Catalunya lliure!
Fullet de divulgació històrica
Per: R.D.
Abril del 1931
Col·lecció Breu. Administració: Espanya Industrial, 7, baixos. Barcelona.
L’esperit de Catalunya és immortal.
Para hacer a Cataluña española, estoy dispuesto a continuar la obra iniciada por Felipe V. Paraules d’Alfons XIII al Saló de Sant Jordi.
Començarem per parlar de la pretesa unión española .
El fet geogràfic.- Els mapes més acreditats d’Europa ens mostren com la Península apareix dividida en quatre grups lingüístics: el galaicoportuguès, l’espanyol, el basc i el català. Aquest fet no se l’ha inventat ningú. El proclamen desinteressadament tècnics de diverses nacionalitats.
A la costa atlàntica es parla portuguès i es diu portuguesa la població que l’ocupa. Als volts del golf de Biscaia hi ha els límits i la llengua d’Euskadi. Al vessant del mar llatí, de les Corberes al Segura i del Cinca a Menorca s’hi parla català; i són catalans els qui hi viuen. La resta pertany al domini lingüístic de l’espanyol. Aquests quatre grups ètnics i lingüístics no permeten suposar una unió, sinó un nombre d’unitats amb característiques ètniques ben definides. No formen un conjunt cohesionat amb el nom d’unitat nacional.
El fet històric.- La història de Catalunya, com també la de Vascònia, demostren que han sigut i són nacions formades per pobles mai no assimilats per d’altres. Ben al contrari, ambdós han conservat ben íntegres llurs característiques ètniques, de sentiment, d’idioma, de consciència nacional i sentit de pertinença. Tingueu present que la veritat històrica, no és mai la veritat acceptada i inventada pels pobles opressors, sinó la que reconstrueixen els patriotes arrancant la veritat als arxius i col·leccions diplomàtiques, de les pedres dels nostres monuments, de la significació dels costums, balls i danses, cercades als més amagats racons de les muntanyes on el poble acostuma a guardar l’or pur de la tradició.
La falsa unitat espanyola.- Són molts els qui creuen que fou amb el casament dels Reis Catòlics que s’acomplí la pretesa unión española . Parlem-ne. Quan al 1469 es maridaren Ferran de Catalunya-Aragó i Isabel de Castella, només eren prínceps i no reis. Al 1474 morí Enric IV, rei de Castella i fou proclamada reina Isabel. El seu marit, Ferran de Catalunya-Aragó, en protestà, puix que es creia amb drets a ocupar-ne el tron. Al 1479 morí Joan II de Catalunya-Aragó i el seu fill Ferran, jurà les lleis i llibertats del regne i fou proclamat comte-rei de l’Estat catalanoaragonès. La seva dona, Isabel, no fou proclamada reina de Catalunya-Aragó.
Al 1504 Isabel testà i deixà la corona de Castella-Lleó a la seva filla Joana la Boja i féu regent Ferran, el seu marit, fins que el primogènit de Joana, més tard Carles I, no hagués complert els 20 anys. Ferran continuà sent rei de Catalunya-Aragó i es casà a l’any 1506 amb Germana de Foix, neboda de Lluís XII de França. No hi hagué, doncs, fusió de corones en el regnat de Ferran i Isabel. La reina de Castella era Joana la Boja; i el rei de Catalunya-Aragó era Ferran el Catòlic. Si el fill de Germana de Foix no hagués mort, el reialme de Catalunya-Aragó hauria tingut successor propi i altra vegada les corones s’haurien separat. A la mort de Ferran el Catòlic fou proclamada reina Joana la Boja i nomenat regent de Castella el cardenal Cisneros. Al mateix temps es nomenava regent de l’Estat catalanoaragonès Alfons, fill natural de Ferran el Catòlic i Arquebisbe de Saragossa. Després del regnat dels Reis Catòlics i de Joana la Boja, ambdues corones de Castella-Lleó i Catalunya-Aragó passaren als prínceps d’Àustria Carles I, Felip II, Felip III, Felip IV i Carles II. El govern d’ambdós estats es portaven separadament i es regia cadascun per llurs pròpies lleis, usos i costums. Tots aquests sobirans no tingueren el títol de rei d’Espanya, només el de rei de Castella, Navarra, comte de Barcelona, etc. El títol de rei de Castella no donava cap dret a ser comte de Barcelona ni al revés. Havia de jurar, guardar i respectar les lleis, llibertats, furs, privilegis, constitucions, usos i costums de cada país, separadament perquè els pobles els tinguessin per sobirans. Catalunya durant els segles XV, XVI i XVII conservà la integritat de les seves institucions polítiques, les seves lleis, patrimoni espiritual, etc. sense que existís la unió amb Castella, ni que Espanya existís com a reialme.
La República catalana.- El 17 de gener del 1641, després de molt de temps de preparació, s’aconseguí proclamar la República catalana. En fou president el canonge Pau Claris. Davant de la impossibilitat pràctica d’organitzar-la per manca de forces i de cavalls, no podent comptar amb l’ajuda promesa dels francesos, al cap de set dies de la seva proclamació, hagueren de desistir.
La Casa de França.- Abans de perdre les llibertats, el poble català s’estimà més desestimar Felip IV com a rei i oferí la corona a Lluís XIII, que ho era de França. Aquest acceptà i seguidament, el 23 de gener del 1641, fou proclamat comte de Barcelona i amb el seu fill Lluís XIV regnà Catalunya la casa de França durant onze anys consecutius.
El rei d’Espanya.- Fou el comte-duc d’Olivares, ministre de Felip IV, qui intentà per primer cop aconseguir la ficció d’una unió nacional. Ell aconsellà al monarca que es fes rei d’Espanya, en lloc de ser-ho només de Castella, de Portugal i de l’Estat catalanoaragonès.
La guerra de Separació (o dels Segadors).- Per primer cop sonà el nom d’Espanya i començà la primera guerra de Catalunya per sortir de l’Estat hispà. És el primer intent d’ unidad española. Reeixí la secessió portuguesa, però fracassà la catalana, ai las!
La Pau dels Pirineus.- A l’any 1659 i durant el regnant Felip IV, es firmà la Pau dels Pirineus. França es quedà amb les comarques catalanes del nord: Rosselló, Conflent, Capcir, Vallespir i l’Alta Cerdanya.
Felip V.- Fou a l’any 1701 quan Felip V, primer rei de la casa dels Borbons, jurà a la Catedral de Barcelona guardar les constitucions, llibertats, privilegis, furs, usos i costums de Catalunya. Tothom sap com faltà al jurament.
El Tractat d’Utrecht.- En virtut del Tractat d’Utrecht del 1713, es va fer una distribució vergonyant entre països diversos de possessions hispanes. No s’hi conformà Catalunya i lluità heroicament fent costat al pretendent germànic, l’arxiduc Carles d’Habsburg, fins que fou vençuda.
L’onze de setembre del 1714.- Felip V no respectà les constitucions, les lleis, els furs, les llibertats, els privilegis, usos i costums de Catalunya. I en oferir els catalans el tron a l’arxiduc Carles d’Habsburg, fou vençuda Catalunya amb la rendició de Barcelona en la data memorable de l’11 de setembre del 1714, commemorada cada any.
El Decret de Nova Planta.- Tot i haver derogat els furs, privilegis i les llibertats de Catalunya i de València; tot i haver desfet la Generalitat i substituïda per la Reial Audiència, no es va fer la pretesa unión española , ja que el Decret de Nova Planta deixà encara subsistents les constitucions catalanes. La monarquia absoluta espanyola tractà Catalunya a baqueta; el poble català fou tractat d’estranger i sotmès per la força. Catalunya fou humiliada, explotada, depredada, vexada i espoliada a cada moment.
Segle XVIII.- Arruïnada Catalunya completament i sense forces, no va poder oposar resistència a l’embranzida cultural i de tots els ordres, exercida per Espanya, durant tot el segle XVIII que durà el regnat de la dinastia borbònica.
La Corona de Baiona.- L’any 1808, Napoleó Bonaparte nomenà al seu germà Josep, rei d’Espanya. Es reuniren corts generals a Baiona i l’Ajuntament de Barcelona hi designà un representant a fi demanar primer, la vigència absoluta de les lleis particulars de Catalunya. Segon, que fossin catalans tots els qui a Catalunya tinguessin càrrecs públics. Tercer, derogació de totes les lleis dictades per Felip V, després del 1714.
Les Corts de Lleida.- A l’any 1808, les Corts de Lleida acordaren que Catalunya fos regida per lleis i constitucions catalanes.
Les Corts de Tarragona.- L’any 1810 les Corts de Tarragona s’obligaren a defensar per tots els mitjans, les lleis, privilegis, llibertats, constitucions, usos i costums de Catalunya.
Les Corts de Cadis.- Al 1812 se celebraren les Corts de Cadis. La junta superior de Catalunya encarregà als diputats que s’acordés la vigència de furs i privilegis particulars que encara tenia i que se li restituïssin els que li havien pres. Per maniobres polítiques, la representació catalana no fou autèntica i sigui com sigui, la Constitució del 1812 fou dictada contra la voluntat del poble catala.
L’uniformisme oficial i el ressorgiment espiritual.- Fou a l’any 1823 que per ajudar a l’uniformisme de la vida política oficial, s’esquarterava Catalunya. Una divisió artificial en quatre “províncies” tal i com encara és avui dia. Al 1833 l’Aribau publicà aquella vibrant “Oda a la Pàtria”, anunciadora de la Renaixença de l’esperit nacional català.
Les paraules del general Joan Prim.- Al congrés, l’any 1851, pronuncià un discurs el general Prim, fent ressaltar les qualitats dels catalans i la manera despòtica com eren governats. De Prim són aquestes paraules finals del seu discurs:
Si voleu continuar la política de Felip V, de trista memòria, lligueu-lo a la taula el ganivet, com va fer el rei. Tanqueu-los amb un cercle de ferro. I si amb això no n’hi ha prou, desfeu Catalunya i anihileu-la, sembreu-la de sal com a ciutat maleïda. Ja que així i només així, blegareu l’espinada catalana. Perquè així i només així domareu Catalunya.
Els pactes federals.- Les representacions regionals del Partit Republicà Federal, l’any 1869, consignaren una sèrie de pactes i constituïren agrupacions superregionals.
El Pacte de Tortosa.- Un dels primers fou el Pacte de Tortosa i comprengué, dintre d’aquesta organització, els territoris de l’Estat catalanoaragonès: Aragó, Catalunya, València i les Illes. Cadascuna d’aquestes regions històriques de la nació catalana conservaren la més perfecta autonomia.
La I República espanyola i Catalunya.- Quan al 1873 es proclamà la I República espanyola, es posà damunt de la taula el plet etern de la qüestió catalana. Fou Francesc Pi Margall qui féu desistir als republicans federals de la proclamació de la República catalana, perquè els representants de Catalunya ho anaven a fer quan eren reunits a la Diputació.
El Memorial de Greuges.- L’obra romàntica d’amor a Catalunya, començava a cristal·litzar. Val a dir, però, que la intolerància i els desencerts dels governs hispans hi ajudaven. Els moviments de protesta i l’odi contra l’opressor culminaren l’any 1885, en què moltes corporacions econòmiques presentaren al rei Alfons XII, aquell cèlebre Memorial de Greuges i exigiren l’autonomia catalana.
Les paraules de Menéndez Pelayo.- La reina regenta presidí els Jocs Florals de Barcelona de l’any 1888. Menéndez Pelayo, savi il·lustre hispà, l’hi parlà així en català: El vostre esperit generós i magnàmic entén molt bé que la unió dels pobles és unió orgànica i viva. No pot ser una unitat fictícia, veritable unió de la mort.
Les Bases de Manresa.- Els delegats de gran nombre d’entitats catalanistes es reuniren a Manresa el 1892. Hi acordaren uns principis reivindicatius de la personalitat de Catalunya.
La guerra hispanoamericana.- De resultes de la derrota hispana en la guerra contra els Estats Units, a l’any 1898 gran nombre d’entitats econòmiques, davant de la magnitud de l’ensulsiada, adreçaren un missatge a la reina regenta reclamant un cop més l’autonomia, que Catalunya es pogués autogovernar.
El primer quart del segle XX.- A l’any 1901 comença la formidable campanya regionalista. Al 1906 comença la gran mobilització de la Solidaritat Catalana. Al 1914 es constitueix la Mancomunitat de Catalunya. Al 1919 els ajuntaments catalans, gairebé en la totalitat, aproven l’estatut d’autonomia. Al 1921 es proclama el dret de la nació catalana a governar-se pel dret de la pròpia determinació, a la Conferència Nacional Catalana. Al 1923, pacte i aliança entre bascos, gallecs i catalans. Poc després i en el mateix any, el cop d’Estat ens ha tingut atuïts durant vuit anys. No caldrà recordar fets que són encara a la memòria de tothom i que tant se n’ha parlat. Individualment i col·lectivament ha demostrat la majoria del poble català que té fe i esperança en el triomf dels ideals de llibertat.
Catalunya-Aragó a l’hora de l’annexió castellana.- Al moment de l’annexió, Castella-Lleó era més feble políticament, baldament tingués tres vegades més extensió a la Península i una població molt més nombrosa. Tenia, però, l’invasor àrab a dintre de casa, set segles de guerra per foragitar-lo no foren prou. Restava encara el Regne àrab de Granada. Per contra, Catalunya-Aragó, amb una tercera part del territori peninsular, com a nucli principal tenia les terres de parla catalana. Posseïa extenses costes a la Mediterrània, les Illes Balears i Pitiüses, Sicília, Sardenya, possessions a la península Itàlica. Era ben bé una potència de primer ordre per a la seva situació marítima privilegiada.
Amb Castella-Lleó hi quedaven incloses Navarra, Granada i les terres americanes descobertes. Catalunya-Aragó comprenia: Sicília, Nàpols, València, Mallorca, Atenes, Neopàtria, Sardenya, Oristan, Garciano i les seves illes; Rosselló, Cerdanya, les ciutats d’Alger, Bujia i Trípoli. Quasi bé tota la costa nord de la Mediterrània i gran part de la del sud. Conservat intacte aquest imperi pels prínceps de la casa de Catalunya-Aragó, els monarques espanyols foren els encarregats de liquidar-lo de mica en mica.
Catalunya-nació.- Nació és l’agrupació que inclou tots els qui se senten units per una comunitat d’ètnia, d’idioma, de tradició, d’història i més que res, per una comunitat d’esperit. Catalunya és una nació. Té amb els altres pobles peninsulars diferències d’ètnia, d’idioma, de costums, de lleis, de tradicions, d’història, de sentiments i d’aspiracions. L’ànima és ben catalana i mai, ni de grat ni per força, seria absorbida per cap altra nacionalitat, car l’esperit és immortal. Hem pogut veure en el decurs del temps com han fracassat tots els intents d’hispanització i com s’ha comportat durant els segles de prova.
Catalunya fou i Catalunya serà.- Sembla que ha sonat l’hora d’aconseguir la llibertat plena de Catalunya. Cal que en aquesta hora suprema, fem sentir una vegada més la veu de l’ànima i que tots els catalans, acabdillats per l’home símbol, l’avi de tothom i pare de la Catalunya nova [Francesc Macià Lluçà], europea, liberal i democràtica, de cara al món civilitzat, cridem amb el poeta: “L’ànima és nostra”.
FI
Catalunya Catalana 