CARTA OBERTA A L’EXCM. SR. HERIBERT BARRERA I COSTA
Heribert Barrera i Costa. Patriota Català. En majúscules i abans de citar l’any de naixement, 1917. Els que vam néixer un 6 de juliol sóm especials. No crec que sigui aquest el motiu de la meva profunda admiració vers la seva persona. Vostè va agafar el fusell per defensar Catalunya. Tot i la desfeta i el drama de l’exili, quan Catalunya el va necessitar vostè hi va ser present. La Història de Catalunya li reserva una pàgina amb lletres d’or. No pateixi per això.
Però avui Catalunya també ens necessita, Heribert. Jo agafo, com vostè en el seu moment, les armes, les meves armes –voldria dir ploma, però haig de dir teclat– i mentre hi hagi un sol català alçat en armes, Catalunya existirà. No pateixi per això.
Vostè, que és un exemple de dignitat, va dir: NO A LA CONSTITUCIÓ quan la Segona Re(in)stauració –la tràgala franquista del sr. Juan Carlos de Borbón y Borbón– i va presidir –amb la dignitat que correspon al càrrec– el Parlament de Catalunya en moments candents de la història d’Espanya com la tejerada que deuria de viure tan intensament.
També se li va tirar a sobre la xusma progre, okupa, antisistema i islamista radical quan va alertar de què Catalunya, com a Nació, estava en perill. El seu diagnòstic, consultable a la magnífica entrevista de l’Enric Vila disponible a Proa, és excel·lent i inqüestionable.
Catalunya està tocada de mort, no només el seu govern com afirmava Artur Mas recentment. No voldria veure’l pas, amb la llàgrima de Catalunya als ulls, picar la porta de Villarroel, perquè tot allò de bò que tenia ERC i tristament només ara vostè representa, faci baixar dels núvols a aquells qui han finiquitat tota una tradició històrica de catalanisme no sucursalista (Carod, Benach, Huguet, Ridao i Puigcercós).
El recordo ara al debat d’investidura de Maragall just tocant l’il·lustre Joan Rigol. Heribert Barrera i Joan Rigol. Dos Polítics en majúscules de Catalunya –i junt amb Pujol– no se m’ocorre cap més de la nissaga continuista del que era la Nació Catalana abans de la desfeta del 39.
Necessitem una última empenta, Heribert, a ERC, el seu partit, perquè els que venim darrera, poguem fruir de veritat d’una Catalunya sobirana. ERC ja no és el que era. Voldria saber què en pensa de tot plegat.
A Heribert Barrera del sempre seu, afm., Rubèn Novoa i Arranz.
http://novoaiarranz.blogspot.com/
Catalunya Catalana 