Catalunya Catalana

Alea iacta est.

No vull ser triomfalista ni fer volar coloms, ni tant sols fer servir l’estúpida frase que diu que cada poble és lliure de decidir el seu destí, hi ha moltes situacions i agents externs que condicionen aquesta voluntat i per tant per decidir cal alguna cosa més que la voluntat. Voluntat sense lluita és pur somni, sense acció no hi ha cap procés que avanci.

I dic això per què crec que Catalunya, la Catalunya estricta o central, va cap a la independència més per l’estupidesa dels nostres veïns que per mèrits propis. I si hi va fins i tot ha estat per sobre de les nostres elits polítiques que s’han apuntat a un moviment que pensaven controlar i manipular i que al final els ha sobrepassat. Però això ha de canviar si realment volem assolir la llibertat. El moviment independentista ha estat més un sentiment que una força organitzada i si aquesta la definíssim seria justament fent servir el seu antònim: una “feblesa desorganitzada”, ara mateix al Parlament hi ha ERC, SI, Democràcia Catalana i Reagrupament en va quedar fora, quatre organitzacions que prediquen el mateix però que tenen uns caps ben definits i enfrontats per raonament partidistes més que no pas ideològics. A fora del Parlament la divisió encara és més palesa, afegint tints ideològics al independentisme que certament potser no calen en un país que no te estat. Ara, però, l’acabada de crear Assemblea Nacional Catalana, ha estat el revulsiu que calia, ha unit les diferents sensibilitats en un projecte engrescador i unitari, un projecte que ha anat més enllà dels partits i organitzacions polítiques i que ha culminat en la manifestació de l’Onze de Setembre amb un lema clar Catalunya nou estat d’Europa.

Ara cal portar aquesta unitat al Parlament. Sortosament en Oriol Junqueras lidera ERC, ha estat una ventada d’aire fresc després del mal regust deixat per un Tripartit de trista memòria. L’ERC d’en Junqueras ha sabut donar una imatge molt més oberta i patriòtica, i no és tant sols una imatge, és una realitat, tots els que hem conegut en algun moment a l’Oriol Junqueras sabem que realment és un patriota i avant posa el país enfront qualsevol projecte partidista. En aquests moments em costa molt trobar arguments contraris a que el independentisme parlamentari giri entorn ERC. Reagrupament, SI i DC haurien de fer la mateixa lectura i anar plegats a una candidatura independentista cap a les eleccions del 25 de novembre. No s’hi valen partidismes ni lluita pels escons, cal una candidatura independentista unitària i única, si es presenten vàries candidatures en un moment tant important com aquest es perdrà pes, escons i donarà una sensació de divisió i feblesa. El paper del independentisme al Parlament és esdevenir la punta de llança de la lluita per un Estat Propi, o, dient-ho sense eufemismes, per la Independència. Sense un independentisme fort al Parlament deixem a CiU com a motor del moviment d’alliberament i CiU no és tant sols Mas, és Duran i Lleida i molts altres noms.

Serà Mas el líder que necessitava el país? Sembla que sí, els idealistes que encara creiem en les persones estem trobant en Artur Mas un verb clar, planer i entenedor, som conscients que, com a líder de CiU, es deu no tant sols a la seva militància sinó a uns sectors econòmics molt determinats i que en el darrer moment decidiran si pot fer un pas endavant o no. Però fins i tot hi ha moments que els passos endavant s’han de fer per què ja no queda més remei. Hem de fer costat al nostre President, hi hem de creure per què ell representa el nostre país i és ell que està dirigint el procés cap a la sobirania, ha d’estar un recolzament ferm però condicionat al manteniment del full de ruta que ha traçat en el discurs de l’estat de la nació al Parlament.

CiU ha jugat fins el darrer moment la carta del Pacte Fiscal, eufemisme per no parlar de Concert Econòmic, car ERC ja havia fet bandera d’aquest concepte. Però l’Onze de Setembre s’ha fet miques una estratègia ben definida, l’allau independentista ha obligat a Mas a anar a Madrid amb el lema caixa o faixa (qui ho diria que el creador d’aquet lema fos un altre català, el General Prim fa més de 150 anys quan al combatre als moros a la batalla de Castillejos va dir que tant sols hi havien dues opcions, rebre la faixa de general o la caixa de morts, caixa o faixa). I ha estat així, abdicar o lluitar, el Pacte Fiscal, el Concert Econòmic realment son quimeres, quimeres majestàtiques car equivaldria a un pacte d’igual a igual amb Espanya i això és impossible. La mateixa impossibilitat de bastir un estat federal o confederal, amb Espanya no es pot negociar, per ells, els espanyols, Catalunya no és més que una part d’Espanya, a voltes vençuda, a voltes germana, però sempre amb l’objectiu d’assimilar-la.

És moment d’unitat, els que defensem un nacionalisme identitari hem de tancar files amb altra cop estranys companys de viatge, car l’objectiu és el mateix, diguem Estat Propi, Autodeterminació, Independència o el que es vulgui, l’objectiu és el important. Quan haurem construït la casa discutirem pel color que la pintarem. Ara tenim davant nostre un primer objectiu, les eleccions del 25 de novembre i hem de ser conscients que la sort està tirada, Alea iacta est, i que del resultat d’aquets comicis s’esdevindran uns fets o altres. Cal una majoria aclaparant de les formacions nacionalistes i independentistes per anar cap a l’Estat Català. No se si en aquest procés serem vencedors o vençuts, la sort del nostre país va unida a la nostra, car sols podem albirar una Catalunya Lliure o una Catalunya assimilada, i l’assimilació no comporta tant sols la desfeta moral com a poble sinó la desfeta econòmica, a esdevenir una font, això sí, cada cop més eixorca, per anar regant l’ample pell de brau mai satisfeta ni assadollada amb els diners dels nostres impostos i el benefici de les nostres empreses.

La sort està tirada, hem de decidir amb els nostres vots si donem la majoria parlamentària als sobiranistes o als unionistes, als que defensen la llibertat o els que la neguen. I després, si guanyem els defensors de la llibertat, el camí que ens espera no importarà si ha de ser planer o costerut, a la fi, veurem un estel i aquest coronarà la nostra senyera esdevenint el símbol de la nostra Independència, la nostra Llibertat.

Xavier Andreu

La Casta també hi és a Catalunya

No siguem il•lusos si us plau, la independència és una eina, no pas un objectiu.
Si fóssim independents la corrupció, la cretinitat i els despropòsits serien els mateixos que ara per què els que manarien a casa nostra serien els mateixos que ara.
Els polítics han creat una Casta, i els partits polítics son els seus canals per accedir a la funció pública. Parlem de malbaratament de la despesa pública i donem la culpa als espanyols, però ens calen ara per ara organismes supralocals com les diputacions i els Consells Comarcals? Coneixeu algun partit “nacionalista” que hagi renunciat a gestionar i participar en les odiades i abjectes Diputacions malgrat que s’omplen la boca demanant la seva extinció?
Els catalans no estem immunitzats contra la corrupció, contra el bandidatge, contra el favoritisme, l’eina d’espoliació en que s’ha convertit la Fundació del Palau de la Música algú es creu encara que era tant sols per afavorir en Millet i Cia?, o era una eina de finançament d’alguns partits polítics molt determinats?
Ara s’està destapant el cas de Xavier Crespo, ex-alcalde convergent de Lloret, (http://www.cafeambllet.com/press/?p=17269), qui el va amagar i protegir? CiU tant sols? o també el PSC, PP i ERC?
Els polítics son una xacra per Espanya i per nosaltres, els catalans, a més hi ha la tendència, a casa nostra, al victimisme i quan es veuen atacats i denunciats no tenen cap mania en fer valer la seva condició “nacionalista” per fer veure que els atacs contra la seva persona son atacs contra Catalunya, recordeu el cas Pretòria amb Alavedra i Prenafeta com inculpats juntament amb polítics socialistes?
Si volem una Catalunya Catalana també l’hem de voler Neta, hem de denunciar a tots els polítics que s’amaguin rere el nacionalisme per tapar la corrupció, no podem admetre retallades en el sector sanitari i l’ensenyament mentre es segueixen mantenint organismes de gestió política, empreses públiques, etc que tant sols tenen com utilitat la col•locació dels “companys” de partit.
La neteja ha de començar ara i no esperar al moment de la independència, no podem admetre el nacionalisme electoralista quan serveix per amagar tanta corrupció, per fer servir el país com un coto privat, al final, aquets “nacionalistes” pactaran amb la resta de la Casta, i ni xocs de trens ni castells de deu amb folre i manilles, tot plegat enganyar al poble per seguir prenent el poder, per viure del poble sense el poble, per seguir robant i especulant amb els nostres ideals i interessos.
Em repugnen sobre manera els polítics que quan estaven al poder tenien la boca closa sobre l’espoliació que representen els peatges de les autopistes i ara s’apunten triomfants al “no vull pagar”; em provoquen vòmit els polítics que s’omplen la boca de catalanitat i després es passegen riallers per la Feria de Abril de Cataluña (deixem la “ñ”, se li escau més). Els polítics, els “nostres” polítics son la podridor de la societat, els pitjors advocats, els pitjors sociòlegs, els pitjors tècnics, aquells que mai contractaries si fossis cap de personal d’una empresa, saben que tant sols a la política poden sobreviure i enriquir-se. Ells han jugat amb els nostres sentiments, els han manipulat i els han usat com arma de negociacions alienes als nostres interessos.
Hem de defensar una Catalunya Catalana on la nostra identitat estigui assegurada i sigui l’eix central de convivència, però en aquesta Catalanitat hem d’incloure els trets característics de la nostra Nació que la varen fer capdavantera entre els pobles d’Europa, vàrem ser exemple al promoure la Pau i Treva de Déu al segle XI com acte de germanor entre l’Església i els pagesos per defensar-se dels abusos dels nobles, quan instauràrem el primer Parlament a Europa, al segle XIII, el Consell de Cent, quan el nostre Parlament i Generalitat destituïren al rei Joan II com acte de sobirania, l’any 1462. Tot això ens conforma com un poble orgullós de les seves llibertats i on els seus dignataris ho son tant sols per servir al seu poble i no servir-se’n d’ell, tot constituint una Casta que es protegeix i viu totalment aliena als problemes d’aquest poble que diu representar. Fins que no acabin els privilegis envers els polítics no ens creurem res, la paraula democràcia serà una farsa i les utopies que diuen defensar seran pur escarni.
No escoltem els cants de sirena dels que volen utilitzar el “patriotisme” com esquer per maldar en el poder, projectant futurs idíl•lics que mai arriben. Durant masses anys hem jugat a portar el peix al cove i ens hem quedat amb les mans buides, i cada cop més pobres i embrutits. Fins que no sentim l’espetec del xoc de trens no ens creurem res d’aquests polítics que saben agitar molt bé les masses per deixar-les després orfes de projectes i concrecions, que ha succeït després de quasi dos anys d’aquella manifestació del 10 de Juliol: Som una Nació. Nosaltres Decidim! ?, han passat quasi dos anys i estem al mateix lloc.
Ja sabem com acabarà tot plegat, del Concert Econòmic s’ha passat al Pacte Fiscal i al final cauran alguns milions d’euros des de Madrid i des d’aquí ens faran veure que hem guanyat, que no és ben bé el que volíem però ha estat un gran avenç, i continuarà l’espoliació i la colonització, i els nostres polítics enganyant i vivint a cos de rei tot mentint a un poble que ja no vol jugar més a aquest joc, un poble que vol llibertat i aquesta es concreta en la Independència. En un poble que vol viure en la seva Identitat que no és altra que la Catalanitat.
Ja no creiem en els polítics, cal una neteja a fons, cal acabar amb tants privilegis i fer responsables als polítics de les seves promeses. Cal extingir aquesta Casta i si volem que realment el nostre govern, els nostres governs, sigui el dels millors, caldrà que tinguin el respecte dels ciutadans i aquest respecte es te tant sols amb l’honradesa i el compromís.

Xavier Andreu

El futur és nostre

Cada dia la situació s’està definint més cap al camí del nostre redreç nacional. Si observem amb perspectiva la situació política, en un breu espai de temps Catalunya ha fet un darrer intent d’encaix dins de l’Estat espanyol amb el nou Estatut, mutilat igual que els altres per Madrid. Catalunya, en el seu gruix s’ha adonat que no és una qüestió política sinó nacional doncs les esquerres i les dretes espanyoles han actuat per igual. A l’ensems s’ha potenciat l’anti-catalanisme arribant fins al famós i fallit boicot, on Catalunya ha aprés la lliçó que en un lliure mercat global ja no presenta cap avantatge pertànyer a Espanya ans al contrari és l’únic mercat susceptible de boicotejar-nos pel simple fet de ser catalans. Aquests dos punts; castració de l’intent d’una Catalunya dins d’Espanya que trenca el mite d’un suposat federalisme hispànic i l’escàs efecte d’un boicot en un mercat global que deixa clara la fal·làcia dels interessos econòmics amb l’Estat es sumen ara amb l’actual agressió a la immersió lingüística desmentint també l’altre gran mite que porta als nostres covards polítics a creure que si són bons minyons i no fan soroll podran seguir tirant amb les quatre molles de poder que cauen de la taula de la Moncloa. Així no hi tenim res a perdre, doncs no tan sols no han permès el nostre intent d’augmentar l’autogovern sinó que dretes i esquerres volen prendre competències que ja teníem en el següent remodelat de la Constitució espanyola.

Misèries polítiques a part, els bàndols en la societat també s’estan definint. Per una part l’espanyolisme es treu la carota i forma Ciutadans que desacomplexadament no lluita per una Catalunya dins de l’Estat espanyol sinó per una Catalunya castellana. I per part nostra, la societat civil, cada dia més farta, ha escollit tirar pel dret amb propostes com les dels referèndums, nous partits polítics i desenes de noves entitats i organitzacions, sense oblidar-nos de la gran manifestació d’un milió i mig de catalans en defensa de la nostra nació i del rotund èxit un any després quan el 9 de juliol milers de catalans vam sortir a cridar independència. Durant tot aquest temps la intenció de vot en tots els sondejos no ha fet més que créixer fins a obtenir la majoria separatista actual.

Patriotes catalans! Ara és l’hora de la lluita, del coratge, de la generositat! De copsar el moment històric en que vivim i del nostre deure sagrat d’unir-nos i fer brillar el nostre geni, cadascú al seu lloc, des del seu treball de cada dia, des de les seves possibilitats i una mica més, de pensar què podem donar a la nostre mare pàtria, deixar enrera eixorques diferències i adonar-nos que som germans i anem al mateix vaixell. La nostra lluita és només aquella que ens acosti a una Catalunya lliure i nostre, perquè no tenim altre terra, perquè tenim el deure de perviure. Un cop independents el poble ja escollirà lliurement quina és llur via política i social, fins al moment tots som catalans que compartim il·lusions i desencisos, aliats i enemics.
Ara és el moment del sacrifici, viurem com a catalans lliures o desapareixerem com a nació però no acceptarem mitges tintes; tan sols hi ha una via, la nostra, la catalana i qui no hi estigui a favor hi està en contra. No és una qüestió d’orígens sinó d’identitat i no parlo només de la llengua sinó de la mentalitat en el seu conjunt, la qual va dur als catalans a la defensa titànica de les llibertats ara fa prop de tres-cents anys.
Hem de recuperar la unitat, doncs la nostra lluita actual és igualment èpica i per primera volta en molt temps Catalunya no es centra en la defensa sinó en l’atac. El camí mai és planer però ja albirem l’horitzó i algun dia ens jutjarà la història. A les nostres mans està que ens jutgi com a un poble coratjós que ha conquerit el dret a ser o com a judes servils que hem venut la terra abandonant-la a mans dels nostres botxins.

Marcel A. G.

Eternitat o mediocritat

Aquesta i no altri és la tessitura en que es troba Convergència.
L’eixorca dicotomia d’esquerres i dretes ha cedit el pas a un embat molt més íntim, molt més potent, la única idea verament revolucionària, ço és, separatisme o unionisme.
Les antigues excuses que decantaven la balança cap a un model d’encaix s’han extingit amb l’arribada d’un lliuremercat global i amb la conscienciació de la societat que l’únic encaix possible dins d’Espanya és l’assimilació i residualització de la nostra identitat. La pressió de l’exèrcit ha perdut força dins de la Unió Europea, de tal manera que les aliances internacionals i l’economia pesen més que el vuitè article de la Constitució.
Ara doncs, en una situació de crisi econòmica puixant, amb l’ofegament fiscal a que ens sotmet Espanya, l’amenaça d’una nova LOAPA intervenint l’autogovern català i unes arques de la Generalitat escurades fan que la opció secessionista pengi com l’Espasa de Democles sobre del cap del nostre President.
Tinguem majors o menors simpaties cap al Govern, en les seves mans està ser fidels al poble que representen o utilitzar la cadira com escut per no sentir com Catalunya crida avant! D’ells depen l’audàcia, el coratge per passar a la història aclamats o escarnits. Europa simpatitza amb nosaltres, no pas per bonhomia sinó per interés, doncs Europa no pot assolir el rescat econòmic d’Espanya, mentre que aquest mateix rescat sense Catalunya sortiria molt bé de preu. I sobretot perquè Catalunya seria un contribuent net a la Unió Europea, seriem un país més a donar, per poder pagar a la suma dels països que estan rebent.
Sembla ser que van pel bon camí, cercant contactes internacionals i exterioritzant la causa catalana, proclamant-se independentistes en l’últim Congrés i prenent duríssimes mesures perquè Europa vegi que en la crisi som gent responsable i no vividors de pandereta com la ponentada que ens resseca, però senyors, un cop adverteixin a Espanya de la situació han d’actuar i no encallar-se en la postura de l’amenaça permanent.
Els nostres veïns són gat vell, i com sempre prenen l’estratègia d’escanyar més com més ens en separem i el nostre govern no pot caure en el xantatge, la temença o el dubte puix aquest pot ser l’assalt definitiu en que ens juguem desapareixer o reneixer.
La població està conscienciada, el món coneix la nostra causa i Espanya ha mogut fitxa col·locant-nos entre l’espasa i la paret, així que Senyor President, vostè no ha de prendre cap altre decisió que el passar a la història com un de tants presidents regionals com en Montilla o guanyar la glòria immortal de passar a la història com el President que va alliberar la Pàtria, el president d’un país, el president més important de Catalunya pel damunt de Clarís i Macià.

Eurovegas: quan els catalans esdevenim lluços.

En què ens diferenciem els catalans i els lluços?, molt senzill els lluços es pesquen amb palangres i els catalans amb mentides i somnis, i en què ens semblem? En que d’una manera o altra ens acabem ofegant i ho fem voluntàriament, anant cap on hi ha la xarxa, acabant lligats i occits per la fal•lera d’anar cap a la nostra perdició, emmirallats per enganys i miratges.

I ara un d’aquests nous miratges es diu Eurovegas, estem immersos en una crisis econòmica de magnitud incerta però segurament èpica, no hi veiem llum al fons del túnel i per això quan apareix un tímid reflexa i molt més quan aquest pren la forma d’un castell de fades de proporcions wagnerianes ens tirem de braços oberts, ens enceguem i somiem en un bon samarità que tot venint de l’oceà enllà ens augura ser premiats per la reina de la Fortuna, tot portant una curulla cornucòpia d’on vessen milions de dòlars, milers de llocs de treball i un nou Edèn tot daurat amb Elvis portant barretina i casinos que sols premien als bons catalans encara que no hi juguin i ni tant sols s’acostin al nou Paradís.

Anem a pams, ser un poble somiador no és pas dolent, fins i tot diria que els somnis poden ser creadors, engrescadors, poden donar ales als més agosarats i una certa lluïssor als ulls als més porucs. Però quan el somni és groller, ridículament fàcil i ens donem compte que som com vailets davant un holograma que creiem es real i podem tocar aleshores ens hem de despertar del somni no fos cas que ens sentíssim protagonistes del Bienvenido Mister Marshall del premonitori Berlanga.

Primer axioma, ningú no dona res per res, això ho vaig aprendre de vailet malgrat els pares Escolapis s’entossudien en fer-me creure el contrari. No hi ha inversions milionàries sense beneficis milionaris. I per que un projecte doni rèdits cal estudiar totes les variants: ubicació, llibertat d’acció (llegiu saltar-se a la torera les lleis que puguin afeblir el projecte), fiscalitat, i projectes col•laterals del projecte central, entre altres.

Segon axioma, qui promou un projecte és per tenir el més gran benefici ell sol, els beneficis dels altres no es plantegen, més bé diria que si per guanyar cent cal que perdin mil els que t’envolten no hi ha dubtes que el projecte no s’aturarà per aquest fet, malgrat sigui immoral.

Tercer axioma, els humans som envejosos, rivals i tossuts i al cap i a la fi no ens diferenciem tant dels rucs, si posem dues comunitats humanes a enfrontar-se per un mateix projecte podrem negociar a la baixa amb cada una d’elles malgrat que la decisió ja estigui presa de bon començament.

Comencem? Bé, fem una lectura del què significa el Projecte Eurovegas a Catalunya?

Eurovegas no és un projecte obert ni col•lectiu, és un negoci proposat per un grup empresarial que gira entorn la firma Las Vegas Sands Corporation, presidida pel milionari Sheldon Adelson i que te el recolzament d’un lobby econòmic molt determinat, capitanejat per Isak Andic (Mango) i Carles Vilarrubí (Banca Rotschild). El projecte inicialment girava entorn els Casinos però poc a poc va prenent un caire més erràtic i diluït per no espantar als indígenes.

Es parla de xifres estratosfèriques, d’una inversió de 15.500 milions d’euros i que generaria entre 100.000 i 270.000 llocs de treball entre directes i indirectes, no coneixem el projecte en tota la seva grandària i definició però es parla de 12 hotels (36.000 places), 6 grans casinos (1.065 taules i 18.000 màquines escurabutxaques), desenes de restaurants (50.000 places), un teatre, tres camps de golf, un estadi o auditori de 17.000 places, centres de convencions, gimnasos, spas i piscines. Quasi res, i tot això en una ambientació al més pur estil de Las Vegas, com ja s’ha donat a Macao (Xina) i Singapur on Las Vegas Sands Corporation ja ha creat centres d’oci semblants al projectat a Catalunya. Certament les xifres ballen, a voltes es parla de sis casinos i quan la xifra espanta es parla tant sols d’un. També hi ha en dansa un projecte immobiliari gegantí que seria un negoci col•lateral al d’oci i turisme.

Parlem dels diners? El grup promotor no parla en cap moment que sigui l’únic inversor i que caldria aportació de capital, entre altres del Banc Europeu d’Inversions i segurament els governs autònoms i ajuntaments hi haurien de col•laborar amb exaccions fiscals. Amb altres paraules, hi hauria diner públic que directa o indirectament prendria part en el projecte inversor però de cap manera en els beneficis.

Parlem dels llocs de treball? Aquí sí que en hi ha per sucar-hi pa, es parla de 100.000 a 270.000 llocs de treball per una previsió de 5.000.000 de turistes anuals, no cal que sapiguem calcular gaire per veure que si dividim aquesta xifra pel nombre de dies de l’any i ho multipliquem per 4 (mitjana de dies de pernoctació al complex dels turistes) no arriba a 55.000 turistes diaris, aleshores quin negoci és que treballin de 100.000 a 270.000 persones per mantenir un complex de 55.000 turistes diaris????? Es pensen que treballaran per un bol d’arròs i pernoctaran en canyissars tot esperant la llum del sol per sortir somrients a servir els amos ianquis? Siguem seriosos no hi hauran 270.000 llocs de treball, ni 100.000 ni la meitat de la meitat, per què si en haguessin tants ja no hi hauria negoci. Potser en un primer moment sí és necessitaria una certa quantitat de ma d’obra però seria per la construcció i ja hem tingut una bombolla alimentada per aquest sector i ja sabem que quan la bombolla peta entre els problemes que ens hi trobem és la reubicació dels treballadors que quan el darrer hotel i apartament ha estat acabat se li dona un copet a l’esquena i se l’envia a la cua del Servei d’Ocupació de Catalunya. Un petit detall, qui creieu que serien afavorits per aquets llocs de treball? Els catalans????, que estem acostumats a cobrar sous alts, fins i tot de 1000 euros!!!! (ironia per qui no ho hagi pescat), a conèixer i fer respectar els nostres drets laborals (bé cada cop menys), a no estar prou immersos en altres llengües que no sigui el castellà (bé també una mica el català)….. o bé els beneficiaris d’aquests llocs de treball serien ciutadans de Filipines, Bangla Desh, o d’altres indrets on l’anglès és llengua comuna o bé estan acostumats a condicions laborals que nosaltres pensàvem extingides???? Us deixo cinc minuts per pensar-ho però en cinc segons tindreu la resposta.

Parlem dels hotels i del mateix complex? Crear un pol d’atracció turística basat en el joc pot tenir certa atracció a llocs on el seu entorn és inhòspit o poc atractiu, però algú creu que hi haurà gaire gent que es quedarà tancada en un complex per molts hotels, spas, casinos i golfs si a pocs kilòmetres hi ha Barcelona? Si no és així el negoci no és rendible, cal que els clients es quedin tancats al complex i gastin dintre d’ell fins el darrer dòlar, euro o ruble. Per altra part algú es pensa que una nova Gomorra per si sola atraurà tants turistes com per omplir 36.000 places hoteleres? Barcelona i el seu entorn ja tenen una oferta hotelera significativa i tant sols es veu saturada quan hi ha grans esdeveniments com el Mobile World Congress, durant la resta de l’any i en plena crisis no és difícil trobar una habitació per 100 € en un hotel de Cinc Estrelles Gran Luxe (no dic cap nom per evitar-me disgustos). Si a sobre hi sumem 36.000 noves places hoteleres em temo repartirem la gana i no els guanys. Més sobre els hotels, 12 hotels amb 36.000 habitacions suposa construir edificis de 40 plantes i si tenim l’aeroport a prop val més que ens ho pensem, segur que ja han rectificat però si tenen menys plantes necessiten més superfície construïble i ja veurem d’on surten els números. I si parlem dels apartaments i edificis de vivendes que es pensen construir? Seria entenedor si fos per hostatjar als treballadors i aquests fossin importats i no pas extrets de la pedrera local com ja he comentat més amunt. Si no és el cas no veig la gràcia construir tantes vivendes si al voltant ens ofeguem amb promocions no venudes, barris fantasmes i milers de vivendes que ni es venen ni es lloguen. Potser el Sr. Adelson no sap encara que aquí ja fa temps ha petat la bombolla immobiliària i els preus han baixat els darrers anys un 40% de mitjana a Catalunya ? (“noi el totxo mai baixa” ens deien…).

Parlem de la ubicació? Doncs ja ho tenen tot previst, us en recordeu d’aquell projecte entre grotesc i esperpèntic als Monegros? Va fer molta gràcia i com els acudits estan per fer riure i no pas per jugar-se els quartos ara han centrat millor el tir i si al final el complex es construeix a Catalunya ja han triat uns formosos terrenys prop de Barcelona, a la vora del Llobregat, a quatres passes de l’Aeroport. I què passa si ens carreguem la darrera Reserva Agrícola propera a Barcelona? I si ho fem també amb el Delta del Llobregat? No passa res, cap menudalla com aquestes pot aturar un projecte que mou tants milions! I si per crear una nova ciutat amb camps de golf inclosos ens cal una reserva d’aigua que no disposem d’on la treurem? Bé això sí que te solució , tenim la Dessalinitzadora del Prat i està pràcticament aturada, però algú es creu que Eurovegas pagarà el preu de l’aigua al preu de cost (o al preu que ens costa a nosaltres que es una altra cosa)?

Parlem del Joc i els Casinos? Ara ens parlen que potser hi haurà un sol casino en comptes de cinc, però si el projecte ha de ser rendible aquest ha de ser gegantí, sinó el pastís no te nata ni cireretes. I què hi ha entorn del joc i els casinos? No cal haver viatjat a Las Vegas per saber que el joc va de bracet de la prostitució i les màfies, joc, prostitució i màfies son com la santíssima trinitat però en versió terrenal, van juntetes i intentar separar-les és pura utopia.

Parlem de negocis? A qui beneficiarà Eurovegas??? Si no funciona i esdevé un projecte fallit qui rebrà seran els inversors i com ja he comentat els promotors ja s’encarregaran de cercar inversions de fora pel seu projecte. Si el projecte te èxit farà mal al teixit turístic proper per què dubto molt que hi hagi tant de pastís per repartir. A més dubto que els “hàbils” negociadors de la Generalitat i els Ajuntaments guanyin la mà als de la firma Las Vegas Sands Corporation, car aquests de jugar fort i dur en saben més i segurament perdrem bous i esquelles en les negociacions (llegiu exaccions fiscals).

Parlem de legislacions? Algú dubta que la Llei Antitabac no tindrà excepcions al complex? Algú dubta que la fiscalitat no tindrà també excepcions? Algú dubta que els terrenys on s’ubicarà el projecte no seran re qualificats tot anul•lant projectes de protecció medi ambiental? Algú dubta que no hi hauran excepcions en la Llei del Joc en quan a l’entrada als Casinos de menors? Algú dubta que no hi hauran excepcions en la Llei d’Estrangeria tant pels treballadors com pels clients? I la llista es queda curta…

Parlem de l’oposició Madrid Catalunya? Aquesta sí és una jugada mestra, Madrid no és contemplada ni de ben lluny com un projecte atractiu per Las Vegas Sands Corporation, encara tenim ben proper l’exemple del Parc d’Atraccions Warner Madrid, es va crear com oposició a Port Aventura, ja sabem com son els nens, doncs jo més gran! I així els hi ha anat, el parc madrileny que havia de fer la competència al català està a punt de plegar i no és per que els madrilenys no els hi agradin les muntanyes russes sinó per què els turistes prefereixen un clima càlid, platges i sol i si de pas hi ha un Parc d’Atraccions ben fet, oli en un llum!, i Madrid… bé te la Cibeles, el Paseo de la Castellana, el Valle de los Caidos, però no és el mateix, oi?… ostres i m’oblidava de la platja del Manzanares!!!!. Però ara hi caic els Creuers amb milers de turistes nord-americans no solen navegar pel Manzanares, ho solen fer pel Mediterrani i els hi fa certa gràcia fer una paradeta a Barcelona. En definitiva sempre que hi hagi rivalitat es podrà negociar millor, i a la baixa, així els nostres governants es deliran per oferir més prebendes, més exaccions fiscals, més tot… i tot per menys.

Parlem del model de País? Això ho he deixat pel final per que no ens titllin de nacionalistes o pensar massa en Catalunya i els Catalans. Què volem per Catalunya? Creiem que el model turístic ja prou degradat encara pot escalar un graó més cap a la sublimació del esperpent, la degradació i l’auto anulació? Creiem que no en hi ha prou en esdevenir la capital del sexe cutre de cantonada, dels nanos anglosaxons banyats en alcohol de mitja nit a trenc d’alba? De la púrria que tant sols cerca hotels barats, pobles degradats i menjar escombraria, això sí per un preu que en tot cas és ridícul? Cal que ara hi afegim un Vegas sud europeu amb les misèries dels dos models? O potser ens cal donar un cop de timó i cercar un model econòmic que no estigui basat en el sector serveis, especialment el turisme d’ínfima qualitat i anar a cercar un model on la tecnologia, l’I+D siguin els motors i els esquers per atreure noves inversions?.

Pensem-ho bé, què volem per Catalunya i pels Catalans, Eurovegas hi és en aquest camí i objectiu? O justament és el què no volem?

Xavier Andreu