Els conflictes dels nostres immigrants

Els conflictes dels nostres immigrants

La immigració il·legal, problema general del món industrialitzat, té a Espanya una característica única: ser protestatària. O dit amb més cruesa, ser descarada i agressiva.

Un aclariment abans de seguir. Aquí no es tracta de confrontar misericòrdia i dret; el dret a la supervivència i el dret de cada societat, de cada país, i fins i tot de cada persona, a regir-se com millor li sembli. Això és tema de moral, per una banda, i de bon govern, per l’altra.

El que s’aborda aquí és la peculiaritat espanyola de transformar un problema humanitari en una agressiva demanda social… o, probablement, en una basa política. I és que de pressió immigratòria en pateixen en una mesura més o menys gran tots els països rics, des de països d’alt cens com Alemanya, els Estats Units i la Gran Bretanya fins a països petits com ara Dinamarca o Suècia. Però en cap es dóna la paradoxal situació que els que hi entren il·legalment, infringint la legislació dels respectius Estats, s’envalentonin i facin manifestacions, tancaments o acampades a la brava per exigir una situació jurídica avantatjosa a la qual legalment no tenen cap dret.

I no és que Alemanya, Itàlia o Dinamarca no tinguin greus problemes socials i d’ordre públic amb els seus immigrants. Més ben dit, amb els seus treballadors estrangers temporals, perquè, a diferència del cas nord-americà, a Europa la migració laboral es fa principalment amb el propòsit de retornar alguna vegada a la pàtria. En el cas d’Alemanya, per exemple, el problema va incidir freqüentment fins i tot en el terreny de la seguretat pública, al ser la RFA escenari d’actes terroristes duts a terme per faccions polítiques immigrants contra els seus enemics ideològics dels països d’origen. Però ni en els moments de passió i tensió màxima de kurds, iranians o turcs (per citar-ne alguns exemples) -amb les seves corresponents manifestacions al carrer, vagues de fam i fins i tot atemptats terroristes-, els actes de protesta no anaven dirigits contra el país d’acollida. Les queixes i les exigències les plantejaven els emigrants a Alemanya contra els governs patris. Com a molt, i en comptades ocasions, les manifestacions es feien contra el suport alemany a aquests règims.

Però a Espanya, als il·legals la política dels seus respectius països els interessa moltíssim menys -si és que tenen activada la consciència política- que la possibilitat de forçar la mà del govern amfitrió per accedir a un estatus al qual no tenen cap dret. Tan aviat com poden, o tan aviat com se’ls incita a fer-ho, transformen la seva indefensió en una exigència radical i reclamen amb tot l’escàndol que poden armar que se’ls atorgui justament el dret contra el qual acaben d’atemptar.

És una situació paradoxal, aberrant. Els infractors no apel·len a la pietat o a una tolerància de rerefons econòmic, sinó que exigeixen, a plena veu i amb tancaments en llocs públics, una cosa que és contrària a la legislació vigent i al més elemental dret de tot ésser i entitat: el de viure a casa seva com i amb qui vulgui. És com si en qualsevol vivenda hi entrés un grup de gent sense llar i, en comptes de demanar allotjament per favor, es posés a armar un gran escàndol exigint que se’ls cedissin el dormitori o el rebedor.

Com que és evident que els immigrants que vénen aquí estan necessitats, però ni són cínics ni estúpids, sorgeix la pregunta de com i per què es generen aquests actes de protesta, aquests desafiaments a les normes vigents. O ens hem de preguntar en què es diferencien els gitanos balcànics -o els camperols asiàtics, o els africans, etc.- que han vingut a Espanya dels seus connacionals de la resta d’Europa, que no desafien els governs amfitrions. Les respostes, si n’hi ha, no resulten gens evidents ni convincents. Això obliga a preguntar-se si la diferència no s’ha de buscar entre uns immigrants i uns altres, sinó entre els nostres diferents interessos polítics nacionals. Perquè sempre hi ha qui veu amb bons ulls les ensopegades de les autoritats, siguin les civils, eclesiàstiques, acadèmiques, etc.

Valentí Popescu. Periodista. Membre de la Fundació Catalunya Oberta.
Avui. 2 de juliol de l’any 2002.

Anuncis

Deixa un comentari

Filed under Nació Catalana

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s