Atac de banyes

Atac de banyes

El Parlament de Catalunya va prohibir les “corridas” de toros amb un 68% favorable i com era de preveure la resposta espanyola ha sigut furibunda. Per a no perdre el costum s’armen amb el tricorn cada vegada que Catalunya es mou. Tant se val que a Les Canàries es prohibís fa més d’una dècada sense que ningú en fes escarafalls doncs tota excusa és bona per a recordar el “derecho de conquista” no fos cas que entre referèndums, estatuts i manifestacions oblidéssim la sacrosanta Unidad de España.

No podien faltar les entranyables sortides de to de les declaracions públiques, com ha il·lustrat un dels clàssics, Don Mayor Oreja afirmant que el cas dels braus és una venjança per l’Estatut i pel triomf de “la Roja” Valga’ns Déu val!Resulta que un Tribunal tercermundista mutila una llei aprovada pel 89% del Parlament, ratificada a les Corts espanyoles i confirmada per referèndum popular. Paral·lelament Espanya, amb una economia a punt de ser intervinguda per la unió europea, unes taxes d’atur vergonyoses i el que probablement és el president més inepte del món occidental, aconsegueix el gran mèrit de guanyar un mundial d’un joc de pilota gràcies als catalans que hi participaven (fins al punt que es podria considerar la setena copa del Barça). De tot això la interpretació és que els catalans estem recelosos i volem venjar-nos prohibint els braus? Malaguanyats! Si prohibicim que els simis sorticin als mitjans de comunicació sortiríem guanyant abastament més!

L’altre sortida de to has estat del senyor Juan Soler, diputat del PP, quan ha criticat la sardana dient que també mata però d’avorriment, en una mostra sens dubte de l’infantilisme del “tu más” No esperàvem que els agrades la sardana (dansa mil·lenària eminentment mediterrània d’origen grec al igual que la tauromàquia que defensen) de fet tampoc esperem que els agradi qualsevulla de les manifestacions culturals d’arreu del món. Ells es senten més còmodes amb la figura (d’arrel africana) del flamenc, doncs expressa a la perfecció la seva idiosincràsia; personatge histriònic vestit de manera estrafolària no fos cas que no destaqués (i que corra la alegria i olé) xisclant amb cara de restrenyiment mentre mostra la rebequeria de nen malcriat picant de peus a terra en una histèria que posa en perill la integritat de llurs artèries.

el nacionalisme espanyol s’alça amb tot el seu esplendor amb la boina al cap i la bandera rojigualda (amb toro inclòs) posada per capa. Quan s’ensumaven l’abolició de les curses pretenien alliçonar sobre respecte i tolerància. Ara, un cop prohibides, es treuen la careta universalista i tornen a mostrar l’Espanya de sempre, la provinciana, la bàrbara, la inculta. Una Espanya de toreros i peineta, l’Espanya d’en Paco Marinez Soria interpretant la picaresca pueblerina, de la garrafa amb Don Simón i l’ancestral relació d’amor odi que els acomplexa entre la pretesa modernitat que volen demostrar i el cortijo rural que són en realitat. Una barreja de parc temàtic de Cervantes i de corral i galliner. I és que el pretés cosmopolitisme espanyol té una volada gallinàcia i el més lluny que ha arribat a exportar la seva cultura és quan la Lupita ha travessat la frontera dels EEUU amb Mèxic per fregar escales en qualsevol barri suburbial.

Precisament la festa del braus ha esdevingut la seva Fiesta Nacional doncs els defineix a la perfecció, no tan sols per la barbàrie, la grolleria i les passions primàries a les qual evoca sinó especialment per tota la parafernàlia que les acompanya. Si ve és cert que la tauromàquia té un origen grec i que a Catalunya també hi té tradicióés igual de cert que tota la “performance” que l’acompanya és eminentment espanyola, des de la folklòrica amb el vano, la peineta i la mantilla, fins al personatge amb malles lluentons i el paquet farcit amb un mitjó que es mou amb la ridícula i efeminada xuleria castiza, sense oblidar el señorito de barret cordovés que apareix a cavall o les banderilles rojigualdes al crit de olé!

Com a català i europeu del segle XXI no puc sinó alegrar-me de la prohibició d’aquesta mostra d’africanisme. Ara ens tocarà aguantar tota l’artilleria demagògica que des de Madrid ens arribarà. Haurem també de suportar personatges com l’Enrique Guillen, que junt amb els seus dos muletillas van entrar en una seu d’un partit independentista per a destrossar-la i agredir als militants que hi havia. I el que és pitjor, aguantar els relativistes locals que s’emparen amb un fals concepte de la llibertat que pretén fer creure a la gent que tot el que hom vulgui és legitim, confonent la llibertat amb el llibertinatge cultural. No podíem esperar respostes d’una altra naturalesa doncs No és estrany ni atzarós que defensin a capa i espasa (o a peineta i botijo) els toros, ja que senten un amor maternal pel tot el que impliqui banyes i corridas. Ara però, el més important és seguir aguantant, seguir-nos distanciant i creant desavinences, trencant aquest empatx de seny que ha format una convivència basada en que sempre cedeixin els mateixos, és a dir, nosaltres. Ara ha arribat l’hora, l’hora de dir prou! La nostra hora. Em començat un Procés imparable en el qual per primer com en molt de temps la població civil, la ciutadania ha pres la iniciativa, cansada i desenganyada dels nostres porucs polítics, sempre pendents d’acontentar a tothom, sempre tant temerosos de no enfadar Madrid, sempre tant disposats a abaixar-se els pantalons.

Han sortit noves iniciatives fruit d’aquest malestar, i això és bo però alerta, no dipositeu les esperances a segues i doneu categoria de messies a qui encara no ha demostrat les coses on realment es demostren, ço és des del poder.

L’activació de la gent, la lluita exterior per la nostra llibertat i reconeixement però sobretot la més important, la lluita interior per acabar de cohesionar la societat, per deixar diferències de tota mena i remar en la mateixa direcció tenint com a únic objectiu assolir la meta de la sobirania nacional.la presa de consciència de la Nació catalana i del seu futur lliure com a únic camí de pervivència de la nostra identitat col·lectiva, la que varem

rebre dels nostres avis i la que volem llegar als nostres nets. Ara és l’hora de continuar obstinadament i sense mirar enrere, és el moment de donar-ho tot i de no preocupar-se per cap conseqüència que no haguem d’afrontar ja com a nou estat de la Unió Europea.

Estem en un moment històric decisiu, mai cap generació de catalans ha estat tant aprop de desaparèixer ni tant a tocar de l’ansiada independència. La frase del nostre president Macià mai havia sigut més necessària; catalans, sapigueu fer-vos dignes de Catalunya!

Marcel A.G.
12 de agost de 2010

Anuncis

Deixa un comentari

Filed under Nació Catalana

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s