LA POLÍTICA DE DESPLAÇAMENTS: EL GENOCIDI PLANIFICAT

LA POLÍTICA DE DESPLAÇAMENTS: EL GENOCIDI PLANIFICAT

Les nacions, els pobles, ni es creen ni desapareixen d´un dia per l´altre a cops de decrets ni de normes legals sinó que, anàlogament que la formació d´una col.lectivitat humana particular i diferenciada, amb personalitat, cultura i llengua pròpies, és conseqüència d´un llarg procés de maduració i evolució que, de vegades, pot arribar a durar dècades i, fins i tot, generacions senceres, la seva desaparició no és tampoc senzilla. Occir una nació costa segles, excepte en casos molt particulars de genocidi físic dels seus components humans. No és d´estranyar que, pobles ocupats des de fa segles, tals com l´escocès, l´irlandès, el bretó, l´occità, el frisó,…; avui dia encara continuen vius i conservant, en millor o pitjor estat, els seus trets culturals més característics i la seva consciència i personalitat diferenciades.

Els estats genocides (com l´espanyol i el francès) cercaran sempre aplicar una sèrie de polítiques homogeneïtzadores internes adreçades a l´eliminació de la diversitat existent al seu si. Alguns d´aquests ens genocides intentaran, en algunes ocasions, fer drecera i agafar la “via ràpida” per a eliminar aqueixa diversitat, és a dir, que simplement es dedicaran a eliminar físicament aquells pobles “no desitjables” per a ells, i aleshores ens trobarem davant un cas de neteja ètnica. Trobem aquesta política atroç d´eliminació física d´un poble, per exemple, en el genocidi perpetrat per les autoritats turques contra el poble armeni, els anys 1915 i 1916, i que significà l´assassinat d´un milió de persones; o en la “solució final” practicada pel Tercer Reich alemany, encapçalat per Hitler, i que portà a la desaparició de sis milions de jueus i de sis-cent mil gitanos durant la Segona Guerra Mundial.

En altres ocasions, el govern genocida opta per altres “solucions”, practica una “política de vagons” o, el que és el mateix, de deportacions en massa, a base d´arrencar pobles sencers de les seves terres i enviar-los vers unes altres. Aquesta fou la tàctica emprada pel dictador soviètic Stalin, que deportà els alemanys del Volga, l´any 1942; o els tàrtars de Crimea, el 1944.

El que un govern opti per un model o per un altre dependrà de diferents consideracions, tals com la capacitat de resistència del poble a eliminar, o del bagatge de mala imatge exterior que estigui disposat a assumir i transmetre l´estat genocida. En l´època més recent, els dos estats ocupants de la nostra terra, l´espanyol i el francès, han optat per una política de desplaçaments “de baixa intensitat”, a la recerca d´una mena d´eutanàsia sense dolor a practicar sobre totes i cadascuna de les nacions oprimides. I per què poso entre cometes això de “de baixa intensitat”; doncs és així perquè el volum real de desplaçats no ha estat, ni de bon tros, menyspreable, ans al contrari, ha estat enorme, tant en números totals com en percentuals, però ha estat un genocidi “disfressat” sota l´eufemisme de l´emigració. Aquesta política de destrucció practicada per Espanya i França ha afectat totes les nacions ocupades, sense excepció.

Alguns d´aquests pobles ocupats, com és el cas d´Andalusia, Castella, Galiza o Aragó, han hagut de veure com, durant el tram final del segle XIX i els dos primers terços del present, han anat perdent el seu capital humà més actiu, dinàmic i amb més empenta: els joves; potencials generadors de riquesa, que s´han vist obligats a agafar les maletes i el camí de l´emigració per culpa de la política econòmica portada a terme pel govern central amb l´ajut de les seves titelles dintre de cada territori, els cacics, oligarquia terratinent mandrosa, ignorant i explotadora, mancada de qualsevol moralitat i sense cap aguait d´humanisme ni d´escrúpols.

Per altra banda, ens trobem amb altres nacions tals com Euskal Herria o Catalunya, que s´han trobat en cosa de molt poc temps amb una maror humana d´enormes proporcions que no podien integrar ni nacionalment ni cultural, en mancar dels mecanismes d´autogovern necessaris. Sense una administració pròpia, sense unes escoles en català que transmetessin una sèrie de valors arrelats a la terra,…, la integració dels nou vinguts esdevenia quasi impossible, i això ho han sabut sempre els diferents governs espanyols. L´objectiu era ofegar el poble català (i el basc) en la seva pròpia terra, minoritzar-lo a casa llur.

Però tot l´esmentat adés no significa que el govern espanyol no hagués pensat mai a utilitzar la via ràpida per a solucionar “el problema català” (per a nosaltres, es tracta d´un problema franco-espanyol). De fet, la neteja ètnica contra el poble català, era un dels principals objectius que tenia en ment el dictador Francisco Franco en un primer moment, en cas de que els nazis guanyessin la II Guerra Mundial, i així és posat de manifest pel professor alemany d´història contemporània de la Universitat d´Hamburg, el Dr. Franz-Berndt Speicher, en una entrevista publicada l´1 de juliol de 1997 en el quinzenari “L´Estel de Mallorca”: “(…) en les memòries d´un oficial alemany de la “Luftwaffe” que va anar voluntari a la “Legió Condor” -la divisió aèria nazi que lluitava a les ordres d´en Franco- deia que la regió més bombardejada i en la que es va atacar més població civil durant tota la guerra, fou Catalunya. També, la ciutat més castigada pels bombardejos fou Barcelona on al contrari de Madrid i altres poblacions espanyoles s´ordenaven llançaments indiscriminats de bombes incendiàries. (…)

Si el III Reich hagués guanyat la Segona Guerra Mundial , ja s´havia disposat la deportació de població d´origen català -independentment de la seva ideologia- cap a camps de concentració al nord d´Àfrica, i el posterior repoblament de la terra catalana amb gent vinguda d´altres terres d´Espanya. Com que el destí bèl.lic va impossibilitar complir amb la primera part del projecte genocida dels franquistes, no es va dubtar posteriorment de provocar l´allau migratori bestial que va patir Catalunya durant la dictadura, amb el fi de des-cohesionar la nació catalana”.

Franco sabia que llur pla d´extermini físic de la totalitat de la població catalana era impossible ja que el seu principal suport internacional, l´Alemanya nazi, havia caigut derrotat davant les forces aliades (on hi lluitaren nombrosos catalans); llavors copsà que la millor manera de contenir un futur aixecament insurreccional basc i català, era omplir Euskal Herria i Catalunya amb gran quantitat de població immigrada provinent d´altres terres de l´Estat. En aquella mateixa època, la Unió Soviètica d´Stalin realitzava importants deportacions de població de Letònia, Estònia i Lituània, que afectaren a un 10% de la població d´aquestes terres. Moscou pensava russificar les tres nacions annexionades l´any 1940, i per a tal fi utilitzà la immigració, tot enviant a aquests països població d´origen rus, que havien d´ocupar i desnacionalitzar els tres territoris. D´aquesta manera, la població estona acabà representant, en la seva pròpia terra, només el 60% de la població total a l´alçada de 1990; i els letons, el 50% al seu país.

La situació de pobresa aguda que patien els diferents pobles de l´Estat espanyol recent acabada la guerra del 36-39 (erròniament dita “Guerra Civil Espanyola”) significava un autèntic brou de conreu per als possibles moviments insurgents i revolucionaris arreu la Península. Les societats basades en una economia camperola, com l´andalusa, la castellana, l´aragonesa, la gallega o l´astur-lleonesa, podrien començar a gestar una base popular descontenta capaç de desestabilitzar el sistema i, ensems, els moviments nacionalistes que més paüra feien a Franco, el basc i el català, s´esperava que no trigarien gaire a reorganitzar-se de nou i, degut a la nova situació política ultra-repressiva, d´una forma més contundent i virulenta del que no ho havien fet anteriorment.

El pla espanyol, doncs, tenia un doble vessant: per un costat, es tractava de desactivar els possibles moviments insurgents, de caire socialitzant, que podrien generar-se en el camp andalús, castellà, aragonès, gallec o astur-lleonès, i per això la millor porta d´eixida de les tensions socials amuntegades per anys de penúries econòmiques, era la potenciació de l´emigració cap a unes altres terres; d´altra banda, al govern franquista li convenia omplir Euskal Herria i Catalunya amb gents espanyolitzades, que devien actuar com a mur de contenció de cara a futures reclamacions nacionalitàries basques i catalanes, i ofegar els nacionals d´aquests dos països en llurs pròpies terres.

Larreu

Anuncis

Deixa un comentari

Filed under Nació Catalana

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s