la nostra sobirania.

A més, però, amb diferència al nostre favor. Mentre els espanyols renunciaven a Gibraltar en virtut del Tractat d’Utrecht nosaltres perdíem la independència per un acte de violència. En aquests actes, als catalans, ens ha tocat jugar el paper de víctimes i ja és hora que pensem en abandonar aquest trist paper en els episodis històrics que ens afecten.

Editorial de la revista Ressorgiment. Núm. 161, desembre del 1929. Buenos Aires. Autor: Hipòlit Nadal Mallol.

Federalistes, no; separatistes.

És cosa pública i notòria que d’un temps ençà la idea federalista troba a Catalunya fervents partidaris. Antoni Rovira Virgili n’és el principal i La Nau, el seu diari, tornaveu. Si hom ressucita la ideologia de Pi Margall, per tal com en els moments actuals de fèrria repressió, és la que pot salvar les aparences, mentre hom treballa d’altra forma per al dia de demà, no hi tenim res a dir. És un mitjà com un altre, lícit, de mantenir el foc sagrat de l’ideal. Per bé que aquest no pugui abrandar-se amb la flama dels estusiasmes populars. Mentre el caliu hi sigui, encara que es porti colgat al cor, un dia o altre s’abrandarà. Ara que, per contra, les vel·leïtats federalistes de Rovira Virgili, l’orientació de La Nau i la Fundació Valentí Almirall, fossin tot plegat l’expressió sincera i meditada d’un pla polític determinat i hom tractés seriosament d’inclinar el poble a la idea de la federació dels grups peninsulars, tal com ho entenia Pi Margall, aleshores fóra qüestió d’oposar-nos-hi per tal com, al nostre entendre, constituïria una regressió evident en el camí de la llibertat de Catalunya.

És coneguda a bastament la nostra posició sincerament i radicalment separatista davant de l’Estat espanyol. És sabut també que no refusem en absolut la idea d’una federació amb els altres pobles peninsulars. Però en aquesta federació hi volem anar, si de cas, amb les mans lliures, sense grillons ni cadenes: tu per tu, amb les mateixes condicions que els altres. I és evident que en aquesta mena de federalisme nostre no s’hi pot arribar si abans no som sobirans dels nostres destins; si no se’ns concedeix, o no ens prenem la independència.

La idea federalista a la manera de Pi Margall havíem quedat, fa temps, que era una relíquia històrica. Catalunya ja n’estava molt allunyada. 25 anys de lluites polítiques havien donat al poble la consciència de la pròpia personalitat nacional i la força dels esdeveniments l’havien portat a abraçar altres concepcions polítiques més acostades a les seves necessitats i més d’acord amb els corrents de llibertat dels pobles. Dir-se federal a Catalunya constituïa un veritable heroisme, no pas perquè la denominació tingués un sentit pejoratiu, molt al contrari, sinó per tal com el ciutadà que gosava confessar el seu credo federalista, havia de passar per un seguit d’ironies molt difícils de pair. Tothom recordarà la frase “Federal de tota la vida”, dita amb to de facècia amb què hom adjectivava els pocs exemplars vivents de la idea pimargallana. Catalunya, en el sentit nacional, fa anys que l’ha superada aquesta concepció política. Per això ens estranyaria extraordinàriament que sortís qui, en els temps actuals, tractés de cantar-ne les excel·lències. En Rovira Virgili és un dels qui a Catalunya coneixen més les doctrines de Pi Margall. Ell les ha estudiat a fons i n’ha predicat el culte. No s’amaga de dir, i ho té com una glòria, que la seva joventut fou amarada de les doctrines del mestre. Les primeres batalles polítiques les lliurà Rovira Virgili a favor de les idees de Pi Margall. Aquesta seva formació política, però, no el privà de reaccionar a temps quan les seves aptituds el portaren a ocupar llocs de responsabilitat en la política general de Catalunya. Posat en contacte directe amb el poble català, Rovira Virgili va anar desprenent-se del llast de prejudicis que portava del camp federalista i se saturà de catalanitat. Hom pot dir que el patriota es manifestà amb tota vigoria. I quan els seus alts mereixements el portaren a ser el cap més destacat d’una organització de patriotes, Rovira Virgili sabé correspondre dignament a la confiança que li dispensaven. És d’aquella seva època cabdal de popularitat i de prestigi que hom recorda de Rovira les definicions polítiques més clares i sinceres i, sobretot, més exactes a la realitat de l’hora. És aleshores que ens féu conèixer la seva visió dels problemes federalistes en general i de la concepció pimargallana en particular.

Semblava que la federació era la fórmula ideal per a la convivència de les quatre nacions peninsulars [es refereix a les següents: Catalunya, Espanya, Vascònia i Galícia]. Una gran part dels anomenats “iberistes” que hi havia en el segle 19, com Salmerón, eren partidaris d’una federació entre dos Estats: el portuguès i l’espanyol. Davant d’aquesta fórmula dual, Pi Margall exposava la seva fórmula de federalisme regional: Als 14 Estats regionals, representats per les 14 estrelles de la bandera federalista, s’hi afegirà un altre Estat, el de Portugal. Cal tenir la fermesa de les conviccions i dir que avui cap de les dues fórmules no és perfecta, ni la de Salmerón, ni la de Pi Margall. Hi ha una tercera fórmula: la plena sobirania. Diu Rovira Virgili.

I per al triomf d’aquesta tercera fórmula, que és la nostra, Antoni Rovira Virgili ha donat les seves més grans batalles, contra els seus antics companys de comunió federalista, quan s’ha escaigut. Tant és així que a la seva conferència donada a Reus, l’any 1922, digué referint-se a algú qui pretenia exhumar el programa federalista:

I ara he de parlar de l’intent que veiem d’oposar a la tesi nacionalista catalana, les doctrines de Pi Margall. La fórmula federal no pot ser imposada per la força. Hem dit ja que si Pi Margall visqués avui entre nosaltres, pensaria com nosaltres. Cal distingir, en efecte, el principi del federalisme pimargallà i les seves aplicacions pràctiques. L’essència de la seva doctrina, és el principi del pacte de la voluntat humana. Quan ell, aplicant la fórmula federalista, defensava la federació espanyola o ibèrica, partia del principi que els pobles peninsulars volien aquesta federació. Però si ell s’hagués convençut que un poble volia la independència, hauria defensat per a aquest poble, no ja l’autonomia federativa, sinó la independència total.

Recordi’s la seva actitud davant del cas cubà. I per tal de no distanciar-se gaire així, tot d’una, de les seves antigues creences, Rovira Virgili féu aquesta professió de federalisme català:

Jo crec que podem aplicar al nostre problema la fórmula federalista. Podem aplicar-la a les tres grans regions de la nostra nació: la Catalunya estricta o vell Principat de Catalunya, València i Balears. Aquest és el nostre federalisme. No som federalistes d’Espanya. Som federalistes de Catalunya. En aquesta unió federativa de Catalunya, Balears i València, dedicarem l’esforç de la nostra entesa i del nostre braç.

I encara, sortint al pas de tots aquells qui s’oposen a les ànsies independentistes de Catalunya, en nom d’ideals de més extensió territorial, heus aquí el que digué Rovira Virgili:

Quan se’ns diu que el nostre nacionalisme és esquifit o tancat, nosaltres somriem amb ironia. Jo he de confessar que vaig arribar a la meva convicció nacionalista catalana, no pel camí de la història de Catalunya, sinó pel camí de la història dels moviments nacionalistes europeus. El nostre nacionalisme no és esquifit ni tancat, perquè està ple d’esperit universal.

Com veiem, les idees polítiques de Rovira Virgili en el cas concret del problema de Catalunya, són d’una claredat meridiana. Ell no es detura en concessions més o menys descentralitzadores, en autonomies ni en federacions. Ell vindicava per a Catalunya, nació, el dret de regir-se per si mateixa, amb independència completa. Ell proclama aquests drets a la plena sobirania de la nostra pàtria, no en nom de teories ni ideals abstractes, sinó en nom de la realitat d’un poble que sap el que vol i a on va. Ara bé, això ho proclamava Rovira Virgili a l’any 1922. D’aleshores ençà han passat moltes coses i s’han operat molts canvis. Ell mateix, Rovira Virgili, davant de la persistència de la Dictadura [de Primo de Rivera], s’ha deslligat de compromisos envers Acció Catalana, l’organització al davant de la qual aconseguí la màxima popularitat i ha vindicat la seva llibertat d’acció. En aquest parèntesi, ha fundat un diari polític, La Nau, i està muntant un partit republicà, al qual ens hem referit adés, per proclamar de nou les excel·lències de les doctrines pimargallanes. El retorn de Rovira Virgili a Pi Margall, després del que n’hem transcrit, d’ell, fóra la cosa més desconcertant. Sobretot venint d’un home de conviccions fermes i del qual hem cregut en aquests últims anys. Per això hem insinuat que si l’actitud externa de Rovira Virgili i el seu flamant partit, és una tàctica per fer pràctiques polítiques, amb mires a l’esdevenidor de la pàtria, passi. Ara bé, si es tracta d’un retractament de fets i de paraules i d’una rectificació de la conducta política seguida anteriorment en vist de Catalunya i de la seva llibertat nacional, caldrà sortir al pas d’aquests espectres i senyalar-los l’únic camí a seguir. La tomba d’on han sortit que els espera encara amb la llosa alçada.

Jo sóc separatista

Jordi Arquer Saltor Barcelona 1907 – Perpinyà 1981

Aparegut a la revista Ressorgiment, d’Argentina, en els números 618 (gener 1968), 619 (febrer 1968), 620 (març 1968) i 621 (març 1968).

Com a professió de fe política, mai no m’he autoqualificat de separatista, però en la pràctica hi he actuat quasi bé sempre. Separatista de l’Estat espanyol, qualsevulla que sigui la forma política que tingui.

Dintre del meu partit de l’època que tingué lloc la votació per l’Estatut [d’Autonomia] de Catalunya –el Bloc Obrer i Camperol-, jo vaig fer propaganda, contra la posició oficial del partit, per no votar l’acceptació d’un Estatut que no era el que havia aprovat el nostre poble, l’Estatut de Núria. Si vaig trair la meva aspiració de sempre a favor de la República Catalana en adherir-me a l’Estatut de Núria, va ser tenint en compte que aquest Estatut havia estat formulat per catalans exclusivament i aprovat per la immensa majoria del nostre poble. De fet, l’Estatut de Núria, representava l’autodeterminació de Catalunya en un moment determinat de l’evolució ascendent del poble català vers la independència. I jo creia, crec encara, tenint en compte precedents de dret públic internacional, que ens havia ensenyat el mestre Francesc Maspons Anglasell, que era la Constitució de l’Estat espanyol que s’havia d’adaptar a l’Estatut de Núria. En cap cas havien de ser catalans qui modifiquessin la seva voluntat d’autodeterminació per adaptar les bases contractuals votades pel nostre poble als dictats de la democràcia espanyola.

Ho he dit en articles, ho he dit en discussions privades i en parlaments públics i àdhuc ho ha dit en un llibre. Mai, fins a l’exili, no havia pertangut a organitzacions de caràcter estrictament nacionals no classistes. De Comunitat Catalana vaig separar-me quan va abandonar el primitiu programa pro-República Catalana. La Unió dels Catalans Independentistes s’evaporà per les contingències de l’exili. I si més tard he intervingut en la creació de Resistència Catalana ha estat perquè acceptava, juntament amb la independència de Catalunya, les aspiracions socialistes del nostre moviment obrer.

Per fidelitat a la meva creença substancial favorable a la República Catalana, m’he separat del Moviment Socialista de Catalunya quan aquesta organització signà el famós (?) Pacte de París, el qual preconitzava com una part menor del seu programa, la discussió dels problemes regionals en l’elaboració de la nova constitució d’un Estat espanyol postfranquista. Per la mateixa raó a la mateixa època em vaig separar de l’UGT catalana. Mentre maig pertànyer al POUM vaig acceptar, ara me’n penedeixo, el programa d’expansió peninsular que pretenia fer-ne un partit espanyol, tot i acceptant reivindicacions autonòmiques, àdhuc la independència si el poble català així ho decidís. És a dir, acceptava el que el nostre poble decidís però el POUM no prenia el compromís de preconitzar i lluitar per la independència. Seguíem però no propugnàvem. I com que ja no crec gaire en l’espontaneïtat ni en la força creadora de les multituds, sense dirigents que interpretin les aspiracions profundes del poble i tradueixin en mots d’ordre clars i en programes polítics el que sent abscurament per instint. És allò que deia Lenin, que sense teoria revolucionària no hi ha revolució possible. Creia que havia de ser el partit el que alhora que propugnava la revolució obrera havia de propugnar també la revolució nacional. Res doncs no té d’estrany que pel que fa al problema de Catalunya, dintre del POUM vaig navegar sempre, sovint en solitari, contracorrent. I per aquesta raó entre d’altres, en el congrés en el qual s’acordà la creació del POUM per la fusió del BOC amb l’Esquerra Comunista dels extrosquistes dirigits per Andreu Nin, vaig ser l’únic a votar en contra.

He estat, doncs, quasi sempre conseqüent amb la idea de la independència de Catalunya i en conseqüència he lluitat per l’Estat nacional català, per la República independent i sobirana que consagrés internacionalment la llibertat del nostre poble. I sempre, també, perquè aquesta República Catalana, per l’acció militant del poble i especialment dels obrers i pagesos, fos una República Socialista, fraternal i generosa.

Si en l’ordre polític he acceptat, potser un xic tard, però en tot cas més aviat que molts d’altres que sols ho han fet de llavis enfora, que els partits polítics catalans havien de ser estrictament catalans, és a dir, que calia que nasquessin i morissin a Catalunya, crec haver estat el primer, i si no fos així reto homenatge emocionat als meus precursors, a preconitzar que calia crear un sindicalisme català que abracés totes les terres catalanes. Ja que al meu entendre, de sempre, la nació catalana no és l’anomenada “Catalunya estricta”, és a dir, la Catalunya mutilada. Són també [catalans] nacionals els germans de les terres valencianes i els de les Balears. Sense oblidar els catalans de les terres que l’Estat espanyol incorporà a l’Aragó i les que un rei d’Espanya –perquè no pertanyien a Espanya- cedí, contra la voluntat dels seus pobladors, a l’Estat francès. Que no sigui dit, amic Ramon Sender, bon aragonès, que sols reivindiquem contra l’Estat espanyol perquè és pobre i no envers l’Estat francès perquè és ric. Si bé la culpa d’aquesta mutilació del cos nacional de Catalunya és de l’Estat espanyol… De passada sigui’ns permès de constatar que l’Estat franquista que brama perquè li sigui retornada la roca pelada de Gibraltar, que la considera territori nacional, no reclama les terres catalanes del vessant nord del Pirineu, perquè no les hi considera.

Si sempre he estat separatista de l’Estat espanyol, mai no me n’he dit, car el mot separatista m’ha estat desplaent per la meva ideologia socialista. Tampoc mai no m’he dit nacionalista, car aquest qualificatiu es presta a massa equívocs pel fet que és emprat per determinats corrents reaccionaris i antiinternacionalistes. En canvi, el meu internacionalisme conseqüentment s’avé perfectament amb la qualificació de català nacional. Car és en tant que tal que voldria integrar a l’internacionalisme el moviment obrer català i Catalunya als Estats Units d’Europa. I per això he arribat de fa molts anys a la conclusió que català nacional i internacionalista es complementen i compenetren. Com més català, més socialista i com més socialista més català… que, com digué Jaurès, “P oc patriotisme allunya de l’internacional i molt patriotisme hi condueix ” .

I que ningú, fent l’erudit i de vestal de la doctrina, no em retregui la frase cèlebre i falsa del Manifest Comunista, en el qual els nostres mestres en doctrina escrigueren ocasionalment i en sentit polèmic que els obrers no tenen pàtria. Quan són precisament els més nacionals i potser els únics que en tenen [de pàtria]. Car segons ells, classe i pàtria d’identifiquen en una sola realitat i es compenetren en un sol interès d’independència nacional, de justícia social, de llibertat internacional i de dignitat humana.

Si mai no m’he dit separatista, ni antiseparatista tampoc, car si he acceptat i lluitat sempre per separar Catalunya de l’Estat espanyol, no podia condemnar ni tan sols desautoritzar els qui tenien el coratge de dir-se’n. Tampoc mai no m’he dit regionalista, puix que regionalistes ho són els qui accepten que Catalunya formi part natural d’Espanya i en aquest cas el problema català no passaria de ser un problema interior espanyol. Tampoc mai no m’he dit ni federalista ni confederalista, puix que aquestes concepcions estructurals de l’Estat o dels Estats, en l’estadi actual del problema català no són solament equívoques, sinó contraproduents. El federalisme és l’organització de parts d’un tot i en el nostre cas seria acceptar que el tot és l’Estat espanyol, que jo no accepto per als catalans. El confederalisme pot ser la unió pactada de nacionalitats diferents que cadascuna té estat propi, dintre d’una entitat supranacional establerta entre estats sobirans diferents i iguals en dret. Aquesta solució pot ser l’etapa final de la reorganització jurídica i política dels Estats nacionals peninsulars. Però cal saber primer si tots ho acceptaran.

Els fets pesen molt més que les teories i les ideologies. Si tan forts fossin els corrents federalistes i confederalistes en els països dominats per l’Estat espanyol unitari i centralista ¿com s’explica que hagin desaparegut en l’àmbit peninsular els partits federalistes? La I República espanyola es proclamà federal. La segona no en volgué saber res del federalisme i perquè admeté el principi de les autonomies regionals. Amb restriccions suspectes, inquietants i sempre dintre del marc constitucional d’un Estat amb fortes preocupacions intervencionistes. I ho va ser durant el bienni negre utilitzant la Constitució i durant la guerra civil d’Espanya en molts aspectes, va dir-se que havia adoptat una Constitució federable… mentre prohibia taxativament la federació de regions, per evitar la reunificació dels Països Catalans i la d’Euskadi amb Navarra.

I si avui nombrosos polítics i organitzacions espanyoles es proclamen federalistes, jo crec que més que per convicció profunda és per tractar a través de la federació d’aturar els corrents centrífugs de Catalunya, Euskadi i Galícia. I les qui ens parlen de confederació ho fan per concessió verbal mentre aspiren a organitzar-la des de d’alt, és a dir, sense un veritable pacte confederal contret entre estats nacionals independents i iguals, en mesura de discutir l’acceptació o el refús de tal o tal cessió al poder confederal de facultats de sobirania nacional. Els confederalistes espanyols voldrien arribar a una entesa amb gallecs, bascos i catalans, modificant el menys possible les estructures unitàries existents a fi que tot es passés sense haver trencat l’uniformisme i el centralisme espanyols. De manera que el passatge de l’estructura centralista a la confederal no ultrapassés el quadre d’una discussió interna espanyola, en cerca d’una reestructuració d’una realitat espanyola única… i sobretot, evitar la discussió internacional entre estats sobirans: espanyol, català, gallec i basc. Evitar la naixença de tres Estats no espanyols per desmantellament de l’actual Estat espanyol. Avui és la preocupació màxima. És la darrera trinxera per defensar una falsa unitat que se sustenta únicament en la força de la inèrcia, la coacció i la violència. Exercides pels Estats espanyols successius, contra els pobles perifèrics que lluiten per la seva independència nacional.

Tot aquest exordi és per arribar al comentari d’una crònica apareguda a la revista Ibérica de Nova York (Núm. del 15 de setembre) escrita pel seu corresponsal de Barcelona i datada el 13 d’agost. Una part d’aquesta “Crónica de Cataluña”. La política española vista desde Barcelona, porta el títol anodí: Ante la próxima temporada. Però no us en refiessiu pas. No es tracta de la temporada taurina, ni teatral, ni universitària. Es tracta de la tamporada política, car potser era la política sota el franquisme ja no és una cosa permanent com abans, sinó cosa de temporada. Miracles de la dictadura totalitària que influencia àdhuc l’oposició antifranquista, car aquesta, segons pot deduir-se del corresponsal d’Ibérica, sols s’exerceix per temporades. El corresponsal fa comentaris de la primera activitat política de l’oposició antifranquista catalana i que segons ell, serà la commemoració de l’11 de Setembre. Potser en aquesta part de la crònica no li escau el títol de La política española vista desde Barcelona. Li aniria millor La política catalana vista por un español. Per al corresponsal d’Ibérica, l’oposició nacional catalana contra l’Estat espanyol és presentada com una de tantes oposicions al règim franquista. És desnaturalitzar el fons del problema. L’irredemptisme català és fonamentalment antifranquista en la mesura que és antiespanyol. Que sigui ara el franquisme el que encarna l’Estat espanyol no passa de ser un accident. Però la celebració de l’11 de Setembre com el dia malaurat que Catalunya perdé la seva independència nacional, data de molts anys i el meu progenitor era de la colla que va commemorar-lo per primera vegada, quan l’estàtua del Conseller en Cap Rafael Casanova estava situada al passeig del Saló de Sant Joan. L’any següent la policia empresonà els manifestants entre els quals figurava el meu pare. Va ser la primera vegada que anà a raure a la presó. Després l’organització de l’acte anà a càrrec de la Unió Catalanista la qual, any rere any, prengué més amplitud, car el poble català accentuava la seva presa de consciència nacional. De la primera trentena d’il·luminats passà a ser la manifestació de desenes i de centenes de milers de catalans. La celebració de la diada luctuosa que començà abans del franquisme, continuarà després d’ell mentre Catalunya no sigui, altra vegada, un Estat independent, com ho era abans de ser sotmesa per la força de les armes de l’Estat espanyol.

Els comentaris del corresponsal d’Ibérica són anticatalanistes en la mesura que:

•  Desfigura el significat històric d’un fet fonamental de la nostra vida nacional.

•  Fa comentaris poc adients i en part inexactes sobre la cultura i la llengua catalanes en relació amb els règims espanyols.

•  Quant al significat de l’11 de Setembre i subsidiàriament en considerar el separatisme com una simple reacció emocional a les incomprensions de Madrid, davant del fet diferencial català.

Anem a provar les nostres afirmacions:

•  Afirmem que desfigura un fet fonamental de la nostra història nacional quan escriu: Como el lector quizá recuerde, este dia es la fecha (l’11 de Setembre) en que las tropas borbónicas ocuparon Barcelona, dando fins a la Guerra de Sucesión (principios del siglo XVII), lo que significó la pérdida de ciertas libertades de Cataluña. No, senyor corresponsal. L’11 de Setembre significa més que la pèrdua “de ciertas libertades”. Vam perdre la independència de Catalunya! Desaparegué l’Estat català i Catalunya passà a ser “província” d’Espanya. Tot això, gràcies a què els exèrcits coaligats d’Espanya i França venceren i ocuparen militarment Catalunya. Els espanyols havien fet la “unidad nacional” i la nostra pàtria perdé la seva independència nacional i Catalunya, en tant que Estat, va ser esborrada del mapa d’Europa. Va poder-se aplicar el Tractat d’Utrecht signat l’any anterior per les grans potències europees de l’època i en el qual –“Gibraltar, per Catalunya”, ha escrit en aquestes mateixes pàgines un col·laborador de Ressorgiment- l’Estat espanyol cedia per sempre més a Anglaterra el roc de Gibraltar a canvi que li donessin Catalunya (això ho callen prudentment els turiferaris franquistes que ara baladregen perquè els donin Gibraltar i per això no demanen que sigui anul·lat o revisat el Tractat d’Utrecht i retornar a la situació anterior, és a dir que Gibraltar torni a pertànyer a l’Estat espanyol i en surti Catalunya per reconstruir el propi). Ja sé que en escriure així simplifico molt les coses, però em remeto els fets essencials.

•  He escrit: fa comentaris poc adients i en part inexactes sobre la cultura i la llengua catalanes en relació amb el règim espanyols. Diu el text que incrimino: No sólo eso (“eso” vol dir la pèrdua de la independència nacional que el corresponsal d’Ibérica en diu “pérdida de ciertas libertades”), sinó que a partir de entonces la lengua y la cultura catalanas no fueron respetadas, hasta el advenimiento de la II República.

Responem : És que no eren espanyols i republicans els governants radicals cedistes i d’altres tendències del Bienni Negre, contra els quals s’aixecaren en armes el poble de Catalunya i el govern de la Generalitat? Car aquells governs eren presidits en la suprema magistratura de la República per Niceto Alcalá Zamora i radicals i cedistes. Després coaligats al govern havien tingut majoria electoral, representen una part important de la democràcia espanyola… en clar, la majoria d’Espanya estava contra Catalunya.

La República, per altra banda, si bé va concedir-nos un Estatut d’Autonomia –no el que havia portat Catalunya a les Corts d’Espanya-, no ens concedí la Universitat catalana i si volíem tenir escoles de primer ensenyament en català ens les havíem de pagar nosaltres. Quant a la cultura, ni creà ni subvencionarà cap de les nostres grans institucions. Va respectar-les i prou. De fet el seu “respecte” era indiferència, quan no menyspreu. Quan esclatà la militarada, encara no s’havien traspassat tots els serveis que l’Estat cedia a la regió autònoma.

Quant a la legislació social i als plets entre obrers i patrons catalans, va concedir-nos ben poca cosa la II República espanyola, tot i tractar-se Catalunya d’un país amb una forta densitat industrial i amb un proletariat importantíssim, amb una antiga tradició sindical i que, per tant, les característiques del nostre món obrer eren molt diferents de les d’Espanya.

Remarca final: ja comença a fer-se pesada aquesta canterella espanyola (que per desgràcia nombrosos catalans també se l’han fet seva) de voler limitar el problema de Catalunya (problema polític, nacional) a una simple reivindicació de llengua i cultura! No, no i no! Els problemes de la llengua i de la cultura catalanes formen part del problema polític general de l’irredemptisme català. Ningú sinó Catalunya no ha de tenir cura de la protecció, l’acreixement i la difusió de la llengua i de la cultura del nostre poble. Àdhuc és ridícul i cínic dir que els espanyols i el seu Estat que ocupen i tenen Catalunya sotmesa per la força, com una concessió, com a prova del seu liberalisme i la seva comprensió. Volen respectar la llengua i la cultura del poble oprimit. ¿És que els catalans no ho sabem fer? Que cal que estrangers vinguin a fer-nos aquesta tasca? ¿És l’Espanya analfabeta que vol protegir la nostra cultura?

Per què no diuen que respecten la llengua i la cultura de Portugal, Alemanya, Anglaterra o França? Doncs, perquè aquests pobles tenen el propi Estat nacional que se n’ocupa. Quan Catalunya el tindrà ja no diran que les respecten. No en tindran necessitat. Però cal que els catalans es malfiïn d’aquests espanyols “liberals” que volen respectar-nos llengua i cultura, però s’oposen que recobrem la nostra independència. Són enemics perillosos que ens tracten com una minoria que forma part d’Espanya, com si fóssim espanyols i que, per tant, ens han de protegir. El respecte de què parlen vol dir protecció. Ja que al seu entendre, som part substancial d’ells mateixos i el fet diferencial, per a ells no és que siguem una nació diferent dominada, sinó que constitueix substancialment i única un problema monoritari regionalista, de llengua i cultura! No, no i no! L’única manera de salvar la llengua i la cultura d’un poble és dotar-lo del propi estat nacional.

•  Hem escrit: quan al significat de l’11 de Setembre i subsidiàriament si el separatisme és una simple reacció emocional a les incomprensions de Madrid davant del fet diferencial català: Diu el text que incrimino: El significado del 11 de Setiembre es más bien nacionalista, no separatista por la sencilla razón de que el separatismo en su más puro sentido casi no existe en Cataluña por no decir que es prácticamente inexistente. Si alguna vez existe alguna actitud, sobre todo emocional, en esa tendencia, suele ser como reacción a algunas incomprensiones de Madrid ante el hecho diferencial catalán.

Responem: Què vol dir nacionalista, què vol dir separatista? Tots les grans moviments nacionalistes dels pobles oprimits per un estat estranger han estat i són separatistes, sense necessitat que es proclamin separatistes. Els fets fan inútils els qualificatius. En triomfar el moviment de revolta de l’Amèrica del Nord contra Anglaterra, sorgiren els Estats Units independents. En triomfar el moviment nacionalista irlandès, Irlanda va separar-se d’Anglaterra. Quan el moviment nacionalista indi triomfa sorgiren els Estats independents del Pakistan i de l’Índia. Se separaren d’Holanda i crearen el propi Estat nacional els nacionalistes d’Indonèsia. Tots els estats independents de l’Amèrica Llatina són el fruit de les lluites contra les metròpolis espanyola i portuguesa. Els polonesos se separen de les potències dominadores, d’Àustria, Prússia i Rússia a través de les lluites menades pels nacionalistes. Per què seguir? Els casos enumerats són de la mateixa naturalesa que s’han donat per la lluita de les nacionalitats oprimides d’Àsia i Àfrica.

En el fons, doncs, nacionalisme i separatisme són la mateixa i única cosa. El nacionalisme pressuposa implícitament el separatisme, car la conseqüència lògica final de les lluites dels nacionalistes dels pobles dominats per un estat estranger, és la recuperació o la instauració de la independència nacional i, per tant, de la separació de l’Estat dominador. Per què serà diferent el cas del nacionalisme català dintre de l’Estat espanyol? Que les circumstàncies especials de la lluita de Catalunya contra l’Estat espanyol hagi donat el fet que la tendència extrema del nacionalisme català s’anomena separatista, no vol dir pas que potencialment no en sigui el conjunt nacionalista. De vegades, quan els pobles han fet falsa ruta o els avatars de la història els han menat per camins emboirats de la confusió i la consciència nacional s’ha afeblit i quedat reduïda en un instint primari, la resurrecció nacional és lenta i difícil i s’ha d’anar superant, etapa rere etapa, abandonat el llast de la rutina, del conformisme, d’una història mal apresa, trencar amb una realitat opressora. És tota la història del catalanisme polític des d’un regionalisme tènue fins al separatisme. És tota la història del renaixement català des d’una poesia vacil·lant i floralesca, a l’alta cultura literària i científica.

I el fet circumstancial, que molts nacionalistes catalans, mancats d’una clara visió política d’una part, i de l’altra d’una insuficient consciència nacional, no arribin a les darreres conseqüències del seu nacionalisme, no es diguin obertament separatistes i menin una acció política adient. No hauria d’il·lusionar els cronistes que mancats d’intuïció i que, en veure les coses en la superfície, donen per inexistent l’enorme força potencial del separatisme català. Potser no tardarà a manifestar-se i llavors s’adonaran que no cal refiar-se de les aparences i de com pot informar-se malament els lectors quan els ciutadans d’un país oprimit, que té encara por a la lluita física –car les repressions espanyoles són terribles i els pobles oprimits per l’Estat espanyol que ens han precedit en les lluites per la independència com Mèxic, Cuba, Filipines, etc. en saben alguna cosa- vivoteja en el joc estèril de les petites oposicions, en lloc de plantejar les aspiracions catalanes amb tota la seva cruesa i amb tota amplitud nacional. Tot vindrà. El dia que, per exemple, haurem pogut fer entrar a la testa dels catalans que si els nostres connacionals morts quan la guerra d’Espanya haguessin estat disposats a morir lluitant per Catalunya, faria anys que ens hauríem separat de l’Estat espanyol i viuríem lliures dintre de la nostra República sobirana (una cosa així sabem que va ser proposada al President Companys), aquell dia el separatisme estarà a la porta del triomf. A més, ¿a quin espanyol que conegui un xic la història de les seves “glòries” pot ser-li estranya la lluita separatista dels catalans? Tota la història d’Espanya està plena de lluites separatistes. ¿On és aquell imperi en el qual mai no es ponia el sol? I com que mai, l’Estat espanyol, no ha donat de bon grat la independència als pobles que ha dominat i sempre aquests han hagut de lluitar per alliberar-se’n, bé caldrà que els catalans fem el mateix si volem ser independents. Ens serà consol, però, la constatació històrica que l’Estat espanyol ha perdut totes les guerres contra la llibertat dels pobles i no hi ha motiu per no creure que perdrà també la que menarà contra Catalunya.

No oblidem pas l’existència de catalans que encara creuen en la possibilitat d’una doble evolució política de catalans i espanyols la qual, gràcies a la democràcia i al liberalisme de pobles civilitzats, permetrà una separació incruenta com la de Suècia i Noruega. Hi ha, encara, els qui creuen –i són nombrosos- que la independència de Catalunya s’assolirà simultàniament d’acord amb la democràcia espanyola, creant conjuntament una confederació ibèrica [llegiu peninsular] de repúbliques, sense necessitat de lluites violentes entre espanyols i catalans. Si el separatisme és pràcticament inexistent, ¿per què Salvador de Madariaga perd el temps escrivint un llibre “Memorias de un federalista” per combatre els separatismes basc, català i gallec? Bé és veritat que l’entestament del gallec Salvador de Madariaga a voler ser espanyol pot assimilar-se a l’actitud que és norma en els nous conversos, els quals posen un ardor i un zel redoblat a defensar la nova fe i combatre la vella…, bé que ignorem, en el cas concret de Madariaga, si ha estat mai galleguista-nacionalista. Tot amb tot, si un home com ell, carregat d’anys i d’experiència, amb el seu llibre recent trenca una llança contra les forces centrífugues que són els moviments d’emancipació nacional de Catalunya, Euskadi i Galícia amb relació amb la forçada unitat de la pretesa nació espanyola –unitat que sols es manté per l’armadura de la força i la pràctica de la violència que representen l’exèrcit i la policia. No és, doncs, per lliurar, a la vellesa, un combat contra imaginaris molins de vent que Madariaga surt a la palestra. Sap que existeixen els separatistes i que la seva força potencial és enorme, car aquests moviments encarnen i interpreten el sentit profund dels pobles esclavitzats per l’Estat espanyol. Llavors, per tractar d’evitar l’esclatament de l’Estat espanyol –que nosaltres els separatistes propugnem- en diferents estats, [Salvador de Madariaga] voldria trobar una convivència dintre d’una organització federal o confederal. Només coneixem el contingut del llibre de Madariaga pels comentaris de premsa que hem llegit i per tant no podem anar més enllà en el nostre comentari.

El federalisme i el confederalisme són les darreres trinxeres des de les quals es baten els espanyols més intel·ligents, per tant són els més perillosos. Volen conservar Catalunya dintre de l’Estat espanyol .

Qui a Catalunya està contra el separatisme? Mai no s’ha consultat obertament els catalans per què diguin si volen continuar sent súbdits de l’Estat espanyol o ciutadans lliures d’una Catalunya independent.

Quina mena de catalans són els qui refusen que la pàtria sigui independent? I que no ens parlin que Catalunya menaria una vida migrada, per no dir miserable, -són les espanyols qui ho diuen-, sense el mercat espanyol. Això són “arguments”(?) que sols poden acceptar els burgesos dropos que no tinguin cap altre horitzó que l’estancament econòmic, que, per por de perdre la seva misèria miserable, s’encongeixen dintre a closca tancada de la mediocritat econòmica i volen fer la viu-viu per por de la lluita. A l’hora que Europa va avançant cap a una organització d’un mercat comú, la burgesia catalana esporuguida ¿voldria subjectar l’avenir de Catalunya a l’ombra d’aranzels reaccionaris, de barreres duaneres proteccionistes? El reaccionarisme econòmic és la base del seu reaccionarisme polític i de la seva manca d’audàcia patriòtica.

Però aquesta burgesia catalana, feble i poruga, no representa Catalunya. Catalunya és la fillada enormement majoritària del seu poble i especialment de la seva admirable classe obrera conscientment revolucionària. Són els estudiants intrèpids i els intel·lectuals d’avançada que volen la Universitat nacional. Són els tècnics de totes les disciplines els qui es confonen per manca de camp d’activitat en el qual aplicar les seves dots de creació. Són els savis i investigadors que voldrien aportar al patrimoni comú de la humanitat els aspectes científics de les seves recerques i descobertes. Són els nostres artistes de tota mena que saben que només identificant-se amb el poble poden donar el millor d’ells mateixos. Són els pagesos que tenen una història admirable de lluites seculars. És aquesta Catalunya popular, diversa, unida, afanyosa al treball i a la creació, la Catalunya autèntica i sobre la qual s’està bastint l’esdevenidor.

Que no existeix el separatisme català? ¿És que el corresponsal d’Ibérica no coneix l’existència d’Estat Català, del Front Nacional de Catalunya, de Resistència Catalana, del Consell Nacional Català, i en certa manera també la Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya? Totes aquestes organitzacions tenen un programa separatista. Que són poc importants, poc nombroses? Qui ho pot saber sota la dictadura franquista? Això també es deia ara fa 37 anys quan van celebrar-se les eleccions a consellers municipals, en sortir de la dictadura de Primo de Rivera. Aquelles eleccions del 12 d’abril van ser una revelació per gent de la mentalitat del tipus de la del corresponsal d’Ibérica. El poble català va votar massivament les candidatures d’esquerra patrocinada per Francesc Macià, el qual s’havia creat un immens prestigi polític enarborant la bandera de la República Catalana i que durant els anys d’exili, amb una colla d’il·luminats clarividents havia predicat el separatisme, la independència.

Que la República Catalana va sucumbir misteriosament tres dies més tard per un contuberni suspecte? És una veritat que no contradeix la nostra tesi. La República Catalana va ser aplaudida pel poble català. La seva metamorfosi en Generalitat, ningú no la gosà presentar al poble com un acte polític d’exaltació nacional al mateix balcó que va ser proclamada la nostra República. La República Catalana nasqué públicament, de cara al poble i va ser enterrada clandestinament, d’amagat del poble, com d’amagat del poble i clandestinament nasqué la Generalitat. Tant és així que ara, 37 anys després, cap dels qui participaren a la reunió en la qual per temperar les exigències de Madrid, estengueren l’acta de defunció de la República Catalana –ni del costat dels emissaris del govern d’Espanya ni de la dels representants catalans- no han explicat al poble com va tenir lloc la discussió, per què va haver-hi de la part dels catalans la vergonyosa transició. Dels catalans que hi assistiren sols en queden dos de vius: Ventura Gassol i Vidal Rossell. ¿Creu algú que si en el seu fur intern els representants catalans haguessin estat convençuts que el resultat de la tractació era bo per a Catalunya, se n’haurien anat a la tomba emportant-se’n amb ells el secret del que va passar a la reunió en la qual consumaren el fet?

¿Per què moriren, amb les armes a la mà, Jaume Compte Canelles, Manuel González Alba i Josep Bardines, per Catalunya independent o per l’autonomia? ¿Pot creure algú que els condemnats a cadena perpètua pel Complot de Garraf arriscaren la vida per restaurar la Mancomunitat, ni per una autonomia qualsevol? ¿Per què foren afusellats Domènec Latorre i Lluís Escaler, per autonomistes o pel seu historial separatista? El mateix Lluís Companys Jover, president de tots –home d’esquerra- i Manuel Carrasco Formiguera –home de dreta- ¿van ser solament afusellats perquè un era d’esquerra i l’altre de dreta o bé perquè eren catalans potencialment separatistes i que el primer tornà a proclamar la República Catalana (amb vacil·lacions programàtiques) i el segon de neta tradició demòcrata-cristiana era un home (també amb tibubejos) de neta tradició nacionalista i al qual el separatisme no l’espantava?

Contra l’afirmació agosarada del corresponsal d’Ibérica que amb prou feines hi ha separatistes, nosaltres diem que potencialment ho són tots els catalans. Separatistes que es desconeixen. Només cal que Catalunya, després de tots els fracassos de convivència amb Espanya (per la dreta i per l’esquerra) es desfaci dels mals pastors polítics que mai no s’han dirigit al poble com a dirigents, sinó com seguidors.

Dia vindrà que la veu de nous polítics s’adreçarà al poble amb idees i llenguatge revolucionaris, nacional social, dient-li que l’home català no pot ser lliure si la pàtria no és independent. Que la revolució nacional, a la nostra època, és part integrant de la revolució social. Que una i altra s’interpenetren i compenetren. Han d’avançar unides car en el fons es tracta d’un mateix problema de llibertat i de dignitat humana, de justícia nacional i social.

Sobre si el separatisme no és altra cosa que una actitud emocional, davant de les incomprensions de Madrid sobre el fet català, jo hi oposo la negativa més enèrgica.

El que separa els catalans de l’Estat espanyol no és una qüestió de formes d’Estat, de tendències de govern, de programes de dreta o d’esquerra de règims reaccionaris o progressistes. Ens separa d’Espanya i dels seus Estats, governs, règims i programes, el simple fet que els catalans no som espanyols ni ho volem ser. És, doncs, una qüestió nacional, de biologia històrica, de voluntat de ser nosaltres mateixos. Som catalans com ells són espanyols i altres són francesos, portuguesos, alemanys, irlandesos o italians. Ni que els governs de l’Estat espanyol fossin republicans, demòcrates, liberals o socialistes, reivindicaríem igualment el dret del poble català a organitzar el propi Estat sobirà de la manera que democràticament plagués als catalans. No és, doncs, una qüestió de bon o mal govern, de comprensió o d’incomprensió de Madrid “ante el hecho diferencial” sinó l’existència en els catalans d’un substrat i d’una consciència nacionals, que és una força tel·lúrica que res ni ningú no podrà enterrar ni aturar. Ni que Espanya gaudís dels millors governs del món, ni que a Madrid fossin molt comprensius i ens deixessin parlar el català (l’hem parlat sempre) i no posessin cap trava a la nostra cultura, continuaríem sent catalans, és a dir: separatistes. I preferiríem si això fos possible, un govern i un règim pitjors que els d’Espanya, però nostres, pel sol fet de ser catalans!

La constant inconstància catalana

Domènec Guansé Salesas. Tarragona 1894 – Barcelona 1978

Conferència pronunciada en el Centre Català amb motiu de la commemoració de l’Onze de Setembre.

Impremta Mediterranea Av. Matta, 320 Santiago de Xile 1951.

És ben singular que l’efemèrides que avui commemorem sigui la consagració històrica de l’heroisme dels catalans en defensa dels nostres drets i que al mateix temps representi la caiguda vertical de la nostra nacionalitat. Després de l’Onze de Setembre del 1714, Catalunya deixava d’existir. Un rei estranger, advers a la nostra terra, proclamava un decret que suprimia totes les nostres llibertats i que tenia la virtut de desfigurar ràpidament la fesomia moral del nostre poble. De deixar-lo per molts anys sense esperança i, pitjor encara, sense esma ni delit per redreçar-se. Catalunya s’emmotllà de primer per força, després per inèrcia i finalment per impuls voluntari, a la maquinària de l’Estat que l’havia destruït.

Aquesta és la nua i crua veritat. Catalunya a qui tantes possibilitats oferia el destí en l’època de la seva grandesa; que va veure’s unida amb la dolça i enyorada Provença; que formà la gloriosa Confederació en la qual tan poc van aportar els aragonesos i tant els catalans; que amb els jardins de València i Múrcia, amb l’arxipèlag de les Illes d’Or aconseguia l’hegemonia mediterrània. I que, deixant les marques del seu pas a Sicília i Sardenya, als Ducats de Neopàtria i d’Atenes, trucava a les portes de bronze de Bizanci. Catalunya, la llengua de la qual segons Ramon Muntaner era la més parlada, es veia reduïda a una trista província, etimològicament país conquerit, mentre la pols de la indiferència, més trista que l’oblit, recobria les seves catedrals, els seus castells i totes les seves glòries pretèrites. I tot, segons comunament acceptem, a causa dels enemics seculars de la nostra terra. Els mateixos que en l’Onze de Setembre van envair Barcelona. Però ¿en va ser aquesta, verament la causa?… En part tenim raó d’afirmar-ho, encara que la nostra raó és inspirada per la rancúnia, sentiment que emboira la raó. I és ben legítima la nostra rancúnia, mentre continuem sent dominants: L’odi a l’invasor és un odi sagrat. Però no, no tenim, almenys, tota la raó. Les causes de la nostra dissort radiquen essencialment en nosaltres mateixos. Nosaltres som els artífexs de la nostra adversitat. I ens convé recordar-ho, perquè només el coneixement de les nostres culpes, ens pot portar el penediment i a l’esmena. Si vam malbaratar les possibilitats de la nostra expansió, no va ser pas per culpa de Castella, sinó, dit sigui d’una manera barroera, per no saber administrar-nos. I no podem acusar els nostres reis, perquè, acusar-los equivaldria a judicar la història amb criteri actual i això resulta còmic. Aleshores el què avui en diem pàtria, era el patrimoni reial i els reis repartien els reialmes i els unien amb d’altres, sense pensar en la voluntat dels vassalls. La sort dels pobles depenia de l’encert o del desencert amb què els prínceps concertaven llur boda i del bon o mal criteri dels testaments reials. I va passar que els nostres prínceps no van fer bons casaments, ni els reis, testaments que afavorissin Catalunya. Heus aquí la causa fonamental que truncà una gran història i que esbandí la poderosa nacionalitat, deliri encara dels nostres somnis.

No, els factors històrics no ens han estat propicis. Però sovint sembla que hàgim col·laborat amb la dissort. No em proposo traçar un panorama per tal de demostrar-ho. Fixem-nos només, per exemple, en la Sentència de Casp, que és el moment de més compromís de la nostra vida nacional. Havíem d’elegir un rei i podíem triar, entre una prosàpia castellana i un rei de la nostra nissaga. És cert que l’ambient ens era molt advers. Però, en definitiva, fou un dels compromissaris catalans qui decidí l’elecció: Vicent Ferrer, savi i sant. I imagineu-vos quins miracles hauria pogut fer a favor nostre, a despit de les circumstàncies adverses, un home que disposava de tantes influències a la terra i al cel, d’haver-se sentit més català que… vaticanista! No el condemnem. Això seria caure de nou en l’error de judicar el passat amb criteri i, fins com he fet, amb nomenclatura actuals. Però quantes vegades durant el decurs de la història i més encara en els nostres dies, tot i semblar-nos que tenim tan avivada la consciència patriòtica, no hem posposat i posposem la causa de Catalunya a qualsevol altre ideal! I no sols a un ideal, sinó als interessos bastards i a coses més menyspreables que els interessos: la vanitat, la presumpció, el gust de distingir-se i, més que de manar, de fer el manefla. Tant es repeteix el fet, que té un qualificatiu català intraduïble: botiflerisme. Amb quina saludable joia el poble arrossegà el Comte de Santa Coloma, botifler entre els botiflers! Però el botiflerisme no morí amb ella. Tota la vida social, política, religiosa, artística i literària de Catalunya, s’infesta sovint de botiflerisme. Potser tan sols se’n salva el pagès amb els peus enfonsats com arrels en la terra, talment com un déu ancestral, familiar i mofeta, en vetlla per la nostra preservació. Si ho examinéssim, comprovaríem que al darrera de cada una de les figures catalanes més representatives, hi ha un hort i una vinya que li han servit de bressol.

Molts ni se n’adonen que actuen com a simples botiflers. En els nostres temps, un dels casos més escandalosos de botiflerisme col·lectiu, va ser el famós recurs de la gent de la Lliga, al Tribunal de Garanties, de Madrid, contra la Llei (bona o dolenta, tant me fa) elaborada pel parlament català, sobre els Contractes de Conreu. I quantes vegades els aranzels, ha estat causa de la humiliació catalana, d’estires i arronses en la nostra política nacional! El sant egoisme de les dretes! Direu. Exacte. I què no dir de la santa defecció de les esquerres?… Quan el catalanisme es feia massa conservador sota l’hegemonia de la Lliga, les esquerres i en especial les masses obreres es deixaven entabanar pel més fantàstic dels santons enviats per Madrid [Alejandro Lerroux] i el seu capell i ànima de palla, amb cinta tricolor, era el símbol de la vergonya catalana! I la seva influència durà molt. Mai no del tot extingida, l’hem vista rebrostar moltes vegades. La FAI en fou una versió més metzinosa. I avui veiem els més avançats de la nostra política. Els més internacionals, que accepten per guies i adoren com a ídols, gent que potser val molt, però que no és gent catalana!

Una de la fauna més danyina de botiflerisme, és la dels intel·lectuals. He citat el cas de sant Vicent Ferrer, que n’era un precursor, tot i obrar, més que com a intel·lectual, com a polític. Però la història prossegueix i si bé ens cal admetre que la decadència literària, produïda a les darreries del segle 13, és tan sols un reflex de la decadència nacional, n’exculparem els escriptors? Cap coerció dels enemics seculars, no els obligava a renunciar al propi idioma. Si algun motiu exterior a ells mateixos els hi induïa, era que ahir, igual que avui, molts catalans s’estimaven més de llegir en espanyol que en català . I que tots plegats començaven a deixar-se enlluernar pel geni d’Espanya. Però la nostra literatura tenia encara un gran prestigi. Ausiàs March era traduït i imitat. Més endavant Cervantes feia l’elogi d’una de les obres capitals de la literatura catalana: Tirant lo Blanch i recomanava que els escriptors escrivissin en la seva llengua materna. ¿Per què deixaven de seguir un tan assenyat consell? ¿Per què ja, amb anterioritat, un Joan Boscà Almogàver, es convertia en Juan Boscán, després d’haver escrit uns bons poemes en català i es dedicava a ensenyar als castellans… la mètrica italiana, en voga aleshores? Un dels casos més inexplicables de renúncia a l’ideal, va ser el de Joan Bonaventura Aribau. La seva Oda a la pàtria es considera, com sabeu, el preludi de la nostra Renaixença. I, per aquest motiu, mai no ens cansarem de cantar la seva glòria. Però, sense pal·liatius, la seva història és aquesta. Després d’haver-la escrit, restà a Madrid, on ja residia i sense recordar-se més de Catalunya, es lliurà totalment a l’estudi dels clàssics castellans. I el seu nom s’hauria emmortallat entre paperassa erudita, de no haver estat pels versos augurals de l’Oda. ¿És per ventura que la va escriure en un rampell entusiasta de la jovenesa? És massa ben pensada perquè els erudits hagin pogut admetre aquesta suposició. El seu idioma, una recreació neoclàssica, basta per fer-nos adonar del seu esforç i de la seva familiaritat amb els nostres escriptors medievals, aleshores tan desconeguts. Si Aribau hagués persistit escrivint en la seva llengua, més dolça que la mel, segons cantava, el procés de la Renaixença s’hauria accelerat. Car haurà de transcórrer més de mig segle, és a dir, que haurem d’esperar l’adveniment de Jacint Verdaguer, per trobar en la nostra lírica un esclat que el superi. ¿Per què, doncs, emmudí per a nosaltres? ¿Per què traí Catalunya i es traí ell mateix? Ni coercions, ni sabres, ni dictadures no l’obligaven. Només l’abona el motiu adés indicat, el desdeny dels catalans instruïts envers la llengua i la literatura vernacles i l’admiració que, en canvi, els desvetllava la literatura castellana. I sempre hi ha algun compatriota que, en els moments més difícils o de més possibilitats, es passa a l’altra banda. Avui mateix, ¿no veiem un Eugeni d’Ors, pontificant solemnement entre els jerarques del règim [franquista]? ¿No veiem, acatant-lo, un saltimbanqui genial com Dalí, pintor, escriptor, conferenciant i sobretot superviatjant del ram mercantil? Per desgràcia nostra, algunes de les més destacades figures de l’ imperio i de les que n’aguanten més el to, són catalanes.

I que ningú no es cregui que és per populatxeria que retrec aquesta tara de la vida intel·lectual de Catalunya. A desgrat de tot, crec que els escriptors i els artistes són la flor i nata del nostre país i les víctimes d’aquestes minves i sotracs. Ja estaria content que els polítics haguessin fet la meitat del que ells han fet per desvetllar la nostra consciència. Però escriptors, pensadors, poetes i artistes són, en definitiva, carn i sang del poble. Si entre ells i la gent més humil hi ha alguna diferència, és que s’hi acusen –en les virtuts i en els vicis- les característiques generals. I cal, a més, tenir present que sols es compra allò que té un valor. Quants dels qui criden contra els traïdors, es vendrien l’ànima al diable, és a dir a Madrid, per quatre rals si poguessin! A molts els passa el mateix que a certes fadrines lletges i antipàtiques que blasonen de virtut. Hom somriu tot escoltant-les perquè sap que no tenen cap mèrit. La virtut meritòria és la que, adornada per la bellesa, sap resistir les temptacions. I per això és tan admirable el cas d’un Pau Claris, a qui no hi ha prou or en tot el món per comprar-lo!

Sempre hi ha hagut homes il·lustres que han traït i homes il·lustres que han restat fidels. Sortosament entre aquests darrers hi ha, al capdavall, els més i els millors. Però passa que la intel·ligència mai no ha servit per decidir cap dels problemes capitals que ens inquieten, començant pel que, filosòficament, és primordial: l’existència de Déu. Així veiem homes genials entre els creients i homes genials entre els incrèduls. I és que com responia sant Bonaventura a una velleta que el consultava, un cor senzill està més preparat per comprendre Déu –i en aquest cas la pàtria- que el més eximi doctor en teologia. En els cors senzills, el dimoni no hi suscita problemes.

Però si només fossin els homes il·lustres els qui caiguessin en la temptació! Què dir dels grans capitalistes, dels comerciants porucs que, davant de la més lleu insubordinació de l’ànima catalana, sospiren perquè un sorge castellà implanti una dictadura que ens faci anar tots drets. I dels manefles que ens les ciutats i viles esperen amb candeletes, quan unes eleccions populars els ha arrabassat el poder, el cop d’estat que tornarà a encimbellar-los. I com els veieu després remenar la cua i aguantar ben ferms les vares del pal·li que eixopluga el dictador i fer de castellà postís entre els castellans. Amb tan bons colors a les galtes que no discernim si són els colors de la salut o de la vergonya.

Em retreureu que estic fent, com diuen els teòlegs, d’advocat del diable. Confesso que és un ofici que em plau però que, en aquest cas, em dol i admeto que he triat una llum una mica negativa per examinar el nostre caràcter. Però crec que la gravetat de les hores que passem, no són les més oportunes per interferir els reflectors amb cristalls de color de rosa. I vista almenys sota aquesta llum, Catalunya se’m presenta com un poble vacil·lant. Dubten els savis i dubten els ingenus. Dubten els idealistes i els interessats. Dubten entre aquests dos extrems. Ajuntar-los amb els qui pretenen fer la unificació espanyola, somni en el qual Castella sembla disposada a deixar-hi la pell o fer un suprem esforç per crear una nacionalitat en la plena sobirania dels seus drets. El dubte adés es paralitza, adés ens extravia en la recerca de solucions intermitges, sovint vanes i contradictòries.

No sabem triar. Com el pàl·lid príncep de Dinamarca, no cesem de repetir-nos: Ser o no ser, vet aquí el problema! Val més sofrir els cops i els dards de la inconstant fortuna, les injúries de l’opressor, les fuetades dels superbs i dels indignes o prendre les armes contra tantes calamitats i exterminar-les? O ¿morir, dormir només? Potser somniar. Perquè ¿qui sap quins somnis ens esperen en aquest somni de la mort [de la mort catalana] o d’una supervivència provincial, sense pena ni glòria, sense responsabilitat, encara que també sense esperança?

Si tot i que la claror mediterrània desdiu de les boires que entelaven la clara ment de Hàmlet, el cas és que ens passem la vida parodiant el seu immortal soliloqui. Potser ens manca una bona dosi d’aqueixa filosofia denominada existencialisme, avui en voga, que exigeix a l’individu, per tal que visqui d’acord amb la seva més rigorosa essència, que triï per si mateix en tots els tombants, en totes les bifurcacions dels camins que ens ofereix la vida. I que col·lectivament no sabem triar, ho demostra, a més del què he dit, l’extensa gamma de matisos que ofereix el nostre pensament en relació amb el gran problema del ser o del no ser de Catalunya. No em refereixo a la diversitat de partits, que fins i tot pot interpretar-se com una prova d’abundància, de riquesa mental. L’inquietant del cas són les coloracions que, en cada partit, pren el problema. Fins al punt que, quan es tracta de partits extensos, arriben a conviure-hi separatistes sentimentals, amb gent de mentalitat més castellana que un arquebisbe de Toledo. I més inquietant encara, les regressions que sofreixen els partits en la posició nacionalista. Veiem com la Lliga s’aigualia i enterbolia la doctrina de Prat de la Riba. Com dintre de l’Esquerra Republicana de Catalunya, els homes d’Estat Català eren absorbits per capitostos procedents de partits republicans espanyols. I veiem avui mateix el Partit Socialista Unificat, el PSUC, que fins i tot havia aconseguit de tenir un cònsol de l’URSS, amb caràcter d’ambaixador a la capital de Catalunya, cedir a les exigències del Partido Comunista de España.

Confusions, vacil·lacions a mantenir pur i net el nostre ideal, supeditació de l’ideal als interessos de partit o, pitjor encara, de classe, quan només triar, decidir-se, seria l’únic que podria salvar Catalunya i fins i tot d’Espanya. També Espanya, perquè de fet tots els espanyols, amics o enemics nostres, paguen les conseqüències d’aquesta constant inconstància catalana. Mai no sabem si es trobaran amb una Catalunya que s’avindrà a ajupir-se, amb uns catalans dòcils o amb una Catalunya disposada a plantar cara i amb uns catalans que criden: O tot o res . Mai no saben si un President de la Mancomunitat estendrà la mà al dictador de torn, per tal d’ajudar-lo a refermar la unitat espanyola o si es toparan amb un President de la Generalitat que, ferm en el seu lloc, no es blega en l’exercici de les seves primordials prerrogatives. I així la policia centralista oscil·la constantment entre la concessió que ens humilia i el cop de sabre que ens esclafa. Avui mateix, tot i la rigidesa del règim, comencen ja a percebre’s, les dèbils percussions del pèndol que marca aquesta clàssica oscil·lació.

La inexistència d’un veritable separatisme, posa de relleu el dubte que consumeix l’ànima catalana.

No ignoro que, en aquest continent [Amèrica], molts compatriotes són separatistes, fins i tot en són algunes agrupacions. Però el separatisme dels catalans d’Amèrica no respon a la realitat catalana. És fruit del desarrelament i de l’enyorança.

De vegades també, una noble i alliçonadora reacció contra el botiflerisme d’altres expatriats que, per fatxenda, treuen el pit al costat dels cònsols i ambaixadors i que, per vanitat, figuren en institucions anticatalanes, tot hi haver-se d’escurar la butxada perquè els sigui permès de figurar-hi.

Però el que ens importa és comprendre l’autèntica realitat de Catalunya. Observant-la, veiem que cap dels nostres doctrinaris polítics no ha estat separatistes: ni Pi Margall, ni l’Almirall, ni Prat de la Riba, ni Rovira Virgili. Cap. Ni tampoc en trobem entre els intèrprets del sentiment català. Per a Jacint Verdaguer, Espanya és el niu de les nacions peninsulars. I si per a ell la Mare de Déu de Montserrat és la princesa dels catalans, és per als castellans (als quals mai no oblida, ni en les oracions ni en els poemes) l’estel d’orient. I quan Joan Maragall Gorina crida “Adéu Espanya”, cansat que Espanya no escolti mai les veus catalanes, quina amargor de fill abandonat batega en el seu clam! No van combregar amb el separatisme ni Francesc Macià Lluçà, ni Lluís Companys Jover.

Recordeu els mots inicials de Macià, en proclamar la República catalana: Interpretant els sentiments i els anhels del poble català que acaba d’atorgar-nos el sufragi, proclamo la República catalana, com a part integrant de la Federació Ibèrica. Si els ciutadans que ell interpretava s’haguessin sentit separatistes i decidits a fer prevaler aquest sentiment, hauria proclamat, no pas una república federal [espanyola], sinó la independència. I tot el que s’ha dit dels conciliàbuls i de l’arronsament de Macià que desembocaren en la restauració de la Generalitat de Catalunya, són pures babarotes d’indocumentats. Macià no defraudà el seu poble: ens donà molt més del que somniàvem i esperàvem entre vacil·lacions. I encara avui [1951] la majoria s’acontentaria amb molt menys.

I entre els separatistes organitzats, ¿on és el seu separatisme? Què proposen? Separar-se per pactar, després, lliurement, amb Espanya, en igualtat de drets i de condicions.

Encara insinuaré, no sense una certa temença, que descobreixo en els separatistes més esforçats, una arrel castellana. No sols perquè com tan sovint s’ha fet observar, molts dels més conspicus separatistes són d’origen castellà i porten cognoms castellans, sinó perquè en el separatisme s’hi empelta l’urc i la decisió de Castella. Car esteu-ne segurs, si els avatars històrics haguessin invertit els termes del problema; és a dir, si haguessin posat Catalunya en situació d’exercir la seva hegemonia damunt de Castella, els castellans no s’hi haurien avingut. Ells, en l’orgull i en la decisió de mantenir les prerrogatives nacionals, ens poden oferir moltes lliçons i servir-nos d’exemple. Sinó que és un exemple que no ens agrada i que no vacil·laré a qualificar de mal exemple. La nostra natura repel·leix el separatisme.

Els castellans impregnen d’un més arborat misticisme els seus ideals i els mantenen amb un fanatisme i una supèrbia que no compartim. El crit de “O tot o res” és una expressió que s’adiu més amb l’ànima de Castella que a la de Catalunya. El nostre poble és més demòcrata, més federal, d’una sensualitat més efusiva. A través de la història m’imagino l’esperit de Castella com un tronc que s’arbora en flames que no acaben mai de consumir-lo. El de Catalunya, és com un arbre robust que s’asseca a l’hivern i que rebrosta esponerosament a cada primavera. La Vida en majúscula és la gran amiga dels catalans. La Mort, en canvi, senyoreja en la planúria castellana, des del túmul imponent de l’Escorial. I molts pocs filòsofs i poetes han meditat tan intensament en la mort i l’han cantada amb tanta bellesa com els de Castella.

Tràgica antinòmia de dos caràcters que constitueix la causa més radical de la nostra tragèdia, de la tragèdia d’Espanya!… A nosaltres el cor ens impulsa a estendre els braços per a l’abraçada fraternal. Ells, sense ni comprendre el nostre gest, ens demanen la submissió. I, si cedim una mica, tot seguit llur abraçada ens ofega i és la nostra mort. El pitjor és que el contacte continuat d’ambdós pobles, enlloc d’atenuar les arestes d’uns caràcters tan antagònics, les fa més vives, més tallants. Perdura així la fratricida i estranya situació de germans siamesos, a la qual la geografia i la història ens tenen comdemnats.

La força de Castella es nodreix de la feblesa catalana. D’altra banda, la seva supèrbia i afany imperial de domini, és l’esperó, que, en enfonsar-se en la nostra carn viva, ens obliga a revoltar-nos i ens fa sentir més catalans que mai. De vegades em penso que si no fos la intemperància castellana, el catalanisme, sense reduir-se, prendria un matís diferent.

Recordeu com comença la lletra del nostre himne?… Ara el rei, nostre senyor, declarada ens té la guerra. Començament que no pot ser més estrambòtic en un himne, i que sembla, alhora un plany i una mofa. I a continuació, de bursada, el cop de fals! És que cal que ens declarin la guerra, que ens burxin, que ens hostilitzin, que ens vulguin blegar, que tractin d’arrebassar-nos-ho tot: tot! Més encara del què, massa voluntàriament, els donem. Aleshores ens redrecem en pes: els botiflers desapareixen, els renegats es retracten, els febles i vacil·lants es tornen decidits, els cors més purs s’arboren. Tots hi som a la barbacana per defensar les nostres viles i la invencible ciutadella del nostre esperit! El cel flameja de banderes! No pas per cap miracle, sinó perquè tot català, malgrat ho ignori, serva en el pit les barres de sang i de foc d ela bandera. I arriben les jornades glorioses que sobten i espanten els qui ja ens creien ajupits. És la guerra dels Segadors, és el Còrpus de Sang del 1640, és l’Onze de Setembre del 1714, és el 19 de juliol del 1936. L’espiga d’or que es dreça i la rosella de la sang catalana vessada a dolls, en suprem holocaust a les essències immortals del nostre poble.

Sort en tenim d’aquests grans moments històrics. Sense els quals ja amb prou feines es parlaria ni parlaríem de Catalunya. La sang vessada ens redimeix de les nostres negligències, de les nostres culpes, de la nostra constant inconstància. Fertilitza la nostra terra i el nostre esperit i és la sement i la sava de les noves primaveres catalanes.

Però jo em pregunto: ¿Basten i bastaran sempre aquests esclats d’heroisme per salvar Catalunya? ¿N’hi ha prou per mantenir-la viva? Perquè un dia esdevingui mestressa i senyora, amb els seus drets i atributs recobrats.

Damunt de l’heroisme s’hi poden bastir les torres més altes. Però hi ha pobles que, malgrat l’heroisme, han desaparegut i que han desaparegut, precisament en llur moment més gloriós d’heroisme. I el que ha passat en altres pobles pot passar a Catalunya. I no, no hem de renunciar per aquesta ni per cap temença, a l’heroisme salvador i necessari. Però no ens en podem refiar. I menys encara ens hem de refiar de l’heroisme d’altri, mentre nosaltres fem vida reposada i confortable. Diré més. Les crides a l’heroisme, el martiri, al sacrifici total, fetes des d’Amèrica, em semblen sovint tartarinesques. Ni un sol del separatistes [catalans] d’Amèrica no va prendre les armes contra Franco. Els camins que hem de seguir per salvar Catalunya –i la salvarem si ho volem- són més planers, més segurs i fins i tot més fàcils. I el primer que cal és pensar i obrar sempre d’una manera catalana, cosa que no implica la renúncia a participar en les inquietuds universals. Al contrari, aquesta és la manera d’universalitzar el sentiment català i de donar-li una direcció. El que no hem de fer és posposar Catalunya a qualsevol altra inquietud, a qualsevol altre ideal per enlairat que sigui. No imitem un sant Vicent Ferrer. Si algú ha de servir-nos d’exemple, que sigui el rei Jaume 1r el Conqueridor qui, en una època tan cristiana com la seva, no vacil·là en batre’s contra el Papa, quan l’interès de Catalunya ho exigia. Car no li valen els dogmes. No hem de permetre la interferència en el què és nacional de cap poder estrany. Tant si emana d’un Papa blanc, com d’un Papa vermell o d’un Pontífex de la banca. Hem d’afinar la nostra sensibilitat de catalans, enfortir el nostre orgull nacional.

No rendir-nos al suborn, a l’afalac o a les promeses. Hem de tòrcer el coll a les nostres vanitats personals i no avenir-nos a fer de figurants ni de manefles entre els qui no en són (ni quan ho semblen), amics de Catalunya, i que després d’aprofitar els nostres serveis, els nostres diners o la nostra influència, es riuen de la nostra baixesa. Hem d’extirpar de socarel el botiflerisme en els individus, en els partits, en les institucions. I hem de ser generosos en les empreses catalanes, sense confondre, com tan sovint fem, les empreses amb les mandangues. Hem de donar un contingut positiu a les institucions i no quedar satisfets quan tenim una bandera en un balcó, perquè el que importa és l’esperit que viu darrera del balcó i anima la bandera. Hem de desmentir l’estigma dantesc de l’avara poverta dei catalani i no fingir que anem curts de butxaca, quan només és curt el nostre braç i closa la nostra mà.

Si no ho fem així, davallarem fatalment sense adonar-nos-en el pendent de desnacionalització que derivà del daltabaix del 1714 i tornarem al paper de lacais dels nostres vencedors. I no, no podem repetir una nova Sentència de Casp, ni fer de nou els gegants en unes noves Corts de Cadis.

El programa que proposo és com veieu modest. Es podria resumir en dos mots: Dignitat catalana! I cert que, en la seva modèstia, exigeix sacrificis. Més sacrificis com més intel·ligents siguem, com més valguem i més encimbellada sigui la nostra posició social. Però no eximeix ningú per humil que sigui. Qui se’n desentengui, és indigne dels màrtirs i dels herois que avui homenatgem i que van oferir la seva sang “per donar testimoniatge als venidors” de la voluntat de ser del nostre poble. Aquest programa no ofereix avantatges personals ni gaires motius de vanaglòria. Per això és més difícil de complir. Però té un premi: Catalunya!

Vosaltres sabreu si us abelleix el premi!

Del confederalisme al nacionalisme pur i dur.

Marian Mirabent Mirabent (*Sitges 1893 – +Sitges 1949).

Industrial i periodista, germà de Casimir Mirabent. S’establí a Guantánamo (Cuba) el 1913, hi fabricà calçat. Fou un dels signants de l’escrit que un grup de sitgetans residents a Guantánamo adreçà a l’Ajuntament de Sitges. Sol·licitaven l’ensenyament en català a l’escola nacional. Hi enviaren 500 pessetes per subvenir-ne l’empresa. Col·laborà de corresponsal a “El Eco de Sitges” i al diari “La Prensa Libre” de Santiago de Cuba. Al 1931 tornà a Sitges on continuà fabricant calçat. Fitxa del Diccionari dels catalans d’Amèrica.

Conferència d’en Marian Mirabent Mirabent al Centre Català, secretari del Blok Cathalònia de Guantánamo (Cuba). Reproduïda a la revista La Nova Catalunya en els números d’octubre, setembre i desembre del 1920.

Senyores, senyors.

Permeteu-me que un nouvingut a casa vostra, de sostre alt i de portes esbatanades, vingui a parlar-vos. Prego que em perdonareu aquesta gran gosadia i com que sou generosos, compto ja per endavant amb la vostra confiança, la qual em serà ben agradosa. La nostra conversa d’aquesta nit podria sintetitzar-se en quatre paraules clares i senzilles: El separatisme és per als catalans una imposició racial que tota sola durà Catalunya a la plenitud; fent-la rica i plena de bell nou.

Les nostres afirmacions no són capciosa imatgeria, induïda per l’intens amor que sentim per les coses de Catalunya. Ni per l’optimisme que tenim en albirar, en data no gens llunyana, l’hora del deslliurament patri. És el resultat d’un estudi de l’ànima catalana, dels factors determinants de la nostra nacionalitat i de les activitats catalanes en l’hora del més gran esplendor que fou en l’Edat Mitjana.

Cal, doncs, que serenament copsem els valors espirituals catalans en els segles d’or. Nosaltres donem a la paraula “espiritual” l’accepció de representar íntimament el nostre sentir, la nostra manera de raonar; és a dir, d’expressar la nostra catalanitat més pregona.

La Catalunya de l’Edat Mitjana, tothom la coneix prou bé, amb les gestes d’ahir que són encara glòries d’avui i és per això que no ens aturarem a citar fets isolats. Aquelles gestes cardinals de la nostra vida ens ofereixen una forta exemplaritat de civilització com cap altra més. Estem aperduats i en remarcable alienació nacional. Perquè si a hores d’ara aquell mateix esperit que animava la gent catalana, ens guiés en els nostres propòsits, haurien aconseguit per a Catalunya la màxima llibertat política.

La valoració espiritual de l’essencialitat catalana d’aquell temps, correspondria a l’amor a la personalitat, a la nació i a la llibertat. Tota la història nacional catalana traspua cadascuna de les manifestacions de la vida catalana l’aigua pristíssima d’una modalitat predominant, que tota sola omple tots els annals de la vigoria del poble català: l’amor a l’especificitat ètnica. No creiem que digui un amor avar, específic de l’individu. No. Era amor a la personalitat del poble, a la gent catalana, producte natural del concepte claríssim que tenien de la responsabilitat d’homes en plena funció de les seves potències intel·lectuals i físiques. D’homes amb prou civilitat per orientar dignament un poble cap a les més esclatants lluïssors de la serenitat, treballant la seva vida, vivint-la, no com a divina mercè, sinó com un resultat de la vida mateixa. Trobant en el menester de cada dia, en l’heroisme de cada instant, aquella gratificant delectança del treball acomplert. Acomplert doblement per material aportació a les necessitats del món i per amorosa cooperació a l’obra de la raça amb l’esguard amatent a l’expansiva actuació dels sobirans de la nació, no tenint motiu de sospita d’una transgressió de les lleis, ni al viure sacratíssim del nostre poble. Ni a l’essencialitat de l’esperit ètnic, exempt de tota promiscuïtat política i obert de bat a bat als corrents del món. El poble català ajuntava l’amor a la personalitat a l’amor a la pàtria. Tant és així que hom no pot conceptuar-se sense l’íntim assessorament de l’altra.

El resultat d’aquesta afinitat racial, forçosament havia de portar a la nació a les més esponeroses gestes. Els catalans se sentien cada dia més segurs d’ells mateixos i posseïts d’una confiança mútua. Dugueren a bon port totes aquelles empreses que només un alt esperit nacional podia promoure i acomplir. Ultra una assenyada organització i homogeneïtat sentimental, una orientació regulada que sent motor i nexe de tota activitat, havia de transcendir a la vida col·lectiva. Aconseguint aquell benestar general que fou enveja i admiració de totes les altres nacions, pagades de si mateixes, com avui encara ho són. Per baixes cobejances de dominació i que els mancava la vigoria moral per esguardar fixament l’ascendent virilitat dels catalans, substanciada per la veritable expansió catalana, que no necessitava d’artificioses limitacions. Ells “sentien” que les seves necessitats nacionals eren estipulades per la força racional interior.

Un dels amors més grans de Catalunya ha estat, de sempre, la llibertat. Aquest mot, dolç, ha trobat en el cor dels catalans un recer contra totes les violències i les injustícies que invocant el seu sacratíssim nom, han comès tots els pobles. Ens ha menat sempre cap al triomf de la raó sobre la força dominadora de pobles tiranitzadors. Avui mateix, encara li tributem l’amor puríssim. Forma part dels nostres valors racials. Recordem ara com Catalunya en temps dels seu exemplar imperi aplicava destrament el sentit de la santa paraula, en la seva obra de govern. Com era gran la fama que teníem de ser amics de la llibertat, tant, que els pobles que patien opressió, cercaven adelerats el nostre ajut. Totes les gestes viuen en les cròniques catalanes. El rei Jaume I i nobles seguidors de les seves petjades, duien totes el segell roent de l’amor més gran a la pàtria, a l’especificitat i a la llibertat de les nacions.

Els catalans coneixem bé quina mena de sentiment és aquest de la Gran Llibertat. El nacionalisme català malda pel deslliurament nacional. Desitja també la llibertat política de totes les nacions subjugades. La vigorosa i arriscada campanya de La Renaixença en temps de la guerra de Cuba, els articles del venerable Aldavert, toies enceses, flamejant d’amor a la independència cubana, l’hissament de la bandera cubana a l’entitat El Progrés de Barcelona el mateix 20 de maig que per primer cop s’hissava també en aquesta ciutat de l’Havana gloriosa i triomfant. Les manifestacions fent costat a Filipines. El missatge de la Unió Catalanista al president de l’Estat boer [sud-africà] Kruguer. Últimament arran de la Gran Guerra [1914-1918], el devassall d’afinitats patriòtiques amb Irlanda, Polònia, Finlàndia, Sèrbia, Eslovàquia i totes aquelles nacions que com nosaltres estan encara subjugades a tutelatge estranger. El tarannà català s’oposa a l’espanyol, per nombrosos antagonismes, que ara no esmentarem, però que són tan vius i cantelluts que fan del tot impossible les enteses polítiques a què ens convida un cert sector de l’actual política catalana. Estudiant, doncs, la història nostrada, escrutant amorosament les pàgines de les Cròniques i les obres dels homes més representatius de la raça catalana, en aquell temps del gran imperi, hi veiem reflectida en la vida política. L’amor a la llibertat ofereix una tan forta sentor que estem plenament convençuts que cada nació té una missió a complir a la terra. L’alta missió de Catalunya ha de ser la de donar al món el mestratge de la llibertat. Entenem per mestratge de la llibertat l’aplicació que han de donar els estats que avui es consideren lliures i són ells mateixos esclavitzats pels prejudicis estatals que dominant la seva situació política i fins i tot social, redueixen les seves obres de govern a un constant patiment dels governats.

El concepte de la llibertat política es tanmateix ben elàstic quant a interpretació. Les nacions han de pouar en la substància de les seves forces espirituals. Per exercir plenament aquest mestratge d’orientació i d’ordenament, cal tenir abans la independència política. El cas de Catalunya que, sense gaudir de sobirania, dóna avui encara exemple de graciosa i gradual aplicació del concepte de la llibertat política. Bona mostra la tenim en els afers de la Mancomunitat de Catalunya i en les nostres institucions de cultura popular. En l’obra de la Mancomunitat ens hi retrobem com a poble i com a catalans. Ens retrobem també en la disciplina intel·lectual gastada en la forja generosa de l’Institut d’Estudis Catalans. Ha obert de bat a bat les portes de l’esperit català del noucents. Aquest nostre exemple de vigoria nacional catalana, aquest retrobament de l’ànima catalana, bé prou és un triomf que tot sol basta per ensenyar al món com cal treballar per fer viure en obra permanent les íntegres virtuts d’una nació. Ara mateix en la postguerra [1914-1918] veiem com deleroses mentalitats de la generació francesa, clamen per la nacionalització de l’esperit francès. L’essencialitat de França que veu foragitades les que foren en temps de velles glòries, les característiques naturals de la seva vida. Veiem com advoquen per la necessitat de posar novament per sobre de la materialitat del viure, la supremacía de la intel·ligència.

Com França, com Catalunya, seguint el pensament nou d’Europa arreu albirem com tots els pobles s’interessen per una reconstrucció moral i preconitzen la revisió dels seus valors, amb la seguretat que d’aquesta revisió n’haurà d’eixir rutilant la llum del redreçament.

La renaixença catalana, la florida del vuicents, amb les seves vacil·lacions i àdhuc amb les seves gracioses ensopegades i el nou ressorgiment d’avui amb la depuració més formosa que mai no hagi fet de cap llengua viva l’expansió de les nostres arts, l’èxit triomfant de la lírica catalana, són fets notoris, no espontàniament, sinó com una continuació de la força catalana d’altre temps.

Bé, es podrà dir com és que Catalunya es desvetlla quan encara hi ha pobles que havent tingut gloriosa història, encara viuen despersonalitzats? Senyors, crec que aquesta reviscolada nostrada la devem a la raó catalana, al seny català. Un poble que tingui tan clara i serena apreciació dels fets i de les coses de la vida, com tenim nosaltres els catalans, que regularitzem totes les nostres accions en l’ús just del seny, no hauria pogut romandre per més temps soterrat en la vulgaritat d’un viure inoït. El mot seny, tothom ho sap, no existeix en cap més idioma, només en català. Aquest detall ens permet assegurar, encara que sembli petulància, que enlloc del món saben fer com nosaltres un tan bon ús de la raó. Tenint-la com a pedra angular de la nostra vida, poguem exigir per a Catalunya dies de glòria i benaurances a dojo. Aquesta crisi del seny, aquesta depressió de l’esperit, ha portat el que més greu podria ser a Catalunya: la deviació política i la desviació moral.

Des de la caiguda de la nostra nació i de la pèrdua de la nostra llibertat, quasi bé es pot dir que no hi hagué actuació política catalana en la vida de Catalunya, fins que en Pi Margall, l’home de gran cor i d’extraordinària mentalitat, llançà el seu famós programa federalista. Aquell programa que trobà tan abrandats adeptes i amics lleials, era la desviació catalana. La Federació Ibèrica que preconitzava l’home il·lustre per les seves virtuts, era completament inadaptable a la Península, perquè ultra tenir el seu programa el defecte capitalíssim de no reconèixer les diferències específiques que hi ha de regió a regió, volia estendre l’abraçada germanívola per sobre les lluites i tots els odis. Això és certament inassolible, la seva força és més poderosa que un incendi formidable i nosaltres els catalans, per alienats que arribéssim a estar, en el fons del nostre cor no podríem oblidar els greuges inferits per Espanya. Això fou el que s’esdevingué en aquells homes del vuitcents, fins i tot tinc la certesa que el mateix Pi Margall a les seves hores de defallença, devia sentir també l’agulló del greuge vorejant la seva bondat. No podia reeixir, doncs, la federació i a més de les causes indicades, hauria calgut per a ser ferma una homogeneïtat de pensament econòmic i polític; una mateixa orientació nacional de nació a nació; un desprendiment de totes les cobejances. Ja sabem com n’és el caràcter hispà, de dominador per excel·lència, com vol exercir supremacia. Per part catalana hem vist com el sentiment de la llibertat era predomini nostre i en la llibertat hi tenim tota la nostra confiança. Els catalans hem de descartar, ni que sigui remotament, qualsevol articulació política amb l’Espanya d’avui, de demà i sempre. Perquè no és concebible que pugui entrar a la vida del seny i de l’amor qui s’ha passat la vida imposant a ultrança la seva hegemonia infecunda i altament pertorbadora. Fem aquesta inculpació al federalisme, per haver sigut la primera força catalana organitzada que actuà amb una certa independència a Catalunya. Però malgrat haver iniciat la desviació, cal reconèixer ben alt, que l’esperit autonomista que hidratava una mica l’aridesa del seu doctrinarisme, era ja un petit pas endavant que hem d’agrair com un assaig dissortat. No ens proposem presentar cronològica i detalladament l’evolució política catalana d’aleshores ençà. Remarquem només l’inici i la culminació de la desviació política que ha portat Catalunya a tantes hores de neguit i de trasbals. Avui és simptomàtic el més agut grau de desnacionalització en què pot incórrer una nació.

Veiem com la més esgarriada desorientació campeja tranquil·la i sossegada pels sectors polítics nostrats. Però allà on aquesta desorientació ha culminat en una claudicació rotunda dels nostres principis més sagrats, ha estat a la Lliga Regionalista. En parlar de la Lliga volem restar al marge de tota controvèrsia tediosa i posarem les nostres paraules sota l’advocació de la serenitat. Si parlem de caigudes i de defeccions, ho fem fortament adolorits per l’espetacle colpidor que representa per a un català veure com altres catalans arriben a oblidar, per eventual acomodament, totes aquelles virtuts, tan inherents al poble català. Tant és així que una sola que es deixi de banda, ja és una mostra d’afebliment individual i col·lectiu. En l’actuació política de la Lliga hi veiem tants valors catalans foragitats del sentiment català, que una protesta i una contraactuació esdevenen una necessitat imperiosa. Que el mal no avanci més, que no dugui a la desnacionalització del racó més recòndit de Catalunya.

Tothom sap que la Lliga branda el lema “Per Catalunya i l’Espanya Gran”. És fruit d’un lirisme irreflexiu. Implica de bell antuvi la incorporació a Espanya de la política catalana. Va més enllà, indueix a la col·laboració en els afers estatals hispans. És oferir els nostres valors espirituals per reformar un Estat que no és el nostre, que té tiranitzada la nació catalana. Un Estat que endogala la llibertat nacional de Catalunya. Un Estat que no para de reprimir el ressorgiment del poble català. Aquesta col·laboració indica generositat i egoisme ensems, com veurem més endavant. L’obra dels regionalistes és de les més hàbils i frívoles que mai no s’hagin vist en jugades habilidoses. Es diuen nacionalistes però no són més que regionalistes. La Lliga exerceix un domini sobre les forces catalanes amatents a la lluita, abassaga totes les voluntats; àdhuc les tendències malcontentes de la Lliga. N’estan tips de la política personalista, funesta, de Francesc Cambó. Un personalisme que aviat durà la Lliga a defeccions i escissions. Enfortiran el camp del nacionalisme radical. Es cosa sabuda que en els rengles de la Lliga hi ha un jovent que vol batre’s en una lluita més noble, farta de tantes humiliacions i de la pèrdua de la dignitat catalana. És un jovent que d’entrada vol aconseguir l’autonomia, bo i descartant la fórmula de l’Espanya Gran. Tenim, doncs, dos posicionaments sostinguts ardentment. Caldrà escatir-los per fer costat el més convenient per a Catalunya. Els vulgaritzadors de l’Espanya Gran, comandats per Cambó i Ventosa, han emprès la més inútil de les empreses. Volen manar l’Estat hispà, tant en política com en economia. És un doi pretendre infondre als espanyols un ideal de vida nova, d’amor a la feina i de supremacia intel·lectual; és ignorar la naturalesa hispana. És un ideal que l’espanyol no pot entendre ni simpatitzar-hi, atès el seu tarannà emboirat, preocupat només per la immediatesa i la materialitat. Un ideal concret sòlidament concebut no pot estatjar-se en un indret tan infecte on romanen mentalitats mantingudes i tancades en la llorda sensualitat d’un viure inoït, lluny de tota alenada sanejadora i aïllant-se amb evident deliberació de tot contacte airejador. Un ideal necessita l’abrigall de fina cambra esbatanada i confortada amb l’amable conveniència d’un raig de sol i una cançó al llindar dels finestrals i no amb gutural sonoritat de veu aiguardentosa.

Els qui hem seguit d’uns anys ençà l’acció dels regionalistes, hem de confessar que tot i restar a l’aguait contra tot esdeveniment punible, restem astorats i perplexos a cada nova agressió contra la dignitat catalana. Hem de convenir que aquestes circumval·lacions equilibristes dels lligaires aporten al nostre moviment reivindicador la més incivil claudicació de les virtuts cardinals d’una nació que és la dignitat.

La política lligaire ens aparta d’un infantilisme meravellós o d’una maldat insuperable. Cal tot un devessall d’ingenuïtat i de bondat cristiana per actuar com actuen els regionalistes i fer cada afirmació que no sabem què més admirar, si el servilisme més gran o la despreocupació més elàstica. Fa poc Cambó va desitjar l’èxit de l’Exposició d’Indústries Elèctriques. Que faci ressonar el nom d’Espanya, per tal que una efusió sigui establerta, resultant-ne la condescendent concessió de l’autonomia per a Catalunya. Poden sintetitzar que Cambó s’ha begut l’enteniment o vol que ens el beguem nosaltres.

És d’una candidesa imperdonable pretendre que pot existir una convivència entre Espanya i Catalunya, retinguda aquesta última en l’Estat espanyol. Per fer-la possible caldria que Espanya sentís Catalunya, cosa que no volem ni necessitem. Espanya no es fa seu cap triomf de Catalunya. L’ànima hispana no vibra positivament davant d’una afirmació de vida catalana. No té cap sentiment positiu envers Catalunya, ni amb els seus usos i costums. L’idioma català i tot el nostre bagatge cultural, Espanya no sols no se’ls fa seus, sinó que els vol eliminar, com sempre. Espanya esguarda amb enveja i malfiança tot l’impuls creador català. Espanya no se’n refia de Catalunya i fa com si les coses catalanes no existissin. Millor per a Catalunya! Ja que com més aïllada d’Espanya estigui, més tranquil·la serà la vida nacional de Catalunya. Tota influència hispana és nociva per a Catalunya.

Un altre infantilisme lligaire és voler fer creure el tòpic, avui bandejat, per l’opinió serena que els promotors de l’odi contra Catalunya són les quatre dotzenes d’oligarques que estenen la seva influència per totes les contrades espanyoles. Segons la Lliga, no deixen arribar el missatge català a les terres hispanes. Total, traspuen inconscientment un odi anticatalà. En la majoria dels casos, l’odi no és el resultat d’un sentiment inconscient. Respon a l’estat d’ànim de la nació hispana que conserva aquest atavisme racial. La nació espanyola odia la nació catalana de forma conseqüent, amb sentit absorbent, dominador.

Observem el seu patrioterisme. Resten muts mesos i mesos bo i sovintejant els ministeris, a la percaça d’un destí. Tot d’una, en la normalitat de la nostra ascendència nacionalitzadora, proferim el crit de Visca Catalunya Lliure! De seguida a Espanya se’ns increpa amb un extemporani Viva España! No és inconscient, en proferir-lo és com si diguessin Muera Cataluña! Ja ho veieu, un Visca Catalunya és per als hispans un insult. En justa correspondència, racionalment, haurem de donar al crit de Visca Catalunya un significat més vast que tingui la mateixa significació que el seu Viva España. Si se’ns diu que no tot Espanya és així, direm que els bascos no són espanyols. Quant als vint o trenta esperits intel·ligents que malden per comprendre’ns, el seu afecte és d’agrair, encomiable, digne d’admiració. És el reconeixement de la força creadora catalana i de l’esperit lliure del nostre poble, pel desplegament ufanós de la nostra literatura i les nostres arts. Prova d’això és que en moltes ocasions cauen en contradictòries afirmacions en discutir si tenim dret o no a l’autonomia integral. No arriba, doncs, aquesta força a una minoria numèrica prou ostensible i restem tanmateix uns enfront dels altres.

Més que totes les nostres argumentacions, la prova més irrefutable de l’existència d’aquesta animadversió hispana, de la impossibilitat d’arribar a un acord, ni a cap solució jurídica, ens l’ofereixen els regionalistes mateixos en el seu fracàs rotund de la fórmula de l’Espanya Gran. Major escarni a la nostra personalitat no pogué fer-se com la que es féu en el Congrés en aquella memorable abraçada Maura-Romanones en discutir-se sobre l’autonomia. Aquells esclats d’aplaudiments, bé era un repte llançat a ple rostre, que si nosaltres i més que ningú els regionalistes haguéssim tingut una mica de vergonya catalana, a hores d’ara tindríem la nostra llibertat, altrament vivim encara esclavitzats com el primer dia. I com avui i com demà si deixem actuar els homes pertorbadors de la nostra vida nacional que s’arreceren sota els precs de la fórmula infame.

La Lliga és procliu a una solució jurídica del nostre plet, culminant amb una autonomia més o menys vigorosa i que potser acceptarien amb joia, aquella debilitat catalana que són els estatuts aprovats en plebiscit municipal. El nucli que malda per l’autonomia per mitjans una mica més dignes i nobles, i amb acurada coneixença dels valors espirituals del nostre poble, haurà de veure com els seus clams no seran escoltats per l’Espanya cada cop més gelosa de posar integralment sota la seva espasa inhàbil, no sols el territori català, sinó que també la consciència dels catalans. Si amb tots els amoixaments, les submissions i portant àdhuc als afers de l’estat la col·laboració del cervell català, deixant obra perdurable i l’empremta de la mà damunt de cada cosa, no s’ha pogut aconseguir per a la Mancomunitat ni les simples delegacions, que assolireu vosaltres joves de la Lliga, si voleu aportar un xic més de polidesa en els procediments? Res. Voleu potser allargar encara més la retenció de la nostra llibertat, aconsellant concòrdia, possibilisme i pactisme al poble. Voleu donar temps, ajornant l’hora heroica a què l’ànima hispana s’endinsi a tota l’entranya viva de Catalunya? Voleu intentar encara noves proves? Els esdeveniments no són prou eloqüents? No allargueu la solució, vosaltres que per ser joves teniu la força instintiva del deslliurament, ajudeu humanament a l’assoliment de la nostra independència, retorneu al centre de la raça, vivint la vida del nostre temps. Del problema social català se n’ha parlat tant a bastament, que no en farem el comentari abundós que caldria. Però si volem situar el nostre nacionalisme de cara a les pruïges proletàries catalanes, per ser un aspecte remarcable de la missió nacional i que fatalment hem deixat al marge de l’actuació nostrada. Des dels primers temps, el catalanisme era un estusiasme sentimental d’esperits depurats. Haver crescut gairebé sempre a redós de l’individualitat més amatent a la veu de la raó, no tingué de bell començament contacte amb el proletariat català. Fou més tard que de mica en mica, un cop eixamplat l’horitzó de les investigacions històriques i amb bagatge ideològic més nodrit que algun esperit nou, féu arribar la veu de la bona nova al poble prometedor de fecunditat. Només uns quants grups de la nostra menestralia responia a la crida ardent, mentre que l’obrer de brusa humil i polida tenia altres inquietuds. Així, doncs, que quatre de dalt i dos del centre començaren el camí que s’ha fet fins als nostres dies. El proletariat català, enlluernat pel xaruc i carrincló universalisme marxista, no podia sentir l’afany de conquerir una nova vida a base de la reivindicació nacional de la pàtria. I nosaltres no vam fer res per captar l’obrer nostrat. Si l’hi ho haguéssim demanat amablement, hagués fet costat al separatisme a cor què vols. Aquest abstencionisme, oblit del proletariat, ens ha sigut fatal i ha ocasionat la major part dels destrets socials a Catalunya i els esdeveniments trasbalsadors de la vida nacional. Els treballadors catalans havien d’haver seguit inexorablement el full de ruta del nacionalisme català. Els apòstols de l’arribisme van detectar aquesta desconnexió i la van treballar a fons. En Rovira Virgili en un admirable article a La Revista, ens parlava de com s’havia desnacionalitzat l’obrer català, de com s’havia hispanitzat per culpa del socialisme espanyol. Rovira ens feia avergonyir de pensar només que aquelles forces proletàries, a mitjans de la centúria passada, encara eren catalanes, servant en cert grau la puresa de les nostres virtuts essencials. Avui, els obrers catalans s’oposen al separatisme, són partidaris que Catalunya continuï encadenada en l’Estat espanyol, es bleguen davant les consignes de Lerroux i de l’anarquia. Tenim en la desviació social catalana un aspecte interessantíssim que cal escrutar.

L’obrerisme català, ara i abans, està segrestat per l’anarquia, el socialisme i el sindicalisme; resta indiferent als interessos nacionals catalans. L’obrer català sentia la necessitat d’un horitzó airejat, confià en el marxisme per satisfer només el millorament econòmic. S’apuntà a la fraternitat universal, a la solidaritat mundialista. Vet aquí com aquest obrer alienat nacionalment, només té ulls per a l’internacionalisme proletari, desdenyant la catalanitat.

Acte seguit s’adonà que aquella ruta no era la bona i optà pel sindicalisme, també cosmopolita. Avui n’ha sortit escaldat, la pau perduda encara no l’ha retrobat. El doctrinarisme socialista d’avui, el sindicalisme de darrera hora amb totes les seves transgressions, no pot ni podrà conjuminar-se amb el caràcter català. Nosaltres que sentim les característiques de la raça, no podem acceptar orientacions que assassinen el nostre individualisme; llevat que alterem l’assència mateixa de la nostra vida, com l’ha violentada l’obrer català. Com tampoc no és possible que persisteixi aquest individualisme. Ens trobem davant del dilema de retrobar la nostra ruta social o exhaurir el nostre esperit de desviació. Els nacionalistes radicals tenim el deure de cercar, amb l’ajut del nostres pensadors i filòsofs, la nova doctrina salvífica dels valors ètnics catalans. Una ruta planera per respondre a la crida que avui ens fan els proletaris enmig de les turbulentes desorientacions. Perquè la seva desorientació denota clarament que ells trobaran la pau espiritual, quan nosaltres també ens retrobem socialment. Aquest retrobament haurà de fer-se per la revisió acurada de tots els valors socials d’avui i d’ahir. D’aquest estudi en treure’m les experiències derivades de l’estat biològic de Catalunya. Més ben dit, per crear un contingut social, una mena d’adaptació intel·ligent. De tan cenyida als valors espirituals catalans, fos també elàstica a les trasmutacions del temps, però que mai de la vida pogués deixar d’integrar les característiques nostrades. Aquesta troballa fóra el triomf més gran que hagués assolit cap poble i permetria que l’obrer sentís el nacionalisme planerament, estimant-lo de debò amb la lògica resultant d’una vida de treball. Llavors la nova doctrina catalana tornaria a fer sentir la dignitat del treball, l’honra de l’estament i l’obrer seria elevat a la categoria de l’home que treballa, pensa i frueix de la vida. Podra objectar-se que la feina primera del nacionalisme radical no és aquesta. No podrà ser la primera la feina de catalanització social, però si serà immanent. Estructurarà Catalunya, li organitzarà la dictadura espiritual del proletariat. Dotarà Catalunya d’una força integral que l’afaiçonarà, en vistes a una vida social per a tot el poble català. Així, doncs, part de la nostra tasca és aquesta: adaptar els interessos proletaris a l’interès nacional català. Alguns bons nacionalistes, davant del fracàs sorollós del principi de la lliure determinació que preconitzaven els aliats durant la guerra [1914-1918], creuen que els estats d’Europa, davant de la insurgència catalana, cedint a pressions d’Espanya, entrebancarien moralment i material el nostre moviment separatista. Però tinc la certesa que no seria així, veiem per una banda el goig íntim que sempre se sent, per conservador que se sigui, davant del naixement d’un nou estat. Molts estadistes han manifestat més d’un cop el seu desig que prengui un altre aire la situació política l’Estat espanyol. Més encara, la futura solidaritat internacional en l’hora de la independència la tenim ben substanciada en el reconeixement de la nostra independència intel·lectual. Cada dia és més universalment reconeguda, presentant el fet natural que som més els qui ens manifestem com a catalans.

La florida intel·lectual d’avui i que el món coneix, no té semblança amb cap més altra. No pot comparar-se com a valor literari ni amb la renaixença irlandesa, ni la txeca. La nostra depuració de l’idioma, l’obra dels nostres lírics més joves, dels nostres pensadors i assagistes més erudits, amb l’heroïcitat de la continuïtat en el treball esforçat, és tan meravellós que ens sentim corpresos a cada nova generació. Amb nou gaudi a cada ratlla que s’escriu amb la simplicitat, no d’acomplir un deure o una imposició moral, sinó per la normal funció de l’individu català ordenada pel ritme de la nostra vida col·lectiva. Té una personalitat que creix a cada nova revisió dels nostres atributs racials.

Si hem assolit aquesta independència espiritual que ens ha obert les portes del món, per què dubtem a l’hora d’organitzar una vera temptativa de secessió? És que per ventura no és més difícil deslliurar l’esperit d’un objecte, que llençar l’objecte mateix? Aquesta independència intel·lectual no ens diu que el nostre esperit ja està prou assaonat per no sentir el dolor de la separació que haurien sentit els catalans del 1808?

És de doldre que haguem d’enraonar així encara, que haguem de fer aquestes preguntes i el que és més dolorós, que siguem precisament els catalans que haguem de reforçar la història del món, en la part que ens diu que els pobles no s’han revelat fins que han sentit les baionetes al pit. De què ens serveix el nostre sentit pràctic, si no el sabem fer servir quan més el necessitem?

Però no, nosaltres que vivim avui, en l’hora febrosa de la recerca de la sobirania, si volem continuar sent catalans, no podem, no devem esperar que fiblin la carn del nostre cos. Recordem el nostre llinatge, l’amor puríssim que hem tingut sempre per la llibertat. Palesem, doncs, aquest record dignificant el nostre nom, eixint d’aquesta situació afrosa de súbdits subjugats baldament tot s’enfondri, perquè abans que les comoditats, el bon viure, el treball i la riquesa, val més la dignificació d’aquesta mateixa comoditat, d’aquest viure, del treball i d’aquesta riquesa.

Tenim davant nostre un camí obert, apel·lar a les virtuts proverbials de la nació catalana, a l’heroisme. Ens hem de constituir en orientadors del poble català, car la seva sang és la nostra sang. L’oriflama del moviment separatista català l’hem de plantar a totes les viles i ciutats; a la mar i a les muntanyes i a la immensa Amèrica. Ara bé, el separatisme català no ha de ser esbojarrat. No. Concentrat, intens, radical, incorruptible, fort i arrelat en l’ànima nacional. Sense que una ínfima part no quedi facundada, individualment primer i després col·lectivament, ens imposarem una revisió acurada moral i política de l’esperit català i de la nostra actuació. Bandejarem tot allò que faci sentor hispana. Aquesta tasca individual i col·lectiva ens durà a l’organització del separatisme militant i enquadrat. Haurà de començar quan haurem sanejat cos i esperit, per oferir-lo net i polit a la causa nacional catalana. Tinc el convenciment, la persuasió, que de les terres americanes sorgirà destrament organitzada la formidable campanya separatista catalana. Quina missió més sublim la dels catalans d’Amèrica. Quin goig més intens poder col·laborar en aquesta obra, abocar-hi l’ànima sencera, la força del nostre jovent! I amb aquesta persuasió dic jo, per què no podríem ser catalans de Cuba, els qui comencéssim aquesta formidable campanya secessionista? Per què no llencem la crida gloriosa? Aquí som prou forts i estem quasi bé del tot organitzats, no ens manca doncs res més que ajuntar a l’esforç quotidià, de cada instant, de fins avui, una col·laboració, però no com un esforç més, sinó com a complement natural de la nostra actuació catalana.

Hem vist com la nostra desnacionalització ens ha dut a greus mancances en la dignitat, en el seny i en la raó. Així naturalment cal, per envigorir-nos, i endegar la depressió moral, sentir-nos abrandats de bell nou per un ideal d’immediata eficàcia i aquests no els podem trobar sinó en el nacionalisme radical. Aquesta tasca d’envigorir no l’hem de fer pausadament, no podem tenir la confiança que anirà fent-se ella mateixa, tota sola. Si veiem amb la claredat catalana que la terra ens ha donat, és fa necessària una actuació ferma i decidida. Ens envilim a cada instant que passa. Hem d’emprendre seriosament l’obra de la nostra independència política que serà reconquerida, en podeu tenir la seguretat, no el dia que ens sentim més catalans, sinó el dia que que ens sentim més homes. Ja que el nostre plet, ultra ser problema de pàtria, ho és també de dignitat humana. Cal també que tinguem més ben definit el concepte de la responsabilitat que contraiem en dir-nos nacionalistes. Sense desviar-nos, hem de començar amb total independència d’esperit la campanya separatista o projectar-la al món. A més d’una protesta contra l’Estat usurpador de la sobirania catalana, com a exponent de la substància de la nostra raça que com hem vist i dit, és la de l’amor a la llibertat nacional. Llancem lluny de nosaltres les eventualitats artificioses que a voltes regeixen fatalment el nostre esperit. Molts diran que ja fan prou mantenint l’esperit catalanesc, que fan vetllades patriòtiques, que fan pàtria, que són bons catalans fruint l’orgull de la raça. Això és magnífic, però no n’hi ha prou. No tenen una eficàcia immediata, transcendent, per pervenir a la independència de Catalunya. Amb prou feina inclouen una concreció ideològica. Demanem, doncs, de tothom una formulació doctrinal, definitiva, del què volem.No hem d’acceptar les amables combinacions que nosaltres ens confegim sovint. Per no manifestar el nostre sentir, sense recordar que fent-ho així, neguem els nostres valors espirituals, neguem la base mateixa de la nostra vida nacional.

Ara no aneu a creure que aquesta dèria nostra de fer recompte de l’enunciat teòric i de declarar-nos irrevocablement separatistes, és una recurs teatral per impressionar. No. És senzillament la manifestació natural de les nostres característiques que vénen planerament cap a nosaltres i que no podem desentendre’ns, si volem restar homes purs i del nostre temps. Hauríem de ser els nacionalistes catalans de Cuba els qui havíem de presentar a Catalunya i al món la declaració de principis del moviment secessionista. Seguim creient que la nostra comesa d’avui és portar a l’ànim de cadascun dels nostres amics aquesta convicció.

La causa catalana necessita no sols el seu ajut, sinó que arribi a creure cadascun dels catalans la necessitat peremptòria de la independència nacional de Catalunya. A tal efecte, aportarà el seu treball personal. Ha d’entendre que la necessària sobirania pàtria no són bagatel·les d’estar per casa, sinó la funció normal de l’individu que s’eleva a les més pures i sublims joies de la vida.

Amèrica sembla que ens dóna un ambient propici al plantejament i desenvolupament de la nostra campanya que cal iniciar de seguida. Aquesta llibertat americana dóna a les nostres paraules una acollida més càlida. No puc creure que la campanya formidable i irreductible que emprendrem resti sense eficàcia. Més que res es tracta de força de voluntat i nosaltres bé portem forta embranzida per esmicolar tots els entrebancs que ens barrin el pas.

Cal repetir ara i en tot moment que actuant en sentit separatista no fem res d’extraordinari. Executem simplement la tasca que la gloriosa tradició catalana ens imposa. Com també ens ho manen les atàviques atribucions de raça que ens indiquen que els nostres valors espirituals seran immaculats i rigorosos.

Aquesta feblesa nostra de continuar sense fer res no pot continuar. Fer-ho seria negar l’alta missió de Catalunya al món.

Si ens entestem en continuar en la línia de confraternitzar amb Espanya, si restem contumaços en esperar una solució jurídica al contenciós amb Espanya, tingueu la seguretat que farien inevitable l’enfondrament de Catalunya. El separatisme no ho podria tolerar. Per damunt de totes les conveniències i personalismes, de tots els interessos i de totes les classes socials, som catalans.

Tinguem present que no podrem portar ben alt aquest nom gloriós de catalans, fins que amb el nostre propi esforç ens haurem guanyat la independència de Catalunya.

FI

Acotació.- A la dècada del 1920 el terme raça no tenia la connotació horrible que té ara. Per això l’autor el fa servir a lloure, desinhibidament, com a sinònim d’ètnia, nació o identitat. Tot amb tot cal convenir que mai no ha existit una raça específicament catalana, ni espanyola, ni francesa, ni anglesa, ni alemanya, ni russa…

La nostra concepció separatista

Autor: Vibrant (Daniel Cardona Civit, cap de Nosaltres Sols).

Editorial del setmanari Nosaltres Sols Núm. 123, 12 d’agost del 1933.

L’enquesta de “La Revista” ha pres unes proporcions tan apassionants entre la nostra joventut catalanista i els atacs i les diatribes contra la fórmula separatista i, a cops, especialment adreçats a Nosaltres Sols; que malgrat les respostes i les defenses de volguts companys en aquestes pàgines, ens veiem obligats a aclarir, una vegada més, quina és la nostra concepció separatista.

Ni el nostre públic ni nosaltres mateixos no ens permetrà el seu llenguatge tan refinat i pulcre, però amb el qual s’ha escrit l’època més trista de la nostra història nacional. El nostre públic, de condicions modestíssimes, ben distants d’aquella alçada selecta que ocupen els nostres contradictors que ens titllen de pedants i d’emfàtics. És clar, hem de pujar dalt de la taula per poder dialogar en aquesta alçada. Perquè el nostre pedantisme és del més grotesc i baix, fet per la caliquenya i l’aiguardent de Valls. I quan hom se les ha d’heure amb gent d’incommensurable competència, se sent confós i alacaigut. Sí que direm, com a preàmbul, que aquest debat, a nosaltres impenitents i senzills sentimentals, ens ha emplenat d’una infinita tristesa. Que hi hagi joves “catalanistes” que ressuscitin en aquests temps la veu d’Abdó Terrades i ens facin escoltar l’eco rediviu del timbal del Bruc! I nosaltres, que crèiem que eren només els polítics –aquests polítics del Catalanisme amb lletra supermajúscula, que mereixen tants i tants respectes!- els únics que ens feien tornar en aquelles hores de dolcesa provinciana, dels senyors Planas i Casals, amb la música deAgua, azucarillos y aguardiente! Que siguin els joves que nosaltres creiem dividits, deslligats, però amb un estel flamejant a la mirada!

El nostre concepte del separatisme és un concepte tàctic i genèric alhora. Som separatistes d’acord amb la realitat que presideix la nostra lluita nacional. Ni és confiança ni és desesperació. Cap element històric, ni els recents esdeveniments que han revirat la política de l’Estat espanyol, no ens permeten seguir “confiant” en la justícia d’Espanya. Us ho hem de repetir, “catalanistes irreductibles” als peus de la República espanyola? És l’enemic qui ens ha assenyalat la ruta. Aquesta ruta no mena a la desesperació, talment com afirma J.V. Foix; ni la impotència, segons el P. Miquel d’Esplugues. La desesperació arrenca de si mateix, no de causes externes per molt determinants que siguin. I els vençuts i impotents no desafien amb plena percepció els obstacles. El nostre Estel no brilla damunt d’una tomba, sinó que anuncia una albada. El nostre Estel no és un epitafi, sinó una esperança. La nostra voluntat ens ha fet intentar el que ha dit Emerson: “Enganya el teu carro a un estel”. Els catalans hem demanat justícia i aquesta justícia Espanya no l’ha feta, com no l’ha feta mai a cap poble que ha sotmès. L’experiència del catalanisme polític, ens aconsella el separatisme. En aquest aspecte, no som nosaltres que hem escollit. Qui ha escollit és Espanya. Nosaltres no fem altra cosa que posar-nos en condicions tàctiques de defensa. I pel sol fet de fer-ho, la nostra acció ja vol dir optimisme, esforç, plenitud i especialment continuïtat de la funció normal. No es pot dir tampoc que l’experiència política exercida de cara a l’Estat espanyol fins avui, no hagi estat prou ampla. Ha estat atenuadíssima, car enlloc de desenvolupar-se enfront de l’Estat, ha marxat en col·laboració amb l’Estat que reté el nostre dret nacional, en les condicions més humiliants i vergonyoses. Aquestes són les raons tàctiques del nostre separatisme.

Altrament dit, aquest nostre separatisme és quelcom més que una aspiració radical. Som separatistes per raons econòmiques, polítiques, jurídiques i psicològiques. Aspirem a formar una doctrina amb suport moral. La llibertat absoluta de la pàtria, entenem nosaltres que cal aconseguir-la amb una fe quasi religiosa. La llibertat de la pàtria és, per a nosaltres, la felicitat espiritual comuna a tots els catalans. Aquesta aspiració i aquest voler tenen una veu: el nacionalisme integral. Qui ha dit que menyspreem la cultura? En aquest aspecte, nosaltres també agafem la divisa de l’Action Française: Tot el que és nacional és nostre.

En aquesta cultura, en aquest art, en aquesta economia nacionals, nosaltres pretenem donar-los una ànima que tremeixi, tot elevant el sentiment i la fe patriòtiques al pla de les idees. Nosaltres Sols, en la concentració, en la recapacitació que determinarà l’expansió i la força dinàmiques d’esquena a l’exterior, no pel gust de l’isolament, sinó per la recerca de l’ideal que ens ha de reconfortar per seguir els camins de la llibertat i després de la universalitat. La nostra set, només pot saciar-se en el doll que neix de les entranyes de la nostra terra. Anirem al món, sent primers nosaltres mateixos. I no podem pervenir a ser nosaltres mateixos si abans no hem sabut guanyar-nos ser nosaltres sols. No desdenyem la cultura, hem dit. Però abans que tot, és la dignitat. Primer és la dignitat que la llibertat. La dignitat és una condició moral i nosaltres anteposem aquesta a totes les altres condicions.

Alguna personalitat rural que troba molt normal l’acció política catalana i, en canvi, troba la nostra actuació antinacional. Ha dit que la nostra posició és irreal, que està en desacord amb el propòsit íntim dels iniciadors de la Renaixença. Sembla mentida que, en nom de la competència reconeguda i d’un catalanisme amb farbalans de cultura de cultura, hi hagi qui s’atreveixi a fer manifestacions com aquestes. ¿És que hi ha algú que pugui saber quin era el propòsit íntim dels homes de la Renaixença? Si ells mateixos no tenien propòsit determinat, com és possible que algú d’avui ho sàpiga? I, no obstant, quan més enllà ja s’anà dibuixant en el moviment renaixentista una precisió nacionalista, és el P. Miquel d’Esplugues; verb del Catalanisme amb lletra majúscula i anatemitzador del separatisme, que, pedants de nosaltres, també volem escriure amb la més gran de les majúscules, qui se’n queixa amargament: El perill, doncs, si n’hi ha, consisteix més aviat que tota gairebé la nostra història del renaixement ençà, si fa no fa un segle, és informada d’un criteri romàntic i de prop o de lluny, secessionista.

S’ha dit també que no marxem d’acord amb la Història. La Història amb la qual nosaltres no marxem d’acord, és la dels determinadors del veredicte de Casp, amb la d’aquell pre-iberista i traïdor coronel Ferrer, que als volts de l’onze de setembre del 1714 també devia voler salvar algun alt patrimoni immortal. Amb la dels temps de la Jamància i amb la del triumvirat d’ara, que segons dels nostres contradictors tant encensa: Cambó-Macià-Hurtado.

L’acció íntegrament nacionalista per la qual nosaltres propugnem no pot representar mai un obstacle o una nosa a d’altres possibilitats de solució catalana, sempre en el cas que es fes el miracle que poguessin ser factibles. Tots plegats seguim un camí. Ve la bifurcació. Els peninsularistes, iberistes, federalistes, autonomistes, segueixen endavant. Els separatistes no passem d’aquest llindar. Mentrestant, la nostra tasca ha estat comuna a tots i moltes voltes ha afavorit visiblement l’acció política catalanista.

El nostre separatisme ens imposa la lluita per no romandre esclaus i un vertader concepte de llibertat per no ser subjugadors. Allí on acaba el nostre dret, comença el nostre respecte. Així refusem per un igual la solució catalana del problema espanyol, com la solució castellana del problema català. La primera, perquè fuig dels límits del nostre fet intern i íntim. La segona, perquè va contra el dret de la més libèrrima autodeterminació. Espanya no ens interessa més que un altre país. El respecte que li tindrem, no serà menor o major que el que tindrem a un altre poble. Tot el que passi d’això, en aquests moments ens portarà a l’afebliment, a la depauperació, al rebaixament, a l’abdicació de la pròpia dignitat i a una política uniformista que ja ofega el sentiment nacional. Fins avui, el catalanisme polític ens ha portat tot això, malgrat les seves excel·lències. Aquest esperit nostre no l’informa l’odi. És simplement instint de defensa. També és esperit de responsabilitat. Només nosaltres mateixos hem de lliurar-nos a la llibertat i a la reconstrucció nacional. La intervenció en l’Estat ens porta a la descatalanització espiritual i política. No hem de ser més amables amb França. El problema en aquest costat, és el mateix i probablement pitjor. La Història que ens il·lumina el camí del Sud, ens aclareix també el camí del Nord. Estem d’acord amb Josep Pla, quan opina que sobre aquest punt, no val la pena de gastar-hi gaires paraules. Catalunya lliure, atraurà per raó del seu seny polític, del seu humanisme pregon, de la seva pura democràcia, del seu liberalisme tradicional, tots aquells països germans limítrofes. Ara per ara, estem jugant el paper de crucificats entre una colla de lladres i estem en mala postura.

I ara unes paraules d’epípeg.No hem pretès, ni pretenem ara, ser altra cosa que soldats d’un ideal. No ens hem mirat mai ningú amb urc, tot i haver-nos mirat constantment a nosaltres, durant la nostra vida de patriotes, amb tots els menyspreus. Ni davant la vexació, ni davant de l’oportunitat utilitària, no hem deixat de les nostres mans aquesta espasa tosca però espasa a la fi. No pretenem ser polítics erudits ni literats selectes. Ens han repugnat sempre aquests polítics petulants i aquests intel·lectuals buits. Durant la dictadura militar, els primers claudicaren i les plomes dels altres no saberen escriure uns mots de rebel·lia. En aquesta hora d’absorció de les nostres essencialitats nacionals, tampoc no se sent un crit de dignitat. La nostra aspiració és encomanar el flameig de l’ideal independentista a la joventut catalana. La cultura no serà efectiva, sense la independència. La vida tota de Catalunya no serà sense la independència. Perquè sabem que aquesta independència tampoc no serà sense el sacrifici generós i heroic, propugnem un postulat de te i de moral patriòtica. Despertar aquesta joventut adormida. Donar-li una llum, un esperit enmig de la confusió. Que la seva ànima tremeixi, com una foguera crepitant, a l’albada que s’anuncia. Que el seu esperit se salvi del contagi de l’histrionisme, de la literatura i de la política, diríem caigudes a la ignomínia més absoluta. Reeixirem? El nostre deure és intentar-ho.

Mentrestant, a cops d’aquesta espasa nostra, esdevinguda cisell, anem tallant el marbre de la victòria futura. A mesura que la imatge es va precisant, diríem que la nostra avidesa augmenta per oir-ne el panteix. És immòbil encara. Sols el cel de l’esperança l’emmiralla en l’aigua tranquil·la. Perquè esdevingui viva i carnal, sabem certament que li hem de donar un esperit. Però també que li hem de donar la nostra sang.

CATALUNYA
Passat, present i futur

Josep Conangla i Fontanilles

Traducció catalana de Lluís Morera i Pasqual

(La repressió anticatalana del dictador espanyol Miguel Primo de Rivera y Orbaneja, cap del Directori Militar)

Conferència donada al Centre Català de l’Havana, el 31 d’agost del 1924

Amb l’afany de donar a conèixer al  públic cubà les característiques més importants de la qüestió catalana, el prestigiós i benemèrit Centre Català de l’Havana va organitzà tot un seguit de conferències a càrrec dels seus membres més destacats.
Les conferències van tenir lloc successivament als salons del Col·legi d’Arquitectes i al mateix Centre Català, en el decurs d’abril, maig, juny, juliol i agost del 1924; seguint aquest ordre:

1.- L’esperit de llibertat i de democràcia de Catalunya, a través de la història. A càrrec de Josep López i Franch, escriptor, mestre compositor, primer secretari del famós Orfeó Català de Barcelona.

2.- La Renaixença literària catalana. A càrrec de Marià Grau, de la Universitat de Columbia; escriptor, president de la Secció de Cultura del Centre Català.

3.- El teatre català com a factor importantíssim en la renaixença de Catalunya.  A càrrec de Pere Boquet de Requesens, director de la revista “Vida Catalana”, autor d’obres teatrals i artista escènic notori.

4.- Moments de Catalunya. A càrrec de Josep Pineda i Fargas, ex-president de Centre Català, escriptor i orador.

5.- La Mancomunitat de Catalunya i l’obra destructora del Directori Militar. Pel Dr. Claudi Mimó, catedràtic de la Universitat Nacional, President d’Honor del Centre Català, president de la Secció de Ciències Exactes de l’Ateneu de l’Havana.

6.- Catalunya. Passat present i futur. A càrrec de Josep Conangla i Fontanilles, publicista, president del Centre Català, director de la “Revista Parlamentaria de Cuba”.

Cadascun d’aquestes conferències va ser amenitzada amb una selecció de números literaris i musicals, confiats a bons poetes, declamadors de renom i concertistes notables.

Quan es va acabar la sèrie, va pronunciar un discurs l’il·lustre professor de la Universitat Nacional, penalista i sociòleg d’ideals elevats, Dr. Eusebio A. Hernández. En nom de la intel·lectualitat cubana i dels sentiments patriòtics del poble cubà, va expressar les seves simpaties i identificació cordial per la justa causa catalana i va fer vots per l’emancipació política de Catalunya.

En espera que siguin publicades, plegades, totes aquestes conferències, n’editem tot seguit la darrera, on els lectors habituals d’aquesta revista hi podran trobar, un cop més, degudament sintetitzades, les raons morals, polítiques i de tota índole justificatives del separatisme català.

(De la revista La Nova Catalunya, setembre del 1924)
CATALUNYA
Passat, present i futur

Per Josep Conangla i Fontanilles, president del Centre Català de l’Havana, 31de agost del 1924

Senyores i senyors,
Ja sabem que la cultura cubana fa costat als ideals de Catalunya, per això té la nostra més pregona gratitud. Oferim al públic cubà aquestes conferències que resumiré, amb l’afany d’incrementar la indentificació espiritual entre totes dues nacions. Volem que en l’hora present de persecucions despiatades contra el sentiment patriòtic català, siguin coneguts a Cuba, fil per randa; els crims polítics més abominables que el poder despòtic de l’Estat espanyol inflingeix contra Catalunya. Sense respectar les lleis morals ni a les coses de condició divina.

La projecció que hem fet i que vinc a completar, d’aquestes persecucions odioses, palesen que l’hegemonia castellana en els dominis actuals de l’Estat espanyol, continua exercint les funcions de govern en sentit intransigent, tancat i implacable. Això explica que perdés el seu imperi, el més gran de la terra.

Volem descriure els abusos tan típics de la intolerància, en la manera de governar castellana. Volem justificar la legitimitat inqüestionable i sagrada de les aspiracions nacionals de Catalunya, davant de la cultura i del patriotisme dels cubans, davant de l’atenció assenyada de tots els ciutadans reflexius residents a Cuba.

En aquest cicle de conferències que avui vinc a cloure, hem partit del passat independent de Catalunya i ens orientem cap al futur en què sense cap dubte serà restituïda la sobirania de Catalunya. Hem partit de la història i anem cap a la història. Semblantment a la teoria dels vasos comunicants, el passat i l’endevenidor de les nacions s’anivellen.

La nació que ha estat lliure, podrà perdre durant anys, àdhuc segles, la independència. Però si recobra la comunicació entre el seu passat i el seu present, si recupera la consciència de si mateixa, dels seus drets, de la seva dignitat; també restablirà el reconeixement de la seva personalitat i el ple gaudi de la seva sobirania. Per tant, doncs, a Catalunya, allò que va ser, retornarà. Amb motiu de més, quan la seva consciència nacional va acompanyada de la més ferma i determinada resolució de tornar a ser estat independent, dintre del concert de les nacions lliures. En la vellúria Catalunya fou lliure i ho tornarà a ser.

No ens cansarem de repetir que Catalunya no és cap abstracció, sinó una realitat vida, diversa, per molts conceptes del que es coneix per Espanya. L’uniformisme clàssic de l’escola política castellana pretén negar la realitat específica i ben objectiva a Catalunya. Però com que amb la simple i reitarada negació no ha pogut anihilar-la, li llança en contra un devessall de prohibicions i de persecucions, a fi d’esborrar els trets nacionals catalans, trets del fet biològic de la seva personalitat nacional.

Aquests esforços malvats i tossuts de l’uniformisme espanyolista, mai no han pogut abatre, ni abatran mai, la realitat catalana. Perquè la vida d’aquesta realitat no és únicament material, ni susceptible de ser anul·lada pels poders arbitraris del moment, sinó que té arrels històriques, tradicionals, vernacles, jurídiques, socials i de múltiples i complexes fibres, teixides a les entranyes i avui especialment a la voluntat conscient de Catalunya.

Tot plegat constitueix la raó de ser i l’energia emergent del nacionalisme català. Nacionalisme d’antecedents i d’esperit molt liberals i de condició ben legítima; per bé que es trobi en pugna amb el concepte àrid de la incultura unitària espanyola, que es nega a reconèixer en els seus dominis cap altra nació que no sigui la seva, l’espanyola, l’oficial.

En moments d’introspecció sobre la incompatibilitat política entre Catalunya i l’uniformisme espanyolista, amb l’afany honrat de voler entendre i àdhuc d’atenuar piatosament els errors de l’hegemonia castellana sobre el territori peninsular. Em pregunto si la concepció simplista que els governants espanyols i l’opinió espanyola mal orientada, tenen d’allò que ells volen que sigui la integritat d’Espanya. Dependrà tant de la influència que van deixar en l’ambient polític espanyol les normes absorbents i inquisidores dels Habsburg i dels Borbons. Talment com una espècie de projecció de l’ombra del mapa geogràfic espanyol en el magí ignorant o misoneista dels polítics espanyols de llengua castellana.

L’espanyol de terra endins, en general, no entén que dintre de l’àmbit geogràfic de la península Ibèrica, hi pugui haver més d’una nació. Potser per aquell motiu lamentable que va inspirar uns versos piatosos de Joan Maragall. Potser perquè “Castella, pobreta, no pot veure el mar”.

Espanya  no té més remei que acceptar la independència de Portugal, perquè ja s’ha avesat a veure que damunt del mapa té un color diferent al d’Espanya. L’espanyol sap que Espanya està composta de diverses “províncies” que algunes són gallegues, catalanes, andaluses, etc. Però en la seva ignorància mitjana, no coneix la història de cadascun dels reialmes hispànics o ibèrics, ni sap en quines condicions van ser forçades a “unir-se” sota una sola corona. Ni té en consideració els trets nacionals de cadascuna de les nacionalitats o de les regions de la península Ibèrica. En té ben bé prou de saber que pertanyen geogràficament a Espanya, i així obligar-les a renunciar a llurs trets nacionals, segons la conveniència d’allò que l’espanyol designa amb el nom i amb el concepte únics i indivisibles d’ “Espanya”.

Tothom sap que la nació i l’estat són diferents, no es poden confondre; ni són conceptes sinònims. Cadascun té un significat divers i ben característic. Cap home mitjanament cultivat, sense haver fet dret polític, sap que la nació és diferent a l’estat. Els polítics civils del règim monàrquic ja les van començar a entendre, tals diferències. Les campanyes insistents i laborioses dels publicistes i dels parlamentaris catalans, van deixar en el magí dels funestos oligarques espanyols, alguna impressió educadora, perenne, sobre tals coses.

Però els mandarins de la dictadura actual, no es limiten a rebutjar la diferència entre la nació i l’estat, sinó que als documents oficials d’aquesta prosa detestable amb què imiten la xerrameca dessaborida dels reials decrets clàssics del centralisme espanyol, es provoquen a ells mateixos i a la cultura espanyola, el greuge i la vergonya de negar a Catalunya el caràcter de nació, de desmentir que la ideologia catalana tingui cap aportació específica en la ciència i en el dret polític i de negar tota consideració, respecte ni mera tolerància als sentiments i a la voluntat generals del nacionalisme català, que és igual a dir a la del poble català.

El cap del Directori Militar espanyol, el general Miguel Primo de Rivera y Orbaneja, expeditiu, fatxenda i sense escrúpols, com la gran majoria dels militars professionals, titlla de ficcions els conceptes bàsics de la cultura i de la consciència nacional catalana. Ordena i comanda, segons el costum nefast de totes les tiranies. A Catalunya, no tolera que ni tan sols es parli de nacionalitat catalana; ni a Galícia de la nacionalitat gallega; ni a Euskadi de la nacionalitat basca.

Primo de Rivera vol anihilar totes les nacionalitats ibèriques (tret de la seva, de l’espanyola, de l’hegemònica, de l’oficial). Amb un criteri insensat i anivellador, com en els temps colonials que els espanyols volien que ningú discutís que Cuba, no sols era un domini d’Espanya, sinó part integrant d’allò que ells anomenaven la pàtria espanyola única i indivisible. Avui, amb més motiu, pretenen impedir que ningú qüestioni que Catalunya, en el passat, en el present i en el futur, pugui ser una altra cosa que Espanya.
Per molt que els pesi als espanyols, Catalunya continua sent Catalunya; Galícia continua sent Galícia i Euskadi segueix sent Euskadi. A despit que avui, aquests antics reialmes siguin propietat -circumstancialment- de l’Estat espanyol monàrquic, de tipus compost. En la cartografia i en el convencionalisme europeu s’anomena Espanya.

Digui’m, senyors, on rau la “ficció”? La ideologia catalana moderna arrenca del fet etnogràfic, històric, vernacle, jurídic, de civilització elevada i de plena consciència que legítimament confereix a Catalunya el caràcter de nació. O bé hem de fer cabal de la pretensió capriciosa, inculta, obtusa i carrinclona dels governants incorregibles de l’Estat espanyol, els quals no volen satisfer les justes aspiracions de la voluntat catalana. Duen la seva intransigència i temeritat odioses a l’extrem maligne però ridícul de voler negar-li raó de naturalesa i carta de dret en allò que tota persona intel·ligent i imparcial reconeix com a realitat innegable i vital.

En passades conferències d’aquest cicle ja ho vam recordar: idioma, costums patriarcals, sistema jurídic, sentiment de la pròpia dignitat, amor a la feina, esperit liberal, tradició democràtica… Tot a Catalunya afirma, confirma i proclama que els trets específics del tarannà català són inconfusibles, si els comparem amb la manera d’ésser d’altres nacions de l’Estat espanyol. Són uns trets profundament oposats, en molts sentits, al caràcter dels governants de Castella.

Que consti que no és cap greuge ni cap menyspreu personal o col·lectiu contra el poble d’on va sorgir l’hegemonia política absurda que encara avui  pesa sobre les multituds hispàniques.

Tinc la convicció íntima que el poble castellà, tant de la vellúria com de l’hora present,  no comparteix els errors ni els prejudicis monstruosos dels governants espanyols. Si bé per desídia, d’esma o per abúlia els tolera. Em dic íntimament, del poble dels Padilla, Bravo i Maldonado, del poble que donà la norma revolucionària per rebel·lar-se contra la intromissió de l’imperialisme estrany en el govern de la seva nació: del poble de Cervantes i de la seva creació immortal… res no ha de témer la resta de les nacions peninsulars.

Si fóra possible reconstruir de manera assenyada l’Estat espanyol o bastir la confederació ibèrica ideal, on cada nació (inclosa la portuguesa) pogués conviure en una organització que respectés la respectiva independència interior de les altres nacions; que fos regida per un poder representatiu d’atribucions ben determinades i d’identificació ben cordial, per a finalitats de recíproca intel·ligència i de defensa col·lectiva.

En el fons, el problema no és només català, sinó espanyol. Es tracta d’una organització política viciosa, d’un estat (espanyol) fracassat. Una pugna irreconciliable entre l’errònia supremacia de la cosa abstracta, sobre la cosa tangible. Pugna entre la cosa insensible, automàtica i rígida, contra la cosa conscient i vivencial. Pugna de la cosa estàtica contra la dinàmica. Pugna de la cosa artificiosa del convencionalisme imposat per monarques estrangers de supèrbia absolutista, els hereus dels quals encara creuen que l’estat és el rei i que en el seu imperi mai no es ponia el sol. Tot en contra del dret, de la raó; contra l’única font de la sobirania: la llibertat i la voluntat popular.

En l’ordre cronològic, aquest problema és una derivació fatal de les doctrines arcaiques que dels pobles i de les nacions, en feien mers patrimonis d’un monarca o dominis d’un senyoriu feudal. Així, doncs, el destí d’una nació depenia de les vicissituds de la seva corona; la sort del poble estava subjecta a la successió, donació, conquesta, casament o arbitri del monarca.
La sobirania no emanava del poble, ans del rei. I els òrgans públics que servien de nexe entre el poder reial i els súbdits, estaven, com aquests i llurs vides i bens, per dessota de la voluntat i del caprici de la clepsa coronada.

Senyores, senyors. Catalunya té la glòria d’haver estructurat el seu estat independent, monàrquic, d’una forma precursora en allò que, segles després,  van ser  les normes característiques del règim democràtic i representatiu. Abans que cap altre estat no ho fes. Els reis catalans no ho eren per dret diví i absolut; sinó per consens del seu poble. Especialment a partir del rei Jaume I, el Conqueridor, gran sobirà com estadista, el govern del rei estava supeditat a les facultats supremes de la representació col·lectiva dels tres braços: el civil, el militar i l’eclesiàstic. Tots tres braços, reunits en capítol, prenien el monarca el jurament de respectar les llibertats nacionals i li recordaven allò tan castís de: “Cada braç val tant com el rei. I tots tres braços plegats valen més que el rei”.

D’aquesta manera la nació catalana delegava la sobirania al seu rei. Els monarques de llengua i de dinastia catalanes, plenament i recíprocament identificats amb el seu poble, sempre van exercir el poder bo i respectant aquest esperit de dignitat democràtica. Ni tan sols van pensar que la seva condició reial fos una excepció al deure de pagar contribucions decretades per les Cort, ja que eren els primers a pagar impostos, a tall d’exemple i de respecte de tots els ciutadans de Catalunya.
L’esplendor de l’estat català independent, monàrquic (la Corona d’Aragó) que tenia el caire de confederació catalano-aragonesa, que reis catalans presidien i que parlaven en català, va tenir l’origen en aquest respecte mutu entre les llibertats i la dignitat del poble, a la identificació dels monarques amb els seus súbdits.

La decadència i el subsegüent calvari polític de Catalunya, va començar precisament quan la dinastia castellana del llinatge dels Trastàmara, va ser entronitzada en el reialme confederal de la Corona d’Aragó. Això s’esdevingué a partir del Compromís de Casp, on el despit irreflexiu dels compromissaris aragonesos i valencians els va fer votar a favor del pretendent i infant castellà, Ferran d’Antequera. Van girar l’esquena al pretendent legítim, Jaume d’Urgell, dit després el Dissortat.

Catalunya té la ferma voluntat de restaurar la independència nacional. És un afany no sols de la nació catalana, sinó de tot home reflexiu i mentre no la recuperi, de grat o per força, Espanya no podrà viure en pau. Un paral·lel esbossat a grans trets, una incursió breu entre el passat i el present, ens ajudarà a esbrinar quin ha de ser l’esdevenidor inevitablement gloriós de Catalunya.

Ompliríem un infòlio ben voluminós amb el recull de tots els greuges espanyols perpetrats contra la vida de Catalunya. A través de les successives èpoques de la seva història nacional, a partir de l’entronització d’una dinastia estrangera, castellana, en l’estat català, la Corona d’Aragó. Persecucions, ofenses, insídies, odis i prohibicions de tota mena, han plogut damunt de l’esperit i de la dignitat de la terra catalana.

La guerra dels Segadors (o de Separació), en temps de Felip IV va tenir per causa l’acumulació de tals greuges i persecucions dels virreis i de l’exèrcit castellà contra el poble català. Portugal, més afortunat, va aconseguir fer secessió d’Espanya.

Catalunya, per bé que mutilada, car li van usurpar les comarques septentrionals del Rosselló, l’Alta Cerdanya, el Capcir, el Vallespir i el Conflent, no es va retre. Anys després va reprendre el combat contra Felip V, en la guerra de Successió i Catalunya n’hagués sortit victoriosa, si l’exèrcit espanyol borbònic no hagués rebut el massiu i oportú concurs de l’exèrcit francès.

El Decret de Nova Planta va ser el segell de l’esclavatge imposat per l’obstinació absorbent de l’unitarisme castellà, contra la terra catalana. D’aleshores ençà, els monarques espanyols tracten Catalunya a baqueta, com a terra de conquesta. D’aquí surt la brutal guerra a mort de l’Estat espanyol, contra la llengua i l’espiritualitat catalanes.

Un cop vençuda Catalunya i Barcelona ocupada l’11 de setembre del 1714, els tribunals dels vencedors van imposar l’ús de la llengua espanyola i per tant l’idioma català hi fou substituït. Van confiscar tots els llibres i manuscrits catalans de les biblioteques oficials i privades; els van cremar a les places públiques. Van clausurar totes les universitats catalanes (Barcelona, Lleida, Tarragona, Vic, Tortosa i Solsona), només van deixar la de Cervera.

Felip V no es va limitar a fer vinclar l’esquena de l’indòmit esperit català, sinó que el va voler fer passar per l’adreçador dels motlles raquítics del nacionalisme espanyol. També va prohibir que els estudiants catalans continuessin els estudis a universitats estrangeres; va condemnar a la pèrdua de graus obtinguts a Cervera als estudiants catalans que es graduessin en universitats que no fossin de l’Estat espanyol.

La persecució contra la llengua i la cultura catalanes va continuar immutable durant el regnat de Carles IV. Per decret va prohibir la impressió o reimpressió de cap llibre, paper ni fulla sola en català; sense la llicència expressa del Consell de Castella, sol·licitada per conducte de la Reial Audiència.

En el segle XIX la decadència catalana era ben palesa, com a resultat no sols de tot el reguitzell de persecucions, sinó també pel denigrant conformisme de les classes il·lustrades que es van sotmetre a les manies unitaristes dels governs espanyols. Fins al punt que Ramon Lázaro de Dou, catedràtic eminent i home de lleis, rector de la universitat de Cervera, va ser qui, com a president de les Corts de Cadis, el 1812, va deixar passar, sense queixar-se, el principi constitucional igualitari a tot l’Estat espanyol, que els mateixos codis servissin per a tota la monarquia (capítol 258).

Escriptors, mestres, polítics, poetes, historiadors de Catalunya, escrivien en espanyol. Aparentment, la cultura catalana s’havia deixatat totalment dintre de l’espanyola. Només el poble ras continuava parlant en català. Només una minoria de mestres, d’advocats i de sacerdots escrivien habitualment en català.

Tanmateix, d’aquelles minories, d’aquell caliu espiritual, en van sorgir les primeres guspires que havien d’abrandar l’ideal nacional català. Bonaventura Carles Aribau, Joaquim Rubió Ors i Manuel Milà Fontanals, van somoure la consciència nacional catalana. Van restaurar els Jocs Florals i l’ús i cultiu de la llengua nacional en la poesia, primer, i en la prosa en acabat. Van propagar el romanticisme literari patriòtic, van estimular la recerca de cançons, costumari, tradicions, modismes i tot allò referent el folklore popular. Van fomentar l’excursionisme per tot el territori català, com a mitjà per conèixer més bé tots els aspectes oblidats de la personalitat i de l’ànima de la nació catalana. Aquesta va sentir impulsos de regeneració i va reviure a través d’un ressorgiment sorprenent de poesies, quadres de costums, obres teatrals i novel·les.

Va sorgir de bell nou l’estudi entusiàstic de les Cròniques, les llegendes, la història, les fonts del dret, les tradicions, les característiques del tarannà col·lectiu del poble català. Es va configurar l’ideal vagament polític de l’autonomisme, paral·lelament primer i després deslliurat del federalisme espanyol. Es van multiplicar revistes, diaris, certàmens en català. Bullia per moments l’ànima de Catalunya.

La cultura catalana s’enfortia amb més i més ardor, consciència política i nacional. Les prohibicions i les persecucions vehements de l’enemic espanyol encara estimulaven més l’entusiasme de Catalunya pels seus ideals justos d’emancipació.
I com n’ha estat de malvada i persistent, la campanya de greuges, de mesures insensates i insolents contra Catalunya, en els darrers vuitanta anys!  Aquestes mesures han estat endebades, perquè no han pogut ofegar l’esperit nacional català, tal com volia l’Estat espanyol.

Contra el teatre, l’escola, el sufragi, la tradició jurídica, l’art, la indústria, el comerç; contra totes les fibres de la vida i de la personalitat catalanes, Espanya ha desfermat les més refinades i cruels persecucions i els martiris més barroers i més innobles. Quan no n’hi havia prou amb els decrets reials, recorrien als rigors policíacs, judicials i governatius. I si amb tot això no n’hi havia prou, amb els processos, l’encaç d’hisenda, les campanyes de desprestigi a tota la premsa espanyola i estrangera, llavors es recorria a la suspensió de les garanties constitucionals, a reclutar i ensinistrar terroristes capaços de fabricar  i col·locar ginys explosius; tot a l’escalf del Govern Civil de Barcelona; a subvencionar Alejandro Lerroux amb diners de l’erari, utilitzar la lluita de classes per sufocar l’independentisme català emergent.

Es va concedir immunitat a les bandes d’extrema dreta espanyola, per a què pertorbessin  els actes pacífics de la vida social catalana. Es van afavorir traïcions. Es va posar a la disposició dels candidats anticatalans tots els recursos imaginables per burlar l’expressió legítima de la voluntat ciutadana. Els governadors civils subvencionaven obertament les bandes d’assassins. Van posar en pràctica arterament, quan els convenia, els interessos bords de l’odiós centralisme monàrquic i es van inspirar d’aquell consell criminal que va donar el Comte-duc d’Olivares al seu rei Felip IV: “Hem de fomentar greus alteracions de l’ordre públic i amb aquesta excusa, així com amb la nostra conquesta, imposar la coincidència de  les lleis catalanes amb les castellanes, sense fer cap diferència”.

Tot i aquestes furibundes escomeses, al capdavall Catalunya reeixia, les superava. La seva dignitat nacional aconseguia de frustrar totes les insolències brutals de l’incorregible unitarisme hispànic.

Amb les seves pròpies forces, el poble català va impedir que Alonso Martínez consumés la seva dèria anivelladora en el dret civil. Després d’una campanya memorable, va preservar la vigència del dret català com a substantiu a Catalunya. Va sorprendre el món amb l’espectacle meravellós de l’Exposició Universal del 1888 que va admirar l’opinió culta universal, amb la fluorescència de la literatura catalana.

Els noms dels grans poetes, novel·listes, dramaturgs, publicistes… no sols passaven les fronteres, tot i escriure en llengua catalana, sinó que a més convertien Catalunya en el centre cultural més gran de l’Estat espanyol i en un dels laboratoris de producció i d’investigació intel·lectual més actius d’Europa. Per obra del treball i del comerç, Catalunya ja tenia una preminència industrial i econòmica ben guanyada.

Progressos tècnics, noves escoles artístiques, corrents literaris, orientacions teatrals, modalitats de la civilització universal, via Catalunya entraven a l’Estat espanyol. La comprensió dels catalans, el seu desig de prosperitat, l’ideal renovador, era el motor més potent, més important i més formidable de l’Estat espanyol, en tots els ordres de l’estudi i de l’avenç.

Ben aviat, el contrast entre les activitats catalanes, entre les seves ànsies de millora, enfrontades amb la inèrcia, l’esma i la rutina, típiques de les regions pròpiament espanyoles, s’aguditzaven més i més. Un observar imparcial de seguida copsava les diferències nacionals entre catalans i espanyols, que sempre han subsistit a través de la història. Aquestes diferències, en ple ressorgiment cultural i econòmic de Catalunya, encara es van fer més grans. Per Catalunya, no hi passava cap estranger  mínimament “observado” que no en clissés de seguida la diferència.

Intel·lectuals francesos, italians, alemanys, anglesos, americans i àdhuc de la mateixa Castella, en contacte amb la realitat, reconeixien que Catalunya era una nació diferent d’Espanya. A mesura que l’organització política va anar guanyant i va acorralar els cacics dinàstics, l’expressió ciutadana es va fer sentir més genuïna. I tal floriment de civilitat i de dignitat nacional, culminà en aquella eclosió magnífica de Solidaritat Catalana, del 1907; en què Catalunya envià 48 diputats i uns 10 senadors a Madrid, en un gest gallard d’afirmació específica de la personalitat i de la voluntat catalanes, en protesta contra la ignominiosa Llei de Jurisdiccions, un engendre jurídic concebut per reprimir i torturar l’espiritualitat i el nacionalisme de Catalunya.

D’entre la gernació hi havia politicastres del vell règim, incomprensius, intolerants, enemics per sistema de les aspiracions autonòmiques catalanes, la noble figura de José Canalejas y Méndez (de pare català) en va ser l’excepció. Talment com abans ho havia fet Nicolás Salmerón Alonso, va veure clara la qüestió catalana i va prometre d’obrir camins legals per satisfer les justes reivindicacions catalanes i fer-les compatibles amb les necessitats de l’Estat espanyol. Però la mort d’aquell polític noble va interrompre la seva labor.

Ja saben que per l’explicació lluminosa que en va fer el Dr. Mimó, amb quantes dificultats va topar el principi de les Mancomunitats, mitjançant la concessió semifederativa aplicada a totes les diputacions espanyoles, per grups regionals, però de la qual només en va treure profit Catalunya.

Es va constituir la Mancomunitat . El Seny Ordenador de Catalunya, Enric Prat de la Riba i el talent constructiu i conservador dels seus hereus, van fer de la Mancomunitat, nascuda feble, innòcua, sense atribucions especials, un exponent magnífic d’organització, de capacitat rectora i d’admirable eficàcia administrativa. El govern espanyol no va voler traspassar a la Mancomunitat de Catalunya els serveis més elementals: Obres Públiques, Beneficiència i d’altre caire. Tot i això, la nova institució catalana esdevingué de seguida un exemple esponerós d’incipient estructura estatal. Els beneficis materials, culturals i morals que va aportar, foren immensos.

Catalunya tenia de bell nou, amb la Mancomunitat a precari, una plasmació de l’antiga Generalitat. Les províncies, una divisió artificial i arbitrària, maliciosament creades per Romero Robledo amb l’única finalitat d’esquarterar el territori català i així esquerdar la cohesió nacional catalana, la Mancomunitat les aplegava i les superava. Venia a substituir, administrativament, les províncies com un principi d’autogovern, ben capaç d’una gestió millor, d’enfortir no sols Catalunya, sinó d’influir en el futur de l’Estat espanyol. Cosa que hagués passat , si els polítics espanyols haguessin tingut capacitat i condicions per seguir canalitzant aquella evolució, aquella obra eminentment constructiva, a to amb les conveniències de l’Estat espanyol.

Sanejat el sufragi, consolidada i poderosa la Mancomunitat, afirmada la cultura catalana, cada cop més conscient el poble català dels seus drets i de la justícia del seus ideals autonòmics, no sols va mantenir aquestes aspiracions i les va incrementar, sinó que va dirigir unes campanyes ardents i reiterades prop del poder espanyol i mitjançant els seus polítics més notoris, fins i tot va accedir a col·laborar en la labor dels governs espanyols, en moments difícils per a la vida del règim i d’Espanya, per tal que es pogués preparar la solució a la qüestió autonòmica de Catalunya, per camins amistosos, de consens i amb harmonia, amb Espanya.

Aquestes col·laboracions foren inútils. Dissortadament, se’n van anar en orris les esperances de les forces polítiques catalanes que van tenir la candidesa de refiar-se d’aquests mitjans tan fràgil., Ingenuïtat basada en una idíl·lica bona entesa hispano-catalana. No, els espanyols no estaven disposats a amollar ni un sol bri; no volien reconèixer el dret nacional de Catalunya, ni tenir-hi el més petit diàleg. Com tampoc Espanya no va donar bel·ligerància política a cap dels països endogalats pel seu colonialisme i que se’n volien independitzar.

La Mancomunitat de Catalunya, als governants espanyols no els inspirava amor, sinó malfiança i enveja. L’augment de la voluntat catalana els feia ser rancuniosos. La prosperitat general de Catalunya i del seu Cap i Casal, Barcelona, els treia de polleguera: Como se ha consentido que crezca tanto, Barcelona! Va exclamar brutalment un general espanyol, del Tibidabo estant, mirant amb una mescla d’admiració, temença i enuig la grandesa imponent de la capital de Catalunya.

Vet aquí el tarannà del governant clàssic espanyol. Aquesta és la supèrbia despòtica no ya d’un militar professional, sinó del polític centralista d’esperit castellà.

Rei, cap de gabinet, general, ministre, governador, guàrdia civil o simple agent de policia governativa, el mandarí espanyol de qualsevol categoria (no hi ha regla sense excepció), no entén els drets del ciutadà, de raons, ni de consideracions, sinó de submissió cega, de respecte incondicional, d’esclavatge absolut al principi mal entès i pitjor aplicat de l’autoritat.

Governar, per als espanyols, no és transigir, ni exercir per delegació funcions representatives. No és posar la justícia al servei dels interessos que la reclamen o la mereixen. Governar, per a la gent espanyola amb comandament, és prohibir, fer-se l’amo i senyor, és reprimir la dignitat humana, és imposar la voluntat a caprici, és immobilitzar els esperits amb la mateixa rigidesa automàtica que l’ordenença castrense exigeix als sentinelles. És creure’s investit d’una espècie de privilegi sobrenatural, d’una immunitat misteriosa que els impulsa a passar pel damunt de tots els respectes, de tots els drets i de tots els sentiments del proïsme. La psicologia del governant espanyol és una cosa tan esfereïdora, tan horrible, tan monstruosa, que quan s’estudia a fons (catalans i cubans en tenim una experiència amarga), ens duu a la convicció que tant col·lectivament com individual no pot ser compatible amb la dignitat, ni amb la sociabilitat humanes, el fet d’estar sotmès a  la fèrula autoritària, insuportable i repulsiva d’un espanyol que exerceixi una autoritat.

Fracassada, doncs, la política catalana de col·laboració, de confiança i d’esperança amb els governs espanyols. Exhaurits tots els arguments, tots els recursos legals i pacífics per convèncer liberals i conservadors, de la necessitat, de la conveniència i de la urgència d’obrir els camins legals de l’aspiració autonomista catalana. Aleshores va començar a proliferar per tot Catalunya una aspiració radical, però ben lògica, determinada i humana: la aspiració separatista. Sentida especialment entre el jovent i les multituds impacients.

Senyors, això serà tan llastimós i per als espanyols instintius, tan greu, tan enutjós i tan revolucionari com es vulgui. Però cap home honrat, observador i imparcial no pot negar a Catalunya el dret que té a restaurar el seu estat nacional independent. Aquest ideal no és fruit d’un caprici, d’un rampell fugisser, sinó que pren cos i voluntat nacional. És la conseqüència d’una elaboració evolutiva i pregona, en què s’hi acumulen les lliçons, les experiències, les llàgrimes, els desencisos i les indignacions de moltes i successives generacions.

Cuba en va ser una realitat ben viva. A Cuba no s’hagués propagat el secessionisme si Espanya no hagués negat sistemàticament les demandes reformistes, primer, i autonomistes després. Perquè és fàcil de sufocar un conat d’incendi, tan bon punt comença. Però si es juga amb foc i temeràriament, com ho fan els polítics espanyols, amb una sola espurna n’hi ha prou per calar foc i perdre tot l’imperi colonial.

A la paciència i a la consciència de Catalunya es van anar acumulant tants i tants motius de disgust, tants greuges, tants menyspreus, tantes arbitrarietats, tantes persecucions, tants assassinats morals, perpetrats pels governs espanyols, que l’única solució raonable (en quedar closes  totes les altres de caire legal i amistoses) és l’opció separatista.

En cas d’incendi, ningú no salta pel balcó si té l’escala lliure. Ningú no fa servir procediments heroics, si en té a l’abast de viables, senzills i planers. Ningú no pensa obtenir el reconeixement d’un dret legítim o comprar la defensa de la seva vida o de la seva llibertat, al preu de la violència i de la sang. Per consegüent, la vida o la llibertat, només en casos extrems, quan no hi ha un altre camí,. poden ser defensades mitjançant el sacrifici.

Sí, cubans i espanyols que m’escolten. No ho vull negar. A Catalunya, les generacions de joves sobretot, glateixen d’impaciència per proclamar la independència de Catalunya, per donar pas al separatisme. Aquest anhel dels joves es comunica als adults, i àdhuc als vells. Restava a l’expectativa la Lliga Regionalista, símbol del conservadorisme català, partit electoral formidable, al servei de la intel·ligència i de la col·laboració amb els governs espanyols.

Mentre que Espanya s’enllotava més i més políticament, en els seus errors i descrèdit; la nació catalana, any rera any, s’orientava en un sentit obertament separatista i revolucionari. Amb aquesta exaltació nacional catalana tan vigorosa, va arribar l’Onze de Setembre del 1923. L’impuls independentista va arribar a altres nacions peninsulars, concretament a Euskadi i Galícia. Fou aleshores que catalans, bascos i gallecs van signar el pacte del Galeuzca. Una triple aliança entre moviments secessionistes, no de caire verbal, ans radical, pràctic i decisiu.

En aquells dies, per boca de Puig i Cadafalch, l’il·lustre president de la Mancomunitat de Catalunya, es va proclamar urbi et orbi que Catalunya es considerava en estat de guerra moral contra l’Estat espanyol.

Dos dies després, davant de tan greu perill, el general Miguel Primo de Rivera y Orbaneja va fer el cop d’estat a Barcelona. No ve a tomb de fer-ne un balanç, de les conseqüències ruïnoses que va causar a la vida espanyola, ja que són ben conegudes per l’auditori. A grans trets indicaré que la dictadura militar va tenir dos objectius immediats i innegables:
1.- Conjurar  moviment separatista català emergent, parar-li els peus i anihilar-lo amb la repressió.
2.- Salvar el rei i els generals compromesos en l’ensulsiada de la guerra colonial del Marroc. Salvar-los també de llurs responsabilitats imminents, segons les proves del famós expedient iniciat per la comissió parlamentària.

Les altres excuses i justificacions d’una suposada regeneració, del cop d’estat militar, només foren motius aparents. El rei Alfonso XIII, d’acord amb Primo de Rivera i la seva banda de generals palatins, instruments i còmplices dels instints absolutistes del monarca, es van arriscar a fer aquell salt a les tenebres, per tal de silenciar l’escàndol de les inevitables revelacions de la responsabilitat directa del rei en els carnatges i en les riotes del Marroc. Fou un cop d’estat per aturar l’esclat, si no immediat, sí que era més o menys pròxim, però inevitable, de la desesperança catalana, contra les oligarquies intransigents i malbaratadores d’Espanya.

El capteniment del Directori militar de Primo de Rivera, durant aquests onze mesos. El camuflatge de la regeneració administrativa. La comèdia del procés contra el general Berenguer. El manteniment sistemàtic de les immolacions del jovent espanyol en el nord d’Àfrica. I sobretot, les rabioses escomeses contra Catalunya, confirmen l’asseveració que acabo de fer.
Primo de Rivera, quan va aconseguir el poder, de primer va fer la gara-gara a Catalunya, amb plena premeditació i traïdoria. Li va assegurar que no temés cap suspensió de les garanties, ni per la imposició d’un règim dictatorial. Però tan bon punt les guarnicions d’Espanya li van fer costat, li va faltar temps per promulgar el brutal “Decret contra el separatisme”. En realitat anava en contra de tot signe, expressió, manifestació o sentiment de catalanitat. La bandera i l’escut de Catalunya foren prohibits. Àdhuc allò que respectava l’odiosa Llei de Jurisdiccions, era declarat sediciós, a partir de llavors. L’idioma català va ser prohibit a les escoles, de totes les corporacions, ultra en els temples. Els cants i balls populars, prohibits, també.

Van començar les detencions i els empresonaments de personalitats catalanes. Es van clausurar els centres, joventuts, orfeons i tota la xarxa associativa catalana. Foren suspesos els diaris escrits en català o bé se’ls obligava a fer-ne una traducció a l’espanyol i fer-la a mans d’una censura exercida per caps i oficials militars a les poblacions importants. I delegada, amb astorament, a caporals i simples números de la Guàrdia Civil, semianalfabets, a poblacions secundàries.

Primo de Rivera va ordenar que es revisessin un devessall de sumaris, per suposades injúries a l’exèrcit espanyol i a Espanya, contra escriptors i oradors catalans. Foren decretats confinaments i desterraments de patriotes catalans. Centenars de col·legis foren clausurats. Va muntar un procés contra tots els ajuntaments catalans que s’havien adherit, tres anys enrera, a una declaració plebiscitària que afirmava la personalitat nacional de Catalunya.

Va ordenar d’esborrar i fer desaparèixer a martellades, títols, rètols o escuts catalans de les façanes o monuments públics. La documentació privada de les associacions i societats catalanes, que naturalment estaven redactades en català, van rebre l’ordre de traduir-les a l’espanyol i a partir de llavors a escriure-la només en espanyol.

L’oficialitat de tots els regiments, els delegats governatius (militars també) i les forces policíaques addictes a la dictadura, van rebre ordres secretes (com en els temps de Felip V) de confiscar tots els exemplars possibles de llibres i d’impresos en català i de calar-hi foc, com si tinguessin el tifus.

Els vigilants nocturns dels pobles que anunciaven les hores en català, foren amonestats i se’ls ordenà a fer-ho en espanyol. En certs punts, com a tota la jurisdicció del reietó militarista de Girona, es va obligar els veïns a deixar de parlar català, tret de l’àmbit familiar, sota penes severíssimes. També es va prohibir l’ús de determinades peces de la indumentària femenina, com la caputxeta o toca blanca, perquè era l’uniforme de les nenes de l’associació infantil catalana Pomells de Joventut.

Manu militari foren suspeses facciosament, els ajuntaments i diputacions de Catalunya, pel sol “delicte” de ser el resultat del veritable sufragi, per tenir majoria el nacionalisme català; per tenir una conducta exemplar en els procediments administratius. Els alcaldes, regidors i diputats provincials deposats, foren substituïts arbitràriament i per decret governatiu (amb excepcions molt comptades), per tot un bé de Déu de detritus social: per elements sense prestigi polític, sense cap reputació civil, gent desacreditada i odiada, segregades per agrupacions caciquistes marginades, gent traïdora a la seva nació; militars o policies retirats o llurs familiars avinents o llunyans; mercenaris  i aventurers sense escrúpols; immigrants no assimilats, desagraïts i ressentits amb la nació que els ha acollit. Tots plegats abjectes lacais de la monarquia i molt meticulosament seleccionats pel seu odi contra Catalunya, la nació que els alimenta.

Senyors i senyores, Espanya fa servir uns refinaments tan implacables de crueltat contra el nacionalisme català, com el cas de l’advocat i periodista Manuel Carrasco, que fou enviat al penal de Burgos, el més inclement i horrorós. Carrasco era un patriota estimat, tot un cavaller; fou condemnat a sis mesos de presó per una caricatura publicada al diari que ell dirigia. Es va presentar voluntàriament per complir la condemna i el van engarjolar a la presó Model de Barcelona. Els governants espanyols del Directori, quan van veure que Carrasco hi rebia un bé de Déu de visites, en 48 hores el van transferir al presidi de Burgos, lligat de peus i mans, talment com un assassí vulgar; sense permetre-li d’abrigar-se, sense poder anar en un vagó de tren confortable i amb prou feines sense donar-li temps d’acomiadar-se de la seva muller.

Això no és tot. Els jerarques del Directori no en van tenir prou, sinó que a més, al penal de Burgos li van assignar la cel·la més pudenta i vomitiva. Als primers dies se’l va obligar a dormir al terra d’una comuna, amb una letrina descoberta. Una comminació del Col·legi d’Advocats de Barcelona als seus col·legues de Burgos, va salvar Manuel Carrasco de continuar sotmès, durant la resta de la condemna, a un tracte tan salvatge i humiliant.

Hi ha hagut altres casos de nacionalistes catalans que se’ls ha obligat, en el terme de poques hores, a sortir de casa seva i anar a punts inhospitalaris d’Espanya, a llogarrets ben allunyats del ferrocarril, que només hi tenen accés camins de bast.
Cal afegir-hi les quotidianes delacions perverses, suspensions i multes als periòdics, prohibicions de conferències en català, detencions arbitràries o per satisfer vells rancors personals, violacions de correspondència, detencions i empresonaments capriciosos, sense formació de causa. Inclòs deportacions a l’illa africana de Fernando Poo, com en els temps de les guerres colonials. Vexacions de tota mena contra societats, famílies i particulars sospitosos de nacionalisme català.

Els funcionaris que s’han destacar més en les atrocitats contra Catalunya, han estat els generals espanyols Losada i Carsi, governadors respectius de Barcelona i Girona. Car si acaba de batre el rècord de tantes infàmies, ordenant estúpidament però implacable que la nomenclatura catalana de les estacions i baixadors del ferrocarril de les viles, sota la seva jurisdicció pretoriana, fos espanyolitzada.

D’aquesta manera volen descatalanitzar Catalunya, espanyolitzar-la, els ignorants i malvats opressors de l’ànima nacional catalana. Volen aconseguir l’infame propòsit de transformar Catalunya en una tomba de vius sense ànima, talment com ho volien fer amb Cuba, segons una frase roent de Maceo. L’odi de l’invasor contra l’envaït, només va arribar en aquests extrems tan bàrbars i esfereïdors durant l’època nefanda de la dominació espanyola als Països Baixos i al territori màrtir de Polònia, per ordre criminal del kàiser.

No cal recordar, perquè són ben recents, les lluites de la Dictadura espanyola contra el Col·legi d’Advocats de Barcelona, repressaliat per haver-se negat a complir una ordre il·legal de l’insolent governador de Barcelona. Més de 300 advocats s’han estimat més de pagar les sancions, per la via de constrenyiment, abans de vinclar l’esquena a l’execrable ordre del barroer mandarí.

Un dels membres més eminents del Fòrum Català, quan fou amenaçat d’embargament pels agents del fisc, per cobrir la multa, va assenyalar una edició en diversos volums de la Història d’Espanya i va dir als intrusos: “Ja se la poden endur; té més valor que el que haig de pagar-los, ja no m’interessa”. No cal repetir tots els horrors perpetrats, no ja pels enemics invasors de Catalunya, sinó pels traïdors a la seva pàtria, que en nom del rei espanyol i del seu Directori militar, van consentir que es profanés el recinte august de la Mancomunitat de Catalunya, per convertir-lo en escenari d’infames sacrilegis i en campaments d’agressions, depredacions, insídies i crims morals i polítics de lesa cultura i de lesa dignitat de la nació catalana.

Tot plegat ha estat un pla premeditat i executat minuciosament, amb traïdoria. L’objectiu ha estat conjurar la marxa ascendent de l’independentisme català. Espanya ha volgut ofegar, sense contemplacions, la voluntat i l’ànima rebel de Catalunya. Ha estat tan traïdor i pèrfid el pla, que el rei espanyol i els seus lacais s’han valgut de tota mena de recursos. Des de persecucions personals, a les d’hisenda, a les arbitrarietats governatives, als convenis comercials amb França, Itàlia i Alemanya. Uns convenis ruïnosos per a la indústria i la producció catalanes. Des de l’exaltació d’homes sense reputació civil ni política, per utilitzar-los de vils mandataris, només havien de tenir el requisit d’odiar Catalunya i tot allò que li és propi.

En el viatge a la capital de Catalunya que va fer el rei espanyol, no hi va haver el més petit  concurs del poble català. Tothom sap que van ser mobilitzats militars i funcionaris, vestits de paisà, amb llurs famílies, no sols els destacats a Barcelona, sinó de bona part de Catalunya. Per transportar-los, van organitzar-se trens especials. Amb aquest engany ridícul i amb el lliurament no menys enganyós d’un palauet mediocre, construït i hipotecat després per uns negociants de terrenys, per augmentar el valor i per aconseguir la ràpida urbanització de la zona contigua.

Així van voler donar la imatge a Espanya i arreu del món, que Catalunya i la seva capital havien rebut entusiàsticament el rei espanyol i que per tant no quedaven vestigis d’independentisme català. I per a què tingués més impacte i semblés definitiu, per a què l’engany de l’espanyolització de Catalunya fos més denigrant contra el sentiment nacional català, no sols se n’ocupà Primo de Rivera de difondre-la als mitjans de comunicació que li eren addictes, sinó que el mateix rei se’n ventà en els reiterats discursos i àdhuc va tenir la insolència monstruosa de repetir-ho davant del ramat d’alcaldes de reial ordre, de molts pobles de Catalunya. Reunits amb aquest motiu, per a major befa, a l’històric saló de Sant Jaume de la Mancomunitat de Catalunya.

L’insult del rei no es va limitar a proferir tal engany, per a què s’escampés per Espanya i a la premsa americana. Sinó que va agreujar les seves declaracions injurioses bo i dient que estava disposat a continuar l’espanyolització de Catalunya, seguint l’obra demolidora de Felip V. Quan la reina Cristina, mare d’Alfons XIII, va sentir això de la boca del seu fill, va plorar. Car va intuir les reaccions lògiques que tindria aquest afront regi.

A través de les conferències que estic resumint i del capítol de greuges que acabo d’esbossar, ben clarament se’n pot treure la conclusió que la repressió contra Catalunya no sols continua, sinó que s’ha incrementat. És una pugna entre l’opressió unitària espanyola i la rebel·lió moral irreductible de la nació catalana.

Felip V, un cop va vèncer Catalunya després d’una guerra atroç, va cometre l’error gravíssim de creure que la consciència nacional catalana es podia assassinar, soterrar; com qui mata i enterra un rebel anònim.

El primer Borbó, Felip V, quan va entrar a Barcelona, tot i haver jurat que respectaria les llibertats catalanes i la vida dels seus capdavanters, va ordenar que es cremessin els Codis de Catalunya. Va expatriar els catalans il·lustres i a tall de càstig simbòlic, va demolir literalment el barri de Ribera, un dels més heroics durant el setge de Barcelona. I al seu damunt hi va fer construir l’odiosa caserna militar espanyola de la Ciutadella.

Alfons XIII vol imitar el seu antecessor Felip V, per les coincidències següents: per un instint atàvic d’absolutisme i antiliberalisme; per  no tenir talent polític; per una repugnància ultra mesura contra tots els principis bàsics del dret natural i de la sociologia moderna; amb temeritat i amb responsabilitat més tremendes i vergonyoses davant de la Història que las dels seus antecessors dinàstics.

Catalunya contribueix a les despeses de l’Estat espanyol amb les dues terceres parts del pressupost. Espanya no volia entendre de raons jurídiques, ni de consells de bon ordre polític, ni d’experiències històriques, ni de reflexions, ni de conveniències econòmiques, ni de consideracions de cap mena. Espanya només respon als instints rabiosos d’aquesta casta abominable de dominadors professionals, producte de totes les generacions físiques i de tots els esguerros morals. Per a vergonya de la civilització i per a dissort de les terres d’aquell estat, han fet que Espanya tingués una condició política inferior a la vetusta Turquia dels sultans despòtics. L’eximi pensador cubà Dr. Enrique José Varona, va dir que Espanya era una pedrera d’homes per a la mort.

Guerra contra Catalunya! Guerra a mort contra les energies, contra el tarannà, de la nació catalana! Vet aquí  el mot d’ordre del Directori militar espanyol, encapçalat pel general Miguel Primo de Rivera y Orbaneja. És la consigna, és la dèria principal del rei Alfons XIII. Tant el dictador com el rei odien Catalunya, talment com els Felips i els comtes-ducs d’Olivares, de mala nissaga. Però, si n’arriben a ser d’ignorants i de malvats, encara avui!

Si en comptes d’atacar Catalunya, el cop d’estat del 13 de setembre hagués donat justa satisfacció als anhels autonomistes del poble català, per liquidar la vella política d’enganys, de regatejos i de persecució sistemàtica contra la catalanitat; en un gest de noble transacció i d’assenyada comprensió. Si el Directori hagués tractat Catalunya amb justícia, Catalunya li hagués estat l’aliada més lleial i poderosa per escometre la reconstrucció de l’Estat espanyol. Aleshores sí que s’hagués conjurat el separatisme català; en comptes de fomentar-lo i donar-li ales per tots els racons de la societat catalana, com s’esdevé avui dia.

Si el rei espanyol i el seu braç executor castrense haguessin tractat bé Catalunya, s’haguessin cobert de glòria i no pas d’ignomínia, com és el cas d’avui dia. L’odi anticatalà no ha ajudat Espanya a aconseguir els seus objectius absurds. Com no van servir de res les maldats depredadores dels Habsburgs ni dels Borbons, en el seu deler d’anihilar el pensament nacional català.
Aquests malvats i llurs bandes de mercenaris que flagellen Catalunya, seguint la funesta tradició dels monarques absoluts, causen dolor en el cor i en la vida immortal de la nació catalana. En canvi, aquests odis, persecucions i crims, serviran de detonador i la rebel·lió catalana s’enfortirà més i més contra les institucions indignes que avui oprimeixen i deshonren Espanya.
Senyores i senyors que m’escolten. No dubtin que el resultat de tanta arbitrarietat espanyola contra Catalunya, serà la unió sagrada i decidida de tots els patriotes catalans, per constituir un front únic per la independència de Catalunya.

També és un imperatiu patriòtic d’aquella virtut que va fer invencible el vostre Agramonte i a les legions heroiques mambises, germans de Cuba: la vergonya!