Monthly Archives: Març 2008

ROMANTICISME I ALLIBERAMENT NACIONAL

Fou en Josep Guia qui exclamà “Trista condició la de qui viu sense saber quina és la seva pàtria!” Certament, tot ésser humà necessita tenir clar a quina nació pertany. Una persona podrà sentir o no estima pel seu país (igual que en podrà sentir o no pels seus pares, pel seu físic, pel color del seu cabell, etc.) però haurà d´ésser nacional d´algun territori concret, ja que ningú no és totalment apàtrida, ni li convé d´ésser-ho, com ja demostraré durant la meva exposició.

Tots tenim alguna pàtria, més gran o més petita, més pobra o més rica, amb la qual podrem sentir-nos més o menys identificats, però que existeix. Mai no he conegut ningú que sigui totalment apàtrida, ja que tothom, en major o menor mesura, se sent identificat amb un paisatge, una llengua, uns costums, i una comunitat nacional específica. El fet que algú no s’estimi el seu país, i que fins i tot en renegui, no el fa apàtrida; igual que el fet que hom renegui del color blanc de la seva pell no el fa negre. Una persona podrà odiar els seus pares però, evidentment, aqueixa persona té uns pares, encara que ni els parli, no els vegi mai o que no els conegui; però el fet que una persona no vulgui saber res dels seus pares, o que no els conegui, no significa que no en tingui, ja que tothom és fill d´algú, li agradi o no.

Ara, si tots estem abocats, en major o menor mesura, a sentir-nos nacionals d´algun país, això no significa que no estem en disposicions reals de triar la nostra nacionalitat. No existeix absolutament ningú que ens pugui negar, moralment, el dret a elegir quin ha d´ésser el nostre país.

Molt s´ha escrit en els darrers dos segles sobre el tema nacional, i són moltes les teories que s´han bastit per a (intentar) explicar el fet nacional.

Des de la Revolució francesa de 1789, han estat tres els models teòrics que s´han construït a Europa per a definir què és una nació, models que, tot breument, exposaré a continuació.

1ª Teoria: La Jacobina.
Poc abans de la Revolució francesa ja s´havien donat les primeres teoritzacions d´aquest corrent de pensament. Durant el segle XVIII, l´il.lustrat Rousseau havia parlat de la necessitat de l´existència d´un contracte social entre els ciutadans i un Estat determinat. L´Estat seria una mena d´ésser totpoderós, capaç d´afaiçonar la voluntat col·lectiva en el marc territorial que dominés. Aquest Estat utilitzaria les tradicions i el patriotisme per a fer sentir-se una comunitat unida i solidària als ciutadans que hi habitaven. Per això, s´hi hauria d´instaurar una educació nacional a través de la qual els nens acabessin sentint-se integrats dins una pàtria concreta.

Ja en 1789, l´abat Siyès, en el seu plamflet “Què és el Tercer Estat?”, considerava que només la burgesia constitueix la nació. Més tard, la nació s´acabà identificant amb el poble que havia enderrocat la monarquia francesa, i per tant també les classes populars acabarien conformant-la.

En aquest model de nació, l´Estat esdevé el centre de tot el sistema. Sense Estat no és possible l´existència de la nació, i és l´Estat qui fa la nació, que ha d´ésser homogènia, encara que per a això destrueixi unes altres cultures i hagi d’assimilar uns altres pobles. Tal és el cas de l´Estat francès, que intenta acabar amb les pobles occità, cors, bretó, basc o català, entre d´altres.

En el cas de l´Estat francès, com que el poble més potent, el més poderós, és el francès, i és aquest el que basteix l´estructura burocràtico-administrativa estatal, el que controla l´exèrcit i la policia, així com els mitjans de comunicació de masses i l´ensenyament, acabarà essent aquest poble, el francès, el que s´imposarà a la resta; i la seva llengua, la francesa, la que esdevindrà “llengua nacional”, a costa de les altres. Així, els francesos, de la mà de l´administració que ells mateixos han creat, intensifiquen el procés de destrucció de la consciència nacional de la resta de pobles que malviuen sota aquell Estat. Si per als francesos la Revolució constituí la creació del seu modern Estat-nació, per als catalans del nord significà l´augment de la pressió colonialista per part del govern de París.

Però aquest model d´Estat-nació influirà molt entre els liberals del segle XIX i, com no, entre les classes dominants de l´Estat espanyol. Així, si els francesos crearen l´Estat francès, amb la llengua francesa com a punta de llança homogeneïtzadora , els castellans, dominants a l´Estat espanyol, cercaren el seu propi model d´Estat centralitzat sobre la base del dret, cultura i llengua castellans, tot continuant la tasca expansionista que ja venien fent, a Catalunya, des d’abans del regnat de Felipe V de Borbó. Francesos i espanyols compartiren (i encara avui ho fan) la mateixa visió d´Estat, unitari, jacobí, centralista, homogeneïtzador, i destructor de la diversitat, que avui dia amenaça l´estabilitat regional i tot procés de construcció europea.

Però si per a esdevenir nació és indispensable tenir un Estat propi, què passa amb Catalunya?, no és una nació? Segons aquesta teoria, l’única part del nostre país que constituiria una nació seria Andorra, car és independent.

Així doncs, aquesta teoria de la nacionalitat no ens serveix als catalans, com no serveix a cap nació oprimida del món, ja que no tenim una estructura estatal pròpia que abasti tot el nostre territori. En qualsevol cas, la creació d´un Estat unitari, que abasti totes les terres que històricament sempre han composat la Nació Catalana (del Rosselló al Baix Segura i del Baix Cinca fins a Menorca o, àdhuc, L´Alguer) ha d´ésser el nostre objectiu col·lectiu com a poble, però amb la consciència present de que nació, ja ho som ara, i el futur Estat Català n´ha d´ésser la conseqüència.

2º Teoria: La Romàntica.
En contraposició a la teoria francesa de nació, aparegué aquesta nova teoria, la romàntica, nascuda a Alemanya. El concepte alemany de nació té uns fonaments culturalistes força accentuats. Les seves arrels teòriques provindrien del filòsof Johann G. Herder, en la segona meitat del segle XVIII. Per a Herder, la nació vindria per herència biològica, i s´identificaria amb una raça, una llengua i una història concretes. La comunitat nacional fos una mena d´esperit col·lectiu del poble, el Volksgeist, on la cultura fos l´eix central de la pròpia afirmació. Aquesta nacionalitat es transmetria de pares a fills, i passaria d´aquesta manera de generació en generació. Per tant, la nacionalitat s´heretaria, no seria cap Estat l´encarregat de crear-la artificialment.

El respecte a les diferents llengües i, per tant, als diferents pobles, fos bàsic per a crear una comunitat internacional pacífica. Les nacions, diguem-ne, naturals, formarien un sistema de relacions pacífiques, mentre que els Estats serien els que provocarien les guerres. Segons se’n dedueix, d´aquesta teoria, no són les nacions les que generen violència, sinó que són els mecanismes estatals els que ho fan.

Augmentà l´interés per l´estudi de la història, del passat, per la recerca de les arrels ancestrals del poble. I en aquesta recerca històrica destacà un altre filòsof alemany, J. Gottlieb Fichte, segons el qual tota nació tenia una missió a complir en l’esdevenir històric.

Dins aquest corrent, és interessant l´aportació que va fer l´italià Giuseppe Mazzini. Per a Mazzini, “la pàtria és abans que res la conciència de pàtria.”

3ª La Teoria Marxista.
La irrupció de les teories marxistes, a la segona meitat del segle XIX i durant el s. XX, ha suposat una nova visió pel que fa a la qüestió nacional a Occident. Tradicionalment, els marxistes han deixat (oficialment) la qüestió nacional desada en un segon pla, sempre subordinada a la qüestió social. Allò verament important fos el control dels mecanismes de poder per part del proletariat. Així, com que la fi és la revolució socialista, el tema de les nacionalitats quedarà subordinat a aquesta revolució. Els esquerrans donaran suport a aquells moviments de reivindicació nacional, com l´irlandès o el polonès, que siguin beneficiosos per a l´alliberament social de les classes populars; però a la resta de moviments d´alliberament nacional no els en donaran.

S´acabarà produint una divisió entre els “marxistes occidentals”, encapçalats per Rosa Luxemburg, contraris a les lluites d´alliberament nacional; i els “marxistes orientals”, amb els austríacs Otto Bauer i Karl Reuner (austromarxistes), que s´adonaran de la força revolucionària existent dins de qualsevol moviment independentista.

Si el comunisme ortodox pensava que l´opressió que patien moltes nacions desapareixeria amb l´adveniment de la societat comunista en el futur, Otto Bauer creia tot el contrari, ja que pensava que en accedir les classes populars a la cultura s´arribaria a un reviscolament de la qüestió nacional. Avui, amb l´arribada del segle XXI, ha quedat demostrat que la suposada classe obrera internacional i apàtrida preconitzada pel marxisme i l’anarquisme ortodoxos no s´ha conformat enlloc. Tanmateix, allò que anuncià Bauer que l´accés a la cultura de les classes populars accentuaria les diferències nacionals, sí que s´ha produït. No és d´estranyar, doncs, que els joves catalans, més cultes i amb més formació que els nostres avantpassats més propers, siguem els qui estem tirant endavant el procés de recuperació nacional del nostre país. Només cal veure les diferents manifestacions a favor de la llengua o de la independència que es produeixen a Catalunya, mirem qui milita a les organitzacions patriòtiques (partits polítics, sindicats estudiantils, etc.), som, bàsicament, els més joves.

Lenin defensà el dret de tota nació a ésser independent i a bastir el seu propi Estat. De fet, l´alliberament nacional d´un poble podia comportar també l´alliberament social de les classes populars, sempre majoritàries en el si d´un país.

Aquesta teorització de la nacionalitat tindria un rerefons purament materialista, és a dir, el poble, format per les classes treballadores, es constituiria en Estat independent perquè això beneficiaria els seus interessos econòmics. Si les classes burgeses haurien creat els Estats centralistes i homogenis (el francès, el britànic, l´espanyol…), cercant la unitat de mercat i l´expansió del model capitalista de producció; les classes populars haurien de destruir aqueixa unitat de mercat, en benefici del proletariat, cercant així una societat més justa i igualitària.

És cert que en aquests cents anys han passat moltíssimes coses. Hem vist com, en temps de guerres mundials, les masses treballadores s´han sentit més unides als burgesos del seu país que no pas als treballadors estrangers. En les dues guerres mundials, els obrers es mataren entre ells en defensa dels seus “interessos nacionals”. I avui dia, als estats espanyol i francès, els treballadors i burgesos espanyols o francesos no es barallen entre ells a l´hora de defensar els seus interessos “nacionals”, sinó que fan pinya contra els catalans o contra qui sigui. Com algú digué en certa ocasió “el més semblant a un espanyol de dretes és un espanyol d´esquerres”; dita que podem aplicar igualment als francesos. Així ha estat, és i serà.

Haig de puntualitzar, però, que un poble no és, per si mateix, ni de dretes ni d´esquerres; ni capitalista ni socialista; ni burgès ni proletari; ni cristià, musulmà, budista o ateu. Un Estat sí que pot, i de fet ho és en moltes ocasions, algunes d´aquestes coses, però una nació no. Un Estat pot definir-se ideològicament, ja que és una estructura artificial; una nació no. I el mateix passa amb les llengües. Dir que el català és una llengua burgesa sembla una broma de mal gust. En els anys del franquisme oficial (ara tenim un franquisme, diguem-ne, subliminal), els feixistes espanyols escrivien per les parets del nostre país: “No hables catalán, es la lengua de la burguesía” (“No parlis català, és la llengua de la burgesia”); al que els catalans responien escrivint a sota: “No parlis espanyol, és la llengua de la policia”.

Després d´analitzar les diferents teories que defineixen què és, o com es constitueix una nació, els catalans hem de rebutjar la primera d´elles, és a dir, la jacobina, car és aquesta la teoria nacional que per nosaltres resulta més perniciosa, en negar-nos, com a Poble Català, la nostra pròpia existència com a Nació.

D´entre les altres dues teories, la romàntica i la marxista, la experiència m´ha demostrat que la segona d´aquestes resulta dissolvent per a l´establiment d´unaconsciència nacional forta, car sublimina la Nació a uns interessos econòmics determinats, i aliena d´aquesta manera el Poble sobirà, que acaba per diluir-s’hi, en tant que poble diferenciat, en una mena de macroprojecte de tipus economicista, fred, mancat d´esperit humà i homogeneïtzador on tot, absolutament tot, queda reduït a l´anàlisi econòmica. Aquesta subjugació de la Nació i de l´Home a l´economia (pròpia també, sigui dit de pas, dels sistemes capitalistes de producció) no poden fer sinó alienar el Poble en la seva totalitat, privar la persona de tota racionalitat i reduir-lo a mer factor especulatiu. No entraré a valorar la validesa o no de les anàlisis de tipus marxista pel que fa a l´assoliment del benestar social de les persones o en l´àmbit de la solidaritat humana, car no és la finalitat d´aquest assaig la de cercar noves vies de progrés social, o la de valorar les ja existents. La meva intenció és buscar la millor de les teories possibles que serveixi al nostre poble, el Català, com a element d´anàlisi i d´acció que el meni cap al seu alliberament nacional, i amb el pas del temps m´he adonat que una teoria d´alliberament marxista, que no veu les persones com a éssers humans amb voluntat pròpia sinó com a meres peces dins l´engranatge del sistema de producció socialista, no pot produir el tremp necessari que tot projecte d´alliberament nacional requereix per reeixir. Avantposar la consciència social a la consciència nacional és deixar oberta la porta a l´enemic que, disfressat amb una granota d´obrer, maldarà per annexionar-se el país i drenar la nostra terra dels seus recursos humans i econòmics en nom de la “solidaritat internacionalista”; mentre que ell, l´enemic nacional, no practicarà cap mena de solidaritat internacionalista amb els catalans. No podem acceptar, els Patriotes Catalans, una teoria d´ ”alliberament” que substitueix la fidelitat a la Pàtria per una fidelitat a una classe obrera mitificada i, avui dia al nostre País, indefinida; no podem acceptar, els Patriotes Catalans, una teoria d´”alliberament” que substitueix la fidelitat a la Pàtria per una fidelitat a un sindicat; ni acceptar cap teoria d´”alliberament” que no posi com a màxim ideal abastable, el de la plenitud de la nostra Pàtria i l´assoliment del tan delejat Estat Català; i això val igual per als integristes del model socialista de producció com per als fanàtics del capitalisme, perquè d´aquesta crítica total no resten estalvis els radicals del capitalisme, que s´estimen més donar la sang pels diners que no pas per la Nació. I de la mateixa manera que no podem acceptar per norma cap teoria política que inciti l´individu a practicar el racisme de manera total i excloent contra tothom pel sol fet d´ésser diferent (pensament feixista), tampoc no podem acceptar una teoria, la marxista, que practica un racisme selectiu contra els pobles, en condicionar la independència d´una nació al fet de que aquesta sigui vàlida a la construcció d´una societat comunista mundial (els comunistes de finals del segle XIX i començament del XX defensaven les independències d´Irlanda o Polònia, però no la d´altres pobles, i ho argumentaven tot dient que no tots els moviments d´alliberament nacional resultaven vàlids per a l´obtenció de la futura comunitat socialista planetària).

És per això que em quedo, per al cas català, amb la concepció romàntica de nació. Però compte!, estic parlant d´alliberament nacional, car accepto que cada persona, a títol individual però mai en nom de la Nació, practiqui i cregui fermament en tal o tal altre model econòmic. He acusat tant el capitalisme com el socialisme d´ésser teories alienants de la persona, i dissolvents de la Nació, però això no significa que Catalunya esdivingui un desert teòric, on ningú no tingui cap ideal (o deler) material/ideològic de tipus individual. El que vull dir, és que és menester acceptar la existència de catalans capitalistes i de catalans socialistes, així com la de catalans liberals i anarquistes, però que tots els catalans, pel sol fet d´ésser catalans, tenim el deure de treballar plegats per l´alliberament de la nostra Pàtria oprimida; és a dir, que la qüestió social no sigui un obstacle que entrebanqui la nostra unitat nacional, car no ho oblidem mai: els catalans som un únic poble; no existeix, doncs, cap poble treballador català, com no existeix cap poble burgès català, de Poble només n´existeix un, el Català.

Larreu

LA POLÍTICA DE DESPLAÇAMENTS: EL GENOCIDI PLANIFICAT

Les nacions, els pobles, ni es creen ni desapareixen d´un dia per l´altre a cops de decrets ni de normes legals sinó que, anàlogament que la formació d´una col.lectivitat humana particular i diferenciada, amb personalitat, cultura i llengua pròpies, és conseqüència d´un llarg procés de maduració i evolució que, de vegades, pot arribar a durar dècades i, fins i tot, generacions senceres, la seva desaparició no és tampoc senzilla. Occir una nació costa segles, excepte en casos molt particulars de genocidi físic dels seus components humans. No és d´estranyar que, pobles ocupats des de fa segles, tals com l´escocès, l´irlandès, el bretó, l´occità, el frisó,…; avui dia encara continuen vius i conservant, en millor o pitjor estat, els seus trets culturals més característics i la seva consciència i personalitat diferenciades.

Els estats genocides (com l´espanyol i el francès) cercaran sempre aplicar una sèrie de polítiques homogeneïtzadores internes adreçades a l´eliminació de la diversitat existent al seu si. Alguns d´aquests ens genocides intentaran, en algunes ocasions, fer drecera i agafar la “via ràpida” per a eliminar aqueixa diversitat, és a dir, que simplement es dedicaran a eliminar físicament aquells pobles “no desitjables” per a ells, i aleshores ens trobarem davant un cas de neteja ètnica. Trobem aquesta política atroç d´eliminació física d´un poble, per exemple, en el genocidi perpetrat per les autoritats turques contra el poble armeni, els anys 1915 i 1916, i que significà l´assassinat d´un milió de persones; o en la “solució final” practicada pel Tercer Reich alemany, encapçalat per Hitler, i que portà a la desaparició de sis milions de jueus i de sis-cent mil gitanos durant la Segona Guerra Mundial.

En altres ocasions, el govern genocida opta per altres “solucions”, practica una “política de vagons” o, el que és el mateix, de deportacions en massa, a base d´arrencar pobles sencers de les seves terres i enviar-los vers unes altres. Aquesta fou la tàctica emprada pel dictador soviètic Stalin, que deportà els alemanys del Volga, l´any 1942; o els tàrtars de Crimea, el 1944.

El que un govern opti per un model o per un altre dependrà de diferents consideracions, tals com la capacitat de resistència del poble a eliminar, o del bagatge de mala imatge exterior que estigui disposat a assumir i transmetre l´estat genocida. En l´època més recent, els dos estats ocupants de la nostra terra, l´espanyol i el francès, han optat per una política de desplaçaments “de baixa intensitat”, a la recerca d´una mena d´eutanàsia sense dolor a practicar sobre totes i cadascuna de les nacions oprimides. I per què poso entre cometes això de “de baixa intensitat”; doncs és així perquè el volum real de desplaçats no ha estat, ni de bon tros, menyspreable, ans al contrari, ha estat enorme, tant en números totals com en percentuals, però ha estat un genocidi “disfressat” sota l´eufemisme de l´emigració. Aquesta política de destrucció practicada per Espanya i França ha afectat totes les nacions ocupades, sense excepció.

Alguns d´aquests pobles ocupats, com és el cas d´Andalusia, Castella, Galiza o Aragó, han hagut de veure com, durant el tram final del segle XIX i els dos primers terços del present, han anat perdent el seu capital humà més actiu, dinàmic i amb més empenta: els joves; potencials generadors de riquesa, que s´han vist obligats a agafar les maletes i el camí de l´emigració per culpa de la política econòmica portada a terme pel govern central amb l´ajut de les seves titelles dintre de cada territori, els cacics, oligarquia terratinent mandrosa, ignorant i explotadora, mancada de qualsevol moralitat i sense cap aguait d´humanisme ni d´escrúpols.

Per altra banda, ens trobem amb altres nacions tals com Euskal Herria o Catalunya, que s´han trobat en cosa de molt poc temps amb una maror humana d´enormes proporcions que no podien integrar ni nacionalment ni cultural, en mancar dels mecanismes d´autogovern necessaris. Sense una administració pròpia, sense unes escoles en català que transmetessin una sèrie de valors arrelats a la terra,…, la integració dels nou vinguts esdevenia quasi impossible, i això ho han sabut sempre els diferents governs espanyols. L´objectiu era ofegar el poble català (i el basc) en la seva pròpia terra, minoritzar-lo a casa llur.

Però tot l´esmentat adés no significa que el govern espanyol no hagués pensat mai a utilitzar la via ràpida per a solucionar “el problema català” (per a nosaltres, es tracta d´un problema franco-espanyol). De fet, la neteja ètnica contra el poble català, era un dels principals objectius que tenia en ment el dictador Francisco Franco en un primer moment, en cas de que els nazis guanyessin la II Guerra Mundial, i així és posat de manifest pel professor alemany d´història contemporània de la Universitat d´Hamburg, el Dr. Franz-Berndt Speicher, en una entrevista publicada l´1 de juliol de 1997 en el quinzenari “L´Estel de Mallorca”: “(…) en les memòries d´un oficial alemany de la “Luftwaffe” que va anar voluntari a la “Legió Condor” -la divisió aèria nazi que lluitava a les ordres d´en Franco- deia que la regió més bombardejada i en la que es va atacar més població civil durant tota la guerra, fou Catalunya. També, la ciutat més castigada pels bombardejos fou Barcelona on al contrari de Madrid i altres poblacions espanyoles s´ordenaven llançaments indiscriminats de bombes incendiàries. (…)

Si el III Reich hagués guanyat la Segona Guerra Mundial , ja s´havia disposat la deportació de població d´origen català -independentment de la seva ideologia- cap a camps de concentració al nord d´Àfrica, i el posterior repoblament de la terra catalana amb gent vinguda d´altres terres d´Espanya. Com que el destí bèl.lic va impossibilitar complir amb la primera part del projecte genocida dels franquistes, no es va dubtar posteriorment de provocar l´allau migratori bestial que va patir Catalunya durant la dictadura, amb el fi de des-cohesionar la nació catalana”.

Franco sabia que llur pla d´extermini físic de la totalitat de la població catalana era impossible ja que el seu principal suport internacional, l´Alemanya nazi, havia caigut derrotat davant les forces aliades (on hi lluitaren nombrosos catalans); llavors copsà que la millor manera de contenir un futur aixecament insurreccional basc i català, era omplir Euskal Herria i Catalunya amb gran quantitat de població immigrada provinent d´altres terres de l´Estat. En aquella mateixa època, la Unió Soviètica d´Stalin realitzava importants deportacions de població de Letònia, Estònia i Lituània, que afectaren a un 10% de la població d´aquestes terres. Moscou pensava russificar les tres nacions annexionades l´any 1940, i per a tal fi utilitzà la immigració, tot enviant a aquests països població d´origen rus, que havien d´ocupar i desnacionalitzar els tres territoris. D´aquesta manera, la població estona acabà representant, en la seva pròpia terra, només el 60% de la població total a l´alçada de 1990; i els letons, el 50% al seu país.

La situació de pobresa aguda que patien els diferents pobles de l´Estat espanyol recent acabada la guerra del 36-39 (erròniament dita “Guerra Civil Espanyola”) significava un autèntic brou de conreu per als possibles moviments insurgents i revolucionaris arreu la Península. Les societats basades en una economia camperola, com l´andalusa, la castellana, l´aragonesa, la gallega o l´astur-lleonesa, podrien començar a gestar una base popular descontenta capaç de desestabilitzar el sistema i, ensems, els moviments nacionalistes que més paüra feien a Franco, el basc i el català, s´esperava que no trigarien gaire a reorganitzar-se de nou i, degut a la nova situació política ultra-repressiva, d´una forma més contundent i virulenta del que no ho havien fet anteriorment.

El pla espanyol, doncs, tenia un doble vessant: per un costat, es tractava de desactivar els possibles moviments insurgents, de caire socialitzant, que podrien generar-se en el camp andalús, castellà, aragonès, gallec o astur-lleonès, i per això la millor porta d´eixida de les tensions socials amuntegades per anys de penúries econòmiques, era la potenciació de l´emigració cap a unes altres terres; d´altra banda, al govern franquista li convenia omplir Euskal Herria i Catalunya amb gents espanyolitzades, que devien actuar com a mur de contenció de cara a futures reclamacions nacionalitàries basques i catalanes, i ofegar els nacionals d´aquests dos països en llurs pròpies terres.

Larreu

Jacobinisme i islamisme

per Joan CATALÀ

I – Introducció

França constitueix a l’evidència l’espai geopolític on coexisteixen i s’oposen, sens dubte en l’estat més marcat, les ideologies de tipus jacobí i islamista i que se superposen a diferències culturals i ètniques. Aquesta situació no és particular a l’Estat francès. S’encontra una mica a tot arreu a Europa i especialment a Turquia. En aquest últim país tanmateix, aquesta oposició ideològica no recolza més avui sobre una base ètnica sinó simplement social ja que les minories cristianes han estat foragitades o exterminades.

Aquests sistemes ideològics presenten característiques pròpies però també similituds sorprenents:

1°) Troben el seu origen en una secta politicoreligiosa. En un cas, el culte de L’Ésser suprem ha desembocat en la creació d’un imperi vast però efímer (el segon del món durant el període d’entreguerres). En l’altre, la predicació de Mahomà es troba a l’origen d’una important i brillant civilització.

2°) El dogmatisme sectari fundat en la idea que no hi pot haver cap veritat fora del sistema de pensament oficial. El significat de tot esdeveniment es transforma així per reafirmar les conviccions de les poblacions adoctrinades des de la infantesa.

3°) Un conjunt de prejudicis respecte a les qüestions lingüístiques i que condueixen necessàriament a l’opressió nacional pel fet que la llengua constitueix l’indici sintètic de la nacionalitat. Els jacobins han heretat de l’Antic règim, agreujant-la, la política d’eradicació dels parlars regionals i han privilegiat l’ús de la llengua de la cort. El francès s’ha tornat així avui «la llengua de la República» i no pas només la llengua oficial de l’Estat. Aquí hi ha un matís que s’apreciarà… Els musulmans, quant a ells, consideren la llengua àrab per a sagrada i volen imposar-la fins i tot en països on els arabòfons són minoritaris com en el Marroc. Recordem que el llatí no és una llengua sagrada sinó només una llengua litúrgica.

4°) La voluntat ridícula, irracional, criminal i irrealitzable de transformar l’home, segons els seus dogmes. La «pàtria dels drets humans» s’ha així investit de la missió de difondre a tot arreu al món la llibertat, la igualtat i la fraternitat. Els islamistes voldrien, quant a ells, convertir per força la humanitat sencera a la seva religió.

5°) La impossibilitat de comprendre el sentit dels esdeveniments a causa de la naturalesa mateixa del dogmatisme que impedeix analitzar correctament les realitats del món modern.

6°) La resistència inconscient al canvi en un cas, la voluntat de mantenir a una societat paralitzada a cobert de tota influencia occidental, en l’altre.

7°) El menyspreu, no confessat en un cas, afirmat en l’altre, de la democràcia i que va sovint alhora amb una certa sobrevalorización de la violència.

Per comprendre l’essència profunda del jacobinisme i de l’islamisme, convé referir-se als sistemes totalitaris del segle passat. El segle XX ha estat marcat, en efecte, per l’aparició, el desenvolupament i la desaparició dels dos tipus de règims els més absurds i els més criminals que s’han abatut sobre l’espècie humana: el comunisme i el feixisme. Aquests dos sistemes es proposaven de canviar la història de la humanitat i la naturalesa profunda de l’home recorrent al terror generalitzat.

Les anàlisis més recents —a França però no pas a l’estranger on el debat està tancat… — posen en evidència les similituds que existeixen entre la trajectòria del partit jacobí històric i de la primera república d’una banda, i entre els règims totalitaris del segle passat, d’altra banda. El primer partit únic de la història no ha estat com alguns ho creuen el partit bolxevic sinó el partit jacobí! Els pares fundadors del comunisme mai no han amagat la seva admiració per a Robespierre o Saint-Just. Hitler ell mateix es presentava de bon grat com el continuador de Napoleó I… Tenint en compte la seva naturalesa i el seu lloc en la cronologia històrica, qualificarem el sistema jacobí de «paleototalitari» ja que va ser la caixa de Pandora a l’origen de tants de crims.

Per una mena de pam i pipa de la història, el comunisme s’ha esfondrat sense glòria a partir de l’any mateix on els jacobins celebraven festosament el bicentenari de la seva famosa Revolució… El «xoc de les civilitzacions» va succeir llavors a la guerra freda caracteritzada pel conflicte dels blocs ideològics. Aquesta situació nova ha estat finament analitzada pel professor Samuel P. Huntington en la seva obra premonitòria publicada el 1996. Al principi dels anys vuitanta, s’ha començat a parlar d’«islamisme» per designar els moviments polítics radicals que prediquen l’establiment per la violència d’un o de diversos Estats islàmics i que rebutgen en bloc la modernitat i els valors democràtics o socialistes jutjats occidentals. De fet, és molt delicat establir una distinció entre islam, fonamentalisme musulmà i islamisme ja que, com ho observa Anne-Marie Delcambre: «L’integrisme no és la malaltia de l’islam. És la integritat de l’islam. És la lectura literal, global i total dels seus texts fundadors.» Tenint en compte el seu projecte polític i del seu lloc en el desenvolupament dels fets històrics moderns, qualificarem el sistema islamiste de «neototalitari» ja que constitueix als ulls dels especialistes (amb la Xina) la major amenaça que plana d’ara endavant sobre l’Occident i sobre els seus valors democràtics.

II – El jacobinisme: la secta a les mil cares

No n’existeix més, almenys oficialment, a França de partit jacobí. És molt evident tanmateix que aquesta secta politicoreligiosa ha tingut un paper determinant per la constitució de l’Estat francès modern. La majoria dels partits polítics francesos es presenten avui com a «republicans» és a dir que accepten com anant tot sol la constitució i les institucions jacobines. La mala fe és aquí evident. Si cap partit no és jacobí és, perquè la majoria d’entre ells ho és!

El jacobinisme històric no ha format un cos de doctrina intangible i immutable. S’ha desenvolupat en un entorn bel·licós gaire propici a l’extensió de les llibertats públiques. La idea d’una «missió nacional» ha conduït, al nivell internacional, a annexions i a una guerra europea de disset anys i, al nivell interior, a un règim un i indivisible on oposicions i particularismes són sovint considerats com empreses de traïció.

Avui, el corrent jacobí no es presenta sota la forma d’una organització específica sinó sota les d’avatars polítics, maçònics o d’altres. Tots són més conscients de les seves diferències que del seu fonament ideològic comú. Aquesta situació manté a França la il·lusió d’un debat democràtic mentre que els ciutadans tracten amb «els mateixos gossos amb collars diferents».

Els defectes del jacobinisme es troben evidentment en el nivell de la política tradicional de l’Estat francès. Sense voler estendre sobre aquest tema recordarem algunes característiques principals:

– França continua sent un país megalòman. Continua manifestant la convicció de la seva legitimitat mundialista i del seu paper de guia suprem de les altres nacions.

– França pretén donar lliçons de moralitat política i de virtut al món sencer mentre que un nombre considerable dels seus dirigents polítics de primer pla de diversos partits polítics s’impliquen en assumptes de corrupció i són rarament condemnats.

– França vol fabricar «ciutadans», sobretot a través de l’escola d’Estat anomenada «laica», com antany la Unió soviètica pretenia donar llum a un home nou o el règim nazi al superhome.

– França és oficialment una democràcia, però bloquejada en la seva evolució pel seu centralisme i que denega tot dret específic a les comunitats històriques. En el millors dels casos, la república jacobina no pot funcionar més que sobre la base del despotisme il·luminat. Es pretén referir-se a Rousseau quant, en la pràctica, és el despotisme il·luminat d’en Voltaire que se segueix.

– França nega per principi l’existència fins i tot de les realitats més evidents (sobretot ètniques i religioses). Aquesta actitud la condueix per la força de les coses a practicar una desinformació generalitzada. Més gravi encara, la sordesa i la ceguesa dels dirigents polítics, els impedeixen prendre la mesura exacta dels perills internacionals, sobretot pel que concerneix al perill islàmic.

– França es mostra d’una complaença deplorable amb els pitjors règims dictatorials com el de Robert Mugabe mentre que en el mateix temps no es priva de criticar els dirigents d’Estats liberals tanmateix propers de nosaltres del punt de vista cultural com ho són Gran Bretanya o Polònia. La palma dels polítics jacobins escau, sens dubte a Jean-Pierre Chevènement, un gran amic de l’antic amo de Bagdad. A la seva obra Une certaine idée de la République m’amène à… , l’antic Ministre de la Policia es lliura a una vertadera declaració d’admiració i de fidelitat al sanguinari dictador iraquià.

– L’antiamericanisme, gairebé general a França, constitueix un element fonamental de la diplomàcia francesa i això és desastrós ja que reforça els països musulmans en el seu odi visceral de l’Occident. Existeix a l’evidència un lligam entre el liberalisme econòmic i la democràcia política. Abans de l’última guerra mundial tots els dictadors escopien la seva metzina sobre la democràcia britànica. Sent el món el que s’ha tornat, és als Estats Units que incumbeix d’ara endavant el paper de cap de turc internacional.

III – L’islam i l’islamisme

L’islam posseeix característiques que no es pot comprendre que fent abstracció dels nostres prejudicis d’occidentals sobretot de la nostra tendència a considerar la religió com un assumpte privat, cosa que en aquest cas es revela fals. Tractem amb la religió monoteista per excel·lència. En general, el monoteisme inclina al fanatisme. En totes les civilitzacions procedents d’aquest tipus de religió, es troba la certesa d’alguns de detenir la Veritat i d’adorar el vertader Déu, certesa que va alhora amb l’odi de l’incrèdul, odi que es manifesta a vegades amb una violència inaudita. Al dogma monoteista correspon el de la unicitat última de la societat humana al motlle mental islàmic d’on la necessitat pel creient d’islamitzar el planeta. Es tracta, doncs menys d’una religió, al sentit espiritual, que d’un imperialisme intolerant. En l’islam, no és possible de separar la religió de la política. Es tracta d’un sistema que pretén regir els aspectes polítics, econòmic i socials de l’Estat i de la societat. Per aquesta raó, rivalitza amb les altres religions, però també amb altres ideologies tals com el jacobinisme, el comunisme, el capitalisme, el feixisme, etc. En la religió cristiana, al contrari, les diverses activitats polítiques i socials es compartimenten des de l’origen: «Torna a Déu, el que és de Déu i a Cèsar, el que és de Cèsar» és escrit en l’Evangeli. Aquest postulat fundador ha permès als Occidentals, de desenvolupar teories polítiques com la de la separació dels poders, del laïcisme o de la democràcia. No hi ha res que es pugui comparar en la civilització musulmana on cap aspecte de la societat i de l’existència humana no sabria escapar a la influència de la religió. Cal assenyalar també una altra diferencia fonamental entre el cristianisme i l’islam. El catolicisme o la religió ortodoxa, per exemple, constitueixen aparells ideològics estructurats. L’islam, al contrari, no posseeix de jerarquia reconegudes per tots els adeptes. Això significa que dins el primer cas, és molt fàcil d’instrumentalitzar la divinitat, dins l’altre cas és impossible. Pels musulmans, no hi ha només que una sola llei: la llei de Déu i l’home no disposa del poder de legislar el que condueix a l’immobilisme general!

Sobre molts de punts, la religió islàmica és incompatible amb els principis generals de la Declaració universal dels drets humans de l’Onu. Així l’islam predica tres desigualtats fonamentals en la humanitat exigint el respecte de la supremacia absoluta de categories d’individus sobre d’altres: els homes sobre les dones, els musulmans sobre els no musulmans, els amos sobre els esclaus. La relació que mants musulmans entretenen amb la comunitat jueva en general és particularment reveladora del racisme de llur religió. Els Jueus no són només infidels perquè són Jueus o partidaris de la democràcia, però encara, es consideren com a inhumans. És extremadament corrent que musulmans qualifiquen els israelites de «mones i porcs» o de «descendents de les mones i dels porcs». Aquesta qualificació que deshumanitza, recordant una època molt trista, es basa en tres versicles alcorànics que relaten que certs Jueus han estat transformats en mones i en porcs per Al.là per no haver respectat el sàbat. L’esclavitud es practica encara avui a terra d’islam, com al Sudan i s’ha de saber que l’Alcorà és l’únic llibre sant que aborda aquesta qüestió sense escrúpol. Pitjor, a casa nostra, a la Gran Bretanya, per exemple, hi ha milers de criats asiàtics dominats per residents del Golf, privats de papers i de llibertat. Se sap que un musulmà no té el dret de canviar de religió contràriament a les disposicions de la Declaració de l’Onu?

El 1990 els Estats musulmans han firmat una Declaració dels drets humans a Islam que precisa en conclusió (articles 24 i 25): «Tots els drets i les llibertats estipulats en aquesta declaració se sotmeten a la Xària (llei religiosa islàmica)»; «La Xària islàmica és l’única font de referència i de clarificació per a l’explicació d’aquesta declaració dels Drets Humans.» Aquest procediment significa utilitzar el dret per negar els drets naturals dels individus i de les comunitats. És el mateix procediment que utilitza l’Estat jacobí francès per negar dins la seva constitució els drets dels pobles al·lògens.

Tothom coneix el passat sangonós de l’Església catòlica, però que se sap del de l’Islam? En el transcurs de la història, aquesta religió ha fet la prova del seu caràcter obscurantista. La llista dels crims que se li poden imputar és impressionant. Des dels seus orígens s’ha construït que sobre el robatori, l’homicidi i la destrucció. El profeta mateix es va entregar als pillatges de les caravanes de La Meca i a nombroses exaccions i matances (en particular la dels Jueus de la tribu dels Quraizah). Recordem que els àrabs són responsables de la destrucció de la gran biblioteca d’Alexandria que encloïa tots els coneixements de l’Antiguitat. El 642, allò que quedava dels 700 000 volums o manuscrits d’aquella institució han estat cremats pel Califa Omar. Es van utilitzar per escalfar els banys públics durant sis mesos, ja que «si tots aquests llibres són conformes a l’Alcorà, són inútils, si no són conformes, són perillosos». Entre el segle VII i el segle XIII, la civilització musulmana portava avantatge sobre l’Europa en els plans econòmic i cultural i tanmateix es va esfondrar d’ella mateixa a partir del segle XVI, deixant definitivament el camp lliure a la civilització europea. No hi ha cap misteri a aquesta realitat històrica. Tots els mals dels quals sofreix el món musulmà provenen de l’absència general de llibertats. Com a exemple, recordem que els doctors de la llei s’han oposat durant tres segles a l’ús de la impremta en l’Imperi otomà!

Avui encara, els països musulmans pateixen de la influència de la religió sobre la societat. Els dogmes i la censura s’oposen a la llibertat de pensar i d’expressió, la corrupció i la incúria a la llibertat del mercat, l’opressió masculina a la llibertat de les dones i la tirania a la democràcia. És el destí de la majoria d’aquests països dels quals molts estan lluny de ser pobres. Més greu, els musulmans no poden coexistir amb cap altra població al món. Aquesta promiscuïtat provoca conflictes a tot arreu.

A Occident, els musulmans es refereixen constantment al laïcisme per reivindicar els seus drets a practicar i a predicar la seva religió, però quina és la situació en terra d’islam? Molts països musulmans prohibeixen l’edificació d’una església sobre el seu territori. Una mica a tot arreu, l’entrada i la residència de sacerdots cristians són pràcticament impossibles. Fins i tot Estats presentats a França com tolerants (Tunísia, Turquia…) prohibeixen tot proselitisme cristià sobre la seva terra. Els contraventors poden ser acomiadats dins llur país en cas que intentarien predicar la seva religió als autòctons. Certs Estats com el Marroc o Tunísia autoritzen la pràctica d’un culte cristià als europeus instal·lats a casa seva, però altres països van fins a prohibir aquesta pràctica als estrangers.

A partir dels anys vuitanta, els moviments polítics islàmics han aparegut i ara són presents en varies regions del món com Afganistan, Algèria, Egipte, Líban, Àsia del Sud, Àsia del Sud-Est, Filipines o Aràbia Saudita. Es distingeixen del fonamentalisme islàmic ordinari pel lloc central que atribueixen a la qüestió de la presa del poder. Ningú no ignora avui l’objectiu perseguit pels membres d’Al Qaida, l’organització criminal internacional creada per Osama Bin Laden. Aquestes organitzacions han assassinat des de 1981 un nombre considerable de civils innocents. Disposen ara de mitjans de destruccions de massa colossals. Segons certs testimonis, Al Quaida s’hauria procurat així agents biològics perillosos com l’àntrax i intentaria produir ricina, una metzina mortal a dosi molt feble (amb 3 mg de ricina n’hi ha prou per matar un adult). A l’Afganistan, els investigadors han descobert que Al Quaida estava en possessió d’esquemes per fabricar «maletes bombes» a partir de plutoni enriquit. Ara bé aquest metall es troba en milers de reactors nuclears mal vigilats.

Molts musulmans es consideren com les víctimes d’un Occident satanitzat mentre que a l’evidència els països àrabs pateixen sobretot del seu propi arcaisme i de la incúria dels seus dirigents. Els polítics autoritaris i incapaços sempre s’han servits dels caps de turc per explicar la pobresa i desviar el descontentament de poblacions reduïdes a la misèria. Tenint en compte la regressió general dels països musulmans, és cert que els mullah continuaran encara molt temps de predicar una versió histèrica de l’Alcorà a multitud fanatitzada.

Per adonar-se de la plaga que representa la religió islàmica en els aspectes econòmic, politic i social, és suficient comparar l’evolució divergent dels dos Estats constituïts a partir de 1947 sobre les runes de l’imperi indi. L’Índia i el Pakistan s’han trobat confrontat al moment de la independència als mateixos problemes de subdesenvolupament. Aquests països eren diferents pels seus règims polítics, un ha elegit la via de la democràcia, l’altre, la de l’islam. L’Índia no ha conegut des d’aquesta època cap cop d’estat mentre que la dictadura pakistanesa no n’ha fet més que passar de les mans dels militars a les dels religiosos. A l’Índia la llibertat religiosa és acceptada per la majoria de la població mentre que tots els no musulmans han estats expulsats del Pakistan des de 1947. Avui la taxa d’alfabetització s’eleva a l’Índia a 76 % pels homes i 54 % per les dones. Al Pakistan, les xifres són respectivament de 55 % i de 30 %. La població s’augmenta dues vegades més ràpidament al Pakistan (3 % per any) que a l’Índia (1,5 %). L’Índia és ara una important potència econòmica dins nombrosos sectors. El 2050 serà el tercer país del món per al PIB. La indústria pakistanesa no ha brillat fins ara més que a tres sectors: els canons, els míssils i les bombes nuclears…

Finalment, quan el jacobinisme es combina amb l’islam, és l’horror absolut. No oblidem mai l’exemple històric de l’altre gran Estat jacobí: Turquia. El nacionalisme turc s’ha sempre exprimit al curs de l’historia pel rebuig de les minories cristianes. Al final del segle XIX i al principi del segle XX, els Joves turcs del partit Unió i Progrés i Ataturk —un gran admirador de Napoleó…— han estat fascinats per la Revolució Francesa i l’han aplicat per realitzar les seves ambicions polítiques. Els Joves Turcs han perpetrat el primer genocidi del segle passat. Han eliminat físicament la majoria dels armenis que vivien a Turquia. El 1915 i el 1916, entre 1 200 000 i 1 500 000 persones, és ha dir els dos terços de la població armènia de l’imperi otomà, han estat assassinades sobre el terreny o han mort en el transcurs de la seva deportació. El 1955 hi ha hagut aldarulls anticristians i més tard exaccions contra grecs dins el marc de la qüestió de Xipre. Dins aquest Estat la política de turquització ha associat de manera exclusiva la noció de ciutadania amb la d’ètnia turca i d’identitat musulmana. Com molts països musulmans, Turquia no pot sortir d’aquest dilema que no deixa cap possibilitat de democràcia d’imposar-se: o dictadura militar o dictadura religiosa. N’hi ha alguns anys, l’Estat jacobí francès ha reconegut la realitat d’aquest genocidi, crim del qual assumeix tanmateix una responsabilitat moral evident.

Assistim avui a França a una convergència sorprenent dels discursos dels jacobins i dels musulmans. Els uns i els altres s’afirmen plenament satisfets del règim actual i així van de tronc. Basta de mirar les emissions informatives de la televisió d’Estat per adornar-se de l’extrem islamofilia del poder. Es pot preguntar legítimament per què les minories ètniques no beneficien, elles també, de la mateixa mansuetud? La política d’immigració presenta França com una nació francòfona acollidora i tolerant dins una Europa multiculturals rica i pròspera on el domini de les grans llengües nacionals (alemany, anglès, francès…) permet la integració i la mobilitat geogràfica i social. Igualment les comunitats històriques de l’Hexàgon, sempre insatisfetes i que busquen privilegis, són assimilades a les comunitats procedents de la immigració com va ser el cas el 1999 amb la Carta Europea de les llengües menys difoses. S’entén millor llavors la valorització dels «nous ciutadans» per contrapesar el supòsit xovinisme dels provincials. Aquesta política, lluny de ser innocent, s’insereix en una visió estratègica de marginalització i d’assimilació de les ètnies oprimides. La col·lusió objectiva entre jacobins i musulmans no és sorprenent quan es considera que uns i els altres, malgrat les seves divergències sectàries, comparteixen el mateix ressentiment: l’odi de la democràcia i la fascinació del poder, la nostàlgia per una època de grandesa passada anant junt amb l’antiamericanisme, el rebuig visceral de les diferències ètniques i religioses. Certs dirigents polítics com l’imprescindible Jean-Pierre Chevènement, han provat que estaven ben decidits a fer regnar un nou ordre moral republicà fundat sobre quincalla: democràcia vertical, serva ciutadania, pseudolaicisme centraliste, antiracisme selectiu… Jacobins i musulmans s’entenen perfectament per jugar als ciutadans hipòcrites. Però qui guanyarà finalment la partida?

IV – L’islam a França i el fracàs de la integració

La mundialització de l’islam constitueix una realitat del món actual. El 1800, hi havia 105 milions de musulmans al món i la humanitat comptava llavors 954 milions d’homes. El 2000, el nombre de musulmans s’avaluava a 1 350 milions per a una població mundial de 6 000 milions d’homes. Dit d’una altra manera s’ha passat en dos segles d’un percentatge d’11 % a 23 % de musulmans al món. Aquesta religió ja no es localitza només als països àrabs o asiàtics sinó a Occident (Estats Units, Canadà, Europa). A França sobretot, l’islam s’ha desenvolupat d’una manera espectacular durant els últims anys del segle XX. Al principi dels anys vuitanta, la religiositat de la comunitat algeriana —llavors dominant— era gairebé inexistent. La seva pràctica religiosa discreta es podia comparar a la dels catòlics. Aquesta situació s’ha modificat bruscament a partir dels anys vuitanta-cinc. S’ha assistit llavors a la pujada en potència de grups d’inspiració integrista.

Seguidament als atemptats de l’11 de setembre de 2001, un discurs lloant els mèrits d’un islam moderat i respectable ha estat àmpliament difós per les autoritats franceses. Aquest hipotètic «islam moderat» que no existeix més que en l’esperit dels que s’ho volen creure, és sense dubte el principal engany imaginat pels islamistes a Occident amb la complicitat d’intel·lectuals pseudo progressistes. És suficient fullejar el llibre sagrat d’aquesta religió per adonar-se del seu contingut rancorós de cara als infidels. La televisió francesa d’Estat presenta ara els rectors musulmans com «autoritats» respectables. Com és lluny el temps en què la publicació de les elucubracions de l’aiatol·là Khomény provocava la hilaritat del públic! Els que s’atreveixen a denunciar el caràcter mentider d’un islam tolerant i humanista ara són de seguida acusats d’islamofòbia i de racisme. El 1991, Jean-Claude Barreau, un socialista, amic de Mitterand, provoca un bonic escàndol declarant en una de les seves obres que l’islam constitueix la religió «la més reaccionària, la més antidemocràtica i la més tancada als drets humans.» Poc de temps després és destituït de l’Ofici de les migracions internacionals, organisme del qual ocupa la presidència. Al gener de 2004, un professor d’un col·legi de Courbevoie, Louis Chagon, rep un blasme de l’Educació nacional per haver recordat, en curs, una matança perpetrada per Mahomà el 627, quan es tracta d’un fet històric comprovat! Les autoritats franceses s’esforcen de persuadir-nos que els mahometans són gent plàcida però en el mateix temps, envien a un cos expedicionari a la Costa d’Ivori per contenir la pressió de la comunitat musulmana, majoritària en aquest país però marginada. L’islam seria, diuen, una religió de tolerància, però a l’evidència, París tem sobretot l’emergència d’un conflicte religiós al cor de l’Àfrica occidental!

A propòsit de l’islamofòbia, s’observarà que la confusió voluntària entre criteris religiosos i criteris ètnics va ser utilitzada primer pel règim de Vichy per definir la «raça jueva». Era considerat a França a l’època com Jueu, aquell que la família seva practicava la religió israelita. Curiosament, els ideòlegs actuals que afirmen el caràcter suposadament raciste de l’islamofòbia, es funden també sobre el criteri religiós: és raciste el que es permet de criticar la religió musulmana. Gràcies a aquesta manobre confusionista, s’arriba a fer acceptar un nou delicte de blasfèmia reservat a l’islam per reduir al silenci els esperits crítics… Sempre a propòsit de l’islamofòbia, s’ha de recordar que es tracta d’una manifestació del despotisme intel·lectual, una tradició ben francesa que ha començat a l’època de la guerra freda quan les elits d’aquest país exaltaven el paradís soviètic i el Petit Pare dels Pobles, tradició que s’ha mantingut fins avui… Molts esperits refractaris, culpables d’haver tingut raó abans tothom, han patit així dels mètodes de certs esperits il·lustrats, especialistes en injúria, anatema, mentida, amalgama, procés d’intenció i cacera de bruixes… El despotisme intel·lectual és un procediment totalitariste i que té només una sola raó d’existir: fer obstacle a tot debat de fons sobre qüestions de societat essencials. De la mateixa manera que no existeix de jacobinisme moderat, no existeix d’islam moderat. Els «moderats» pareixen disposar d’aquesta qualitat només que per referència als grupuscles terroristes. N’hi ha prou per fer oblidar que prediquen una societat que rebutja la integració en els països d’acollida considerats com a «impius» i les nostres valors laics i democràtics. En realitat, els francesos no s’han assabentat de res de les lliçons del passat. Han conservat l’esperit muniquès d’abans la segona guerra mundial.

Una de les paraules claus del discurs jacobí reprès pels «immigrants» és el terme «integració» sensat resoldre tots els problemes de cohabitació. Ara bé, si la integració funciona quan concerneix individus ben decidits a integrar-se al país d’acollida, és impossible quan es tracta de poblacions senceres i encara més quan aquestes pertanyen a civilitzacions diferents. A cap país del món, els musulmans no poden viure gaire temps en pau amb cap altra població. Sobre aquest punt, és possible citar, com a exemple, una llista impressionant de països europeus, eslaus, africans o extrem-orientals.

Aquests últims anys l’opinió pública ha descobert el fracàs de la integració dels musulmans a la societat francesa. Més greu, aquest fracàs concerneix individus que pertanyen a la tercera generació i es manifesta sota formes diverses: aparició de «vels islàmics», creixement de la violència urbana a certs barris. Durant el partit de futbol França Algèria del 6 d’octubre de 2001, milers d’espectadors d’origen magribí han xiulat copiosament La marsellesa en presencia del President Chirac atordit. De cara a la policia, els joves de les ciutats adopten ara un comportament amoral i asocial. Tots els actes delictius comesos pels seus amics s’esborren de la seva consciència. Sol subsisteix el fet que les autoritats es prenen a l’un d’ells. El discurs communitariste dels islamistes justifica aquest tipus de comportament i aïlla els joves als seus guetos. El gener de 2004, terroristes de Vénissieux han estat detinguts mentre que es preparaven a cometre un atemptat bioquímic contra l’ambaixada de Rússia. Aquest acte hauria pogut tenir per conseqüència milers de víctimes. Malgrat això alguns dies més tard, centenaris de joves s’han manifestat en solidaritat amb els terroristes i van cridar a l’odi envers la policia i els Jueus! Alain Bauer (l’antic Gran Mestre del Gran Orient de França) i Xavier Raufer han publicat el 2000, un llibre intitulat Violences et insécurité urbaines. La conclusió d’aquests dos experts és categòrica: existeix un lligam entre la delinqüència i la immigració. Observen que els barris a problemes apleguen una mitjana de 40 % d’estrangers.

Com s’ha arribat a un nou qüestionament dels valors fonamentals de la nostra societat occidental? La deriva ideològica de certs elements procedents de moviments antiracistes d’esquerra explica aquesta situació. Seguidament a l’assumpte de les col·legiales velades de Creil a l’octubre de 1989, el moviment «immigrant» va evolucionar en part cap a l’islamisme. Aquesta època es marcava, recordem-ho, per l’inici del final del comunisme reemplaçat de seguida sobre l’escena política mundial per l’ona de fons fonamentalista. Ràpidament el moviment immigrant va abandonar el seu laïcisme original d’inspiració socialo-trotskiste per adoptar posicions communitaristes. Ulteriorment, certes comunitats musulmanes continuaren la seva regressió ideològica i passaren naturalment sota influències islamistes. Aquesta situació no és sorprenent quan es considera que l’islam europeu és controlat totalment per Estats musulmans o associacions que es refereixen a un islam ortodox.

Els fets demogràfics constitueixen dades fonamentals per comprendre l’evolució probable entre els sistemes jacobí i islàmic. Europa travessa un període d’enfonsament demogràfic impressionant comparable el que ha conegut amb les grans pestes del segle XIV! Avui, a França la taxa de reproducció és d’1,7 nens per dona mentre que la taxa de renovació de les generacions és de 2,1. Cal saber que aquesta taxa cau a 1,1 per als europeus de soca i fins i tot a 0,9 a l’Estat espanyol. En el mateix moment en què estem en plena decadència demogràfica, milions d’éssers humans d’origen extra-européenne s’instal·len als nostres països. El 2000, per a França, 8 % dels adults eren origen extraeuropea i 34 % dels nens de menys de 5 anys. En alguns anys, entorn del 2030, de quinze a vint milions de magrebins podrien ser instal·lats dins l’Hexàgon. Les relacions de força entre poblacions que pertanyen a diverses civilitzacions està modificar-se així a l’Europa en detriment dels Occidentals. El pes de les comunitats musulmanes procedents de la immigració anirà creixent. Es traduirà d’aquí alguns decennis per una balcanització de les societats europees d’acollida. En l’actualitat, els vertaders guetos en els quals viuen les poblacions musulmanes que instauren l’islam com a principi d’identitat, s’han constituït en la perifèria de les grans ciutats franceses o alemanyes. Sobre aquests territoris, es consideren l’Administració i la policia com a estructures estrangeres.

En un informe al títol eloqüent: Les migracions de substitució, publicada fa alguns anys, els experts de la Onu «aconsellaven» tanmateix en la Unió Europea d’acollir 150 milions d’estrangers abans del 2050 i això -deien- per finançar el sistema de jubilació.

Una de les característiques del jacobinisme, és la seva extraordinària capacitat d’obscuriment de les realitats ètniques i culturals. Els immigrants europeus mai no han posat pel passat problemes d’integració pel fet que els seus costums i les seves mentalitats eren propers als de les poblacions de soca. En el cas dels immigrants extraeuropeus i especialment dels musulmans, el perill és gran que la seva instal·lació desemboca en una reconsideració dels valors fundadors de la civilització occidental i fins i tot la seva supervivència. En nom de la llibertat religiosa, del dret a la diferència, del communautarisme, ja no es dubta a exigir drets col·lectius separats o règims especials que replantegen drets fonamentals individuals. Aquestes reivindicacions són sense dubte inacceptables per a nosaltres Occidentals. A més com el règim jacobí podria concedir drets col·lectius a poblacions al·lògenes llavors que els neguen sempre a les minories ètniques que tanmateix són a casa seva?

V – Per concloure

La naturalesa profunda dels sistemes ideològics jacobí i islàmic, és l’exclusió de tot el que sembla diferent, fora de la norma i que s’oposa als seus objectius igualataristes. Amb més raó, uns i els altres no poden cohabitar entre ells que algun temps i sobre la base d’un compromís coix i deshonest com ho va ser antany el pacte germàno-sovietic. No és exagerat de pensar que, en un futur proper, el règim polític jacobí es trobarà confrontat a l’oposició radical d’un vertader front del rebuig integrista. Es pot témer un enfrontament entre poblacions que pertanyen a civilitzacions diferents i ja assistim a ca nostra a una ona d’actes antisemites sovint imputables a musulmans. El risc és gran d’aquí alguns decennis que França i altres Estats europeus es trobin en una situació inextricable similar a la que coneix l’Estat d’Israel des de fa més de mig segle. En política, les úniques coses de la qual se sigui més o menys segur a llarg termini, són les evolucions demogràfiques. Malgrat la seva superioritat tècnica i militar, els països occidentals es podrien trobar en una situació com la del Líban o de Xipre on els musulmans, últims arribats s’han acabat tornant majoritaris i fer fora els autòctons. El risc és gran en efecte que un dia certs països d’Europa puguin conèixer al seu si greus problemes de partició del territori. El fet que els dirigents polítics hagin concedit la ciutadania a milions de musulmans que viuen a França ha creat una situació irreversible que es pot revelar catastròfica. Una vegada més França arrisca entrenar-nos en un nou drama històric.

Manual del bon colpista
Iu Forn

Patim una pandèmia de militars d’una molt alta graduació (possiblement absenta) als que no els agrada l’Estatut. O sigui que com que estan enfadadets es dediquen a amenaçar-nos de treure els tancs al carrer. Bé, doncs, o els treuen d’una vegada o callen (també d’una vegada). I si al final creuen que han de fer el que històricament han fet en aquests casos, permetin-me uns consells d’amic:

Si entren a BCN per la Diagonal, deixin els tancs i agafin el tramvia, que estem parlant d’una ciutat sostenible.

Un cop a la Diagonal veuran que a mà dreta hi ha la seu de La Caixa, ja saben, aquests de l’opa que vol matar de gana Ej-paña. És evident que mereix ser assaltada. Però molt de compte!!! Si en un despatx es troben una noia alta i rossa, deixin-la estar. Podria ser una filla del rei que treballa a l’empresa.

Si en ple saqueig de la ciutat decideixen tornar a endur-se papers, millor que esperin que retornin els que ara estan venint de Salamanca. Si se’ls emporten junts, aprofitaran el transport i estalviaran uns calerons, que sempre van bé.

Recordin que l’ordenança de civisme de BCN prohibeix la pràctica de la prostitució en segons quins supòsits. Per tant, millor que vinguin sense les seves mares.

Avís important: ¿saben el Financial Times , aquest diari que dimarts afirmava que l’article 8 de la Constitució té “imperfeccions”, que demanar ser una nació és un anhel democràtic i que l’actitud del PP en el cas Mena “pot representar una amenaça més gran a la unitat d’Ej-paña que les ambicions autonomistes de Catalunya”? Doncs aquest diari no és català. Per bombardejar-lo haurien de trucar a informació de la Gran Bretanya i demanar-los l’adreça a ells.

Ah, i una cosa molt important que em deixava: sobretot facin cas del senyor Tribunal Suprem i només arribar apuntin-se a ballar sevillanes, no fos cas que acabessin aprenent català.

Diari Avui. 12 de gener del 2006

Josep Maria Isanta ha estat assassinat per la xenofòbia i el racisme anticatalà

Josep Maria Isanta de 22 anys ha estat assassinat, fou durant les festes de la Patum a Berga, els agressors, una colla de nois amb emblemàtica espanyolista i d’origens diversos. Han estat detinguts vuit espanyols, quatre equatorians, dos marroquis, dos dominicans, dos polonesos i un menor d’edat. Aquesta agressió no és un fet issolat, és una agressió més de caire racista i xenòfob anticatalà.

Des de fa un temps bandes de joves amb emblemàtica espanyolista formada per immigrants espanyols i d’altres nacionalitats estan creant un clima d’inseguretat al país, bandes d’aquestes característiques i de joves llatins (Ñetas, Latin Kings, Maras…) prenen el carrer aprofitant els buits legals que permeten la reincidència i la impossibilitat d’erradicar la violència juvenil.

El crim de Berga és part d’aquestes agressions contra el nostre poble, dels brots de racisme i xenofòbia anticatalana que estan sortint arreu i que els medis polítics i de comunicació no s’atreveixen a anomenar pel seu nom. Exigim a l’Ajuntament de Berga que defineixi el crim com un atac xenòfob anticatalà i que actui com part acusadora en el procés contra els culpables, tot insistint en les caracterìstiques del crim com agravant.

Cal exigir que s’apligui la legislació sobre bandes armades contra aquestes colles de delinqüents juvenils, en el cas de menors que siguin ingressats en centres tancats, amb la impossibilitat de poder fugir com malauradament passa massa sovint en aquets centres.

Són imprescindibles les plenes competències en política d’immigració, és una exigència mínima per poder acceptar un nou estatut. Sense les plenes competències en política d’immigració no podem canalitzar els cabals migratoris necessaris i que el nostres país pot assumir.

Denunciem les campanyes xenòfobes i anticatalanes portades a terme des de la brunete mediàtica espanyola i per elements anticatalans a casa nostra, grups com el Fórum Babel, Convivencia Cívica Catalana o el Colectivo Crisol creen amb les seves blasmes anticatalanes un clima d’odi envers Catalunya i la nostra cultura i llengua. Aquestes campanyes anticatalanes tenen a les bandes de joves marginats de la immigració espanyola i extra-comunitària un bon brou de cultiu on sembrar l’odi i l’automarginació.

UNITAT NACIONAL CATALANA
www.unitat.cat
correu@unitat.org

L´EXEMPLE IRLANDÈS

No he estat mai partidària de copiar estratègies polítiques utilitzades en contectes diferents al de Catalunya, però sí crec que, en alguns casos, podem extreure un seguit d´ensenyances analitzant els processos d´alliberament nacional d´altres països, i és per això que penso que els catalans tenim molt a aprendre del cas d´Irlanda.

L´independentisme irlandès és, sense cap mena de dubte, un dels millors exemples del que significa un moviment d´alliberament nacional en estat pur, és a dir, no subliminat a cap tipus d´ideologia que pugui hipotecar el futur i el present de la lluita per la llibertat d´una nació.

Irlanda, nació que porta ja més de 800 anys en lluita per la seva independència, ha vist com entre els seus màrtirs i activistes hi ha tota mena de persones, amb ideologies diferents i, de vegades, contraposades, però que s´uneixen com una pinya al voltant del desig de llibertat nacional. És cert que el Moviment Republicà ha patit nombrosos casos de divisió interna i d´enfrontaments entre els propis patriotes irlandesos (l´exemple més sagnant seria el de la guerra civil de 1922-23), però aquests enfrontaments han estat motivats per qüestions d´estricta estratègia política de caire independentista, i no com a consequència de sectarismes de tipus social o religiós.

Sovint se´ns ha volgut presentar el conflicte irlandès com un enfrontament tribial motivat per questions religioses, on dues comunitats, una catòlica i una altra protestant, s´han dedicat sempre a matar-se per impossar la seva religió a l´altri; tanmateix, aquesta interessada visió oferida per molts polítics i mitjans de comunicació no té cap fonament, car l´únic que es cerca amb aquesta argumentació és, precissament, diluir el caràcter nacionalitari de l´enfrontament en un magma ideològic aliè a la realitat històrica del conflicte (no en và el propi Joan Fuster assenyalà al seu moment que “totes les guerres pretenen ésser guerres de religió”). Normalment es mostra als patriotes irlandesos com a fervorosos catòlics papites, i no se sol explicar a la gent que, entre els més il.lustres patriotes irlandesos, s´hi troben una gran quantitat de protestants: Theobald Wolfe Tone, Robert Emmet, Thomas Davies, Charles Stewart Parnell,…. De fet, la primera organització independentista irlandesa de caire polític, la United Irishmen, fou fundada l´any 1791 per una colla de joves protestants il.lustrats de Dublín, entre els que es trobava el propi Wolf Tone, i es tractava d´una societat secreta oberta a totes les confessions que tenia com a únic objectiu l´establiment de la República Irlandesa. La United Irishmen organitzà la revolta de 1798 amb l´ajut dels camperols, dels catòlics i dels protestants presbiterians.

Anys més tard, una altre grup, liderat pel periodista protestant en Thomas Davies, el Young Ireland, inventà l´actual bandera irlandesa en la qual s´uneixen armònicament tres colors: el verd, que representa la terra irlandesa; el blanc, en representació dels catòlics; i el taronja, com a reconeixement de la comunitat protestant. I tot això sense oblidar-nos del gran nombre d´agnòstics i ateus que sempre se han arrenglerat amb els fenians (patriotes).

D´altres han volgut veure en el conflicte anglo-irlandès una simple continuació de la lluita de classes teoritzada per Marx i Engels, segons la qual els independentistes irlandesos serien la classe obrera i progressista, mentre que els anglesos representarien la classe burgesa i conservadora explotadora dels primers. Aquesta visió és també errònia, car en el Moviment Republicà hi han militat sempre gents amb diferents sensibilitats socials: des de socialistes com Connolly fins a tradicionalistes i/o conservadors com De Valera. Tanmateix, tots els patriotes, socialistes o conservadors, sempre han perseguit el progrés i el benestar del poble irlandès en el seu conjunt, i que passava (i passa) per la reunificació i la independència de l´Illa.

Que el Moviment d´Alliberament Nacional Irlandès ha estat ideològicament unitari,  sense caure en divisionismes per qüestions de tipus social o religiós, ho podem constatar fàcilment si observem els contactes internacionals que han tingut, al llarg de la història, els independentistes irlandesos en general i, més concretament, la organització armada IRA. A tot el llarg del segle XX, l´IRA a rebut suport econòmic i logístic i/o suport moral de sectors tan distants ideològicament entre si com poden ésser l´Alemanya nazi d´Adolf Hitler durant els anys 30, el dictador de Líbia en Gaddafi, càrrecs electes del Partit Republicà dels Estats Units o l´esquerra abertzale basca, entre d´altres. Com podem veure, un ventall ben ample de simpatitzants amb la causa republicana, i els irlandesos, amb bon criteri i amb un gran sentit d´estat, s´han tapat el nas amb una mà i han parat l´altra per rebre els diners necessaris per a la seva lluita. Per contra, els catalans, sense cap sentit d´estat i amb nul.la visió política, ens dediquem a aixecar punys, a atacar aquells que no ens fan cap mal (els Estats Units o Anglaterra, entre d´altres) i a negar la possibilitat de pactes amb els nord-americans o amb qui sigui per tal d´aconseguir la independència de Catalunya. És això intel.ligent i possitiu?; si els catalans acceptem el dret dels irlandesos a pactar amb qui els interessi per tal d´aconseguir els seus objectius polítics, per què ens tanquem portes a nosaltres mateixos i no ens dediquem a fer una gran pinya patriòtica entre independentistes de diferents tendències socials i cerquem els ajuts d´allà on els en puguin donar? Els sonsos es dediquen a fer escarafalls amb les mans, els intel.ligents es tapen el nas amb una mà i paren l´altra per rebre els ajuts necessaris, i els molt intel.ligents paren totes dues mans, sense donar-li importància a la possible pudor que, momentàniament, els pugui omplir els nassos. Tot sigui per la llibertat del nostre País.

Alexandra Arnau

EL PERILL DE L’INTEGRISME ISLÀMIC

Fa més de quatre anys vàrem publicar a la nostra web un recull d’articles denunciant l’ofensiva de l’integrisme islàmic contra Occident, i en aquests anys la situació s’ha agreujat, ja havia passat l’11 de setembre de New York però encara faltaven els atemptats de Madrid i Londres, des d’aleshores l’ofensiva contra Occident s’ha agreujat i s’ha anat demostrant que hi ha a casa nostra una cinquena columna de fanàtics islàmics fruit de la immigració desbocada que planifiquen i executen els atemptats més sanguinaris.

No calen excuses, qualsevol ocasió és bona per atiar l’odi d’aquests fanàtics contra tot el que és infidel, ara han estat les paraules de Benet XVI sobre l’Islam (*les reproduïm més avall per demostrar que no eren un atac sinó la constatació d’un procés), però en altres moments pot ser el menyspreu a una periodista pel fet de ser dona o de l’”obligació” d’aprendre el català.

En altres moments creiem que aquest integrisme fanàtic estava circumscrit als reductes d’Iran o Afganistan, crèiem que sols una minoria xiïta era la causant d’aquest odi envers tot el món no islàmic, però aquest focus d’odi s’ha eixamplat, l’Islam d’avui en dia ja no és la filosofia sufí ni els dervitxos giravoltants buscant a Deu en el seu misticisme, l’Islam actual és ja no tant sols una religió sinó un moviment de masses que escolta les prèdiques dels fanàtics, que odia tot allò que no és el seu islamisme radical i embogit.

Estem vivint els començaments d’una nova guerra, aquest foll moviment de masses que s’empara en l’integrisme islàmic vol iniciar una nova Yihad contra occident i empra el terror, la mort i l’odi, i mentre, nosaltres anem demanat perdó, perdó per les paraules del Papa, perdó per haver-nos deslliurat del jou islàmic que va envair la nostra terra fa 1.200 anys, perdó per no poder acceptar tot els ciutadans del món musulmà que volen venir a viure a casa nostra, perdó per “obligar-los” a deixar a casa seva la poligàmia, l’ablació del clítoris de les seves filles, el menyspreu i la submissió de la dona.

Som un poble mesell? Hem d’acceptar que el pensament “políticament correcte” ha d’estar per sobre la justícia i el dret a la llibertat? Com a catalans volem la llibertat, la justícia i la pau i hem de lluitar amb totes les nostres armes enfront l’ofensiva integrista que vol que visquem atemorits. Hem de prendre la iniciativa, obligar a que s’apliquin les lleis, que es silenciïn els imams que fomenten l’integrisme islàmic a casa nostra, que siguin empresonats i després expulsats del país, car amb el seu discurs fomenten l’odi envers els que no creuen en la seva fe.

Si volem la llibertat pel nostre poble hem de saber enfrontar-nos als perills que ens assetgen i en aquests moments l’islamisme en la seva versió més fanàtica és el nostre enemic. Si no l’aturem serem esclaus ja no tant sols dels estats que ens ocupen sinó d’una religió que menysprea la nostra forma de vida, les nostres dones i els més mínims drets humans. Lluitem per una Catalunya Catalana i Lliure tant de l’opressió espanyola i francesa com del perill que representa l’integrisme islàmic, siguem conscients que els enemics ja els tenim a casa nostra.

Xavier Andreu

* Durant una visita a la seva Baviera natal, el 12 de setembre Benet XVI va pronunciar un discurs a la Universitat de Ratisbona , de la qual va ser catedràtic, en el qual va condemnar la “irracionalitat” de “la difusió de la fe mitjançant la violència”, com ocorre a la “ yihad ” (guerra santa) de l’Islam.

Les declaracions del Papa, que han deslligat un devessall de protestes en el món musulmà, estan recolzades en un diàleg entre l’emperador bizantí Manuel II Paleòleg (1350-1425) i un persa recollit en l’obra publicada en els anys 60 ‘Converses amb un musulmà, Setè col·loqui’, del teòleg alemany d’origen libanès Theodore Khoury .

Aquests són alguns dels fragments del discurs que més controvèrsia han despertat:

(…)

“En el setè col·loqui editat pel professor Khoury , l’emperador toca el tema de la ‘ yihad ‘ (…) de manera sorprenentment brusca es dirigeix al seu interlocutor simplement amb la pregunta central sobre la relació entre religió i violència, en general, dient: ‘Mostra’m també allò que Mahoma ha portat de nou, i trobaràs solament coses malvades i inhumanes, com la seva directiva de difondre per mitjà de l’espasa la fe que ell predicava’. L’emperador explica així minuciosament les raons per les quals la difusió de la fe mitjançant la violència és una mica irracional. La violència està en contrast amb la naturalesa de Déu i la naturalesa de l’ànima. ‘Déu no gaudeix amb la sang; no actuar segons la raó és contrari a la naturalesa de Déu. La fe és fruit de l’ànima, no del cos. Per tant, qui vol dur a altra persona a la fe necessita la capacitat de parlar bé i de raonar correctament, i no recórrer a la violència ni a les amenaces… Per a convèncer a un ànima raonable no cal recórrer als músculs ni a instruments per a copejar ni de cap altre mitjà amb el qual es pugui amenaçar a una persona de mort…'”

(…)

“L’afirmació decisiva en aquesta argumentació contra la conversió mitjançant la violència és: no actuar segons la raó és contrari a la naturalesa de Déu. L’editor Theodore Khoury , comenta que per a l’emperador, com bon bizantí educat en la filosofia grega, aquesta afirmació és evident. Per a la doctrina musulmana, en canvi, Déu és absolutament transcendent. La seva voluntat no està lligada a cap de les nostres categories, fins i tot a la de la racionalitat. En aquest context, Khoury cita uneixi obra del conegut islamista francès R. Arnaldez , qui revela que Ibh Hazn (teòleg musulmà s. X i XI) arriba a dir que Déu no estaria condicionat ni tan sols per la seva mateixa paraula i que gens ho obligaria a revelar-nos la veritat. Si fos la seva voluntat, l’home hauria de practicar fins i tot la idolatria”.

(…)

“La meva intenció no és el reduccionisme o la crítica negativa, sinó ampliar el nostre concepte de raó i la seva aplicació (…) Només ho assolirem si la raó i la fe avancen juntes d’una manera nova, si superem la limitació imposada per la raó mateixa al que és empíricament verificable , i si una vegada més generem nous horitzons (…) Només així podem assolir aquest diàleg genuí de cultures i religions que necessitem amb urgència avui. En el món occidental se sosté àmpliament que només la raó positivista i les formes de la filosofia basades en ella són universalment vàlides. Fins i tot les cultures profundament religioses veuen aquesta exclusió del diví de la universalitat de la raó com un atac als seus més profundes conviccions. Una raó que és sorda al diví i que relega la religió a l’espectre de les subcultures és incapaç d’entrar al diàleg amb les cultures (…) En el diàleg de les cultures convidem als nostres interlocutors a trobar aquest gran ‘logos’, aquesta amplitud de la raó”.

UN INTENT D’ANÀLISI POLÍTICA DESMITIFICADA DE LA IMMIGRACIÓ.

EL NECESSARI REALISME POLÍTIC.
Sense realisme cru no es poden trobar vies de solució reals, sols lírica de desigs i somnis. No és fàcil ésser realista i dir les veritats, no sol ser gens popular.

En el joc sociopolític no hi ha amics, hi ha aliats (una altra cosa és, potser, en el terreny personal). La solidaritat estable i real va en dues direccions (solidaritat mútua entre dues col·lectivitats -acompanyada de cara endins amb autosolidaritat autocrítica per al propi grup) i s’ha de concretar en pactes detallats i viables, car es tracta de no perdre temps ni energies ni cremar la gent amb ximpleries. I, d’entrada, es demostra abans en els detalls fàcils que en grans projectes.

Altrament, oposar-se activament a la immigració manca de realisme elemental –perquè va contra l’experiència històrica, les macronecessitats democràfiques i econòmiques que manen al món real- i, en política, tot allò mancat de realisme, en radicalitzar-se o pretendre imposar-se socialment contra la tendència natural, desemboca sempre en violència cega.

Si durant la decadència de l’Imperi Romà foren els bàrbars (=estrangers, en grec) del Nord els qui envairen i destruiren l’Imperi Occidental, ara són els estrangers del sud (del Nord d’Àfrica especialment) els qui tendeixen a venir en massa al nou Imperi Occidental en decadència espiritual, demogràfica i militar (la Unió Europea). La taxa de natalitat magribí és molt elevada, mentre que la sudeuropea, en plena revolució de les tesis antifamília i anti-marit del feminisme radical institucionalitzat, és la més baixa del món. La destrucció de la família tradicional a Occident, a causa de la bonança econòmica –en bona part originada i derivada del saqueig i la rapinya contra els països pobres, mal autoorganitzats i sense estructures democràtiques per poder plantar cara a la penetració econòmicomilitar occidental- i del femellisme sexista, demagògic i no igualitari, és un fet.

Les macrotendències mundials no poden ser esmenades sense canvis interns de cada societat, la qual cosa implicaria democratització dels països pobres i fi de la destrucció accelerada de la família als països rics.

LA IMMIGRACIÓ PERCEBUDA PER LA CIUTADANIA “ESPANYOLA” I EUROPEA.
Els ciutadans espanyols solen veure la immigració com a excessiva, amb preocupació –de vegades amb molts tons irracionals, per descomptat. Es tracta d’un fenomen nou, “estrany” que no ha parat de crèixer espectacularment en aquests últims anys. La gent pensa: “En què pot acabar això?”. Es tracta d’una por entre lògica i irracional, atàvica. Si d’una banda la immigració ha portat dinamisme econòmic, joventut i ajuda per a una població envellida, per un altre ha portat també estancament de salaris, pujades desorbitades de l’habitatge (els especuladors sempre a l’aguait de les pujades en la demanda, i el PP per a satisfer-los a canvi de comissions) i augment de la delinqüència (a causa de la marginació social, per descomptat).

Els empresaris són els qui reclamen immigració per a tenir mà d’obra barata, però les conseqüències negatives són per als treballadors autòctons, que són els qui, arreu Europa, han seguit la petita burgesia amb una certa tendència a votar partits populistes neofeixistes i racistes (Lepen a França, Hayder a Àustria, també a Holanda, Flandes i Suïssa, a Espanya el gruix de l’extrema dreta està hàbilment encaixada adins el PP a causa de les seves arrels franquistes). Els qui sofreixen els aspectes negatius de la immigració són els qui, com era de tèmer, es feixistitzen: no pas, és clar, els universitaris i progressia, que conviuen en bones condicions amb estrangers (universitaris, ONGs i viatges). Però aquesta progressia esquerrana viu en realitat en un ghetto daurat i no pateix directament de manera tan clara el que pateixen les barriades obreres europees que voten partits racistes, farts de drogues, robatoris i prostitució (conseqüència de la marginació social d’una immigració no integrada).

El PP al Govern ha jugat a la política hipòcrita –com en tot on ha de jugar-, d’una banda afavoreix la immigració, inclosa la il·legal, per un altre parla “oficialment” contra la xenofòbia i la immigració il·legal, però llança el missatge subliminal de criminalitzar la immigració (com a delinqüència) i juga a fons la basa del patrioterisme populista implícitament xenòfob. La idea és fomentar la feixistització social perquè el vot no torni a l’esquerra alhora que exploten els treballadors autòctons i sobretot als immigrants il·legals per a acumular més capital per a la Gran Banca espanyola i els seus projectes neocolonialistas a Iberoamèrica i Portugal (la reconstrucció de l’Imperi que reclamava la Falange en els seus anys de glorias patrias).

D’una altra banda, la delinqüència, igual que el terrorisme, és un negoci rodó per a les empreses de seguretat privada controlades per l’extema dreta (la família de Major Orella, exministre d’Interior del PP -la guineu prenent cura del galliner- controla PROSEGUR i les 3⁄4 parts del negoci de seguretat privada de l’Estat espanyol).

UNA IMMIGRACIÓ DE PES POLÍTIC MORT.
La immigració, freturosa de drets polítics, és un pes mort per a l’esquerra de l’Estat espanyol: no vota, és més amorfa políticament que la pròpia amorfa societat espanyola, actua més aviat com a lumpenproletariat. Els xinesos pensen en llurs negocis, els musulmans en llur cultura religiosa controlada pel clericalisme integrista, els llatinoamericans a ballar i els esteuropeus en el consumisme. La marginació i l’augment del nombre d’immigrants, així com les pujades en el preu de l’habitatge, etc. creen un brou de cultiu procliu a la demagògia ultradretana, de la qual els immigrants amb prou feines ni se n’assabenten, però els autòctons políticament conscients sí.

La immigració és, políticament, un pes mort que els autòctons antifeixistes hem de suportar. Fins i tot, prou immigrants, en un intent patètic per espanyolitzar-se, s’enfunden samarretes amb la bandera espanyola o del R. Madrid, amb la qual cosa ells mateixos afavoreixen la mateixa simbologia neofeixista que a tots ens fot.

Els qui realment es beneficien són els empresaris, però per als qui veiem el panorama pot resultar-nos angoixant, en tant que, sense voler-lo però sense fer-se’n càrrec, els immigrants acaben per ser el leitmotiv per a promoure el patrioterisme feixistoide espanyol.

Per una anàlisi política i humana és menester prendre en compte tots els punts de mira dels afectats pel problema. Realitzar una anàlisi merament des d’un punt de vista “immigrant” o “autòcton” no duu enlloc, perquè és tancar-se a la realitat i al diàleg raonable.

A la meva manera d’entendre-ho, la Coordinadora Estatal d’Immigrants o les ONGs miren el problema tan des del punt de mira immigrant que, si no saben integrar més, el que poden afavorir és una reacció xenòfoba quan la conjuntura política vingui més a tomb, que podria haver estat en qualsevol moment durant el govern a Madrid del PP, però que podria ser també ara, perquè ja hem vist que les situacions polítiques poden donar tombs dramàtics i inesperats.

DES DELS NACIONALISMES PERIFÈRICS NOESPANYOLS.
Quant a les llengües no castellanes, la immigració llatinoamericana és una catàstrofe ecològica. Mentre que el menyspreu dels no castellanoparlants és variat i més relatiu (els xinesos, amerindis i musulmans solen ser més positius cap a llengües nocastellanes), el dels castellanoparlants criolls (llatinoamericans) sol ser dur i colonial: sovint plenament racista. Els immigrants, lògicament per economia d’esforços, tendeixen més a integrar-se –fins i tot al Principat de Catalunya- més en castellà que no pas en català, basc, gallec, astur, etc., amb la qual cosa va incrementant-se el nombre de persones que es relacionen exclusivament en castellà fins el punt de relegar –en una progressió geomètrica- a les llengua autòctones (fa tan sol 20-40 anys plenament majoritàries en els seus respectius territoris) al bagul dels records antropològics i folklóricos. I tot això, a més, sense remordiments i sovint amb menyspreu o amb total indiferència que duu als autòctons cap a la culpa en fals per “ser diferents” (autoodi). Psicològicament és una destrucció, la síndrome d’Ulisses en versió autòctona. Per altra banda, amb aquesta actitud acomodatícia i presumptament “apolítica” (indiferència, ignorància) reforcen irresponsablement l’opressió espanyola contra les nacions sense Estat propi i el genocidi cultural.

No obstant això jo sempre he dit que en molts casos la culpa és dels autòctons, massa colonizats ells mateixos com per a col·locar-se al lloc que els pertoca i parlar als immigrants en la llengua autòctona. Però amb tots els mitjans de comunicació oficialistes bavejant patrioterisme subliminal i racisme impertinent, la cosa es fa molt problemàtica.

Per un altre costat, si lingüísticament la immigració pot ser una catàstrofe, almenys contraresta el sentiment nacionalista espanyol, tan patrioter i orgullós de la seva absoluta mediocritat i no-res, doncs, lògicament, els immigrants no solen sentir-se espanyols ni tan sols solen entendre molt de què va aquesta societat.

Ara bé, aquest sentiment promogut pel PP i els seus mitjans, s’ha basat en dos temes: menyspreu a l’immigrant i odi als nacionalismes perifèrics, exacerbat encara més pel terrorisme d’ETA (i obviant –com no!- els terrorismes espanyols com el franquisme, les tortures policials, el GAL, etc.).

Els independentistes d’esquerra radical –menors de 25 anys- manquen de real formació política, pel que són somiadors per a tot i també, lògicament, en el tema de la immigració, per això “ho donen tot gratis” a la immigració, al cap i a la fi amb més immigració tindran més sexe i marihuana, que és el que més aprecien.

El nacionalisme socialdemòcrata –amb forta representació de docents- està pres de l’ortodòxia mecanicista i censuradora del Pensament Políticament Correcte, i substitueix les realitats per definicions encartronades, és justament aquesta actitud estúpida i políticament suïcida el que dóna molt marge de maniobra a la dreta reaccionària i xenòfoba per a agitar contra la immigració.

L’extrema dreta espanyola –no existeix extrema dreta catalanista, basquista, etc.- considera que aquestes valoracions “nacionalistes” (és a dir, de nacions sense Estat propi, volen dir) són “de via estreta” (sic), menyspreables per a la grandesa de la Raça, perquè consideren acceptable la immigració amb la condició d’una integració cultural-lingüística a les nacions sense Estat propi, cosa que l’extrema dreta espanyolista no accepta de cap manera, perquè es consideren racistes, és a dir, que els importa un rave si els immigrants ballen sevillanes o són del R. Madrid o duen samarretes amb la bandera espanyola o van als toros, perquè no volen immigrants per principi: perquè sostenen una ideologia estrictament racista (espanyola).

FALSES SOLUCIONS DEMAGÒGIQUES.
Les solucions reals no passen, en allò bàsic, en cap moment, pel que semblen ser les reaccions lògiques immediates: l’esquerranisme, el just reivindicacionisme social, el moviment antiglobalització, la reivindicació universalista i del mestissatge. M’explic: és una mica més complex, menys simplista. Cal anar amb a muntó de tacte i calibrant molt bé els passos, ja que és un terreny minat per l’enemic.

Reclamar “el socialisme”, per ex., és molt confús, perquè, de quin socialisme estem parlant?. De la socialdemocràcia que és simple gestora del capitalisme bancari? Del comunisme que sols ha generat misèrrimes dictadures policíaques? De l’anarquisme que mai no ha guanyat -ni pot guanyar- cap revolució? De Fidel Castro que ha matat aritmèticament més gent que el propi Pinochet? D’Allende qui nacionalitzà el coure a unes companyies nordamericanes quan els EEUU estaven governats per un element tan perillós com Nixon, sabent que li podia costar car? (per què no fou més responsable i va esperar un altre inquilí a la Casa Blanca?). Moltes vegades els comptes no surten perquè els oprimits no els plantegem bé, no sols és problema del malvat capitalisme o imperialisme (que, lògicament, és una fera que actua segons la seva pròpia naturalesa).

Reclamar els drets polítics dels immigrants? De vegades, tal com alguns els han reclamats, el que produeix és una profunda desconfiança (en gran part injusta però també comprensible) entre la ciutadania espanyola: la tornen brou de cultiu de la demagògia xenòfoba. Teòricament em sembla just que els immigrants vagin adquirint drets polítics, però també em sembla que és gent encara més manipulable políticament que els ciutadans espanyols, o, almenys, d’un nivell cultural encara més baix. La gran majoria procedeixen de societats predemocràtiques, de països on han patit o encara pateixen tiranies “comunistes” o islamistes, o dictadures feixistes o militars, és a dir, societats més inestables i amb menys cultura i menys societat civil. Potser votarien més extrema esquerra o esquerra, però no ho sabem, igual es feien devots d’Antena-3 (per a res descartable). El que sembla probable és que no portarien més estabilitat política ni un nivell democràtic molt major.

I probablement, així, en massa, no afavoririen les llibertats democràtiques de les nacions i llengües sense Estat propi a Espanya. Per això es menester una confluència en forma de pacte, no res de “donar les coses” gratis i sense analitzar més, tal com pretenen els antiglobalització i l’extrema esquerra. Hem menester d’alguna cosa molt més sòlida i realista per a la defensa de les llibertats democràtiques en general.

UNS OPRIMITS QUE, ALHORA, SÓN OPRESSORS.
Queixar-se com a immigrants de marginació, explotació, etc. és just i molt comprensible. Però no ho és obviar unes altres problemàtiques com solen fer sense empatx alguns d’ells, i de vegades amb una fenomenal cara dura. No ho és oblidar el deure que tenen de respectar i integrar-se no pas en una abstracta, còmoda i informe “societat espanyola” –sense consideracions de justícia històrica- sinó en les societats concretes (catalana, basca, gallega, astur, canariobereber, etc.) que han sofert repressió i genocidi multisecular a les mans del sanguinari Imperi espanyol.

Parlar en l’actual context de “mestissatge” és, de facto, simple neoliberalisme cultural i lingüístic: el “mestissatge” que s’imposarà és, essencialmement, el promocionat comercialment des dels mass media que controla el capital fiancer, és a dir, genocidi cultural per als més desprotegits jurídicament (nacions i llengües sense Estat propi, o sigui, “sense papers”).

Sens dubte Sharon és una dolenta bèstia, però també ho són (i d’ells no en parlen) els árabomusulmanes que reprimeixen els berbers en el Nord d’Àfrica o que actuen contra els kurds; o els musulmans que assassinen persones d’altres confessions religioses a Pakistan, Sudan o Indonèsia.

Sens dubte EEUU ha abusat sempre dels països llatinoamericans, però sens dubte també els criolls llatinoamericans han abusat tant o més dels amerindis i han estat, per a aquesta indefensa i silenciada població autòctona, un poble de Bushos i de Sharons. Per això a mi no m’impressionen els discursos esquerrans llatinoamericans i musulmans, ni les iconografies a base del Xé i Arafat, perquè sé que reclamen justícia per a ells però silencien totalment les injustícies que ells mateixos segueixen cometent envers unes altres col·lectivitats que han vampiritzat sense misericòrdia. Amb gent amb tals plantejaments, simplement, jo no compte per a anar enlloc perquè no serien bons companys de viatge, en dur implícita la llei de l’embut. Simplement els clix i no me’ls crec i mai no em posaria a treballar gratis per a ells, perquè no veig clar què suposades justícies portarien a terme en cas de ser més forts. Si anem a ficar-nos a fer justícia, que sia per a tothom començant pels més oblidats (no sols és qüestió de simple pobresa, sinó també d’identitat, de dignitat, de respecte) i, a més, amb mitjans realistes, la qual cosa implica no promoure cap violència ni pretendre la astracanada d’enfonsar gegants com l’Oncle Sam. No sóc anti-ianqui ni anticapitalista perquè tinc molt clar que el capitalisme és la simple expressió actual del conjunt de l’egoisme humà, que l’imperialisme sols és l’estat de vitalitat a vessar i de bona autoorganització d’un país i que el país més poderós del món pot ser sovint brutal cap a l’exterior (Nixon, Reagan, Bush…), així com unes altres vegades no (Wilson, Ford, Clinton…), però molt interessant a analitzar des d’adins per tal d’aprendre’n el que ignorem gairebé totalment i solemne.

AUTOCRÍTICA PER A MILLORAR I NEGOCIAR DES DEL SENTIT DE LA JUSTÍCIA.
Si un poble està subdesenvolupat en algun aspecte o en diversos significa que estarà dominat, i això val tant per a berbers com per a llatinoamericans, per a catalans o per a amerindis. Allò que han de fer primerament és madurar col·lectivament, perquè és un problema bàsicament espiritual i de caràcter, de micropolítica. Sens aquest rerefons, sens aquesta base, no hi ha solució possible. Sense solucions micropolítiques no hi ha solucions macropolítiques igual que sense deures no pot haver-hi drets o sense plancton balenes. Es tracta d’un problema d’ordre interior, de fermesa d’actituds, de sentit de la realitat, d’autoorganització, de solidaritat quotidiana.

Els catalans, per ex., normalment tenen molt més sentit econòmic que polític, per això estan dominats, en el fons un problema de provincianisme i de mesquinesa. Els llatinoamericans tenen molt més sentit lúdic que econòmic, la qual cosa pot ser molt divertit, però és una de les principals raons del seu subdesenvolupament econòmic (encara que no l’única, també està l’herència militarista del genocidi contra Ameríndia, etc). Mentre cada nació no sia honesta amb si mateixa i no s’autocritiqui d’una manera positiva i creativa, comparant-se amb (=aprenent d’) altres pobles, i especialment amb els més desenvolupats en cada àrea, i amb propostes espirituals realment generoses (trobables en les anomenades religions superiors, bàsicament) no hi ha res a fer.

Madurar significa deixar de tirar les culpes a tercers i assumir la pròpia responsabilitat històrica. Ser honests i voler veure –tenir el valor de voler descobrir- la llei de l’embut privilegiada que encara volem mantenir per a nosaltres mateixos oblidant els quals vénen darrere o els qui vénen darrere dels qui vénen darrere. No fer-ho així, només demostra que no hem sortit encara del panfletarisme estèril i perillosament incendiari. I per a aquest viatge no calen les meves alforges.

Jaume Tallaferro.

Mohamed Alami President de l’Associació d’Amics del Poble Marroquí
“Que la consellera Tura investigui
què ensenyen els imams als nens”

Enric Vila. Diari Avui. 1 de febrer de l’any 2005

M.A. Podré parlar dels imams, oi?
E.V. I tant! Tiri, tiri.
M.A. És que no pot ser que aquests tios sense titulació, que s’autoqualifiquen d’imams, campin al seu aire.
E.V. Quin mal fan?
M.A. Moltíssim. Nosaltres hem demanat al govern que prohibeixi que donin classe als nens. Els imams són uns dels principals causants de l’estrepitós fracàs escolar dels nanos magribins. Abans que desembarquessin, fa uns deu anys, la gent s’integrava molt millor.
E.V. Què els ensenyen?
M.A. Això ho deixo a la consellera Tura. Que posi micros i escolti què ensenyen aquests senyors als nous catalans, ja veurà quina sorpresa.
E.V. Home, però em deixa el cuquet!
M.A. No. Jo no puc dir-ho perquè em foten una demanda i ja tinc prou problemes. Una de les dificultats de lluitar contra aquesta gent és que té molts diners.
E.V. No trobaríem la manera?
M.A. Només et diré que a nosaltres ens diuen infidels perquè tenim la seu en una parròquia!
E.V. I diu que no estan controlats.
M.A. Jo no conec cap imam que declari a Hisenda. Que els facin una inspecció fiscal i veuràs. Ningú no sap on van a parar els diners que reben dels fidels. I els ho preguntes i no t’ho diuen.
E.V. Com explica la influència que han guanyat?
M.A. Jo crec que els centres islàmics són un invent dels homes per frenar l’emancipació de la dona, un cop arriben a Europa. Així, si alguna es desvia la poden assenyalar: “Aquesta dona s’allunya del camí de Déu”. Això tu, desgraciat, que plegues de treballar i te’n vas a la mesquita a fer-la petar i menjar mandonguilles mentre la teva dona fa doble jornada.
E.V. Mandonguilles?
M.A. També hi prenen te. Els centres islàmics funcionen com un centre cívic.
E.V. I els nens hi fan classes extraescolars, no?
M.A. Sí, els envien a aprendre l’Alcorà quan el que necessiten és que els ajudin a fer els deures. I compte quin Islam els ensenyen, perquè els imams no només no estan titulats: tampoc es deixen examinar per teòlegs.
E.V. Són perillosos?
M.A. Home. Mira l’11-M. Hi ha més cèl·lules dorments de les que ens pensem. I la Tura va fent declaracions dient que no són perillosos.
E.V. Que no té bons assessors,
la consellera?
M.A. Això li recomanaria jo, que es busqués bons assessors i no aquest flamant diputat que fins i tot el Saura ha dit que era un florero .
E.V. Mohammed Chaid, del PSC?
M.A. Que preguntin als marroquins què en pensen. A mi m’agradaria saber per què fa el besamans al rei del Marroc. Que la gent faci volar la imaginació.
E.V. ¿Al Marroc li interessa consolidar els centres islàmics a Espanya?
M.A. Prefereixo no respondre. Però a mi m’agradaria saber què busca el senyor Chaid donant peixet als imams.
E.V. Els dóna peixet?
M.A. Crec que és un dels fundadors del Centre Cultural Islàmic, que ara ha rebut una subvenció dels socialistes de 20.000 euros. Una associació que no té ni un sol teòleg, que ni tan sols pot ser inscrita al registre d’entitats religioses. Però, esclar, s’han d’ocupar posicions per quan es construeixi la gran mesquita, que seran molts quartos.
E.V. Potser a vostè li agradaria ser diputat del PSC.
M.A. Ja m’ho van oferir, i abans que al senyor Chaid. A mi i a d’altres. I tots vam dir que no pel mateix motiu: volíem un mínim d’independència.
E.V. El PSC volia un figurant?
M.A. Sí, però és igual: ningú no es pren seriosament el tema de la immigració. S’actua per a la galeria. Benestar Social dóna ajudes de manera descontrolada, no investiga si hi ha una verdadera necessitat, agafa treballadors per motius equivocats…
E.V. ¿!?
M.A. Ara mateix han agafat una marroquina que no val un duro en comptes d’una nena catalana que té la llicenciatura i que és un geni en temes d’immigració.
E.V. ¿!!!?
M.A. Et diuen que la marroquina s’acostarà millor a les dones. Mentida: davant una catalana, una dona magribina tindrà menys pudor de dir que s’ha prostituït, que el marit l’ha violat analment, etcètera.
E.V. Per acabar, els nens del carrer poden ser futurs suïcides?
M.A. No, aquests no passen per la mesquita. Aquests són futurs psicòpates. Jo et presentaria xavals de 20 anys amb una mirada que espanta. És lògic: abusen d’ells (n’he portat uns quants amb esquinçaments anals a l’hospital), truquen a la mare i només els diu “envia diners, envia diners”, roben per menjar, aprenen a apunyalar per protegir-se dels seus amics…