Monthly Archives: Abril 2011

Bon cop de “mouse”

El meu pare és pagès. Sí, pagès. Un tipus genial que sap com funcionen les llunes i t’arregla qualsevol cosa amb quatre cordills. Bé, tècnicament, és un ramader, un petit ramader, perquè aquest ha estat el destí dels pagesos de la meva comarca: viure dels porcs.

Ara, hi ha pesta porcina. El pare tenia els porcs a punt per vendre quan van esclatar els primers casos. Els seus no estaven malalts, però les lleis diuen que s’han d’immobilitzar tots els animals durant 21 dies, i ho va acatar. Quan ja acabava la condemna, va saltar un altre cas i una nova quarantena. Ara fa un mes que el pare paga pinso per uns porcs que ningú voldrà de tan grassos. S’està arruïnant. I el veí que, a més, té un préstec pendent. I l’altre, que fa setmanes que queda a deure el pinso. I el que no li paren de néixer garrins.

Gent de pell curtida i el silenci per bandera, ara els pagesos estan en mans dels senyors dels despatxos, que els diuen que la llei és llei de Déu i que Déu es diu Brussel.les. Un déu que no té compassió i al qual només s’arriba per una Espanya que passa de tot. Els porcs no es poden vacunar i ni que es demostri que són bons ningú els pot vendre. Bé, sí: a un preu més baix que no cobreix despeses i sense subvencions.

Aquesta pesta, diuen, es una de les últimes estocades contra els petits ramaders osonencs. Ahir eren els de Lleida. Les empreses de pinsos, moderns senyors feudals, ja fa temps que són els amos de la cadena. Després d’això, el meu pare potser farà com altres i treballarà pels pinsaires. Però em sembla que no, que abans de tenir amo, se’n pensarà alguna o plegarà. Perquè porta una estrella a dins que li ve directa de la terra i, d’això, els senyors dels despatxos que es foten dels pagesos no en tenen ni idea.

Si vols ajudar, envia aquesta carta o la que et sembli, tants cops com vulguis, a:
Ministeri espanyol d’Agricultura, Pesca i Alimentació aggranja@mapya.es fax: 91 467 58 54
Departament d’Agricultura, Ramaderia i Pesca consellergrau@correu.gencat.es fax: 93 304 67 08

Isabel Iglesies

 Per una nova llei de política lingüística a Catalunya.

La Llei 1/1998, de Política Lingüística a Catalunya, tracta d’equiparar en igualtat de drets les llengües catalana i espanyola en l’àmbit administratiu de la Catalunya estricta. Tanmateix, aquest objectiu esdevé una mera declaració de bones intencions, perquè aquest text legal està subordinat a la Constitució Espanyola, la qual ens imposa –atès que la garanteixen unes forces armades de provada tradició democràtica– la premissa feixista que l’espanyol és la llengua de tots i el català la d’alguns. Així, els catalans hem de conèixer si us plau per força l’espanyol (una llengua estrangera), però no pas el català (la nostra llengua pròpia). Al seu torn, l’Estatut de Catalunya estableix el caràcter oficial del català (i de l’espanyol, com si no estigués prou garantit per la Constitució) i tan sols ens reconeix el dret de conèixer el català.

Com que el coneixement del català no és una obligació legal, tan sols és un dret, i com que tots els drets són renunciables, vet aquí que el català pot esdevenir una llengua perfectament supèrflua i prescindible. Així, l’Estatut de Catalunya i la Llei de Política Lingüística, que en deriva, tan solament despenalitzen l’ús del català a Catalunya; és a dir, només intenten preservar la biodiversitat lingüística.

Per tal d’equiparar i garantir els drets democràtics dels ciutadans de Catalunya, l’Estatut de Catalunya i qualsevol llei de política lingüística a Catalunya també haurien d’afegir el deure legal de conèixer el català. Però, mentre el Parlament de Catalunya no adquireixi la sobirania plena i exclusiva tan sols podrà promulgar lleis de mínims, com aquesta, que malauradament no garanteixen plenament tots els drets lingüístics dels catalans.

Malgrat que faig una crítica global als textos legals en què es fonamenta el procés de normalització lingüística al Principat de Catalunya, he de reconèixer que, d’ençà de la pèrdua de les llibertats nacionals, mai com ara el català no havia gaudit de tant suport legal. Mai com ara no hi havia hagut una generació escolaritzada enterament en català. Mai com ara la nostra llengua nacional no havia disposat de tants professionals que es dediquen a tenir-ne cura o a ensenyar-la…

Però, per a què serveix tot això, si la realitat diària és que la llengua hegemònica és present en tots els àmbits de la vida quotidiana, tant públics com privats, i ha estat adoptada com a llengua de la tribu per bona part d’aquest jovent precisament escolaritzat en català. Per a què serveixen les lleis de normalització lingüística, si qualsevol avenç del català vers ocupar el lloc que li pertoca pot ésser entrebancat en qualsevol moment pels tribunals espanyols. I, finalment, per a què serveix la Llei 1/1998 –una llei aigualida, fruit d’un Parlament de Catalunya condicionat per les pressions dels grups castellanistes, i que parla de fomentar, promoure o afavorir l’ús del català quan allò que convé és reglamentar-lo–, si a l’hora d’aplicar-la el govern de Catalunya ha de fer marxa enrere.

Per tirar endavant la normalització del català – l’única manera d’assegurar la continuïtat de la llengua–, Catalunya necessita una nova llei de política lingüística. Aquesta, a més a més de no renunciar a l’objectiu que un dia el català torni a ésser l’única llengua oficial arreu del país, hauria d’establir uns mínims de presència del català en tots els àmbits de la vida quotidiana, cosa que la Llei 1/1998 no fa. Això és:

a) Establir l’ús inexcusable del català (sense impedir, de més a més, l’ús facultatiu de qualsevol altra llengua) en totes les activitats socioeconòmiques dins el nostre territori.

b) Garantir que els treballadors puguin desenvolupar totes les seves activitats en català, i establir que els convenis col·lectius de treball siguin redactats com a mínim en català.

c) Atorgar al català un lloc preeminent en totes les manifestacions i serveis culturals que es desenvolupin al país.

d) Garantir la presència (digna) del català en el món de la informàtica i en els mitjans de comunicació audiovisuals i escrits.

e) Establir unes quotes mínimes d’ús del català en la publicitat.

f) Establir que el català sigui la llengua normal vehicular i d’aprenentatge de tot el sistema educatiu, des de parvulari fins a la universitat.

g) Garantir de debò als consumidors de béns o de serveis el dret d’ésser informats i servits en català. I més en el món d’avui, en què les empreses que presten serveis d’utilitat pública a Catalunya comencen a establir el seu servei d’atenció al públic a l’altre costat de la línia telefònica o bé a Internet.

h) Garantir que qualsevol inscripció sobre un producte, sobre el seu contingut o sobre el seu embalatge, sobre un document o un objecte que acompanyi aquest producte, a més de les instruccions d’ús i els certificats de garantia siguin redactats com a mínim en català. I establir que si el text s’acompanya d’una traducció, que el text d’aquesta no sobresurti per damunt del text català.

i) Garantir de debò que no s’atorgui el certificat d’estudis secundaris a les persones que no demostrin un coneixement mínim de la llengua catalana.

j) Establir una garantia de compliment dels drets lingüístics dels catalans mitjançant un sistema de sancions, perquè les lleis que no estableixen aquesta garantia de compliment esdevenen paper mullat.

Jordi Tremosa