Modernitzar el pancatalanisme i adaptar-lo a la realitat: Elements per a una autocrítica constructiva contra la còmoda tendència a mirar-se el melic.

Modernitzar el pancatalanisme i adaptar-lo a la realitat: Elements per a una autocrítica constructiva contra la còmoda tendència a mirar-se el melic.

L’independentisme català està endormiscat i ha menester d’una forta renovació si és que ens en volem sortir. Qualques suggeriments:
-Desmarcar-nos sense paliatius de gent irresponsable i impotent que es dedica a una eixorca i contraproduent violència de paraules o de fets en qualques manifestacions. El nostre model ha de ser essencialment cívic i noviolent,que és on rau la nostra força i allò que més por donava a Felipe Gonzàlez: l’exemple havia de ser en Xirinacs, Green Peace,Gandhi i Martin Luther King. O sia, allò productiu mediàticament i en l’opinió pública general. Hem de lluitar per a guanyar i,doncs,cal plantejar-s’ho professionalment, segons les tàctiques militars clàssiques i el màrketing propagandístic, tal com fan (amb molt realisme i professionalitat) els nostres psicòpates enemics.

-Desmarcar-nos de lemes mecànics, somiatruites i/o rabiüts que la gent del carrer ara no comprèn. Cal fer com els nostres enemics espanyols: mà de ferro en guant de seda (nosaltres ho solem fer al revés: mà d’ensaïmada en guant de llauna). Cal defugir de parlar en termes, consignes, clixés intel.lectual.loides o radicaloides (que semblen mantres) allunyats de la lògica del carrer.

-Ens trobem sota una dictadura mediàtica moderna, subliminal i feixistoide, després d’una guerra mediàtica (1993-96) que el PP guanyà al PSOE i als “nacionalistes”. Calen mèdia catalanistes ferms, formadors, desemmascaradors de llur verí, i agitatius front als energumens escurçons de l’ultraespanyolisme (Anson, Las Provincias, tertulians,  COPE…). Els actuals mèdia catalans són poc eficaços i prou afigats.

-Cal que els nostres patriotes ingressin als Mossos d’Esquadra, l’únic cos militar català legal. Cal tenir igualment clar el total rebuig del terrorisme o la violència avantguardista: sols podem considerar legítim un cos armat si té un suport democràtic legal a les urnes (com l’IRA creada al 1920 com a Exèrcit irlandès pel Parlament irlandès,amb majoria absoluta de parlamentaris independentistes triats per la majoria dels irlandesos).

-Ser realistes: no ens trobem pas a prop de la independència ni de l’autodeterminació,  cal crear un conglomerat social independentista (un bloc social històric per la independència nacional) i resistir els atacs furiosos de l’espanyolisme. L’extremisme anticatalà i espanyolista del P.P. i les seves ferèstegues campanyes han arrossegat un  PSOE en decadència cap al mateix àrea d’ultraespanyolisme. Quan el P.P. fracassi, allò més previsible és que l’hereu ja no en serà pas el PSOE, sinó els nacionalismes perifèrics (model BNGalego), cal treballar en aquesta perspectiva. Llavors serà la nostra hora.

-Prou d’extremismes fora d’època. Si ser d’esquerra dura potser tenia qualque sentit en l’època de la Guerra Freda, ara no en té cap ni duu enlloc. Els esquerrans catalans encara no s’han adonat que la Guerra Freda caducà fa 10 anys i han  desaprofitat l’etapa Clinton, sens dubte el president nord-americà més progre des d’en Wilson (1918). Cal anar al centre sociològic, per a ser escoltats.  Cal pensar globalment i actuar localment, segons criteris geoestratègics seriosos (sentit d’Estat,política “científica” no pas amateur).

-Prou d’autoproclamacions triomfalistes ni sectarismes ni capelletes. Cal cercar col.laboració diària des de les petites coses, confluència i entesa entre patriotes.
-Cal bandejar personalismes i, a canvi, honorar els nostres màrtirs com a exemple: Moragues,Carrasco i Formiguera…

-Ens cal guanyar-nos burgesia i proletariat, car avui dia el catalanisme sols té força real entre treballadors de coll blanc i petita i mitjana burgesia. Cal un treball sindical seriós. Un moviment nacional d’alliberament és, per definició, interclassista. Els somiatruites “proletaris” ni saben què és un moviment d’alliberament nacional, sols saben fer l’haca i l’indi i fer perdre el temps i les oportunitats històriques al jovent català. Geoestratègicament equivalen a voler fer la volta al món damunt un ruc coix, per això són una assegurança permanent per a cremar el jovent català, gernació rere gernació, en un lamentable i cec holocaust nacional, tal com veiem durant els darrers 25 anys.

-El caràcter dels vells catalans es troba avui en dia molt afeblit i és realment decadent i psicològicament desestructurat per tants segles de pressió racista anticatalana. Cal guanyar-se la immigració, disputar-la a l’espanyolisme, fins i tot fent ús del castellà (tal com han fet sempre els bascos,amb bons resultats). Ells tenen alt llur orgull nacional perquè no han estat esclafats com nosaltres i això ens interessa sens dubte: gent no acomplexada. Cal ser didàctics i saber explicar-nos planerament, amb dignitat i naturalitat.

-Plantejar-nos amb realisme i no pas sols amb pors i a la defensiva el tema de la massiva immigració del Tercer Món, cosa inevitable altrament.Catalunya manca totalmente de poder polític per a evitar aquesta invasió, la qual depèn dels interessos econòmics de la patronal, així que no té sentit i és un impotent infantilisme de dedicar-nos a plànyer-nos-en i a bramar contra la dura realitat (la inevitable immigració), sinó que cal:
a)Denunciar que és la patronal la que decideix,no pas la gent,que serem els qui en patirem les conseqüències negatives (baixada de salaris i drets laborals, bosses de marginació, narcotràfic, descatalanització…).
b)Denunciar que aquesta riuada humana és l’efecte de la misèria d’aquests països, en mans de corruptes oligarquies i dictadures mantingudes amb el vist-i-plau dels governs i oligarquies occidentals (bàsicament multinacionals, gran Banca i complex militar-armamentista).
c)Els immigrants no són els culpables. Per tant, encara que part dèbil, cal tractar-los amb esme i cercar-hi gent amb tremp de líder per a integrar-la al moviment d’alliberament nacional català, que facin de pont per a la integració nacional d’aquesta riuada humana, molt menys decadent psicològicament que no pas els catalans vells. Cal invertir en aquesta gent: té més futur que els vells catalans, massa acomplexats i acovardits.

-Cal treballar en organismes populars catalans: penyes de futbol, castellers, esbarts, falles, xeremiers, dolçainers, glossadors, moros i cristians, parròquies, muntanyistes, corals, grups d’havaneres,etc.

  JAUME TALLAFERRO.