Del confederalisme al nacionalisme pur i dur. Marian Mirabent Mirabent

Del confederalisme al nacionalisme pur i dur.

Marian Mirabent Mirabent (*Sitges 1893 – +Sitges 1949).

Industrial i periodista, germà de Casimir Mirabent. S’establí a Guantánamo (Cuba) el 1913, hi fabricà calçat. Fou un dels signants de l’escrit que un grup de sitgetans residents a Guantánamo adreçà a l’Ajuntament de Sitges. Sol·licitaven l’ensenyament en català a l’escola nacional. Hi enviaren 500 pessetes per subvenir-ne l’empresa. Col·laborà de corresponsal a “El Eco de Sitges” i al diari “La Prensa Libre” de Santiago de Cuba. Al 1931 tornà a Sitges on continuà fabricant calçat. Fitxa del Diccionari dels catalans d’Amèrica.

Conferència d’en Marian Mirabent Mirabent al Centre Català, secretari del Blok Cathalònia de Guantánamo (Cuba). Reproduïda a la revista La Nova Catalunya en els números d’octubre, setembre i desembre del 1920.

Senyores, senyors.

Permeteu-me que un nouvingut a casa vostra, de sostre alt i de portes esbatanades, vingui a parlar-vos. Prego que em perdonareu aquesta gran gosadia i com que sou generosos, compto ja per endavant amb la vostra confiança, la qual em serà ben agradosa. La nostra conversa d’aquesta nit podria sintetitzar-se en quatre paraules clares i senzilles: El separatisme és per als catalans una imposició racial que tota sola durà Catalunya a la plenitud; fent-la rica i plena de bell nou.

Les nostres afirmacions no són capciosa imatgeria, induïda per l’intens amor que sentim per les coses de Catalunya. Ni per l’optimisme que tenim en albirar, en data no gens llunyana, l’hora del deslliurament patri. És el resultat d’un estudi de l’ànima catalana, dels factors determinants de la nostra nacionalitat i de les activitats catalanes en l’hora del més gran esplendor que fou en l’Edat Mitjana.

Cal, doncs, que serenament copsem els valors espirituals catalans en els segles d’or. Nosaltres donem a la paraula “espiritual” l’accepció de representar íntimament el nostre sentir, la nostra manera de raonar; és a dir, d’expressar la nostra catalanitat més pregona.

La Catalunya de l’Edat Mitjana, tothom la coneix prou bé, amb les gestes d’ahir que són encara glòries d’avui i és per això que no ens aturarem a citar fets isolats. Aquelles gestes cardinals de la nostra vida ens ofereixen una forta exemplaritat de civilització com cap altra més. Estem aperduats i en remarcable alienació nacional. Perquè si a hores d’ara aquell mateix esperit que animava la gent catalana, ens guiés en els nostres propòsits, haurien aconseguit per a Catalunya la màxima llibertat política.

La valoració espiritual de l’essencialitat catalana d’aquell temps, correspondria a l’amor a la personalitat, a la nació i a la llibertat. Tota la història nacional catalana traspua cadascuna de les manifestacions de la vida catalana l’aigua pristíssima d’una modalitat predominant, que tota sola omple tots els annals de la vigoria del poble català: l’amor a l’especificitat ètnica. No creiem que digui un amor avar, específic de l’individu. No. Era amor a la personalitat del poble, a la gent catalana, producte natural del concepte claríssim que tenien de la responsabilitat d’homes en plena funció de les seves potències intel·lectuals i físiques. D’homes amb prou civilitat per orientar dignament un poble cap a les més esclatants lluïssors de la serenitat, treballant la seva vida, vivint-la, no com a divina mercè, sinó com un resultat de la vida mateixa. Trobant en el menester de cada dia, en l’heroisme de cada instant, aquella gratificant delectança del treball acomplert. Acomplert doblement per material aportació a les necessitats del món i per amorosa cooperació a l’obra de la raça amb l’esguard amatent a l’expansiva actuació dels sobirans de la nació, no tenint motiu de sospita d’una transgressió de les lleis, ni al viure sacratíssim del nostre poble. Ni a l’essencialitat de l’esperit ètnic, exempt de tota promiscuïtat política i obert de bat a bat als corrents del món. El poble català ajuntava l’amor a la personalitat a l’amor a la pàtria. Tant és així que hom no pot conceptuar-se sense l’íntim assessorament de l’altra.

El resultat d’aquesta afinitat racial, forçosament havia de portar a la nació a les més esponeroses gestes. Els catalans se sentien cada dia més segurs d’ells mateixos i posseïts d’una confiança mútua. Dugueren a bon port totes aquelles empreses que només un alt esperit nacional podia promoure i acomplir. Ultra una assenyada organització i homogeneïtat sentimental, una orientació regulada que sent motor i nexe de tota activitat, havia de transcendir a la vida col·lectiva. Aconseguint aquell benestar general que fou enveja i admiració de totes les altres nacions, pagades de si mateixes, com avui encara ho són. Per baixes cobejances de dominació i que els mancava la vigoria moral per esguardar fixament l’ascendent virilitat dels catalans, substanciada per la veritable expansió catalana, que no necessitava d’artificioses limitacions. Ells “sentien” que les seves necessitats nacionals eren estipulades per la força racional interior.

Un dels amors més grans de Catalunya ha estat, de sempre, la llibertat. Aquest mot, dolç, ha trobat en el cor dels catalans un recer contra totes les violències i les injustícies que invocant el seu sacratíssim nom, han comès tots els pobles. Ens ha menat sempre cap al triomf de la raó sobre la força dominadora de pobles tiranitzadors. Avui mateix, encara li tributem l’amor puríssim. Forma part dels nostres valors racials. Recordem ara com Catalunya en temps dels seu exemplar imperi aplicava destrament el sentit de la santa paraula, en la seva obra de govern. Com era gran la fama que teníem de ser amics de la llibertat, tant, que els pobles que patien opressió, cercaven adelerats el nostre ajut. Totes les gestes viuen en les cròniques catalanes. El rei Jaume I i nobles seguidors de les seves petjades, duien totes el segell roent de l’amor més gran a la pàtria, a l’especificitat i a la llibertat de les nacions.

Els catalans coneixem bé quina mena de sentiment és aquest de la Gran Llibertat. El nacionalisme català malda pel deslliurament nacional. Desitja també la llibertat política de totes les nacions subjugades. La vigorosa i arriscada campanya de La Renaixença en temps de la guerra de Cuba, els articles del venerable Aldavert, toies enceses, flamejant d’amor a la independència cubana, l’hissament de la bandera cubana a l’entitat El Progrés de Barcelona el mateix 20 de maig que per primer cop s’hissava també en aquesta ciutat de l’Havana gloriosa i triomfant. Les manifestacions fent costat a Filipines. El missatge de la Unió Catalanista al president de l’Estat boer [sud-africà] Kruguer. Últimament arran de la Gran Guerra [1914-1918], el devassall d’afinitats patriòtiques amb Irlanda, Polònia, Finlàndia, Sèrbia, Eslovàquia i totes aquelles nacions que com nosaltres estan encara subjugades a tutelatge estranger. El tarannà català s’oposa a l’espanyol, per nombrosos antagonismes, que ara no esmentarem, però que són tan vius i cantelluts que fan del tot impossible les enteses polítiques a què ens convida un cert sector de l’actual política catalana. Estudiant, doncs, la història nostrada, escrutant amorosament les pàgines de les Cròniques i les obres dels homes més representatius de la raça catalana, en aquell temps del gran imperi, hi veiem reflectida en la vida política. L’amor a la llibertat ofereix una tan forta sentor que estem plenament convençuts que cada nació té una missió a complir a la terra. L’alta missió de Catalunya ha de ser la de donar al món el mestratge de la llibertat. Entenem per mestratge de la llibertat l’aplicació que han de donar els estats que avui es consideren lliures i són ells mateixos esclavitzats pels prejudicis estatals que dominant la seva situació política i fins i tot social, redueixen les seves obres de govern a un constant patiment dels governats.

El concepte de la llibertat política es tanmateix ben elàstic quant a interpretació. Les nacions han de pouar en la substància de les seves forces espirituals. Per exercir plenament aquest mestratge d’orientació i d’ordenament, cal tenir abans la independència política. El cas de Catalunya que, sense gaudir de sobirania, dóna avui encara exemple de graciosa i gradual aplicació del concepte de la llibertat política. Bona mostra la tenim en els afers de la Mancomunitat de Catalunya i en les nostres institucions de cultura popular. En l’obra de la Mancomunitat ens hi retrobem com a poble i com a catalans. Ens retrobem també en la disciplina intel·lectual gastada en la forja generosa de l’Institut d’Estudis Catalans. Ha obert de bat a bat les portes de l’esperit català del noucents. Aquest nostre exemple de vigoria nacional catalana, aquest retrobament de l’ànima catalana, bé prou és un triomf que tot sol basta per ensenyar al món com cal treballar per fer viure en obra permanent les íntegres virtuts d’una nació. Ara mateix en la postguerra [1914-1918] veiem com deleroses mentalitats de la generació francesa, clamen per la nacionalització de l’esperit francès. L’essencialitat de França que veu foragitades les que foren en temps de velles glòries, les característiques naturals de la seva vida. Veiem com advoquen per la necessitat de posar novament per sobre de la materialitat del viure, la supremacía de la intel·ligència.

Com França, com Catalunya, seguint el pensament nou d’Europa arreu albirem com tots els pobles s’interessen per una reconstrucció moral i preconitzen la revisió dels seus valors, amb la seguretat que d’aquesta revisió n’haurà d’eixir rutilant la llum del redreçament.

La renaixença catalana, la florida del vuicents, amb les seves vacil·lacions i àdhuc amb les seves gracioses ensopegades i el nou ressorgiment d’avui amb la depuració més formosa que mai no hagi fet de cap llengua viva l’expansió de les nostres arts, l’èxit triomfant de la lírica catalana, són fets notoris, no espontàniament, sinó com una continuació de la força catalana d’altre temps.

Bé, es podrà dir com és que Catalunya es desvetlla quan encara hi ha pobles que havent tingut gloriosa història, encara viuen despersonalitzats? Senyors, crec que aquesta reviscolada nostrada la devem a la raó catalana, al seny català. Un poble que tingui tan clara i serena apreciació dels fets i de les coses de la vida, com tenim nosaltres els catalans, que regularitzem totes les nostres accions en l’ús just del seny, no hauria pogut romandre per més temps soterrat en la vulgaritat d’un viure inoït. El mot seny, tothom ho sap, no existeix en cap més idioma, només en català. Aquest detall ens permet assegurar, encara que sembli petulància, que enlloc del món saben fer com nosaltres un tan bon ús de la raó. Tenint-la com a pedra angular de la nostra vida, poguem exigir per a Catalunya dies de glòria i benaurances a dojo. Aquesta crisi del seny, aquesta depressió de l’esperit, ha portat el que més greu podria ser a Catalunya: la deviació política i la desviació moral.

Des de la caiguda de la nostra nació i de la pèrdua de la nostra llibertat, quasi bé es pot dir que no hi hagué actuació política catalana en la vida de Catalunya, fins que en Pi Margall, l’home de gran cor i d’extraordinària mentalitat, llançà el seu famós programa federalista. Aquell programa que trobà tan abrandats adeptes i amics lleials, era la desviació catalana. La Federació Ibèrica que preconitzava l’home il·lustre per les seves virtuts, era completament inadaptable a la Península, perquè ultra tenir el seu programa el defecte capitalíssim de no reconèixer les diferències específiques que hi ha de regió a regió, volia estendre l’abraçada germanívola per sobre les lluites i tots els odis. Això és certament inassolible, la seva força és més poderosa que un incendi formidable i nosaltres els catalans, per alienats que arribéssim a estar, en el fons del nostre cor no podríem oblidar els greuges inferits per Espanya. Això fou el que s’esdevingué en aquells homes del vuitcents, fins i tot tinc la certesa que el mateix Pi Margall a les seves hores de defallença, devia sentir també l’agulló del greuge vorejant la seva bondat. No podia reeixir, doncs, la federació i a més de les causes indicades, hauria calgut per a ser ferma una homogeneïtat de pensament econòmic i polític; una mateixa orientació nacional de nació a nació; un desprendiment de totes les cobejances. Ja sabem com n’és el caràcter hispà, de dominador per excel·lència, com vol exercir supremacia. Per part catalana hem vist com el sentiment de la llibertat era predomini nostre i en la llibertat hi tenim tota la nostra confiança. Els catalans hem de descartar, ni que sigui remotament, qualsevol articulació política amb l’Espanya d’avui, de demà i sempre. Perquè no és concebible que pugui entrar a la vida del seny i de l’amor qui s’ha passat la vida imposant a ultrança la seva hegemonia infecunda i altament pertorbadora. Fem aquesta inculpació al federalisme, per haver sigut la primera força catalana organitzada que actuà amb una certa independència a Catalunya. Però malgrat haver iniciat la desviació, cal reconèixer ben alt, que l’esperit autonomista que hidratava una mica l’aridesa del seu doctrinarisme, era ja un petit pas endavant que hem d’agrair com un assaig dissortat. No ens proposem presentar cronològica i detalladament l’evolució política catalana d’aleshores ençà. Remarquem només l’inici i la culminació de la desviació política que ha portat Catalunya a tantes hores de neguit i de trasbals. Avui és simptomàtic el més agut grau de desnacionalització en què pot incórrer una nació.

Veiem com la més esgarriada desorientació campeja tranquil·la i sossegada pels sectors polítics nostrats. Però allà on aquesta desorientació ha culminat en una claudicació rotunda dels nostres principis més sagrats, ha estat a la Lliga Regionalista. En parlar de la Lliga volem restar al marge de tota controvèrsia tediosa i posarem les nostres paraules sota l’advocació de la serenitat. Si parlem de caigudes i de defeccions, ho fem fortament adolorits per l’espetacle colpidor que representa per a un català veure com altres catalans arriben a oblidar, per eventual acomodament, totes aquelles virtuts, tan inherents al poble català. Tant és així que una sola que es deixi de banda, ja és una mostra d’afebliment individual i col·lectiu. En l’actuació política de la Lliga hi veiem tants valors catalans foragitats del sentiment català, que una protesta i una contraactuació esdevenen una necessitat imperiosa. Que el mal no avanci més, que no dugui a la desnacionalització del racó més recòndit de Catalunya.

Tothom sap que la Lliga branda el lema “Per Catalunya i l’Espanya Gran”. És fruit d’un lirisme irreflexiu. Implica de bell antuvi la incorporació a Espanya de la política catalana. Va més enllà, indueix a la col·laboració en els afers estatals hispans. És oferir els nostres valors espirituals per reformar un Estat que no és el nostre, que té tiranitzada la nació catalana. Un Estat que endogala la llibertat nacional de Catalunya. Un Estat que no para de reprimir el ressorgiment del poble català. Aquesta col·laboració indica generositat i egoisme ensems, com veurem més endavant. L’obra dels regionalistes és de les més hàbils i frívoles que mai no s’hagin vist en jugades habilidoses. Es diuen nacionalistes però no són més que regionalistes. La Lliga exerceix un domini sobre les forces catalanes amatents a la lluita, abassaga totes les voluntats; àdhuc les tendències malcontentes de la Lliga. N’estan tips de la política personalista, funesta, de Francesc Cambó. Un personalisme que aviat durà la Lliga a defeccions i escissions. Enfortiran el camp del nacionalisme radical. Es cosa sabuda que en els rengles de la Lliga hi ha un jovent que vol batre’s en una lluita més noble, farta de tantes humiliacions i de la pèrdua de la dignitat catalana. És un jovent que d’entrada vol aconseguir l’autonomia, bo i descartant la fórmula de l’Espanya Gran. Tenim, doncs, dos posicionaments sostinguts ardentment. Caldrà escatir-los per fer costat el més convenient per a Catalunya. Els vulgaritzadors de l’Espanya Gran, comandats per Cambó i Ventosa, han emprès la més inútil de les empreses. Volen manar l’Estat hispà, tant en política com en economia. És un doi pretendre infondre als espanyols un ideal de vida nova, d’amor a la feina i de supremacia intel·lectual; és ignorar la naturalesa hispana. És un ideal que l’espanyol no pot entendre ni simpatitzar-hi, atès el seu tarannà emboirat, preocupat només per la immediatesa i la materialitat. Un ideal concret sòlidament concebut no pot estatjar-se en un indret tan infecte on romanen mentalitats mantingudes i tancades en la llorda sensualitat d’un viure inoït, lluny de tota alenada sanejadora i aïllant-se amb evident deliberació de tot contacte airejador. Un ideal necessita l’abrigall de fina cambra esbatanada i confortada amb l’amable conveniència d’un raig de sol i una cançó al llindar dels finestrals i no amb gutural sonoritat de veu aiguardentosa.

Els qui hem seguit d’uns anys ençà l’acció dels regionalistes, hem de confessar que tot i restar a l’aguait contra tot esdeveniment punible, restem astorats i perplexos a cada nova agressió contra la dignitat catalana. Hem de convenir que aquestes circumval·lacions equilibristes dels lligaires aporten al nostre moviment reivindicador la més incivil claudicació de les virtuts cardinals d’una nació que és la dignitat.

La política lligaire ens aparta d’un infantilisme meravellós o d’una maldat insuperable. Cal tot un devessall d’ingenuïtat i de bondat cristiana per actuar com actuen els regionalistes i fer cada afirmació que no sabem què més admirar, si el servilisme més gran o la despreocupació més elàstica. Fa poc Cambó va desitjar l’èxit de l’Exposició d’Indústries Elèctriques. Que faci ressonar el nom d’Espanya, per tal que una efusió sigui establerta, resultant-ne la condescendent concessió de l’autonomia per a Catalunya. Poden sintetitzar que Cambó s’ha begut l’enteniment o vol que ens el beguem nosaltres.

És d’una candidesa imperdonable pretendre que pot existir una convivència entre Espanya i Catalunya, retinguda aquesta última en l’Estat espanyol. Per fer-la possible caldria que Espanya sentís Catalunya, cosa que no volem ni necessitem. Espanya no es fa seu cap triomf de Catalunya. L’ànima hispana no vibra positivament davant d’una afirmació de vida catalana. No té cap sentiment positiu envers Catalunya, ni amb els seus usos i costums. L’idioma català i tot el nostre bagatge cultural, Espanya no sols no se’ls fa seus, sinó que els vol eliminar, com sempre. Espanya esguarda amb enveja i malfiança tot l’impuls creador català. Espanya no se’n refia de Catalunya i fa com si les coses catalanes no existissin. Millor per a Catalunya! Ja que com més aïllada d’Espanya estigui, més tranquil·la serà la vida nacional de Catalunya. Tota influència hispana és nociva per a Catalunya.

Un altre infantilisme lligaire és voler fer creure el tòpic, avui bandejat, per l’opinió serena que els promotors de l’odi contra Catalunya són les quatre dotzenes d’oligarques que estenen la seva influència per totes les contrades espanyoles. Segons la Lliga, no deixen arribar el missatge català a les terres hispanes. Total, traspuen inconscientment un odi anticatalà. En la majoria dels casos, l’odi no és el resultat d’un sentiment inconscient. Respon a l’estat d’ànim de la nació hispana que conserva aquest atavisme racial. La nació espanyola odia la nació catalana de forma conseqüent, amb sentit absorbent, dominador.

Observem el seu patrioterisme. Resten muts mesos i mesos bo i sovintejant els ministeris, a la percaça d’un destí. Tot d’una, en la normalitat de la nostra ascendència nacionalitzadora, proferim el crit de Visca Catalunya Lliure! De seguida a Espanya se’ns increpa amb un extemporani Viva España! No és inconscient, en proferir-lo és com si diguessin Muera Cataluña! Ja ho veieu, un Visca Catalunya és per als hispans un insult. En justa correspondència, racionalment, haurem de donar al crit de Visca Catalunya un significat més vast que tingui la mateixa significació que el seu Viva España. Si se’ns diu que no tot Espanya és així, direm que els bascos no són espanyols. Quant als vint o trenta esperits intel·ligents que malden per comprendre’ns, el seu afecte és d’agrair, encomiable, digne d’admiració. És el reconeixement de la força creadora catalana i de l’esperit lliure del nostre poble, pel desplegament ufanós de la nostra literatura i les nostres arts. Prova d’això és que en moltes ocasions cauen en contradictòries afirmacions en discutir si tenim dret o no a l’autonomia integral. No arriba, doncs, aquesta força a una minoria numèrica prou ostensible i restem tanmateix uns enfront dels altres.

Més que totes les nostres argumentacions, la prova més irrefutable de l’existència d’aquesta animadversió hispana, de la impossibilitat d’arribar a un acord, ni a cap solució jurídica, ens l’ofereixen els regionalistes mateixos en el seu fracàs rotund de la fórmula de l’Espanya Gran. Major escarni a la nostra personalitat no pogué fer-se com la que es féu en el Congrés en aquella memorable abraçada Maura-Romanones en discutir-se sobre l’autonomia. Aquells esclats d’aplaudiments, bé era un repte llançat a ple rostre, que si nosaltres i més que ningú els regionalistes haguéssim tingut una mica de vergonya catalana, a hores d’ara tindríem la nostra llibertat, altrament vivim encara esclavitzats com el primer dia. I com avui i com demà si deixem actuar els homes pertorbadors de la nostra vida nacional que s’arreceren sota els precs de la fórmula infame.

La Lliga és procliu a una solució jurídica del nostre plet, culminant amb una autonomia més o menys vigorosa i que potser acceptarien amb joia, aquella debilitat catalana que són els estatuts aprovats en plebiscit municipal. El nucli que malda per l’autonomia per mitjans una mica més dignes i nobles, i amb acurada coneixença dels valors espirituals del nostre poble, haurà de veure com els seus clams no seran escoltats per l’Espanya cada cop més gelosa de posar integralment sota la seva espasa inhàbil, no sols el territori català, sinó que també la consciència dels catalans. Si amb tots els amoixaments, les submissions i portant àdhuc als afers de l’estat la col·laboració del cervell català, deixant obra perdurable i l’empremta de la mà damunt de cada cosa, no s’ha pogut aconseguir per a la Mancomunitat ni les simples delegacions, que assolireu vosaltres joves de la Lliga, si voleu aportar un xic més de polidesa en els procediments? Res. Voleu potser allargar encara més la retenció de la nostra llibertat, aconsellant concòrdia, possibilisme i pactisme al poble. Voleu donar temps, ajornant l’hora heroica a què l’ànima hispana s’endinsi a tota l’entranya viva de Catalunya? Voleu intentar encara noves proves? Els esdeveniments no són prou eloqüents? No allargueu la solució, vosaltres que per ser joves teniu la força instintiva del deslliurament, ajudeu humanament a l’assoliment de la nostra independència, retorneu al centre de la raça, vivint la vida del nostre temps. Del problema social català se n’ha parlat tant a bastament, que no en farem el comentari abundós que caldria. Però si volem situar el nostre nacionalisme de cara a les pruïges proletàries catalanes, per ser un aspecte remarcable de la missió nacional i que fatalment hem deixat al marge de l’actuació nostrada. Des dels primers temps, el catalanisme era un estusiasme sentimental d’esperits depurats. Haver crescut gairebé sempre a redós de l’individualitat més amatent a la veu de la raó, no tingué de bell començament contacte amb el proletariat català. Fou més tard que de mica en mica, un cop eixamplat l’horitzó de les investigacions històriques i amb bagatge ideològic més nodrit que algun esperit nou, féu arribar la veu de la bona nova al poble prometedor de fecunditat. Només uns quants grups de la nostra menestralia responia a la crida ardent, mentre que l’obrer de brusa humil i polida tenia altres inquietuds. Així, doncs, que quatre de dalt i dos del centre començaren el camí que s’ha fet fins als nostres dies. El proletariat català, enlluernat pel xaruc i carrincló universalisme marxista, no podia sentir l’afany de conquerir una nova vida a base de la reivindicació nacional de la pàtria. I nosaltres no vam fer res per captar l’obrer nostrat. Si l’hi ho haguéssim demanat amablement, hagués fet costat al separatisme a cor què vols. Aquest abstencionisme, oblit del proletariat, ens ha sigut fatal i ha ocasionat la major part dels destrets socials a Catalunya i els esdeveniments trasbalsadors de la vida nacional. Els treballadors catalans havien d’haver seguit inexorablement el full de ruta del nacionalisme català. Els apòstols de l’arribisme van detectar aquesta desconnexió i la van treballar a fons. En Rovira Virgili en un admirable article a La Revista, ens parlava de com s’havia desnacionalitzat l’obrer català, de com s’havia hispanitzat per culpa del socialisme espanyol. Rovira ens feia avergonyir de pensar només que aquelles forces proletàries, a mitjans de la centúria passada, encara eren catalanes, servant en cert grau la puresa de les nostres virtuts essencials. Avui, els obrers catalans s’oposen al separatisme, són partidaris que Catalunya continuï encadenada en l’Estat espanyol, es bleguen davant les consignes de Lerroux i de l’anarquia. Tenim en la desviació social catalana un aspecte interessantíssim que cal escrutar.

L’obrerisme català, ara i abans, està segrestat per l’anarquia, el socialisme i el sindicalisme; resta indiferent als interessos nacionals catalans. L’obrer català sentia la necessitat d’un horitzó airejat, confià en el marxisme per satisfer només el millorament econòmic. S’apuntà a la fraternitat universal, a la solidaritat mundialista. Vet aquí com aquest obrer alienat nacionalment, només té ulls per a l’internacionalisme proletari, desdenyant la catalanitat.

Acte seguit s’adonà que aquella ruta no era la bona i optà pel sindicalisme, també cosmopolita. Avui n’ha sortit escaldat, la pau perduda encara no l’ha retrobat. El doctrinarisme socialista d’avui, el sindicalisme de darrera hora amb totes les seves transgressions, no pot ni podrà conjuminar-se amb el caràcter català. Nosaltres que sentim les característiques de la raça, no podem acceptar orientacions que assassinen el nostre individualisme; llevat que alterem l’assència mateixa de la nostra vida, com l’ha violentada l’obrer català. Com tampoc no és possible que persisteixi aquest individualisme. Ens trobem davant del dilema de retrobar la nostra ruta social o exhaurir el nostre esperit de desviació. Els nacionalistes radicals tenim el deure de cercar, amb l’ajut del nostres pensadors i filòsofs, la nova doctrina salvífica dels valors ètnics catalans. Una ruta planera per respondre a la crida que avui ens fan els proletaris enmig de les turbulentes desorientacions. Perquè la seva desorientació denota clarament que ells trobaran la pau espiritual, quan nosaltres també ens retrobem socialment. Aquest retrobament haurà de fer-se per la revisió acurada de tots els valors socials d’avui i d’ahir. D’aquest estudi en treure’m les experiències derivades de l’estat biològic de Catalunya. Més ben dit, per crear un contingut social, una mena d’adaptació intel·ligent. De tan cenyida als valors espirituals catalans, fos també elàstica a les trasmutacions del temps, però que mai de la vida pogués deixar d’integrar les característiques nostrades. Aquesta troballa fóra el triomf més gran que hagués assolit cap poble i permetria que l’obrer sentís el nacionalisme planerament, estimant-lo de debò amb la lògica resultant d’una vida de treball. Llavors la nova doctrina catalana tornaria a fer sentir la dignitat del treball, l’honra de l’estament i l’obrer seria elevat a la categoria de l’home que treballa, pensa i frueix de la vida. Podra objectar-se que la feina primera del nacionalisme radical no és aquesta. No podrà ser la primera la feina de catalanització social, però si serà immanent. Estructurarà Catalunya, li organitzarà la dictadura espiritual del proletariat. Dotarà Catalunya d’una força integral que l’afaiçonarà, en vistes a una vida social per a tot el poble català. Així, doncs, part de la nostra tasca és aquesta: adaptar els interessos proletaris a l’interès nacional català. Alguns bons nacionalistes, davant del fracàs sorollós del principi de la lliure determinació que preconitzaven els aliats durant la guerra [1914-1918], creuen que els estats d’Europa, davant de la insurgència catalana, cedint a pressions d’Espanya, entrebancarien moralment i material el nostre moviment separatista. Però tinc la certesa que no seria així, veiem per una banda el goig íntim que sempre se sent, per conservador que se sigui, davant del naixement d’un nou estat. Molts estadistes han manifestat més d’un cop el seu desig que prengui un altre aire la situació política l’Estat espanyol. Més encara, la futura solidaritat internacional en l’hora de la independència la tenim ben substanciada en el reconeixement de la nostra independència intel·lectual. Cada dia és més universalment reconeguda, presentant el fet natural que som més els qui ens manifestem com a catalans.

La florida intel·lectual d’avui i que el món coneix, no té semblança amb cap més altra. No pot comparar-se com a valor literari ni amb la renaixença irlandesa, ni la txeca. La nostra depuració de l’idioma, l’obra dels nostres lírics més joves, dels nostres pensadors i assagistes més erudits, amb l’heroïcitat de la continuïtat en el treball esforçat, és tan meravellós que ens sentim corpresos a cada nova generació. Amb nou gaudi a cada ratlla que s’escriu amb la simplicitat, no d’acomplir un deure o una imposició moral, sinó per la normal funció de l’individu català ordenada pel ritme de la nostra vida col·lectiva. Té una personalitat que creix a cada nova revisió dels nostres atributs racials.

Si hem assolit aquesta independència espiritual que ens ha obert les portes del món, per què dubtem a l’hora d’organitzar una vera temptativa de secessió? És que per ventura no és més difícil deslliurar l’esperit d’un objecte, que llençar l’objecte mateix? Aquesta independència intel·lectual no ens diu que el nostre esperit ja està prou assaonat per no sentir el dolor de la separació que haurien sentit els catalans del 1808?

És de doldre que haguem d’enraonar així encara, que haguem de fer aquestes preguntes i el que és més dolorós, que siguem precisament els catalans que haguem de reforçar la història del món, en la part que ens diu que els pobles no s’han revelat fins que han sentit les baionetes al pit. De què ens serveix el nostre sentit pràctic, si no el sabem fer servir quan més el necessitem?

Però no, nosaltres que vivim avui, en l’hora febrosa de la recerca de la sobirania, si volem continuar sent catalans, no podem, no devem esperar que fiblin la carn del nostre cos. Recordem el nostre llinatge, l’amor puríssim que hem tingut sempre per la llibertat. Palesem, doncs, aquest record dignificant el nostre nom, eixint d’aquesta situació afrosa de súbdits subjugats baldament tot s’enfondri, perquè abans que les comoditats, el bon viure, el treball i la riquesa, val més la dignificació d’aquesta mateixa comoditat, d’aquest viure, del treball i d’aquesta riquesa.

Tenim davant nostre un camí obert, apel·lar a les virtuts proverbials de la nació catalana, a l’heroisme. Ens hem de constituir en orientadors del poble català, car la seva sang és la nostra sang. L’oriflama del moviment separatista català l’hem de plantar a totes les viles i ciutats; a la mar i a les muntanyes i a la immensa Amèrica. Ara bé, el separatisme català no ha de ser esbojarrat. No. Concentrat, intens, radical, incorruptible, fort i arrelat en l’ànima nacional. Sense que una ínfima part no quedi facundada, individualment primer i després col·lectivament, ens imposarem una revisió acurada moral i política de l’esperit català i de la nostra actuació. Bandejarem tot allò que faci sentor hispana. Aquesta tasca individual i col·lectiva ens durà a l’organització del separatisme militant i enquadrat. Haurà de començar quan haurem sanejat cos i esperit, per oferir-lo net i polit a la causa nacional catalana. Tinc el convenciment, la persuasió, que de les terres americanes sorgirà destrament organitzada la formidable campanya separatista catalana. Quina missió més sublim la dels catalans d’Amèrica. Quin goig més intens poder col·laborar en aquesta obra, abocar-hi l’ànima sencera, la força del nostre jovent! I amb aquesta persuasió dic jo, per què no podríem ser catalans de Cuba, els qui comencéssim aquesta formidable campanya secessionista? Per què no llencem la crida gloriosa? Aquí som prou forts i estem quasi bé del tot organitzats, no ens manca doncs res més que ajuntar a l’esforç quotidià, de cada instant, de fins avui, una col·laboració, però no com un esforç més, sinó com a complement natural de la nostra actuació catalana.

Hem vist com la nostra desnacionalització ens ha dut a greus mancances en la dignitat, en el seny i en la raó. Així naturalment cal, per envigorir-nos, i endegar la depressió moral, sentir-nos abrandats de bell nou per un ideal d’immediata eficàcia i aquests no els podem trobar sinó en el nacionalisme radical. Aquesta tasca d’envigorir no l’hem de fer pausadament, no podem tenir la confiança que anirà fent-se ella mateixa, tota sola. Si veiem amb la claredat catalana que la terra ens ha donat, és fa necessària una actuació ferma i decidida. Ens envilim a cada instant que passa. Hem d’emprendre seriosament l’obra de la nostra independència política que serà reconquerida, en podeu tenir la seguretat, no el dia que ens sentim més catalans, sinó el dia que que ens sentim més homes. Ja que el nostre plet, ultra ser problema de pàtria, ho és també de dignitat humana. Cal també que tinguem més ben definit el concepte de la responsabilitat que contraiem en dir-nos nacionalistes. Sense desviar-nos, hem de començar amb total independència d’esperit la campanya separatista o projectar-la al món. A més d’una protesta contra l’Estat usurpador de la sobirania catalana, com a exponent de la substància de la nostra raça que com hem vist i dit, és la de l’amor a la llibertat nacional. Llancem lluny de nosaltres les eventualitats artificioses que a voltes regeixen fatalment el nostre esperit. Molts diran que ja fan prou mantenint l’esperit catalanesc, que fan vetllades patriòtiques, que fan pàtria, que són bons catalans fruint l’orgull de la raça. Això és magnífic, però no n’hi ha prou. No tenen una eficàcia immediata, transcendent, per pervenir a la independència de Catalunya. Amb prou feina inclouen una concreció ideològica. Demanem, doncs, de tothom una formulació doctrinal, definitiva, del què volem.No hem d’acceptar les amables combinacions que nosaltres ens confegim sovint. Per no manifestar el nostre sentir, sense recordar que fent-ho així, neguem els nostres valors espirituals, neguem la base mateixa de la nostra vida nacional.

Ara no aneu a creure que aquesta dèria nostra de fer recompte de l’enunciat teòric i de declarar-nos irrevocablement separatistes, és una recurs teatral per impressionar. No. És senzillament la manifestació natural de les nostres característiques que vénen planerament cap a nosaltres i que no podem desentendre’ns, si volem restar homes purs i del nostre temps. Hauríem de ser els nacionalistes catalans de Cuba els qui havíem de presentar a Catalunya i al món la declaració de principis del moviment secessionista. Seguim creient que la nostra comesa d’avui és portar a l’ànim de cadascun dels nostres amics aquesta convicció.

La causa catalana necessita no sols el seu ajut, sinó que arribi a creure cadascun dels catalans la necessitat peremptòria de la independència nacional de Catalunya. A tal efecte, aportarà el seu treball personal. Ha d’entendre que la necessària sobirania pàtria no són bagatel·les d’estar per casa, sinó la funció normal de l’individu que s’eleva a les més pures i sublims joies de la vida.

Amèrica sembla que ens dóna un ambient propici al plantejament i desenvolupament de la nostra campanya que cal iniciar de seguida. Aquesta llibertat americana dóna a les nostres paraules una acollida més càlida. No puc creure que la campanya formidable i irreductible que emprendrem resti sense eficàcia. Més que res es tracta de força de voluntat i nosaltres bé portem forta embranzida per esmicolar tots els entrebancs que ens barrin el pas.

Cal repetir ara i en tot moment que actuant en sentit separatista no fem res d’extraordinari. Executem simplement la tasca que la gloriosa tradició catalana ens imposa. Com també ens ho manen les atàviques atribucions de raça que ens indiquen que els nostres valors espirituals seran immaculats i rigorosos.

Aquesta feblesa nostra de continuar sense fer res no pot continuar. Fer-ho seria negar l’alta missió de Catalunya al món.

Si ens entestem en continuar en la línia de confraternitzar amb Espanya, si restem contumaços en esperar una solució jurídica al contenciós amb Espanya, tingueu la seguretat que farien inevitable l’enfondrament de Catalunya. El separatisme no ho podria tolerar. Per damunt de totes les conveniències i personalismes, de tots els interessos i de totes les classes socials, som catalans.

Tinguem present que no podrem portar ben alt aquest nom gloriós de catalans, fins que amb el nostre propi esforç ens haurem guanyat la independència de Catalunya.

FI

Acotació.- A la dècada del 1920 el terme raça no tenia la connotació horrible que té ara. Per això l’autor el fa servir a lloure, desinhibidament, com a sinònim d’ètnia, nació o identitat. Tot amb tot cal convenir que mai no ha existit una raça específicament catalana, ni espanyola, ni francesa, ni anglesa, ni alemanya, ni russa…

Anuncis

Deixa un comentari

Filed under Documents històrics

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s