Església versus llibertat?

Església versus llibertat?

La política pot ser perversa, falsa, manipuladora, és pot dir d’ella que és una forma de d’enganyar i tergiversar la realitat, de perpetuar o justificar el poder dels forts sobre els dèbils, potser cada una d’aquestes coses o totes a l’hora. Però quan a la política s’hi afegeix l’experiència, en l’àmbit de la manipulació, d’una institució secular com és l’Església Catòlica el resultat pot ser explosiu.

La religió catòlica ha estat en part forjadora de l’esperit i la nació catalana per això no podem atacar-la com ideologia, com element anímic que ha impregnat la cultura i la forma de ser catalana, però quan el poder polític i el religiós s’han unit ha estat desastrós per la nostra nació, des de la Batalla de Muret quan el poder polític francès i el de l’Església Catòlica varen desmembrar la nació catalano-occitana, fins a la segregació de les parròquies de parla catalana dels bisbats catalans de les terres de Ponent, l’Església, com institució, ha pres part clarament pels forts enfront els dèbils, pels victoriosos enfront els derrotats, pels imperis enfront les nacions.

L’Església Catòlica tant l’espanyola com la romana s’han negat repetidament a la creació d’una Conferència Episcopal Catalana, no han donat l’oportunitat als reperesentats de la religió catòlica catalana a crear unes institucions representatives de l’estament catòlic català. Per l’Església Catòlica els catalans existim tant sols com a súbdits d’Espanya o França i no com a ciutadans d’una nació.

Però aquesta estreta relació entre l’Església i el poder no afecten tant sols a Catalunya sinó, i en aquest moment amb més insistència, també a Euskadi. La Conferencia Episcopal Española ha redactat un document que publiquem íntegrament (tot senyalant els punts més “interessants”), on, un cop més, l’Església fa costat al poder, i en aquest cas al poder regentat per un partit polític, el Partido Popular, que s’han distingit pel seu caire feixistitzant i nacionalista espanyol.

En aquest document, redactat pel bisbe auxiliar de Madrid Eugenio Romero Pose i per prelats enquadrats en l’ala més espanyolista de la CEE (Conferencia Episcopal Española), com l’arquebisbe castrense José Manuel Estepa o els bisbes d’Ourense, Luis Quinteiro, de Sogorb-Castelló, Juan Antonio Reig, o de Còrdova, Javier Martínez, òbviament sense la presència de cap bisbe basc o català, es manifesta un rebuig frontal a una forma de violència, el terrorisme, fins aquí res a dir, però es vol relacionar aquesta violència, aquest terrorisme, a una ideologia, al nacionalisme, i no pas l’espanyol, sinó al nacionalisme d’alliberament, en aquest cas basc però que fàcilment podria ser traduït al català.

El cinquè punt, “El nacionalismo totalitario, matriz del terrorismo de ETA” és un pamflet condemnatori dels nacionalismes, de l’espanyol no, clar està. Tot ell exhala els més agres i rancis ferums del nacionalisme espanyol, fa costat indubtablement al poderós, al opressor, al poder en definitiva, és una mostra més de la conxorxa entre Església i poder que des de segles ha jugat el paper de la dominació.

Les veus de l’Església basca i catalana s’han deixat sentir tímidament, a Catalunya es suposa que varen votar en contra el bisbe de Girona, Carles Soler Perdigó, el de Vic, Josep Maria Guix, i l’auxiliar de Barcelona, Joan Carrera. Més “polítics” varen ser l’arquebisbe de Barcelona, Ricard Maria Carles, i el del bisbe de Solsona, Jaume Tresserra que es varen abstenir. Moments com aquest trobem a faltar la personalitat del bisbe Deig, segurament ell, si encara havés estat en actiu havés deixat sentir la seva veu per condemnar el manifest.

A Catalunya tot quedarà en uns quans comentaris a la premsa, estem acostumats a que ens trepitgin i a no alçar la veu, a que ens vagin retallant les llibertats, a que ens escarnin, a que ens insultin, a que ens facin passar per botxins essent les víctimes, caldria que dintre la mateixa Església s’aixequessin veus contra la pastoral dels bisbes espanyols, i no sols des dels sectors progressistes sinó, i amb més insistència, dels que es diuen catalans i cristians i pertanyen a corrents ideològiques més conservadores.

El proper capítol, que com és normal quedarà en un petit retall de premsa, serà l’espoli de les obres d’art pertanyents a la Franja de Ponent a favor dels bisbats aragonesos, primer varen segregar les comarques catalanes més enllà del Cinca tot afegint-les a “províncies” espanyoles de l’Aragó, després les parròquies d’aquestes ciutats i pobles varen ser traspassades als bisbats aragonesos, ara arrambaran amb l’art… i aquí silenci, som un poble de mesells…

Veure LXXIX ASAMBLEA PLENARIA DE LA CONFERENCIA EPISCOPAL

Xavier Andreu

Anuncis

Deixa un comentari

Filed under Nació Catalana

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s