Estic cansat dels derrotismes

Doncs això, que estic fart de veure missatges derrotistes, tristos i ploramiques.

I especialment ho dic pel fil del fòrum d’UNCat que porta ja tres pàgines del puto mundial i les celebracions espanyolistes.
Però què us pensaveu que estavem sols? que no hi havia xarnegos? Que tots som catalanets en un món ideal com el Tirol? Estem o no estem pel tema? De castellufos n’hi ha un munt, fins aquí res de nou.

Em passo el dia animant a tot Déu que em pregunta que què hem de fer? que si que hi havia espanyols, que eren 100000… I que collons, nosaltres érem 1500000 el dissabte i sembla que alguns se n’obliden ràpidament.

I nosaltres tenim la raó i la força.

Sembla que ens agradi flagelar-nos. Jo si juga Espanya evidentment vull que perdi i ahir per no veure els traidors de Catalunya que juguen amb espanya doncs em vaig posar una pel·lícula d’humor, i si ,vaig sentir els petards, i què? doncs normal. Tenen un equipàs i a Catalunya hi viuen molts espanyols. Combinació? Petards i festa per celebrar la seva victòria. Per mi ja se la poden fotre per allà on l’esquena perd el seu nom, no és el meu equip i tant se me’n refot el que hagin fet. No vaig veure la celebració i he dormit millor, malgrat també una mica emprenyat, no us enganyaré, ja que posats a fer podrien haver perdut, però ja se sap que en aquesta vida no tot és perfecte ni de conya.

Dissabte, 1500000 al carrer. Consultes independentistes arreu del país, pobles que es declaren fora de la constitució, guerra de banderes als balcons(igual que Belfast, però sense violència) que guanyem clarament nosaltres, empresaris que cada dia tenen més clar que l’únic camí es la independència amb els del CCN al capdavant, enquestes que diuen que l’independentisme no para de pujar, els espanyols es desnmascaren, cosa fantàstica perquè sabem contra què lluitem, i alhora a Espanya cada cop estan més nerviosos i veuen que se’ls obren fronts alimentats per l’independentisme per tot arreu, l’independentisme sociològic creix arreu.

I Espanya l’únic que els queda és l’esport i les seves seleccions, per fer un paral·lelisme és exactament el que va passar amb l’antiga Yugoslavia els anys previs a la seva dissolució, l’únic que els podia unir, i això ho sabia el govern, era la selecció yugoslava, la de tots, us sona?
Bàsket, waterpolo, tennis, futbol…tenien equips molts competitius, fornits en gran part per jugador croates i en menor mesura eslovens, si també algun serbi, us sona?
L’únic que els queda i celebren els espanyols, en aquest cas són les victòries de “La Roja”, si per no celebrar no celebren ni el seu puto dia nacional, quantes banderes veieu el 12-O?

Un bon compatriota, amic i historiador em va dir aquest cap de setmana una frase d’aquelles que te les apuntes i que mai oblidaràs. Em va dir quelcom que feia mes o menys així:

“…els catalans estem fets genèticament per a suportar tot això, ja hi hem nascut preparats genèticament, i ells- els espanyols- no…”

Senyors, llum als ulls i força al braç.