Joves, veniu amb nosaltres!
Daniel Cardona i Civit
No són, però, gaire paraules el que li cal a la joventut. Sinó un guiatge serè i fermíssim que els adreci pels camins que porten a la consecució de l’ideal: la llibertat.
És la decisió enèrgica del moment el que plau a la joventut. I cal seguir-la, puix que ella té el convenciment absolut, la visió exacta, que per viure una vida calen perills i s’hi llança afanyosa i ardida amb tota la força i la noblesa del seu cor.
La joventut sap que la vida està plena de dificultats. I sabent això, sent fretura per viure-la, experimenta el neguit abassagador de la sang jove i pensa superar-les, aquestes dificultats i vèncer-les magníficament.
I els pobles, si volen fer l’obra per a la qual són destinats, han de vèncer també els obstacles. Si aspirem a viure la vida plena i lliure, han de llançar-se coratjosament a la lluita. Altrament, serà un poble amorf, un poble junyit per sempre més al carro de qualsevol vencedor.
No fou amb paraules ni amb vacil.lacions que els cubans assoliren la seva llibertat. No fou amb una política tortuosa i mesquina com s’imposaren els irlandesos, que fou amb l’arborament de la sang jove lliurant-se decidida al sacrifici.
Si Catalunya no ha recobrat encara la seva independència, ha estat perquè ha estat guiada per homes porucs. Homes que han pensat massa en les dificultats a vèncer. Homes vells abans d’hora, que volien portar la llibertat sense sentir trastorn, com un bell somni d’infant. Però encara que la menja en somnis és de tot punt semblant a la menja dels desperts, però no se’n nodreixen els qui dormen, ha dit sant Agustí.
Tot infantament porta dolor, ha dit un amic nostre. I era impossible infantar sense dolor la independència d’un poble, sense sofrir les tristeses d’una violència.
No tan sols la voluptuositat del dolor no sentien. Només el plorar els plaïa, i el plor havia substituït el neguit i el desig de llibertat.
Aquest esporuguiment ha causat estralls en el nostre poble. A la joventut li ha privat de sentir tota la grandesa de l’ideal nacional. Car no en veia la traça, no entenia la pàtria perquè això és una cosa tan gran que no trobava res, cap actuació, que igualés la seva idealitat sublim, l’esforç heroic que calia, puix que tal com ha dit Nietzsche, “Per mitjà de la lluita és com s’ha d’acreditar tota la qualitat sobresortint”.
Allunyà al poble, perquè precisament aquest és sempre jove i s’emociona i segueix, embadalit, totes aquelles actuacions audacioses i que noblement segueixen els viaranys precisos que poden realitzar el somni de llibertat.
Aquests mots: pàtria i llibertat, no són paraules buides llençades al vent. Són dos símbols de goig i de dolor: de vida. I Catalunya la vol viure, aquesta vida plena, i la seva joventut, també en sent fretura, encara que aparentment no ho sembli. Aquest neguit, aquest nerviosisme d’avui, que no poden precisar, perquè ningú no els ho ha aclarit, és justament això que hem dit que es mou en el seu esperit. Com la mare sent el neguit del fill. Puix que lloen allò que senten lloar pels altres i vituperen així mateix allò que senten vituperar.
Cal, doncs, una violència. Però no una violència llençada al vol com un repic de campanes. No una violència eixorca i inútil, ans una violència metoditzada, afinada cap a un objectiu concret. Lluny del lloc on jeuen les ànimes febles, ans vers una llibertat no basada en lleis i paperots solament, sinó en la vida lliure i digna dels homes i de les nacionalitats. No res ja de paperots emplenats de mots de llibertat com a morallets per caçar aloses, sinó aquesta feta carn i ossos, sang d’aquest poble català tan vexat i ultratjat encara, hipòcritament avui, durament altre volta potser en temps futur, que s’arrossega vergonyosament sota la grapa espoliadora d’un imperi esfumadís.
Per això us cridem amb nosaltres joves catalans, perquè en el vostre planter no hi vingui l’hivern abans de la florida, sinó per fer aquesta acció vindicadora i sigui la joventut l’avançada de l’exèrcit alliberador.
Catalunya Catalana 