Monthly Archives: gener 2011

PROU AUTONOMIS!

No recordo quin polític del segle passat va observar que a Espanya era més fàcil aconseguir la independència que conservar l’autonomia, i per si algú tenia algun dubte de la vigència actual d’aquestes sàvies paraules només li cal posar-se al dia al respecte del que estan barrinant aquests dies els dos grans partits estatals.

Ara, aprofitant la situació de crisi econòmica volen fer una nova Loapa i centralitzar de nou competències cedides a les autonomies.
No seré jo qui defensi l’Estat autonòmic però ja que sembla ser que la mandrosa societat catalana encara no ha perdut la candidesa i conceptes com pedagogia i encaix encara sonen vergonyantment en massa boques seria bo replantejar-se aquest sistema de passeig amb corretja, per de mentre no ens la poguem treure, com a mínim no anar fermats més curts.

L’actual sistema autonòmic és responsable de la crisi? I tant que sí! Què esperaven els espanyols quan varen planificar el famós “cafè per a tots” per tal de dil·luïr les aspiracions nacionals catalanes?
Van agafar l’Estat i el van fraccionar en 17 autonomies, equiparant nacions com Catalunya, Euskadi i Galícia (per major escarni fraccionades en diferents comunitats) amb regions sense història ni identitat diferenciada i el que és més greu, sense ni tan sols voluntat d’autogovernar-se. Així vàrem obtenir l’actual despropòsit on la mil·lenària senyera representa una Comunitat autonoma igual a banderes fetes a correcuita per territoris que de cop i volta, sense demanar-ho ni voler-ho, van tenir que autogestionar-se.
Ara resulta, que algunes d’aquestes autonomies no són solvents administrant les seves oliveres, recol·lectant aglans o exportant gallines i culpen al sistema autonòmic amb el suport de la gran majoria de la població espanyola, cosa que no ens hauria de sorprendre ja que ells mai van demanar autogovernar-se i sobretot perquè quan parlen de retallar autonomia, no ens enganyem però no pensen en Múrcia, Madrid o Extremadura sinó en putejar a Catalunya i als catalans.

Òbviament el sistema autonòmic s’ha de reformar, i jo començaria per abolir totes les comunitats sense sentit històric, totes les autonomies deficitàries. Espanya està contra el sistema autonòmic? Doncs Catalunya en té els collons plens de subvencionar autonomies incompetents com Extremadura, de pagar i no rebre, d’ajudar a analfabets desagraïts que viuen de la nostra feina però malden per ensorrar-nos ja sigui vetant l’Estatut o proposant aprimar l’autogovern i re-centralitzar l’Estat.
Amb una pressió fiscal que ens escanya, amb un dèficit fiscal que ens empobreix dia rere dia, amb una redistribució de la que sortim en pitjors condicions que moltes de les autonomies a les quals ajudem, i ara ens parlen d’endeutament? Ells? Els brillants gestors que van oblidar el TGV pel corredor mediterrani que és el principal eix econòmic de la Península però van connectar cuïta i corrents Madrid amb Sevilla per anar de Romiatge en tren en comptes de tartana?

Algun dia la història mundial jutjarà Espanya com a la gran broma pesada, com a l’etern despropòsit, com a l’acudir de Lepe que és, com a petit trocet d’Àfrica enquistat al si de la Unió Europea. Aquell dia possiblement els catalans siguem Beatificats de manera col·lectiva, com a Sants i com a Màrtirs, possiblement també com a rucs per haver perdut tant de temps intentant encaixar en aquest polsegar peninsular.

Marcel A.G.

Ara és l’hora

El Tribunal Suprem ha protagonitzat la més recent provocació espanyola contra Catalunya, posant en risc el model d’immersió lingüística a les escoles.

S’empara en la resolució del Tribunal Constitucional proclamant que el castellà també pot ser una llengua vehicular en l’ensenyament a Catalunya doncs el català no té un us preferent.

Després de les retallades a l’Estatut i les següents agressions a lleis referents al català com la de l’acollida dels immigrants, els espanyols segueixen el seu curs, sense cap mena d’intimidació per les nostres consultes, ni per la gran manifestació del 10 de juliol ni pel creixent sentiment independentista del país. Ells, com sempre, només entenen una cosa, els actes consumats, mentre que nosaltres com a país ja fa massa temps que els advertim que el llop s’apropa però encara que mostri les orelles encara no ha ensenyat mai les dents i precisament aquest és el problema. La credibilitat.

Ara estrenarem un flamant nou govern, amb una important majoria nacionalista i un nou partit al Parlament que proposa la independència per la via ràpida en comptes de l’eterna agonia a que ens havia acostumat Esquerra.

La alegria en aquesta terra mai bé sola, sempre arrossega algun “però” i en aquest cas es tracta de la disgregació independentista entre dos partits que havien de substituïr el llast d’ ERC. Així doncs, després del pols entre Solidaritat i Reagrupament segueixen coexistint i fraccionant la força en comptes d’haver pactat la integració dels perdedors dins del partit més recolzat. ës un greu problema quan la gent posa la Fe en les sigles malgrat comporti girar-se d’esquena als interessos de la nació.

Per altra banda tenim el nou govern de CIU, del qual esperem que sigui valent, que no caigui en els errors del passat, però sobretot que sigui conscient del moment històric. Ara més que mai cal lideratge, cal seguir tibant la corda fins a fer-la petar. No s’hi val de calmar els ànims i llimar asprors per adormir a la societat civil catalana en nom de l’estabilitat. Hem trigat molt de temps en tenir una societat tant preparada, tant mobilitzada i tant impacient per a despendre’s de la feixuga càrrega de l’Estat espanyol. Massa temps de parar l’altre galta, massa temps d’enganyar-nos amb l’autocomplaença, massa temps de conformar-nos de ser el peix gros del petit i rònec aquari que és espanya. Ara ho volem tot, volem el món! La nostra llibertat per tenir veu, per a relacionar-nos amb el reste d’Europa sense passar pel tartamut interpret espanyol. Volem recuperar la veu, però també la dignitat perquè ja estem tips de ser dirigits per un país incompetent, endarrerit i bàrbar, perquè ja no suportem més la seva prepotència, ni la seva estupidesa, ni la seva caspositat de peineta i soberano, de lluentons i castanyoles, de pols i galliner. Nosaltres som una nació de veritat i no volem seguir formant part d’aquest circ dels horrors que és la riota del món i el cul d’Europa.

Ara cal trencar la convivència, cal coratge i intransigència, perquè hem començat a copsar que l’enemic de la nostra pàtria és l’Estat espanyol, els seus polítics, tribunals i l’interessat funcionariat, però també els seus colonitzadors, la cinquena columna dins de Catalunya, tota aquesta immigració inadaptada que venint entre pols i misèria no s’ha dignat mai a donar el més mínim senyal d’agraïment.

Si bé l’Estat i els seus organismes són la mà que ens pega la garrotada, tota aquesta gentola inadaptada són els dit que assenyala i el càncer que s’expandeix com una metàstasi per la nostra societat. ës un enemic camuflat, amb moltes cares, és el cambrer que diu que no t’entén, el quiosquer que no t’ofereix la premsa en català, el pare que denuncia l’escola dels seus fills per introduir una llengua estrangera.

Quan el gruix de la població comprengui això començarem a avançar de veritat. I ara és aquest moment, ara que estem més mobilitzats que ells, ara que ens agredeixen, ara que tenim un govern fort. Ara que podem demanar i la gent ho comprendrà, que podem estirar plegats del carro per sortir del fangar, ara que estem farts, ara que estem emprenyats, ara que tenim pressa.

Si el nou govern aconsegueix la reconciliació haurà fracassat, doncs tots sabem que en aquest país, quan hi ha calma i pau és perquè els fotuts i els resignats som nosaltres.

Marcel A.G.