PER UN NOU CONCEPTE DE DEFENSA TERRITORIAL
Els catalans antics, els de l´època de la nostra formació com a Nació independent allà pel segle IX; els catalans dels temps de la nostra màxima expansió territorial, per terres de Sardenya, Sicília, Malta, Nàpols i Grècia; els patriotes revoltats el Corpus de Sang de 1640; o els defensors de les nostres llibertats durant la Guerra de Successió contra els Borbons; no es caracteritzaven pel seu antimilitarisme precisament, ans al contrari, tots aquells catalans que escrigueren les pàgines més heroiques de la nostra història, eren gent amb una forta consciència (i en molts casos preparació) militar i d´autodefensa. Tanmateix, després de tantes derrotes sofrides en els darres segles, i molt especialment després de l’ocupació espanyola de 1939, la nostra gent ha caigut en un estat d´apatia total pel que fa als temes militars, talment que han abandonat les armes en mans dels nostres enemics; i hem acabat per recloure’ns en un antimilitarisme en fals que sovint no amaga una altra cosa que covardia i pusil·lanimitat, on abans existia coratge i valentia.
Els catalans hem deixat d´ésser un poble guerrer per esdevenir un poble mesell; això ha estat, en gran mesura, causat per la creació d´un sentiment d´autoodi ben marcat després de segles d´ocupació forània; però en gran part també ha estat culpa de l´assumpció, com a pròpies, de teories polítiques falsament progressistes d´arrels estrangeres. D´aquesta manera ens trobem com avui dia, una gran part del nostre poble, per no dir la majoria, es mostra fermament arrapat a sentiments antimilitars, promovent tot de campanyes a favor del desarmament; i això quan els nostres enemics no tenen cap intenció de desarmar-se, ni de bon tros, ans al contrari.
L´esperit d´espanyols i francesos ha estat i és sempre guerrer i bel·licista, només hem de veure les constants mostres de supèrbia militar de què fan gala tant els uns com els altres. Espanyols i francesos recorden amb orgull i arrogància els seus “herois” militars; els catalans ignorem i oblidem els nostres. Els espanyols i els francesos tenen armes, els catalans només paraules. Ja és hora que els catalans recobrem el tremp muntanyenc i de resistència d´aquells catalans dels nostres antics comtats independents; ja és hora, doncs, de que els catalans tornem a ésser el que sempre fórem: soldats!
Com podrem, però, tornar a reorganitzar el nostre vell exèrcit, partint de la situació actual? Anem per parts.
Abans de res, els catalans hem de voler tornar a ésser allò que fórem en el passat; hem de tenir, idò, voluntat de renèixer de les nostres pròpies cendres. Per això caldrà erradicar del nostre cos social tot sentiment de rebuig automàtic de les armes, i crear una consciència popular responsable sobre la necessitat d´estar preparat militarment per a qualsevol contigència. Els catalans hem d´ésser un poble pacífic, és a dir, que prioritzi les vies pacífiques d´acció, així com el diàleg, a l´hora de resoldre els contenciosos que se´ns puguin presentar respecte a d´altres nacions; però no podem ésser pacifistes, de manera que haurem d´estar preparats davant la possibilitat de que, en situacions extremes, hàgim de fer ús de la força per tal de defensar-nos de qualsevol tipus d´agressió bèl·lica que puguem patir.
Arribats en aquest punt, caldria plantejar: qui havia de formar part de les Forces Armades Catalanes en cas de trobar-nos davant una situació de greu perill de guerra? Per mi, l´Exèrcit Català hauria d´estar format per: els Mossos d´Esquadra; les Policies Locals; els catalans que, tot i formar part de cossos armats estrangers, en un moment determinat optassin per integrar-se en les Forces Armades Catalanes, tot abandonant els seus antics càrrecs en els cossos estrangers; i les Milícies Populars o Somatents, organitzades a partir dels civils mobilitzats en una situació prebèl·lica.
Però per poder mobilitzar un exèrcit d´aquestes característiques en cas de necessitat, els independentistes primer hauríem de fer-nos amb el control dels Mossos d´Esquadra i de les Policies Locals, tot integrant-nos-hi; no ens podem permetre el luxe de que les nostres policies restin en mans dels espanyols i els francesos, car del contrari, en una situació política tensa, aquestes es mobilitzarien al costat d´Espanya i França, i no pas de Catalunya, tot avortant qualsevol possibilitat d´èxit per nosaltres.
Tots aquells catalans que no estiguem dintre de cap cos policial, hauríem d´organitzar-nos des de suara en Milícies Populars o Somatents, per tal d´anar adquirint l´ensinistrament necessari de cara a una hipotètica guerra futura. No parlo d´organitzar cap grup armat al marge de la legalitat vigent, ni tampoc de fer cap mena d´acció armada que ens portaria a patir una tremenda repressió per part dels estats espanyol i francès; parlo d´ensinistrar-nos tant individualment com en colles, i en aquests ensinistraments no caldria ni tocar armes (és aconsellable, però, que tot aquell que tingui la oportunitat, s´integri en algun club de tir, per tal d´ensinistrar-s’hi). D´entrada, cadascú de nosaltres hem de mantenir-nos en forma física, tot fent esport, anant al gimnàs, mantenint un ritme de vida sà, etc. Juntament amb altres companys, podríem organitzar campaments de caps de setmana a la muntanya, fer marxes, ensinistrar-nos en tàctiques d´autodefensa, etc. (els membres dels cossos policials catalans ens podrien servir com a professors en aquestes tàctiques pseudomilitars).
Aprendríem autodisciplina així com obediència deguda als superiors (qui vulgui manar primer haurà d´aprendre a obeir), tot fomentant l´esperit de companyonia i l´honor, necessaris en tot bon exèrcit.
Aquests em semblen a mi, a grans trets, els fonaments bàsics que han de sostenir la nova/vella mentalitat catalana per tal d´eixir de l´actual actitud pusil.lànime i falsament progressista que ens balda caracteriològicament com a poble, i que ens limita molt de cara a empreses futures. No hem d´oblidar, per acabar, que la Història no s´atura, sinó que segueix avançant, arrossegant-nos-hi, de manera que no podem pensar que la Història ha acabat i que l´ordre de coses actual és el definitiu (així és com sempre han pensat totes les societats, de forma majoritària, en totes les èpoques en qualsevol lloc del planeta, que l´ordre existent era el definitiu i immutable), per això els catalans hem d´estar preparats per al que pugui passar en un futur, proper o llunyà, i aquesta mentalitat d´autodefensa i disciplina l´haurem de transmetre els nostres fills, i aquests, a la seva vegada, als seus, car no ho dubtem pas, no sabem quan ni com, però el nostre dia arribarà.
Larreu
Catalunya Catalana 