Jo sóc separatista

Jordi Arquer Saltor Barcelona 1907 – Perpinyà 1981

Aparegut a la revista Ressorgiment, d’Argentina, en els números 618 (gener 1968), 619 (febrer 1968), 620 (març 1968) i 621 (març 1968).

Com a professió de fe política, mai no m’he autoqualificat de separatista, però en la pràctica hi he actuat quasi bé sempre. Separatista de l’Estat espanyol, qualsevulla que sigui la forma política que tingui.

Dintre del meu partit de l’època que tingué lloc la votació per l’Estatut [d’Autonomia] de Catalunya –el Bloc Obrer i Camperol-, jo vaig fer propaganda, contra la posició oficial del partit, per no votar l’acceptació d’un Estatut que no era el que havia aprovat el nostre poble, l’Estatut de Núria. Si vaig trair la meva aspiració de sempre a favor de la República Catalana en adherir-me a l’Estatut de Núria, va ser tenint en compte que aquest Estatut havia estat formulat per catalans exclusivament i aprovat per la immensa majoria del nostre poble. De fet, l’Estatut de Núria, representava l’autodeterminació de Catalunya en un moment determinat de l’evolució ascendent del poble català vers la independència. I jo creia, crec encara, tenint en compte precedents de dret públic internacional, que ens havia ensenyat el mestre Francesc Maspons Anglasell, que era la Constitució de l’Estat espanyol que s’havia d’adaptar a l’Estatut de Núria. En cap cas havien de ser catalans qui modifiquessin la seva voluntat d’autodeterminació per adaptar les bases contractuals votades pel nostre poble als dictats de la democràcia espanyola.

Ho he dit en articles, ho he dit en discussions privades i en parlaments públics i àdhuc ho ha dit en un llibre. Mai, fins a l’exili, no havia pertangut a organitzacions de caràcter estrictament nacionals no classistes. De Comunitat Catalana vaig separar-me quan va abandonar el primitiu programa pro-República Catalana. La Unió dels Catalans Independentistes s’evaporà per les contingències de l’exili. I si més tard he intervingut en la creació de Resistència Catalana ha estat perquè acceptava, juntament amb la independència de Catalunya, les aspiracions socialistes del nostre moviment obrer.

Per fidelitat a la meva creença substancial favorable a la República Catalana, m’he separat del Moviment Socialista de Catalunya quan aquesta organització signà el famós (?) Pacte de París, el qual preconitzava com una part menor del seu programa, la discussió dels problemes regionals en l’elaboració de la nova constitució d’un Estat espanyol postfranquista. Per la mateixa raó a la mateixa època em vaig separar de l’UGT catalana. Mentre maig pertànyer al POUM vaig acceptar, ara me’n penedeixo, el programa d’expansió peninsular que pretenia fer-ne un partit espanyol, tot i acceptant reivindicacions autonòmiques, àdhuc la independència si el poble català així ho decidís. És a dir, acceptava el que el nostre poble decidís però el POUM no prenia el compromís de preconitzar i lluitar per la independència. Seguíem però no propugnàvem. I com que ja no crec gaire en l’espontaneïtat ni en la força creadora de les multituds, sense dirigents que interpretin les aspiracions profundes del poble i tradueixin en mots d’ordre clars i en programes polítics el que sent abscurament per instint. És allò que deia Lenin, que sense teoria revolucionària no hi ha revolució possible. Creia que havia de ser el partit el que alhora que propugnava la revolució obrera havia de propugnar també la revolució nacional. Res doncs no té d’estrany que pel que fa al problema de Catalunya, dintre del POUM vaig navegar sempre, sovint en solitari, contracorrent. I per aquesta raó entre d’altres, en el congrés en el qual s’acordà la creació del POUM per la fusió del BOC amb l’Esquerra Comunista dels extrosquistes dirigits per Andreu Nin, vaig ser l’únic a votar en contra.

He estat, doncs, quasi sempre conseqüent amb la idea de la independència de Catalunya i en conseqüència he lluitat per l’Estat nacional català, per la República independent i sobirana que consagrés internacionalment la llibertat del nostre poble. I sempre, també, perquè aquesta República Catalana, per l’acció militant del poble i especialment dels obrers i pagesos, fos una República Socialista, fraternal i generosa.

Si en l’ordre polític he acceptat, potser un xic tard, però en tot cas més aviat que molts d’altres que sols ho han fet de llavis enfora, que els partits polítics catalans havien de ser estrictament catalans, és a dir, que calia que nasquessin i morissin a Catalunya, crec haver estat el primer, i si no fos així reto homenatge emocionat als meus precursors, a preconitzar que calia crear un sindicalisme català que abracés totes les terres catalanes. Ja que al meu entendre, de sempre, la nació catalana no és l’anomenada “Catalunya estricta”, és a dir, la Catalunya mutilada. Són també [catalans] nacionals els germans de les terres valencianes i els de les Balears. Sense oblidar els catalans de les terres que l’Estat espanyol incorporà a l’Aragó i les que un rei d’Espanya –perquè no pertanyien a Espanya- cedí, contra la voluntat dels seus pobladors, a l’Estat francès. Que no sigui dit, amic Ramon Sender, bon aragonès, que sols reivindiquem contra l’Estat espanyol perquè és pobre i no envers l’Estat francès perquè és ric. Si bé la culpa d’aquesta mutilació del cos nacional de Catalunya és de l’Estat espanyol… De passada sigui’ns permès de constatar que l’Estat franquista que brama perquè li sigui retornada la roca pelada de Gibraltar, que la considera territori nacional, no reclama les terres catalanes del vessant nord del Pirineu, perquè no les hi considera.

Si sempre he estat separatista de l’Estat espanyol, mai no me n’he dit, car el mot separatista m’ha estat desplaent per la meva ideologia socialista. Tampoc mai no m’he dit nacionalista, car aquest qualificatiu es presta a massa equívocs pel fet que és emprat per determinats corrents reaccionaris i antiinternacionalistes. En canvi, el meu internacionalisme conseqüentment s’avé perfectament amb la qualificació de català nacional. Car és en tant que tal que voldria integrar a l’internacionalisme el moviment obrer català i Catalunya als Estats Units d’Europa. I per això he arribat de fa molts anys a la conclusió que català nacional i internacionalista es complementen i compenetren. Com més català, més socialista i com més socialista més català… que, com digué Jaurès, “P oc patriotisme allunya de l’internacional i molt patriotisme hi condueix ” .

I que ningú, fent l’erudit i de vestal de la doctrina, no em retregui la frase cèlebre i falsa del Manifest Comunista, en el qual els nostres mestres en doctrina escrigueren ocasionalment i en sentit polèmic que els obrers no tenen pàtria. Quan són precisament els més nacionals i potser els únics que en tenen [de pàtria]. Car segons ells, classe i pàtria d’identifiquen en una sola realitat i es compenetren en un sol interès d’independència nacional, de justícia social, de llibertat internacional i de dignitat humana.

Si mai no m’he dit separatista, ni antiseparatista tampoc, car si he acceptat i lluitat sempre per separar Catalunya de l’Estat espanyol, no podia condemnar ni tan sols desautoritzar els qui tenien el coratge de dir-se’n. Tampoc mai no m’he dit regionalista, puix que regionalistes ho són els qui accepten que Catalunya formi part natural d’Espanya i en aquest cas el problema català no passaria de ser un problema interior espanyol. Tampoc mai no m’he dit ni federalista ni confederalista, puix que aquestes concepcions estructurals de l’Estat o dels Estats, en l’estadi actual del problema català no són solament equívoques, sinó contraproduents. El federalisme és l’organització de parts d’un tot i en el nostre cas seria acceptar que el tot és l’Estat espanyol, que jo no accepto per als catalans. El confederalisme pot ser la unió pactada de nacionalitats diferents que cadascuna té estat propi, dintre d’una entitat supranacional establerta entre estats sobirans diferents i iguals en dret. Aquesta solució pot ser l’etapa final de la reorganització jurídica i política dels Estats nacionals peninsulars. Però cal saber primer si tots ho acceptaran.

Els fets pesen molt més que les teories i les ideologies. Si tan forts fossin els corrents federalistes i confederalistes en els països dominats per l’Estat espanyol unitari i centralista ¿com s’explica que hagin desaparegut en l’àmbit peninsular els partits federalistes? La I República espanyola es proclamà federal. La segona no en volgué saber res del federalisme i perquè admeté el principi de les autonomies regionals. Amb restriccions suspectes, inquietants i sempre dintre del marc constitucional d’un Estat amb fortes preocupacions intervencionistes. I ho va ser durant el bienni negre utilitzant la Constitució i durant la guerra civil d’Espanya en molts aspectes, va dir-se que havia adoptat una Constitució federable… mentre prohibia taxativament la federació de regions, per evitar la reunificació dels Països Catalans i la d’Euskadi amb Navarra.

I si avui nombrosos polítics i organitzacions espanyoles es proclamen federalistes, jo crec que més que per convicció profunda és per tractar a través de la federació d’aturar els corrents centrífugs de Catalunya, Euskadi i Galícia. I les qui ens parlen de confederació ho fan per concessió verbal mentre aspiren a organitzar-la des de d’alt, és a dir, sense un veritable pacte confederal contret entre estats nacionals independents i iguals, en mesura de discutir l’acceptació o el refús de tal o tal cessió al poder confederal de facultats de sobirania nacional. Els confederalistes espanyols voldrien arribar a una entesa amb gallecs, bascos i catalans, modificant el menys possible les estructures unitàries existents a fi que tot es passés sense haver trencat l’uniformisme i el centralisme espanyols. De manera que el passatge de l’estructura centralista a la confederal no ultrapassés el quadre d’una discussió interna espanyola, en cerca d’una reestructuració d’una realitat espanyola única… i sobretot, evitar la discussió internacional entre estats sobirans: espanyol, català, gallec i basc. Evitar la naixença de tres Estats no espanyols per desmantellament de l’actual Estat espanyol. Avui és la preocupació màxima. És la darrera trinxera per defensar una falsa unitat que se sustenta únicament en la força de la inèrcia, la coacció i la violència. Exercides pels Estats espanyols successius, contra els pobles perifèrics que lluiten per la seva independència nacional.

Tot aquest exordi és per arribar al comentari d’una crònica apareguda a la revista Ibérica de Nova York (Núm. del 15 de setembre) escrita pel seu corresponsal de Barcelona i datada el 13 d’agost. Una part d’aquesta “Crónica de Cataluña”. La política española vista desde Barcelona, porta el títol anodí: Ante la próxima temporada. Però no us en refiessiu pas. No es tracta de la temporada taurina, ni teatral, ni universitària. Es tracta de la tamporada política, car potser era la política sota el franquisme ja no és una cosa permanent com abans, sinó cosa de temporada. Miracles de la dictadura totalitària que influencia àdhuc l’oposició antifranquista, car aquesta, segons pot deduir-se del corresponsal d’Ibérica, sols s’exerceix per temporades. El corresponsal fa comentaris de la primera activitat política de l’oposició antifranquista catalana i que segons ell, serà la commemoració de l’11 de Setembre. Potser en aquesta part de la crònica no li escau el títol de La política española vista desde Barcelona. Li aniria millor La política catalana vista por un español. Per al corresponsal d’Ibérica, l’oposició nacional catalana contra l’Estat espanyol és presentada com una de tantes oposicions al règim franquista. És desnaturalitzar el fons del problema. L’irredemptisme català és fonamentalment antifranquista en la mesura que és antiespanyol. Que sigui ara el franquisme el que encarna l’Estat espanyol no passa de ser un accident. Però la celebració de l’11 de Setembre com el dia malaurat que Catalunya perdé la seva independència nacional, data de molts anys i el meu progenitor era de la colla que va commemorar-lo per primera vegada, quan l’estàtua del Conseller en Cap Rafael Casanova estava situada al passeig del Saló de Sant Joan. L’any següent la policia empresonà els manifestants entre els quals figurava el meu pare. Va ser la primera vegada que anà a raure a la presó. Després l’organització de l’acte anà a càrrec de la Unió Catalanista la qual, any rere any, prengué més amplitud, car el poble català accentuava la seva presa de consciència nacional. De la primera trentena d’il·luminats passà a ser la manifestació de desenes i de centenes de milers de catalans. La celebració de la diada luctuosa que començà abans del franquisme, continuarà després d’ell mentre Catalunya no sigui, altra vegada, un Estat independent, com ho era abans de ser sotmesa per la força de les armes de l’Estat espanyol.

Els comentaris del corresponsal d’Ibérica són anticatalanistes en la mesura que:

•  Desfigura el significat històric d’un fet fonamental de la nostra vida nacional.

•  Fa comentaris poc adients i en part inexactes sobre la cultura i la llengua catalanes en relació amb els règims espanyols.

•  Quant al significat de l’11 de Setembre i subsidiàriament en considerar el separatisme com una simple reacció emocional a les incomprensions de Madrid, davant del fet diferencial català.

Anem a provar les nostres afirmacions:

•  Afirmem que desfigura un fet fonamental de la nostra història nacional quan escriu: Como el lector quizá recuerde, este dia es la fecha (l’11 de Setembre) en que las tropas borbónicas ocuparon Barcelona, dando fins a la Guerra de Sucesión (principios del siglo XVII), lo que significó la pérdida de ciertas libertades de Cataluña. No, senyor corresponsal. L’11 de Setembre significa més que la pèrdua “de ciertas libertades”. Vam perdre la independència de Catalunya! Desaparegué l’Estat català i Catalunya passà a ser “província” d’Espanya. Tot això, gràcies a què els exèrcits coaligats d’Espanya i França venceren i ocuparen militarment Catalunya. Els espanyols havien fet la “unidad nacional” i la nostra pàtria perdé la seva independència nacional i Catalunya, en tant que Estat, va ser esborrada del mapa d’Europa. Va poder-se aplicar el Tractat d’Utrecht signat l’any anterior per les grans potències europees de l’època i en el qual –“Gibraltar, per Catalunya”, ha escrit en aquestes mateixes pàgines un col·laborador de Ressorgiment- l’Estat espanyol cedia per sempre més a Anglaterra el roc de Gibraltar a canvi que li donessin Catalunya (això ho callen prudentment els turiferaris franquistes que ara baladregen perquè els donin Gibraltar i per això no demanen que sigui anul·lat o revisat el Tractat d’Utrecht i retornar a la situació anterior, és a dir que Gibraltar torni a pertànyer a l’Estat espanyol i en surti Catalunya per reconstruir el propi). Ja sé que en escriure així simplifico molt les coses, però em remeto els fets essencials.

•  He escrit: fa comentaris poc adients i en part inexactes sobre la cultura i la llengua catalanes en relació amb el règim espanyols. Diu el text que incrimino: No sólo eso (“eso” vol dir la pèrdua de la independència nacional que el corresponsal d’Ibérica en diu “pérdida de ciertas libertades”), sinó que a partir de entonces la lengua y la cultura catalanas no fueron respetadas, hasta el advenimiento de la II República.

Responem : És que no eren espanyols i republicans els governants radicals cedistes i d’altres tendències del Bienni Negre, contra els quals s’aixecaren en armes el poble de Catalunya i el govern de la Generalitat? Car aquells governs eren presidits en la suprema magistratura de la República per Niceto Alcalá Zamora i radicals i cedistes. Després coaligats al govern havien tingut majoria electoral, representen una part important de la democràcia espanyola… en clar, la majoria d’Espanya estava contra Catalunya.

La República, per altra banda, si bé va concedir-nos un Estatut d’Autonomia –no el que havia portat Catalunya a les Corts d’Espanya-, no ens concedí la Universitat catalana i si volíem tenir escoles de primer ensenyament en català ens les havíem de pagar nosaltres. Quant a la cultura, ni creà ni subvencionarà cap de les nostres grans institucions. Va respectar-les i prou. De fet el seu “respecte” era indiferència, quan no menyspreu. Quan esclatà la militarada, encara no s’havien traspassat tots els serveis que l’Estat cedia a la regió autònoma.

Quant a la legislació social i als plets entre obrers i patrons catalans, va concedir-nos ben poca cosa la II República espanyola, tot i tractar-se Catalunya d’un país amb una forta densitat industrial i amb un proletariat importantíssim, amb una antiga tradició sindical i que, per tant, les característiques del nostre món obrer eren molt diferents de les d’Espanya.

Remarca final: ja comença a fer-se pesada aquesta canterella espanyola (que per desgràcia nombrosos catalans també se l’han fet seva) de voler limitar el problema de Catalunya (problema polític, nacional) a una simple reivindicació de llengua i cultura! No, no i no! Els problemes de la llengua i de la cultura catalanes formen part del problema polític general de l’irredemptisme català. Ningú sinó Catalunya no ha de tenir cura de la protecció, l’acreixement i la difusió de la llengua i de la cultura del nostre poble. Àdhuc és ridícul i cínic dir que els espanyols i el seu Estat que ocupen i tenen Catalunya sotmesa per la força, com una concessió, com a prova del seu liberalisme i la seva comprensió. Volen respectar la llengua i la cultura del poble oprimit. ¿És que els catalans no ho sabem fer? Que cal que estrangers vinguin a fer-nos aquesta tasca? ¿És l’Espanya analfabeta que vol protegir la nostra cultura?

Per què no diuen que respecten la llengua i la cultura de Portugal, Alemanya, Anglaterra o França? Doncs, perquè aquests pobles tenen el propi Estat nacional que se n’ocupa. Quan Catalunya el tindrà ja no diran que les respecten. No en tindran necessitat. Però cal que els catalans es malfiïn d’aquests espanyols “liberals” que volen respectar-nos llengua i cultura, però s’oposen que recobrem la nostra independència. Són enemics perillosos que ens tracten com una minoria que forma part d’Espanya, com si fóssim espanyols i que, per tant, ens han de protegir. El respecte de què parlen vol dir protecció. Ja que al seu entendre, som part substancial d’ells mateixos i el fet diferencial, per a ells no és que siguem una nació diferent dominada, sinó que constitueix substancialment i única un problema monoritari regionalista, de llengua i cultura! No, no i no! L’única manera de salvar la llengua i la cultura d’un poble és dotar-lo del propi estat nacional.

•  Hem escrit: quan al significat de l’11 de Setembre i subsidiàriament si el separatisme és una simple reacció emocional a les incomprensions de Madrid davant del fet diferencial català: Diu el text que incrimino: El significado del 11 de Setiembre es más bien nacionalista, no separatista por la sencilla razón de que el separatismo en su más puro sentido casi no existe en Cataluña por no decir que es prácticamente inexistente. Si alguna vez existe alguna actitud, sobre todo emocional, en esa tendencia, suele ser como reacción a algunas incomprensiones de Madrid ante el hecho diferencial catalán.

Responem: Què vol dir nacionalista, què vol dir separatista? Tots les grans moviments nacionalistes dels pobles oprimits per un estat estranger han estat i són separatistes, sense necessitat que es proclamin separatistes. Els fets fan inútils els qualificatius. En triomfar el moviment de revolta de l’Amèrica del Nord contra Anglaterra, sorgiren els Estats Units independents. En triomfar el moviment nacionalista irlandès, Irlanda va separar-se d’Anglaterra. Quan el moviment nacionalista indi triomfa sorgiren els Estats independents del Pakistan i de l’Índia. Se separaren d’Holanda i crearen el propi Estat nacional els nacionalistes d’Indonèsia. Tots els estats independents de l’Amèrica Llatina són el fruit de les lluites contra les metròpolis espanyola i portuguesa. Els polonesos se separen de les potències dominadores, d’Àustria, Prússia i Rússia a través de les lluites menades pels nacionalistes. Per què seguir? Els casos enumerats són de la mateixa naturalesa que s’han donat per la lluita de les nacionalitats oprimides d’Àsia i Àfrica.

En el fons, doncs, nacionalisme i separatisme són la mateixa i única cosa. El nacionalisme pressuposa implícitament el separatisme, car la conseqüència lògica final de les lluites dels nacionalistes dels pobles dominats per un estat estranger, és la recuperació o la instauració de la independència nacional i, per tant, de la separació de l’Estat dominador. Per què serà diferent el cas del nacionalisme català dintre de l’Estat espanyol? Que les circumstàncies especials de la lluita de Catalunya contra l’Estat espanyol hagi donat el fet que la tendència extrema del nacionalisme català s’anomena separatista, no vol dir pas que potencialment no en sigui el conjunt nacionalista. De vegades, quan els pobles han fet falsa ruta o els avatars de la història els han menat per camins emboirats de la confusió i la consciència nacional s’ha afeblit i quedat reduïda en un instint primari, la resurrecció nacional és lenta i difícil i s’ha d’anar superant, etapa rere etapa, abandonat el llast de la rutina, del conformisme, d’una història mal apresa, trencar amb una realitat opressora. És tota la història del catalanisme polític des d’un regionalisme tènue fins al separatisme. És tota la història del renaixement català des d’una poesia vacil·lant i floralesca, a l’alta cultura literària i científica.

I el fet circumstancial, que molts nacionalistes catalans, mancats d’una clara visió política d’una part, i de l’altra d’una insuficient consciència nacional, no arribin a les darreres conseqüències del seu nacionalisme, no es diguin obertament separatistes i menin una acció política adient. No hauria d’il·lusionar els cronistes que mancats d’intuïció i que, en veure les coses en la superfície, donen per inexistent l’enorme força potencial del separatisme català. Potser no tardarà a manifestar-se i llavors s’adonaran que no cal refiar-se de les aparences i de com pot informar-se malament els lectors quan els ciutadans d’un país oprimit, que té encara por a la lluita física –car les repressions espanyoles són terribles i els pobles oprimits per l’Estat espanyol que ens han precedit en les lluites per la independència com Mèxic, Cuba, Filipines, etc. en saben alguna cosa- vivoteja en el joc estèril de les petites oposicions, en lloc de plantejar les aspiracions catalanes amb tota la seva cruesa i amb tota amplitud nacional. Tot vindrà. El dia que, per exemple, haurem pogut fer entrar a la testa dels catalans que si els nostres connacionals morts quan la guerra d’Espanya haguessin estat disposats a morir lluitant per Catalunya, faria anys que ens hauríem separat de l’Estat espanyol i viuríem lliures dintre de la nostra República sobirana (una cosa així sabem que va ser proposada al President Companys), aquell dia el separatisme estarà a la porta del triomf. A més, ¿a quin espanyol que conegui un xic la història de les seves “glòries” pot ser-li estranya la lluita separatista dels catalans? Tota la història d’Espanya està plena de lluites separatistes. ¿On és aquell imperi en el qual mai no es ponia el sol? I com que mai, l’Estat espanyol, no ha donat de bon grat la independència als pobles que ha dominat i sempre aquests han hagut de lluitar per alliberar-se’n, bé caldrà que els catalans fem el mateix si volem ser independents. Ens serà consol, però, la constatació històrica que l’Estat espanyol ha perdut totes les guerres contra la llibertat dels pobles i no hi ha motiu per no creure que perdrà també la que menarà contra Catalunya.

No oblidem pas l’existència de catalans que encara creuen en la possibilitat d’una doble evolució política de catalans i espanyols la qual, gràcies a la democràcia i al liberalisme de pobles civilitzats, permetrà una separació incruenta com la de Suècia i Noruega. Hi ha, encara, els qui creuen –i són nombrosos- que la independència de Catalunya s’assolirà simultàniament d’acord amb la democràcia espanyola, creant conjuntament una confederació ibèrica [llegiu peninsular] de repúbliques, sense necessitat de lluites violentes entre espanyols i catalans. Si el separatisme és pràcticament inexistent, ¿per què Salvador de Madariaga perd el temps escrivint un llibre “Memorias de un federalista” per combatre els separatismes basc, català i gallec? Bé és veritat que l’entestament del gallec Salvador de Madariaga a voler ser espanyol pot assimilar-se a l’actitud que és norma en els nous conversos, els quals posen un ardor i un zel redoblat a defensar la nova fe i combatre la vella…, bé que ignorem, en el cas concret de Madariaga, si ha estat mai galleguista-nacionalista. Tot amb tot, si un home com ell, carregat d’anys i d’experiència, amb el seu llibre recent trenca una llança contra les forces centrífugues que són els moviments d’emancipació nacional de Catalunya, Euskadi i Galícia amb relació amb la forçada unitat de la pretesa nació espanyola –unitat que sols es manté per l’armadura de la força i la pràctica de la violència que representen l’exèrcit i la policia. No és, doncs, per lliurar, a la vellesa, un combat contra imaginaris molins de vent que Madariaga surt a la palestra. Sap que existeixen els separatistes i que la seva força potencial és enorme, car aquests moviments encarnen i interpreten el sentit profund dels pobles esclavitzats per l’Estat espanyol. Llavors, per tractar d’evitar l’esclatament de l’Estat espanyol –que nosaltres els separatistes propugnem- en diferents estats, [Salvador de Madariaga] voldria trobar una convivència dintre d’una organització federal o confederal. Només coneixem el contingut del llibre de Madariaga pels comentaris de premsa que hem llegit i per tant no podem anar més enllà en el nostre comentari.

El federalisme i el confederalisme són les darreres trinxeres des de les quals es baten els espanyols més intel·ligents, per tant són els més perillosos. Volen conservar Catalunya dintre de l’Estat espanyol .

Qui a Catalunya està contra el separatisme? Mai no s’ha consultat obertament els catalans per què diguin si volen continuar sent súbdits de l’Estat espanyol o ciutadans lliures d’una Catalunya independent.

Quina mena de catalans són els qui refusen que la pàtria sigui independent? I que no ens parlin que Catalunya menaria una vida migrada, per no dir miserable, -són les espanyols qui ho diuen-, sense el mercat espanyol. Això són “arguments”(?) que sols poden acceptar els burgesos dropos que no tinguin cap altre horitzó que l’estancament econòmic, que, per por de perdre la seva misèria miserable, s’encongeixen dintre a closca tancada de la mediocritat econòmica i volen fer la viu-viu per por de la lluita. A l’hora que Europa va avançant cap a una organització d’un mercat comú, la burgesia catalana esporuguida ¿voldria subjectar l’avenir de Catalunya a l’ombra d’aranzels reaccionaris, de barreres duaneres proteccionistes? El reaccionarisme econòmic és la base del seu reaccionarisme polític i de la seva manca d’audàcia patriòtica.

Però aquesta burgesia catalana, feble i poruga, no representa Catalunya. Catalunya és la fillada enormement majoritària del seu poble i especialment de la seva admirable classe obrera conscientment revolucionària. Són els estudiants intrèpids i els intel·lectuals d’avançada que volen la Universitat nacional. Són els tècnics de totes les disciplines els qui es confonen per manca de camp d’activitat en el qual aplicar les seves dots de creació. Són els savis i investigadors que voldrien aportar al patrimoni comú de la humanitat els aspectes científics de les seves recerques i descobertes. Són els nostres artistes de tota mena que saben que només identificant-se amb el poble poden donar el millor d’ells mateixos. Són els pagesos que tenen una història admirable de lluites seculars. És aquesta Catalunya popular, diversa, unida, afanyosa al treball i a la creació, la Catalunya autèntica i sobre la qual s’està bastint l’esdevenidor.

Que no existeix el separatisme català? ¿És que el corresponsal d’Ibérica no coneix l’existència d’Estat Català, del Front Nacional de Catalunya, de Resistència Catalana, del Consell Nacional Català, i en certa manera també la Federació Nacional d’Estudiants de Catalunya? Totes aquestes organitzacions tenen un programa separatista. Que són poc importants, poc nombroses? Qui ho pot saber sota la dictadura franquista? Això també es deia ara fa 37 anys quan van celebrar-se les eleccions a consellers municipals, en sortir de la dictadura de Primo de Rivera. Aquelles eleccions del 12 d’abril van ser una revelació per gent de la mentalitat del tipus de la del corresponsal d’Ibérica. El poble català va votar massivament les candidatures d’esquerra patrocinada per Francesc Macià, el qual s’havia creat un immens prestigi polític enarborant la bandera de la República Catalana i que durant els anys d’exili, amb una colla d’il·luminats clarividents havia predicat el separatisme, la independència.

Que la República Catalana va sucumbir misteriosament tres dies més tard per un contuberni suspecte? És una veritat que no contradeix la nostra tesi. La República Catalana va ser aplaudida pel poble català. La seva metamorfosi en Generalitat, ningú no la gosà presentar al poble com un acte polític d’exaltació nacional al mateix balcó que va ser proclamada la nostra República. La República Catalana nasqué públicament, de cara al poble i va ser enterrada clandestinament, d’amagat del poble, com d’amagat del poble i clandestinament nasqué la Generalitat. Tant és així que ara, 37 anys després, cap dels qui participaren a la reunió en la qual per temperar les exigències de Madrid, estengueren l’acta de defunció de la República Catalana –ni del costat dels emissaris del govern d’Espanya ni de la dels representants catalans- no han explicat al poble com va tenir lloc la discussió, per què va haver-hi de la part dels catalans la vergonyosa transició. Dels catalans que hi assistiren sols en queden dos de vius: Ventura Gassol i Vidal Rossell. ¿Creu algú que si en el seu fur intern els representants catalans haguessin estat convençuts que el resultat de la tractació era bo per a Catalunya, se n’haurien anat a la tomba emportant-se’n amb ells el secret del que va passar a la reunió en la qual consumaren el fet?

¿Per què moriren, amb les armes a la mà, Jaume Compte Canelles, Manuel González Alba i Josep Bardines, per Catalunya independent o per l’autonomia? ¿Pot creure algú que els condemnats a cadena perpètua pel Complot de Garraf arriscaren la vida per restaurar la Mancomunitat, ni per una autonomia qualsevol? ¿Per què foren afusellats Domènec Latorre i Lluís Escaler, per autonomistes o pel seu historial separatista? El mateix Lluís Companys Jover, president de tots –home d’esquerra- i Manuel Carrasco Formiguera –home de dreta- ¿van ser solament afusellats perquè un era d’esquerra i l’altre de dreta o bé perquè eren catalans potencialment separatistes i que el primer tornà a proclamar la República Catalana (amb vacil·lacions programàtiques) i el segon de neta tradició demòcrata-cristiana era un home (també amb tibubejos) de neta tradició nacionalista i al qual el separatisme no l’espantava?

Contra l’afirmació agosarada del corresponsal d’Ibérica que amb prou feines hi ha separatistes, nosaltres diem que potencialment ho són tots els catalans. Separatistes que es desconeixen. Només cal que Catalunya, després de tots els fracassos de convivència amb Espanya (per la dreta i per l’esquerra) es desfaci dels mals pastors polítics que mai no s’han dirigit al poble com a dirigents, sinó com seguidors.

Dia vindrà que la veu de nous polítics s’adreçarà al poble amb idees i llenguatge revolucionaris, nacional social, dient-li que l’home català no pot ser lliure si la pàtria no és independent. Que la revolució nacional, a la nostra època, és part integrant de la revolució social. Que una i altra s’interpenetren i compenetren. Han d’avançar unides car en el fons es tracta d’un mateix problema de llibertat i de dignitat humana, de justícia nacional i social.

Sobre si el separatisme no és altra cosa que una actitud emocional, davant de les incomprensions de Madrid sobre el fet català, jo hi oposo la negativa més enèrgica.

El que separa els catalans de l’Estat espanyol no és una qüestió de formes d’Estat, de tendències de govern, de programes de dreta o d’esquerra de règims reaccionaris o progressistes. Ens separa d’Espanya i dels seus Estats, governs, règims i programes, el simple fet que els catalans no som espanyols ni ho volem ser. És, doncs, una qüestió nacional, de biologia històrica, de voluntat de ser nosaltres mateixos. Som catalans com ells són espanyols i altres són francesos, portuguesos, alemanys, irlandesos o italians. Ni que els governs de l’Estat espanyol fossin republicans, demòcrates, liberals o socialistes, reivindicaríem igualment el dret del poble català a organitzar el propi Estat sobirà de la manera que democràticament plagués als catalans. No és, doncs, una qüestió de bon o mal govern, de comprensió o d’incomprensió de Madrid “ante el hecho diferencial” sinó l’existència en els catalans d’un substrat i d’una consciència nacionals, que és una força tel·lúrica que res ni ningú no podrà enterrar ni aturar. Ni que Espanya gaudís dels millors governs del món, ni que a Madrid fossin molt comprensius i ens deixessin parlar el català (l’hem parlat sempre) i no posessin cap trava a la nostra cultura, continuaríem sent catalans, és a dir: separatistes. I preferiríem si això fos possible, un govern i un règim pitjors que els d’Espanya, però nostres, pel sol fet de ser catalans!