QUAN LA CULPA NO ÉS MÉS QUE UN COMPLEX INFUNDAT… per Quim Gibert

QUAN LA CULPA NO ÉS MÉS QUE UN COMPLEX INFUNDAT…
per Quim Gibert

És innegable que els catalanoparlants hem sofert persecució i escarni al llarg dels darrers segles (dictadures de Franco -1938/1975- i Primo de Rivera -1923/1929-, Llei Moyano d’obligatorietat del castellà a les escoles -1857-, fundació de la Guardia Civil -1844-,…) quan en el nostre tarannà quotidià hem exterioritzat la catalanitat. I fins i tot, en aquests vint-i-cinc anys de postfranquisme, s’han ignorat per a la Franja de Ponent articles de la Constitució espanyola com el 3.1: “La riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d’Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d’especial atenció i protecció”.

En aquest sentit, no sols s’ha traït l’esperit d’aquest article, sinó que se l’ha atacat en el moment d’incorporar el català en els reglaments universitaris, en el cinema, en els jutjats… de la Catalunya autonòmica. No és això un atemptat contra la democràcia espanyola?

Tot i que nàixer catalanoparlant és allò més natural arreu dels Països Catalans, hi ha habitants d’aquestes contrades que no viuen del tot bé la seua catalanitat. I al llarg del seu procés de socialització, experimenten diversos conflictes identitaris, que poquíssimes vegades són confessats i, en molts casos, també negats perquè han acabat esdevenint temes tabú o no-temes.

Arran d’aquest menyspreu cívic i desemparament legal, brollen vergonyes existencials i d’altres sentiments d’inferioritat. Entre ells, el de la culpabiltat de gaudir d’uns trets diferencials als de la majoria estatal espanyola. Perquè el fet castellà passa per ser aparentment la via de la modernitat, del prestigi i com l’única realitat possible en un futur. Mentre allò nostrat es presentat com carca, problemàtic i impositiu.

La culpa es fonamenta en la suposició que es comet un error. En d’altres paraules, que s’actua malament o de forma ofensiva. Amb el pas del temps les dones i els homes de cultura catalana han interioritzat en l’inconscient unes normes d’assentiment en bé de l’univers castellà, que si mai s’infringeixen provoquen sentiments d’indignitat. És de mala educació parlar en català a un desconegut a Perpinyà, a Elx, a Eivissa o a Tamarit de Llitera?

La culpa no és més que una emoció que ataca l’autoestima i que genera la necessitat de compensar o esmenar una conducta èticament desajustada. En el cas que ens ocupa, l’entorn polític, mediàtic i comercial és un creador de realitats que ens fan sentir responsables d’una suposada incorrecció.

De la mà del nou Congrés de Cultura Catalana, ens hem proposat tractar aquests prejudicis desestabilitzadors i traumàtics.

La catalanitat, una identitat maleïda? és un cicle de tres jornades de psicologia que la vila de Fraga té el goig de cloure el 27 de maig. Anteriorment, Arenys de Mar, el 8 d’abril, i Mequinensa, el 13 de maig, han estat les seus de les altres dues jornades que han abordat les guerres psicològiques i el desemparament après respectivament.

Per cert, no hem d’oblidar que el sentiment de culpa és un fre a la creativitat i al lliure desenvolupament de la persona.

Anuncis

Deixa un comentari

Filed under Nació Catalana

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s