Monthly Archives: Setembre 2012

Alea iacta est.

Alea iacta est.

No vull ser triomfalista ni fer volar coloms, ni tant sols fer servir l’estúpida frase que diu que cada poble és lliure de decidir el seu destí, hi ha moltes situacions i agents externs que condicionen aquesta voluntat i per tant per decidir cal alguna cosa més que la voluntat. Voluntat sense lluita és pur somni, sense acció no hi ha cap procés que avanci.

I dic això per què crec que Catalunya, la Catalunya estricta o central, va cap a la independència més per l’estupidesa dels nostres veïns que per mèrits propis. I si hi va fins i tot ha estat per sobre de les nostres elits polítiques que s’han apuntat a un moviment que pensaven controlar i manipular i que al final els ha sobrepassat. Però això ha de canviar si realment volem assolir la llibertat. El moviment independentista ha estat més un sentiment que una força organitzada i si aquesta la definíssim seria justament fent servir el seu antònim: una “feblesa desorganitzada”, ara mateix al Parlament hi ha ERC, SI, Democràcia Catalana i Reagrupament en va quedar fora, quatre organitzacions que prediquen el mateix però que tenen uns caps ben definits i enfrontats per raonament partidistes més que no pas ideològics. A fora del Parlament la divisió encara és més palesa, afegint tints ideològics al independentisme que certament potser no calen en un país que no te estat. Ara, però, l’acabada de crear Assemblea Nacional Catalana, ha estat el revulsiu que calia, ha unit les diferents sensibilitats en un projecte engrescador i unitari, un projecte que ha anat més enllà dels partits i organitzacions polítiques i que ha culminat en la manifestació de l’Onze de Setembre amb un lema clar Catalunya nou estat d’Europa.

Ara cal portar aquesta unitat al Parlament. Sortosament en Oriol Junqueras lidera ERC, ha estat una ventada d’aire fresc després del mal regust deixat per un Tripartit de trista memòria. L’ERC d’en Junqueras ha sabut donar una imatge molt més oberta i patriòtica, i no és tant sols una imatge, és una realitat, tots els que hem conegut en algun moment a l’Oriol Junqueras sabem que realment és un patriota i avant posa el país enfront qualsevol projecte partidista. En aquests moments em costa molt trobar arguments contraris a que el independentisme parlamentari giri entorn ERC. Reagrupament, SI i DC haurien de fer la mateixa lectura i anar plegats a una candidatura independentista cap a les eleccions del 25 de novembre. No s’hi valen partidismes ni lluita pels escons, cal una candidatura independentista unitària i única, si es presenten vàries candidatures en un moment tant important com aquest es perdrà pes, escons i donarà una sensació de divisió i feblesa. El paper del independentisme al Parlament és esdevenir la punta de llança de la lluita per un Estat Propi, o, dient-ho sense eufemismes, per la Independència. Sense un independentisme fort al Parlament deixem a CiU com a motor del moviment d’alliberament i CiU no és tant sols Mas, és Duran i Lleida i molts altres noms.

Serà Mas el líder que necessitava el país? Sembla que sí, els idealistes que encara creiem en les persones estem trobant en Artur Mas un verb clar, planer i entenedor, som conscients que, com a líder de CiU, es deu no tant sols a la seva militància sinó a uns sectors econòmics molt determinats i que en el darrer moment decidiran si pot fer un pas endavant o no. Però fins i tot hi ha moments que els passos endavant s’han de fer per què ja no queda més remei. Hem de fer costat al nostre President, hi hem de creure per què ell representa el nostre país i és ell que està dirigint el procés cap a la sobirania, ha d’estar un recolzament ferm però condicionat al manteniment del full de ruta que ha traçat en el discurs de l’estat de la nació al Parlament.

CiU ha jugat fins el darrer moment la carta del Pacte Fiscal, eufemisme per no parlar de Concert Econòmic, car ERC ja havia fet bandera d’aquest concepte. Però l’Onze de Setembre s’ha fet miques una estratègia ben definida, l’allau independentista ha obligat a Mas a anar a Madrid amb el lema caixa o faixa (qui ho diria que el creador d’aquet lema fos un altre català, el General Prim fa més de 150 anys quan al combatre als moros a la batalla de Castillejos va dir que tant sols hi havien dues opcions, rebre la faixa de general o la caixa de morts, caixa o faixa). I ha estat així, abdicar o lluitar, el Pacte Fiscal, el Concert Econòmic realment son quimeres, quimeres majestàtiques car equivaldria a un pacte d’igual a igual amb Espanya i això és impossible. La mateixa impossibilitat de bastir un estat federal o confederal, amb Espanya no es pot negociar, per ells, els espanyols, Catalunya no és més que una part d’Espanya, a voltes vençuda, a voltes germana, però sempre amb l’objectiu d’assimilar-la.

És moment d’unitat, els que defensem un nacionalisme identitari hem de tancar files amb altra cop estranys companys de viatge, car l’objectiu és el mateix, diguem Estat Propi, Autodeterminació, Independència o el que es vulgui, l’objectiu és el important. Quan haurem construït la casa discutirem pel color que la pintarem. Ara tenim davant nostre un primer objectiu, les eleccions del 25 de novembre i hem de ser conscients que la sort està tirada, Alea iacta est, i que del resultat d’aquets comicis s’esdevindran uns fets o altres. Cal una majoria aclaparant de les formacions nacionalistes i independentistes per anar cap a l’Estat Català. No se si en aquest procés serem vencedors o vençuts, la sort del nostre país va unida a la nostra, car sols podem albirar una Catalunya Lliure o una Catalunya assimilada, i l’assimilació no comporta tant sols la desfeta moral com a poble sinó la desfeta econòmica, a esdevenir una font, això sí, cada cop més eixorca, per anar regant l’ample pell de brau mai satisfeta ni assadollada amb els diners dels nostres impostos i el benefici de les nostres empreses.

La sort està tirada, hem de decidir amb els nostres vots si donem la majoria parlamentària als sobiranistes o als unionistes, als que defensen la llibertat o els que la neguen. I després, si guanyem els defensors de la llibertat, el camí que ens espera no importarà si ha de ser planer o costerut, a la fi, veurem un estel i aquest coronarà la nostra senyera esdevenint el símbol de la nostra Independència, la nostra Llibertat.

Xavier Andreu

Anuncis

Deixa un comentari

Filed under Nació Catalana

Unitat Nacional Catalana s’adhereix a la manifestació de l’Onze de Setembre del 1012: Catalunya, nou estat d’Europa

Unitat Nacional Catalana s’adhereix a la manifestació de l’Onze de Setembre:Catalunya, nou estat d’Europa

Des d’Unitat Nacional Catalana UNCat volem manifestar la nostra plena adhesió a la manifestació que sota el lema, Catalunya nou estat d’Europa, ha convocat l’Assemblea Nacional pel proper 11 de setembre.

Catalunya ha de dir prou a les polítiques regionalistes i autonomistes, no som una regió d’Espanya que pidola un pacte fiscal, som una nació d’Europa que vol viure lliure i decidir el propi destí. Volem la llibertat que dóna la plena sobirania i aquesta tant sols es pot manifestar en la consecució d’un Estat Català lliure i sobirà.

Per tot això volem demanar al Poble Català que surti al carrer per manifestar que la Independència és la única via que Catalunya te per seguir ser una Nació. Catalunya vol ser part d’Europa, una part important, però sense pagar el peatge que suposa la pertinença a uns estats, l’espanyol i francès, que només son una rèmora per la llibertat i la prosperitat del Poble Català.

Siguem lliures, siguem catalans!

Per la Independència, proclamem l’Estat Català!

Catalunya nou estat d’Europa!

Secretariat Nacional d’Unitat Nacional Catalana UNCat

7 de setembre del 2012.

Deixa un comentari

Filed under Comunicats