Category Archives: Nació Catalana

Bentornats al barraquisme

Aquests dies estem assistint a una tragicomèdia mediàtica amb tot l’afer que envolta la ocupació il·legal d’un espai públic. El que va començar sent una expressió de descontentament amb la política de partits ha esdevingut un circ dels horrors en mans d’anti sistema, rastafaris i paràsits capil·lars.

Aquesta gentola que sota el nom de democràcia real es creuen legitimats per prohibir l’entrada al Parlament dels Diputats electes, aquesta gent que proposa virar a l’esquerra dies després de veure com aquesta s’estavella a la Generalitat i als Ajuntaments seguint la línia de decadència que soterra el socialisme a tota l’Europa. Són precisament ells els que haurien d’aprendre a respectar la voluntat del poble expressada pels mitjans democràtics en comptes de voler exercir des d’una irrisòria minoria una coacció sobre la opinió majoritària representada per les nostres institucions.

No parlo pas de docilitat ni de conformisme, sinó de protesta des del respecte, des de la legalitat i des del sentit comú. No s’hi val en una democràcia de saltar-se els procediments establerts, doncs ja existeixen els mecanismes propis per a canviar-los si a la majoria li escau. No s’hi val d’exercir la violència a l’ensems que es ploriqueja quan en són ells els perjudicats ni molt menys quan cínicament es demana protecció contra eventuals agressions quan hi ha aglomeracions properes com per exemple la celebració del Barça.

Aquests mateixos, els de sempre, que es dediquen a passejar esparracats i bruts al só de tambors, mentre algun gos desnodrit (i en alguns casos més net que el propietari) va pixant entre el tocaflautes que dorm i el rasta que cuina són els que han de decidir sobre la voluntat de la majoria? Per què aquesta impunitat? Es consentiria la mateixa situació per part d’un grup d’independentistes? Ells són l’excepció que confirma la regla o la resta de la població també té dret a ocupar els espais públics? És bo saber que a ple segle XXI tenim permís per tornar a la Barcelona del barraquisme. Ja que han tingut la brillant idea de proposar canviar el nom de Plaça de Catalunya per Plaça dels indignats, jo proposo que fem un petit homenatge i la rebategem com a Plaça del nou Somorrostro. Podríem fer-la un espai temàtic on la gent pogués contemplar imatges antigues de barraques amb una breu explicació del perquè persones amb tendes d’acampada de marca retorna amb més brutícia i menys dignitat i molta galta a aquell estil de vida.

Curiosament, aquests que proposen més política social i menys retallades, que critiquen el capitalisme en nom de la seva justícia social, estan lucrant-se muntant la botigueta ambulant lliure d’impostos. Molt solidaris però no pas amb llurs diners! No tenen problemes en gastar llum i aigua pagada entre tots, però caram! Els seus beneficis només per a ells, sí senyor, tot un exemple de coherència. Queda claríssima la seva postura quan després de banyar-se en una font pública compren la cerveseta a algun pakistanès per acompanyar l’entrepà de mortadel·la que han comprat al simpàtic punky que ha muntat la paradeta sobre uns cartrons trets d’algun contenidor i la tauleta de càmping que els seus pares li han deixat orgullosos de tenir un fill emprenedor i nostàlgics de quan l’empraven per fer pastissets de maria al Woodstock.

No sé quin concepte tenen per democràcia, i segurament sigui més per analfabetisme que per motiu altri quan dues mil persones impedeixen l’entrada al màxim òrgan democràtic a la gent votada per més de tres milions de catalans. Tampoc comprenc la seva impunitat. Impunitat per agredir, impunitat per ocupar, impunitat per desacatar a l’autoritat, per fer el vàndal, per tapar el monument a Macià i en definitiva per estar fent el brut en una mena de “macrobotellon” entre cerveses, orins i provablement algunes gallines ja que han convertit la Plaça de Catalunya (rebatejada amb el nom de diverses teocràcies islàmiques) en el seu “cortijo”.

I així van fent, des de ja fa massa setmanes, l’un tocant la flauta, l’altre dormint la mona a ple migdia i preguntant-se el perquè no troben feina.

Aquesta manifestació bàrbara i anti higiènica d’africanisme hispànic, creat a imatge i semblança del de Madrid, la seva capital, es solidaritza amb totes les causes del planeta però es nega a tocar la sacrosanta “unidad de España” no costa gaire de veure a qui li interessa i a qui beneficia, com també és prou evident quines són llurs motivacions.

S’hauria de procedir a la immediata desocupació, neteja i desinfecció d’aquesta plaça, amb la contundència que sigui menester, doncs per alguna cosa dipositem el nostre vot perquè entre d’altres coses una Conselleria d’interior dirigeixi als cossos d’ordre, únics i legítims dipositaris de l’ús legal de la força en qualsevol Estat de dret, així com condemnes exemplars per a tots aquells que participéssin en el “Pronunciamiento” al Parlament.

No hem lluitat tant i tant per recuperar les nostres institucions perquè ara siguin sabotejades per emuladors del General Pavia que a falta de poder entrar a les Corts espanyoles dalt d’un cavall amb un sabre a la mà pretenen ocupar el Parlament català acompanyats per un gos pataner i una flauta travessera.

Marcel A.G.

L’enemic invisible

La por a les repressàlies per la mort de Bin Laden haurien de fer pensar si tenim el full de ruta adient al problema que ens ve a sobre.

L’Islam, és des de la seva aparició l’antagonisme d’Occident, barbàrie en front civilització, fanatisme en front cultura, destrucció contra creació. No és casual que tot el que toca esdevé eixorc, que siguin societats on impera la violència, la injustícia, la misèria i la repressió. Mentalitats ancorades a l’edat mitjana, incapaces de comprendre, incapaces de crear combaten tot allò que no entenen, és a dir, absolutament tot.

Ja des dels seus orígens van intentar expandir-se per Europa, i els nostres avantpassats van vessar sang, suor i llàgrimes per foragitar-los. Amb el pas dels segles el problema ha estat recurrent i periòdicament hem sostingut conflictes bèl·lics fins a l’actualitat en que les diferències tècniques i humanes són tant grans que ja no poden sostenir una lluita oberta i han adoptat el terrorisme com a recurs. Infiltrant immigrants integristes dins dels nostres països que articulen les xarxes, les financen, prediquen l’anti occidentalisme des de les mesquites o executen els atacs suïcides. Gent entre nosaltres, alguns d’ells, de diverses generacions, fincats a la terra.

Aquesta nova etapa deixa ben palès que per a ells la lluita no ha acabat per molt que sectors benpensants, o amb els pocs escrúpols de malvendre el país per quatre vots, vulguin fer-nos creure que ja no hi ha conflicte i ens alliçoni constantment sobre la culpa del primer món en les desgràcies dels païtssos pobres.

Arribats a aquest punt, es torna a demostrar que entre totalitarismes s’entenen i els dos grans blocs que els representen al segle XXI conspiren per destruir els nostres valors, les nostres vides i per suposat les nostres pàtries. Aquestes dues doctrines, són l’Islam de portes en fora i la correcció política, que nega qualsevol debat sobre aquests temes de portes endins. De fet, aquest és precisament l’enemic a l’ombra, el que no es veu però assetja, ocultant la veritat, prohibint el debat, criminalitzant les opinions que es surten del seu papanatisme que pretenen convertir en la moral universal, obrint les portes a la barbàrie i silenciant aíxí la invasió . D’aquesta manera hem de permetre que la immigració musulmana entri massivament al nostre país exportant els seus costums bàrbars, la seva intolerància, els seus anti valors, la seva mentalitat bel·ligerant i retrògrada. Consentint que conspirin des dels llocs de pregària, que guanyin la batalla demogràfica, que delinqueixin, que trafiquin i que eventualment atemptin contra les nostres vides. Qualsevol que critiqui els seus símbols és recriminat, i nomès en comptats casos s’accepta alguna matisació sota el pretext dels drets de les dones, quan tothom sap i gairebé ningú gosa dir que no és un conflicte de gènere ni de civisme sinó identitari, doncs l’Islam no exporta només costums sinó que d’aquests en fa bandera.

Hem de trencar aquesta dinàmica, recuperar el coratge de dir les coses pel seu nom i admetre que no totes les ètnies poden conviure doncs la mentalitat, principal característica de l’evolució humana, ós massa diferent en alguns casos com per a trobar punts d’integració. No podem pretendre convertir a tothom a l’ordre occidental, doncs gent disposada a immolar-se per fanatisme ni entén de raons ni els volem entre nosaltres: El cas islàmic, dins dels molts problemes que porta la immigració, mereix ser tractat d’una manera particular doncs ultrapassa els conflictes de convivència. Hauríem de tenir una política de tolerància zero pels casos d’inadaptació referents als musulmans ja que ens hi juguem molt i no consentirem un altre Al-Mansur.

Europa en particular i occident en general s’han de desacomplexar, ha d’aixecar el front i sentir-se orgullosos de la seva herència, de la rebuda i de la que volen transmetre a les generacions futures, només així, estimant el que és nostre, amb el convenciment de que som la llum del món, la civilització i el progrés podrem plantar cara a la foscor, la barbàrie i la misèria implícita en tot allò que surt dels seus lómits.

Marcel A.G.

Bon cop de “mouse”

El meu pare és pagès. Sí, pagès. Un tipus genial que sap com funcionen les llunes i t’arregla qualsevol cosa amb quatre cordills. Bé, tècnicament, és un ramader, un petit ramader, perquè aquest ha estat el destí dels pagesos de la meva comarca: viure dels porcs.

Ara, hi ha pesta porcina. El pare tenia els porcs a punt per vendre quan van esclatar els primers casos. Els seus no estaven malalts, però les lleis diuen que s’han d’immobilitzar tots els animals durant 21 dies, i ho va acatar. Quan ja acabava la condemna, va saltar un altre cas i una nova quarantena. Ara fa un mes que el pare paga pinso per uns porcs que ningú voldrà de tan grassos. S’està arruïnant. I el veí que, a més, té un préstec pendent. I l’altre, que fa setmanes que queda a deure el pinso. I el que no li paren de néixer garrins.

Gent de pell curtida i el silenci per bandera, ara els pagesos estan en mans dels senyors dels despatxos, que els diuen que la llei és llei de Déu i que Déu es diu Brussel.les. Un déu que no té compassió i al qual només s’arriba per una Espanya que passa de tot. Els porcs no es poden vacunar i ni que es demostri que són bons ningú els pot vendre. Bé, sí: a un preu més baix que no cobreix despeses i sense subvencions.

Aquesta pesta, diuen, es una de les últimes estocades contra els petits ramaders osonencs. Ahir eren els de Lleida. Les empreses de pinsos, moderns senyors feudals, ja fa temps que són els amos de la cadena. Després d’això, el meu pare potser farà com altres i treballarà pels pinsaires. Però em sembla que no, que abans de tenir amo, se’n pensarà alguna o plegarà. Perquè porta una estrella a dins que li ve directa de la terra i, d’això, els senyors dels despatxos que es foten dels pagesos no en tenen ni idea.

Si vols ajudar, envia aquesta carta o la que et sembli, tants cops com vulguis, a:
Ministeri espanyol d’Agricultura, Pesca i Alimentació aggranja@mapya.es fax: 91 467 58 54
Departament d’Agricultura, Ramaderia i Pesca consellergrau@correu.gencat.es fax: 93 304 67 08

Isabel Iglesies

CARTA OBERTA A L’EXCM. SR. HERIBERT BARRERA I COSTA Heribert Barrera i Costa. Patriota Català. En majúscules i abans de citar l’any de naixement, 1917. Els que vam néixer un 6 de juliol sóm especials. No crec que sigui aquest el motiu de la meva profunda admiració vers la seva persona. Vostè va agafar el fusell per defensar Catalunya. Tot i la desfeta i el drama de l’exili, quan Catalunya el va necessitar vostè hi va ser present. La Història de Catalunya li reserva una pàgina amb lletres d’or. No pateixi per això. Però avui Catalunya també ens necessita, Heribert. Jo agafo, com vostè en el seu moment, les armes, les meves armes –voldria dir ploma, però haig de dir teclat– i mentre hi hagi un sol català alçat en armes, Catalunya existirà. No pateixi per això. Vostè, que és un exemple de dignitat, va dir: NO A LA CONSTITUCIÓ quan la Segona Re(in)stauració –la tràgala franquista del sr. Juan Carlos de Borbón y Borbón– i va presidir –amb la dignitat que correspon al càrrec– el Parlament de Catalunya en moments candents de la història d’Espanya com la tejerada que deuria de viure tan intensament. També se li va tirar a sobre la xusma progre, okupa, antisistema i islamista radical quan va alertar de què Catalunya, com a Nació, estava en perill. El seu diagnòstic, consultable a la magnífica entrevista de l’Enric Vila disponible a Proa, és excel·lent i inqüestionable. Catalunya està tocada de mort, no només el seu govern com afirmava Artur Mas recentment. No voldria veure’l pas, amb la llàgrima de Catalunya als ulls, picar la porta de Villarroel, perquè tot allò de bò que tenia ERC i tristament només ara vostè representa, faci baixar dels núvols a aquells qui han finiquitat tota una tradició històrica de catalanisme no sucursalista (Carod, Benach, Huguet, Ridao i Puigcercós). El recordo ara al debat d’investidura de Maragall just tocant l’il·lustre Joan Rigol. Heribert Barrera i Joan Rigol. Dos Polítics en majúscules de Catalunya –i junt amb Pujol– no se m’ocorre cap més de la nissaga continuista del que era la Nació Catalana abans de la desfeta del 39. Necessitem una última empenta, Heribert, a ERC, el seu partit, perquè els que venim darrera, poguem fruir de veritat d’una Catalunya sobirana. ERC ja no és el que era. Voldria saber què en pensa de tot plegat. A Heribert Barrera del sempre seu, afm., Rubèn Novoa i Arranz. http://novoaiarranz.blogspot.com/

 Per una nova llei de política lingüística a Catalunya.

La Llei 1/1998, de Política Lingüística a Catalunya, tracta d’equiparar en igualtat de drets les llengües catalana i espanyola en l’àmbit administratiu de la Catalunya estricta. Tanmateix, aquest objectiu esdevé una mera declaració de bones intencions, perquè aquest text legal està subordinat a la Constitució Espanyola, la qual ens imposa –atès que la garanteixen unes forces armades de provada tradició democràtica– la premissa feixista que l’espanyol és la llengua de tots i el català la d’alguns. Així, els catalans hem de conèixer si us plau per força l’espanyol (una llengua estrangera), però no pas el català (la nostra llengua pròpia). Al seu torn, l’Estatut de Catalunya estableix el caràcter oficial del català (i de l’espanyol, com si no estigués prou garantit per la Constitució) i tan sols ens reconeix el dret de conèixer el català.

Com que el coneixement del català no és una obligació legal, tan sols és un dret, i com que tots els drets són renunciables, vet aquí que el català pot esdevenir una llengua perfectament supèrflua i prescindible. Així, l’Estatut de Catalunya i la Llei de Política Lingüística, que en deriva, tan solament despenalitzen l’ús del català a Catalunya; és a dir, només intenten preservar la biodiversitat lingüística.

Per tal d’equiparar i garantir els drets democràtics dels ciutadans de Catalunya, l’Estatut de Catalunya i qualsevol llei de política lingüística a Catalunya també haurien d’afegir el deure legal de conèixer el català. Però, mentre el Parlament de Catalunya no adquireixi la sobirania plena i exclusiva tan sols podrà promulgar lleis de mínims, com aquesta, que malauradament no garanteixen plenament tots els drets lingüístics dels catalans.

Malgrat que faig una crítica global als textos legals en què es fonamenta el procés de normalització lingüística al Principat de Catalunya, he de reconèixer que, d’ençà de la pèrdua de les llibertats nacionals, mai com ara el català no havia gaudit de tant suport legal. Mai com ara no hi havia hagut una generació escolaritzada enterament en català. Mai com ara la nostra llengua nacional no havia disposat de tants professionals que es dediquen a tenir-ne cura o a ensenyar-la…

Però, per a què serveix tot això, si la realitat diària és que la llengua hegemònica és present en tots els àmbits de la vida quotidiana, tant públics com privats, i ha estat adoptada com a llengua de la tribu per bona part d’aquest jovent precisament escolaritzat en català. Per a què serveixen les lleis de normalització lingüística, si qualsevol avenç del català vers ocupar el lloc que li pertoca pot ésser entrebancat en qualsevol moment pels tribunals espanyols. I, finalment, per a què serveix la Llei 1/1998 –una llei aigualida, fruit d’un Parlament de Catalunya condicionat per les pressions dels grups castellanistes, i que parla de fomentar, promoure o afavorir l’ús del català quan allò que convé és reglamentar-lo–, si a l’hora d’aplicar-la el govern de Catalunya ha de fer marxa enrere.

Per tirar endavant la normalització del català – l’única manera d’assegurar la continuïtat de la llengua–, Catalunya necessita una nova llei de política lingüística. Aquesta, a més a més de no renunciar a l’objectiu que un dia el català torni a ésser l’única llengua oficial arreu del país, hauria d’establir uns mínims de presència del català en tots els àmbits de la vida quotidiana, cosa que la Llei 1/1998 no fa. Això és:

a) Establir l’ús inexcusable del català (sense impedir, de més a més, l’ús facultatiu de qualsevol altra llengua) en totes les activitats socioeconòmiques dins el nostre territori.

b) Garantir que els treballadors puguin desenvolupar totes les seves activitats en català, i establir que els convenis col·lectius de treball siguin redactats com a mínim en català.

c) Atorgar al català un lloc preeminent en totes les manifestacions i serveis culturals que es desenvolupin al país.

d) Garantir la presència (digna) del català en el món de la informàtica i en els mitjans de comunicació audiovisuals i escrits.

e) Establir unes quotes mínimes d’ús del català en la publicitat.

f) Establir que el català sigui la llengua normal vehicular i d’aprenentatge de tot el sistema educatiu, des de parvulari fins a la universitat.

g) Garantir de debò als consumidors de béns o de serveis el dret d’ésser informats i servits en català. I més en el món d’avui, en què les empreses que presten serveis d’utilitat pública a Catalunya comencen a establir el seu servei d’atenció al públic a l’altre costat de la línia telefònica o bé a Internet.

h) Garantir que qualsevol inscripció sobre un producte, sobre el seu contingut o sobre el seu embalatge, sobre un document o un objecte que acompanyi aquest producte, a més de les instruccions d’ús i els certificats de garantia siguin redactats com a mínim en català. I establir que si el text s’acompanya d’una traducció, que el text d’aquesta no sobresurti per damunt del text català.

i) Garantir de debò que no s’atorgui el certificat d’estudis secundaris a les persones que no demostrin un coneixement mínim de la llengua catalana.

j) Establir una garantia de compliment dels drets lingüístics dels catalans mitjançant un sistema de sancions, perquè les lleis que no estableixen aquesta garantia de compliment esdevenen paper mullat.

Jordi Tremosa

Aquest dossier pretén d’ésser un instrument senzill i alhora utilitari per a contribuir a una visió panoràmica de les agressions contra la llengua catalana que ha dut a terme el PP –i l’esperit d’agressió que ha mostrat– de l’inici de la seva existència. Més que un recull exhaustiu, pretén de recopilar aquells documents de premsa que més mostren aquella activitat i aquell esperit, i ahora les reaccions d’algunes de les nostres institucions i molta de la nostra gent. Progressivament anirem completant els materials corresponents a cada un dels títols.

[…]

1993 El PP s’oposa a la possibilitat d’usar el català en el Senat espanyol
1995 El PP mobilitza grupúsculs contra la normalització del català a la justícia
1995 El Govern valencià (PP) deroga l’ordre d’homologació dels títols de català i de valencià
1996 El president del Senat espanyol (PP) retira la paraula a un senador per parlar en català
1997 El PP s’oposa a la unitat del català en el Congrés espanyol
1997 El Govern valencià (PP) obliga a distingir el valencià i el català en els llibres de text
1997 El Govern valencià deroga un decret que obligava a supervisar els llibres de text d’acord amb les normes de l’Institut Interuniversitari de Filologia Valenciana
1997 El Congrés espanyol imposa l’espanyol en l’etiquetatge de productes catalans
1998 El PP del Principat promou una ofensiva contra la Llei de política lingüística
1998 El Govern valencià (PP) crea una “acadèmia valenciana de la llengua”
1998 El Govern valencià (PP) intensifica la dialectalització del català
2001 El Partit Popular condiciona l’adhesió del Senat a la Lletra de Convit a l’exigència que en el text no figuri que la llengua de Mallorca és la catalana
2002 El PP rebutja en el Congrés l’ús de les llengües de l’Estat en l’euro
2002 El Govern valencià (PP) exclou els autors no valencians dels llibres de literatura
2002 (maig) El Govern valencià (PP) elimina el títol de Filologia Catalana de les titulacions que permeten el reconeixement automàtic del requisit lingüístic
2002 La Conselleria d’Educació del Govern valencià (PP) censura manuals escolars per l’ús de determinades formes lingüístiques
2002 (juny) La Conselleria d’Educació del Govern valencià (PP) canvia els textos dels exàmens de selectivitat
2003 (gener) La Biblioteca Nacional (organisme dependent del Govern del PP) tracta català i valencià com a llengües diferents
2003 El Govern espanyol (PP) augmenta a quatre hores setmanals l’ensenyament de l’espanyol
2003 (abril) El PP de les Illes Balears fa una campanya electoral invocant el bilingüisme i la defensa de les modalitats
2003 L’Ajuntament de Palma (PP) anuncia la introducció de l’espanyol en els premis literaris “Ciutat de Palma”
2003 (juliol) El Govern de les Illes Balears (PP) rebaixa el nivell de coneixement de català per als funcionaris
2003 (setembre) El PP vota contra el català en el Parlament europeu
2003 (setembre) El Govern espanyol (PP) no aporta els diners que correspon per al finançament de l’Institut Ramon Llull
2003 (octubre) El Govern de les Illes Balears (PP) anuncia la creació d’una televisió autonòmica bilingüe
2003 (novembre) El Govern de les Illes Balears (PP) rebaixa el pressupost per a normalització lingüística
2003 (novembre) El Govern de les Illes Balears (PP) tanca Som Ràdio, l’única ràdio fórmula de les Illes en català
2003 (desembre) El Govern espanyol (PP) vol establir l’ensenyament del valencià a les escoles oficials d’idiomes com a llengua distinta del català
2003 El Govern espanyol (PP) intensifica la distinció entre català i valencià
2003 El Govern valencià (PP) continua combatent l’ús del terme català per a designar la llengua en el món universitari

PROU AUTONOMIS!

No recordo quin polític del segle passat va observar que a Espanya era més fàcil aconseguir la independència que conservar l’autonomia, i per si algú tenia algun dubte de la vigència actual d’aquestes sàvies paraules només li cal posar-se al dia al respecte del que estan barrinant aquests dies els dos grans partits estatals.

Ara, aprofitant la situació de crisi econòmica volen fer una nova Loapa i centralitzar de nou competències cedides a les autonomies.
No seré jo qui defensi l’Estat autonòmic però ja que sembla ser que la mandrosa societat catalana encara no ha perdut la candidesa i conceptes com pedagogia i encaix encara sonen vergonyantment en massa boques seria bo replantejar-se aquest sistema de passeig amb corretja, per de mentre no ens la poguem treure, com a mínim no anar fermats més curts.

L’actual sistema autonòmic és responsable de la crisi? I tant que sí! Què esperaven els espanyols quan varen planificar el famós “cafè per a tots” per tal de dil·luïr les aspiracions nacionals catalanes?
Van agafar l’Estat i el van fraccionar en 17 autonomies, equiparant nacions com Catalunya, Euskadi i Galícia (per major escarni fraccionades en diferents comunitats) amb regions sense història ni identitat diferenciada i el que és més greu, sense ni tan sols voluntat d’autogovernar-se. Així vàrem obtenir l’actual despropòsit on la mil·lenària senyera representa una Comunitat autonoma igual a banderes fetes a correcuita per territoris que de cop i volta, sense demanar-ho ni voler-ho, van tenir que autogestionar-se.
Ara resulta, que algunes d’aquestes autonomies no són solvents administrant les seves oliveres, recol·lectant aglans o exportant gallines i culpen al sistema autonòmic amb el suport de la gran majoria de la població espanyola, cosa que no ens hauria de sorprendre ja que ells mai van demanar autogovernar-se i sobretot perquè quan parlen de retallar autonomia, no ens enganyem però no pensen en Múrcia, Madrid o Extremadura sinó en putejar a Catalunya i als catalans.

Òbviament el sistema autonòmic s’ha de reformar, i jo començaria per abolir totes les comunitats sense sentit històric, totes les autonomies deficitàries. Espanya està contra el sistema autonòmic? Doncs Catalunya en té els collons plens de subvencionar autonomies incompetents com Extremadura, de pagar i no rebre, d’ajudar a analfabets desagraïts que viuen de la nostra feina però malden per ensorrar-nos ja sigui vetant l’Estatut o proposant aprimar l’autogovern i re-centralitzar l’Estat.
Amb una pressió fiscal que ens escanya, amb un dèficit fiscal que ens empobreix dia rere dia, amb una redistribució de la que sortim en pitjors condicions que moltes de les autonomies a les quals ajudem, i ara ens parlen d’endeutament? Ells? Els brillants gestors que van oblidar el TGV pel corredor mediterrani que és el principal eix econòmic de la Península però van connectar cuïta i corrents Madrid amb Sevilla per anar de Romiatge en tren en comptes de tartana?

Algun dia la història mundial jutjarà Espanya com a la gran broma pesada, com a l’etern despropòsit, com a l’acudir de Lepe que és, com a petit trocet d’Àfrica enquistat al si de la Unió Europea. Aquell dia possiblement els catalans siguem Beatificats de manera col·lectiva, com a Sants i com a Màrtirs, possiblement també com a rucs per haver perdut tant de temps intentant encaixar en aquest polsegar peninsular.

Marcel A.G.

Ara és l’hora

El Tribunal Suprem ha protagonitzat la més recent provocació espanyola contra Catalunya, posant en risc el model d’immersió lingüística a les escoles.

S’empara en la resolució del Tribunal Constitucional proclamant que el castellà també pot ser una llengua vehicular en l’ensenyament a Catalunya doncs el català no té un us preferent.

Després de les retallades a l’Estatut i les següents agressions a lleis referents al català com la de l’acollida dels immigrants, els espanyols segueixen el seu curs, sense cap mena d’intimidació per les nostres consultes, ni per la gran manifestació del 10 de juliol ni pel creixent sentiment independentista del país. Ells, com sempre, només entenen una cosa, els actes consumats, mentre que nosaltres com a país ja fa massa temps que els advertim que el llop s’apropa però encara que mostri les orelles encara no ha ensenyat mai les dents i precisament aquest és el problema. La credibilitat.

Ara estrenarem un flamant nou govern, amb una important majoria nacionalista i un nou partit al Parlament que proposa la independència per la via ràpida en comptes de l’eterna agonia a que ens havia acostumat Esquerra.

La alegria en aquesta terra mai bé sola, sempre arrossega algun “però” i en aquest cas es tracta de la disgregació independentista entre dos partits que havien de substituïr el llast d’ ERC. Així doncs, després del pols entre Solidaritat i Reagrupament segueixen coexistint i fraccionant la força en comptes d’haver pactat la integració dels perdedors dins del partit més recolzat. ës un greu problema quan la gent posa la Fe en les sigles malgrat comporti girar-se d’esquena als interessos de la nació.

Per altra banda tenim el nou govern de CIU, del qual esperem que sigui valent, que no caigui en els errors del passat, però sobretot que sigui conscient del moment històric. Ara més que mai cal lideratge, cal seguir tibant la corda fins a fer-la petar. No s’hi val de calmar els ànims i llimar asprors per adormir a la societat civil catalana en nom de l’estabilitat. Hem trigat molt de temps en tenir una societat tant preparada, tant mobilitzada i tant impacient per a despendre’s de la feixuga càrrega de l’Estat espanyol. Massa temps de parar l’altre galta, massa temps d’enganyar-nos amb l’autocomplaença, massa temps de conformar-nos de ser el peix gros del petit i rònec aquari que és espanya. Ara ho volem tot, volem el món! La nostra llibertat per tenir veu, per a relacionar-nos amb el reste d’Europa sense passar pel tartamut interpret espanyol. Volem recuperar la veu, però també la dignitat perquè ja estem tips de ser dirigits per un país incompetent, endarrerit i bàrbar, perquè ja no suportem més la seva prepotència, ni la seva estupidesa, ni la seva caspositat de peineta i soberano, de lluentons i castanyoles, de pols i galliner. Nosaltres som una nació de veritat i no volem seguir formant part d’aquest circ dels horrors que és la riota del món i el cul d’Europa.

Ara cal trencar la convivència, cal coratge i intransigència, perquè hem començat a copsar que l’enemic de la nostra pàtria és l’Estat espanyol, els seus polítics, tribunals i l’interessat funcionariat, però també els seus colonitzadors, la cinquena columna dins de Catalunya, tota aquesta immigració inadaptada que venint entre pols i misèria no s’ha dignat mai a donar el més mínim senyal d’agraïment.

Si bé l’Estat i els seus organismes són la mà que ens pega la garrotada, tota aquesta gentola inadaptada són els dit que assenyala i el càncer que s’expandeix com una metàstasi per la nostra societat. ës un enemic camuflat, amb moltes cares, és el cambrer que diu que no t’entén, el quiosquer que no t’ofereix la premsa en català, el pare que denuncia l’escola dels seus fills per introduir una llengua estrangera.

Quan el gruix de la població comprengui això començarem a avançar de veritat. I ara és aquest moment, ara que estem més mobilitzats que ells, ara que ens agredeixen, ara que tenim un govern fort. Ara que podem demanar i la gent ho comprendrà, que podem estirar plegats del carro per sortir del fangar, ara que estem farts, ara que estem emprenyats, ara que tenim pressa.

Si el nou govern aconsegueix la reconciliació haurà fracassat, doncs tots sabem que en aquest país, quan hi ha calma i pau és perquè els fotuts i els resignats som nosaltres.

Marcel A.G.

Per què ha dimitit de diputat el MONTILLA?

Val la pena que llegeixis aquest escrit fins al final, perquè entenguis perquè ha dit el senyor Montilla que dimiteix de diputat. Val la pena de veritat. I també entendràs perquè no plega en Puigcercós.

Actualment, el President de la Generalitat cobra 144.030,12 € a l’any, el 80% d’aquest sou és 115.224,96 €, el 60 % d’aquest sou és 86.418,07 €, i el sou d’un diputat ras de l’oposició és de 43.697,78 €.

Adjunto dos escrits que he tret tant de la web de governació com de la del Parlament de Catalunya.

Després entendràs perquè faig aquests càlculs.

Cal recordar també, que en Montilla es va autoimposar aquest sou, que és dels més alts d’Espanya, i que cobra més que el President del Govern de l’estat, el senyor Zapatero.

Tots els expresidents de la Generalitat de Catalunya, tenen una sèrie de drets, d’acord amb la Llei de l’Estatut dels expresidents de la Generalitat. Entre aquests drets hi ha els següents:

– Tractament de President.

– Sou vitalici fins als 65 anys, del 80 % del que cobra el President de la Generalitat en actiu.

– Pensió vitalícia a partir dels 65 anys, del 60 % del que cobra el President de la Generalitat en actiu.

– Pensió de viduïtat a favor del cònjuge, del 50 % de la pensió que cobra l’expresident en cas de defunció.

– Tres llocs de treball adscrits al seu servei, assimilats respectivament a efectes retributius a un nivell 30 i dos nivells 22, que seran proveïts, a proposta seva, mitjançant el sistema de lliure nomenament. Cal recordar que un nivell 30 és el que cobra un Director General, el màxim que pot cobrar un treballador de la Generalitat. Un nivell 22 és el que cobra un titulat universitari superior sense càrrec de comandament.

– Una dotació pressupostària per a despeses d’oficina, atencions de caràcter social i, si s’escau, despeses per al lloguer d’immobles, en la quantia que estableixi anualment la Llei de  Pressupostos de la Generalitat de Catalunya.

– Un automòbil de representació amb xofer, proporcionats pel Departament de la Presidència de la Generalitat de Catalunya.

– Els serveis de seguretat necessaris per al desenvolupament de les seves funcions, que com a mínim ha de ser un escamot de 4 o 5 mossos d’esquadra d’escorta.

El senyor Montilla ha dit que pensa dimitir de diputat, bé, mes que dimitir, ha dit que no pensa prendre possessió del càrrec de diputat, i per tant, passarà de ser President de la Generalitat a ser un expresident amb l’estatus idèntic als de Jordi Pujol i Pasqual Maragall. Bé, idèntic, idèntic, no. Jordi Pujol va néixer a l’any 1930 i quan va deixar de ser President, a l’any 2003, tenia 73 anys, per tant, en edat de jubilació, i va passar a cobrar el 60 % del seu sou, amb la resta de prebendes.

Pasqual Maragall va néixer a l’any 1941, i quan va deixar de ser President de la Generalitat tenia 65 anys, i al igual que Jordi Pujol, va passar a cobrar el 60 % del seu sou, amb la resta de prebendes.

El senyor Montilla va néixer a l’any 1955, quan deixi de ser President de la Generalitat d’aquí a un més, només tindrà 55 anys, és a dir que passarà a cobrar el 80 % del sou de president, i això durant 10 anys mes. Hi ha una diferència de 18 anys entre l’edat en que Jordi Pujol va deixar de ser President i l’edat en que José Montilla deixarà de ser President. Aquesta diferència de 18 anys, la pagarem entre tots. Això si, amb molt de gust, perquè vol dir que ja no és President de la Generalitat, i ja no hi ha ni tripartits ni artefactes explosius similars

Un cop vist tot això, ara vaig a respondre la pregunta de perquè ha dimitit de diputat el Montilla. Tothom pot creure que el senyor Montilla ha dit que renunciarà a l’acta de diputat per assumir personalment la estrepitosa derrota del PSC, o que no es veu fent de cap de l’oposició, o que si dimiteix li fa un favor al PSC, afavorint la renovació, o bé que com fan els líders europeus quan deixen de ser presidents, que assumeixen amb elegància la derrota i deixen pas a altres candidats, o inclús es pot arribar a pensar que Montilla està a l’alçada de les circumstàncies i ha decidit plegar de tot, que almenys ha assumit els seus propis errors i plega amb dignitat, no com en Puigcercós, que a pesar del cataclisme d’ERC, s’aferra a la cadira
com si estigués encolat amb loctite.
Senyors, res de tot això. A sota he annexat la Llei i el Decret que regulen l’estatus d’expresident. L’article 4 de la Llei diu que cobrar el sou d’expresident és incompatible amb cobrar qualsevol altre sou públic, el de diputat inclòs, i que correspon a l’expresident, en cas que es doni la circumstància, elegir quin dels dos sous vols cobrar. I aquí està el quid de la  qüestió.

 El Montilla o cobra com a diputat ras de l’oposició, 43.697,78 € o cobra el 80 % del sou de president, 115.224,96 €, i totes les prebendes que en pengen. Entens ara perquè en Montilla pensa renunciar a l’acta de diputat ? Els motius del Montilla són purament econòmics i interessats, i la resta és propaganda enganyosa, la mateixa propaganda enganyosa a la que ens té acostumats el ja difunt tripartit ens els seus 7 anys de curta, però intensa i explosiva vida. En  Pujol i en Maragall, no van haver de renunciar a res, ja que van renunciar a ser candidats, no com en Montilla, que si que anava de candidat, és una lleugera diferència.

I tornant al Puigcercós, no dimiteix pel mateix motiu que en Montilla, però en sentit contrari, i  m’explico. El Puigcercós no té res si deixa la política, no té on caure mort. Hauria de tornar a Ripoll a cultivar l’hort de casa seva, i d’això no se’n viu. Es la gran misèria de la política, has de tenir un coixí de seguretat per quan et van les coses malament, i el Puigcercós no el té. I  quan no el tens, ets esclau del sistema, i t’has d’aferrar a la cadira encara que sigui un ferro roent, i si caus, pots fer  caure el partit amb tu, ja que no abandones ni a mal de morir, i això és el que li passa a ERC i al Puigcercós, i el mateix que li passaria al Montilla si no hagués estat President de la Generalitat. Aquesta és la pura i cruel realitat, i la resta és bla, bla, bla i propaganda barata com ja he dit abans. Aquestes són les misèries dels membres del ja difunt tripartit.

Estatut dels expresidents de la Generalitat de Catalunya

Aquesta Llei té per objecte garantir que els presidents de la Generalitat, un cop hagin cessat, puguin atendre llurs necessitats personals i polítiques amb la dignitat i el decòrum que corresponen a les altes funcions exercides, i per tal d’establir també, en el cas que se’n produeixi el traspàs, unes mesures de protecció dels familiars més propers.

Els expresidents de la Generalitat gaudeixen, a partir de llur cessament, del reconeixement, l’atenció i el suport deguts, d’acord amb les funcions i les responsabilitats exercides.

Tractament

Els expresidents de la Generalitat de Cataluya gaudiran del tractament de “Molt Honorable Senyor” i ocuparan el lloc protocolari que oficialment els correspongui, d’acord amb les normes de protocol i cerimonial en l’àmbit de la Generalitat de Catalunya.

Assignació mensual

Les persones que han exercit el càrrec de president o presidenta de la Generalitat tenen dret a percebre, per un període equivalent a la meitat del temps que han estat en el càrrec i, com a mínim, per una legislatura, una assignació mensual equivalent al 80% de la retribució mensual que correspon a l’exercici del càrrec de president o presidenta de la Generalitat.

Pensió vitalícia

Els expresidents de la Generalitat, quan arriben a l’edat de seixanta-cinc anys, tenen dret a percebre una pensió de jubilació vitalícia consistent en una assignació mensual igual al 60% de la retribució mensual que correspon a l’exercici del càrrec de president o presidenta de la Generalitat.

Incompatibilitats

La percepció de l’assignació i de la pensió vitalícia establertes per aquesta Llei és incompatible amb la percepció d’ingressos resultants de l’exercici de qualsevol mandat parlamentari, de la condició de membre del Govern o alt càrrec, tant de l’Administració de l’Estat com de la Generalitat , i de l’exercici de qualsevol altre càrrec públic o de lliure designació remunerat.

En aquests casos, correspon a la persona interessada d’exercir el dret d’opció.

Pensió de viduïtat

El cònjuge vidu no separat legalment o l’altre membre de la parella, en el cas d’unions estables de parella, d’un expresident o expresidenta de la Generalitat amb dret a pensió vitalícia, té dret, mentre romangui en aquesta situació, a percebre una pensió vitalícia equivalent al 50% de la pensió. En el cas de mort del cònjuge vidu, la pensió ha de beneficiar en la mateixa quantia els fills menors fins que arribin a la majoria d’edat.

Mitjans i prerrogatives

Els expresidents de la Generalitat de Catalunya disposaran dels recursos humans i materials, i de les prerrogatives que s’indiquen a continuació:

Tres llocs de treball adscrits al seu servei, amb dedicació especial, assimilats respectivament a efectes retributius a un nivell 30 i dos nivells 22, que seran proveïts, a proposta seva, mitjançant el sistema de lliure nomenament.

El personal que ocupi aquests llocs tindrà la consideració de personal eventual i, si fos funcionari, passarà a la situació de serveis especials, sempre que no optin per continuar en actiu.

Aquests llocs de treball s’inclouran dins la relació de llocs de treball de personal eventual del Departament de la Presidència.

Una dotació pressupostària per a despeses d’oficina, atencions de caràcter social i, si s’escau, despeses per al lloguer d’immobles, en la quantia que estableixi anualment la Llei de pressupostos de la Generalitat de Catalunya. Un automòbil de representació amb xofer, proporcionats pel Departament de la Presidència de la Generalitat de Catalunya.

Els serveis de seguretat necessaris per al desenvolupament de les seves funcions.

Normativa

<http://www.gencat.cat/diari/3879/03105090.htm> LLEI 6/2003, de 22 d’abril, de l’estatut dels expresidents de la Generalitat.(DOGC núm. 3879 publicat el 08/05/2003)

 <http://www.gencat.cat/diari/3945/03202053.htm> DECRET 195/2003, d’1 d’agost, pel qual s’aprova el règim estatutari dels expresidents de la Generalitat de Catalunya. (DOGC núm. 3945 publicat el  12/08/2003)

Diari Oficial de la Generalitat de Catalunya

DOGC núm. 3879 – 08/05/2003
_____

DEPARTAMENT DE LA PRESIDÈNCIA

*LLEI 6/2003, de 22 d’abril, de l’estatut dels expresidents de la Generalitat. (Pàg. 9297)

Sumari <http://www.gencat.cat/diari/3879s.htm#1_11000>  

|| Índex del sumari
<http://www.gencat.cat/diari/3879s.htm>
|| Diaris
<http://www.gencat.cat/diari/llistas.htm>
Oficials disponibles
|| Inici
<http://www.gencat.cat/diari> ]

No teniu amor propi els catalans?

‘He llegit la carta de l’Oriol Lecina Veciana a l’Avui de dijous 17 d’octubre de 2002. Només puc dir que hi estic d’acord. Vaig estudiar a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB) durant l’any acadèmic 2000-2001, però no vaig fer el que qualsevol estudiant d’Erasmus fa, és a dir, vaig estudiar català en lloc de castellà.

Vaig trobar molt molt estrany que tothom em preguntés ‘per què vols aprendre català?’ i que ni una vegada sentís que preguntessin ‘per què vols aprendre castellà en lloc de català?’ als meus companys d’Erasmus.
Jo simplement contestava ‘per què no?’. A més a més, vaig tenir algunes males experiències durant les classes, no amb els professors ni tampoc amb els castellanoparlants, sinó amb els altres estudiants d’Erasmus, sobretot els francesos i els italians.

Ells tenen com a llengua materna una llengua romànica, però jo i la resta de catalans havíem d’assistir a classes en castellà (i jo portava només sis mesos estudiant català) només perquè hi havia una francesa que deia que no entenia el català.

Em costa de creure que no entengués el català, però el que és clar és que no va fer ni l’esforç d’entendre’l. Tinc molts altres exemples de les injustícies lingüístiques que vaig patir a la UAB i a Barcelona, però el que vull dir amb aquesta carta és que, almenys a Catalunya, les universitats haurien d’ensenyar en català com a llengua principal. Els estudiants d’Erasmus que vulguin aprendre castellà tenen totes les universitats d’Espanya per estudiar, i els que volen aprendre català tenen només Catalunya. Acabaré amb una pregunta: no teniu amor propi, els catalans?’

Tom Pedersen
Aalborg (Dinamarca)
carta publicada al diari Avui