Monthly Archives: Juliol 2010

Independentistes: Sense unitat no hi ha vot!

Els independentistes podrem votar a les properes eleccions al Parlament de Catalunya?

Realment estàvem esperançats que per fi l’independentisme  podria arribar a la maduresa organitzativa suficient com per poder presentar-se al Parlament de Catalunya amb una candidatura unitària i transversal i amb unes possibilitats reals d’èxit.

El manifest Patriotisme i dignitat de Joan Carretero i la posterior creació de Reagrupament així ens ho feien creure. L’altra esperança era Joan Laporta, ex-president del Barça que ha portat l’equip insígnia de Barcelona i Catalunya al capdavant del fútbol mundial tot fent-lo un referent de catalanitat, el mateix Reagrupament havia ofert a Joan Laporta ser el cap de llista d’una candidatura unitària. Aleshores tot era esperança.

Fins fa poc la situació era aquesta, però realment el procés no avançava, va caldre tirar endavant la Conferència Nacional del Sobiranisme per insistir en el procés.  Nombroses agrupacions polítiques i patriòtiques hem donat recolzament a una candidatura unitària i transversal del independentisme català, i on som ara?
Realment hi ha dos responsables sobre els que recau l’èxit o el fracàs del projecte, es diuen Joan Carretero i Joan Laporta, no hi ha diferències ideològiques notables entre ells, especialment en el que fa referència al projecte nacional, ambdós defensen la independència nacional, avoquen per una candidatura transversal i unitària i difícilment podríem titllar de més patriota a un o l’altra.

Què manca doncs per la unitat? Quins son els problemes per unir els dos projectes: Reagrupament i Democràcia Catalana? NO hi ha diferències ideològiques, NO hi ha diferències de projecte nacional, NO hi ha diferències d’estratègia política. Aleshores? És un problema més relacionat amb l’etologia que amb la política? No poden haver dos galls en un galliner? És aquest  el problema? Esperem que els nostres polítics hagin comprès que existeix la Teoria de l’Evolució i que els sers humans podem establir relacions molt més complexes i diferenciades que les aus de corral.

Que es deixin de problemes de llistes, si cal, que cerquin un arbitratge exterior, hi ha prous patriotes que estan lluny de buscar en la política la culminació dels seus interessos personals que podrien arbitrar entre els dos patriotes i la resta del independentisme. La mateixa Conferència Nacional del Sobiranisme va llançar el Manifest del 12 d’Abril on Antoni M. Badia i Margarit,  Heribert Barrera i Costa, Agustí Bassols i Parés, Joan Blanch i Rodríguez, Moisès Broggi i Vallès i Orioll Domènec i Llavallol impulsaven una candidatura de consens. Ells podrien arbitrar o delegar l’arbitratge per assolir aquest consens. No hi ha prous garanties?

Estem en un moment que no cal, només, ser patriota, cal ser també responsable i els dos líders del independentisme Joan Carretero i Joan Laporta han d’assumir la responsabilitat que tenen. Si al final, quan arribin les eleccions al Parlament de Catalunya es presenten dues o més candidatures independentites “unitàries” els patriotes de peu, els que ja de per si creiem poc en la política i molt menys en els polítics ens quedarem a casa, no votarem, esperarem, un cop més, que patriotes de debò vulguin i sàpiguen liderar un projecte engrescador i realista. Això sí esperem que els que ens han decebut marxin a casa seva i s’oblidin de nosaltres com nosaltres ens oblidarem d’ells.

Sols ens queda tenir l’esperança que al final s’assolirà la unitat i que l’independentisme serà present al Parlament per avançar cap un procés que ja esdevé imparable: la creació de l’Estat Català.

Postscriptum:

Havent acabat la redacció d’aquest article he de constatar que altres formacions cercaran el vot independentista, CiU i ERC. Dels primers només ens cal recordar que varen tenir el poder durant un quart de segle i seguiren en tot moment la política del peix al cove, l’il·lustre antecessor del  Sr, Mas, el Molt Honorable Sr. Jordi Pujol va arribar a ser nomenat Español del Año gràcies a la seva insistència en donar recolzament als diferents governs espanyols; en definitiva CiU no ha estat més que un projecte regionalista malgrat que durant els anys d’oposició hagin intentat fer-nos creure que van cap el sobiranisme. Certament no ens mereixen cap confiança. I ERC?, bé, si volem votar Esquerra millor votem directament Montilla, en pocs anys aquesta formació independentista (sic) ha esdevingut un apèndix “sobiranista” del PSC fins al punt d’esdevenir tant sols una marca blanca del socialisme “català”. De credibilitat zero, varen poder optar per crear un “Front Patriòtic” amb CiU i optaren pel Tripartit, i dos cops!, o sigui que un tercer ja no cal.

Doncs això, que estic fart de veure missatges derrotistes, tristos i ploramiques.

I especialment ho dic pel fil del fòrum d’UNCat que porta ja tres pàgines del puto mundial i les celebracions espanyolistes.
Però què us pensaveu que estavem sols? que no hi havia xarnegos? Que tots som catalanets en un món ideal com el Tirol? Estem o no estem pel tema? De castellufos n’hi ha un munt, fins aquí res de nou.

Em passo el dia animant a tot Déu que em pregunta que què hem de fer? que si que hi havia espanyols, que eren 100000… I que collons, nosaltres érem 1500000 el dissabte i sembla que alguns se n’obliden ràpidament.

I nosaltres tenim la raó i la força.

Sembla que ens agradi flagelar-nos. Jo si juga Espanya evidentment vull que perdi i ahir per no veure els traidors de Catalunya que juguen amb espanya doncs em vaig posar una pel·lícula d’humor, i si ,vaig sentir els petards, i què? doncs normal. Tenen un equipàs i a Catalunya hi viuen molts espanyols. Combinació? Petards i festa per celebrar la seva victòria. Per mi ja se la poden fotre per allà on l’esquena perd el seu nom, no és el meu equip i tant se me’n refot el que hagin fet. No vaig veure la celebració i he dormit millor, malgrat també una mica emprenyat, no us enganyaré, ja que posats a fer podrien haver perdut, però ja se sap que en aquesta vida no tot és perfecte ni de conya.

Dissabte, 1500000 al carrer. Consultes independentistes arreu del país, pobles que es declaren fora de la constitució, guerra de banderes als balcons(igual que Belfast, però sense violència) que guanyem clarament nosaltres, empresaris que cada dia tenen més clar que l’únic camí es la independència amb els del CCN al capdavant, enquestes que diuen que l’independentisme no para de pujar, els espanyols es desnmascaren, cosa fantàstica perquè sabem contra què lluitem, i alhora a Espanya cada cop estan més nerviosos i veuen que se’ls obren fronts alimentats per l’independentisme per tot arreu, l’independentisme sociològic creix arreu.

I Espanya l’únic que els queda és l’esport i les seves seleccions, per fer un paral·lelisme és exactament el que va passar amb l’antiga Yugoslavia els anys previs a la seva dissolució, l’únic que els podia unir, i això ho sabia el govern, era la selecció yugoslava, la de tots, us sona?
Bàsket, waterpolo, tennis, futbol…tenien equips molts competitius, fornits en gran part per jugador croates i en menor mesura eslovens, si també algun serbi, us sona?
L’únic que els queda i celebren els espanyols, en aquest cas són les victòries de “La Roja”, si per no celebrar no celebren ni el seu puto dia nacional, quantes banderes veieu el 12-O?

Un bon compatriota, amic i historiador em va dir aquest cap de setmana una frase d’aquelles que te les apuntes i que mai oblidaràs. Em va dir quelcom que feia mes o menys així:

“…els catalans estem fets genèticament per a suportar tot això, ja hi hem nascut preparats genèticament, i ells- els espanyols- no…”

Senyors, llum als ulls i força al braç.