XXVII APLEC PATRIÒTIC DEL PI DE LES TRES BRANQUES
Diumenge, 16 de juliol de 2006
Discurs d’Eric Bertran al Pi de les Tres Branques
Va haver-hi un temps on les persones lluitaven pel que creien i desitjaven deixant enrere les obligacions. Va haver-hi un temps on hi havia gent que renunciava a ocupar els càrrecs dels seus pares, a dirigir una gran empresa per fer el que creien; el que els hi deia el cor. Un temps on la gent creia amb el que feia, amb el seu cap, el seu pensament no amb el que li deien. No parlo de fa pas tant, no parlo d’un lloc llunyà. Parlo de Catalunya a l’època del romanticisme. La gent no feia el que li deien els de dalt, la gent era capaç de renunciar a una vida plena de riqueses pel simple fet de fer el que volia; pintar, escriure o defensar els seus ideals.
Ara les coses són ben diferents… Ara fem sempre el que ens diuen, ara tenim por, ara no creiem amb nosaltres mateixos. Avui ens dediquem a barallar-nos entre els qui pensem igual i no a defendre’ns dels qui ens fan mal. Què és el que ens ha fet canviar? Que ha passat? És potser que estem tan bé que ens podem permetre el luxe de dividir-nos? Jo crec que no.
Aquí on el veiem és un pi. Aquí on el sentim és tot un símbol. Tres branques que mantenen viva l’esperança i la il·lusió, tres branques que posen els punts sobre les “is” i no permeten que els catalans caiguem en el joc de la ignorància com des de certs sectors d’Espanya s’intenta. Aquest arbre ens diu que som un de sol, que per sobre del que ens imposin seguim sent un mateix i per tant, ho hem de demostrar amb una sola veu. Amb la mateixa veu que ens diuen que Catalunya és Espanya nosaltres hem de cridar “Prou!”. Hem de cridar i aconseguir que el nostre crit quedi per sobre el seu. Un crit ple de confiança i il·lusions mai no pot quedar apagat però això només funcionarà si cridem junts, si crida cadascú per un costat no farem res. Junts homenatgem un arbre que ens dóna força per continuar endavant i junts hem d’aprofitar aquesta força per fer que el que ahir era una utopia, per fer que el que avui és un futur sigui demà el present.
Catalunya Catalana 