ROMANTICISME I ALLIBERAMENT NACIONAL
Fou en Josep Guia qui exclamà “Trista condició la de qui viu sense saber quina és la seva pàtria!” Certament, tot ésser humà necessita tenir clar a quina nació pertany. Una persona podrà sentir o no estima pel seu país (igual que en podrà sentir o no pels seus pares, pel seu físic, pel color del seu cabell, etc.) però haurà d´ésser nacional d´algun territori concret, ja que ningú no és totalment apàtrida, ni li convé d´ésser-ho, com ja demostraré durant la meva exposició.
Tots tenim alguna pàtria, més gran o més petita, més pobra o més rica, amb la qual podrem sentir-nos més o menys identificats, però que existeix. Mai no he conegut ningú que sigui totalment apàtrida, ja que tothom, en major o menor mesura, se sent identificat amb un paisatge, una llengua, uns costums, i una comunitat nacional específica. El fet que algú no s’estimi el seu país, i que fins i tot en renegui, no el fa apàtrida; igual que el fet que hom renegui del color blanc de la seva pell no el fa negre. Una persona podrà odiar els seus pares però, evidentment, aqueixa persona té uns pares, encara que ni els parli, no els vegi mai o que no els conegui; però el fet que una persona no vulgui saber res dels seus pares, o que no els conegui, no significa que no en tingui, ja que tothom és fill d´algú, li agradi o no.
Ara, si tots estem abocats, en major o menor mesura, a sentir-nos nacionals d´algun país, això no significa que no estem en disposicions reals de triar la nostra nacionalitat. No existeix absolutament ningú que ens pugui negar, moralment, el dret a elegir quin ha d´ésser el nostre país.
Molt s´ha escrit en els darrers dos segles sobre el tema nacional, i són moltes les teories que s´han bastit per a (intentar) explicar el fet nacional.
Des de la Revolució francesa de 1789, han estat tres els models teòrics que s´han construït a Europa per a definir què és una nació, models que, tot breument, exposaré a continuació.
1ª Teoria: La Jacobina.
Poc abans de la Revolució francesa ja s´havien donat les primeres teoritzacions d´aquest corrent de pensament. Durant el segle XVIII, l´il.lustrat Rousseau havia parlat de la necessitat de l´existència d´un contracte social entre els ciutadans i un Estat determinat. L´Estat seria una mena d´ésser totpoderós, capaç d´afaiçonar la voluntat col·lectiva en el marc territorial que dominés. Aquest Estat utilitzaria les tradicions i el patriotisme per a fer sentir-se una comunitat unida i solidària als ciutadans que hi habitaven. Per això, s´hi hauria d´instaurar una educació nacional a través de la qual els nens acabessin sentint-se integrats dins una pàtria concreta.
Ja en 1789, l´abat Siyès, en el seu plamflet “Què és el Tercer Estat?”, considerava que només la burgesia constitueix la nació. Més tard, la nació s´acabà identificant amb el poble que havia enderrocat la monarquia francesa, i per tant també les classes populars acabarien conformant-la.
En aquest model de nació, l´Estat esdevé el centre de tot el sistema. Sense Estat no és possible l´existència de la nació, i és l´Estat qui fa la nació, que ha d´ésser homogènia, encara que per a això destrueixi unes altres cultures i hagi d’assimilar uns altres pobles. Tal és el cas de l´Estat francès, que intenta acabar amb les pobles occità, cors, bretó, basc o català, entre d´altres.
En el cas de l´Estat francès, com que el poble més potent, el més poderós, és el francès, i és aquest el que basteix l´estructura burocràtico-administrativa estatal, el que controla l´exèrcit i la policia, així com els mitjans de comunicació de masses i l´ensenyament, acabarà essent aquest poble, el francès, el que s´imposarà a la resta; i la seva llengua, la francesa, la que esdevindrà “llengua nacional”, a costa de les altres. Així, els francesos, de la mà de l´administració que ells mateixos han creat, intensifiquen el procés de destrucció de la consciència nacional de la resta de pobles que malviuen sota aquell Estat. Si per als francesos la Revolució constituí la creació del seu modern Estat-nació, per als catalans del nord significà l´augment de la pressió colonialista per part del govern de París.
Però aquest model d´Estat-nació influirà molt entre els liberals del segle XIX i, com no, entre les classes dominants de l´Estat espanyol. Així, si els francesos crearen l´Estat francès, amb la llengua francesa com a punta de llança homogeneïtzadora , els castellans, dominants a l´Estat espanyol, cercaren el seu propi model d´Estat centralitzat sobre la base del dret, cultura i llengua castellans, tot continuant la tasca expansionista que ja venien fent, a Catalunya, des d’abans del regnat de Felipe V de Borbó. Francesos i espanyols compartiren (i encara avui ho fan) la mateixa visió d´Estat, unitari, jacobí, centralista, homogeneïtzador, i destructor de la diversitat, que avui dia amenaça l´estabilitat regional i tot procés de construcció europea.
Però si per a esdevenir nació és indispensable tenir un Estat propi, què passa amb Catalunya?, no és una nació? Segons aquesta teoria, l’única part del nostre país que constituiria una nació seria Andorra, car és independent.
Així doncs, aquesta teoria de la nacionalitat no ens serveix als catalans, com no serveix a cap nació oprimida del món, ja que no tenim una estructura estatal pròpia que abasti tot el nostre territori. En qualsevol cas, la creació d´un Estat unitari, que abasti totes les terres que històricament sempre han composat la Nació Catalana (del Rosselló al Baix Segura i del Baix Cinca fins a Menorca o, àdhuc, L´Alguer) ha d´ésser el nostre objectiu col·lectiu com a poble, però amb la consciència present de que nació, ja ho som ara, i el futur Estat Català n´ha d´ésser la conseqüència.
2º Teoria: La Romàntica.
En contraposició a la teoria francesa de nació, aparegué aquesta nova teoria, la romàntica, nascuda a Alemanya. El concepte alemany de nació té uns fonaments culturalistes força accentuats. Les seves arrels teòriques provindrien del filòsof Johann G. Herder, en la segona meitat del segle XVIII. Per a Herder, la nació vindria per herència biològica, i s´identificaria amb una raça, una llengua i una història concretes. La comunitat nacional fos una mena d´esperit col·lectiu del poble, el Volksgeist, on la cultura fos l´eix central de la pròpia afirmació. Aquesta nacionalitat es transmetria de pares a fills, i passaria d´aquesta manera de generació en generació. Per tant, la nacionalitat s´heretaria, no seria cap Estat l´encarregat de crear-la artificialment.
El respecte a les diferents llengües i, per tant, als diferents pobles, fos bàsic per a crear una comunitat internacional pacífica. Les nacions, diguem-ne, naturals, formarien un sistema de relacions pacífiques, mentre que els Estats serien els que provocarien les guerres. Segons se’n dedueix, d´aquesta teoria, no són les nacions les que generen violència, sinó que són els mecanismes estatals els que ho fan.
Augmentà l´interés per l´estudi de la història, del passat, per la recerca de les arrels ancestrals del poble. I en aquesta recerca històrica destacà un altre filòsof alemany, J. Gottlieb Fichte, segons el qual tota nació tenia una missió a complir en l’esdevenir històric.
Dins aquest corrent, és interessant l´aportació que va fer l´italià Giuseppe Mazzini. Per a Mazzini, “la pàtria és abans que res la conciència de pàtria.”
3ª La Teoria Marxista.
La irrupció de les teories marxistes, a la segona meitat del segle XIX i durant el s. XX, ha suposat una nova visió pel que fa a la qüestió nacional a Occident. Tradicionalment, els marxistes han deixat (oficialment) la qüestió nacional desada en un segon pla, sempre subordinada a la qüestió social. Allò verament important fos el control dels mecanismes de poder per part del proletariat. Així, com que la fi és la revolució socialista, el tema de les nacionalitats quedarà subordinat a aquesta revolució. Els esquerrans donaran suport a aquells moviments de reivindicació nacional, com l´irlandès o el polonès, que siguin beneficiosos per a l´alliberament social de les classes populars; però a la resta de moviments d´alliberament nacional no els en donaran.
S´acabarà produint una divisió entre els “marxistes occidentals”, encapçalats per Rosa Luxemburg, contraris a les lluites d´alliberament nacional; i els “marxistes orientals”, amb els austríacs Otto Bauer i Karl Reuner (austromarxistes), que s´adonaran de la força revolucionària existent dins de qualsevol moviment independentista.
Si el comunisme ortodox pensava que l´opressió que patien moltes nacions desapareixeria amb l´adveniment de la societat comunista en el futur, Otto Bauer creia tot el contrari, ja que pensava que en accedir les classes populars a la cultura s´arribaria a un reviscolament de la qüestió nacional. Avui, amb l´arribada del segle XXI, ha quedat demostrat que la suposada classe obrera internacional i apàtrida preconitzada pel marxisme i l’anarquisme ortodoxos no s´ha conformat enlloc. Tanmateix, allò que anuncià Bauer que l´accés a la cultura de les classes populars accentuaria les diferències nacionals, sí que s´ha produït. No és d´estranyar, doncs, que els joves catalans, més cultes i amb més formació que els nostres avantpassats més propers, siguem els qui estem tirant endavant el procés de recuperació nacional del nostre país. Només cal veure les diferents manifestacions a favor de la llengua o de la independència que es produeixen a Catalunya, mirem qui milita a les organitzacions patriòtiques (partits polítics, sindicats estudiantils, etc.), som, bàsicament, els més joves.
Lenin defensà el dret de tota nació a ésser independent i a bastir el seu propi Estat. De fet, l´alliberament nacional d´un poble podia comportar també l´alliberament social de les classes populars, sempre majoritàries en el si d´un país.
Aquesta teorització de la nacionalitat tindria un rerefons purament materialista, és a dir, el poble, format per les classes treballadores, es constituiria en Estat independent perquè això beneficiaria els seus interessos econòmics. Si les classes burgeses haurien creat els Estats centralistes i homogenis (el francès, el britànic, l´espanyol…), cercant la unitat de mercat i l´expansió del model capitalista de producció; les classes populars haurien de destruir aqueixa unitat de mercat, en benefici del proletariat, cercant així una societat més justa i igualitària.
És cert que en aquests cents anys han passat moltíssimes coses. Hem vist com, en temps de guerres mundials, les masses treballadores s´han sentit més unides als burgesos del seu país que no pas als treballadors estrangers. En les dues guerres mundials, els obrers es mataren entre ells en defensa dels seus “interessos nacionals”. I avui dia, als estats espanyol i francès, els treballadors i burgesos espanyols o francesos no es barallen entre ells a l´hora de defensar els seus interessos “nacionals”, sinó que fan pinya contra els catalans o contra qui sigui. Com algú digué en certa ocasió “el més semblant a un espanyol de dretes és un espanyol d´esquerres”; dita que podem aplicar igualment als francesos. Així ha estat, és i serà.
Haig de puntualitzar, però, que un poble no és, per si mateix, ni de dretes ni d´esquerres; ni capitalista ni socialista; ni burgès ni proletari; ni cristià, musulmà, budista o ateu. Un Estat sí que pot, i de fet ho és en moltes ocasions, algunes d´aquestes coses, però una nació no. Un Estat pot definir-se ideològicament, ja que és una estructura artificial; una nació no. I el mateix passa amb les llengües. Dir que el català és una llengua burgesa sembla una broma de mal gust. En els anys del franquisme oficial (ara tenim un franquisme, diguem-ne, subliminal), els feixistes espanyols escrivien per les parets del nostre país: “No hables catalán, es la lengua de la burguesía” (“No parlis català, és la llengua de la burgesia”); al que els catalans responien escrivint a sota: “No parlis espanyol, és la llengua de la policia”.
Després d´analitzar les diferents teories que defineixen què és, o com es constitueix una nació, els catalans hem de rebutjar la primera d´elles, és a dir, la jacobina, car és aquesta la teoria nacional que per nosaltres resulta més perniciosa, en negar-nos, com a Poble Català, la nostra pròpia existència com a Nació.
D´entre les altres dues teories, la romàntica i la marxista, la experiència m´ha demostrat que la segona d´aquestes resulta dissolvent per a l´establiment d´unaconsciència nacional forta, car sublimina la Nació a uns interessos econòmics determinats, i aliena d´aquesta manera el Poble sobirà, que acaba per diluir-s’hi, en tant que poble diferenciat, en una mena de macroprojecte de tipus economicista, fred, mancat d´esperit humà i homogeneïtzador on tot, absolutament tot, queda reduït a l´anàlisi econòmica. Aquesta subjugació de la Nació i de l´Home a l´economia (pròpia també, sigui dit de pas, dels sistemes capitalistes de producció) no poden fer sinó alienar el Poble en la seva totalitat, privar la persona de tota racionalitat i reduir-lo a mer factor especulatiu. No entraré a valorar la validesa o no de les anàlisis de tipus marxista pel que fa a l´assoliment del benestar social de les persones o en l´àmbit de la solidaritat humana, car no és la finalitat d´aquest assaig la de cercar noves vies de progrés social, o la de valorar les ja existents. La meva intenció és buscar la millor de les teories possibles que serveixi al nostre poble, el Català, com a element d´anàlisi i d´acció que el meni cap al seu alliberament nacional, i amb el pas del temps m´he adonat que una teoria d´alliberament marxista, que no veu les persones com a éssers humans amb voluntat pròpia sinó com a meres peces dins l´engranatge del sistema de producció socialista, no pot produir el tremp necessari que tot projecte d´alliberament nacional requereix per reeixir. Avantposar la consciència social a la consciència nacional és deixar oberta la porta a l´enemic que, disfressat amb una granota d´obrer, maldarà per annexionar-se el país i drenar la nostra terra dels seus recursos humans i econòmics en nom de la “solidaritat internacionalista”; mentre que ell, l´enemic nacional, no practicarà cap mena de solidaritat internacionalista amb els catalans. No podem acceptar, els Patriotes Catalans, una teoria d´ ”alliberament” que substitueix la fidelitat a la Pàtria per una fidelitat a una classe obrera mitificada i, avui dia al nostre País, indefinida; no podem acceptar, els Patriotes Catalans, una teoria d´”alliberament” que substitueix la fidelitat a la Pàtria per una fidelitat a un sindicat; ni acceptar cap teoria d´”alliberament” que no posi com a màxim ideal abastable, el de la plenitud de la nostra Pàtria i l´assoliment del tan delejat Estat Català; i això val igual per als integristes del model socialista de producció com per als fanàtics del capitalisme, perquè d´aquesta crítica total no resten estalvis els radicals del capitalisme, que s´estimen més donar la sang pels diners que no pas per la Nació. I de la mateixa manera que no podem acceptar per norma cap teoria política que inciti l´individu a practicar el racisme de manera total i excloent contra tothom pel sol fet d´ésser diferent (pensament feixista), tampoc no podem acceptar una teoria, la marxista, que practica un racisme selectiu contra els pobles, en condicionar la independència d´una nació al fet de que aquesta sigui vàlida a la construcció d´una societat comunista mundial (els comunistes de finals del segle XIX i començament del XX defensaven les independències d´Irlanda o Polònia, però no la d´altres pobles, i ho argumentaven tot dient que no tots els moviments d´alliberament nacional resultaven vàlids per a l´obtenció de la futura comunitat socialista planetària).
És per això que em quedo, per al cas català, amb la concepció romàntica de nació. Però compte!, estic parlant d´alliberament nacional, car accepto que cada persona, a títol individual però mai en nom de la Nació, practiqui i cregui fermament en tal o tal altre model econòmic. He acusat tant el capitalisme com el socialisme d´ésser teories alienants de la persona, i dissolvents de la Nació, però això no significa que Catalunya esdivingui un desert teòric, on ningú no tingui cap ideal (o deler) material/ideològic de tipus individual. El que vull dir, és que és menester acceptar la existència de catalans capitalistes i de catalans socialistes, així com la de catalans liberals i anarquistes, però que tots els catalans, pel sol fet d´ésser catalans, tenim el deure de treballar plegats per l´alliberament de la nostra Pàtria oprimida; és a dir, que la qüestió social no sigui un obstacle que entrebanqui la nostra unitat nacional, car no ho oblidem mai: els catalans som un únic poble; no existeix, doncs, cap poble treballador català, com no existeix cap poble burgès català, de Poble només n´existeix un, el Català.
Larreu
Catalunya Catalana 