29 de setembre, el Dia de la Bèstia.
Aquest 29 de setembre no passarà a la història com el dia de la Vaga General, a tots ulls ha estat un fracàs, no tant sols pel nombre dels seus seguidors sinó, i especialment, pels nombrosos incidents violents succeïts a Barcelona.
Potser no caldria parlar dels piquets “informatius”, eufemisme que amaga la coacció que els sindicats “d’estat” exerceixen sobre els que volen fer valer el seu dret a treballar enfront la por i la coacció. Centrem-nos doncs en la violència exercida pels grups anti-sistema.
De tots és sabut que Barcelona és un dels brous de cultiu d’aquets grupuscles anomenats anti-sistema, formats per ocupes, activistes d’extrema-esquerra, tant comunistes com anarquistes, i un llarg etcètera d’individus que volen viure al marge del sistema però aprofitant-se d’ell.
La desídia d’un Ajuntament on els socialistes en un mandat de més de trenta anys han anat creant una ciutat inhabitable i al mateix temps insostenible, far de tota la púrria europea i trans-continental, cau de delinqüents emparats sota l’aixopluc de l’eufemisme nomenat anti-sistema. Una ciutat cara, crivellada d’impostos, on tant sols poden viure amb pau i tranquil·litat els que menyspreen les normes, els que es vanaglorien de robar, ocupar, i després poder-se ventar del seu status quo d’intocabilitat. Aquesta ciutat és avui en dia una ciutat de la por i el xantatge que aplicada per un petit col·lectiu de no més de 500 persones (en un sentit laxa i genèric del terme) fa valer la seva “charme” falsament progressista.
Des del moment que una regidora, milionària per més INRI, es vanaglòria de ser una anti-sistema, com podem obviar que aquest mateix ajuntament aplaudeix aquesta gentola i la glorifica com una forma de vida alternativa malgrat no ser més un munt de porqueria, escòria i púrria?. Però quan aquests cafres subhumans surten dels seus caus i volen fer-nos creure que el carrer és seu i de ningú més, què fa l’ajuntament? Plora de ràbia tot oferint la imatge d’un batlle perdut, erràtic, que amb veu aflautada ens vol fer creure que el pes de la llei caurà sobre els bàrbars de torn.
Ahir va succeir justament això, les rates sortiren del seu cau, ja no importaven els símbols ni les banderes, les seves cares ja son prou conegudes, les mateixes 500 persones que avui ocupen una casa o un banc, que cremen contenidors o saquegen botigues, aquests individus que en un país normal estarien a la presó però que a casa nostra els hi deixem que juguin a cremar i destrossar com els “jóvenes bárbaros” que invocava Lerroux als anys 20.
I on era l’autoritat? Els Mossos d’Esquadra tingueren una actuació digna però massa continguda, a tots ulls fou per ordres vingudes de dalt, segurament no del seu cap orgànic, el secretari general del departament d’Interior, Joan Boada, que jugava a fer de sindicalista a Girona, possiblement exercint el seu dret a la vaga (si l’exercís durant tot l’any potser aniria millor pel país), sinó per en Joan Saura, conseller d’Interior, de comunista anti-sistema reciclat a responsable màxim de la seguretat del país, com si una cigala planifiqués un formiguer aquest personatge ha demostrat en el període que ha exercit el seu poder com pot ser d’inútil un individu. Ha denigrat la nostra policia, lligant-la de mans i braços, creant una inseguretat i una incertesa dintre del propi Cos que ha impossibilitat el seu correcte funcionament tot creant un clima de lassitud i desesperança. Aquest individu ha col·laborat en crear aquest clima de permissivitat envers els grups anti-sistema, si hagués donat les ordres oportunes en poques hores haguessin pogut detenir als elements més violents, hagués pogut impedir l’ocupació de l’edifici del Banco Español de Crédito a la Plaça Catalunya, car ja es tenia la informació des de feia dies que tal fet succeiria com ara es te que una nova ocupació està en marxa.
Cal acabar amb la impunitat d’aquests grupuscles violents, aplicar la llei fins on calgui, hi ha prous fórmules jurídiques que poden aplicar-se per desarticular a aquets grupuscles emparats darrera cases ocupades, suposats ateneus i associacions de “joves” que amaguen sota noms aparentment lúdics i innocents a purs terroristes. No cal noves legislacions, si a Euskadi kaleborrokas son condemnats fins a 8 anys de presó per fer-se seu el carrer, destrossant i cremant, aquí podem aplicar la mateixa legislació per enviar a aquests cretins a la presó per un llarg període de temps.
Sense seguretat no hi ha llibertat, si no podem gaudir de la pau, la tranquil·litat i la seguretat que dóna poder gaudir dels nostres carrers, del nostre dret a treballar, de poder recolzar a la nostra policia, si no podem exercir aquests drets democràtics no tenim llibertat.
I per gaudir, o millor dit, per recuperar la nostra llibertat ens calen uns nous dirigents, que la gentola que avui dia okupa la Generalitat i l’Ajuntament de Barcelona siguin escombrats, que personatges mediocres emparats sota la bandera del PSC, Iniciativa o ERC, tornin a exercir del que realment son: personatges grisos, obscurs, nul·litats professionals. I, sobretot, que els nostres carrers siguin netejats d’aquets nous feixistes nomenats anti-sistema, per ells no tant sols el menyspreu, sinó el pes de la llei, la presó, i després l’expulsió pels que siguin estrangers.
Xavier Andreu
membre del Secretariat Nacioal d’ Unitat Nacional Catalana UNCat
Barcelona, 30 de setembre del 2010.
Catalunya Catalana 