PER UNA VIA MODERNA I REALISTA A LA INDEPENDÈNCIA. PER UN INDEPENDENTISME “CIENTÍFIC” I AJUSTAT A LES DADES OBJECTIVES I HISTÒRIQUES.
Vet ací l’esbòs genèric d’una independència catalana possible, formulada en termes moderns i realistes en un context occidental:
Prèvia : Renovació profunda i autocrítica nacional, a fi d’assolir l’imprescinfible redreçament caracteriològic i espiritual, sense el qual ens trobem totalment indefensos i mentalment confusos. Cal deixar-se d’esquerranismes ortodoxos i excloents i obrir-se socialment.
Primera: Sociolingüística de xoc , de carrer, per part dels independentistes, a fi de salvar la llengua catalana, tret principal de la nostra lluita nacional durant els darrers segles.
La segona és la contrainformació i, sobretot, marketing realista, propaganda política àgil i mass mèdia. Un fort comitat d’ agitprop .
La tercera : integració de tota la immigració possible a través de militància, activitats, etc.
La quarta , la formació d’un Front patriòtic i unitat independentista.l’independentisme, que hauria de ser necessàriament unificat i d’ample espectre (esquerra, centre i dreta), per atènyer una majoria (absoluta o bé amb aliats) en eleccions lliures, acceptables i homologables per les nacions occidentals.
La cinquena , aliances i coordinació amb independentistes bascs, gallecs, corsos, andalusos, castellans, bretons… ( Galeusca ampliat i obert, o potser una Internacional de les nacions sens Estat ).
La sisena , crear un Bloc social independentista (transversal socialment, intereclassista ): incidir sindicalment, obrir-se a les esglésies, aliança amb la mitjana i petita empresa contra la Gran Banca espanyola i el gran comerç francès, intentar atraure’s el capital financer català…I tot des d’una perspectiva interclassista i d’ample espectre (ample centre sociològic).
La setena : la noviolència activa i desobediència civil , que és la forma de lluita més mediàtica. Evitar totalment els desordres (trencadissa de vidres…), el look extremista, les consignes irreals i forasenyades… que resten radicalment credibilitat a l’independentisme. La violència de carrer serà terreny adobat per a la provocació i la infiltració, tal com ho ha estat sempre. Es tracta de tancar les portes als qui ens volen destruir i reprimir.
La vuitena : Diplomàcia internacional amb sentit d’Estat : prooccidental, a favor de les potències que en cada moment ens hagin de donar el vistiplau per a la independència, mirar de neutralitzar tant com fos possible les potències interessades a mantenir-nos sota el jou francoespanyol. Assegurar-nos d’una bona diplomàcia catalana, d’aliats internacionals. Això, com a primer pas, requereix indefectiblement acabar amb l’antinordamericanisme visceral que avui ens aïlla internacionalment en favor de Madrid.
La novena : Un cop aconseguida la majoria independentista en eleccions lliures , aleshores fer com els irlandesos: proclamar l’Estat Català i formar un Exèrcit regular català , sotmès al poder civil, a partir dels Mossos d’Esquadra i voluntaris patriotes (tal com a Croàcia). El tema militar, ha d’anar sempre al final, fins que no tinguem majoria social suficient, de tot i no caure en provocacions ni dèries guerrilleres, tercermundistes o kaleborrokistes.
Cloenda : 1. Naturalment aquesta via ha tenir estrictament en comptes unes altres experiències històriques contemporànies pròximes i la situació geopolítica internacional . Això implica rebutjar enèrgicament qualsevol antiamericanisme, crides a la violència de carreró, a l’anticlericalisme, lluites armades, atacs físics a béns personals o persones, etc. prioritzar el marketing-propaganda, l’acció civil i els contactes internacionals.
2. Les independències o revolucions sols vénen, històricament, després d’un fort terrabastall com ensulsiades econòmiques profundes, derrota militar de la metròpoli en una guerra internacional (per això Madrid no participà en les guerres mundials), esfondrament de tot un sistema (caiguda del comunisme, per ex.), etc. No ve perquè simplement “nosaltres vulguem” (voluntarisme utòpic), sinó quan hi ha un desplegament històric donat que ho afavoreix clarament
Catalunya Catalana 