Monthly Archives: Setembre 2009

Arenys de Munt, un pas de gegant cap a la Independència.

Arenys de Munt, un pas de gegant cap a la Independència.

Certament ha estat un procés amb molts daltabaixos, amb pors, amb obstacles, molts no creien que al final es pogués celebrar el plebiscit, però al final s’ha pogut assolir, centenars de ciutadans d’Arenys de Munt han anat a les urnes malgrat el abogado del Reino, malgrat els falangistes, els de camisa blava o el de la rosa al puny, malgrat mil entrebancs el dia 13 de setembre del 2009 i el poble d’Arenys de Munt passaran a la història per què s’ha disparat el tret que donarà sortida a la cursa envers la nostra llibertat nacional.

 Ha estat una victòria del teixit social i no pas dels partits, hem de reconèixer que molts militants han treballat per fer realitat aquest dia però ha estat la gent, els nacionalistes sense afiliació política els que han portat el pes, ja sabem que ara tothom serà el responsable, tothom es voldrà posar les medalles, que CiU afirmarà que ells han donar recolzament des del primer dia al referèndum d’Arenys de Munt però callaran que no han fet el mateix a Vic on no han votat la proposta de fer el referèndum per la Independència a la seva pròpia ciutat. També ERC amb Puigcercós al capdavant estaran joiosos per la “seva” victòria que difícilment lliga amb el pacte amb els falangistes de la rosa al puny mal anomenats socialistes, el seu mesellisme  davant l’acceptació d’un finançament  i la manca d’una voluntat real de crear un front Nacionalista al Parlament.

L’arribada dels 72 falangistes, ni un més ni un menys, ha estat anecdòtica, qui ha autoritzat la seva concentració tenia com objectiu que es produïssin aldarulls per poder pontificar sobre el perill dels enfrontaments entre radicals d’un i altre signe. Malauradament per ells, pels instigadors, els Mossos d’Esquadra varen realitzar un bon operatiu i quedaren aïllats del gruix nacionalista, certament haurien acabat malament, eren massa pocs com per poder trasbalsar el plebiscit. Però no ens enganyem, feien el paper de gossos de presa, malgrat que algun dels més vells falangistes ja no els hi quedessin gaires dents, però els veritables espanyolistes no hi eren, estaven als despatxos de la Generalitat, a les seus del PSC o el PP, estaven patint tot veient la festa que s’estava convertint un acte que ells voldrien violent per poder-lo desacreditar.

Amb una participació superior al 41 per cent, comptant que podien votar tots els ciutadans empadronats, fins i tot els immigrants,  i tenint en compte que era un plebiscit no vinculant, que sols havia un col·legi electoral, que havia el perill d’agressions per part dels espanyolistes de torn… malgrat tot, la participació va ser superior als darrers comicis electorals. Es veia un poble il·lusionat,  amb ganes de veure el dia de la Independència del nostre país.

S’ha parlat que havien més periodistes que falangistes, i era cert, periodistes d’arreu de l’estat i de molts mitjans de comunicació europeus i nord-americans hi foren presents, realment ells, com tots nosaltres, sentíem que estàvem al kilòmetre zero d’una cursa. Tot llegint la premsa internacional hem pogut constatar que el referèndum d’Arenys de Munt ha servit per internacionalitzar en gran manera el fet català, cada cop es parla més de Catalunya com el nou estat d’Europa, cada cop els somnis van deixant de ser-ho per esdevenir una realitat.

En treurem alguna lliçó d’aquest 13 de setembre? Els partits de l’òrbita nacionalista o sobiranista es donaran compte que la gent ja està per sobre de l’esquema dels partits?, que prefereixen treballar en plataformes, associacions, etc, per una única raó, la desconfiança en els seus representants polítics. CiU i ERC com partits parlamentaris han vist com eleccions darrera eleccions van perdent vots per què els seus votants es queden a casa, realment manca un projecte engrescador, cada cop més nacionalistes i independentistes han marxat a casa, han sentit masses cants de sirena que han esdevingut udols de menyspreu, discursos inflamats que al cap de poc s’han anat marcit en calaixos de dependències oficials on els seus autors romancegen engreixant-se de tant àpat de representació i cotxe oficial.

Cal una regeneració del món polític català, els vells esquemes i les velles formacions ja no engresquen, ja no son creïbles, cal un reagrupament que faci foc nou, que trenqui la baralla i que digui no al pactisme i sí a la Independència. Però ha de ser valent, honrat, amb gent que vulgui servir i no servir-se del país, amb gent que no estiguin a la política per viure del pessebre o per prestigi personal. Cal que el patriotisme es reagrupi, que vagi al davant o al costat de les iniciatives sobiranistes i independentistes, que sigui fidel als seus principis i que tingui com a únic objectiu la Independència de la nostra Pàtria.

Xavier Andreu

Anuncis

Deixa un comentari

Filed under Nació Catalana

11 setembre 2009

Unitat Nacional Catalana en homenatge als patriotes que lluitaren per la llibertat de Catalunya convoca els següents actes:

Dia 10 de setembre del 2009

22’00h

Acte d’Homenatge, ofrena floral i parlament al monument a Josep Moragues situat a la Plaça Palau, entre el Passeig Nacional i l’Avinguda Icària, just darrera l’Escola de Nàutica del Pla de Palau

24’00h de la nit

Acte d’Homenatge al Fossar de les Moreres en record dels patriotes que van deixar la vida defensant la ciutat de Barcelona de les tropes franco-espanyoles el 1714.

Dia 11 de setembre

8’00 h del matí

Trobada al monument a Rafael de Casanova per assistir a les ofrenes dels diferents partits i instal·lar la nostra parada a la Ronda de Sant Pere, on es podrà adquirir el nostre material oficial aixi com el darrer número de la revista Pàtria.

Convoquem als nostres militants i simpatitzants als actes convocats per Reagrupament

Unitat Nacional Catalana – 5 de setembre de l’any 2009.

Deixa un comentari

Filed under Activitats

Revista Pàtria nº 10

Revista Pàtria nº 10

Setembre del 2009

patria10

patria10

Deixa un comentari

Filed under Revista Pàtria

Boicot a la cantant Noa?

Boicot a la cantant Noa?

Hi ha una cosa impertorbable i és la barreja de l’antisionisme i la progressia.

Aquest Onze de Setembre la cantant israeliana Noa ha estat convidada a cantar El Cant dels Ocells al Parc de la Ciutadella i ràpidament el progressisme antisionista amb la millor gala antibel•licista ha demanat que li fem el boicot.

Arguments? Doncs un de molt de pes, va negar-se a condemnar el dret del seu país a defensar-se. La Plataforma Aturem la Guerra (millor Paremos la Guerra) va demanar-li el mes de febrer passat que condemnés l’atac de l’Exèrcit Israelià contra Hamas a la Franja de Gaza, i la cantant va fer oïdes sordes, no entraré a defensar els arguments de l’Estat d’Israel per atacar els terroristes de Hamas, és problema seu, però el què no es pot fer és demanar a una persona que condemni el seu propi país i el dret inalienable que te a defensar-se.

Noa no és cap activista, és una cantant, i personalment he de reconèixer que l’admiro per la seva feina, te una excel•lent veu i hi posa ànima a les seves interpretacions. Curiosament sempre ha pres part en actes i trobades reclamant la Pau al Pròxim Orient, fins i tot sol actuar amb músics palestins. Realment els antisionistes de Paremos la Guerra han errat d’objectiu,… o no.

El progressisme d’aquest país, i el del veí, te una certa paranoia conspirativa, això sí, molt selectiva. Sols sap trobar culpables a un costat del segment polític, no demanarà el boicot a cantants bascos que es neguin a condemnar la violència ni a palestins que es tanquin els ulls davant la barbàrie dels integristes de Hamas. Sols condemnarà Israel i/o Occident, justament el poc món lliure que hi ha.

Aquesta condemna s’amaga sota un vel antibel•licista, és tant sols una excusa, en realitat hi ha la llarga mà del antisionisme que impregna el progressisme espanyol i català, curiosament aquest sector ideològic és qui més empeny en condemnar l’Estat d’Israel i al intentar boicotejar a la cantant Noa va més enllà, posant el mateix sac una artista i un estat, fent culpables als ciutadans dels actes del seu govern, realment tenim exemples no gaire llunyans d’aquesta política, i justament pensàvem que eren temps passats, que ja no tornaríem a veure.

Deixem a Noa que canti en pau i per la pau, i als progressistes antibel•licistes i de pas antisemites els hi recomanaríem que anessin a fer un tomb a Iran, Afganistan, o a molts altres països on per un no res et tallen una mà o et fuetegen.

Xavier Andreu

Deixa un comentari

Filed under Nació Catalana