Cap a on va CiU?

Cap a on va CiU?

Tota nació sense estat a on hi ha latent un sentiment d’auto-afirmació aquest es projecta políticament tot creant o bé una organització que dirigeix la lluita d’alliberament nacional o bé un partit que fa bandera dels símbols identitaris per rebre el suport majoritari de la població, però sense qüestionar la integritat de l’estat. Al Principat aquest sentiment nacionalista va ser canalitzat per diferents sectors polítics durant els darrers anys del franquisme i la transició política, però des de les primeres eleccions un partit va saber atreure el vot nacionalista, va ser Convergència Democràtica de Catalunya i en gran part fou pel carisma del seu dirigent Jordi Pujol. Al voltant seu s’hi afegiren nombrosos nacionalistes que varen creure en la via possibilista o autonomista, fins i tot alguns independentistes que volien veure en el projecte de CDC una via cap a una procés de sobirania gradual.

Al principi va ser difícil de fer una crítica constructiva al projecte de CDC i més tard de CiU, els primers anys semblava com si el procés de recuperació nacional anés per bon camí, però amb els anys el govern de CiU ha esdevingut més un “règim” que un projecte, s’ha anat quedant anquilosat, a més els escàndols econòmics s’han multiplicat i l’entrada massiva d’antics caps del franquisme han fet que CiU representi més la dreta que no pas el nacionalisme català.

És difícil dir quan es va produir el punt d’inflexió, possiblement quan es va intentar col·laborar en la governabilitat de l’estat espanyol, la política d’aliances amb el PSOE i després amb el PP han desconcertat l’electorat d’arrel nacionalista. La col·laboració amb el govern socialista es va comprendre amb l’excusa d’anar retallant engrunes de poder del govern central, però aquesta política que al principi va ser acceptada per alguns sectors nacionalistes es va anar quedant encallada, i projectes com la LOAPA i altres intents de retallar l’autonomia varen donar el cop de gràcia al projecte autonomista encapçalat per CiU.

Amb l’arribada al poder del PP la col·laboració de CiU ha estat més difícil de comprendre, malgrat que tant el PSOE com el PP són partits nacionalistes espanyols, aquest darrer en fa bandera dels seu projecte nacionalista, tant en la reforma de l’ensenyament de les humanitats com en la imatge de la caracteriologia espanyola més rància demostra que vol recobrar les quotes de poder cedides a les autonomies i de pas acabar amb els nacionalismes moderats tant el basc (dirigit pel PNB) com el català, a més la seva política de “divideix i venceràs” està aconseguint la marginalització i endimoniadament del PNB i quan ho hagi assolit farà el mateix amb el nacionalisme moderat català.

Els electors de CiU que voten aquesta coalició per la seva imatge nacionalista no han pogut comprendre com unes organitzacions que es diuen nacionalistes catalanes col·laborin amb el partit més representatiu del nacionalisme espanyol, tot donant el seu recolzament a la consolidació d’Espanya com estat amb totes les conseqüències que això comporta.

A més l’ofensiva per part del PP contra els símbols “regionals” tot consolidant la idea de l’Espanya nació deixa en una difícil situació a CiU que veu com el seu missatge deixa de ser creïble i no es pot comprendre el recolzament donat al partit paradigma del nacionalisme espanyol.

La forta pèrdua de vots de CiU a les darreres eleccions, i que per cert no ha pogut ser captada per cap altra oferta política, demostra que dintre del nacionalisme català s’ha obert una notable fractura social, cada cop més sectors, votants tradicionals de CiU, com poden ser el sector del petit comerç, els pagesos, els jubilats i treballadors en general, s’han adonat que el projecte CiU esdevé un carreró sense sortida i que poc a poc va esdevenint un referent regionalista del PP, molt semblant al partit demòcrata-cristià bavarès com a representant “regionalista” de la CDU alemanya.

Malgrat tot CiU encara manté un llenguatge nacionalista i fins i tot permet que alguns sectors del partit, i especialment les joventuts, aixequin una cridòria pretesament independentista, es fa difícil de comprendre que mentre els partits mare (CDC i UDC) pacten amb el Partido Popular tant al parlament de Madrid com al català, les respectives joventuts vagin cridant “independència” i onegin banderes estelades (més contradictori és encara el cas dels Joves d’Unió que fan servir la senyera amb l’estel vermell, tradicional símbol del independentisme marxista, mentre el partit, UDC, pertany al mateix grup europarlamentari que el PP).

Els que varen fer costat a Jordi Pujol els primers dies han anat desapareixent, alguns varen entrar en la roda de la corrupció i varen ser marginats, altres es decandiren i abandonaren el projecte, per altra part al si de CDC i UDC hi entraren nombrosos personatges atrets pel poder i les possibilitats econòmiques que d’ell es podia treure. Tot això ha anat conformant una coalició més forta pels interessos que per les conviccions ideològiques. El projecte “nacionalista” de CiU ha anat perdent la seva credibilitat com moviment que porti Catalunya a la seva llibertat, més bé ha jugat la carta d’encaixar Catalunya dintre d’Espanya, ha passat de defensar un nacionalisme a un regionalisme claudicant i mancat d’il·lusions.

Hem de tenir ben clar que encara hi ha un sector nacionalista que recolza i fins i tot milita a CDC i UDC que creu em el missatge nacionalista d’aquests partits, que encara hi veu en el carisma de Jordi Pujol una força quasi magnètica que treballa per alliberar Catalunya, són els que diuen: “si per ell fos Catalunya seria independent”, i no volen veure que cada cop més CiU sols representa uns interessos econòmics que fan servir la bandera del nacionalisme per aferrar-se al poder, ja han passat les hores de l’abrandat nacionalisme d’en Ramon Trias Fargas, dels discursos sobiranistes del mateix Pujol, ara sols queda un rostre impàvid, sense il·lusió, sense objectius, i poc a poc els catalans anem veient que el projecte autonomista ha fracassat, si volem la llibertat del nostre poble no podem aliar-nos amb els nostres opressors, si volem la creació d’una República Catalana no podem mantenir i consolidar una monarquia espanyola i un estat espanyol lleument regionalitzat però que constitucionalment constata el paper de l’exèrcit com a garant de la unitat de l’estat espanyol.

No podem negar que han hagut aspectes positius de la llarga etapa de CiU i Pujol al poder però hem de constatar que ens cal una nova via i una nova eina, i per tant ens hem de dirigir envers la construcció del partit nacionalista català, i ens cal la unitat per assolir-ho, ens hem de deixar de discrepàncies ideològiques i afegir esforços per crear el relleu al que representa l’autonomisme regionalista de CiU, cal avançar envers la independència i trencar els lligams que ens encadenen amb Espanya. Hem d’anar a Europa, però com a catalans, no com a espanyols. Cal que el nostre país vagi abandonant la via autonomista per cercar un nou model de relació amb Espanya, i aquest model sols pot ser un: la Independència!

Xavier Andreu

Anuncis

Deixa un comentari

Filed under Nació Catalana

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s