CATALUNYA Passat, present i futur. Josep Conangla i Fontanilles

CATALUNYA
Passat, present i futur

Josep Conangla i Fontanilles

Traducció catalana de Lluís Morera i Pasqual

(La repressió anticatalana del dictador espanyol Miguel Primo de Rivera y Orbaneja, cap del Directori Militar)

Conferència donada al Centre Català de l’Havana, el 31 d’agost del 1924

Amb l’afany de donar a conèixer al  públic cubà les característiques més importants de la qüestió catalana, el prestigiós i benemèrit Centre Català de l’Havana va organitzà tot un seguit de conferències a càrrec dels seus membres més destacats.
Les conferències van tenir lloc successivament als salons del Col·legi d’Arquitectes i al mateix Centre Català, en el decurs d’abril, maig, juny, juliol i agost del 1924; seguint aquest ordre:

1.- L’esperit de llibertat i de democràcia de Catalunya, a través de la història. A càrrec de Josep López i Franch, escriptor, mestre compositor, primer secretari del famós Orfeó Català de Barcelona.

2.- La Renaixença literària catalana. A càrrec de Marià Grau, de la Universitat de Columbia; escriptor, president de la Secció de Cultura del Centre Català.

3.- El teatre català com a factor importantíssim en la renaixença de Catalunya.  A càrrec de Pere Boquet de Requesens, director de la revista “Vida Catalana”, autor d’obres teatrals i artista escènic notori.

4.- Moments de Catalunya. A càrrec de Josep Pineda i Fargas, ex-president de Centre Català, escriptor i orador.

5.- La Mancomunitat de Catalunya i l’obra destructora del Directori Militar. Pel Dr. Claudi Mimó, catedràtic de la Universitat Nacional, President d’Honor del Centre Català, president de la Secció de Ciències Exactes de l’Ateneu de l’Havana.

6.- Catalunya. Passat present i futur. A càrrec de Josep Conangla i Fontanilles, publicista, president del Centre Català, director de la “Revista Parlamentaria de Cuba”.

Cadascun d’aquestes conferències va ser amenitzada amb una selecció de números literaris i musicals, confiats a bons poetes, declamadors de renom i concertistes notables.

Quan es va acabar la sèrie, va pronunciar un discurs l’il·lustre professor de la Universitat Nacional, penalista i sociòleg d’ideals elevats, Dr. Eusebio A. Hernández. En nom de la intel·lectualitat cubana i dels sentiments patriòtics del poble cubà, va expressar les seves simpaties i identificació cordial per la justa causa catalana i va fer vots per l’emancipació política de Catalunya.

En espera que siguin publicades, plegades, totes aquestes conferències, n’editem tot seguit la darrera, on els lectors habituals d’aquesta revista hi podran trobar, un cop més, degudament sintetitzades, les raons morals, polítiques i de tota índole justificatives del separatisme català.

(De la revista La Nova Catalunya, setembre del 1924)
CATALUNYA
Passat, present i futur

Per Josep Conangla i Fontanilles, president del Centre Català de l’Havana, 31de agost del 1924

Senyores i senyors,
Ja sabem que la cultura cubana fa costat als ideals de Catalunya, per això té la nostra més pregona gratitud. Oferim al públic cubà aquestes conferències que resumiré, amb l’afany d’incrementar la indentificació espiritual entre totes dues nacions. Volem que en l’hora present de persecucions despiatades contra el sentiment patriòtic català, siguin coneguts a Cuba, fil per randa; els crims polítics més abominables que el poder despòtic de l’Estat espanyol inflingeix contra Catalunya. Sense respectar les lleis morals ni a les coses de condició divina.

La projecció que hem fet i que vinc a completar, d’aquestes persecucions odioses, palesen que l’hegemonia castellana en els dominis actuals de l’Estat espanyol, continua exercint les funcions de govern en sentit intransigent, tancat i implacable. Això explica que perdés el seu imperi, el més gran de la terra.

Volem descriure els abusos tan típics de la intolerància, en la manera de governar castellana. Volem justificar la legitimitat inqüestionable i sagrada de les aspiracions nacionals de Catalunya, davant de la cultura i del patriotisme dels cubans, davant de l’atenció assenyada de tots els ciutadans reflexius residents a Cuba.

En aquest cicle de conferències que avui vinc a cloure, hem partit del passat independent de Catalunya i ens orientem cap al futur en què sense cap dubte serà restituïda la sobirania de Catalunya. Hem partit de la història i anem cap a la història. Semblantment a la teoria dels vasos comunicants, el passat i l’endevenidor de les nacions s’anivellen.

La nació que ha estat lliure, podrà perdre durant anys, àdhuc segles, la independència. Però si recobra la comunicació entre el seu passat i el seu present, si recupera la consciència de si mateixa, dels seus drets, de la seva dignitat; també restablirà el reconeixement de la seva personalitat i el ple gaudi de la seva sobirania. Per tant, doncs, a Catalunya, allò que va ser, retornarà. Amb motiu de més, quan la seva consciència nacional va acompanyada de la més ferma i determinada resolució de tornar a ser estat independent, dintre del concert de les nacions lliures. En la vellúria Catalunya fou lliure i ho tornarà a ser.

No ens cansarem de repetir que Catalunya no és cap abstracció, sinó una realitat vida, diversa, per molts conceptes del que es coneix per Espanya. L’uniformisme clàssic de l’escola política castellana pretén negar la realitat específica i ben objectiva a Catalunya. Però com que amb la simple i reitarada negació no ha pogut anihilar-la, li llança en contra un devessall de prohibicions i de persecucions, a fi d’esborrar els trets nacionals catalans, trets del fet biològic de la seva personalitat nacional.

Aquests esforços malvats i tossuts de l’uniformisme espanyolista, mai no han pogut abatre, ni abatran mai, la realitat catalana. Perquè la vida d’aquesta realitat no és únicament material, ni susceptible de ser anul·lada pels poders arbitraris del moment, sinó que té arrels històriques, tradicionals, vernacles, jurídiques, socials i de múltiples i complexes fibres, teixides a les entranyes i avui especialment a la voluntat conscient de Catalunya.

Tot plegat constitueix la raó de ser i l’energia emergent del nacionalisme català. Nacionalisme d’antecedents i d’esperit molt liberals i de condició ben legítima; per bé que es trobi en pugna amb el concepte àrid de la incultura unitària espanyola, que es nega a reconèixer en els seus dominis cap altra nació que no sigui la seva, l’espanyola, l’oficial.

En moments d’introspecció sobre la incompatibilitat política entre Catalunya i l’uniformisme espanyolista, amb l’afany honrat de voler entendre i àdhuc d’atenuar piatosament els errors de l’hegemonia castellana sobre el territori peninsular. Em pregunto si la concepció simplista que els governants espanyols i l’opinió espanyola mal orientada, tenen d’allò que ells volen que sigui la integritat d’Espanya. Dependrà tant de la influència que van deixar en l’ambient polític espanyol les normes absorbents i inquisidores dels Habsburg i dels Borbons. Talment com una espècie de projecció de l’ombra del mapa geogràfic espanyol en el magí ignorant o misoneista dels polítics espanyols de llengua castellana.

L’espanyol de terra endins, en general, no entén que dintre de l’àmbit geogràfic de la península Ibèrica, hi pugui haver més d’una nació. Potser per aquell motiu lamentable que va inspirar uns versos piatosos de Joan Maragall. Potser perquè “Castella, pobreta, no pot veure el mar”.

Espanya  no té més remei que acceptar la independència de Portugal, perquè ja s’ha avesat a veure que damunt del mapa té un color diferent al d’Espanya. L’espanyol sap que Espanya està composta de diverses “províncies” que algunes són gallegues, catalanes, andaluses, etc. Però en la seva ignorància mitjana, no coneix la història de cadascun dels reialmes hispànics o ibèrics, ni sap en quines condicions van ser forçades a “unir-se” sota una sola corona. Ni té en consideració els trets nacionals de cadascuna de les nacionalitats o de les regions de la península Ibèrica. En té ben bé prou de saber que pertanyen geogràficament a Espanya, i així obligar-les a renunciar a llurs trets nacionals, segons la conveniència d’allò que l’espanyol designa amb el nom i amb el concepte únics i indivisibles d’ “Espanya”.

Tothom sap que la nació i l’estat són diferents, no es poden confondre; ni són conceptes sinònims. Cadascun té un significat divers i ben característic. Cap home mitjanament cultivat, sense haver fet dret polític, sap que la nació és diferent a l’estat. Els polítics civils del règim monàrquic ja les van començar a entendre, tals diferències. Les campanyes insistents i laborioses dels publicistes i dels parlamentaris catalans, van deixar en el magí dels funestos oligarques espanyols, alguna impressió educadora, perenne, sobre tals coses.

Però els mandarins de la dictadura actual, no es limiten a rebutjar la diferència entre la nació i l’estat, sinó que als documents oficials d’aquesta prosa detestable amb què imiten la xerrameca dessaborida dels reials decrets clàssics del centralisme espanyol, es provoquen a ells mateixos i a la cultura espanyola, el greuge i la vergonya de negar a Catalunya el caràcter de nació, de desmentir que la ideologia catalana tingui cap aportació específica en la ciència i en el dret polític i de negar tota consideració, respecte ni mera tolerància als sentiments i a la voluntat generals del nacionalisme català, que és igual a dir a la del poble català.

El cap del Directori Militar espanyol, el general Miguel Primo de Rivera y Orbaneja, expeditiu, fatxenda i sense escrúpols, com la gran majoria dels militars professionals, titlla de ficcions els conceptes bàsics de la cultura i de la consciència nacional catalana. Ordena i comanda, segons el costum nefast de totes les tiranies. A Catalunya, no tolera que ni tan sols es parli de nacionalitat catalana; ni a Galícia de la nacionalitat gallega; ni a Euskadi de la nacionalitat basca.

Primo de Rivera vol anihilar totes les nacionalitats ibèriques (tret de la seva, de l’espanyola, de l’hegemònica, de l’oficial). Amb un criteri insensat i anivellador, com en els temps colonials que els espanyols volien que ningú discutís que Cuba, no sols era un domini d’Espanya, sinó part integrant d’allò que ells anomenaven la pàtria espanyola única i indivisible. Avui, amb més motiu, pretenen impedir que ningú qüestioni que Catalunya, en el passat, en el present i en el futur, pugui ser una altra cosa que Espanya.
Per molt que els pesi als espanyols, Catalunya continua sent Catalunya; Galícia continua sent Galícia i Euskadi segueix sent Euskadi. A despit que avui, aquests antics reialmes siguin propietat -circumstancialment- de l’Estat espanyol monàrquic, de tipus compost. En la cartografia i en el convencionalisme europeu s’anomena Espanya.

Digui’m, senyors, on rau la “ficció”? La ideologia catalana moderna arrenca del fet etnogràfic, històric, vernacle, jurídic, de civilització elevada i de plena consciència que legítimament confereix a Catalunya el caràcter de nació. O bé hem de fer cabal de la pretensió capriciosa, inculta, obtusa i carrinclona dels governants incorregibles de l’Estat espanyol, els quals no volen satisfer les justes aspiracions de la voluntat catalana. Duen la seva intransigència i temeritat odioses a l’extrem maligne però ridícul de voler negar-li raó de naturalesa i carta de dret en allò que tota persona intel·ligent i imparcial reconeix com a realitat innegable i vital.

En passades conferències d’aquest cicle ja ho vam recordar: idioma, costums patriarcals, sistema jurídic, sentiment de la pròpia dignitat, amor a la feina, esperit liberal, tradició democràtica… Tot a Catalunya afirma, confirma i proclama que els trets específics del tarannà català són inconfusibles, si els comparem amb la manera d’ésser d’altres nacions de l’Estat espanyol. Són uns trets profundament oposats, en molts sentits, al caràcter dels governants de Castella.

Que consti que no és cap greuge ni cap menyspreu personal o col·lectiu contra el poble d’on va sorgir l’hegemonia política absurda que encara avui  pesa sobre les multituds hispàniques.

Tinc la convicció íntima que el poble castellà, tant de la vellúria com de l’hora present,  no comparteix els errors ni els prejudicis monstruosos dels governants espanyols. Si bé per desídia, d’esma o per abúlia els tolera. Em dic íntimament, del poble dels Padilla, Bravo i Maldonado, del poble que donà la norma revolucionària per rebel·lar-se contra la intromissió de l’imperialisme estrany en el govern de la seva nació: del poble de Cervantes i de la seva creació immortal… res no ha de témer la resta de les nacions peninsulars.

Si fóra possible reconstruir de manera assenyada l’Estat espanyol o bastir la confederació ibèrica ideal, on cada nació (inclosa la portuguesa) pogués conviure en una organització que respectés la respectiva independència interior de les altres nacions; que fos regida per un poder representatiu d’atribucions ben determinades i d’identificació ben cordial, per a finalitats de recíproca intel·ligència i de defensa col·lectiva.

En el fons, el problema no és només català, sinó espanyol. Es tracta d’una organització política viciosa, d’un estat (espanyol) fracassat. Una pugna irreconciliable entre l’errònia supremacia de la cosa abstracta, sobre la cosa tangible. Pugna entre la cosa insensible, automàtica i rígida, contra la cosa conscient i vivencial. Pugna de la cosa estàtica contra la dinàmica. Pugna de la cosa artificiosa del convencionalisme imposat per monarques estrangers de supèrbia absolutista, els hereus dels quals encara creuen que l’estat és el rei i que en el seu imperi mai no es ponia el sol. Tot en contra del dret, de la raó; contra l’única font de la sobirania: la llibertat i la voluntat popular.

En l’ordre cronològic, aquest problema és una derivació fatal de les doctrines arcaiques que dels pobles i de les nacions, en feien mers patrimonis d’un monarca o dominis d’un senyoriu feudal. Així, doncs, el destí d’una nació depenia de les vicissituds de la seva corona; la sort del poble estava subjecta a la successió, donació, conquesta, casament o arbitri del monarca.
La sobirania no emanava del poble, ans del rei. I els òrgans públics que servien de nexe entre el poder reial i els súbdits, estaven, com aquests i llurs vides i bens, per dessota de la voluntat i del caprici de la clepsa coronada.

Senyores, senyors. Catalunya té la glòria d’haver estructurat el seu estat independent, monàrquic, d’una forma precursora en allò que, segles després,  van ser  les normes característiques del règim democràtic i representatiu. Abans que cap altre estat no ho fes. Els reis catalans no ho eren per dret diví i absolut; sinó per consens del seu poble. Especialment a partir del rei Jaume I, el Conqueridor, gran sobirà com estadista, el govern del rei estava supeditat a les facultats supremes de la representació col·lectiva dels tres braços: el civil, el militar i l’eclesiàstic. Tots tres braços, reunits en capítol, prenien el monarca el jurament de respectar les llibertats nacionals i li recordaven allò tan castís de: “Cada braç val tant com el rei. I tots tres braços plegats valen més que el rei”.

D’aquesta manera la nació catalana delegava la sobirania al seu rei. Els monarques de llengua i de dinastia catalanes, plenament i recíprocament identificats amb el seu poble, sempre van exercir el poder bo i respectant aquest esperit de dignitat democràtica. Ni tan sols van pensar que la seva condició reial fos una excepció al deure de pagar contribucions decretades per les Cort, ja que eren els primers a pagar impostos, a tall d’exemple i de respecte de tots els ciutadans de Catalunya.
L’esplendor de l’estat català independent, monàrquic (la Corona d’Aragó) que tenia el caire de confederació catalano-aragonesa, que reis catalans presidien i que parlaven en català, va tenir l’origen en aquest respecte mutu entre les llibertats i la dignitat del poble, a la identificació dels monarques amb els seus súbdits.

La decadència i el subsegüent calvari polític de Catalunya, va començar precisament quan la dinastia castellana del llinatge dels Trastàmara, va ser entronitzada en el reialme confederal de la Corona d’Aragó. Això s’esdevingué a partir del Compromís de Casp, on el despit irreflexiu dels compromissaris aragonesos i valencians els va fer votar a favor del pretendent i infant castellà, Ferran d’Antequera. Van girar l’esquena al pretendent legítim, Jaume d’Urgell, dit després el Dissortat.

Catalunya té la ferma voluntat de restaurar la independència nacional. És un afany no sols de la nació catalana, sinó de tot home reflexiu i mentre no la recuperi, de grat o per força, Espanya no podrà viure en pau. Un paral·lel esbossat a grans trets, una incursió breu entre el passat i el present, ens ajudarà a esbrinar quin ha de ser l’esdevenidor inevitablement gloriós de Catalunya.

Ompliríem un infòlio ben voluminós amb el recull de tots els greuges espanyols perpetrats contra la vida de Catalunya. A través de les successives èpoques de la seva història nacional, a partir de l’entronització d’una dinastia estrangera, castellana, en l’estat català, la Corona d’Aragó. Persecucions, ofenses, insídies, odis i prohibicions de tota mena, han plogut damunt de l’esperit i de la dignitat de la terra catalana.

La guerra dels Segadors (o de Separació), en temps de Felip IV va tenir per causa l’acumulació de tals greuges i persecucions dels virreis i de l’exèrcit castellà contra el poble català. Portugal, més afortunat, va aconseguir fer secessió d’Espanya.

Catalunya, per bé que mutilada, car li van usurpar les comarques septentrionals del Rosselló, l’Alta Cerdanya, el Capcir, el Vallespir i el Conflent, no es va retre. Anys després va reprendre el combat contra Felip V, en la guerra de Successió i Catalunya n’hagués sortit victoriosa, si l’exèrcit espanyol borbònic no hagués rebut el massiu i oportú concurs de l’exèrcit francès.

El Decret de Nova Planta va ser el segell de l’esclavatge imposat per l’obstinació absorbent de l’unitarisme castellà, contra la terra catalana. D’aleshores ençà, els monarques espanyols tracten Catalunya a baqueta, com a terra de conquesta. D’aquí surt la brutal guerra a mort de l’Estat espanyol, contra la llengua i l’espiritualitat catalanes.

Un cop vençuda Catalunya i Barcelona ocupada l’11 de setembre del 1714, els tribunals dels vencedors van imposar l’ús de la llengua espanyola i per tant l’idioma català hi fou substituït. Van confiscar tots els llibres i manuscrits catalans de les biblioteques oficials i privades; els van cremar a les places públiques. Van clausurar totes les universitats catalanes (Barcelona, Lleida, Tarragona, Vic, Tortosa i Solsona), només van deixar la de Cervera.

Felip V no es va limitar a fer vinclar l’esquena de l’indòmit esperit català, sinó que el va voler fer passar per l’adreçador dels motlles raquítics del nacionalisme espanyol. També va prohibir que els estudiants catalans continuessin els estudis a universitats estrangeres; va condemnar a la pèrdua de graus obtinguts a Cervera als estudiants catalans que es graduessin en universitats que no fossin de l’Estat espanyol.

La persecució contra la llengua i la cultura catalanes va continuar immutable durant el regnat de Carles IV. Per decret va prohibir la impressió o reimpressió de cap llibre, paper ni fulla sola en català; sense la llicència expressa del Consell de Castella, sol·licitada per conducte de la Reial Audiència.

En el segle XIX la decadència catalana era ben palesa, com a resultat no sols de tot el reguitzell de persecucions, sinó també pel denigrant conformisme de les classes il·lustrades que es van sotmetre a les manies unitaristes dels governs espanyols. Fins al punt que Ramon Lázaro de Dou, catedràtic eminent i home de lleis, rector de la universitat de Cervera, va ser qui, com a president de les Corts de Cadis, el 1812, va deixar passar, sense queixar-se, el principi constitucional igualitari a tot l’Estat espanyol, que els mateixos codis servissin per a tota la monarquia (capítol 258).

Escriptors, mestres, polítics, poetes, historiadors de Catalunya, escrivien en espanyol. Aparentment, la cultura catalana s’havia deixatat totalment dintre de l’espanyola. Només el poble ras continuava parlant en català. Només una minoria de mestres, d’advocats i de sacerdots escrivien habitualment en català.

Tanmateix, d’aquelles minories, d’aquell caliu espiritual, en van sorgir les primeres guspires que havien d’abrandar l’ideal nacional català. Bonaventura Carles Aribau, Joaquim Rubió Ors i Manuel Milà Fontanals, van somoure la consciència nacional catalana. Van restaurar els Jocs Florals i l’ús i cultiu de la llengua nacional en la poesia, primer, i en la prosa en acabat. Van propagar el romanticisme literari patriòtic, van estimular la recerca de cançons, costumari, tradicions, modismes i tot allò referent el folklore popular. Van fomentar l’excursionisme per tot el territori català, com a mitjà per conèixer més bé tots els aspectes oblidats de la personalitat i de l’ànima de la nació catalana. Aquesta va sentir impulsos de regeneració i va reviure a través d’un ressorgiment sorprenent de poesies, quadres de costums, obres teatrals i novel·les.

Va sorgir de bell nou l’estudi entusiàstic de les Cròniques, les llegendes, la història, les fonts del dret, les tradicions, les característiques del tarannà col·lectiu del poble català. Es va configurar l’ideal vagament polític de l’autonomisme, paral·lelament primer i després deslliurat del federalisme espanyol. Es van multiplicar revistes, diaris, certàmens en català. Bullia per moments l’ànima de Catalunya.

La cultura catalana s’enfortia amb més i més ardor, consciència política i nacional. Les prohibicions i les persecucions vehements de l’enemic espanyol encara estimulaven més l’entusiasme de Catalunya pels seus ideals justos d’emancipació.
I com n’ha estat de malvada i persistent, la campanya de greuges, de mesures insensates i insolents contra Catalunya, en els darrers vuitanta anys!  Aquestes mesures han estat endebades, perquè no han pogut ofegar l’esperit nacional català, tal com volia l’Estat espanyol.

Contra el teatre, l’escola, el sufragi, la tradició jurídica, l’art, la indústria, el comerç; contra totes les fibres de la vida i de la personalitat catalanes, Espanya ha desfermat les més refinades i cruels persecucions i els martiris més barroers i més innobles. Quan no n’hi havia prou amb els decrets reials, recorrien als rigors policíacs, judicials i governatius. I si amb tot això no n’hi havia prou, amb els processos, l’encaç d’hisenda, les campanyes de desprestigi a tota la premsa espanyola i estrangera, llavors es recorria a la suspensió de les garanties constitucionals, a reclutar i ensinistrar terroristes capaços de fabricar  i col·locar ginys explosius; tot a l’escalf del Govern Civil de Barcelona; a subvencionar Alejandro Lerroux amb diners de l’erari, utilitzar la lluita de classes per sufocar l’independentisme català emergent.

Es va concedir immunitat a les bandes d’extrema dreta espanyola, per a què pertorbessin  els actes pacífics de la vida social catalana. Es van afavorir traïcions. Es va posar a la disposició dels candidats anticatalans tots els recursos imaginables per burlar l’expressió legítima de la voluntat ciutadana. Els governadors civils subvencionaven obertament les bandes d’assassins. Van posar en pràctica arterament, quan els convenia, els interessos bords de l’odiós centralisme monàrquic i es van inspirar d’aquell consell criminal que va donar el Comte-duc d’Olivares al seu rei Felip IV: “Hem de fomentar greus alteracions de l’ordre públic i amb aquesta excusa, així com amb la nostra conquesta, imposar la coincidència de  les lleis catalanes amb les castellanes, sense fer cap diferència”.

Tot i aquestes furibundes escomeses, al capdavall Catalunya reeixia, les superava. La seva dignitat nacional aconseguia de frustrar totes les insolències brutals de l’incorregible unitarisme hispànic.

Amb les seves pròpies forces, el poble català va impedir que Alonso Martínez consumés la seva dèria anivelladora en el dret civil. Després d’una campanya memorable, va preservar la vigència del dret català com a substantiu a Catalunya. Va sorprendre el món amb l’espectacle meravellós de l’Exposició Universal del 1888 que va admirar l’opinió culta universal, amb la fluorescència de la literatura catalana.

Els noms dels grans poetes, novel·listes, dramaturgs, publicistes… no sols passaven les fronteres, tot i escriure en llengua catalana, sinó que a més convertien Catalunya en el centre cultural més gran de l’Estat espanyol i en un dels laboratoris de producció i d’investigació intel·lectual més actius d’Europa. Per obra del treball i del comerç, Catalunya ja tenia una preminència industrial i econòmica ben guanyada.

Progressos tècnics, noves escoles artístiques, corrents literaris, orientacions teatrals, modalitats de la civilització universal, via Catalunya entraven a l’Estat espanyol. La comprensió dels catalans, el seu desig de prosperitat, l’ideal renovador, era el motor més potent, més important i més formidable de l’Estat espanyol, en tots els ordres de l’estudi i de l’avenç.

Ben aviat, el contrast entre les activitats catalanes, entre les seves ànsies de millora, enfrontades amb la inèrcia, l’esma i la rutina, típiques de les regions pròpiament espanyoles, s’aguditzaven més i més. Un observar imparcial de seguida copsava les diferències nacionals entre catalans i espanyols, que sempre han subsistit a través de la història. Aquestes diferències, en ple ressorgiment cultural i econòmic de Catalunya, encara es van fer més grans. Per Catalunya, no hi passava cap estranger  mínimament “observado” que no en clissés de seguida la diferència.

Intel·lectuals francesos, italians, alemanys, anglesos, americans i àdhuc de la mateixa Castella, en contacte amb la realitat, reconeixien que Catalunya era una nació diferent d’Espanya. A mesura que l’organització política va anar guanyant i va acorralar els cacics dinàstics, l’expressió ciutadana es va fer sentir més genuïna. I tal floriment de civilitat i de dignitat nacional, culminà en aquella eclosió magnífica de Solidaritat Catalana, del 1907; en què Catalunya envià 48 diputats i uns 10 senadors a Madrid, en un gest gallard d’afirmació específica de la personalitat i de la voluntat catalanes, en protesta contra la ignominiosa Llei de Jurisdiccions, un engendre jurídic concebut per reprimir i torturar l’espiritualitat i el nacionalisme de Catalunya.

D’entre la gernació hi havia politicastres del vell règim, incomprensius, intolerants, enemics per sistema de les aspiracions autonòmiques catalanes, la noble figura de José Canalejas y Méndez (de pare català) en va ser l’excepció. Talment com abans ho havia fet Nicolás Salmerón Alonso, va veure clara la qüestió catalana i va prometre d’obrir camins legals per satisfer les justes reivindicacions catalanes i fer-les compatibles amb les necessitats de l’Estat espanyol. Però la mort d’aquell polític noble va interrompre la seva labor.

Ja saben que per l’explicació lluminosa que en va fer el Dr. Mimó, amb quantes dificultats va topar el principi de les Mancomunitats, mitjançant la concessió semifederativa aplicada a totes les diputacions espanyoles, per grups regionals, però de la qual només en va treure profit Catalunya.

Es va constituir la Mancomunitat . El Seny Ordenador de Catalunya, Enric Prat de la Riba i el talent constructiu i conservador dels seus hereus, van fer de la Mancomunitat, nascuda feble, innòcua, sense atribucions especials, un exponent magnífic d’organització, de capacitat rectora i d’admirable eficàcia administrativa. El govern espanyol no va voler traspassar a la Mancomunitat de Catalunya els serveis més elementals: Obres Públiques, Beneficiència i d’altre caire. Tot i això, la nova institució catalana esdevingué de seguida un exemple esponerós d’incipient estructura estatal. Els beneficis materials, culturals i morals que va aportar, foren immensos.

Catalunya tenia de bell nou, amb la Mancomunitat a precari, una plasmació de l’antiga Generalitat. Les províncies, una divisió artificial i arbitrària, maliciosament creades per Romero Robledo amb l’única finalitat d’esquarterar el territori català i així esquerdar la cohesió nacional catalana, la Mancomunitat les aplegava i les superava. Venia a substituir, administrativament, les províncies com un principi d’autogovern, ben capaç d’una gestió millor, d’enfortir no sols Catalunya, sinó d’influir en el futur de l’Estat espanyol. Cosa que hagués passat , si els polítics espanyols haguessin tingut capacitat i condicions per seguir canalitzant aquella evolució, aquella obra eminentment constructiva, a to amb les conveniències de l’Estat espanyol.

Sanejat el sufragi, consolidada i poderosa la Mancomunitat, afirmada la cultura catalana, cada cop més conscient el poble català dels seus drets i de la justícia del seus ideals autonòmics, no sols va mantenir aquestes aspiracions i les va incrementar, sinó que va dirigir unes campanyes ardents i reiterades prop del poder espanyol i mitjançant els seus polítics més notoris, fins i tot va accedir a col·laborar en la labor dels governs espanyols, en moments difícils per a la vida del règim i d’Espanya, per tal que es pogués preparar la solució a la qüestió autonòmica de Catalunya, per camins amistosos, de consens i amb harmonia, amb Espanya.

Aquestes col·laboracions foren inútils. Dissortadament, se’n van anar en orris les esperances de les forces polítiques catalanes que van tenir la candidesa de refiar-se d’aquests mitjans tan fràgil., Ingenuïtat basada en una idíl·lica bona entesa hispano-catalana. No, els espanyols no estaven disposats a amollar ni un sol bri; no volien reconèixer el dret nacional de Catalunya, ni tenir-hi el més petit diàleg. Com tampoc Espanya no va donar bel·ligerància política a cap dels països endogalats pel seu colonialisme i que se’n volien independitzar.

La Mancomunitat de Catalunya, als governants espanyols no els inspirava amor, sinó malfiança i enveja. L’augment de la voluntat catalana els feia ser rancuniosos. La prosperitat general de Catalunya i del seu Cap i Casal, Barcelona, els treia de polleguera: Como se ha consentido que crezca tanto, Barcelona! Va exclamar brutalment un general espanyol, del Tibidabo estant, mirant amb una mescla d’admiració, temença i enuig la grandesa imponent de la capital de Catalunya.

Vet aquí el tarannà del governant clàssic espanyol. Aquesta és la supèrbia despòtica no ya d’un militar professional, sinó del polític centralista d’esperit castellà.

Rei, cap de gabinet, general, ministre, governador, guàrdia civil o simple agent de policia governativa, el mandarí espanyol de qualsevol categoria (no hi ha regla sense excepció), no entén els drets del ciutadà, de raons, ni de consideracions, sinó de submissió cega, de respecte incondicional, d’esclavatge absolut al principi mal entès i pitjor aplicat de l’autoritat.

Governar, per als espanyols, no és transigir, ni exercir per delegació funcions representatives. No és posar la justícia al servei dels interessos que la reclamen o la mereixen. Governar, per a la gent espanyola amb comandament, és prohibir, fer-se l’amo i senyor, és reprimir la dignitat humana, és imposar la voluntat a caprici, és immobilitzar els esperits amb la mateixa rigidesa automàtica que l’ordenença castrense exigeix als sentinelles. És creure’s investit d’una espècie de privilegi sobrenatural, d’una immunitat misteriosa que els impulsa a passar pel damunt de tots els respectes, de tots els drets i de tots els sentiments del proïsme. La psicologia del governant espanyol és una cosa tan esfereïdora, tan horrible, tan monstruosa, que quan s’estudia a fons (catalans i cubans en tenim una experiència amarga), ens duu a la convicció que tant col·lectivament com individual no pot ser compatible amb la dignitat, ni amb la sociabilitat humanes, el fet d’estar sotmès a  la fèrula autoritària, insuportable i repulsiva d’un espanyol que exerceixi una autoritat.

Fracassada, doncs, la política catalana de col·laboració, de confiança i d’esperança amb els governs espanyols. Exhaurits tots els arguments, tots els recursos legals i pacífics per convèncer liberals i conservadors, de la necessitat, de la conveniència i de la urgència d’obrir els camins legals de l’aspiració autonomista catalana. Aleshores va començar a proliferar per tot Catalunya una aspiració radical, però ben lògica, determinada i humana: la aspiració separatista. Sentida especialment entre el jovent i les multituds impacients.

Senyors, això serà tan llastimós i per als espanyols instintius, tan greu, tan enutjós i tan revolucionari com es vulgui. Però cap home honrat, observador i imparcial no pot negar a Catalunya el dret que té a restaurar el seu estat nacional independent. Aquest ideal no és fruit d’un caprici, d’un rampell fugisser, sinó que pren cos i voluntat nacional. És la conseqüència d’una elaboració evolutiva i pregona, en què s’hi acumulen les lliçons, les experiències, les llàgrimes, els desencisos i les indignacions de moltes i successives generacions.

Cuba en va ser una realitat ben viva. A Cuba no s’hagués propagat el secessionisme si Espanya no hagués negat sistemàticament les demandes reformistes, primer, i autonomistes després. Perquè és fàcil de sufocar un conat d’incendi, tan bon punt comença. Però si es juga amb foc i temeràriament, com ho fan els polítics espanyols, amb una sola espurna n’hi ha prou per calar foc i perdre tot l’imperi colonial.

A la paciència i a la consciència de Catalunya es van anar acumulant tants i tants motius de disgust, tants greuges, tants menyspreus, tantes arbitrarietats, tantes persecucions, tants assassinats morals, perpetrats pels governs espanyols, que l’única solució raonable (en quedar closes  totes les altres de caire legal i amistoses) és l’opció separatista.

En cas d’incendi, ningú no salta pel balcó si té l’escala lliure. Ningú no fa servir procediments heroics, si en té a l’abast de viables, senzills i planers. Ningú no pensa obtenir el reconeixement d’un dret legítim o comprar la defensa de la seva vida o de la seva llibertat, al preu de la violència i de la sang. Per consegüent, la vida o la llibertat, només en casos extrems, quan no hi ha un altre camí,. poden ser defensades mitjançant el sacrifici.

Sí, cubans i espanyols que m’escolten. No ho vull negar. A Catalunya, les generacions de joves sobretot, glateixen d’impaciència per proclamar la independència de Catalunya, per donar pas al separatisme. Aquest anhel dels joves es comunica als adults, i àdhuc als vells. Restava a l’expectativa la Lliga Regionalista, símbol del conservadorisme català, partit electoral formidable, al servei de la intel·ligència i de la col·laboració amb els governs espanyols.

Mentre que Espanya s’enllotava més i més políticament, en els seus errors i descrèdit; la nació catalana, any rera any, s’orientava en un sentit obertament separatista i revolucionari. Amb aquesta exaltació nacional catalana tan vigorosa, va arribar l’Onze de Setembre del 1923. L’impuls independentista va arribar a altres nacions peninsulars, concretament a Euskadi i Galícia. Fou aleshores que catalans, bascos i gallecs van signar el pacte del Galeuzca. Una triple aliança entre moviments secessionistes, no de caire verbal, ans radical, pràctic i decisiu.

En aquells dies, per boca de Puig i Cadafalch, l’il·lustre president de la Mancomunitat de Catalunya, es va proclamar urbi et orbi que Catalunya es considerava en estat de guerra moral contra l’Estat espanyol.

Dos dies després, davant de tan greu perill, el general Miguel Primo de Rivera y Orbaneja va fer el cop d’estat a Barcelona. No ve a tomb de fer-ne un balanç, de les conseqüències ruïnoses que va causar a la vida espanyola, ja que són ben conegudes per l’auditori. A grans trets indicaré que la dictadura militar va tenir dos objectius immediats i innegables:
1.- Conjurar  moviment separatista català emergent, parar-li els peus i anihilar-lo amb la repressió.
2.- Salvar el rei i els generals compromesos en l’ensulsiada de la guerra colonial del Marroc. Salvar-los també de llurs responsabilitats imminents, segons les proves del famós expedient iniciat per la comissió parlamentària.

Les altres excuses i justificacions d’una suposada regeneració, del cop d’estat militar, només foren motius aparents. El rei Alfonso XIII, d’acord amb Primo de Rivera i la seva banda de generals palatins, instruments i còmplices dels instints absolutistes del monarca, es van arriscar a fer aquell salt a les tenebres, per tal de silenciar l’escàndol de les inevitables revelacions de la responsabilitat directa del rei en els carnatges i en les riotes del Marroc. Fou un cop d’estat per aturar l’esclat, si no immediat, sí que era més o menys pròxim, però inevitable, de la desesperança catalana, contra les oligarquies intransigents i malbaratadores d’Espanya.

El capteniment del Directori militar de Primo de Rivera, durant aquests onze mesos. El camuflatge de la regeneració administrativa. La comèdia del procés contra el general Berenguer. El manteniment sistemàtic de les immolacions del jovent espanyol en el nord d’Àfrica. I sobretot, les rabioses escomeses contra Catalunya, confirmen l’asseveració que acabo de fer.
Primo de Rivera, quan va aconseguir el poder, de primer va fer la gara-gara a Catalunya, amb plena premeditació i traïdoria. Li va assegurar que no temés cap suspensió de les garanties, ni per la imposició d’un règim dictatorial. Però tan bon punt les guarnicions d’Espanya li van fer costat, li va faltar temps per promulgar el brutal “Decret contra el separatisme”. En realitat anava en contra de tot signe, expressió, manifestació o sentiment de catalanitat. La bandera i l’escut de Catalunya foren prohibits. Àdhuc allò que respectava l’odiosa Llei de Jurisdiccions, era declarat sediciós, a partir de llavors. L’idioma català va ser prohibit a les escoles, de totes les corporacions, ultra en els temples. Els cants i balls populars, prohibits, també.

Van començar les detencions i els empresonaments de personalitats catalanes. Es van clausurar els centres, joventuts, orfeons i tota la xarxa associativa catalana. Foren suspesos els diaris escrits en català o bé se’ls obligava a fer-ne una traducció a l’espanyol i fer-la a mans d’una censura exercida per caps i oficials militars a les poblacions importants. I delegada, amb astorament, a caporals i simples números de la Guàrdia Civil, semianalfabets, a poblacions secundàries.

Primo de Rivera va ordenar que es revisessin un devessall de sumaris, per suposades injúries a l’exèrcit espanyol i a Espanya, contra escriptors i oradors catalans. Foren decretats confinaments i desterraments de patriotes catalans. Centenars de col·legis foren clausurats. Va muntar un procés contra tots els ajuntaments catalans que s’havien adherit, tres anys enrera, a una declaració plebiscitària que afirmava la personalitat nacional de Catalunya.

Va ordenar d’esborrar i fer desaparèixer a martellades, títols, rètols o escuts catalans de les façanes o monuments públics. La documentació privada de les associacions i societats catalanes, que naturalment estaven redactades en català, van rebre l’ordre de traduir-les a l’espanyol i a partir de llavors a escriure-la només en espanyol.

L’oficialitat de tots els regiments, els delegats governatius (militars també) i les forces policíaques addictes a la dictadura, van rebre ordres secretes (com en els temps de Felip V) de confiscar tots els exemplars possibles de llibres i d’impresos en català i de calar-hi foc, com si tinguessin el tifus.

Els vigilants nocturns dels pobles que anunciaven les hores en català, foren amonestats i se’ls ordenà a fer-ho en espanyol. En certs punts, com a tota la jurisdicció del reietó militarista de Girona, es va obligar els veïns a deixar de parlar català, tret de l’àmbit familiar, sota penes severíssimes. També es va prohibir l’ús de determinades peces de la indumentària femenina, com la caputxeta o toca blanca, perquè era l’uniforme de les nenes de l’associació infantil catalana Pomells de Joventut.

Manu militari foren suspeses facciosament, els ajuntaments i diputacions de Catalunya, pel sol “delicte” de ser el resultat del veritable sufragi, per tenir majoria el nacionalisme català; per tenir una conducta exemplar en els procediments administratius. Els alcaldes, regidors i diputats provincials deposats, foren substituïts arbitràriament i per decret governatiu (amb excepcions molt comptades), per tot un bé de Déu de detritus social: per elements sense prestigi polític, sense cap reputació civil, gent desacreditada i odiada, segregades per agrupacions caciquistes marginades, gent traïdora a la seva nació; militars o policies retirats o llurs familiars avinents o llunyans; mercenaris  i aventurers sense escrúpols; immigrants no assimilats, desagraïts i ressentits amb la nació que els ha acollit. Tots plegats abjectes lacais de la monarquia i molt meticulosament seleccionats pel seu odi contra Catalunya, la nació que els alimenta.

Senyors i senyores, Espanya fa servir uns refinaments tan implacables de crueltat contra el nacionalisme català, com el cas de l’advocat i periodista Manuel Carrasco, que fou enviat al penal de Burgos, el més inclement i horrorós. Carrasco era un patriota estimat, tot un cavaller; fou condemnat a sis mesos de presó per una caricatura publicada al diari que ell dirigia. Es va presentar voluntàriament per complir la condemna i el van engarjolar a la presó Model de Barcelona. Els governants espanyols del Directori, quan van veure que Carrasco hi rebia un bé de Déu de visites, en 48 hores el van transferir al presidi de Burgos, lligat de peus i mans, talment com un assassí vulgar; sense permetre-li d’abrigar-se, sense poder anar en un vagó de tren confortable i amb prou feines sense donar-li temps d’acomiadar-se de la seva muller.

Això no és tot. Els jerarques del Directori no en van tenir prou, sinó que a més, al penal de Burgos li van assignar la cel·la més pudenta i vomitiva. Als primers dies se’l va obligar a dormir al terra d’una comuna, amb una letrina descoberta. Una comminació del Col·legi d’Advocats de Barcelona als seus col·legues de Burgos, va salvar Manuel Carrasco de continuar sotmès, durant la resta de la condemna, a un tracte tan salvatge i humiliant.

Hi ha hagut altres casos de nacionalistes catalans que se’ls ha obligat, en el terme de poques hores, a sortir de casa seva i anar a punts inhospitalaris d’Espanya, a llogarrets ben allunyats del ferrocarril, que només hi tenen accés camins de bast.
Cal afegir-hi les quotidianes delacions perverses, suspensions i multes als periòdics, prohibicions de conferències en català, detencions arbitràries o per satisfer vells rancors personals, violacions de correspondència, detencions i empresonaments capriciosos, sense formació de causa. Inclòs deportacions a l’illa africana de Fernando Poo, com en els temps de les guerres colonials. Vexacions de tota mena contra societats, famílies i particulars sospitosos de nacionalisme català.

Els funcionaris que s’han destacar més en les atrocitats contra Catalunya, han estat els generals espanyols Losada i Carsi, governadors respectius de Barcelona i Girona. Car si acaba de batre el rècord de tantes infàmies, ordenant estúpidament però implacable que la nomenclatura catalana de les estacions i baixadors del ferrocarril de les viles, sota la seva jurisdicció pretoriana, fos espanyolitzada.

D’aquesta manera volen descatalanitzar Catalunya, espanyolitzar-la, els ignorants i malvats opressors de l’ànima nacional catalana. Volen aconseguir l’infame propòsit de transformar Catalunya en una tomba de vius sense ànima, talment com ho volien fer amb Cuba, segons una frase roent de Maceo. L’odi de l’invasor contra l’envaït, només va arribar en aquests extrems tan bàrbars i esfereïdors durant l’època nefanda de la dominació espanyola als Països Baixos i al territori màrtir de Polònia, per ordre criminal del kàiser.

No cal recordar, perquè són ben recents, les lluites de la Dictadura espanyola contra el Col·legi d’Advocats de Barcelona, repressaliat per haver-se negat a complir una ordre il·legal de l’insolent governador de Barcelona. Més de 300 advocats s’han estimat més de pagar les sancions, per la via de constrenyiment, abans de vinclar l’esquena a l’execrable ordre del barroer mandarí.

Un dels membres més eminents del Fòrum Català, quan fou amenaçat d’embargament pels agents del fisc, per cobrir la multa, va assenyalar una edició en diversos volums de la Història d’Espanya i va dir als intrusos: “Ja se la poden endur; té més valor que el que haig de pagar-los, ja no m’interessa”. No cal repetir tots els horrors perpetrats, no ja pels enemics invasors de Catalunya, sinó pels traïdors a la seva pàtria, que en nom del rei espanyol i del seu Directori militar, van consentir que es profanés el recinte august de la Mancomunitat de Catalunya, per convertir-lo en escenari d’infames sacrilegis i en campaments d’agressions, depredacions, insídies i crims morals i polítics de lesa cultura i de lesa dignitat de la nació catalana.

Tot plegat ha estat un pla premeditat i executat minuciosament, amb traïdoria. L’objectiu ha estat conjurar la marxa ascendent de l’independentisme català. Espanya ha volgut ofegar, sense contemplacions, la voluntat i l’ànima rebel de Catalunya. Ha estat tan traïdor i pèrfid el pla, que el rei espanyol i els seus lacais s’han valgut de tota mena de recursos. Des de persecucions personals, a les d’hisenda, a les arbitrarietats governatives, als convenis comercials amb França, Itàlia i Alemanya. Uns convenis ruïnosos per a la indústria i la producció catalanes. Des de l’exaltació d’homes sense reputació civil ni política, per utilitzar-los de vils mandataris, només havien de tenir el requisit d’odiar Catalunya i tot allò que li és propi.

En el viatge a la capital de Catalunya que va fer el rei espanyol, no hi va haver el més petit  concurs del poble català. Tothom sap que van ser mobilitzats militars i funcionaris, vestits de paisà, amb llurs famílies, no sols els destacats a Barcelona, sinó de bona part de Catalunya. Per transportar-los, van organitzar-se trens especials. Amb aquest engany ridícul i amb el lliurament no menys enganyós d’un palauet mediocre, construït i hipotecat després per uns negociants de terrenys, per augmentar el valor i per aconseguir la ràpida urbanització de la zona contigua.

Així van voler donar la imatge a Espanya i arreu del món, que Catalunya i la seva capital havien rebut entusiàsticament el rei espanyol i que per tant no quedaven vestigis d’independentisme català. I per a què tingués més impacte i semblés definitiu, per a què l’engany de l’espanyolització de Catalunya fos més denigrant contra el sentiment nacional català, no sols se n’ocupà Primo de Rivera de difondre-la als mitjans de comunicació que li eren addictes, sinó que el mateix rei se’n ventà en els reiterats discursos i àdhuc va tenir la insolència monstruosa de repetir-ho davant del ramat d’alcaldes de reial ordre, de molts pobles de Catalunya. Reunits amb aquest motiu, per a major befa, a l’històric saló de Sant Jaume de la Mancomunitat de Catalunya.

L’insult del rei no es va limitar a proferir tal engany, per a què s’escampés per Espanya i a la premsa americana. Sinó que va agreujar les seves declaracions injurioses bo i dient que estava disposat a continuar l’espanyolització de Catalunya, seguint l’obra demolidora de Felip V. Quan la reina Cristina, mare d’Alfons XIII, va sentir això de la boca del seu fill, va plorar. Car va intuir les reaccions lògiques que tindria aquest afront regi.

A través de les conferències que estic resumint i del capítol de greuges que acabo d’esbossar, ben clarament se’n pot treure la conclusió que la repressió contra Catalunya no sols continua, sinó que s’ha incrementat. És una pugna entre l’opressió unitària espanyola i la rebel·lió moral irreductible de la nació catalana.

Felip V, un cop va vèncer Catalunya després d’una guerra atroç, va cometre l’error gravíssim de creure que la consciència nacional catalana es podia assassinar, soterrar; com qui mata i enterra un rebel anònim.

El primer Borbó, Felip V, quan va entrar a Barcelona, tot i haver jurat que respectaria les llibertats catalanes i la vida dels seus capdavanters, va ordenar que es cremessin els Codis de Catalunya. Va expatriar els catalans il·lustres i a tall de càstig simbòlic, va demolir literalment el barri de Ribera, un dels més heroics durant el setge de Barcelona. I al seu damunt hi va fer construir l’odiosa caserna militar espanyola de la Ciutadella.

Alfons XIII vol imitar el seu antecessor Felip V, per les coincidències següents: per un instint atàvic d’absolutisme i antiliberalisme; per  no tenir talent polític; per una repugnància ultra mesura contra tots els principis bàsics del dret natural i de la sociologia moderna; amb temeritat i amb responsabilitat més tremendes i vergonyoses davant de la Història que las dels seus antecessors dinàstics.

Catalunya contribueix a les despeses de l’Estat espanyol amb les dues terceres parts del pressupost. Espanya no volia entendre de raons jurídiques, ni de consells de bon ordre polític, ni d’experiències històriques, ni de reflexions, ni de conveniències econòmiques, ni de consideracions de cap mena. Espanya només respon als instints rabiosos d’aquesta casta abominable de dominadors professionals, producte de totes les generacions físiques i de tots els esguerros morals. Per a vergonya de la civilització i per a dissort de les terres d’aquell estat, han fet que Espanya tingués una condició política inferior a la vetusta Turquia dels sultans despòtics. L’eximi pensador cubà Dr. Enrique José Varona, va dir que Espanya era una pedrera d’homes per a la mort.

Guerra contra Catalunya! Guerra a mort contra les energies, contra el tarannà, de la nació catalana! Vet aquí  el mot d’ordre del Directori militar espanyol, encapçalat pel general Miguel Primo de Rivera y Orbaneja. És la consigna, és la dèria principal del rei Alfons XIII. Tant el dictador com el rei odien Catalunya, talment com els Felips i els comtes-ducs d’Olivares, de mala nissaga. Però, si n’arriben a ser d’ignorants i de malvats, encara avui!

Si en comptes d’atacar Catalunya, el cop d’estat del 13 de setembre hagués donat justa satisfacció als anhels autonomistes del poble català, per liquidar la vella política d’enganys, de regatejos i de persecució sistemàtica contra la catalanitat; en un gest de noble transacció i d’assenyada comprensió. Si el Directori hagués tractat Catalunya amb justícia, Catalunya li hagués estat l’aliada més lleial i poderosa per escometre la reconstrucció de l’Estat espanyol. Aleshores sí que s’hagués conjurat el separatisme català; en comptes de fomentar-lo i donar-li ales per tots els racons de la societat catalana, com s’esdevé avui dia.

Si el rei espanyol i el seu braç executor castrense haguessin tractat bé Catalunya, s’haguessin cobert de glòria i no pas d’ignomínia, com és el cas d’avui dia. L’odi anticatalà no ha ajudat Espanya a aconseguir els seus objectius absurds. Com no van servir de res les maldats depredadores dels Habsburgs ni dels Borbons, en el seu deler d’anihilar el pensament nacional català.
Aquests malvats i llurs bandes de mercenaris que flagellen Catalunya, seguint la funesta tradició dels monarques absoluts, causen dolor en el cor i en la vida immortal de la nació catalana. En canvi, aquests odis, persecucions i crims, serviran de detonador i la rebel·lió catalana s’enfortirà més i més contra les institucions indignes que avui oprimeixen i deshonren Espanya.
Senyores i senyors que m’escolten. No dubtin que el resultat de tanta arbitrarietat espanyola contra Catalunya, serà la unió sagrada i decidida de tots els patriotes catalans, per constituir un front únic per la independència de Catalunya.

També és un imperatiu patriòtic d’aquella virtut que va fer invencible el vostre Agramonte i a les legions heroiques mambises, germans de Cuba: la vergonya!

Anuncis

Deixa un comentari

Filed under Documents històrics

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s