Monthly Archives: Març 2008

UNA AUTONOMIA PRECÀRIA

El 1983 l’American Institute for Catalan Studies va publicar l’interessant estudi de Philip B. Taylor Jr. «Public Power in Catalunya» amb un subtítol inquietant: «Incomplete Power Under Ambigous Constraints.» D’això fa, doncs a prop d’una vintena d’anys. En fa més de vint des de l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia i exactament vint des que aquest català excepcional que és Jordi Pujol se’n va fer càrrec com a President de la Generalitat, guanyador de totes les eleccions que hi ha hagut. I aquest és el resultat: si un mínim de capacitat d’observació permetia veure que es tractava d’ una Autonomia que començava a caminar a peu coix –en realitat es tractava d’una pseudo Autonomia– després d’aquest període de temps ja força llarg es confirma, amb molts agreujants de darrera hora, que era i és una Autonomia precària. En tots sentits. Ho és en la forma, que ja li ve d’origen, i ho és, demostrat d’una manera alarmant i reincident, en la seva aplicació. Positiva allà en calgui parlar de descentralització en la gestió, però molt prima i en procés d’aprimament progressiu, en tot el que és i podria ser poder i sobirania sobre el territori, i pel que fa als continguts que són propis de la Nació catalana.

Als volts de 1980 potser hi cabia pensar que érem al començament d’un procés i que la mateixa dinàmica creada per la liquidació del franquisme i la immersió decidida en una nova vida democràtica portaria a una Autonomia plena. Prou autèntica per a distreure els corrents d’opinió independentistes i amb prou solidesa per a deixar enrere el tradicional centralisme uniformista espanyol. Hi havia també la construcció europea que podria oferir garanties, potser no tant com per arribar aviat a una Europa dels Pobles –o, diem-ne, de les Nacions– però si per a enfilar un camí, certament saludable, que ara com ara es pot definir com Europa de les Regions. En canvi, arribats ara al 2000 i en plena eufòria de canvis generacionals i de tecnologies, de globalització i de qualitat de vida creixent, el balanç autonomista resulta altament negatiu i l’Europa dels Estats –d’una manera o altra negadora dels Pobles i de les Regions– s’imposa sense contemplacions. No es consolida, perquè la crisi dels Estats és profunda i els temps se’ls emportarà avall, però de moment s’imposa i desorienta. Amb França al davant, amb el mal crònic del jacobinisme, i Espanya donant-li tot el suport amb el seu paper de sempre: elevar a categoria el que son succedanis i suplantacions. Ho fa amb uns reconeixements autonòmics, en forçada generalització, que en son la negació. Mal definides i sempre retallades i qüestionades.

Seria absurd no voler veure els grans beneficis que Catalunya ha obtingut amb l’Autonomia existent. Tot i les considerables limitacions que hi ha hagut i l’extorsió econòmica a la qual aquesta Autonomia esta sotmetia, el país ha donat Noies passes endavant. Es va notar tot seguit que anàvem molt millor. De la Catalunya prostrada i suburbial que va quedar després de la guerra civil i l’interminable franquisme, s’ha passat a una realitat objectivament bona. Molt de tot plegat pot inscriure’s en la mateixa dinàmica dels temps, però és indiscutible que l’autonomia hi ha jugat un paper primordial. En tot cas, un primer toc d’atenció: una gran part del que ha estat aconseguit només ha estat possible amb dosis elevades d’endeutament, la qual cosa introdueix manca de solidesa i, al cap i a la fi, més precarietat. Que també és com dir afebliment en l’esforç per a assolir cotes possibles de sobirania. O Autonomia autentica. L’Autonomia que s’exerceix ara ja és inferior a aquella que preveu l’Estatut que va ser aprovat per les forces majoritàries espanyoles: ho és perquè manquen encara transferències previstes i degut a interpretacions restrictives. I si hi afegim les deficiències pressupostàries cròniques que cal suportar, la seva efectivitat en termes reals de poder s’empetiteixen encara més. I un altre handicap considerable: l’Autonomia va partir amb dèficits escandalosos en el país.

L’Autonomia catalana ha hagut de recórrer a recursos propis per a obtenir el patrimoni immobiliari necessari per a instal·lar-hi els diversos serveis. L’exemple màxim ha estat l’haver de comprar el Palau de la Generalitat, seu del Govern, i l’adjacent Casa dels Canonges, oficialment residència del President. Només després de molts anys s’ha evitat que s’hagués de pagar per recuperar el Palau del Parlament! l no parlem d’hospitals, escoles, universitats… L’agència tributària i l’administració de justícia passen pel damunt de l’Autonomia, només amb alguns tocs marginals i en realitat negligibles. La presència de l’Administració central, és a dir, de l’Estat o Govern central, és encara present en alguns dels aspectes més important de la vida quotidiana: en ports, costes, comunicacions… Les grans comunicacions que cobreixen el país deixen completament al marge l’Autonomia, per altra banda condemnant Catalunya a la rèmora històrica de no disposar de l’amplada ferroviària europea, encallada a la frontera com en els pitjors temps de la impermeabilització amb Europa. Res permet creure que això sigui superat en un termini breu, perquè té totes les prioritats el reforçament del sistema radial per damunt de la connexió amb Europa.

I no oblidem els símbols: les autoritats militars mantenen a les seves seus l’escut de l’Espanya franquista, mentre en la toponímia ciutadana encara figuren noms emblemàtics del feixisme i del nacionalisme espanyol més acusat. I el que és més greu: l’idioma català no solament no ha pogut recuperar encara la seva posició natural com a llengua pròpia de Catalunya i, per tant, majoritària, sinó que és minimitzada de manera reincident, pressionada des del mateix Govern central tot i la seva obligació constitucional de vetllar pel seu manteniment. Quedem lluny d’una Autonomia suficient per a consolidar posicions perdudes durant quaranta anys de dictadura espanyolista, incapaç per altra banda de poder afrontar amb prou agilitat i creativitat els problemes inherents a la en tot cas benvinguda europeïtzació i globalització del món modern. Catalunya no disposa dels instruments que li han de permetre desenvolupar amb plenitud els seus ideals d’obertura a aquest món nou que s’imposa. Instruments per a afermar la pròpia personalitat i per a tenir les mans lliures de la llibertat i el cosmopolisme. Es a dir, els que poden fornir la Independència o, si més no, una autèntica Autonomia. No una Autonomia precària.

per Victor Castells dins:
Catalonia Today, Vol. 13, Núm. l
Distribuït per:
American Inst. for Cat. St.
17207 Bonnard Circle
Spring, Texas 77379
USA

Antisemitisme a Catalunya

Diari de Sabadell: El món estaria millor sense els jueus?

Abdelilah el Aroua: Sí, molt millor. Un món sense jueus seria un paradís.

Diari de Sabadell: O sigui, que el poble jueu està fent mal al planeta sencer.

Abdelilah el Aroua: Exacte. Manen a Amèrica i a Europa i estimen tant els diners que s’ho queden tot.

Diari de Sabadell: En el fons Hitler era un bon tipus?

Abdelilah el Aroua: No estic d’acord a exterminar un poble. Però Hitler va encertar en el seu diagnòstic. Es va adonar que s’estaven quedant tota la riquesa d’Alemanya. Hitler no era tonto ni estava boig. Simplement va tirar insecticida al cuc perquè creixés la planta d’Alemanya.

No són les declaracions de cap dirigent nazi, ni d’un cap-rapat, sinó les declaracions de l’Imam de Sabadell Abdelilah el Aroua, publicades al Diari de Sabadell el passat 18 d’Octubre.

La decissió del Govern Català de portar davant la fiscalia les greus declaracions anti-semites i racistes de l’Imam musulmà ha provocat la indignació de diversos sectors del món islàmic a Catalunya.

Al cap d’alguns dies d’aquestes declaracions, diverses organitzacions de caire polític català varen celebrar una manifestació a Barcelona en solidaritat amb el poble palestí, en aquesta manifestació coincidiren els típics manifestants d’extrema esquerra amb altres d’extrema dreta i diversos representants de l’integrisme islàmic radicat a Catalunya.

A més la Federació Espanyola d’Entitats Religioses Islàmiques ha convocat pel divendres dia 27 a les dues del migdia una pregària musulmana a la plaça de Sant Jaume, com si fos una mesquita a l’aire lliure. L’objectiu és reclamar uns 5.000 milions de pessetes a les administracions catalanes com a suport econòmic per resoldre la falta d’espai per celebrar els rituals islàmics als centres que hi ha a Barcelona.

Ens trobem en un moment que comença a néixer a casa nostra una xarxa d’integrisme islàmic, i es nodreix no sols dels sectors més analfabets i radicalitzats de la immigració musulmana sinó que a més té el beneplàcit i el recolzament de moviments marginals de l’extrema dreta i l’extrema esquerra, alguns fins i tot pretesament independentistes.

Com ja vàrem denunciar al nostre article sobre la Gran Mesquita de Barcelona, dintre d’un document més ampli(Immigració: integració o marginació), el govern i la societat catalana busca interlocutors dintre de la comunitat musulmana radicada a casa nostra en els sectors més retrògrads i anti-democràtics, representats per l’integrisme islàmic, molts cops disfressats sota la capa d’Imam religiosos o delegats de països com Aràbia Saudí on el despreci pels drets humans, i especialment els de la dona, són clamorosos.

Hem de ser conscients que s’ha de respectar la forma de pensar dels immigrants que arriben a casa nostra, però hem de tenir molt clar que primer són els drets humans per sobre de qualsevol consideració religiosa, si la idiosincràsia religiosa d’algun sector determinat d’immigrants xoca frontalment amb els conceptes arrelats a casa nostra de defensa dels drets humans, dels drets de la dona o de rebuig a l’antisemistisme haurem de replantejar la consideració envers aquests sectors. A Catalunya primer hem de ser les persones i els seus drets i no ens podem permetre el luxe d’importar ideologies alienes al nostre poble i negadores de la llibertat.

Volem una Catalunya lliure, amb la possibilitat d’assimilar els corrents migratoris, però si aquests s’oposen als nostres conceptes de llibertat i respecte haurem de lluitar per impedir l’enquistament a la nostra societat de col·lectius feixistitzants i anti-democràtics.

Estem veient com des de sectors anti-democràtics de l’esquerra i de la dreta es vol criminalitzar a tot el poble jueu del conflicte entre l’estat d’Israel i el poble palestí, en aquest procés observem com l’integrisme islàmic juga la seva carta, i fa prosetlisme per arrelar a casa nostra i esdevenir portantveu de la comunitat islàmica. Hem de denunciar aquesta maniobra i defensar la integració de la immigració tot desarrelant-la d’ideologies totalitàries i anti-democràtiques.

Xavier Andreu

JOSEP ANGLADA I LA MANIPULACIÓ DEL FEIXISME

La política té uns trets maquiavèlics força desenvolupats. Molts cops hi ha la certesa que amagant el cap sota l’ala, no dient que existeixen els problemes, ens volen fer creure que aquets no existeixen. Per altra part quan aquests problemes ja no es poden amagar intenten crear una vacuna malgrat el resultat final algun cop es pot escapar de les mans.

L’allau immigratori que està produint-se a tots els països occidentals es fa notar sensiblement a Catalunya, el nombre d’immigrants, legals o no, s’ha multiplicat en els darrers anys i el creixement és geomètric i ja no aritmètic. Estem veient que els nou-vinguts no tenen possibilitat d’integració, i parlem de possibilitat i no de voluntat per no ser acusats d’alarmistes. I què fan els polítics? molt senzill, fins ara han amagat el problema i quan algú en parlava, com és el nostre cas, se’ns acusava de racistes o xenòfobs, ara, quan les mobilitzacions populars enfront aquest allau se’ls hi comencen a escapar de les mans intenten prendre les brides i s’omplen la boca de declaracions totalment contradictòries de les que havien fet sols fa uns mesos.

Així hem vist com polítics fins i tot independentistes (sic) parlen de posar un cert control a la immigració, són els mateixos que fa uns mesos recolzaven als immigrants tancats a l’església del Pi tot demanat papers per a tothom, els mateixos que acusaven de racista a tots els que deiem que la immigració pot ser un problema sinó és un procés controlat amb unes normes que cal complir. No com ara que tenim unes lleis que no compleix ni el mateix estat que les imposa.

Però el maquievelisme del poder no té límits, quan el problema se’ls hi escapa de les mans tenen una altra solució, desprestigiar als que el denúncien, i això sí que ho saben fer bé, el cas més clar ha estat a Premià, en aquesta població va començar una campanya contra la construcció d’una mesquita al centre del poble, va ser una campanya inicialment no vinculada a cap partit ni grup polític, però podria haver-se acabat (com va passar a Banyoles) sinó fos per l’estupidesa de l’imam local, un individu força representatiu dels líders religiosos islàmics a casa nostra, despreciatiu envers la nostra cultura, la nostra llengua i les dones… El moviment ciutadà contra la mesquita a Premià calia aturar-lo o sinó desprestigiar-lo i per això va aterrar en Josep Anglada a Premià, aquest personatge lidera la Plataforma per Catalunya, i abans havia creat una candidatura a Vic per denunciar la immigració, l’Anglada no sols té un passat franquista i feixista sinó que encara pensa igual, és espanyol i espanyolista, és feixista i desprecia la democràcia, fa servir d’excusa el problema immigratori per atreure envers el feixisme als sectors de la població més perjudicats per l’allau immigratori, tal com fa Le Pen a França. Però Le Pen té un poder econòmic darrera i això li permet fer campanyes i fer crèixer el seu partit però Anglada no, i aquí intervenen els polítics, el poder i els medis de comunicació. Estan fent una promoció gratuïta d’aquest personatge, amb la intenció de relacionar més endavant la denúncia de la immigració amb el feixisme. Tot donant ales a un moviment feixista com és la Plataforma per Catalunya volen fer-nos creure que sols els feixistes són els que denuncien la immigració massiva i els problemes que comporta, ignorant per tant els que ho fem des d’una òptica nacionalista catalana i de respecte a la llibertat.

Però cal denunciar aquesta manipulació dels medis de comunicació, en Josep Anglada és feixista i el seu moviment, la Plataforma per Catalunya és un conglomerat de personatges lligats amb l’extrema dreta espanyola i això cal tenir-ho ben present. Ni ell ni la seva plataforma són representatius del moviment ciutadà que s’està extenent per tot Catalunya de denúncia a l’allau immigratori. Fa poc el Canal 9 de València va parar una trampa a Josep Anglada i aquest hi va caure de quatre potes, tot desvetllant el seu fons feixista i antidemocràtic, aquesta entrevista no ha estat difosa per TV3 ni TVE a Catalunya, ara convé promoure a Josep Anglada i no convé cremar-lo encara.

Creiem que amb la publicació d’aquesta entrevista gravada amb una càmara oculta no hi ha marge d’error, Josep Anglada i la Plataforma per Catalunya són feixistes, estan promocionats pels estaments polítics oficials per lligar feixisme amb els moviments que defensen el control de la immigració i no hi cap possibilitat de que esdevinguin interlocutors vàlids en aquest diàleg que cal promoure a Catalunya envers la immigració.

ENTREVISTA AMB JOSEP ANGLADA

– “Crec que en aquests moments ni a Vic ni a Catalunya ens interessa relacionar-nos amb tot allò que sigui el franquisme, la bandera espanyola, l’àguila, que jo porto al cor, però políticament no ens interessa. Per què? Perquè no arribarem mai enlloc. Entens?”

– “Jo sóc català, tota la meva família, no catalanista, català, perquè no puc renunciar a ser català, m’entens? Però jo veig Catalunya dins d’Espanya”

– “Jo si convé seré més catalanista que Jordi Pujol o que els d’Esquerra Republicana i jo els ho demostraré. Jo vull Vic pels de Vic. Catalunya pels catalans. M’entens? I quan siguem a dalt ja anirem canviant, però és que si no ets al poder, si no toques poder, difícilment ho canviarem”.

– “He arribat a la conclusió que encara les meves idees són les que són, sempre han estat les que han estat. Jo quan m’enfronto als mitjans de comunicació haig de ser el primer demòcrata que hi ha en aquest país, per guanyar-me la gent. M’entens?”

– T’has de disfressar?

– “Ara m’has entès!”

– “Però jo de cara a la premsa -m’entens?- jo els dic: però evidentment que en el seu programa electoral hi ha punts que coincidim amb el senyor Le Pen, el senyor Jorg Haider, amb Pim Fortuyn. Ara, igual com respecto el senyor Jean Marie Le Pen i el senyor Haider, també respecto el senyor Fidel Castro, -que si jo pogués el mataria demà mateix”.

– “Perquè ja hauria volgut en el seu temps Blas Piñar totes les pàgines de diaris que estic ocupant jo en un any i mig. Perquè estic segur que com a intel·ligència està per sobre meu, segur! Llavors jo he venut un producte, màrquetingment parlant, que ells no han sabut vendre mai”.

– “No pots sortir i dir. Anem a matar tots els moros! Nooo! Això no, m’entens?”

– “Si jo haig d’anar a un programa on al costat tinc Ynestrillas o Loyola…Tu has sentit parlar de Loyola?”

– No.

– “Un cap-rapat que potser jo comparteixo moltes de les seves idees, però no m’interessa en aquests moments, perquè jo tinc una línia a seguir. Hem de donar una imatge. A veure… A veure si m’entens: no és que estigui en contra d’Ynestrillas. No, no, no, al contrari. El que passa és que s’ha equivocat en la seva manera de fer, la seva vida particular… Però bé, ideològicament -escolta!- jo estic amb ell. Però en aquests moments jo asseure’m al costat i que diguin és igual que Ynestrillas, no m’interessa”.

– Sens dubte que amb els mitjans de comunicació s’ha d’anar amb compte.

– “És clar. Ja veus que jo ho tinc controlat i bastant bé”.

– “Què faré per sortir als diaris? Doncs buscar-te la teva història, m’entens? O sigui, buscar notícies que puguin ser importants de cara a la premsa. Jo m’he entrevistat amb el bisbe d’aquí Vic, aquí a l’hospital de Vic…(Anglada va aconseguir que musulmans i cristians resessin separats a l’Hospital General de Vic) Agafo, me’n vaig a veure el bisbe, que no es mulla ni quan es dutxa… És clar, és notícia. Però no va ser només notícia per a la premsa local. La premsa: ‘El bisbe de Vic ha rebut el de la plataforma vigatana, s’ha compromès…’ Vaig guanyar la batalla. El bisbe els va obligar a posar unes cortines que separessin per guanyar una mica d’intimitat. Guerra guanyada!”

– “La gent, el que ha de creure, el que ha de dir és: aquest ha pogut ser fatxa, va poder ser espanyol, però es preocupa de les coses dels ciutadans. Això és el que vull vendre. A veure, què ens interessa a nosaltres? Que a les urnes hi hagi molts vots, m’entens?”

– És clar.

-“Llavors, aquesta és la línia que jo he intentat portar des del primer dia, i la veritat és que aquí hi ha hagut una prova i l’èxit és impressionant”.

– I una vegada s’aconsegueix el poder, què?

– “Home, llavors és qüestió de canviar-ho, és clar! Una vegada que s’aconsegueix el poder és qüestió d’anar canviant coses que creiem que no estan bé. Jo, si fos president del govern, si fos al poder… la pena de mort al cap d’una hora, no 24 hores, al cap d’una hora. Terroristes, traficants… no 24 hores, a l’hora! Però en aquests moments no em convé parlar clar”.

– “El més important de tot és el màrqueting, la imatge, com parlis amb la gent. O sigui, en una paraula, la gent te l’has de ficar a la butxaca. La veritat és que jo sóc el primer de quedar sorprès. Hòstia! I com en un any i mig un pot arribar on ha arribat? O com la història que he muntat pot arribar allà on és?”.

– “Sense cap diner, la propaganda bestial que m’han fet, m’estan fent, a mi no saps els milions i milions de pessetes que val!”.

– “La providència està amb mi, amb el pas del temps. Saber, no saber, estar de sort… No sóc més que tu ni que l’altre. Sortir en el moment oportú, donar el missatge oportú… És que, a veure, tot és un conglomerat que et pot portar a l’èxit. Et torno a repetir que amb això s’hi neix. Jo tinc un do, no sé com ho diria, arrossego la gent, m’entens?”.

– “No perquè diguin que han matat Pim Fortuyn m’acolloniré, no. Si em maten a mi, doncs és igual, darrere en sortirà un altre. Això ho tinc molt clar: que a mi no m’acolloneix ningú”.

– “A tot arreu, en tots els partits, és molt important el líder, la persona representativa, o sigui, la persona que sigui coneguda. En el meu cas, l’edat és important, tu per exemple ets molt jove, encara que tens un esperit molt ‘echao para adelante’ i a més collonut, però és molt important que la persona que es posa al davant estigui catalogada com una persona sèria, doncs que està casada, que té la seva família, econòmicament no ha de ser un milionari, però que està ‘assentat’, que no té problemes, que treballa, que es guanya la vida… En fi, que doni una imatge. Això és important, m’entens, no?”.

– “Jo et dic una cosa: a les eleccions municipals, les pròximes, el que sortirà a totes les televisions per tot l’estat espanyol serà Anglada. No en dubtis, perquè trauré més d’un 20% dels vots. És clar, jo sóc el pare de la criatura. Si jo fracasso, fracassa tot, tot. Si jo triomfo, triomfa el partit, triomfa tot. Per tant, és un exemple a seguir”.

– “Anem a conquistar, primer, a donar-nos a conèixer a través de les nostres ciutats i pobles, comencem a tenir la força, que és el que va fer Le Pen a França. Jo, a les municipals, i a triomfar. A les autonòmiques, que aquí a Catalunya són el 2003, sí que no m’hi puc presentar, ho tinc claríssim. No cauré en l’error de dir: ‘Hòstia, surto de les eleccions municipals amb un èxit i me’n vaig a les autonòmiques’ I fracassaré. No. Ara que hi ha una altra jugada, l’any següent el Parlament europeu, això ja és una altra història, que serà el 2004”.

– “Escolta, quan vinguin les eleccions, 100.000 peles. I amb uns quants de cent mil peles et pagues la campanya”.

– “Si jo ara aquí m’he de reunir amb 10 persones i em deixen el local! L’Hotel Ciutat de Vic, la cadena NH. Ve la televisió: local per l’Anglada. A més, vaig a l’hotel, acabo de filmar i dic al director: ‘Què li dec?’ ‘Només faltaria’. És que és acollonant, no, no és que és acollonant”.

– “El tema del finançament… No parlem de publicitat, perquè la que m’estan fent val mils de milions, mils de milions, i no m’ha costat ni un duro. Només he hagut d’aprofitar el moment per ser a dins i la propaganda me l’han fet gratis”.

– “Els vots surten igual. Per això ja… m’ho agafaré jo perquè del que es tracta és de no malgastar els diners. A veure, a veure, jo prefereixo el dia de la campanya, el dia de les eleccions, agafar i dir: Què som, 125 socis? Em gasto si convé mig milió de pessetes i aquella nit hi haurà una festa que en parlarà tot Espanya. I el soci… i allà, cava, coca i tal. I si m’haig de gastar mig milió de peles, bé jo, el partit… Coca de pinyons”.

(Enmig de la conversa, el truquen del partit Democracia Nacional.)

– Què volien?

– “Que volen fer el que estem fent, que els hem d’explicar com està. Però Democracia Nacional ja està tatxada perquè va néixer on va néixer. M’entens el que et dic?”

– “Mira, a mi en aquests moments em ve un i em diu ‘sóc de Democracia Nacional i hem de fer un pacte”, és que no el puc fer. No per res, és que políticament ens perjudica”.

– “En el nostre programa electoral suprimirem les zones blaves. Ja paguem els nostres impostos de circulació. A sobre, hem de pagar per aparcar el cotxe? Tampoc és qüestió que arribis tu i que estiguis tot el dia aquí…Mitja hora, tres quarts per aparcar i tal, dues hores…Coses populistes”.

– “Hem arrencat, som a l’avió. Tu hi vols pujar? És un dir, no? Aquell que hi vulgui pujar, hòstia!, quants més siguem millor, i quanta més gent. Però amagats, portant la ideologia guardada, m’entens? Perquè si no, no triomfarem”.