La visió nacionalista del 14 d’abril [1931]. Catalunya alerta! Daniel Cardona

La visió nacionalista del 14 d’abril [1931].

Catalunya alerta!

Quan al 1914 Àustria, amb el pretext d’obtenir una reparació per l’assassinat de Sarajevo, presentà a la petita Sèrbia unes condicions i un ultimàtum inacceptable. Car la finalitat era destruir la seva independència i agregar-la a l’imperi austríac. I quan aquest responia amb un no! categòric a la intervenció diplomàtica i, a la vegada, un contraultimàtum de França; i Alemanya, al crit de “Deutschland über alles!”, “Deutschland gegen alles!”, intervenia en favor de la seva germana de raça. Aleshores Anglaterra feia seva la causa dels aliats contra els imperis centrals, una onada d’estupor va cobrir el món civilitzat en temença del conflicte paorós que s’apropava. Per la mateixa magnitud d’aquell conflicte mai no vist, es va creure que l’esclat de la conflagració guerrera podia encara ésser evitat per la diplomàcia. Aquesta estava, però, tan desacreditada i esclavitzada per la política que menaven els grans estats, que la seva influència va ser inútil. Hagué de cedir ràpidament el lloc a l’acció bèl.lica. Àdhuc aquesta es presumí ja d’antuvi tan horrible, que donà lloc que s’augurés en quatre mesos, com a màxim, la seva possible duració.

Tots sabem com la guerra, malgrat haver estat molt més horrible i cruenta d’això que tothom podia preveure, durà quatre anys llargs, segant vides a milions, destruint pobles, arrasant terres, portant dolor, tristesa i desolació arreu per on passà i causant la ruïna econòmica mundial. I no són només aquestes les conseqüències de la guerra, sinó que tant o més lamentables són les de la postguerra que tots patim de present: Les ambicions estatals. La desconfiança entre les nacions. Llur reclusió moral de fronteres endins. El tancament de duanes. La paüra del diner. La paralització dels negocis amb la conseqüència inevitable de l’augment progressiu d’obrers en atur forçós. La misèria. La fam i, en fi, la ruïna de la humanitat i la regressió de la cultura.

La psicologia moral col.lectiva dels pobles ha evolucionat vers l’accentuació en grau agudíssim de la lluita de classes. Semblava que després de l’horrible lliçó de la guerra, per l’experiència dels seus mals incalculables ocasionats a tots els estaments socials que havien lluitat per la pàtria, costat per costat en els camps de batalla, a les trinxeres, on els pobres i els rics havien patit les mateixes malalties, fam, set i fred. On per auxiliar-se i salvar-se mútuament havien complert tants actes heroics sota la mateixa pluja mortífera de metralla. Semblava, dic, que això havia d’haver segellat una comprensió mútua i afecte, un acostament moral i una unió material, un respecte i tolerància envers totes les idees religioses i socials dels homes. Per dissort, no ha estat així, sinó ben al contrari. Els homes s’odien més que abans i sembla que els dirigents de les nacions, oblidant tots els horrors de la darrera guerra, pensen solament i en preparen una altra, les desastroses conseqüències de la qual són d’impossible càlcul a la intel.ligència humana.

Quatorze anys són passats ja d’ençà que la guerra fou materialment termenada. I malgrat això, no s’ha pogut assolir la veritable pau mundial ni la tranquil.litat espiritual entre els pobles ahir bel.ligerants.

La Societat de Nacions, organisme que costà tant de crear amb la finalitat d’evitar tota altra guerra, ha anat desprestigiant-se fins a l’estat crític present, per tal com no ha estat realment una Societat de Nacions per fer regnar la justícia, sinó solament una Societat d’Estats, a la qual només hi impera l’ambició i la conveniència política. L’estat d’injustícia que presideix el fet de les minories nacionals, demostra plenament que en els tractats de pau no s’ha atès la justícia sinó l’ambició i la força. Les mateixes nacions que abans clamaven per tal com no eren ateses llurs minories sota el jou d’altres nacions, avui fan igual i pitjor amb les minories que s’han incorporat a les annexions arbitràries de noves terres. Àdhuc amb aquestes annexions no estan satisfetes. I les nacions cobegen eixamplar més llurs dominis adquirint noves terres colonials. Anglaterra no vol deixar cap de les que li han estat comanades en “mandat” de la Societat de Nacions. França no vol perdre les seves. Alemanya aspira a recuperar les que li foren toltes durant la guerra. I Itàlia treballa per acrèixer el migrat guany que creu haver tret de la seva balançada contra els seus amics germànics de la Triple, i enemics després, en profit dels aliats, i desitja noves terres del nord continental africà, on conduir l’emigració dels seus fills, que augmenten d’un milió d’habitants cada any. Àfrica és, doncs, el continent cobejat a repartir.

La guerra serà, potser, entre les dues nacions llatines i tindrà, tal volta, per principal camp la mar Mediterrània. Potser serà, més aviat, continental, si els contendents són també les nacions centrals.

Sigui com sigui, si la guerra esclata, què farà Catalunya? Catalunya, pel seu estat de constitució, no li convé la guerra i necessita la pau amb l’exterior per esmerçar totes les seves energies i les seves forces en la formació i consolidació nacional i estatal pròpies. En conseqüència d’això, doncs, ¿Catalunya es troba en condicions de parar els peus a l’Estat espanyol, en l’actuació quixotesca que sembla que vol emprendre, com fan témer les bravates governamentals i l’actuació diplomàtica de l’actual situació política i la realitat dels pressupostos del ministeri de la Guerra? O almenys, ¿Catalunya està en situacio d’inhibir-se de tota cooperació amb l’Estat espanyol oficialment i de manera eficaç que ens alliberi de compromisos i complicacions exteriors?

Segonament, ¿regna a Catalunya un alt pensament col.lectiu de consciència de la pròpia dignitat nacional? ¿Existeix a la nostra terra un estat psíquic sentimental de desig abassegador de redimir-se de la situació denigrant de poble dominat i esclau, i fer entrar Catalunya en el concert de nacions lliures del món?

Entre els verament patriotes -no parlo dels de l’avinença ni de la “conllevancia”- o sia dels qui volen la llibertat absoluta nacional i estatal,¿hi ha homes estadistes amb prou cultura, talent i clarividència per conduir l’acció diplomàtica externa i preparació tècnica per organitzar l’estructuració independent de l’Estat Català?

Els joves que estan disposats a l’obediència, a la disciplina i al sacrifici, ¿hi són en nombre suficient perquè llur acció sigui respectada i temuda? ¿Hi ha els quadres complets, prou instrucció, l’utillatge tècnic necessari i les reserves econòmiques indispensables?

Si en consciència, posant-nos la mà al pit, podíem respondre satisfactòriament en aquestes preguntes, ja no caldria fer-les. Car, si haguessin existit, Catalunya no s’hauria deixat prendre la República Catalana, ni sofert les claudicacions i vileses subsegüents.

¿Què farà, doncs, Catalunya si esclata una nova guerra, i en especial si aquesta pren directament o indirecta un caire mediterrani? ¿Romandrà en expectació absolutament passiva, o, abúlica, seguirà junyida a la voluntat i caprici del poder espanyol; com s’és esdevingut a les diverses ocasions que se li han presentat en el segle dinovè i en això que va de l’actual?
Si convenia a Catalunya prendre part activa, ¿tornarà a malbaratar i espargir estúpidament les seves forces, lliurant sense caràcter oficial ni garanties preestablertes, sinó altra vegada tan solament com obsequi d’una organització personal sentimentalista, uns quants milers de catalans perquè serveixin, a un o altre camp, de “senegalesos” com a carn de canó, perquè a l’hora dels tractats de pau sigui, altra vegada també, pegada amb un despectiu: “Pas d’histoires” (Clemenceau), i amb el desagraïment i l’oblit més innobles? En canvi ¿no n’hi haurà per alliberar el propi país de la dominació estrangera?
Fa venir els colors a la cara i punyeix dolorosament el cor, pensar això que la nostra dissortada pàtria faria, si demà esclatava una nova guerra.

Reflexionem, doncs, els catalans patriotes i conscients. Pensem que la guerra s’està preparant, que és imminent. Que ja existeix de fet, malgrat totes les ficcions i convencionalismes de la diplomàcia, com existeix ja fa més d’un any entre la Xina i el Japó, per Manxúria. Entre Perú i Colòmbia, per la ciutat de Letícia. I entre el Paraguai i Bolívia pels territoris del Xaco. No contrastant que la guerra no hagi estat declarada oficialment.

Catalunya, per reeixir, necessita reunir totes les seves forces i el concurs de tots els seus fills, de tots els estaments i classes. Convé demostrar a l’obrer, tant manual com intel.lectual i tècnic, que el seu destí és el mateix del seu país. Que la seva prosperitat està lligada a la de la nació on viu i n’és fill. Cal demostrar aquesta mateixa veritat al patró, tasca àrdua, car hi ha en efecte qui, educat en un criteri de llibertat absoluta, no concep l’abandonament, àdhuc mínim i tan sols en aparença d’allò que ell creu a tort i amb raó, el seu dret exclusiu. Cal fer-li tocar amb les seves pròpies mans que l’exercici inconsiderat d’aquest dret, topa amb el dret de l’obrer a un mínim de consideració i d’existència.

Cal fer veure a tots, llurs situació d’inferioritat moral a la qual els porta llur esperit d’inhibició patriòtica i llur instint gregari de provincianisme ridícul, i manca de dignitat personal i col.lectiva, en deixar-se menar per gent estrangera que els tracta com esclaus, sense cap lligam d’afecte ni interès veritable per llur benestar material i llur dignificació moral. Gent enemiga de llur pàtria, de la qual blasma i se n’aprofita per esprèmer la sang dels qui diu voler redimir.

Vivim verament una de les hores tràgiques de la Història, a la qual les passions nacionals, portades per l’ambició al paroxisme, llencen les unes contra les altres, en un moviment de follia col.lectiva, les nacions fetes per entendre’s. Europa, encara panteixant de l’horrible guerra del 1914-1918, està neguitosa de noves guerres. Els estats es vigilen i sospiten mútuament i es preparen per a una nova i més desesperant lluita.

Catalunya, davant d’aquest estat de coses, necessita reconcentrar-se en ella mateixa. Ha de desvetllar més i molt més encara, l’autoconsciència de la seva personalitat nacional. Ha de sentir i viure constantment la idea de l’alliberació de la pàtria i vetllar alerta els esdeveniments mundials. Ha d’estudiar la posició que li cal prendre a cada cas, guiada només per l’afany nacionalista, vers l’oportunisme profitós, calculant fredament, sense sentimentalismes de cap mena. I ha d’estat a l’aguait en obrar quan calgui, ràpidament, amb valentia, sense vacil.lacions ni retrocedir per res. Amb decisió als sacrificis necessaris per durs i dolorosos que siguin, fins assolir la restauració de la llibertat integral i la completa independència de Catalunya.

Daniel Cardona

Deixa un comentari

Filed under Documents històrics

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s