UNA AUTONOMIA PRECÀRIA

UNA AUTONOMIA PRECÀRIA

El 1983 l’American Institute for Catalan Studies va publicar l’interessant estudi de Philip B. Taylor Jr. «Public Power in Catalunya» amb un subtítol inquietant: «Incomplete Power Under Ambigous Constraints.» D’això fa, doncs a prop d’una vintena d’anys. En fa més de vint des de l’aprovació de l’Estatut d’Autonomia i exactament vint des que aquest català excepcional que és Jordi Pujol se’n va fer càrrec com a President de la Generalitat, guanyador de totes les eleccions que hi ha hagut. I aquest és el resultat: si un mínim de capacitat d’observació permetia veure que es tractava d’ una Autonomia que començava a caminar a peu coix –en realitat es tractava d’una pseudo Autonomia– després d’aquest període de temps ja força llarg es confirma, amb molts agreujants de darrera hora, que era i és una Autonomia precària. En tots sentits. Ho és en la forma, que ja li ve d’origen, i ho és, demostrat d’una manera alarmant i reincident, en la seva aplicació. Positiva allà en calgui parlar de descentralització en la gestió, però molt prima i en procés d’aprimament progressiu, en tot el que és i podria ser poder i sobirania sobre el territori, i pel que fa als continguts que són propis de la Nació catalana.

Als volts de 1980 potser hi cabia pensar que érem al començament d’un procés i que la mateixa dinàmica creada per la liquidació del franquisme i la immersió decidida en una nova vida democràtica portaria a una Autonomia plena. Prou autèntica per a distreure els corrents d’opinió independentistes i amb prou solidesa per a deixar enrere el tradicional centralisme uniformista espanyol. Hi havia també la construcció europea que podria oferir garanties, potser no tant com per arribar aviat a una Europa dels Pobles –o, diem-ne, de les Nacions– però si per a enfilar un camí, certament saludable, que ara com ara es pot definir com Europa de les Regions. En canvi, arribats ara al 2000 i en plena eufòria de canvis generacionals i de tecnologies, de globalització i de qualitat de vida creixent, el balanç autonomista resulta altament negatiu i l’Europa dels Estats –d’una manera o altra negadora dels Pobles i de les Regions– s’imposa sense contemplacions. No es consolida, perquè la crisi dels Estats és profunda i els temps se’ls emportarà avall, però de moment s’imposa i desorienta. Amb França al davant, amb el mal crònic del jacobinisme, i Espanya donant-li tot el suport amb el seu paper de sempre: elevar a categoria el que son succedanis i suplantacions. Ho fa amb uns reconeixements autonòmics, en forçada generalització, que en son la negació. Mal definides i sempre retallades i qüestionades.

Seria absurd no voler veure els grans beneficis que Catalunya ha obtingut amb l’Autonomia existent. Tot i les considerables limitacions que hi ha hagut i l’extorsió econòmica a la qual aquesta Autonomia esta sotmetia, el país ha donat Noies passes endavant. Es va notar tot seguit que anàvem molt millor. De la Catalunya prostrada i suburbial que va quedar després de la guerra civil i l’interminable franquisme, s’ha passat a una realitat objectivament bona. Molt de tot plegat pot inscriure’s en la mateixa dinàmica dels temps, però és indiscutible que l’autonomia hi ha jugat un paper primordial. En tot cas, un primer toc d’atenció: una gran part del que ha estat aconseguit només ha estat possible amb dosis elevades d’endeutament, la qual cosa introdueix manca de solidesa i, al cap i a la fi, més precarietat. Que també és com dir afebliment en l’esforç per a assolir cotes possibles de sobirania. O Autonomia autentica. L’Autonomia que s’exerceix ara ja és inferior a aquella que preveu l’Estatut que va ser aprovat per les forces majoritàries espanyoles: ho és perquè manquen encara transferències previstes i degut a interpretacions restrictives. I si hi afegim les deficiències pressupostàries cròniques que cal suportar, la seva efectivitat en termes reals de poder s’empetiteixen encara més. I un altre handicap considerable: l’Autonomia va partir amb dèficits escandalosos en el país.

L’Autonomia catalana ha hagut de recórrer a recursos propis per a obtenir el patrimoni immobiliari necessari per a instal·lar-hi els diversos serveis. L’exemple màxim ha estat l’haver de comprar el Palau de la Generalitat, seu del Govern, i l’adjacent Casa dels Canonges, oficialment residència del President. Només després de molts anys s’ha evitat que s’hagués de pagar per recuperar el Palau del Parlament! l no parlem d’hospitals, escoles, universitats… L’agència tributària i l’administració de justícia passen pel damunt de l’Autonomia, només amb alguns tocs marginals i en realitat negligibles. La presència de l’Administració central, és a dir, de l’Estat o Govern central, és encara present en alguns dels aspectes més important de la vida quotidiana: en ports, costes, comunicacions… Les grans comunicacions que cobreixen el país deixen completament al marge l’Autonomia, per altra banda condemnant Catalunya a la rèmora històrica de no disposar de l’amplada ferroviària europea, encallada a la frontera com en els pitjors temps de la impermeabilització amb Europa. Res permet creure que això sigui superat en un termini breu, perquè té totes les prioritats el reforçament del sistema radial per damunt de la connexió amb Europa.

I no oblidem els símbols: les autoritats militars mantenen a les seves seus l’escut de l’Espanya franquista, mentre en la toponímia ciutadana encara figuren noms emblemàtics del feixisme i del nacionalisme espanyol més acusat. I el que és més greu: l’idioma català no solament no ha pogut recuperar encara la seva posició natural com a llengua pròpia de Catalunya i, per tant, majoritària, sinó que és minimitzada de manera reincident, pressionada des del mateix Govern central tot i la seva obligació constitucional de vetllar pel seu manteniment. Quedem lluny d’una Autonomia suficient per a consolidar posicions perdudes durant quaranta anys de dictadura espanyolista, incapaç per altra banda de poder afrontar amb prou agilitat i creativitat els problemes inherents a la en tot cas benvinguda europeïtzació i globalització del món modern. Catalunya no disposa dels instruments que li han de permetre desenvolupar amb plenitud els seus ideals d’obertura a aquest món nou que s’imposa. Instruments per a afermar la pròpia personalitat i per a tenir les mans lliures de la llibertat i el cosmopolisme. Es a dir, els que poden fornir la Independència o, si més no, una autèntica Autonomia. No una Autonomia precària.

per Victor Castells dins:
Catalonia Today, Vol. 13, Núm. l
Distribuït per:
American Inst. for Cat. St.
17207 Bonnard Circle
Spring, Texas 77379
USA

Deixa un comentari

Filed under Nació Catalana

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s