Homenatge a l’Exèrcit Català. 26 de maig del 2000
|
Homenatge a l’Exèrcit Català. 26 de maig del 2000
Filed under Activitats
Unitat Nacional Catalana s’adhereix al Manifest “Crida-2000. Països Catalans” Abril del 2000
COMUNICAT DE PREMSA
Abril de l’Any 2.000
Unitat Nacional Catalana s’adhereix al Manifest “Crida-2000. Països Catalans”. Els catalans ens hem d’unir per lluitar per la independència de la nostra nació, ens cal una unitat deixant en segon terme qualsevol ideologia, cerquem el que ens uneix i no el que ens separa. LLuitem per la Independència, lluitem per la Unitat!
Filed under Comunicats
Solidaritat amb Lluís Arola, rector de la URV. Tarragona, 1 de d’abril de l’any 2000
Solidaritat amb Lluís Arola, rector de la URV.
El rector de la Universitat Rovira i Virgili, Lluís Arola, serà jutjat a l’Audiència de Tarragona i podria ser inhabilitat durant 10 anys en el càrrec per defensar el català. Davant de les gravíssimes acusacions que recauen en la màxima autoritat de la URV i el coordinador de les proves d’accés a la universitat (PAAU), Joan Igual, així com de les conseqüències que es podrien derivar per a les seves trajectòries professionals, El Punt ha elaborat un manifest públic de suport al rector i al coordinador de la selectivitat al qual es poden adherir, a través de les adreces que s’adjunten en aquesta pàgina, tots els col·lectius ciutadans, institucions i persones que a títol individual vulguin solidaritzar-se amb el màxim representant de la universitat en un moment tan difícil per a ell i per a la normalització de la llengua catalana a la URV i al conjunt de les universitat públiques catalanes.
Davant de la situació actual, que posa en qüestió decisions sobiranes del claustre i del Parlament de Catalunya, manifestem:
1.Que, amb el màxim respecte pel treball dels jutges i les seves decisions, aplicar les normes lingüístiques de la Generalitat no és constitutiu de cap falta administrativa, i menys de cap delicte penal que es castiga amb penes d’inhabilitació.
2.Que ningú, almenys fins ara, no ha recorregut la normativa de les PAAU al Tribunal Constitucional; i que, en conseqüència, es fa almenys estrany que el rector, Lluís Arola, sigui jutjat per complir el reglament de la selectivitat.
3.Que malgrat l’última interlocutòria del jutge Pedro Antonio Casas que acusa el rector de vulnerar la Constitució, Arola manté la presumpció d’innocència perquè no ha estat condemnat per cap tribunal de justícia.
4.Que Lluís Arola i Joan Igual necessiten en aquests moments el suport ciutadà i que, des de la societat estant, es continuaran respectant totes les decisions sobiranes del claustre de la Universitat Rovira i Virgili, siguin quines siguin.
5.Que la URV ha demostrat, amb l’elaboració d’un reglament per fer avançar l’ús del català, la voluntat de normalitzar la llengua en l’ensenyament superior i de desplegar amb celeritat la llei de Política Lingüística aprovada pel Parlament de Catalunya.
6.Que davant la batalla per la llengua que s’ha originat a la Universitat Rovira i Virgili i que amenaça d’arribar a altres centres d’ensenyament superior, els sotasignats encoratgen les universitats catalanes, i en especial la URV, a continuar la política de normalització lingüística que en aquests moments un sector minoritari de la universitat i la societat volen estroncar.
7.Que l’actual situació d’agressió a la llengua catalana demana fermesa però també tranquil·litat en benefici de la institució pública i dels acusats.
8.Que les associacions Convivencia Cívica Catalana i Profesores por la Democracia han iniciat una campanya hostil a la llengua catalana que es vehicula a través de la justícia.
9.Que els mandataris de la URV han complert escrupolosament les normatives lingüístiques elaborades per la Generalitat de Catalunya.
10.Que Lluís Arola i Ferrer és objecte d’un procés polític per fer-lo fora del càrrec electe de rector de la Universitat Rovira i Virgili.
Tarragona, 1 de d’abril de l’any 2000
rector@orgov.urv.es
Dr. Lluís Arola
Rector de la Universitat Rovira i Virgili
Filed under Comunicats
D’ Espanya, ni bon vent ni bon parlament. ABSTENCIÓ!!!! Març de l’any 2000.
D’ Espanya, ni bon vent ni bon parlament.
ABSTENCIÓ!!!!
Els nacionalistes catalans tenim davant nostre un nou repte, les eleccions al Parlament Espanyol.
Uns ens diuen que com a nacionalistes hem de fer pinya per fer sentir la veu de Catalunya a Madrid, i al final acaben recolzant un govern espanyol que és la personificació del poder de l’ocupant. Es dóna la paradoxa que com a nacionalistes donen suport a la continuïtat i governabilitat de l’estat espanyol, i tot plegat per quatre engrunes. En definitiva és el poder pel poder, sense cap altre guany que uns migrats traspassos. Per contra aquest suposat nacionalisme català fa el joc al partit de torn, sigui el PP o el PSOE, màxims exponents del més ranci nacionalisme espanyol.
Altres, des de postures sobiranistes, no tenen el més mínim dubte a l’hora de constituir un front electoral al Senat espanyol amb les forces que han anat creant i alimentant el sentiment anticatalà al nostre país, i ens referim al PSC (PSC-PSOE), creadors i mantenidors del Fòrum Babel, opositors a la normalització lingüística a casa nostra i força decisiva en el procés de divisió dels catalans.
Per tot plegat quina postura hem de prendre els nacionalistes catalans?
L ‘ABSTENCIÓ !
Com catalans que lluitem per la independència de la nostra nació hem de tenir molt clar que no tenim res a fer al parlament espanyol, el parlament espanyol és la representació de l’ocupació espanyola, i participar en ell és participar en el joc que els espanyols han creat per continuar oprimint les nacions de l’estat. El paper que podem jugar els catalans sols pot ser de comparses dels dos partits nacionalistes espanyols, i recolzem el que recolzem sols servirà per hipotecar el nacionalisme català, oferint la versió més pactista i claudicant que es pugui donar.
Per tot això cridem a l’abstenció. Que es donin compte que els nacionalistes catalans no volem participar en el joc que els nacionalistes espanyols han bastit per justificar l’ocupació del nostre poble. Com catalans hem de participar a les institucions del nostre país i a les institucions europees, però per ser catalans i europeus no ens cal passar per Espanya.
D’ESPANYA NI BON VENT NI BON PARLAMENT!
març de l’any 2000.
Filed under Comunicats
Congrés Constituent del partit Unitat Nacional Catalana. 23 de Gener de l’Any 2.000.
COMUNICAT DE PREMSA 28 de Gener de l’Any 2.000
El passat diumenge dia 23 de Gener es va celebrar el Congrés Constituent del partit Unitat Nacional Catalana.
Reunits antics militants d’Estat Català, Partit per la Independència, Joventuts Nacionalistes de Catalunya, Joventuts d’Esquerra Republicana de Catalunya i Convergència Democràtica de Catalunya vàrem decidir la creació d’un partit que centrés la seva lluita cap a la Independència dels Països Catalans, sense supeditar-la a cap ideologia social.
Hem fet públic un comunicat a on exposem els nostres objectius i fem una crida a la Unitat per assolir els objectius de llibertat i independència.
Per una República dels Països Catalans, Independent i Reunificada.
Filed under Comunicats
Manifest. Gener del 2010.
Manifest
Nosaltres, nacionalistes dels Països Catalans, reivindiquem la llibertat del nostre poble i per tant lluitem per la formació de la República Catalana Independent dels Països Catalans.
Volem una nació lliure, tant dels dominis espanyol i francès com de tota forma de totalitarisme. Creiem en la llibertat i la democràcia. Rebutgem tota forma de govern que no sigui democràtica i que pugui sotmetre la nostra pàtria a una dictadura, sigui de dretes o d’esquerres.
Avantposem la llibertat dels Països Catalans a tota ideologia social, enfront els sectarismes ideològics ens unim per què la nostra nació sigui lliure. Per tant, des de posicions d’esquerra o de dreta lluitem aplegats per la Independència.
La independència no és per ella sola un objectiu, sinó l’eina per catalanitzar els Països Catalans. Volem uns Països Catalans lliures i normalitzats, on la cultura i la llengua catalana siguin els vincles de cohesió nacional i permetin la integració dels immigrants.
Denunciem el colonialisme cultural i l’espoli econòmic que ens sotmeten els estats espanyol i francès. Tota forma de relació política, sigui federalisme o confederalisme amb els estats opressors s’ha de rebutjar per inviable. Només poden pactar les nacions lliures i per fer-ho ens cal la independència.
Rebutgem tota política de pactisme, els projectes que empren la terminologia nacionalista però no són més que autonomistes han de ser denunciats com col·laboradors dels estats opressors. Tota formulació política que no vulgui arribar a la independència, per mitjà de l’autodeterminació, no vol en realitat la llibertat de la nostra nació, sinó la perpetuació del domini espanyol i francès sobre els Països Catalans.
Per l’Estat Independent i Reunificat dels Països Catalans.
Per una Catalunya Catalana.
Per un independentisme democràtic.
Dretes? Esquerres? Països Catalans.
Pi de les Tres Branques. Any 1996
Pi de les Tres Branques. Any 1996
El primer cop que vaig pujar al N de les Tres Branques va ser el 1987. Recordo l’arribada quan ja era fosc, i la impressió que em va causar veure tot el Pla pié de tendes de campanya de gent que havia pujat a passar una nit patriòtica en companyia de gent vinguda de tots els punts dels Països Catalans. Feia goig de veritat. Costava trobar un lloc per aparcar. Llavors era dificil dormir la nit del dissabte, perquè la gent passava les hores cantant, tocant la guitarra, bevent… era un ambient festiu. Més tard vaig ingressar a les Joventuts d’Estat Català i òbviament, vaig continuar pujant al Pi.
Era una trobada patriòtica atractiva i era lloc de trobada amb amics d’arreu que, de vegades, no tomava a veure fins la següent edició. La manera de fer independentisme de les J.E.C. molestava als sectors més esquerranosos de l’independentisme català. Els molestava molt el nostre missatge i la nostra estètica, que acusaven de filofeixista.
Cada any, en acostar-se el mes de juliol, començavem a rebre amenaces de que al Pi aniriem a per nosaltres. Ja estavem acostumats a aquesta cantarella i no feiem cas. Aquell any, però, anava de debó. La gent de la Plataforma per la Unitat d’Acció (P.U.A.) s’havia proposat fer-nos fora del Pi de totes totes. Sabien que això no seria fácil i ja s’havien preocupat de recaptar la gent pitjor i més marginal del Principat. Anys enrera ja haviem aconseguit que CiU i E.R.C. deixessin de pujar al Pi. Els havien agredit vilment.
En aquells moments l’aplec del Pi era una trista ombra del que havia estat en anteriors edicions gràcies a ells. Els integristes de l’EiR volien monopolitzar la Trobada i expulsar tot aquell que no combregués amb el seu ideari. L’edició del 1996, les J.E.C. vam pujar com sempre.
Certament, la P.U.A. havia desplaçat un autocar i altres vehicles plens de gent molt estranya. Semblavem acabats de sortir de qualsevol centre penitenciari d’alta seguretat. Després vam saber que gran part d’ells havien estat recrutats a cases ocupades i altres llocs marginals. Cansat de les amenaces de tom, vaig decidir anar amb dos companys a parlar amb alguns dels responsables d’aquella gentola que en aquells moments ja es trobaven al Pi Jove. Vaig preguntar a un parell de coneguts que n’estaven al càrrec que si tenien alguna cosa a veure amb les amenaces que m’havien arribat. Vaig dir-los que n’estava cansat d’aquell procedir, que si volien, podiem solucionar les diferències concertant en aquell mateix moment una trobada més tard en un camp pròxim per a trencar-nos la cara un grup contra l’altre en igualtat de nombre. Res d’espectacles, tot molt discret i viril. Es van fer els bojos. Vam tomar cap a la nostra posició sense aconseguir treure l’aigua clara. Aquell any haviem decidit dinar al mateix Pí després dels actes, i per això haviem disposat unes taules, unes cadires i haviem pujat tots els ingredients per a preparer unes bones amanides acompanyades de bon vi de la terra. Uns companys havien baixat a Berga a recollir uns pollastres a l’ast que haviem encarregat. En tomar del Pí Jove, vam començar a preparar el dinar, mentre la nostra gent gran descansava a l’ombra. Feia molta calor. Estavem al voltant de les taules ocupats en preparar el dinar, quan vam observar un nombrós grup de gent que vania del Pí Jove, on ja havia acabat l’acte politic de la P.U.A. Era un grup compacte que, conforme s’acostava, actuava de manera estranya. Un company va venir a donar-nos la veu d’alerta: venien a per nosaltres. Certament, ja estaven a uns trenta metres i vam observar corn es cobrien les cares amb passamuntanyes i cascs de moto al mateix temps que exhibien pals, cadenes i altres armes. La meva reacció va ser inmediata: agafeu els ganivets!!!… ja els teniem al damunt i no valia badar. El capdavanter del grup va colpejar amb un pal el que quedava de la nostra parada de material fent-la anar pel terra. La meva primera reacció va ser llençar-li al cap una cadira plegable. Va encertar-li de ple i va caure sagnant al terra. Devien esperar que fugíssim corrent i els va sorprendre la nostra valenta reacció. Es van fer enrera mentre s’iniciava una guerra amb llançament de tot tipus d’objectes. Ells, que anaven ben armats i protegits amb cascs no gosaven acostar-se als nostres ganivets de cuina. En aquells moments algún dels nostres avis ja havia estat covardament agredit i sagnava pel cap. Altres nacionalistes de parades pròximes també van rebre per part d’aquells feixistes. Vam fer-los retrocedir amb molta dificultat, mentre una pluja de pedres i tot tipus de projectils queien al nostre damunt. Les cadires plegables feien funció d’escut protector. Tot i la seva superioritat numérica (eren prop de 60) no van poder amb els nostres joves (uns 12) que amb diverses ferides, no només aguantaven si no que feien retrocedir aquella xusma. El combat sota aquell sol de justIcia se’ns va fer etern fins que vam comprovar que fugien en sentir la sirena dels vehicles dels Mossos d’Esquadra que van tardar moltissim en arribar, tot i que alguns agents de paisà van presenciar-ho tot sense intervenir. Després de rebre les primeres cures (jo vaig rebre l’impacte d’un balI a la part alta del braç i una pedrada al colze), vam presentar la corresponent denúncia que, curiosament, no va prosperar. Lluny d’aconseguir el seu objectiu, els autèntics patriotas hem tornat cada any després d’aquells penosos incidents amb més força. Ells en canvi cada cop són menys. Ara bé, el que era una jornada patriòtica festiva, s’ha convertit gràcies a aquells feixistes, en una jornada amb menys assistència de families i gent normal i amb un munt de controls dels Mossos d’Esquadra i patrulles circulant al costat mateix del Pi sagrat.
Lluís Sureda Juliol del 2006
Filed under Activitats
Catalunya Catalana 