La nostra concepció separatista. Vibrant (Daniel Cardona Civit, cap de Nosaltres Sols).

La nostra concepció separatista

Autor: Vibrant (Daniel Cardona Civit, cap de Nosaltres Sols).

Editorial del setmanari Nosaltres Sols Núm. 123, 12 d’agost del 1933.

L’enquesta de “La Revista” ha pres unes proporcions tan apassionants entre la nostra joventut catalanista i els atacs i les diatribes contra la fórmula separatista i, a cops, especialment adreçats a Nosaltres Sols; que malgrat les respostes i les defenses de volguts companys en aquestes pàgines, ens veiem obligats a aclarir, una vegada més, quina és la nostra concepció separatista.

Ni el nostre públic ni nosaltres mateixos no ens permetrà el seu llenguatge tan refinat i pulcre, però amb el qual s’ha escrit l’època més trista de la nostra història nacional. El nostre públic, de condicions modestíssimes, ben distants d’aquella alçada selecta que ocupen els nostres contradictors que ens titllen de pedants i d’emfàtics. És clar, hem de pujar dalt de la taula per poder dialogar en aquesta alçada. Perquè el nostre pedantisme és del més grotesc i baix, fet per la caliquenya i l’aiguardent de Valls. I quan hom se les ha d’heure amb gent d’incommensurable competència, se sent confós i alacaigut. Sí que direm, com a preàmbul, que aquest debat, a nosaltres impenitents i senzills sentimentals, ens ha emplenat d’una infinita tristesa. Que hi hagi joves “catalanistes” que ressuscitin en aquests temps la veu d’Abdó Terrades i ens facin escoltar l’eco rediviu del timbal del Bruc! I nosaltres, que crèiem que eren només els polítics –aquests polítics del Catalanisme amb lletra supermajúscula, que mereixen tants i tants respectes!- els únics que ens feien tornar en aquelles hores de dolcesa provinciana, dels senyors Planas i Casals, amb la música deAgua, azucarillos y aguardiente! Que siguin els joves que nosaltres creiem dividits, deslligats, però amb un estel flamejant a la mirada!

El nostre concepte del separatisme és un concepte tàctic i genèric alhora. Som separatistes d’acord amb la realitat que presideix la nostra lluita nacional. Ni és confiança ni és desesperació. Cap element històric, ni els recents esdeveniments que han revirat la política de l’Estat espanyol, no ens permeten seguir “confiant” en la justícia d’Espanya. Us ho hem de repetir, “catalanistes irreductibles” als peus de la República espanyola? És l’enemic qui ens ha assenyalat la ruta. Aquesta ruta no mena a la desesperació, talment com afirma J.V. Foix; ni la impotència, segons el P. Miquel d’Esplugues. La desesperació arrenca de si mateix, no de causes externes per molt determinants que siguin. I els vençuts i impotents no desafien amb plena percepció els obstacles. El nostre Estel no brilla damunt d’una tomba, sinó que anuncia una albada. El nostre Estel no és un epitafi, sinó una esperança. La nostra voluntat ens ha fet intentar el que ha dit Emerson: “Enganya el teu carro a un estel”. Els catalans hem demanat justícia i aquesta justícia Espanya no l’ha feta, com no l’ha feta mai a cap poble que ha sotmès. L’experiència del catalanisme polític, ens aconsella el separatisme. En aquest aspecte, no som nosaltres que hem escollit. Qui ha escollit és Espanya. Nosaltres no fem altra cosa que posar-nos en condicions tàctiques de defensa. I pel sol fet de fer-ho, la nostra acció ja vol dir optimisme, esforç, plenitud i especialment continuïtat de la funció normal. No es pot dir tampoc que l’experiència política exercida de cara a l’Estat espanyol fins avui, no hagi estat prou ampla. Ha estat atenuadíssima, car enlloc de desenvolupar-se enfront de l’Estat, ha marxat en col·laboració amb l’Estat que reté el nostre dret nacional, en les condicions més humiliants i vergonyoses. Aquestes són les raons tàctiques del nostre separatisme.

Altrament dit, aquest nostre separatisme és quelcom més que una aspiració radical. Som separatistes per raons econòmiques, polítiques, jurídiques i psicològiques. Aspirem a formar una doctrina amb suport moral. La llibertat absoluta de la pàtria, entenem nosaltres que cal aconseguir-la amb una fe quasi religiosa. La llibertat de la pàtria és, per a nosaltres, la felicitat espiritual comuna a tots els catalans. Aquesta aspiració i aquest voler tenen una veu: el nacionalisme integral. Qui ha dit que menyspreem la cultura? En aquest aspecte, nosaltres també agafem la divisa de l’Action Française: Tot el que és nacional és nostre.

En aquesta cultura, en aquest art, en aquesta economia nacionals, nosaltres pretenem donar-los una ànima que tremeixi, tot elevant el sentiment i la fe patriòtiques al pla de les idees. Nosaltres Sols, en la concentració, en la recapacitació que determinarà l’expansió i la força dinàmiques d’esquena a l’exterior, no pel gust de l’isolament, sinó per la recerca de l’ideal que ens ha de reconfortar per seguir els camins de la llibertat i després de la universalitat. La nostra set, només pot saciar-se en el doll que neix de les entranyes de la nostra terra. Anirem al món, sent primers nosaltres mateixos. I no podem pervenir a ser nosaltres mateixos si abans no hem sabut guanyar-nos ser nosaltres sols. No desdenyem la cultura, hem dit. Però abans que tot, és la dignitat. Primer és la dignitat que la llibertat. La dignitat és una condició moral i nosaltres anteposem aquesta a totes les altres condicions.

Alguna personalitat rural que troba molt normal l’acció política catalana i, en canvi, troba la nostra actuació antinacional. Ha dit que la nostra posició és irreal, que està en desacord amb el propòsit íntim dels iniciadors de la Renaixença. Sembla mentida que, en nom de la competència reconeguda i d’un catalanisme amb farbalans de cultura de cultura, hi hagi qui s’atreveixi a fer manifestacions com aquestes. ¿És que hi ha algú que pugui saber quin era el propòsit íntim dels homes de la Renaixença? Si ells mateixos no tenien propòsit determinat, com és possible que algú d’avui ho sàpiga? I, no obstant, quan més enllà ja s’anà dibuixant en el moviment renaixentista una precisió nacionalista, és el P. Miquel d’Esplugues; verb del Catalanisme amb lletra majúscula i anatemitzador del separatisme, que, pedants de nosaltres, també volem escriure amb la més gran de les majúscules, qui se’n queixa amargament: El perill, doncs, si n’hi ha, consisteix més aviat que tota gairebé la nostra història del renaixement ençà, si fa no fa un segle, és informada d’un criteri romàntic i de prop o de lluny, secessionista.

S’ha dit també que no marxem d’acord amb la Història. La Història amb la qual nosaltres no marxem d’acord, és la dels determinadors del veredicte de Casp, amb la d’aquell pre-iberista i traïdor coronel Ferrer, que als volts de l’onze de setembre del 1714 també devia voler salvar algun alt patrimoni immortal. Amb la dels temps de la Jamància i amb la del triumvirat d’ara, que segons dels nostres contradictors tant encensa: Cambó-Macià-Hurtado.

L’acció íntegrament nacionalista per la qual nosaltres propugnem no pot representar mai un obstacle o una nosa a d’altres possibilitats de solució catalana, sempre en el cas que es fes el miracle que poguessin ser factibles. Tots plegats seguim un camí. Ve la bifurcació. Els peninsularistes, iberistes, federalistes, autonomistes, segueixen endavant. Els separatistes no passem d’aquest llindar. Mentrestant, la nostra tasca ha estat comuna a tots i moltes voltes ha afavorit visiblement l’acció política catalanista.

El nostre separatisme ens imposa la lluita per no romandre esclaus i un vertader concepte de llibertat per no ser subjugadors. Allí on acaba el nostre dret, comença el nostre respecte. Així refusem per un igual la solució catalana del problema espanyol, com la solució castellana del problema català. La primera, perquè fuig dels límits del nostre fet intern i íntim. La segona, perquè va contra el dret de la més libèrrima autodeterminació. Espanya no ens interessa més que un altre país. El respecte que li tindrem, no serà menor o major que el que tindrem a un altre poble. Tot el que passi d’això, en aquests moments ens portarà a l’afebliment, a la depauperació, al rebaixament, a l’abdicació de la pròpia dignitat i a una política uniformista que ja ofega el sentiment nacional. Fins avui, el catalanisme polític ens ha portat tot això, malgrat les seves excel·lències. Aquest esperit nostre no l’informa l’odi. És simplement instint de defensa. També és esperit de responsabilitat. Només nosaltres mateixos hem de lliurar-nos a la llibertat i a la reconstrucció nacional. La intervenció en l’Estat ens porta a la descatalanització espiritual i política. No hem de ser més amables amb França. El problema en aquest costat, és el mateix i probablement pitjor. La Història que ens il·lumina el camí del Sud, ens aclareix també el camí del Nord. Estem d’acord amb Josep Pla, quan opina que sobre aquest punt, no val la pena de gastar-hi gaires paraules. Catalunya lliure, atraurà per raó del seu seny polític, del seu humanisme pregon, de la seva pura democràcia, del seu liberalisme tradicional, tots aquells països germans limítrofes. Ara per ara, estem jugant el paper de crucificats entre una colla de lladres i estem en mala postura.

I ara unes paraules d’epípeg.No hem pretès, ni pretenem ara, ser altra cosa que soldats d’un ideal. No ens hem mirat mai ningú amb urc, tot i haver-nos mirat constantment a nosaltres, durant la nostra vida de patriotes, amb tots els menyspreus. Ni davant la vexació, ni davant de l’oportunitat utilitària, no hem deixat de les nostres mans aquesta espasa tosca però espasa a la fi. No pretenem ser polítics erudits ni literats selectes. Ens han repugnat sempre aquests polítics petulants i aquests intel·lectuals buits. Durant la dictadura militar, els primers claudicaren i les plomes dels altres no saberen escriure uns mots de rebel·lia. En aquesta hora d’absorció de les nostres essencialitats nacionals, tampoc no se sent un crit de dignitat. La nostra aspiració és encomanar el flameig de l’ideal independentista a la joventut catalana. La cultura no serà efectiva, sense la independència. La vida tota de Catalunya no serà sense la independència. Perquè sabem que aquesta independència tampoc no serà sense el sacrifici generós i heroic, propugnem un postulat de te i de moral patriòtica. Despertar aquesta joventut adormida. Donar-li una llum, un esperit enmig de la confusió. Que la seva ànima tremeixi, com una foguera crepitant, a l’albada que s’anuncia. Que el seu esperit se salvi del contagi de l’histrionisme, de la literatura i de la política, diríem caigudes a la ignomínia més absoluta. Reeixirem? El nostre deure és intentar-ho.

Mentrestant, a cops d’aquesta espasa nostra, esdevinguda cisell, anem tallant el marbre de la victòria futura. A mesura que la imatge es va precisant, diríem que la nostra avidesa augmenta per oir-ne el panteix. És immòbil encara. Sols el cel de l’esperança l’emmiralla en l’aigua tranquil·la. Perquè esdevingui viva i carnal, sabem certament que li hem de donar un esperit. Però també que li hem de donar la nostra sang.

Deixa un comentari

Filed under Documents històrics

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s