Monthly Archives: Desembre 2009

Hostes vingueren que de casa ens tragueren, però tu a callar!

Hostes vingueren que de casa ens tragueren, però tu a callar!

Vivim en una societat on la llibertat d’expressió i la tolerància són pilars fonamentals que ens diferencien clarament d’altres societats que viuen ancorades a l’Edat Mitjana i encegades pel fonamentalisme religiós. És a dir, teòricament qualsevol ciutadà pot expressar lliurement les seves opinions sense córrer el perill de ser lapidat o fuetejat.

Ara bé, la cosa canvia quan es tracta de parlar d’un dels temes tabús del segle XXI, la immigració. És molt fàcil ser políticament correcte, seguir el discurs oficial i entonar els cants de sirena dels nostres representants polítics, la majoria dels quals ens diuen que la immigració és positiva per a nosaltres i que en comptes d’utilitzar la paraula problema utilitzen l’eufemisme repte.

Recentment apareixia a La Vanguardia una entrevista a l’ex-ministre de finances alemany i membre de la presidència del Bundesbank, el socialdemòcrata Thilo Sarrazin en la que expressava la seva preocupació per la gran quantitat d’immigrants que té Alemanya i els problemes que això comporta. Concretament mostrava el seu malestar pel fet que aquests immigrants, majoritàriament turcs i àrabs –gairebé dos milions-, no fan cap esforç per integrar-se a la societat que els acull, que un 20% viuen del subsidi i que es casen amb persones del seu país que després porten a Alemanya. Sarrazin proposava tancar fronteres a la immigració excepte per aquells que estiguéssin qualificats i amb voluntat d’integrar-se. Doncs bé, ja se l’ha acusat de xenòfob i el president del Bundesbank l’ha fet rectificar.

La situació de Sarrazin és la mateixa que vivim dia a dia les persones que dubtem dels beneficis d’aquesta immigració desmesurada que estem rebent; se’ns acusa de xenòfobs i racistes. No podem dir el què pensem? El més sorprenent és que els que ens acusen d’intolerants són els menys tolerants amb la discrepància.

Que us sembla bé aquesta onada d’immigració salvatge que, per exemple, ens satura el sistema sanitari públic? Perfecte! Que ja us agrada que arribin nens a les escoles un cop iniciat el curs, sense entendre la nostra llengua i pels quals el Departament d’Educació i els mestres han de destinar uns recursos que podrien destinar als vostres fills? Fantàstic! Que aproveu que els ajuntaments hagin de fer grans esforços a través de mediadors perquè aquestes persones entenguin que el seus fills no poden córrer sols pel carrer a les onze de la nit o que no es poden llençar coses des del balcó? Genial! Però si tot això no us sembla bé que sapigueu a partir d’avui que sou uns racistes, almenys això diuen…

Mercè Escarrà

http://www.elmati.cat/articles/noticia.php?id=689

Anuncis

Deixa un comentari

Filed under Nació Catalana

Homenatge al President Macià. 25 de desembre del 2009.

Homenatge al President Macià. 25 de desembre del 2009.

macia2009g

Com cada any Unitat Nacional Catalana ha celebrat el seu homenatge al que fou el nostre President Francesc Macià, l’hem celebrat davant la seva tomba, al Cementiri de Montjuïc i a l’ensems hem volgut recordar els dos patriotes Miquel i Josep Badia, companys del president que foren assassinats pels enemics de Catalunya i de la seva llibertat.

Han parlat en Roger Lluís, membre del Secretariat d’Unitat Nacional Catalana i també en Ferran Margarit. Han lloat el patriotisme, la voluntat de servei al país, la necessitat de continuar el camí traçat, seguir una lluita constant que ens ha de portar a la llibertat de la nostra Pàtria.

L’Homenatge a Francesc Macià i als germans Badia no és un acte de nostàlgia sinó de compromís, de voler demostrar que avui en dia hi ha patriotes que no obliden el seu passat, el nostre passat, però no amb afany de tristor, de nostàlgia, sinó d’esperança, d’esperança en un país lliure, en una Catalunya Catalana que reneixerà de les cendres d’un món vell d’opressió i ocupació.

Vivim en un període històric important, el vell món s’esquerda i hem de fer-nos dignes no tant del nostre passat sinó del nostre futur, hem de lluitar per què Catalunya torni a ser lliure i pròspera.

Fotografies de l’acte:

macia091 macia092 macia093 macia094 macia095 macia096 macia097 macia098 macia099

Deixa un comentari

Filed under Activitats

Homenatge al 150 Aniversari del neixement del President Macià. 12 de desembre del 2009.

macia150m

 

El passat 12 de desembre del 2009, l’Associació Germans Badia va organitzar una conferència a la Casa Golferichs de Barcelona en Homenatge al 150 Aniversari del neixement del President Macià, parlaren en Xavier Alcalde de l’Associació Patriòtica Catalunya 1640, en Climent Miró, historiador d’Andorra i en Xavier Andreu de l’Associació Germans Badia.

En Xavier Alcalde va fer una brillant exposició sobre el nacionalisme català fins l’aparició de Francesc Macià i la internacionalització del problema català de la mà del nostre President.

La intervenció d’en Climent Miró va tenir per títol: Estat Català i l’Exèrcit Català a l’Alt Pirineu Català tot fent un relat de l’evolució de la trama pirinenca del Complot de Prats de Molló, la gestació de l’Exèrcit Català i les seves relacions amb l’Estat Major d’en Francesc Macià.

En Xavier Andreu va fer una intervenció tot comparant el nacionalisme català i el polonès, sota el títol de Nacionalisme a Catalunya i Polònia, Macià i Pilsudski:

Nacionalisme a Catalunya i Polònia, Macià i Pilsudski. Xavier Andreu.

El nacionalisme català com el coneixem actualment te les seves arrels en el moviment cultural i patriòtic nomenat La Renaixença. Aquest moviment va néixer com un impuls romàntic creat i dirigit per unes minories culturals i artístiques del país, les quals varen atreure al projecte que ràpidament esdevingué polític a bona part de les classes populars catalanes.

La Renaixença no era un fenomen aïllat, a tota Europa el romanticisme feia renéixer l’estimació dels pobles per la seva cultura, la seva llengua, les seves tradicions i les seves llegendes, feia retrobar-se amb si mateix a cada poble, i poc a poc el que va començar com un moviment purament cultural va esdevenir polític.

A les nacions sense estat aquest moviment va donar ales als projectes d’emancipació nacional. No tenia tant sols un caire secessionista, en alguns casos el fenomen va ser contrari, constituint-ne dos nous estats a Europa, l’Alemany i l’Italià, el primer al coincidir l’expansionisme prussià amb el sentit de participar en un projecte comú per part de tots els alemanys que desbordava els arcaics estats ducals i principescos i a Itàlia on el Risorgimiento, moviment patriòtic nascut al Nord, en la seva lluita contra l’invasor Austríac, va esdevenir el potent motor de la unificació d’Itàlia, dirigit per Garibaldi i les seves camises vermelles que va concloure la lluita ja iniciada pels Carbonari, amb fets tant importants com la Insurrecció de les Dues Sicílies o la Insurrecció del Piemont.

A Catalunya La Renaixença va esdevenir un moviment cultural que va anar derivant en polític però prenent un caire purament regionalista, no es qüestionava l’estat. No va ser fins al tombar de segle que el catalanisme va entrar en la seva deriva separatista, els intents que es succeïren al llarg del segle XIX eren purament anecdòtics i totalment minoritaris i inconnexes.

Amb Francesc Macià trobem l’home que uneix la teoria i la pràctica, no podem dir d’ell que sigui el primer independentista però sí que és la persona que te prou capacitat de cohesionar un seguit de petits grups radicals nacionalistes sota la bandera de l’organització d’una organització de nou encuny, l’Estat Català. El seu nacionalisme no tant sols és radical sinó que la seva praxis també ho és, creu arribat el temps de la insurrecció i organitza un grup armat per assolir la independència.

No podem caure en l’error de considerar Francesc Macià i la seva organització, l’Estat Català, com un intent de lluita armada, va anar més enllà, en Macià provenia de l’exèrcit espanyol on va arribar al grau de tinent coronel i el seu projecte estava ben allunyat del que avui dia diríem terrorisme. Volia bastir un exèrcit català, no d’una manera improvisada, sinó amb un sentit d’estat, volia crear l’embrió del que hauria de ser l’exèrcit d’alliberament i l’embrió de l’exèrcit de la Catalunya Independent.

El cas de Macià no és únic dintre del panorama dels nacionalismes europeus. Podem fàcilment fer una comparació entre els nacionalismes irlandès i polonès i el projecte de Macià. El cas irlandès ha estat prou estudiat i divulgat, amb el naixement de l’Exèrcit Republicà Irlandès IRA, el nacionalisme irlandès s’organitza militarment, quedava enrere l’època de La Jove Irlanda, de la insurrecció de 1848, de la Societat Fènix, dels Fenians, etc. L’opció armada passava per l’organització, la jerarquització, per la creació, en definitiva, d’un exèrcit irlandès d’alliberament.

Però crec que el cas irlandès ja és prou conegut i voldria insistir en un altre cas, el polonès. Establir una comparació entre dues lluites nacionals, la catalana i la polonesa i dos cabdills,Macià i Pilsudski.

Ambdues nacions havien tingut èpoques glorioses, havien constituït estats i somiaven la llibertat, Polònia havia estat una gran nació, durant segles havia lluitat contra els seus poderosos veïns, els prussians i els russos, s’havia unit a Lituània, constituint durant anys un regne comú, però l’any 1795 Polònia va deixar d’existir com estat independent, quedant dividida entre Prússia, Àustria i Rússia.

Durant el període Napoleònic es va produir tant a Catalunya com a Polònia un moviment afrancesat, França, la França Napoleònica representava la llum, la llibertat, era l’esperança d’una  nova Europa on els països que havien estat ocupats podien renéixer sota la tutela de Napoleó.

A Catalunya els afrancesats no foren molts malgrat que formaren unitats militars com els Caçadors de Muntanya (Miquelets), Caçadors de l’Empordà, les companyies distingides de Catalunya, els Sapadors Reials i el Regiment Catalunya que lluità a Itàlia i Rússia. El mateix Napoleó va instituir el Govern de Catalunya. Segons molts historiadors Napoleó cercava la integració de Catalunya a França o bé la creació d’una República Catalana aliada amb França que protegís la seva frontera amb Espanya; defensant aquesta possibilitat seria el fet que a Catalunya es va encunyar moneda pròpia a la Ceca de Barcelona durant les Guerres Napoleòniques o Guerra Gran, la pesseta, moneda diferenciada del Franc i el Ral Fort, monedes pròpies de França i Espanya.

Sota Napoleó va onejar per primer cop la bandera de les Quatre Barres com bandera de Catalunya, abans Catalunya no tenia bandera, era part d’Espanya i Napoleó va fer que l’antiga bandera del Comtat de Barcelona esdevingués bandera de Catalunya.

Si a Catalunya va existir una petita esperança posada amb Napoleó a Polònia aquesta va ser incommensurable.

Per Polònia, França representava la possibilitat d’assolir la independència, es crearen unitats poloneses al servei de França com els cèlebres Llancers Polonesos que tingueren un important paper durant les Guerres Napoleòniques a tots els camps d’operacions, entre ells reprimint l’aixecament anti-francès del 2 de maig del 1808 a Madrid. Des de l’època de Napoleó França ha estat sempre la garant de la llibertat de Polònia, ho va ser aleshores però també acabada la 1ª Guerra Mundial quan es va constituir com estat independent, ho va ser durant la Segona Guerra Mundial i durant les èpoques de domini, quan França va ser país d’exili.

Les insurreccions contra els seus opressors varen ser nombroses i totes vençudes, la forma d’opressió va ser ben diferent a la zona d’ocupació alemanya i russa, els alemanys varen anar repoblant poc a poc la Silèsia i la Pomerània,  era una política de colonització, fent fora als polonesos del seu propi país, els polonesos varen defensar-se tot emprant la religió com eina d’unió, justament el seu himne era a l’ensems un himne religiós, el Boze cos Polska (Déu salvi a Polònia) i el segon himne era de caire militar: el Ieszeze Polska nie zginela (Polònia no ha mort). Els polonesos es varen organitzar en societats culturals i gimnàstiques, nomenades Sokols, d’origen txecoslovac, aquests Sookols eren associacions on, inicialment, es donava una formació gimnàstica i esportiva, però tot seguit, va ser un cau on es promovia la cultura, l’art  i el patriotisme. D’ells varen provenir els militants que crearen Polskie Drużyny Strzeleckie (Esquadres de Fusellers Polonesos) i la Związek Strzelecki “Strzelec” (Associació de Fusellers “el Fuseller”), organitzacions paramilitars que confluïren posteriorment en la creació de la Legió Polonesa. Dels Sokols, més concretament dels Sokols txecoslovacs va treure Josep Maria Batista i Roca la idea de la creació de Palestra, Organització Nacional de la Joventut Catalana, l’any 1930, associació patriòtica que promovia l’esport, la formació militar, la cultura i el patriotisme i que va ser escola de combatents.

El fet que Polònia estigués dividida entre tres estats va provocar que fos difícil de constituir un moviment unit per la independència, els comitès, associacions i lligues es creaven i tenien un funcionament en ordre de la zona d’ocupació. Realment fins arribada la Primera Guerra Mundial era molt difícil preveure la constitució d’un Estat Polonès, les diferents insurreccions, especialment contra els russos, varen ser sufocades a sang i foc. Potser a la zona de dominació austríaca, la Galitzia i la regió de Cracòvia, és on es va respirar més llibertat, i sobretot després de la Batalla de Sadowa quan els austríacs foren derrotats pels prussians l’any 1866, fet que va condicionar l’imperi Austríac que va cedir quotes de poder a les diferents regions de l’imperi.

Quan va esclatar la Primera Guerra Mundial els austríacs varen crear unitats territorials, fou constituïda una Legió Polonesa amb els polonesos de la Galitzia i Cracòvia per enfrontar-los als exèrcits russos, la Legió va tenir una vida efímera car l’any 1917 al haver-se fusionat amb les unitats creades pels polonesos de Varsòvia, zona ocupada pels prussians, varen negar-se a jurar fidelitat a Alemània i Àustria i va ser dissolta la unitat i el seu general, Josef Pilsudski empresonat.

Josef Pilsudski mereix un capítol apart, és el Macià polonès, malgrat que la seva carrera va ser inversa, va passar de polític a militar mentre que Macià seguia el camí invers.

Pilsudski va néixer a la Polònia ocupada pels russos. D’ell es pot parlar tant com patriota polonès com patriota polonès lituà, somiava la restauració de l’antic imperi comú.

Va començar els estudis de medicina que es varen veure estroncats al ser detingut per la seva militància  a  Narodnaya Volya, organitzaciórevolucionària russa que va intentar atentar contra el tsar Alexandre II, i això li va costar cinc anys d’exili a Sibèria, varen ser anys durs, amb pallisses i una vaga de fam.

Al tornar va unir-se al Partit Socialista Polonès, era d’esquerres i nacionalista, però el seu esquerranisme era purament nacional, creia en la justícia social pel polonesos, no estava tant allunyat de la ideologia de Macià. De seguida es va separar dels socialistes internacionalistes, tot creant un periòdic minoritari Robotnik (El Treballador), la repressió russa no va trigar en caure-li de nou a sobre, va ser empresonat a la Ciutadella de Varsòvia, va fingir estar boig i fou traslladat al psiquiàtric de Sant Petersburg d’on es va escapar tot marxant a la Galítzia, la regió polonesa ocupada pels austríacs.

Durant la Guerra Ruso-Japonesa del 1904 al 1905 va viatjar a Tokyo per oferir-se als japonesos per crear una xarxa d’espies dintre Rússia al servei del Japó, per crear una Legió Polonesa amb polonesos capturats pels japonesos i que servirien a les ordres del Japó contra Rússia i per presentar el Projecte Prometeu. No va tenir èxit, tant sols va aconseguir financiació per comprar armes i municions pel Partit Socialista Polonès, com Macià, va poder comprovar que el seu país no estava a l’agenda de prioritats de les potències.

Però els seus projectes no varen esvair-se, amb els anys tant la Legió Polonesa com el Projecte Prometeu varen ser una realitat. A tall d’aclariment voldria donar una breu informació sobre el Projecte Prometeu; aquest projecte fou dissenyat pel mateix Pilsudski i consistia en la creació d’una xarxa que englobés totes les nacions ocupades pel Rússia, Polònia va ser sempre l’ànima del projecte que va ser portat a terme a partir de la independència, hi varen col·laborar milers de polonesos que vivien a Lituània, Letònia, Ucraïna, Geòrgia, etc, però també va comptar amb la col·laboració dels patriotes de les nacions oprimides. Durant el mandat de Pilsudski com dictador de Polònia primer, i com a cap de l’Estat Major després, el Projecte Prometeu va tenir un gran paper en els processos d’emancipació dels pobles de la URSS,  quan Polònia va ser vençuda l’any 1939 Alemanya va continuar el projecte sense nomenar-lo com tal, i no va ser fins l’any 1991 que el somni de Pilsudski es va fer realitat, els pobles  de l’antiga URSS varen ser lliures. A Tiblisi, Geòrgia, l’any 2007 es va aixecar un monument a Prometeu, realment sense saber-ho el dedicaven a Pilsudski, l’home que va somiar l’alliberament dels pobles oprimits per Rússia. El nom de Prometeu no va ser triat debades, feia referència al mite de Prometeu que va ser condemnat per Zeus a romandre encadenat a una muntanya on cada dia una àguila li menjava el fetge, essent regenerat durant el dia per fer etern el suplici, el pecat de Prometeu havia estat donar el foc als humans. No tant lluny estava aquest projecte de Galeusca el pacte que varen signar les forces nacionalistes de Catalunya, Euskadi i Galícia l’any 1923, entre els signants hi eren:

Per Catalunya,  de l’Estat Català Francesc Macià, d’Unió Catalanista Josep Riera i Puntí i Pere Manen y Artés, i d’Acció Catalana Jaume Bofill i Mates i Antoni Rovira i Virgili.

De Galícia, de les Irmandades da Fala Alfredo Somoza i Federico Zamora i de la Irmandade Nazonalista Galega Vicente Risco.

Del País Basc, Elias Gallastegi Gudari, José Domingo Arana, Manuel Egileor i Telesforo Uribe-Etxebarría, del Partit Nacionalista Basc (sector Aberri). I Més tard es varen afegir Julien Arrien i Jesús María de Leizaola, de la Comunión Nacionalista Vasca.

Al tornar del Japó va crear una organització patriòtica de caire militar lligada al Partit Socialista Polonès, quan els Cosacs atacaren les manifestacions del partit a Varsòvia Pilsudski va preparar un contraatac, fent foc contra la policia i l’exèrcit tsarista, ben aviat va donar un salt qualitatiu al preparar l’assassinat de policies russos de les forces d’ocupació a Polònia per mitjà d’atemptats amb bombes.

Va ser l’any 1906 quan Pilsudski va veure la possibilitat d’independitzar Polònia si Rússia era desfeta, ja es preparava la Primera Guerra Mundial i va poder pactar amb Àustria la formació de “terroristes” polonesos per enfrontar-los amb els ocupants russos, Àustria va permetre la construcció d’un camp d’entrenament a Cracòvia per entrenar els patriotes polonesos. Durant el primer any va poder constituir cinc columnes amb un total den 800 combatents que en un sol any assassinaren a 336 oficials russos, en tant sols dos anys més el nombre de combatents ja era de 2000. Entre les accions més espectaculars va haver l’assalt a un tren prop de Vilnius que transportava els impostos recollits pels russos a Varsòvia, va ser la nit del 26 al 27 de setembre de l’any 1908, la quantitat recuperada era superior als 200.000 rubles, una fortuna per l’època, el mateix Pilsudski va prendre part en l’operació, era un teòric però també un home d’acció. Aquest mateix any Pilsudski transforma el camp d’entrenament de Cracòvia en la Związek Walki Czynnej, per la Lluita Activa que seria l’escola per crear els oficials i suboficials del futur Exèrcit Polonès.

Pels mateix any es funden a la Polònia ocupada per Àustria la Polskie Drużyny Strzeleckie (Esquadres de Fusellers Polonesos) i la Związek Strzelecki “Strzelec” (Associació de Fusellers “el Fuseller”), com associacions de tiradors on s’impartia doctrina militar, molts d’ells provenien dels Sokols.

Quan comença la Primera Guerra Mundial, el 6 d’agost Pilsudski ja ha format la Pierwsza Kompania Kadrowa (Primera Companya de Quadres) amb 144 homes, el primer dia de la guerra entra a la Polònia ocupada pels russos i allibera varis pobles Miechów,  Michałowice, i Kielce. Quan acaba el mes d’agost ja s’ha creat la Legió Polonesa.

La Legió Polonesa va combatre amb els russos als Càrpats i a Galitzia, la’any 1916 ja tenia 25.000 combatents. L’any 1917 reconeixen la independència de Polònia, és una declaració més propagandista que real, el nou Regne de Polònia en realitat és un estat titella dirigit per Alemanya i Pilsudski no va jurar fidelitat al Kaiser i la Legió va ser dissolta, els seus membres varen ser dispersats, alguns varen ser traslladats a la Polnische Wermacht i altres a l’Exèrcit Austro-Hongarès, molts d’ells varen combatre al Front Italià.

Justament amb el que havia estat la Legió Polonesa Josef Pilsudski va crear l’embrió del nou exèrcit polonès que va conquerir la independència de la seva pàtria al dissoldre’s l’imperi austríac i enfonsar-se l’alemany.

Pilsudski havia estat un revolucionari que havia esdevingut militar, realment es va destacar amb el seu nou paper, car va haver de lluitar per assegurar la independència del nou estat polonès constituït. Primer va haver de lluitar contra el nou estat ucrainià que volia incorporar als polonesos de Lviv al seu estat. La guerra va ser curta, del 1918 al 1919 i va acabar amb la derrota dels ucrainians a mans de Pilsudski, però la gran epopeia va ser la Guerra Polonesa-Bolxevic.

La Guerra Polonesa-Bolxevic va ser la gran oportunitat per consolidar l’estat polonès. Polònia volia assegurar les seves fronteres a l’Est i va enfrontar-se al nou Exèrcit Bolxevic que malgrat la desaparició del règim opressor tsarista l’imperialisme rus seguia subsistint, ara sota la bandera roja dels soviets.

L’exèrcit polonès estava comandat per Pilsudski i pel cantó soviètic pel mariscal Mijail Tujachewski, l’ofensiva polonesa va ser aturada i els bolxevics varen contraatacar fins arribar a Varsòvia, quan tot semblava perdut es va produir el miracle i els bolxevics varen ser vençuts a l’anomenada Batalla de Varsòvia, després tot un seguit de petites batalles varen acabar destruint l’exèrcit bolxevic fins la Batalla del del Riu Niemen, moment que va obligar als bolxevics a acceptar la independència de Polònia, signant una pau a tots ulls avantatjosa pel estat polonès.

Pilsudski es va constituir com dictador durant un curt espai de temps, el temps necessari per consolidar el jove estat. Encara avui Josef Pilsudski és el personatge més estimat a Polònia, els polonesos, siguin de dretes o d’esquerres, consideren Pilsudski com el pare de la pàtria, quan va morir el seu cos va ser enterrat al Wawel, el castell dels reis de Polònia, a Cracòvia, i el seu cor a Lituània, al cementiri de la seva capital, Vilnius. Pilsudski sempre va defensar un gran estat polonès-lituà i considerava aquest darrer país la seva segona pàtria, somiava en el retorn d’aquest gran projecte, reedició de la dinastia Jegiellon que va regnar l’estat polonès lituà de 1385 a 1569. Curiosament la tomba que conserva el seu cos i la que conserva el seu cor no varen ser destruïdes pels comunistes els quals, malgrat odiaven amb tota la força del món al general i patriota que els va derrotar al camp de batalla, no es varen atrevir mai a tocar els seus restes, però amb senyal de revenja destruïren  nombroses tombes dels combatents de la Legió Polonesa que caigueren en la lluita a Lituània i que foren enterrats a Vilnius.

Pilsudski i Macià varen ser homes del seu temps, revolucionaris i militars, varen defensar l’opció militar per assolir l’alliberament de la seva pàtria, també cercaren recolzaments internacionals i comprovaren que difícilment es podia comptar més que en les pròpies forces. També han estat considerats com herois nacionals, ni els pitjors enemics de Polònia i de Catalunya es varen atrevir a deshonrar la seva memòria. Lluitaren pels drets nacionals i socials del seu poble, però sense caure en la recerca d’ideologies foranes.

Catalunya i Polònia han estat nacions que tingueren un passat gloriós, veritables imperis, amb veïns i enemics poderosos, amb un llarg parèntesis d’ocupació i anihilament. Amb una poble sa i combatiu que va alçar-se nombrosos cops per aconseguir la seva independència.

Polònia sota el comunisme i Catalunya sota el feixisme també compartiren una cançó, un himne, l’Estaca, aquesta cançó de Lluís Llach que amb un llenguatge críptic esdevenia himne contra el franquisme era cantada pels patriotes de Solidarnosc que varen fer de l’Estaca el seu himne de combat.

Els espanyols quan creuen insultar-nos tot nomenant-nos polonesos no es donen compte que en realitat compartim el mateix afany de llibertat.

Deixa un comentari

Filed under Activitats

Congrés Nacional d’UNCat. 12 de desembre del 2009.

congres2009

Congrés Nacional d’UNCat. 12 de desembre del 2009.

El proper 12 de desembre celebrarem el Congrés d’Unitat Nacional Catalana, el farem a Barcelona i demanem als militants que hi vulguin assistir que escriguin a correu@unitat.org per rebre la documentació i confirmar la seva assistència.

Recordem que cal estar al dia de la quota de militant per poder-hi assisitir.

L’ordre del dia serà comunicat per correu electrònic a tots els militants que hagin confirmat la seva assistència.

Deixa un comentari

Filed under Activitats