Cap a un pacte CiU-PSC?
Ha quedat demostrat que perdre el poder a la Generalitat li costa molt de pair a CiU. La coalició regionalista intenta per tots els camins trencar el tripartit i no precisament per crear un Govern nacionalista. Ben al contrari, aspira a repartir-se el pastís amb el seu etern rival, el PSC.
Aquesta estratègia està beneïda per sectors de la patronal i fa el joc als interessos del PSC que preferiria un aliat més dòcil i més bregat políticament que no pas ERC. La política convergent de desgast contra el tripartit normalment va més enfocada a debilitar l’engranatge més febre, ERC. Aquesta formació és considerada com un element aliè al sistema polític establert a Catalunya des de la suposada transició, amb un repartiment de poders entre els dos partits majoritaris deixant només les engrunes per als “petits” (llegiu ERC, PP i ICV ). Tothom sap, a més, que els dos partits hegemònics, l’eix socio-convergent, estan controlats per membres de les famoses 100 famílies barcelonines, amb llaços familiars i matrimonials que conformen un conglomerat que actua obertament com un lobby d’interès econòmic i patrimonial.
Si ens hi fixem, el binomi CiU-PSC no ha entrat mai en un enfrontament directe. Fins i tot s’estan repartint els sectors d’influència econòmica que representen les caixes d’estalvis, amb l’operació Roca per controlar la Caixa de Pensions i l’operació Serra per fer el mateix amb Caixa Catalunya. Són representants de la mateix a burgesia i si lluiten és per ocupar espais de poder, però deixant sempre les portes obertes a l’entesa. En aquesta línia, sempre s’ha mantingut un equilibri de facto a nivell institucional: la Generalitat i els municipis petits per CiU, i la Diputació de Barcelona i els municipis grans per al PSC.
El darrer acte d’aquesta comèdia dramàtica ha estat escrit per David Madí , secretari de Comunicació i Estratègia de CDC i exsecretari de Comunicació del Govern. Madí, teòricament adscrit al sector sobiranista de Convergència, juga permanentment la carta del descrèdit d’Esquerra per trencar el tripartit i construir una possible majoria alternativa entre CiU i el PSC.
Ara, els atacs de Mad í van dirigits contra Enric Marín , secretari de Comunicació de la Generalitat i, en conseqüència, successor del propi Madí. L’excusa ha estat la publicació d’un esborrany d’un preacord entre la Generalitat , l’Ajuntament de Barcelona i el Col·legi de Periodistes de Catalunya per regular l’accés dels periodistes al barri del Carmel. Curiosament aquest esborrany ha estat filtrat i esbombat per CiU al Parlament de Catalunya, interpretant-ho com un intent per part del tripartit de controlar els mitjans de comunicació; curiosament l’atac no va contra el responsable directe dels esfondraments al barri del Carmel, el conseller socialista Joaquim Nadal, sinó contra el secretari de Comunicació.
Aquesta operació convergent dóna oxigen als socialistes que es veuen amb l’aigua fins el coll pels greus defectes en la construcció dels túnels sota el barri del Carmel i de retruc posa una altra falca per anar separant ERC del Govern, una falca que espera fer més gran l’escletxa per on colar-se CiU tot creant un nou govern on CiU substituís ERC i ICV com aliats del PSC. En favor d’aquesta majoria alternativa hi ha dirigents convergents tan escassament nacionalistes com en Josep Duran Lleida i els membres de l’ala més regionalista-folklorista de la coalició (aquells que, en definitiva, entenen l’autonomia com una delegació de la gestió).
En aquest ambient de conspiració, punyalada i conxorxa, alguns sectors del PSC també volen desfer-se d’ERC: casualment, aquests sectors són els més catalanistes del partit, atesa la seva pertinença a les ja esmentades 100 famílies barcelonines (els Maragall, els Raventós, els Serra, els Obiols, etc…). Paradoxalment, només alguns “outsiders” de la política catalana, com José Montilla o Manuela de Madre, aposten per una entesa estratègica amb Esquerra, amb l’esperança de crear un autèntic govern de progrés que “faci net” amb les sospitoses connivències entre la Generalitat i els poders econòmics i fàctics catalanes ( la Caixa , les concessionàries d’autopistes, les empreses elèctriques, Aigües de Barcelona, les constructores, Telefònica). Efectivament, Josep-Lluís Carod-Rovira o Joan Puigcercós són també “outsiders” de la política tradicional catalana. En podem trobar, doncs, en una pugna entre el poder tradiconal que ens governa des de fa un segle (un exemple: Ignasi Guardans Cambó és el net de l’inefable Cambó) i els representants polítics de la gent normal, la que mai ha tocat poder i sempre ha estat exclosa dels cercles econòmics.
El PSC oficial (sector Maragall) sap que el seu projecte socialista s’està refermant davant l’escassa credibilitat nacionalista de CiU, i per això interpreta una possible aliança PSC-CiU com la mort definitiva de Convergència i la condemna a l’ostracisme d’ERC, molt tocada per la pròpia inexperiència. Per als nacionalistes, aquest escenari seria un cop més que restaria força a un pacte nacionalista que ens acosti a la independència. La responsabilitat és clara: l’habilitat del PSC i el seu aparell mediàtic hegemònic (El Periódico , la Ser , El País, TV3, BTV …) i la crònica debilitat de la classe política nacionalista (manca de visió i esperit patriòtic de CDC i errors infantils d’ERC). En aquest escenari, els patriotes ens hem de preparar per una gens hipotètica etapa de resistència: cal, doncs, preparar els quarters d’hivern i treballar per l’arribada d’una nova primavera.
Xavier Andreu
Catalunya Catalana 