Editorial de la revista Ressorgiment. Núm. 161, desembre del 1929. Buenos Aires. Autor: Hipòlit Nadal Mallol.
Federalistes, no; separatistes.
És cosa pública i notòria que d’un temps ençà la idea federalista troba a Catalunya fervents partidaris. Antoni Rovira Virgili n’és el principal i La Nau, el seu diari, tornaveu. Si hom ressucita la ideologia de Pi Margall, per tal com en els moments actuals de fèrria repressió, és la que pot salvar les aparences, mentre hom treballa d’altra forma per al dia de demà, no hi tenim res a dir. És un mitjà com un altre, lícit, de mantenir el foc sagrat de l’ideal. Per bé que aquest no pugui abrandar-se amb la flama dels estusiasmes populars. Mentre el caliu hi sigui, encara que es porti colgat al cor, un dia o altre s’abrandarà. Ara que, per contra, les vel·leïtats federalistes de Rovira Virgili, l’orientació de La Nau i la Fundació Valentí Almirall, fossin tot plegat l’expressió sincera i meditada d’un pla polític determinat i hom tractés seriosament d’inclinar el poble a la idea de la federació dels grups peninsulars, tal com ho entenia Pi Margall, aleshores fóra qüestió d’oposar-nos-hi per tal com, al nostre entendre, constituïria una regressió evident en el camí de la llibertat de Catalunya.
És coneguda a bastament la nostra posició sincerament i radicalment separatista davant de l’Estat espanyol. És sabut també que no refusem en absolut la idea d’una federació amb els altres pobles peninsulars. Però en aquesta federació hi volem anar, si de cas, amb les mans lliures, sense grillons ni cadenes: tu per tu, amb les mateixes condicions que els altres. I és evident que en aquesta mena de federalisme nostre no s’hi pot arribar si abans no som sobirans dels nostres destins; si no se’ns concedeix, o no ens prenem la independència.
La idea federalista a la manera de Pi Margall havíem quedat, fa temps, que era una relíquia històrica. Catalunya ja n’estava molt allunyada. 25 anys de lluites polítiques havien donat al poble la consciència de la pròpia personalitat nacional i la força dels esdeveniments l’havien portat a abraçar altres concepcions polítiques més acostades a les seves necessitats i més d’acord amb els corrents de llibertat dels pobles. Dir-se federal a Catalunya constituïa un veritable heroisme, no pas perquè la denominació tingués un sentit pejoratiu, molt al contrari, sinó per tal com el ciutadà que gosava confessar el seu credo federalista, havia de passar per un seguit d’ironies molt difícils de pair. Tothom recordarà la frase “Federal de tota la vida”, dita amb to de facècia amb què hom adjectivava els pocs exemplars vivents de la idea pimargallana. Catalunya, en el sentit nacional, fa anys que l’ha superada aquesta concepció política. Per això ens estranyaria extraordinàriament que sortís qui, en els temps actuals, tractés de cantar-ne les excel·lències. En Rovira Virgili és un dels qui a Catalunya coneixen més les doctrines de Pi Margall. Ell les ha estudiat a fons i n’ha predicat el culte. No s’amaga de dir, i ho té com una glòria, que la seva joventut fou amarada de les doctrines del mestre. Les primeres batalles polítiques les lliurà Rovira Virgili a favor de les idees de Pi Margall. Aquesta seva formació política, però, no el privà de reaccionar a temps quan les seves aptituds el portaren a ocupar llocs de responsabilitat en la política general de Catalunya. Posat en contacte directe amb el poble català, Rovira Virgili va anar desprenent-se del llast de prejudicis que portava del camp federalista i se saturà de catalanitat. Hom pot dir que el patriota es manifestà amb tota vigoria. I quan els seus alts mereixements el portaren a ser el cap més destacat d’una organització de patriotes, Rovira Virgili sabé correspondre dignament a la confiança que li dispensaven. És d’aquella seva època cabdal de popularitat i de prestigi que hom recorda de Rovira les definicions polítiques més clares i sinceres i, sobretot, més exactes a la realitat de l’hora. És aleshores que ens féu conèixer la seva visió dels problemes federalistes en general i de la concepció pimargallana en particular.
Semblava que la federació era la fórmula ideal per a la convivència de les quatre nacions peninsulars [es refereix a les següents: Catalunya, Espanya, Vascònia i Galícia]. Una gran part dels anomenats “iberistes” que hi havia en el segle 19, com Salmerón, eren partidaris d’una federació entre dos Estats: el portuguès i l’espanyol. Davant d’aquesta fórmula dual, Pi Margall exposava la seva fórmula de federalisme regional: Als 14 Estats regionals, representats per les 14 estrelles de la bandera federalista, s’hi afegirà un altre Estat, el de Portugal. Cal tenir la fermesa de les conviccions i dir que avui cap de les dues fórmules no és perfecta, ni la de Salmerón, ni la de Pi Margall. Hi ha una tercera fórmula: la plena sobirania. Diu Rovira Virgili.
I per al triomf d’aquesta tercera fórmula, que és la nostra, Antoni Rovira Virgili ha donat les seves més grans batalles, contra els seus antics companys de comunió federalista, quan s’ha escaigut. Tant és així que a la seva conferència donada a Reus, l’any 1922, digué referint-se a algú qui pretenia exhumar el programa federalista:
I ara he de parlar de l’intent que veiem d’oposar a la tesi nacionalista catalana, les doctrines de Pi Margall. La fórmula federal no pot ser imposada per la força. Hem dit ja que si Pi Margall visqués avui entre nosaltres, pensaria com nosaltres. Cal distingir, en efecte, el principi del federalisme pimargallà i les seves aplicacions pràctiques. L’essència de la seva doctrina, és el principi del pacte de la voluntat humana. Quan ell, aplicant la fórmula federalista, defensava la federació espanyola o ibèrica, partia del principi que els pobles peninsulars volien aquesta federació. Però si ell s’hagués convençut que un poble volia la independència, hauria defensat per a aquest poble, no ja l’autonomia federativa, sinó la independència total.
Recordi’s la seva actitud davant del cas cubà. I per tal de no distanciar-se gaire així, tot d’una, de les seves antigues creences, Rovira Virgili féu aquesta professió de federalisme català:
Jo crec que podem aplicar al nostre problema la fórmula federalista. Podem aplicar-la a les tres grans regions de la nostra nació: la Catalunya estricta o vell Principat de Catalunya, València i Balears. Aquest és el nostre federalisme. No som federalistes d’Espanya. Som federalistes de Catalunya. En aquesta unió federativa de Catalunya, Balears i València, dedicarem l’esforç de la nostra entesa i del nostre braç.
I encara, sortint al pas de tots aquells qui s’oposen a les ànsies independentistes de Catalunya, en nom d’ideals de més extensió territorial, heus aquí el que digué Rovira Virgili:
Quan se’ns diu que el nostre nacionalisme és esquifit o tancat, nosaltres somriem amb ironia. Jo he de confessar que vaig arribar a la meva convicció nacionalista catalana, no pel camí de la història de Catalunya, sinó pel camí de la història dels moviments nacionalistes europeus. El nostre nacionalisme no és esquifit ni tancat, perquè està ple d’esperit universal.
Com veiem, les idees polítiques de Rovira Virgili en el cas concret del problema de Catalunya, són d’una claredat meridiana. Ell no es detura en concessions més o menys descentralitzadores, en autonomies ni en federacions. Ell vindicava per a Catalunya, nació, el dret de regir-se per si mateixa, amb independència completa. Ell proclama aquests drets a la plena sobirania de la nostra pàtria, no en nom de teories ni ideals abstractes, sinó en nom de la realitat d’un poble que sap el que vol i a on va. Ara bé, això ho proclamava Rovira Virgili a l’any 1922. D’aleshores ençà han passat moltes coses i s’han operat molts canvis. Ell mateix, Rovira Virgili, davant de la persistència de la Dictadura [de Primo de Rivera], s’ha deslligat de compromisos envers Acció Catalana, l’organització al davant de la qual aconseguí la màxima popularitat i ha vindicat la seva llibertat d’acció. En aquest parèntesi, ha fundat un diari polític, La Nau, i està muntant un partit republicà, al qual ens hem referit adés, per proclamar de nou les excel·lències de les doctrines pimargallanes. El retorn de Rovira Virgili a Pi Margall, després del que n’hem transcrit, d’ell, fóra la cosa més desconcertant. Sobretot venint d’un home de conviccions fermes i del qual hem cregut en aquests últims anys. Per això hem insinuat que si l’actitud externa de Rovira Virgili i el seu flamant partit, és una tàctica per fer pràctiques polítiques, amb mires a l’esdevenidor de la pàtria, passi. Ara bé, si es tracta d’un retractament de fets i de paraules i d’una rectificació de la conducta política seguida anteriorment en vist de Catalunya i de la seva llibertat nacional, caldrà sortir al pas d’aquests espectres i senyalar-los l’únic camí a seguir. La tomba d’on han sortit que els espera encara amb la llosa alçada.
Catalunya Catalana 