Comunicació i democràcia.

Comunicació i democràcia.

S’hi ha insistit moltes vegades, i s’ha argumentat per activa i per passiva; els intel·lectuals no-orgànics s’han afartat d’especular sobre el que és evident (i s’han avorrit d’estar sempre d’acord entre ells, i de compartir la frustració de no poder fer-hi res). Ja ho sabíem, però potser mai no ho havíem constatat d’una manera tan crua: qui controla els mitjans de comunicació té el poder (o té tot el que cal per posseir-lo).

La dreta espanyola ha guanyat les eleccions generals acomboiada per un exèrcit mediàtic impressionant. Mai cap força política, a l’estat espanyol, no havia disposat d’altaveus tan nombrosos i potents: totes les televisions privades i públiques (descomptant només unes poques televisions autonòmiques), quasi totes les ràdios i la gran majoria de diaris. És un fet que a Balears, per exemple, els problemes d’imatge de l’actual Govern tenen a veure amb l’actitud hostil de la premsa i les televisions illenques.

Ara més que mai, els mass-media fabriquen opinió pública a l’engròs, amb una eficàcia aborronadora. Una eficàcia que rau en el control de la imatge, en la dissimulació i en els missatges subliminals. Avui, l’opinió de masses no la dissenyen els opinadors ad-hoc (columnistes, articulistes, col·laboradors), sinó els maquetadors. N’Antoni Vidal Ferrando me’n parlava fa pocs dies, amb la lucidesa que el caracteritza, i venia a dir que “la diversitat d’opinadors que llueixen alguns diaris dóna una falsa aparença de pluralitat, perquè aquests articles només els llegeixen unes poques persones amb l’opinió ja formada”. És cert: l’opinió pública es forja a les altres planes del diari (amb una eficiència superada, això sí, per algunes tertúlies radiofòniques, i sobretot pels informatius de les televisions). L’acció combinada dels tres mitjans és demolidora.

La mecànica és molt senzilla: els propietaris d’una televisió o d’un diari decideixen quina opció política ha de reeixir i quines han de restat al marge. A partir d’aquí el primer que fan (en el cas d’un diari) és treure l’amic a les pàgines bones (les de la dreta) i l’altre o altres a les dolentes (que són les de l’esquerra); aquest efecte es reforça dedicant a l’amic fotos grosses i lluïdes (on surt d’allò més plantós) i presentant l’adversari en postures desafortunades o en contextos desagraïts, i focalitzant tots els desencerts verbals que cometi (que n’hi ha sempre). I així anar fent…

Aplicant aquestes tècniques de manera sistemàtica i massiva (a través de múltiples mitjans de comunicació, com és el cas) hom pot destrossar sigles, enfonsar governs, encimbellar líders… pot, vaja, demonitzar àngels i angelitzar dimonis, a pler. El pitjor de tot és que, arribats en aquest punt, parlar de democràcia és fer demagògia.

Sembla mentida que, sabent tan bé la lliçó (i podent contrastar les nocions teòriques amb el cas pràctic de Berlusconi a Itàlia), arribi el terrabastall i ens agafi així, amb els pixats al ventre.
Diuen que són coses de la condició humana. No ho sé…

Joan Cabot