La dictadura constitucionalitzada

La dictadura constitucionalitzada

Després de morir el dictador Francisco Franco, el 20 de novembre de 1975, semblava que s´obririen tota una sèrie d´espectatives democràtiques, que poc temps després quedarien frustrades amb l´aprovació de la Constitució Espanyola de 1978.

El text constitucional representà, tan sols, un rentat de cara per a un estat, l´espanyol, que es preparava per a mantenir viu l´esperit sorgit de l´aixecament feixista de juliol de 1936. El procés constituent que seguí a la mort del dictador degenerà en un sistema que no és sinó una autèntica dictadura constitucionalitzada. De fet, les Lleis Fonamentals del franquisme influïren decissivament en la redacció de l´esmentada Constitució, concretament en sis apartats diferents:
1er En l´article vuitè, referent a les Forces Armades, on aquestes assumeixen com a missió la de “garantir la sobirania i independència d´Espanya, defensar la seva integritat territorial i l´ordenament constitucional” (article 8.1).
2on En la figura del decret llei.
3er En el Consell d´Estat.
4art En preceptes del Títol IV, intitulat “Del Govern i de l´Administració”.
5è En el Títol VI, referent al poder judicial, l´article 117.2 de la Constitució del 78 copia el que diuen les esmentades Lleis Fonamentals.
6è El Titol VII, “Economia i Hisenda”, està basat en els principis del Movimiento Nacional.

Són moltíssims els articles de la Constitució del 78 que demostren el seu caràcter extremista i dictatorial, i l´enorme influència dels sectors més immobilistes del règim franquista en la seva redacció. Per fer esment de només alguns d´aquests trets anti-democràtics, podríem fixar-nos en la imposició lingüística que hi fan, a tots els pobles de l´estat, de la llengua castellana, en l´article 3.1: “El castellà és la llengua espanyola oficial de l´Estat. Tots els espanyols tenen el deure de conèixer-la i el dret d´usar-la.”; o en l´establiment de la monarquia com a règim polític de l´Estat, sense fer cap consulta popular prèvia, i a la qual se li dedica tot un títol, el segon.

Des dels mitjans de comunicació espanyolistes, i des de les escoles, instituts i universitats, se´ns ha “ensenyat” que la monarquia quedà legitimada després de l´aprovació de la Constitució del 78 en referèndum popular. Val a dir, en primer lloc, que Juan Carlos de Borbó esdevingué rei no per voluntat del poble, sinó per imposició del dictador Franco. Quasi una dècada abans, exactament el 16 de juliol de 1969, el Cabdill anuncià públicament la seva intenció que Juan Carlos de Borbó fos el seu successor com a cap d´Estat, amb el suport amplíssim tant de les corts franquistes com de les Forces Armades i Carrero Blanco. Quan la Constitució fou sotmesa a referèndum, no es plantejà l´opció a la gent de poder manifestar-se a favor d´una república, ja que no existia cap altra alternativa constitucional a la ja plantejada per endavant, és a dir, a la constitució monàrquica elaborada des dels poders fàctics. Resulta curiós veure com, molts dels que defensen la Constitució espanyola del 78, i que la posen com a exemple de text legitimat democràticament per voluntat popular, són els mateixos que després critiquen els règims de partit únic, als que qualifiquen com a “no democràtics” o “dictatorials”. En diverses ocasions, a la Cuba castrista, s´han fet eleccions, a les quals només s´ha presentat un candidat: Fidel Castro. Aquests constitucionalistes espanyols, que pensen que aquesta mena de règims no són democràtics en no existir possibilitat de triar un president entre diversos proposats, com poden eixir en defensa d´una Constitució que no donà cap alternativa a la monarquia?, és això més democràtic? No es pot parlar d´Estat democràtic allà on existeix un monarca que hom situa per sobre de les pròpies lleis que als ciutadans del carrer ens obliguen a complir mitjançant la coacció física (el rei no podria ésser mai jutjat en cas de cometre un delicte, ja que es troba per sobre de la llei); per altra banda, cal fer avinent que, segons l´ordenament jurídic espanyol, cap mitjà de comunicació no pot parlar malament del rei, ni encara que fos amb arguments vers.

Malgrat tot, després de l´aprovació de la citada Constitució, el republicanisme continuava dominant entre amples sectors populars arreu l´estat, la monarquia borbònica, ni de bon tros, estava totalment afirmada, i podia caure en un futur no massa llunyà. Per aquesta raó, des dels poders fàctics de l´Estat, s´organitzà una paròdia de cop d´Estat, encapçalat pel cap de turc de torn, el tinent coronel de la Guàrdia Civil Antonio Tejero, i que es portà a terme el 23 de febrer de 1981. En aquella invenció de cop d´Estat, el rei Juan Carlos desempenyà un paper “clau” en la rendició dels benemèrits insurgents, apareixent davant les càmeres de televisió, d´uniforme militar i abillat amb les corresponent xapetes, interpel.lant Tejero per tal que desistís de la seva déria colpista. Tejero, és clar, es reté, com estava planificat que passaria; d´aquesta manera, d´un dia per altre, el Borbó esdevenia el garant de la democràcia a l´Estat espanyol, i peça clau fonamental del sistema polític sorgit amb nou (?) constitucionalisme. Ja no era, als ulls populars, prescindible per al sistema, ara havia esdevingut tot un heroi de masses, gràcies als bons “guionistes” amb que el monarca s´havia envoltat en tot moment, i gràcies, com no, als mitjans de comunicació espanyolistes, que li feren una bona campanya de màrqueting i que acabaren per encunyar aquella frase tan famosa d´”Espanya es gità republicana i es llevà monàrquica”. Certament, una bona tragicomèdia, malgrat la mediocritat dels actors, mereixedora d´un Òscar de l´Acadèmia.

Que el suposat cop d´Estat fou, en realitat, un muntatge teatral enginyat amb la finalitat de justificar l´existència de la monarquia, en dóna bon testimoni, anys després, un coronel de l´exèrcit espanyol, Amadeo Martínez Inglés, que afirma: “ni allò resultà un cop seriós, ni els guàrdies i militars que sortiren al carrer estaven contra el sistema, ni contra el nou ordre democràtic establert després de la mort d´en Franco, ni, per descomptat, contra la Corona. Amb el pas del temps s´ha sabut, ha sortit a la llum amb meridiana claredat, encara que ningú tingui molt d´interès a reconèixer-ho (i més que ningú els mitjans de comunicació que han mantingut sempre un espès silenci sobre els responsables), que l´anomenat intent colpista del 23-F sols fou en realitat un cop de timó palatí, una maniobra político-militar muntada des de les més altes instàncies de l´Estat (llegiu Sarsuela, Junta de Caps d´Estat major i cúpules de partits majoritaris) per a salvar (…) a la recent restaurada monarquia borbònica” (…) “Tot fou, encara que de moment pocs vulguin reconèixer-ho, un muntatge institucional, un cop fluix palatí que contà amb la inestimable ajuda dels dos generals més monàrquics de l´Exèrcit espanyol i el consens vergonyós dels principals partits polítics”.

És més, segons declarà Xavier Rocha i Rocha durant la IV Convenció per la Independència Nacional celebrada en el Palau de Congressos de Montjuïc de Barcelona, els dies 14 i 15 de maig de 1994, l´article bàsic de la Constitució, el número 2, en el qual la “Carta Magna” (com diuen els espanyols) queda fonamentada en la “indissoluble unitat de la Nació espanyola, pàtria comú i indivisible de tots els espanyols.”, es tractà d´una imposició feta per les altes cúpules militars, al marge del Poder Constituent o, en paraules de Xavier Rocha, com a resultes d´una “intervenció extraconstitucional de les Forces Armades amb la resignació o la connivència del rei.”

Per altra banda, cal recordar el baix suport popular que tingué la Constitució, obtenint en el referèndum només el beneplàcit del 58´97% dels censats. Això significa que un 41´03% de la població electoral no votà a favor del text, percentge al qual caldria afegir tots aquells que, per qüestions d´edat, no vam poder votar i tots els que no havien nascut encara i que ara ja són majors d´edat. La major part dels catalans existents avui dia no votàrem aquesta Constitució, però sí ens veiem obligats (legalment) a acomplir-la, al temps que molts dels que votaren sí ja han finat. Queda clar, doncs, que aquesta no és la Constitució dels joves de Catalunya, per dues raons fonamentals: per estrangera i perquè no hem participat en la seva elaboració i aprovació. Només caldria que els morts governessin els vius!
Una de les influències més sinistres que rebé la Constitució Espanyola de 1978 fou la de la italiana de 1947 pel que respecta a allò que es coneix com a “fons de compensació interterritorial”, i que serveixen, per una banda, per a drenar l´economia catalana i ofegar-la; i, per l´altra, per a comprar fidelitats electorals en les terres del sud peninsular. A Itàlia, aquests fons de compensació van del nord del país a les terres del sud, i són controlats, sovint, per la Màfia, que és qui se´ls apropia; a l´Estat espanyol, el capital que surt de Catalunya i que, en teoria, hauria d´anar al desenvolupament dels països més pobres de l´estat, són utilitzats pels cacics del PSOE i del PP, en els petits pobles andalusos, extremenys i castellans, per a comprar vots i fidelitats personals, i estableixen, d´aquesta manera, un clar paral.lelisme entre el caciquisme mafiós practicat a Sicília i Calàbria i el que es dóna a les comunitats andalusa, extremenya i manxega amb el beneplàcit els governs autonòmics, “casualment”, controlats per tres presidents socialistes: Manuel Cháves, Rodríguez Ibarra i José Bono.

Com podem veure, aquesta Constitució que ens volen vendre no passa ni el més mínim test democràtic, malgrat tota la propaganda constitucionalista que sempre han fet els mitjans de comunicació espanyols, els mateixos mitjans de comunicació que controlen les regnes de la dictadura espanyola que, avui, encara ens atenalla.

Alexandra Arnau

Anuncis

Deixa un comentari

Filed under Nació Catalana

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s