ORGANITZACIÓ DE L’EXÈRCIT CATALÀ. 1924
Convençuts com estem que solament usant la violència pot obtenir-se la llibertat de Catalunya, hem cregut convenient exposar el pensament que ha de presidir l’organització per a obtenir-la. El primer que cal és organitzar l’Exèrcit català o potser, millor dit, les forces combatents de Catalunya adaptant la seva organització i la seva tàctica a les condicions que prevalen a Catalunya, el seu esperit, la seva psicologia especial, estat d’opinió, mitjans de què pot disposar-se, etc. Els plans de campanya han de respondre, doncs, a la realitat i no a la fantasia, pels perjudicis que podria causar el seu fracàs en l’esperit de combat i resistència del nostre poble. L’organització, doncs, ha de tenir un sentit essencialment pràctic donant a la part moral la gran importància que li correspon. Tots els arguments que puguin esgrimir-se quant a la manca del sentiment netament separatista de Catalunya o que sols el senten una petita minoria; tots els criteris que poden sostenir-se respecte a la manca de combativitat dels catalans o del seu esperit de sacrifici, no poden tenir cap importància des del punt de vista de la nostra organització. No podríem negar que potser alguns d’aquests arguments són certs pel que fa al conjunt, tenint en compte els dos segles de dominació i manca de Llibertat, i a la influència de la gran i petita burgesia, que guarda els seus interessos amb la gelosia del qui ha construit quelcom que li ha costat moltes suors i que vol conservar amb tranquilitat i li fa témer les revoltes i trastorns polítics i socials. Però en el nostre cas no pot tenir-se en compte aquest estat d’opinió pel motiu que les nostres forces combatents han de ser formades per voluntaris, plens d’amor a la pàtria i disposats al sacrifici per la seva llibertat.
En primer lloc, examinem, encara que sigui lleugerarnent, la classe de lluita que cal posar en pràctica.
Tres són les maneres de combat que poden adoptar-se.
Les guerrilles. Aquest sistema té com a característiques: defugir el combat, guanyar temps, simular atacs, causar alarma a l’enemic, fer-li baixes en passar per punts determinats, mantenir-lo en continua alerta i aprofitar els descuits o excessiva confiança d’alguna columna per a causar-li mals greus.
Devem sospesar bé aquest sistema des del punt de vista militar i polític i sobretot dels avantatges o inconvenients que en poden resultar per a Catalunya des del punt de vista internacional, tenint en compte la situació del món i les relacions que existeixen entre les grans potències, com a conseqüència del trasbals de la guerra. Permetria la S.D.N.* que aquesta guerra se sostingués el temps que, forçosament hauria de durar? Els interessos respecte d’Espanya són els mateixos els d’Anglaterra que els de França? En una paraula: podria Anglaterra veure amb bons ulls que es formés la República Catalana que, indubtablement, podria agradar a França?
A part l’aspecte general del problema, hi ha la qüestió de les Illes Balears, sobre la qual no hi podria haver de cap manera una intel.ligència entre els dos Països. Aquell que tingués a les seves mans la plaça forta de Maó -que és la posició estratègica més important de la Mediterrània occidental- seria qui dominaria aquesta zona. Si es tractés d’Anglaterra, amb una esquadra de submarins i contratorpillers i unes bases d’avions, podria tallar brutalment la comunicació de França amb les seves colònies africanes. Si, en canvi, fos França la que ocupés aquella plaça, amb les seves bases a Toló i Bizerta, no podria passar per la Mediterrània cap vaixell sense el seu beneplàcit. (Cal no perdre de vista, però, que des d’aleshores la tècnica i la potència dels submarins, junt amb els avenços en l’aviació de guerra, han tingut un gran desenrotllament).
Establerta la República Catalana aliada de França que podria disposar de la base de Maó, es trobaria impossibilitada Anglaterra d’acudir per la via de la Mediterrània, en ajut de les seves colònies. Tenint en compte aquest aspecte internacional, hem de rebutjar la guerra de guerrilles per la durada que pogués tenir, cas en el qual probablement donaria lloc a una intervenció d’Anglaterra interessada a destruir qualsevol focus de pertorbació en les rutes del seu Imperi. Indirectament, això podria significar un ajut incondicional a l’Estat espanyol i una pressió damunt de França per a fer-la desistir d’ajudar-nos, com així succeí amb la República renana.
D’altra part, una guerra llarga dóna lloc a que sorgeix un estat morbós i d’indisciplina, ultra que des del punt de vista militar, tota guerra basada en cedir terreny a l’enemic i tan sols de tant en tant plantar-li cara durant algunes hores, acaba per ésser un fracàs.
Alçaments dins de les poblacions Una altra classe de guerra és l’alçament dins de les grans ciutats industrials. D’aquesta poc se n’ha de parlar; és més apropiada per a l’element obrer i revolucionari Encara que fos iniciada per l’element patriota, al cap de poc temps, si no coincidís amb un alçament al camp, els revolucionaras i els obrers s’apropiarien de la direcció o bé obrarien pel seu propi compte. El més segur seria que, al cap de poc, els elements conservadors s’allunyessin del moviment patriòtic, el miressin amb recel i per fi, de manera ostensible o indirectament, donessin el seu ajut als contraris.
La guerra que cal fer. És la de Catalunya contra l’Estat opressor, recollint i reunint tots els recursos, tots els elements que voluntàriament o forçosa s’acoplin per a combatre i vèncer-lo d’acord amb els punts següents:
1er. Organització d’un petit exèrcit de combatents voluntaris.
2on. Acoblament dels elements auxiliars necessaris, com són: servei sanitari militar; servei civil; transports; policia militar; informació.
3er. Establiment d’una política de guerra, que tindria la missió següent: intervenció en la política internacional; organització de la propaganda separatista a Catalunya i arreu; formació d’un reglament provisional per a establir el Govern de Catalunya en cada població compresa en la zona reconquistada; organització d’un servei especial de policia i vigilància per veïns de les poblacions reconquistades.
4rt. Organització de la recaptació, punt essencial per al millor èxit de l’organització de les forces combatents.
El pressupost de guerra: els efectius. Amb tot el que acabem de dir, el primer que cal plantejar-se és el què costaria l’organització dels voluntaris i quin fóra l’efectiu indispensable per a posar a la pràctica els nostres plans.
Entenc que els efectius inicials han de xifrar-se en cinc mil homes amb tots els elements auxiliars necessaris, que faria pujar la força inicial a sis mil homes. El material per a posar en peu de combat aquesta força seria:
| Pessetes | |
| 4.500 fusells a pessetes 125.00 cada un, amb els cartutxos corresponents | 800.000,00 |
| 500 fusells-metralladors a pessetes 500,00 c/u | 250.000,00 |
| 100 metralladores Hotchkins a pessetes 1,200 c/u i accessoris | 200.000,00 |
| Municions | 3.000.000,00 |
| Canons de 37 mm. i municions | 750.000,00 |
| Cavalls, transports, ultra el que fos requissionat | 350.000,00 |
| Forns de carnpanya, conserves, farines, farratges, etc., etc | 500.000,00 |
| Material de comunicacions | 100.000,00 |
| Mobilització i concentració | 1.600.000,00 |
| Sanitat militar | 200.000,00 |
| Política de guerra | 250.000,00 |
| Total previst | 8.000.000,00 |
Caldria preveure el muntatge d’una fàbrica de fusells i metralladores per a una producció de 1.500 fusells al mes i el muntatge de la fabricació de municions i bombes de mà per un pressupost de 300.000 pessetes per a cada servei.
Govern de Catalunya. De res no serviria anar a l’orgarnització d´una força combatent, si no hi hagués darrera un organisme superior de govern que gaudís d’una autoritat damunt de tots els organismes encarregats de conduir la lluita, així com dels que caldria que tinguessin cura d’organitzar la vida civil.
D’aquest organisme superior han de formar part: el cap suprem de l’Exèrcit; el cap de la política internacional; el de la política interior; el cap encarregat de la recaptació de cabals; el de relacions ammles organitzacions catalanes d’Amèrica.
Entenc que aquest organisme de govern hauria de residir a París, a reserva que algun dels seus membres, com els caps de la política interior i recaptació de cabals, residissin a Catalunya, els quals formaran el directori de Barcelona, amb els auxiliars que fossin necessaris.
Crec, per altra part, necessari que les entitats d’Amèrica nomenin entre elles un Directori central al qual haurà d’adreçar-se el Govern de Catalunya a fi d’intensificar i recollir tots els elernents necessaris per ajudar al triomf de la nostra causa i sobretot per consultar-los en tots els moments difícils, ja que han demostrat en ocasions diverses la seva gran vàlua , el seu sà criteri i la seva imparcialitat en els seus consells, en fi, la seva abnegació i esperit de sacrifici.
Creiem que per a demostrar el nostre agraïment i la importància que té per a nosaltres el seu criteri, un membre del Directori americà hauria de formar part del Govern de Catalunya.
Francesc MACIÀ
Bandol (Var), Vil.la Les Pins, 3 de setembre del 1924.
“Macià, la seva actuació a l’estranger”,Josep Carner-Ribalta i notes de Ramon Fabregat. Edicions Catalanes de Mèxic, Autors Associats. Mèxic DF. 1952, pp.141-146.
Catalunya Catalana 