Gràcies Espanya

Gràcies Espanya

Els temps passen i les cultures avancen, i aquí al mig, palplantada està la vella Espanya, incapaç de progressar, incapaç de comprendre, sense cap capacitat per superar els seus mals hàbits, al crit de Santiago y cierra España aquest decrèpit anacronisme mostra ufanós al món sencer el motiu pel que qualsevol nació que hagi tingut la desgràcia de pertànyer-li en vol fugir.
Un estat tant feble que necessita sempre la ombra d’un enemic real o imaginari, un estat tant insegur que a la més mínima remor posa el crit al cel reafirmant-se com a unitat forçosa. Un poble amb tant poques virtuts que necessita un triomf esportiu per justificar llur existència tapant amb la Roja una crisi econòmica que els situa al límit de la intervenció, una crisi de valors que els impedeix sortir de qualsevol forat, i en definitiva una crisi com a pretès país que els duu a agermanar-se per un equip de futbol davant de la incapacitat de fer-ho per al mer sentit de pertinença a una cultura.
El cas de les xiulades n’és només la mostra més recent. Un fet que hagués passat desapercebut als ulls del món (com les xiulades dels himnes Italià i anglès per les seves pròpies aficions) s’ha convertit en un cúmul de despropòsits en els quals destaquen les famoses frases de la Presidenta de Madrid, la Sra Aguirre volent prohibir la final de la Copa, els brams de la Caverna messetària, la concentració de grupuscles feixistes, la intervenció policial requisant banderes i xiulets, i un reguitzell d’actuacions difícilment comprensibles per al resta de nacions europees que és deuen preguntar per quin motiu Espanya pot ser membre de la Unió Europea, i com un estat tant fràgil i insegur que necessita llogar 100.000 watts de so per tapar unes xiulades pot ser ensems tant pedant i prepotent per alliçonar al reste de països.
Aquesta mateixa setmana, Espanya segueix fent amics envaït aigües Gibraltarenyes (mal després es sorprenguin si el Regne Unit secunda una proclamació sobiranista catalana) i no prou contents envien una periodista que surt escaldada al preguntar la opinió de Gibraltar, que confirma la famosa frase de Cánovas Del Castillo de que “és Español el que no puede ser otra cosa”
Espanya, amb Catalunya ja ha fet tard i no ha estat per manca de paciència dels catalans, que hem vist com seguíem sent insultats, menystinguts, saquejats i intentats anorrear després de mil i una oportunitats, després de modernitzar Espanya i de possibilitar que entrés a la Unió Europea, després d’atorgar-li el poc prestigi que té, després d’ensenyar-li amb més o menys èxit a fer les coses bé. Però ni així s’han plantejat què diantre fan malament, i com l’infant malcriat que trenca la joguina i fa el ploramiques perquè ningú vol jugar amb ell, es passeja amunt i avall gesticulant i culpant tothom de la seva desgràcia.
Si tot segueix el seu curs, és molt provable que la independència no quedi lluny doncs la població cada volta està més farta, ja no existeix cap preferent mercat espanyol, i La Unió Europea veu en Catalunya un nou membre que seria contribuent net, és a dir, simpaties per Catalunya a part i antipaties vers Espanya també a part, Europa no pot pagar el rescat d’Espanya, i en canvi no li aniria malament tenir un nou soci que aporti en comptes d’un de vell que xucli del pot comú. La gran pregunta és què farà la hidalga Castella quan no pugui culpar a ningú? Quan no pugui viure de ningú? Quan es quedi sense el fantasma del separatisme per tapar la seva ineficiència? Tot sembla indicar que ho té difícil, doncs no sols és el nen amb el qual ningú vol jugar sinó que per mèrits propis és carn d’hospici que ningú vol adoptar i endur-se a casa. Així que no seria d’estranyar que l’amenaça que llencen de que una Catalunya independent no estaria a la Unió Europea no se’ls acabi girant i contemplin astorats com són ells els que en queden exclosos gràcies al vot dels països com Catalunya que farts d’aportar a un fons comú i es quedin amb el retorn a la catalana Pesseta com a únic record d’un país al que van intentar escanyar però que va reeixir i llueix amb llum pròpia.

Marcel A.G.