Viatge a l’Alguer 8 i 10 d’abril del 2005
Hi va haver un temps que segons Ramon Muntaner “cap peix del Mediterrani no podria moure’s si no portava marcades les quatre barres”… , els catalans vàrem crear un imperi regat per les aigües del Mediterrani, des de l’Aragó fins la península d’Anatòlia a Turquia les quatre barres i la creu de Sant Jordi onejaren al vent i el català era llengua de comunicació, comerç i cultura.
Entre els territoris que foren catalans la nostra llengua encara és viva a una ciutat de l’illa de Sardenya, l’Alguer, on, des de l’any 1354, quan catalans provinents del Principat, el País Valencià i les Illes repoblaren la ciutat, el català en la seva varietat algueresa es manté com testimoni de la voluntat de viure d’un poble.
Aquest mes d’abril un grup de quinze companys d’Unitat Nacional Catalana hem pres vol cap aquesta ciutat, hem recorregut els seus carrers, les seves muralles, hem escoltat el seu parlar, visitat els seus temples, i especialment interessant la calorosa rebuda per part d’un dels seus més dignes representants de la cultura algueresa i per tant catalana, el senyor Rafael Caria. Parlar del català a l’Alguer avui en dia no es pot comprendre sense fer esment dels estudis filològics, toponímics i etimològics portats a terme per Caria, ell ha estat un dels bastions més importants de la catalanitat del país alguerès i mai podrà ser prou reconegut el seu testimoni i vàlua. El sopar que compartírem al restaurant Maristella amb en Rafael Caria i la seva muller ens va permetre endinsar-nos pels llarcs segles de cultura, història, tradicions i gastronomia algueresa, darrera cada frase es veia més clarament els lligams humans i culturals entre Catalunya i l’Alguer, des de la comparança de les arts de pesca de l’albufera algueresa, el Càlic, i l’albufera valenciana, els noms dels peixos i les aus tot comparant els mots algueresos amb el de les diferents contrades dels Països Catalans, etc.
Avui en dia a l’Alguer es va recuperant lentament la llengua, als comerços, al parlar quotidià, a la rotulació dels carrers, les quatre barres són presents a molts indrets i els catalans som rebuts com germans, encara podem trobar molts cognoms comuns i ens adonem que en realitat no “anem” enlloc sinó que “retornem” a casa nostra. Al visitar el convent de Sant Francesc podem trobar un bon exemple de l’arquitectura catalana mitjeval, amb lloses escrites en català que refermen el lligam entre el passat i el present, per tota la ciutat aquesta presència catalana és viva, a la parla i les pedres. I en entitats com l’Omnium Cultural, que té la seu al número 33 (una altra coincidència!) del Carrer de la Marina o el Centre de Recursos Pedagògics “Maria Montessori”
La visita a la gruta de Neptú és obligada, fem i desfem centenars d’esglaons (1300? 1400? entre baixada i pujada), per endinsar-nos en un indret meravellós on milions d’anys l’aigua i la seva calç han anat perfilant figures fantasmagòriques, el guia, en un bell alguerès, ens explica cent detalls i ens mostra en la seva plenitud una de les coves catalanes més boniques que mai hem vist. Al sortir de la cova i després de la llarga ascensió per la costeruda escala la Badia del Port del Comte se’ns ofereix en la seva esplendor, al lluny, tot esmorteïda pel llebeig que escampa l’aigua de la pluja, la ciutat de l’Alguer s’esdevenia, oberta i a l’ensems closa, oberta al país i closa en les seves muralles.
Hi han altres indrets interessants, com les torres de guaita que es redrecen fermes a la costa, com la torre de Ferro, que retalla la seva silueta tot passat el llac de Baratz, o la necròpolis d’Angellu Roju un dels exemples de la cultura nuràgica que s’estengué a la prehistòria algueresa i sarda.
Esperem retornar un altre dia a aquesta ciutat catalana i tornar a provar els seus vins o el seu mirto (blanc o negre, extret del fruit dela murtra), escoltar la veu càlida de Franca Massu cantant en un alguerès bell i suau, menjar la llagosta a la catalana o els seus spaguettis també a la catalana amb el gust a mar que li donen les cloïses i musclos de la costa algueresa que comparteixen espai amb el corall i les algues que tapissen els fons marins. No volem acabar sense agraïr una altra volta l’amabilitat del senyor Rafael Caria i el “sastre català del l’Alguer” el senyor Pasqual Melai que vingueren a l’aeroport per acomiadar-nos. Gent com ells fan possible que viatjar a l’Alguer sigui més un retrobament que una visita, que ens podem sentir a casa nostra, car cada un dels països que formen els Països Catalans és la pàtria de tots nosaltres.
Catalunya Catalana 