Arenys de Munt, un pas de gegant cap a la Independència.

Arenys de Munt, un pas de gegant cap a la Independència.

Certament ha estat un procés amb molts daltabaixos, amb pors, amb obstacles, molts no creien que al final es pogués celebrar el plebiscit, però al final s’ha pogut assolir, centenars de ciutadans d’Arenys de Munt han anat a les urnes malgrat el abogado del Reino, malgrat els falangistes, els de camisa blava o el de la rosa al puny, malgrat mil entrebancs el dia 13 de setembre del 2009 i el poble d’Arenys de Munt passaran a la història per què s’ha disparat el tret que donarà sortida a la cursa envers la nostra llibertat nacional.

 Ha estat una victòria del teixit social i no pas dels partits, hem de reconèixer que molts militants han treballat per fer realitat aquest dia però ha estat la gent, els nacionalistes sense afiliació política els que han portat el pes, ja sabem que ara tothom serà el responsable, tothom es voldrà posar les medalles, que CiU afirmarà que ells han donar recolzament des del primer dia al referèndum d’Arenys de Munt però callaran que no han fet el mateix a Vic on no han votat la proposta de fer el referèndum per la Independència a la seva pròpia ciutat. També ERC amb Puigcercós al capdavant estaran joiosos per la “seva” victòria que difícilment lliga amb el pacte amb els falangistes de la rosa al puny mal anomenats socialistes, el seu mesellisme  davant l’acceptació d’un finançament  i la manca d’una voluntat real de crear un front Nacionalista al Parlament.

L’arribada dels 72 falangistes, ni un més ni un menys, ha estat anecdòtica, qui ha autoritzat la seva concentració tenia com objectiu que es produïssin aldarulls per poder pontificar sobre el perill dels enfrontaments entre radicals d’un i altre signe. Malauradament per ells, pels instigadors, els Mossos d’Esquadra varen realitzar un bon operatiu i quedaren aïllats del gruix nacionalista, certament haurien acabat malament, eren massa pocs com per poder trasbalsar el plebiscit. Però no ens enganyem, feien el paper de gossos de presa, malgrat que algun dels més vells falangistes ja no els hi quedessin gaires dents, però els veritables espanyolistes no hi eren, estaven als despatxos de la Generalitat, a les seus del PSC o el PP, estaven patint tot veient la festa que s’estava convertint un acte que ells voldrien violent per poder-lo desacreditar.

Amb una participació superior al 41 per cent, comptant que podien votar tots els ciutadans empadronats, fins i tot els immigrants,  i tenint en compte que era un plebiscit no vinculant, que sols havia un col·legi electoral, que havia el perill d’agressions per part dels espanyolistes de torn… malgrat tot, la participació va ser superior als darrers comicis electorals. Es veia un poble il·lusionat,  amb ganes de veure el dia de la Independència del nostre país.

S’ha parlat que havien més periodistes que falangistes, i era cert, periodistes d’arreu de l’estat i de molts mitjans de comunicació europeus i nord-americans hi foren presents, realment ells, com tots nosaltres, sentíem que estàvem al kilòmetre zero d’una cursa. Tot llegint la premsa internacional hem pogut constatar que el referèndum d’Arenys de Munt ha servit per internacionalitzar en gran manera el fet català, cada cop es parla més de Catalunya com el nou estat d’Europa, cada cop els somnis van deixant de ser-ho per esdevenir una realitat.

En treurem alguna lliçó d’aquest 13 de setembre? Els partits de l’òrbita nacionalista o sobiranista es donaran compte que la gent ja està per sobre de l’esquema dels partits?, que prefereixen treballar en plataformes, associacions, etc, per una única raó, la desconfiança en els seus representants polítics. CiU i ERC com partits parlamentaris han vist com eleccions darrera eleccions van perdent vots per què els seus votants es queden a casa, realment manca un projecte engrescador, cada cop més nacionalistes i independentistes han marxat a casa, han sentit masses cants de sirena que han esdevingut udols de menyspreu, discursos inflamats que al cap de poc s’han anat marcit en calaixos de dependències oficials on els seus autors romancegen engreixant-se de tant àpat de representació i cotxe oficial.

Cal una regeneració del món polític català, els vells esquemes i les velles formacions ja no engresquen, ja no son creïbles, cal un reagrupament que faci foc nou, que trenqui la baralla i que digui no al pactisme i sí a la Independència. Però ha de ser valent, honrat, amb gent que vulgui servir i no servir-se del país, amb gent que no estiguin a la política per viure del pessebre o per prestigi personal. Cal que el patriotisme es reagrupi, que vagi al davant o al costat de les iniciatives sobiranistes i independentistes, que sigui fidel als seus principis i que tingui com a únic objectiu la Independència de la nostra Pàtria.

Xavier Andreu

Anuncis

Deixa un comentari

Filed under Nació Catalana

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s