L’exemple irlandès

L´EXEMPLE IRLANDÈS

No he estat mai partidària de copiar estratègies polítiques utilitzades en contectes diferents al de Catalunya, però sí crec que, en alguns casos, podem extreure un seguit d´ensenyances analitzant els processos d´alliberament nacional d´altres països, i és per això que penso que els catalans tenim molt a aprendre del cas d´Irlanda.

L´independentisme irlandès és, sense cap mena de dubte, un dels millors exemples del que significa un moviment d´alliberament nacional en estat pur, és a dir, no subliminat a cap tipus d´ideologia que pugui hipotecar el futur i el present de la lluita per la llibertat d´una nació.

Irlanda, nació que porta ja més de 800 anys en lluita per la seva independència, ha vist com entre els seus màrtirs i activistes hi ha tota mena de persones, amb ideologies diferents i, de vegades, contraposades, però que s´uneixen com una pinya al voltant del desig de llibertat nacional. És cert que el Moviment Republicà ha patit nombrosos casos de divisió interna i d´enfrontaments entre els propis patriotes irlandesos (l´exemple més sagnant seria el de la guerra civil de 1922-23), però aquests enfrontaments han estat motivats per qüestions d´estricta estratègia política de caire independentista, i no com a consequència de sectarismes de tipus social o religiós.

Sovint se´ns ha volgut presentar el conflicte irlandès com un enfrontament tribial motivat per questions religioses, on dues comunitats, una catòlica i una altra protestant, s´han dedicat sempre a matar-se per impossar la seva religió a l´altri; tanmateix, aquesta interessada visió oferida per molts polítics i mitjans de comunicació no té cap fonament, car l´únic que es cerca amb aquesta argumentació és, precissament, diluir el caràcter nacionalitari de l´enfrontament en un magma ideològic aliè a la realitat històrica del conflicte (no en và el propi Joan Fuster assenyalà al seu moment que “totes les guerres pretenen ésser guerres de religió”). Normalment es mostra als patriotes irlandesos com a fervorosos catòlics papites, i no se sol explicar a la gent que, entre els més il.lustres patriotes irlandesos, s´hi troben una gran quantitat de protestants: Theobald Wolfe Tone, Robert Emmet, Thomas Davies, Charles Stewart Parnell,…. De fet, la primera organització independentista irlandesa de caire polític, la United Irishmen, fou fundada l´any 1791 per una colla de joves protestants il.lustrats de Dublín, entre els que es trobava el propi Wolf Tone, i es tractava d´una societat secreta oberta a totes les confessions que tenia com a únic objectiu l´establiment de la República Irlandesa. La United Irishmen organitzà la revolta de 1798 amb l´ajut dels camperols, dels catòlics i dels protestants presbiterians.

Anys més tard, una altre grup, liderat pel periodista protestant en Thomas Davies, el Young Ireland, inventà l´actual bandera irlandesa en la qual s´uneixen armònicament tres colors: el verd, que representa la terra irlandesa; el blanc, en representació dels catòlics; i el taronja, com a reconeixement de la comunitat protestant. I tot això sense oblidar-nos del gran nombre d´agnòstics i ateus que sempre se han arrenglerat amb els fenians (patriotes).

D´altres han volgut veure en el conflicte anglo-irlandès una simple continuació de la lluita de classes teoritzada per Marx i Engels, segons la qual els independentistes irlandesos serien la classe obrera i progressista, mentre que els anglesos representarien la classe burgesa i conservadora explotadora dels primers. Aquesta visió és també errònia, car en el Moviment Republicà hi han militat sempre gents amb diferents sensibilitats socials: des de socialistes com Connolly fins a tradicionalistes i/o conservadors com De Valera. Tanmateix, tots els patriotes, socialistes o conservadors, sempre han perseguit el progrés i el benestar del poble irlandès en el seu conjunt, i que passava (i passa) per la reunificació i la independència de l´Illa.

Que el Moviment d´Alliberament Nacional Irlandès ha estat ideològicament unitari,  sense caure en divisionismes per qüestions de tipus social o religiós, ho podem constatar fàcilment si observem els contactes internacionals que han tingut, al llarg de la història, els independentistes irlandesos en general i, més concretament, la organització armada IRA. A tot el llarg del segle XX, l´IRA a rebut suport econòmic i logístic i/o suport moral de sectors tan distants ideològicament entre si com poden ésser l´Alemanya nazi d´Adolf Hitler durant els anys 30, el dictador de Líbia en Gaddafi, càrrecs electes del Partit Republicà dels Estats Units o l´esquerra abertzale basca, entre d´altres. Com podem veure, un ventall ben ample de simpatitzants amb la causa republicana, i els irlandesos, amb bon criteri i amb un gran sentit d´estat, s´han tapat el nas amb una mà i han parat l´altra per rebre els diners necessaris per a la seva lluita. Per contra, els catalans, sense cap sentit d´estat i amb nul.la visió política, ens dediquem a aixecar punys, a atacar aquells que no ens fan cap mal (els Estats Units o Anglaterra, entre d´altres) i a negar la possibilitat de pactes amb els nord-americans o amb qui sigui per tal d´aconseguir la independència de Catalunya. És això intel.ligent i possitiu?; si els catalans acceptem el dret dels irlandesos a pactar amb qui els interessi per tal d´aconseguir els seus objectius polítics, per què ens tanquem portes a nosaltres mateixos i no ens dediquem a fer una gran pinya patriòtica entre independentistes de diferents tendències socials i cerquem els ajuts d´allà on els en puguin donar? Els sonsos es dediquen a fer escarafalls amb les mans, els intel.ligents es tapen el nas amb una mà i paren l´altra per rebre els ajuts necessaris, i els molt intel.ligents paren totes dues mans, sense donar-li importància a la possible pudor que, momentàniament, els pugui omplir els nassos. Tot sigui per la llibertat del nostre País.

Alexandra Arnau