EXÈRCIT CATALÀ ENDREÇA Nº 2

EXÈRCIT CATALÀ

ENDREÇA Nº 2

De la victòria en la nostra guerra

En la guerra de Catalunya contra Espanya, el resultat favorable a la primera, pot donar-se, sense cap mena de dubte, per descomptat.

Revisant les forces morals més avaloradas en la guerra, hom constata que, diferentment d’Espanya, Catalunya aportarà amb ella la força d’un ideal noble i sant. I, paral.lelament, la força inmensa de I’opinió pública, sancionant entusiàsticament la guerra.
Si aquell rublirà d’enardiment el cor dels voluntaris de l’Exèrcit de Catalunya, la sanció de l’opinió pública satisfarà aquella exigència estratègica que cal satisfer en tota la guerra, aquella exigència que, sense tenir en compte altra cosa que fets militars, queda avui reconeguda com la primera a satisfer.

Fou, precisament, en la guerra contra les nacionalitats ibèriques, on Napoleó veié, per primera vegada, la impotència del seu sistema. Ni els nombrosos i enardits exèrcits, ni les batalles guanyades, ni la ineptitud dels generals contraris, ni les grans poblacions preses, no asseguraren les conquestes. Precisats a ocupar-ho tot sense poder conservar res, els exèrcits de Napoleó trobaren la mort en la concentració, i eren desfets i batuts en detall, si es dividien.

Les grans concepcions estratègiques de Napoleó s’esmicolaren davant d’aquella força moral que s’anomena esperit públic, la qual està encarregada de donar o treure puixança als exèrcits.

Aquesta força moral existeix avui a Catalunya. I és aquest mateix esperit públic qui, tantost disposem dels elements necessaris, donar la victòria al nostre exèrcit, mentres al crit de ” ¡Visca Catalunya lliure!”, arbori per muntanyes i plans, la nostra bandera barrada enjoiellada amb l’estrella solitària fulgurant.

Francesc MACIÀ General en Cap.
Butlletí de l’Estat Català, no 2, 30 de març de 1925, p. 2.
Estat Català-edició per a Catalunya (clandestí) nº 10, 15 d’abril de 1925, p. 1.